El passat dimarts, 25 de gener, la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic va acollir l’acte de nomenament de l’escriptora Maria Dolors Orriols i Monset com a vigatana il·lustre, el mateix dia en què es complien 107 anys del seu naixement.
L’acte el va presidir la batllessa de Vic, Anna Erra, i va comptar amb les intervencions de la professora i assagista Montserrat Bacardí —biògrafa de l’autora—, l’empresari, escriptor i nebot de la vigatana il·lustre Nan Orriols, i diverses intervencions musicals a càrrec d’alumnes de l’Escola de Música i Conservatori de Vic.
Podeu llegir l’article que li va dedicar Osona.com i, de més, veure el vídeo que ens ha facilitat l’amic Albert Bagué:
Sobre l’ara, finalment, vigatana il·lustre, podeu trobar aquests articles a La Resistència:
Qui, si no les guilles (raboses, guineus, guinardes, guinots), xafarderes de mena, curioses i cercadores incansables d’alguna menja que els atipi ni que sigui una micona el ventrell afamat, poden aficionar-se a ser vistes i a veure la càmera amagada en un recòndit racó de les Guilleries?
«…ser vell és una mena de postguerra…» Joan Margarit
Al peu del santuari de Cabrera hi trobo un dels vells que voluntàriament tenen cura del manteniment i conservació dels entorns del lloc. L’home, que no vol que desvetlli el seu nom té 80 anys, no porta mòbil però va equipat amb una bossa on hi du les quatre eines que ha de menester per arreglar un banc malmès per alguna bretolada. Pugem plegats per fer-li companyia, perquè d’ajut no no li’n cal. En un tres i no res improvisa unes grapes amb una boci de vareta, una falca i un parrell de puntes i el banc queda llest per aguantar 20 anys més. Amb això van passant joves, i no tant, esperitats i disposats a fer-se una cardiomegàlia i una artrosi mentre es controlen les constants amb l’UVI de polsera i segueixen fidelment el track del wikilok. Així no cal ni mirar el paisatge. Ni dir bon dia… En acabar penjaran la gesta a les xarxes socials perquè amics que no han vist mai de la vida els admirin.
L’home sense nom, satisfet, m’ensenya en exclusiva totes les reparacions, improvisacions i invents que ha anat fent al llarg del temps, amb les seves mans, i a mi em ve a la memòria una notícia de fa pocs dies on es deia que la Xarxa de Casals de la Gent Gran de Barcelona lluita (ara de fer qualsevol cosa se’n diu lluitar) contra la fractura digital amb tallers d’alfabetització digital. Es veu que a la gran ciutat hi ha una fada que vetlla pel benestar social.
La reflexió em porta a l’any 2005, que no eren pas les albades de les TIC, quan em vaig fer càrrec del Gremi de Llibreters: al despatx hi vaig trobar uns ordinadors obsolets i un mòdem de 36 Kb que no permetia telefonar si estaves connectat, paradigma de la situació del 80% del sector. La majoria de gremis d’aquest país han estat —si no ho estan encara—, controlats pels més poderosos del sector, que els paralitzen de manera que els més petits no puguin aixecar el cap. A l’hora de l’esforç ingent d’actualitzar les eines i canviar les mentalitats no era possible trobar cap complicitat per part de l’administració o, més ben dit. l’administració era còmplice de la situació
La fractura digital és una clivella que comença a l’escola i s’estén entre les micro i les pimes, que representen el 60% del teixit empresarial de casa nostra i, en conseqüència, per tota la societat. Malgrat que la pandèmia ha forçat aquests sectors a digitalitzar-se precipitadament, els anys vinents continuaran arribant treballadors dels sectors agrícola, ramader, de la construcció i de serveis i de les classes endèmicament marginades a la fractura digital imposada per la jubilació i l’edat, un món hostil on a tanta gent que ha estat útil i necessària li faran sentir la nosa i el rebuig. Exclosos i culpables.
La fractura digital és una desigualtat preexistent i sostinguda en el temps, coneguda i sense cap pal·liatiu.
El meu vell amic sense nom, que fins ara anava al banc a cobrar la pensió, a l’ajuntament el rebia algú conegut, el metge el visitava, anava personalment a pagar els seus impostos…, ara s’ha quedat sense oficina bancaria, ha de demanar cites prèvies arreu, ha de gestionar els seus comptes telemàticament, fer consultes mèdiques a través de «La meva salut»… Una persona perfectament integrada al seu entorn es trobarà de cop i volta en situació de desintegració social perquè les TIC van molt més de pressa en alguns sectors que la seva capacitat d’integrar-les. L’ajuntament o el casal d’avis li oferirà un curs d’alfabetització digital amb la finalitat que no molesti a un sistema bancari i uns serveis que només persegueixen el lucre o que són víctimes de l’infrafinançament de l’ocupant.
Caldria considerar que aquesta fractura digital per part dels vells que no han tingut l’oportunitat ni les possibilitats d’apropar-se a les TIC té dues direccions: la contraposada és la fractura humana que s’està generant, especialment entre els mil·lenistes que comencen a ocupar llocs de responsabilitat i en els seus progressos laborals menystenen i maltracten als vells, en un acte d’estúpida supèrbia, atès que la majoria no sobreviurien dotze hores sense mòbil, o sense electricitat —o sense la mama.
Potser és aquesta la generació que hauria d’anar als casals dels vells per aprendre a agafar un martell pel mànec i no clavar els claus per la cabota.
Que importa el lloc, ni el dia, ni l’hora,
ni si el mar mira, ni per la finestra
on mirar. Que importa quina llum
hagi despertat el poema, ni
si el gat mirava en començar
a despertar. Que importa si escric
a la llum del focus o a la llum
de l’alba o si encara no escric
i només faig que pensar, no importa.
Que importa què, ni qui pensi, faci,
o digui. Que no importa el lloc,
ni el dia, ni l’hora de quan comença
el poema, el què importa és
el que diu o no diu, si encén la llum daurada
quan el llegiràs, i el lloc i el dia,
l’hora en què el poema creix al poema.
Si estimes, importa tot a tota hora,
que hi ha tantes hores, dies i llocs
on no fer res, viure per caminar,
i el temps és breu i la vida avança.
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un altre interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta de «Portes tancades», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
La Resistència no és el diari Ara. Qualsevol que escrigui en aquesta publicació digital defensarà sempre el dret que tothom s’expressi amb absoluta llibertat.
Diré que estimo els resistents, vacunats o no vacunats.
Diré que l’espècie humana és la més criminal del planeta i que l’extinció de l’espècie no discriminarà ningú.
Diré que tots som responsables dels plàstics que contaminen rius i mars i del consum d’energies fòssils i tots tenim cotxe, vacunats i no vacunats.
Diré que tots maltractem els animals alimentats amb pinsos medicalitzats i pràcticament tots vacunats i això ho fem el comú de tots plegats.
Diré que vacunats i no vacunats mengem transgènics tractats amb insecticides i herbicides, crescuts en camps que prèviament hem regat amb purins.
Diré que els rius pràcticament són clavegueres i que vacunats i no vacunats tenim màquina de rentar i utilitzem detergents, lleixiu i tot tipus de contaminants.
Diré que, per molt que vulguem fer de llops salvatges, tots som ovelles del mateix ramat, vacunats i no vacunats.
I diré que tots plegats som responsables del desastre que ens toca viure, vacunats i no vacunats.
Santa innocència? Per al tió i la quitxalla, sempre. Dels reis, val més no parlar-ne, sabeu? Vacunats o no vacunats?
«Caga el bisbe, caga el papa i de cagar ningú s’escapa…»
Jordi Pigem. [Foto: Castel-Branco | NacióDigital.][Notes de Xavier Borràs.]
«Davant del sotrac existencial, econòmic i social causat per les mesures contra la covid (confinaments, ancians que moren aïllats i són directament incinerats, , persones que es queden sense feina, militars fumigant absurdament els carrers, franges horàries en què unes persones poden sortir al carrer i altres no, ús obsessiu de mascaretes i altres barreres), la immensa majoria dels mitjans de comunicació del món han renunciat a tenir un paper critic i plural, han contribuït a fomentar la por i l’obediència i s’han erigit en pastors que guien el ramat de l’opinió pública. Això no ha sigut per casualitat, ni perquè aquestes mesures fossin totes òbvies i inqüestionables.»
Qui escriu això és el filòsof català fincat a l’Empordà, Jordi Pigem(Barcelona, 1964), en el seu recent assaig Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial(Fragmenta Editorial, desembre de 2021, col·lecció «Assaig, 70», 142 pp.].
Es tracta d’un brillant i contundent assaig, escrit amb molt de rigor i les necessàries dosis d’ironia. fet amb un estil i una llengua fluïdes, un ritme intens i un vast horitzó que abraça la literatura contemporània, els estudis pioners sobre biologia, les ciències de la salut, de la filosofia, de la psicologia i la sociologia del poder polític, digital i financer.
Pigem, a qui ja vam tenir la sort de descobrir gràcies a la revista Userda (2004-2006) —que vaig tenir el goig de dirigir—, contrasta tothora dos clàssics de la literatura distòpica (d’obligada lectura): 1984 (Nineteen Eighty-Four, publicada el 1949, però escrita el 1948), de George Orwell, i Un món feliç (Brave New World, 1932), d’Aldous Huxley.
«A Un món feliç —escriu Pigem davant l’actual món de falses aparences i addicció a les pantalles— hi ha felicitat superficial i entreteniments sofisiticats però, tal com passa a 1984, no hi ha alegria de viure perquè la dimensió psíquica de la persona ha quedat reduïda a la mínima expressió. El preu de la felicitat i l’estabilitat tecnocràtica inclou, entre altres coses, la renúncia al veritable art.»
L’autor, entre d’altres obres de capçalera, d’Intel·ligència vital. Una visió postmaterialista de la vida i la consciència. (Kairós, 2016), cita Giorgio Agamben (article al web de l’editorial Quodlibet, «Capitalismo comunista» [Una voce di Giorgio Agamben, 15 de desembre de 2020 […] «coniugando l’estrema alienazione dei rapporti fra gli uomini com un controllo sociale senza precedenti».):
«És possible, de fet, que avui estiguem assistint a un conflicte entre el capitalisme occidental, que convivia amb l’Estat de dret i les democràcies burgeses, i el capitalisme comunista, conflicte en què aquest últim sembla sortir victoriós. El que és cert, en tot cas, és que el nou règim unirà en ell l’aspecte més inhumà del capitalisme amb el més atroç del comunisme estatalista, tot conjugant l’extrema alienació de les relacions humanes amb un control social sense precedents.»
Precisament, doncs, una fusió de les distopies d’Orwell i Huxley. Mentre a l’Occident semblava haver triomfat el poder basat en el subministrament alienant de distraccions a l’estil de Huxley […], de sobte, sorgeixen també elements orwellians de vigilància i control i si encaixem el que denunciava Huxley i el que denunciava Orwell, s’imposa la lògica del poder tecnofinancer amb el seu Gran Reset i la Quarta Revolució Industrial, en què es personalitza els robots i es robotitza, controla, les persones, a qui s’escapça l’esperit i l’ànima humanes.
L’assaig de Jordi Pigem s’estructura en 14 càpitols el títol de cadascun dels quals encavalla la darrera frase d’un amb la primera del següent i configura, per si mateix, una declaració sobre l’estat de la qüestió en aquests temps imposats de pandèmia [vegeu-ne, en aquest vincle, el sumari i un fragment de l’obra.]
Pigem va participar en la recent trobada (silenciada pel mitjans de comunicació) que es va fer a Vic per debatre obertament sobre tots els aspectes repressius, quant als drets fonamentals i l’alienació de les persones. [Podeu veure la intervenció de Pigem en aquest vincle, proveït pel seminari Randa.]
[Llegiu, també, l’excel·lent entrevista que li ha fet Pep Martí a Jordi Pigem a NacióDigital]. O l’entrevista de Xavier Grasset al Més324:
