Arxius: Projectes

[Article de Josep Nogué.]

Fa 60 anys probablement no hi havia ni un avet a les Guilleries; dintre de poc, en canvi, potser serà difícil de veure-hi res més. Vull precisar que no em refereixo, pel que fa a l’impacte visual, als avets destinats a la decoració nadalenca (Déu nos en guard!), ja que aquests tan sols ocupen una mínima part del territori, si fa no fa la mateixa que abans es destinava al cultiu de la patata. Arbres que no solen passar d’un metre d’alçària i que serveixen per rendibilitzar terrenys que, altrament, potser haurien quedat improductius.

En canvi, la resta de territori, és a dir, la major part, aquell que tradicionalment ha estat destinat a usos forestals, amb espècies autòctones, com l’alzina, la surera, el roure, el faig o el castanyer, està en franca regressió. A poc a poc, anem veient com el bosc tradicional va sent substituït, quasi de manera exclusiva, per avetoses que avancen sobre el territori (igual que aquell bosc de Macbeth) retallant el seu perfil de serra, obscur i perenne, contra el dolç i suau de les masses de caducifòlies en regressió.

L’esplendorosa varietat de tons i colors canviants que al llarg de l’any ens regalen els arbres de fulla caduca, i que destaca aquesta zona com una les de més diversitat biològica de Catalunya, ja fa temps que retrocedeix i minva davant l’uniforme, impassible, regular i mortalment monòton abans dels exèrcits de coníferes.

Es tracta d’una guerra silent ―no interessa a cap corresponsal―, lenta però inexorable, d’una espècie contra les altres. Un exèrcit vegetal aliè, tremendament eficaç, especialitzat i mercenari, contractat per envair el territori expulsant-ne la resta d’espècies que hi sobreviuen. Amb un acarnissament especial vers el castanyer, afectat per diverses plagues, que assenyalen com a candidat propici per ser exterminat.

Com tota guerra, de raons per desfermar-la mai en manquen: el sanejament quirúrgic (l’esgotat castanyer és l’excusa perfecta), el rendiment forestal, satisfer la demanda (de paper, bàsicament), mantenir els llocs de treball… són algunes de les infinites possibles. No sé en quin lloc queden la globalitat o el sentit comú, però em temo que conceptes com l’equilibri natural o la sensibilitat estètica deuen ocupar els últims llocs, molt per darrere d’altres valors, com el pes de la fusta o els taulons, les tones de cel·lulosa, el nombre de raimes i bobines de paper, o fins i tot la tinta dels codis de barres o les lletres i xifres que s’hi estamparan al damunt (com ara aquestes lletres).

Perquè aquests arbres ―si és que mereixen aquest nom― tenen vocació de cadàvers (carn d’escorxador, xifres) ja abans de ser plantats. Només són números. Només cal parar esment en les formacions rectilínies amb què sovint se’ls planta. Doncs, com tot exèrcit, el seu perill no és imputable a un exemplar aïllat (una tropa dispersa és equivalent a la població civil), allò que el converteix en letal és la disciplina: el conjunt sotmès a un ordre, el servei a un únic objectiu: l’econòmic.

La seva disciplina consisteix a no tenir altra funció que convertir-se en pals (piques o llances); fins i tot les seves branques i agulles serien supèrflues si no li fossin necessàries per créixer. Qualsevol que hagi vist aquest exèrcit de prop sap que sota seu no hi pot créixer res. Representen el triomf de la línia recta (la més curta entre dos punts), per tant, de l’eficàcia, l’absència de dubtes. Són la decisió feta fusta: letals com eines d’empalar.

Evidentment, també en la resta d’espècies es buscava un benefici econòmic, però justament en el baix rendiment que, ara, se’ls atribueix, on radica la seva riquesa per al territori: allò que no donen en fusta, ens ho regalen amb bellesa. Es diria que el valor ecològic d’una espècie és inversament proporcional al rendiment comercial. Alguna cosa falla a la nostra cultura quan no podem fer casar ambdues valoracions.

En canvi, l’espècie més eficaç, rendible i agressiva du ja inscrita l’amenaça al seu nom. Es diu Douglas.

Anant més enllà del botànic escocès (David Douglas), a qui homenatja, només cal fixar-nos en què significa. En francès, “du-glas” vol dir “de gel” i, certament, aquesta plaga té arrels escandinaves o canadenques, territoris especialment gèlids: de glaç, “gelés”. Territoris extrems on difícilment hi poden viure altres espècies arbrades. Els avets són l’“última” espècie.

Per acabar-ho d’adobar “sonner le glas” també vol dir “toc de difunts”. Cal dir-ne res més ? Provem-ho.

La seva forma elemental és tan similar a l’estrella de neu que es diria feta pel mateix programa d’ordinador. Ambdues són la resposta reactiva (elemental, primària) a l’acció del fred que torna rígid, dur, immutable, allò que era adaptable i canviant. Malgrat això, una i altra han esdevingut símbols de l’epifania de “Nostro Senyor”, des del moment que la cultura nòrdica ―la del fred― ha acabat reeixint també a la Mediterrània. La victòria dels símbols, doncs, només pot ser presagi d’un destí inapel·lable.

Epifania de la rigidesa. Predomini, perenne, de la foscor sobre la llum; de la seguretat sobre el risc, de la certesa sobre els dubtes, de la planificació sobre l’adaptació, de l’exactitud sobre la imprecisió, de l’aritmètica sobre els sentits, de la uniformitat sobre la diversitat, del treball sobre la festa, de la imposició sobre la seducció, de la forma(ció) ordenada sobre el lliure descobriment, de la fredor de la mort sobre la calidesa de la vida. De la fe (en el futur) sobre la confiança (en el present). De la desesperació sobre la relaxació.

Com els croats, l’exèrcit de coníferes respon al crit de “Déu ho vol!”. Un crit que ens glaça el cor, en tant que rèquiem ―com també indica el seu nom― de les (infidels?) “caducifòlies”. “El futur ho demana!”.

Per tant, haurem de començar a pensar ―almenys pel que fa a les Guilleries― en el verd primavera, els grocs, ocres, taronges, vermells, torrats, castanys (i castanyes) de tardor, només com a referències de la gamma Pantone: la tinta que serveix per imprimir els paisatges a les postals. Aviat potser serà l’únic lloc on podrem veure’ls. Tret que una coalició d’altres espècies de vitalitat demostrada, com els freixes, s’erigeixin en guerrilla i aconsegueixin foragitar-los, cosa que, per ara, sembla improbable; almenys mentre l’exèrcit mercenari segueixi rebent tropes de refresc… i el paper tingui tanta demanda. Pensem-hi quan ens eixuguem el cul.

Es podria fer un paral·lelisme entre la pèrdua de diversitat biològica i la cultural, però això ja donaria per a un altre article.

PS He de dir que aquest escrit va ser fet abans que la sequera dels darrers anys matés bona part dels avets, demostració de com les espècies autòctones s’adapten millor a l’hora de resistir els canvis climàtics. Potser encara hi ha lloc per a l’esperança.