Per què els catalans encenem falles i fogueres per Sant Joan? Què simbolitza el foc de Sant Joan?
En temps primitius l’imaginari de la civilització rural contava que en la religió proto-basca, que va ser el sistema religiós majoritari al Pirineu des de l’època neolítica (5000 aC – 3000 aC) fins a l’evangelització medieval (1000 dC), a l’alba, les dones i els homes vivien en la tenebra, atemorits pels dimonis, que dominaven sobre els tenebrosos boscos d’aquella era fosca, Gavekoak (l’obscuritat de la nit, que simbolitzava l’imperi de la mort). Llavors, van implorar a Ama-Lur (la Mare-Terra) la llum, que equilibrés les forces entre el mal (Gavekoak) i el bé (totes les criatures del bosc, les grans i les petites). I Ama-Lur els va regalar Ilargia (la Lluna).
Però, la penombra d’Ilargia no impedia que els dimonis continuessin campant lliurement, atemorint totes les criatures del bosc i impedint que es consolidés la vida. La llum que projectava Ilargia no era suficient i, de nou, van implorar a Ama-Lur una mica més de claror. Ama-Lur es va compadir d’aquelles criatures atemorides i els va regalar Eguzki (el Sol). L’arribada d’Eguzki representaria la fi de l’era fosca, del terror, i l’inici de l’era lluminosa, Egunekoak (la claror del dia, que simbolitzava l’imperi de la vida i l’expansió a través dels temps).
Però Ama-Lur no confiava en aquelles temoroses criatures. Perquè no oblidessin mai d’on venien (d’aquella tenebrosa Era Fosca) els va imposar un cicle diari de claror i de foscor, i un cicle anual de vida i de mort. L’estiu representava l’imperi d’Egunekoak, amb tots els seus valors inherents: claror, vida, escalfor, passió, generació d’aliments, reproducció dels humans i dels ramats… Egunekoak representava la plenitud, la victòria sobre la fam, sobre el fred, sobre les malalties, sobre l’acció dels depredadors; en definitiva, la victòria sobre la mort.
Cap a l’any 1000, la Catalunya Vella, la dels darrers comtes carolingis i la dels primers comtes independents, era una societat bàsicament pagana. Els orígens de l’evangelització, iniciada quan l’imperi romà havia adoptat la religió cristiana (segles IV i V), només havia tocat les elits urbanes. Durant l’etapa visigòtica posterior (segles V a VIII), el cristianisme s’acabaria imposant gairebé en totes les capes socials urbanes. Però el majoritari món rural (les tres quartes parts de la població) continuaria professant les creences ancestrals.
En aquell escenari social i cultural, rural i agrari, el calendari de festes estava construït a partir del relat cosmogònic ancestral. I el solstici d’estiu (el llindar d’entrada a l’estació de la plenitud) se celebrava amb l’encesa de falles i fogueres. Aquell foc s’encenia la nit de la jornada del solstici, i la claror de les flames que esqueixaven la foscor simbolitzava el pacte ancestral amb Ama-Lur i el triomf sobre Gavekoak i l’imperi dels dimonis de la mort (la fam, el fred, les malalties, els depredadors). Les falles i les fogueres del solstici d’estiu eren l’element principal d’una celebració que rememorava l’inici de l’Era de la Llum, Egunekoak, que havia consagrat la vida.
La festa del solstici d’estiu era una de les celebracions més importants de l’Europa pagana. Representava el llindar a l’Era de la Llum, d’un segon naixement. I l’èxit de la tasca evangelitzadora d’aquell extens i poblat món rural radicaria en la suplantació dels espais de culte. En aquell punt del calendari on se celebrava una gran festivitat pagana, l’Església hi situava una important festivitat cristiana. La festa del solstici —la del nou naixement— va ser suplantada per la de sant Joan Baptista.
Durant els segles medievals, el poder va tolerar la permanència de certes manifestacions paganes, que conviurien amb la progressiva evangelització del conjunt de la societat. Una d’aquestes manifestacions seria l’encesa de falles i fogueres a la nit del solstici d’estiu. La Nit de Sant Joan, els masos, els pobles i les viles de la Catalunya baix-medieval encenien fogueres de llum que trencaven la foscor de la nit. A poc a poc, aquella tradició deixaria de ser el relat cosmogònic. Però es mantindria com una tradició viva i festiva, i la conquesta i colonització catalanes de les Balears (1229-1287) i del País Valencià (1232-1305) la portaria arreu dels nous territoris.
