[Un article de Josep Nogué.]
Ens diu en Marshall McLuhan, ja als anys seixanta, que « el mitjà és el missatge», és a dir, que el mitjà a través del qual el missatge es transmet pren més importància que no pas el propi missatge i influeix de manera significativa en com aquest és percebut. Més que allò que diu, importa qui ho diu.
Així, no es percep igual una notícia quan es publica en un mitjà de comunicació que en un altre. No es valora igual una pintura penjada en un museu que si ens la trobem tirada a les escombraries.
Què ho fa que a algunes persones se les escolti tothom i a unes altres ningú? Hauria de ser el prestigi dels seus raonaments, la lògica en l’argumentació, la demostració dels seus coneixements… Però, sovint, és l’aparença física, el poder econòmic, o els seus orígens, allò que passa per davant d’altres conceptes.
Ara que ens trobem en època d’eleccions, els carrers són plens de retrats de polítics, competint tots ells per presentar la imatge més atraient, com si la seva cara fos garantia de complir les seves promeses: «Com que soc el més guapo» —diuen de forma implícita— els meus arguments també són els millors». Valorem el missatge únicament en funció de l’embolcall que el conté i fem bona aquella dita que «la cara és l’espill de l’ànima».
Però, de veritat: hi ha algú que escolti el missatge que transmeten? No estem farts de sentir que «tots prometen el mateix», que «tots diuen molt, però, a l’hora de la veritat, no fan res»?
De veritat es creuen ells mateixos el missatge que transmeten? O només els importa mantenir el seu lloc? És a dir, el «mitjà».
Potser és una impressió meva, però cada vegada tinc més la sensació que aquesta actitud s’està encomanant a tots els àmbits. Que les coses es fan únicament i exclusivament per a continuar justificant el lloc que hom ocupa. No importa la finalitat d’allò que es fa, sinó donar únicament la impressió que un ho fa. És a dir, aparentar-ho. Els objectes no es fabriquen perquè serveixin, sinó únicament per ser venuts. L’operari no arregla l’aparell, només ho fa veure. El funcionari no gestiona els conflictes, només els tramita. Els transports hi són, però no funcionen. A algú li preocupa els resultat d’allò que fa, o només assisteix a la feina?
S’ha perdut la transcendència.
Òbviament, dit així, és una boutade, un estirabot. Segur que encara hi ha molta gent que té amor per allò que fa i es preocupa pels resultats, de la manera que ho fa l’artista quan es capbussa en la seva obra perdent-hi la noció del temps. Però, aquesta és una actitud que dista molt de ser majoritària, sorprenent-nos fins i tot, quan ens la trobem. Que un cambrer et serveixi amb eficàcia, celeritat, bon humor i cortesia, pot compensar fins i tot moltes deficiències culinàries. Mentre que, si és al contrari, pot amargar-nos la cuina més refinada. Naturalment, potenciar la bona imatge del servei també deu ser una estratègia premeditada de l’establiment per dissimular possibles mancances. Però quan això no es dona espontàniament (si només és un «mitjà») sol ser força evident. Recordo un establiment on, només entra-hi, tots els cambrers cridaven «Bon dia!» i també un «Gràcies!» cada vegada que algú deixava propina.
I si ens n’anem a l’àmbit de l’autoritat, la cosa ja pot ser —literalment— de jutjat de guàrdia. La preocupació d’un guripa per fer prevaldre la seva autoritat pot conduir-nos a les situacions més desaforades i surrealistes. Quan el «mitjà» (l’agent) que ha de preservar l’ordre s’arroga com a únic objectiu preservar la seva autoritat, el conflicte està servit. L’humor queda descartat, la comunicació (la transcendència) ja no és possible i només queda la violència: la contundència del «mitjà» s’imposa i anorrea qualsevol possibilitat d’entente cordiale.
Hom té la sensació massa sovint que aquell que l’atén preferiria estar en un altre lloc, i no diguem si a més a més ho fa manipulant un mòbil, estri que, d’una manera o altra, sol estar present en totes les activitats, i no sols com a eina útil sinó com a objectiu en si mateix: mirar el mòbil ja deu ser allò que ocupa a més persones de manera permanent. El mitjà ha esdevingut, definitivament, l’objectiu.
Això ja passava, és evident, amb molts altres estris: quan, per exemple, la possessió d’un vehicle, més enllà de servir per traslladar-se, té sobretot la funció de posseir-lo i admirar-lo, com no paren de recordar-nos tots els espots que els anuncien.
Ara, que es comença a debatre els avantatges o inconvenients de la la IA (intel·ligència artificial), aquesta qüestió, la del medi o del fi, pot ser transcendental. Seran les màquines capaces de donar servei, o es limitaran a perpetuar-se en el seu càrrec?
I, es clar, la motivació d’aquest escrit —ja que es fa de forma desinteressada, més que no pas per conservar el lloc de l’autor o un prestigi que no te— és emplenar l’espai corresponent d’aquest mitjà. Si, a més d’això, per a algú te interès allò que s’hi diu (si hem aconseguit transcendir el «mitjà»), ho heu de dir vosaltres.
One Comment