[Un article de Nan Orriols.]
Sempre he pensat que en Tarzan s’hauria d’haver casat amb la mona Xita; perquè, si les divinitats no són altra cosa que una noció metafísica que s’utilitza per tot i per res —depenent de si ets d’una fe o una altra tipus Opus Dei, on parlen de la transcendència de les coses però neguen rotundament l’existència de qualsevol déu que no sigui el seu, negant fins i tot les teories de l’evolució de l’espècie humana i defensant encara el creacionisme d’Adam i Eva, serps, pomes i costelles a la brasa—, hauríem d’entendre que tot és possible i que en Tarzan es podria casar perfectament amb la Xita, ximpanzé o bonobo amb qui comparteix el 99 % de l’ADN.
Si observem amb atenció veurem que, moltes vegades, a les famílies monàrquiques de qualsevol país del món l’ADN és un desastre per allò de la sang blava. Tinc dubtes per una qüestió d’ètica i estètica tropical si la Xita i en Tarzan haurien d’organitzar un casament pompós. Res d’emmirallar-se amb els monstres de sang blava. Un casament informal i, evidentment, civil.
La Xita, reina d’Espanya o d’Anglaterra, amb en Tarzan, príncep consort, quedaria bonic. La cerimònia es podria celebrar al romànic monestir de Ripoll o a l’encara més romànic i romàntic monestir de Sant Joan de les Abadesses. Això sí, presidit per l’abadessa Emma i el comte Arnau.
[Aquest article ha estat publicat a El9Nou, a la secció «Cinquanta hores», el 28 de maig de 2023.]
One Comment