El passat 26 de juliol, Gabriel Salvans, Ramon Comella i Nan Orriols van fer el recorregut entre Sant Joan de les Abadesses i Castellnou de Bianya.
Aquest itinerari senyalitzat, de 24,1 km, és un dels trams d’enllaç entre la via verda del Carrilet amb la ruta del Ferro i del Carbó.
La ruta passa per Sant Joan de les Abadesses, pont de Planàs, per la rodalia dels torrents de Fontfreda i del Vedella, el serral de Collabós, la vall de Sant Ponç d’Aulina, el Carenar dels Boixedes, Sant Martí de Solamal, Sant Pere Despuig i Santa Margarida de Bianya.
Arriba desembre i encarem aquest final de tardor amb un recull fotogràfic que defineix molt bé aquesta època de l’any. Diferents esdeveniments fan d’aquesta estació una època molt especial: la brama del cérvol, l’arribada dels bolets i, sobretot, el canvi en la gamma cromàtica dels boscos. Aquest recull fotogràfic és un petit resum de la tardor tan ufanosade què hem pogut gaudir aquest any.
Entrevista realitzada per Sebastià Raurell de TVO, Televisió d’Osona, a l’escriptor Nan Orriols amb motiu de la recent presentació del llibre “Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar”
Una conversa amable i distesa que va tenir lloc sota la buguenvíl·lea centenària de la terrassa del restaurant del Casino de Borgonyà.
Acabo de llegir el llibre de l’escriptora sud-coreana Han Kang, Premi Nobel de Literatura 2024. El llibre planteja la relació entre la llibertat i la moral. Voler imposar als altres la teva creença o moral és sempre un acte d’extrema violència. Què és la moral? Soc jo immoral per defensar el dret a l’avortament o a l’eutanàsia? Soc immoral si dic que totes les religions són extremament violentes?
El llibre de Kang és un llibre excel·lent. Una família no accepta que una de les filles sigui vegetariana i la tracten amb violència. Una germana seva no li accepta que decideixi morir anorèxica perquè ha decidit no menjar. En manicomis i centres hospitalaris la torturen fins a extrems impossibles d’entendre. En fi, és la llibertat contra la moral personal o d’estat, en aquest cas Corea del Sud. Sí, Yeonghye, és cert, tots els arbres són germans. Els homes, no.
Podria continuar escrivint pensant que a algun dogmàtic religiós o polític se li acudiria llegir el llibre de Han Kang, però ho deixarem aquí. Tots els innocents saben que gairebé cap polític llegeix, perquè, si ho fes, marxaria a tot córrer.
Si diem “la persistència de la memòria” de seguida ens ve, a la memòria, la famosa obra d’en Salvador Dalí, també coneguda com “els rellotges tous”. Una obra de la que se n’han fet moltes interpretacions, entre elles la de la relativitat del temps, basada en les teories d’Einstein.
El cas és que si hi ha un lloc on es manifesta i es registra el pas del temps és a la memòria. Sense memòria el concepte de temps no existiria i viuríem en un present etern similar a la manera de veure el món dels afectats de Alzheimer.
Per això no deixa de ser contradictori – surrealista- l’intent dalinià de fixar aquest concepte en una imatge estàtica, però, no és això mateix el que fa el nostre cervell amb les nostres vivències? Guardar-les com a records, més o menys estàtics, a la nostra memòria?
El problema és que aquest arxiu tendeix a ser volàtil, s’esvaeix i distorsiona amb la mateixa facilitat llardosa del rellotges tous. Cosa que no deixa de ser molt convenient, pels causants de determinats esdeveniments, que prefereixen que siguin oblidats.
Per evitar-ho es van inventar l’escriptura i la plasmació en imatges, abans pictòriques i més tard fotogràfiques que, si bé podien ser preservades i arxivades, no impedien tampoc la seva manipulació i/o interpretació. Plasmacions materials, distorsionades o no, que deixen rastres materials, al contrari que la memòria personal, escampats com les engrunes d’en Polzet que ens recorden el camí recorregut. El temps ens dirà de quina mena és el rastre que deixen els registres digitals actuals. Veurem que en queda en els registres, d’aquí un temps, dels aiguats valencians, de la guerra de Ucraïna o de les matances de Gaza, o de la Trumpada dels EU.
Però oblidar-se de les coses (ficar el cap sota l’ala) no ens allibera pas de les seves conseqüències.
Durant aquests dies, en què l’aigua s’enduia cases, cotxes i persones, érem ben pocs els que encara recordàvem l’aniversari d’un esdeveniment de fa ja quaranta-nou anys, que només aquells que el pateixen encara no poden evitar de recordar. Ens referim al fet que va ser conegut a les hores com “La marcha verde”. Només aquells que tenim una edat podem recordar-lo; perquè s’ha fet tot el possible i l’impossible perquè s’oblidi. Perquè no sigui així, una delegació de ciutadans saharauis recorren els pobles catalans amb una exposició itinerant, amb cartells explicatius de la seva tragèdia i convidant a compartir el te amb els veïns en una haima muntada a la plaça. Malauradament, el dia que van venir al meu poble, ben pocs van ser els veïns que van voler apropar-s’hi.
Ningú vol recordar que el novembre de 1975 l’Estat espanyol va abandonar a la seva sort al poble saharaui, considerats tots ells ciutadans espanyols de ple dret, per vendre el seu territori al Marroc. Això passava mentre el dictador Franco agonitzava i, l’ara rei emèrit i a les hores príncep regent, perpetrava la traïció als seus -encara no- súbdits. Si fa no fa el mateix que van fer els anglesos amb els catalans el 1714. Un fet que va tornar a repetir-se de nou al 1936. Si be amb l’agreujant que els habitants del Sàhara eren directament responsabilitat espanyola.
“¿Que pone tu carnet de identidad?” ens pregunten als catalans quan demanem la independència. Als saharauis el seu carnet espanyol no els va valdre per res. No es tracta ara aquí de fer una crònica dels fets, us recomano llegir-ho al llibre “Agonía, traición, huida” de José Luís Rodriguez Jimenez.
En el meu cas, l’experiència personal propera que vaig viure dels fets i la imatge que aquí ho il·lustra, m’impedeix de oblidar-ho, any rere any, quan arriben aquestes dates. També podeu llegir-ho aquí:
Las raons d’estat poden ser moltes i discutibles, però el fet és que el poble saharaui farà, l’any vinent, cinquanta anys que malviu exiliat al mig del desert d’Argèlia, mentre el seu país resta ocupat pel Marroc. I ningú se’n recorda d’ells.
Memòria. És el que ens falta. Perquè si en el seu moment s’hagués resolt el problema podríem passar pàgina i oblidar-ho. Però cada dia ens enfrontem a nous conflictes enquistats (guerres, desastres naturals, immigració, col·lapse judicial, falta d’habitatges, especulació, tràfic de drogues…) que se sumen als anteriors, que no troben solució i les seves conseqüències se’ns mengen el dia a dia. No ens deixen viure. Mentre cada dia hi ha més gent atrapada en aquestes situacions.
Però, per desgràcia dels afectats, deixaran de ser notícia, no en parlarem més. I tal dia farà… cinquanta anys.
Si no fos tan terrible seria esperpèntic, surrealista, llardós, com els rellotges. O el fang a València.
La mà tremolosa del vell va tornar a palpar dins de la butxaca per comprovar que hi portava els cinquanta-cinc euros que el camell panameny li cobrava per un gram de cocaïna. S’estava esperant dins de l’escala del carrer Perdut, mentre el noi li preparava la bosseta amb la pols màgica. Des del finestró tenia una vista privilegiada de l’habitació de l’edifici del davant.
L’erecció de l’amant era tan intensa que la dona se’l mirava amb els ulls mig clucs de plaer, respirant ràpidament, profundament. Van canviar de postura al llit sense desfer i es van acostar encara més, i sense deixar de mirar-se als ulls, va demanar-li que la follés d’una puta vegada. La penetració va ser lenta, suau, lúbrica i viscosa com una tempesta d’estiu. Entre gemecs va suplicar-li que la cavalqués pel cul, i es va eixarrancar oferint-li una esplèndida panoràmica anal que va fer embogir l’home i, de retruc, al vell Schneider.
Per un moment el membre de l’Schneider va recuperar el vigor sanguini que havia tingut en el passat. Feia tant de temps que no se li aixecava que va acollonir-se. Vuitanta-nou anys no és una edat convenient per viure una segona joventut, però va celebrar l’adveniment genital constatant manualment que no estava somiant.
Va abandonar l’activitat escopòfila quan va sentir que s’obria una porta i el panameny encenia el llum. Van culminar la transacció comercial i l’Schneider va sortir al carrer. Fosquejava a mitja tarda d’aquell novembre cabró i humit a Ripoll.
Abans de sopar va trobar a faltar els veïns del pis del davant. Feia cinc anys que l’immoble del carrer Sant Jaume estava desocupat. Va pensar que estaria bé que s’hi instal·lés una parella jove, amb costums alliberats com ara follar sense passar les cortines. Però la imatge des del seu balcó era tan sòrdida com a dins de casa.
Vivia amb el fill, la jove i un net cap de trons. Tres imbècils, en realitat. Tot just feia un mes va assabentar-se que tenien intenció d’ingressar-lo en una residència. Ho va comentar el seu propi fill a la dona amb un fil de veu, mentre ell dissimulava una migdiada profunda. Creien que se li estava atrofiant la memòria, tot i que l’únic que anava de mal en pitjor era la relació entre tots ells. L’Schneider feia temps que adoptava una actitud propera a l’autisme per estalviar-se discussions. A més, sabia que si l’ingressaven tenia els dies comptats. Coneixia companys de generació que al cap d’un any de residència ja eren encaixats i enterrats. O bé que, de tanta medicació com els obligaven a prendre per tindre’ls controlats, es convertien en morts en vida. Per això la declaració d’intencions del seu descendent va activar-li les alarmes.
Aquella mateixa setmana va demanar hora al notari del carrer Mossèn Cinto Verdaguer i va canviar el beneficiari del seu testament. Va deixar-ho tot al santuari Gaia d’Ogassa, per vetllar pel benestar d’animals de granja, que s’ho mereixien molt més que no la seva família. Simultàniament, va anul·lar totes les llibretes que tenia i en va obrir una d’única vinculada a una targeta de crèdit.
La doble utilitat de la targeta va descobrir-la després de trobar accidentalment una bosseta mig plena de polsim blanc al calaix de l’habitació del net, mentre buscava si encara hi guardava els exemplars de Penthouse. Va desar-la al butxacó dels pantalons, i aquell mateix migdia havent dinat va esnifar-ne una clenxota tal com havia vist fer infinitat de vegades a les pel·lícules. Mai no s’havia drogat abans sense recepta mèdica. Aquella mateixa tarda al casal d’avis va guanyar totes les partides de truc i dòmino que va jugar-hi, va prendre’s dos conyacs i un cubalibre i fins i tot va tirar-li la canya a una funcionària que se’l va treure de sobre mig escandalitzada.
Al vespre va saber que ja l’havien apuntat a la llista d’espera per ingressar-lo. Afortunadament, de mitjana calia esperar uns set mesos. Va ser a partir d’aleshores quan va agafar el costum de sortir a fer un tomb havent sopat. Sense dir res passava la porta i buscava bars del barri antic o de la carretera de Barcelona que tanquessin tard. Abans de tornar a casa havia ingerit quantitats d’alcohol suficients per a oblidar la trista realitat de la seva puta família desagraïda.
Durant una d’aquelles nits va conèixer els germans Quílmez. Havien mort feia un parell d’anys víctimes d’una barreja de medicaments i mata-rates que els havia preparat el psicòpata Löwenbräu. La inèrcia dels estupefaents que havien consumit en vida els permetia sortir periòdicament del nínxol per retroalimentar la seva existència d’ultratomba. Malgrat els seus dèficits comunicatius, van ser ells qui van presentar-li el camell panameny que a partir d’aleshores va subministrar-li la droga. Tots tres la compartien sovint amb altres noctàmbuls que s’oferien a portar-los en cotxe al nightclub d’Orís per rematar la vetllada amb un bon clau. L’Schneider no va anar-hi mai fins que a l’escala del panameny va recuperar el reg sexual.
Tot plegat va fer-li entendre que, si havia de dinyar-la, era millor fer-ho gaudint al màxim dels dies que li restaven. Per això, encara que sembli un contrasentit, va apuntar-se a pàdel. Una examiga del seu net que el coneixia d’anar per casa va accedir mig per llàstima a fer-li de parella en dobles. L’Schneider es quedava al fons de la pista i es delectava amb la panoràmica del culet de la noia, enfundat en unes malles negres que demanaven molt poca imaginació per endevinar els atributs que ocultaven. L’avi retornava les pilotes amb la facilitat estàtica d’aquest esport i s’abraonava lúbricament contra la seva companya de pista cada vegada que guanyaven un joc.
El dia que va entrar als vestidors més excitat del compte i es va precipitar sobre la noia amb una erecció de cavall, teòricament per celebrar que havien accedit a semifinals d’un torneig de merda, va ser el darrer que va trepitjar les pistes de pàdel. La noia va tenir un accés d’histèria, i només la por que transcendís l’escàndol va impedir que l’anècdota passés de ser un secret de domini públic a convertir-se en denúncia. En tot cas, les dones de la seva edat el reprovaven amb la mirada cada vegada que el veien quan anaven o tornaven de missa pel carrer Sant Pere. Ell les ignorava gratant-se els collons no gens dissimuladament.
El consum d’estupefaents es va ampliar amb la marihuana, l’MDMA i l’speed. Segons el dia de la setmana provava una droga o altra. L’endemà al matí solia estar xafat, tant per les sessions de sexe amb professionals com pels efectes secundaris de l’opi.
Passaven els mesos i el perill d’un ingrés a la residència pesava com una espasa de Dàmocles sobre el seu cap. Per això, una nit de març que va baixar amb els Quílmez a una casa de putes de l’autovia del Vallès, va proposar a una bielorussa que l’atenia en un reservat el pensament que feia dies que li voltava per la barretina. La meuca s’acabava d’alliberar d’uns sostenidors minúsculs deixant al descobert uns estratosfèrics mugrons renegrits, i va acostar-se-li per demanar si després de l’striptease la voldria acompanyar a la seva cambra. Va ser llavors quan l’Schneider li va preguntar si li venia de gust agafar un període d’excedència. A canvi de tres mil euros al mes i totes les despeses pagades, seria la seva assistent. A més, la posaria com a beneficiària principal de l’assegurança de vida que tenia contractada des de feia cinquanta anys. La noia —guapíssima, alta sobre uns talons infinits, esvelta, una bomba de rellotgeria eròtica menystinguda com a simple objecte sexual— l’escoltava atentament per no perdre’s cap paraula en un català serrat que encara no dominava del tot. Simultàniament, l’avi buscava amb l’índex de la mà dreta dins del cony després d’haver-li arremangat el tanga, mentre amb el polze li burxava el cul, que ja començava a cedir davant de tanta insistència.
Al cap d’un parell de dies l’Schneider va sortir de casa quan la família era a la feina. Portava una maleta de rodes amb tota la roba imprescindible, un parell de llibres de Dan Fante que encara no havia llegit i, sobretot, la targeta de crèdit. Va pujar al tren d’un quart de deu del matí. Quan es va aturar a Granollers, la puta bielorussa va asseure’s al seu costat, dedicant-li un somriure de complicitat. Encara que anés vestida amb molta més discreció que a la feina, uns quants veïns de vagó no van poder evitar de recrear-se visualment amb el cul comprimit sota uns texans, imaginant subliminarment la relació avi-neta d’aquella parella.
Si haguessin vist com durant cadascun dels dies següents ella li abaixava els pantalons i se li menjava la polla fins que notava una gairebé imperceptible escopinada de semen que delatava l’orgasme, segurament no s’ho haurien cregut. Com tampoc haurien entès que, amb una diferència d’edat de setanta anys, ell l’enforquillés amb forces renovades per fer-la cavalcar sobre el seu membre.
A l’aeroport del Prat van agafar un avió que prèvia escala a Barajas va portar-los fins a Miami. Tot i que feia vint anys que no conduïa, va llogar-hi un turisme, iniciant un periple per la costa est amb la intenció de resseguir tots els Estats Units de punta a punta, de motel en motel, i perllongar la ruta cap a Mèxic si abans no l’havia mort de tant follar.
Vuit mesos més tard, pocs dies abans de Nadal, en Carles Mauri va rebre des de Texas una postal de felicitació dirigida als germans Quílmez, amb domicili a un nínxol del cementiri de Ripoll. El responsable de Pompas Fúnebres del Ripollès va deixar-la davant del desastrat cubicle d’on cada vespre sortien en fraternal comunió post mortem per animar l’avorrida vida nocturna del municipi. A l’altra banda de l’Atlàntic, al mateix hotel de Champion (Colorado) on Humbert Humbert havia fornicat amb la tendra Lolita a mitjans del segle XX, l’Schneider va connectar-se a internet per constatar que el sou de la bielorussa, les despeses d’allotjament, intendència, alimentació i estupefaents no li estiguessin erosionant en excés el compte corrent. Si seguia a aquell ritme encara podria perllongar durant un parell d’anys més la seva aventura terminal.
El vespre de la nit de Nadal, mentre la seva noia de companyia li practicava una fel·lació extraordinària mirant-lo directament als ulls a través d’unes ulleres polaritzades, l’Schneider va demanar una conferència amb Catalunya. Va marcar el número de telèfon fix que encara anava a nom seu del carrer Sant Jaume i, quan van despenjar, va desitjar-los amb tanta força com les circumstàncies sexuals del moment li van permetre un sentidíssim “que us follin!”.
Que allò que et fa un clic al cor,
l’associació d’idees que la clava,
és el cigne que ja no vol ser cap ànec,
la papallona l’instant després de ser eruga.
El que se’t mostra quan estàs somnolent,
el que és indirecte i diàfan alhora,
tant com el que va més enllà
del marc de l’obra, que transcendeix.
Allò en què creus, que defensaries contra vent i marea.
Que és com fer diana, com entendre de sobte
el que has dut tant de temps dins,
el que no sabies que sabies.
El que justifica tots els anys que fa que vius,
el que dona sentit a l’arrossegar-se,
just quan trenques la monotonia,
el que totes les fatxenderies del món
mai no podran comprar.
Quan la teva infantesa et fa tan sàvia com la teva vellesa,
i en una obra t’hi pots submergir, alhora que voles.
Que no és veritat que sobre gustos no hi ha res escrit:
tots aquells oxímorons que t’alliberen
és perquè són fets per arribar al lector.
Hi ha d’haver criteris objectius en l’art.
