[Redacció]
Curiosos i juganers, decideixen marxar junts a la cerca de noves aventures.
[VERSOS] «Davant del casino», de Gabriel Salvans
[Text i veu Gabriel Salvans.]
És subtil la màgia de l’instant
i fràgil i no apareix quan vols
sinó quan menys ho esperes; un banc
potser n’ha sigut l’element espontani,
la conversa amb en Biel, el Quadern
de La fàbrica de Martí i Pol i Sarrate,
l’ambient de Festa Major, gent i gent
amunt i avall i, de sobte, en Lafon
i la Montsita han fet més explícit
el xoc d’idees latent en el lloc
capturat en una fotografia
que deixarà constància del clic
fet al banc de davant del Casino, i
en Ton, que ens ha dut aquí de rebot.
Tot és present i absent mentre ets banc
on buscar la vida oculta dels mots.
A cau d’orella, 2024
Cartes a Màrius Torres
[Text d’Helena Bonals.]
- A Mercè Figueres, 28 de febrer de 1936
Començo pel començament i, sense apuntador (sé ben poc encara de Joan Sales), ja hi he vist tres o quatre elements dignes de comentari.
“Les faltes d’ortografia, artísticament escampades al llarg d’una carta, li comuniquen un no-sé-què d’humà i de convincent”; això em fa pensar en l’anticànon que vaig tractar al meu blog, el d’Animals destructors de lleis de Ricard Salvat, quan diu: “No sabia què tenien aquelles dues habitacions, que li resultaven insuportables. Eren massa fredes, amb un ordre massa matemàtic, massa ple d’encerts (…) com si s’hagués de fer una fotografia per a uns fulls de propaganda d’una casa de mobles (…) li mancava aquella alegria vital dels seus germans petits per tota la casa (…). La constància que la casa, juntament amb els seus mobles, era utilitzada pels seus habitants”. En definitiva, les faltes d’ortografia, com el desordre, són aquell trobar bellesa en el fet d’equivocar-se, de ser imperfecte, perquè és senyal que hi ha vida.
Quan li demana d’imaginar-lo “com un monstre”, i li fa aquest sonet tan ocurrent a Mercè Figueres, diu que “D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que «no n’hi havia per tant» i que «sempre hi ha un pitjor»”: la millor manera de suportar les adversitats és afegir adversitats a les que ja tenim, perquè d’aquesta manera les anteriors no ens ho semblaran pas tant. També quan pensem que una pel·lícula ens agradarà resulta que no ho fa, i a l’inrevés.
Sobre “després d’haver-me empassat El capital de Marx que és una indescriptible lata”: Jordi Malé, a la carrera, ens deia que la cultura universitària és haver fullejat aquest llibre, no cal res més.
I, per acabar, “Hi ha, en efecte, qui troba que a les «jeunes filles» (les noies) no els està bé de ser-ho”; o sigui, això de menystenir-les només els passaria als masclistes. Després de dir que no se sent pas superior als que no són pares de família, però que a ell el fa feliç. Poc convencional, del principi al final.
[LES NOSTRES ERMITES] Sant Joan dels Balbs (la Garrotxa)
[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]
Es tracta d’un petit temple que havia estat la parròquia del veïnat dels Balbs, a tocar del poble de la Pinya, a la serra de la Rauta de la Vall d’en Bas, al ponent de la Garrotxa.
L’edifici, documentat l’any 977 per la donació del comte Miró a l’església de Sant Vicenç de Besalú, consta d’una sola nau i un absis semicircular amb coberta de quart d’esfera. El campanar, de cadireta amb dos ulls, ocupa tot el frontispici.
El s. XV quedà molt malmesa per un terratrèmol, i en la reedificació que es va fer el s. XVIII s’hi van afegir dues capelles laterals i un porxo. Des de l’exterior s’observa que en la refecció de l’absis es van utilitzar carreus de dimensions menors dels que tenia antigament.
L’any 1977 va ser objecte d’una acurada restauració. En aquesta església s’hi conservava una imatge policromada de Santa Maria, romànica del s. XII, desapareguda el 1936.
Per arribar-hi heu d’anar d’Olot a la Pinya, ja sigui per la carretera de Riudaura o la d’Anglès. A tocar de la depuradora de la Vall d’en Bas surt en direcció oest el camí rural que porta a Sant Joan dels Balbs (7,5 km).
[ENCREUATS] Interseccions fluvials en l’obscuritat
[Un conte de Jordi Remolins.]
Els planetes s’havien alineat en una mil·limètrica perpendicularitat en aquella nit de divendres. Avorrit de contemplar inextricables jugades del joc de la botifarra que els seus silenciosos amics perpetraven sobre una de les taules de marbre de l’antic Canaules, el grinyol de la porta va delatar l’entrada d’un grup que venia de la darrera sessió de cineclub al Comtal. Les converses creuades van pervertir l’atonia del local, mentre en Jesús Pascual s’afanyava a servir cafès, tallats, cerveses i vi blanc.
Red Stripe va alçar la mirada de la taula descobrint els ulls clars d’una noia sorprenentment semblant a ell, que va dissimular la intersecció òptica amb un gest nerviós. De seguida va gratar-se el clatell, mostrant-se de nou interessada en la conversa i en la ingesta de la copa de vi. Mentre els quatres d’oros i els cavalls de bastos perpetuaven la seva tediosa cadència, Stripe va aixecar-se i va demanar al pal·lidíssim cambrer que li servís un Absolut amb Red Bull. Va fullejar La Vanguardia i La Marxa dret a la barra, compartint conversa amb en Josep Maria Costa, que feia una estona també acabava d’arribar al bar.
L’efervescència etílica del vodka combinada amb la beguda energètica només tenia punts d’inflexió cada vegada que les mirades confluïen en un sol punt amb les de la rèplica femenina. Quan això passava, tots dos apartaven la vista tan maldestrament com sabien. Més tard la noia es va aixecar per demanar una nova copa i pagar-les totes dues. Fou aleshores quan va escoltar-li un marcat accent estranger, probablement bàltic. A l’hora de posar la mà al moneder per treure’n unes monedes, va fregar-li lleugerament el braç. El calfred del contacte va ser incommensurable. En Costa va recriminar-li la manca d’atenció, va pagar també la cervesa que s’estava prenent i va sortir cagant-se en el poc interès que mostrava Stripe en la conversa. A l’aparell de televisió que hi havia sobre la màquina de Trivial, el canal sintonitzat emetia la versió original de Blade Runner, just al moment que Rutger Hauer improvisava un monòleg sobre els raigs C que havia vist brillar prop de la porta de Tannhaüser. Més enllà del vidre de la porta del local que en Costa va obrir per marxar ves a saber cap a on, sobre el cel nocturn de la plaça Nova, una lluna molt més propera seria testimoni de fets més increïbles encara.
Van passar vint minuts abans que Red Stripe marxés del Canaules. Els seus amics seguien capficats en el joc de cartes, i ni tan sols es va molestar a acomiadar-se’n. Feia una estona que el grup del cineclub també havia sortit, no sense tenir un nou contacte visual amb aquella noia tan similar a ell. Caminant de memòria cap a casa, va ser sorprès per una presència que l’esperava al carrer Tallaferro. Era ella. Va atrapar-lo, ara sí, amb una convicció visual impertorbable, i va enfilar el carrer del Prat en direcció al passeig Marítim. La nit de primavera tenia un punt de xafogosa. Va seguir-la sense dir res, van vorejar l’aparcament d’Ordina, on el pare d’un company tenia aparcat el cotxe que alguns anys enrere s’havia convertit en el primer escenari dels seus maldestres jocs sexuals, i van continuar la caminada cap a la font del Tòtil.
No van arribar-hi. A l’altura de l’Hispano, la lluna il·luminava el curs fluvial d’un Freser impressionantment net comparat amb el mateix riu d’una dècada enrere, quan els abocaments de les papereres l’omplien d’una escuma ofensiva a tots nivells. La noia va agafar-lo de la mà i de nou un calfred gairebé orgàstic va sacsejar el seu organisme. Van entrar al riu, vestits, en un punt poc profund on els còdols formaven un òptim assentament. Red Stripe va acomodar-s’hi, mentre la desconeguda es treia les calces per sota d’una faldilla que amb prou feines li vorejava el genoll. Ell va contemplar-li el cony amb la il·luminació reflectida de la lluna sobre l’aigua, i de sobte va tenir pressa per entrar-hi. Va calmar-lo amb un gest, situant el dit índex sobre els llavis idèntics als seus. Es va ajupir i li va descordar els pantalons. Hi havia raons que constataven que tot plegat l’havia excitat considerablement. La noia va posar-se sobre el seu membre, va dirigir-lo a l’entrada d’un sexe que també s’havia humitejat d’esverament, i va deixar que es clavés lentament, fent-lo seu més que no pas a la inversa.
Red Stripe va tirar el cap enrere, en un moment de pur plaer inimaginable una hora abans. Llavors va sentir els dits de la noia acaronant-lo, pentinant-li els cabells amb els dits, aferrant-li el cap amb les mans, i estampant-lo brutalment contra la pedra que tenia just darrere seu. Si hagués continuat viu, hauria pogut veure també com la noia es treia un ganivet de la bossa que portava penjada a les espatlles, li seccionava la zona genital completa, i se la guardava juntament amb l’accent tancat ripollès, dequeismes inclosos.
Aquella nit, un drac fluvial de grans proporcions, el mateix que habita l’estany de Banyoles, va baixar pel Terri, i remuntant el Ter, va trencar a l’esquerra pel Freser en arribar a Ripoll, sense aturar-se fins més enllà d’Ordina, on va devorar les restes humanes de Red Stripe. Quan va reprendre el camí en direcció al Pla de l’Estany, passant pel davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra, va escopir una guspira de foc que va fulminar-ne la bandera espanyola.
La nova Red Stripe va suplantar perfectament el seu predecessor. Ningú va percebre-hi cap canvi. Era la mateixa persona, fins i tot amb uns atributs sexuals de les mateixes característiques, un cop cosits a l’engonal. Encara ara, sense ni tan sols saber-ho, està esperant l’arribada d’un nou substitut, més jove, que en perpetuï l’existència. Afortunadament per a ella, en lloc de contemplar avorrides partides de botifarra, prefereix dedicar el seu temps a explorar les prestacions fisiològiques que li proporciona la nova sexualitat adquirida.
[ART] L’art de Lluís Badosa. Gener de 2025
[Obra pictòrica de Lluís Badosa.]
Reflexions d’un gandul fracassat. Salut tinguem
[Text de Eduard Garrell]
“Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació].” (sic)
Jorge Fernández Díaz
Aquest canvi d’any m’ha dut a tenir tractes intensos amb l’actual sistema sanitari, des de l’atenció primària fins a l’hospitalària, i no puc evitar de fer la reflexió sobre què ha passat des que Ernest Lluch, el 1984, va emprendre la reforma sanitària que el 1986 el Gobierno de Felipe González va aprovar (Ley 14/1986, General de Sanidad. BOE número 102, de 29/4/1986).
Aquella reforma, a més de la transferència de competències a la Generalitat de Catalunya, va reconèixer el dret a l’assistència de pràcticament el 100 % de la població catalana, va augmentar les prestacions sanitàries en l’atenció primària, la prevenció, la planificació familiar, la salut mental i els transplantaments. Abans de la reforma d’E. Lluch, la sanitat catalana patia un gran desgavell: mútues privades i sectorials, metges d’atenció pública domiciliària que visitaven un parell d’hores a la consulta pública i la resta del dia, pendents dels aconductats, això sí, permanentment disponibles. Una bona part dels hospitals, encara en mans de l’Església, la caritat i les fundacions privades. La reforma no es va dur a terme sense dificultats.
Una campanya —Operación Primavera— impulsada per sectors conservadors de la societat i de la medicina va intentar desprestigiar el canvi, especialment pel que fa a la seva universalitat i les reformes fiscals que es van dur a terme per fer-la possible.
Pel que fa als reformadors, aquelles fornades de joves metges més ben formats i amb uns objectius engrescadors, van posar en marxa els equips d’atenció primària, els centres de salut, la integració de la infermeria i del personal sanitari, les històries clíniques, les activitats de prevenció i promoció de la salut i la docència i les pràctiques dels MIR de medicina familiar. Durant anys es van entestar a detectar hipertensos, diabètics, cardiòpates, fumadors, bevedors… fins a posar en ordre saludable i guanyar-se la confiança d’una societat que temia tant els metges com els advocats, els capellans i la Guàrdia Civil. Es van construir edificis moderns i racionals per encabir tots aquests serveis, unes estructures que, si bé en aquell moment semblaven excessives, avui ja estan obsoletes. Només una crítica els he de fer, que l’entusiasme i la superioritat moral d’alguns els dugués a menystenir injustament els seus antecessors, molts, metges rurals que s’havien dedicat, amb els pocs mitjans que tenien, a atendre sense treva ni descans poblacions rurals i disperses, amb les condicions més dures imaginables. Lamento que entre les seves vocacions no hi destaqui la literària i s’hagi perdut un llegat important de la història del nostre país. També n’hi havia, és clar, que van embrutar les pàgines de la història de la medicina dels nostre país.
Després de la reforma, Ernest Lluch no va ser reelegit. Aquell estudiant catalanista de la Sorbona, impulsor d’un govern autònom al País Valencià i constructor d’una important estructura d’estat catalana, va ser incomprensiblement assassinat per ETA el 21 de novembre de l’any 2000.
Els artífex de la Operación Primavera han persistit al llarg dels anys a canviar el model, reduir la cobertura i les prestacions i traslladar-les a la gestió privada (eufemísticament dit externalització), més fàcilment accessible per a qui ho pot pagar.
El sistema se l’han carregat tant des de dins i com des de fora. Sovint, els més radicals i intransigents, els que consideraven corruptes els seus antecessors per cobrar dels aconductats, van canviar la bata blanca pel vestit i un armari ple de camises del color que més convingui i van dedicar-se a la gestió, al sindicat, a l’externalització i a aplicar les retallades que els successius governs han anat imposant.
Malgrat la resistència i la resiliència de molts professionals, la sanitat catalana avui és un model de destrucció i una guerra freda contra la població. L’Estat espanyol ha utilitzat la sanitat com a arma per atacar i castigar l’independentisme i la vitalitat de Catalunya, i no té cap escrúpol per utilitzar cap mitjà, ni que ens hi vagi la vida. Ja no els cal ni l’ETA.
[ART] Carme Llop al Racó d’Espai Art60
[Redacció]
De l’1 al 23 de febrer, el Racó d’Espai Art60 exposa l’obra de la pintora barcelonina Carme Llop.
En paraules de l’artista, “Les obres d’aquesta exposició mostren el meu interès per la natura i prenc com a referència els entorns naturals i els jardins. He volgut expressar el que em fa sentir allò que és bell i efímer alhora.
Alguns quadres mostren la fascinació que em produeix la contemplació de l’aigua i com si emmiralla la natura: les ondulacions de l’aigua en el pas d’uns ànecs, el dibuix encreuat dels joncs, el reflex del paisatge que es desdibuixa, els núvols, etc.
En els quadres de racons de jardins em motiven les llums, les ombres i els colors que em faciliten l’expressió de les sensacions i les emocions.
Intento captar la bellesa i allò que em toca de més profund. On l’instant atrapat esdevé sòlid i eteri alhora. On el real va més enllà per esdevenir quasi ideal. Crear un espai on l’espectador amb la seva experiència, ni que sigui per un instant, hi vulgui habitar”.