El genocidi cultural de Catalunya, dirigit i programat per l’estat espanyol des de fa segles, com ara, temps ençà, el tancament de les universitats catalanes, la impossibilitat d’escriure i publicar en català, etc., i actualment, en aquests dies que vivim de derrota i de submissió, la castellanització de TV3 i els mitjans oficials i privats, la utilització del castellà en el Parlament de Catalunya, l’apropiació econòmica dels pressuposts del cinema i audiovisuals per part de Madrid, o el canvi sistemàtic que es fa del català al castellà en l’ensenyament, sobretot en les universitats…, no només rau en aquests fets contrastables i consumats sinó en una altra cosa encara més perillosa, que és injectar en les ments de molta gent, i sobretot dels joves, que la llengua catalana és una llengua provinciana, una llengua minoritària amb la qual no es pot arribar al món, que és una llengua supremacista i racista, una llengua que es vol imposar als castellans parlants que viuen a Catalunya, etc.
Enguany n’ha fet vint que el Borbó va pronunciar aquesta fal·làcia sobre la no imposició del castellà. [Font: Viquipèdia.]Aquesta estratègia, per molt ridícula, falsa i miserable que sigui, és d’una gran eficàcia ben contrastada. Si no, mireu com han acabat, a França el català i les altres llengües pròpies del seu territori. Aquí, com que som tan educats i autistes, acceptem tot això com una cosa inevitable, com una llei divina contra la qual no podem lluitar. Perquè tampoc siguem ingenus: a molta gent ja li va prou bé; pactar amb el colonitzador sempre dóna beneficis i alguns avantatges sobre els teus propis conciutadans.
Sempre pots vendre més discos, o vendre més llibres, o vendre més mercaderies. I és clar, ja sabem que el mercat mana. Ara bé, no s’adonen, principalment artistes, escriptors o músics, que si bé en un principi sembla que et donen alguns copets a l’esquena i potser et cauen del cel alguns premis, en el fons ells saben perfectament que qui es ven perd la seva ànima, que qui es ven ja no és lliure, que qui es ven perd dignitat i credibilitat i ja mai més serà veritablement respectat i valorat.
El científic més savi del planeta va dirigir una invitació a la gent del futur perquè en cas de poder viatjar en el temps assistissin a la festa que organitzaria l’endemà al vespre. L’any 2344 un altre científic triat a l’atzar entre un grup de candidats, va travessar un forat de cuc per arribar a la ciutat on tres-cents i escaig d’anys enrere es faria la celebració. Quan l’home es va parar a observar a través de la finestra la nul·la animació a l’adreça de la festa, va aturar-se sobre les seves passes per entrar a un prostíbul que havia trobat pel camí, i va dilapidar-hi durant tota la nit, bona part de l’assignació econòmica que li havien proporcionat dins d’una targeta de plàstic, amb dones que com a mínim podrien ser les rebesàvies de la seva rebesàvia.
Els pans i els descendents
L’hereu de la casa pairal va esdevenir un estudiant brillant amb dues carreres, i posteriorment, empresari d’èxit amb projecció arreu del país. Tothom afirmava que havia nascut amb un pa sota el braç, just al contrari que la seva germana, que semblava que l’hagués portat sota el cony. Els seus pares no només lamentaven que s’hagués convertit en la dona més promíscua i desinhibida de la comarca sinó, sobretot, que ho fos de franc.
El secret dels fogons
L’endemà de sentir uns clients comentar que haurien d’haver-se aturat a un restaurant de carretera on hi hagués camions a l’aparcament perquè allò era sinònim de bona teca, el propietari de l’hostal, en una profunda crisi, va absentar-se durant tot el matí. A un taller de vehicles de segona mà va adquirir quatre tràilers per a desballestar que va aparcar just davant del seu establiment. La pròxima vegada que els mateixos clients van voler-hi dinar, no van trobar-hi taula ni possibilitat d’esperar-se per al segon torn, tot i que el menjar que hi servien era fins i tot més infecte que durant la primera visita.
Defensa pròpia
El doctor va observar com els seus ajudants retiraven fatigosament els 80 quilos de carn greixosa, i es va concentrar a reconstruir la panxa de la senyora que tenien sobre la taula d’operacions. L’endemà de sortir de l’hospital, la dona va retornar a la rutina alimentària habitual, tot recuperant aviat el devastador aspecte que tenia prèviament a la intervenció. Abans que pogués posar-se de nou en mans del doctor, els animals de la granja proveïdora del carnisser on comprava costelles, llonganissetes, lloms i carcanades, van confabular-se per aescapar-se’n i cometre l’homicidi abans que la immensa golafre acabés definitivament amb tots ells.
Encetem una nova secció a La Resistència, Càmera al bosc, en què cada mes, gràcies al bon fer d’un jove osonenc, anomenat Jordi, podrem veure vídeos, de forma resumida, de registres naturalístics, especialment d’animals de tota mena als boscos de llocs inconcrets (per a salvaguardar llur tranquil·litat).
El primer vídeo que trobareu a sota és el darrer que hem rebut.]
Ens arriben imatges de la càmera oculta amb diverses bestioles: una geneta, un porc senglar, uns senglars petits (godalls, nodrissos)…, mentre travessen un rierol a muntanya.
En aquesta ocasió, la vida nial dels tudons (Columba palumbus).
Encara mantinc amarantines albades
d’aquells dies de la infància, imatges
engroguides, latents, d’un temps en blanc i negre,
en aquells camins que m’acompanyen encara
on vaig entendre per què i qui vol robar els signes.
No m’han robat les rialles, ni la memòria.
No en tinc enyor, però en guardo enyorances
d’un temps bell que m’ha dut on sóc, i des d’on tresco
cap a llocs imaginaris. En vaig i en vinc,
de llocs que ja conec, i vull anar a d’altres
per conèixer. Escodrinyo tancant els ulls
un munt de paraules, murmuris i silencis,
on mirar és un prodigi i escoltar sons
i sorolls de la vida, una meravella.
Són el perfum dels records, clarors, poesies.
Poesia és el que intento en aquest full
blanc, preservar l’instant, i viatjar amb pinzells
de cel amarantí de la posta, en somnis
que mai sabré del tot en tot on portaran.
Però les cançons cantades vora els camins
aixequen ressenyes damunt dels nostres caps,
em fan d’espill en la nit de les hores fosques.
Els peus en terra, la senyera al vent, l’amor
i la paraula ben endins al dins de l’ànima.
Amb la fermesa de ser qui sóc quan dic jo.
L’endemà sempre és present el dia després
en tu. Que el camí no és planer ni solitari.
El corb planeja entremig de la carronya
i cal esquivar en les paraules vanes tanta set.
Uns alvocats (Persea americana). [Foto: Arxiu LR.][Un report de Maria Borràs.]
«Quan les teves creences morals t’indiquen que menjar un alvocat de Valparaíso és una contradicció més assumible que la de fer-te una truita amb els ous de les gallines del pati de la veïna, potser és hora de replantejar-te-les.»
Aurora Camps [pseudònim d’una membre de Ramaderes de Catalunya, Directa, desembre 2020.]
Amb l’arribada de l’estiu arriba, també, el bombardeig constant de la mal anomenada «operació bikini». Podria fer un article sencer amb tots els motius pels quals penso que aquest tipus de publicitat només fa que engreixar la pressió que patim els cossos que estem fora de la norma esquelètica imperant, com un exemple més de com la cultura cisheteropatriacal en la qual vivim, de la mà del capitalisme, només fa que engendrar un món encara més violent. Però avui no parlaré d’això, sinó d’altres violències que actuen, sovint gràcies a nosaltres i als nostres patrons de consum.
Quan em vaig plantejar escriure aquest article va ser perquè una amiga meva em va dir que estava fent una dieta keto (cetogènica) que consistia a menjar carn i alvocats. El seu objectiu era perdre pes, com moltes altres dones quan comença a arribar l’època d’anar a la platja. El primer que em va venir al cap va ser: perquè vols perdre pes, si jo et veig genial? Evidentment, això no li vaig dir. Cadascú es prou adult com per saber què vol fer amb el seu cos (tot i que a vegades dubto si tenim la capacitat per a defugir de certs ideals estètics amb els quals hem estat adoctrinades des que som ben petites). Però, bé, com deia, això podria ser un altre article sencer.
La segona cosa que se’m va passar pel cap va ser: carn i alvocats? És broma no? Com veieu, parlo tota l’estona del que se’m passa pel cap, perquè no li vaig comunicar directament, i segurament és per aquesta vergonya a no semblar tolerant de les decisions individuals dels altres, però a vegades també penso: ja està bé de mirar-nos tant el melic, no? Podem començar a pensar-nos com a éssers eco i interdependents? Però, bé, entenc que no és una tasca senzilla ni ràpida. L’hem començat i a poc a poc aquesta idea s’anirà estenent i començarà a habitar-nos, però encara ens cal molta pedagogia per a poder-ho comunicar, com a mínim a mi me’n falta, i per això a voltes em mossego la llengua i em desfogo amb la lletra.
Com ja sabeu per altres articles que he escrit aquí, jo soc biòloga, especialitzada en agroecologia i actualment treballo temes de canvi climàtic amb perspectiva de gènere. Sé que aquesta última part a molta gent li pot semblar estranya, que no cassa; quina relació té el canvi climàtic amb el gènere? – es pregunta molta gent. És una molt bona pregunta, i properament faré algun article explicant-ho amb detall, però si us voleu anar fent una idea podeu revisar l’article que vaig escriure l’abril de l’any passat.
Us situo perquè entengueu la meva reacció, quan la meva amiga, a qui considero conscienciada amb el món que l’envolta, em va dir que faria aquesta dieta. Carn i alvocats. Alvocats i carn. M’imaginava tones de carn i alvocats i l’únic que em venia al cap eren les macrogranges de vaques i porcs, les condicions de vida de les persones que hi treballen (tant a les granges com als caps d’alvocats), la quantitat d’aigua que es necessitava per a fer créixer aquells alvocats, els pobles i comunitats que havien estat saquejats per a produir-los, la quantitat d’energia i aigua necessària per a produir-los, emmagatzemar-los, embalar-los, transportar-los i distribuir-los…, i una infinitat d’imatges per les quals quan vaig a comprar lluito perquè no es reprodueixin, ni aquí ni enlloc (a més a més tot això en un context de canvi ambiental que fa cada vegada més escassos tots aquests recursos). I em preguntava: com pot ser, que algú que jo considero que és conscient del seu lloc al món, que té una sensibilitat important respecte al que l’envolta, que té uns valors i uns ideals, de cop decideixi fer una dieta que contradiu tot allò que pensa?
La resposta no és senzilla. Estem vivint en un món en crisi, de múltiples crisis. La més recent la crisi sanitària que estem patint als nostres cossos, que a la vegada es derivada de la crisis ambiental global, que a la vegada es derivada de la crisi de valors que portem arrossegant des de fa molts anys. Es parla molt de la crisis climàtica, i és una realitat. La temperatura augmenta, també és una realitat. Però, tot això son els efectes del model socioeconòmic imperant, el neoliberalisme ferotge, fill d’un colonialisme històric que acompanyat del patriarcat s’ha apoderat de les nostres vides i dels nostres desitjos. I les «nostres» vides, aquí, al Nord Global, encara sembla que les controlem, que tenim llibertat, però les vides de les persones, que viuen en territoris espoliats per empreses que produeixen per a exportar-ne els productes cap aquí, han estat totalment desposseïdes, privant-los la llibertat de poder viure. És clar que hi ha un seguit d’empreses darrere de tota l’agroindústria, de la mà de les farmacèutiques, recolzades per uns estats terroristes, que s’haurien d’eliminar del mapa, però mentre això no passi (que ja us dic ara que no passarà fins que no s’acabi el petroli), tenim una responsabilitat col·lectiva de sostenir la vida, i fins que això no s’entengui no hi haurà manera de poder fer canvis cap a una transició de model.
Les cures, imprescindibles per a la vida, no es veuen reconegudes en l’estructura de la cultura occidental capitalista heteropatriarcal. Existeix un pensament hegemònic que ens fa pensar que som éssers autònoms, que no depenem de la natura i que tampoc no necessitem les cures per a viure, però això és una fal·làcia promoguda pel sistema, que fa invisible allò que el sosté: la reproducció de la vida per part de la natura, i de les dones. Ens han pres la consciència de l’alimentació, ens han desposseït d’aquest dret transformant-lo en mercaderia. Hem de reclamar allò que és nostre, que ens pertany, hem d’exigir als governs aquest canvi de model, i hem de fer pressió de manera col·lectiva als poders públics, per a poder donar veu a totes les persones que normalment no estan representades.
Posar la vida al centre vol dir parlar de necessitats, de reparació, de justícia social. Hem de capgirar els sistemes de mort —mort de territoris, mort de drets, mort de persones…— per sistemes de vida, de totes les formes de vida, que la cuidin i la mantinguin. Vivim en un sistema de mort pervers que fa migrar les persones perquè els seu territori ha estat espoliat per generar la «nostra» riquesa, i un cop aquí no poden tenir les necessitats bàsiques cobertes.
Tornant a l’alvocat, l’altre dia llegia un article on deia el següent:
«Relaxa’t, l’alvocat és una fruita que té l’avantatge que no és tan important que sigui ecològica perquè la seva gruixuda pell prevé que els herbicides traspassin la cuirassa que protegeix la polpa que nosaltres ens menjarem.»
Així que tranquils, no patiu, que podem continuar menjant alvocats que deixen pobles i comunitats eixutes, encara que no siguin ecològics, i per tant continuem contaminant la poca aigua i els sòls degradats que en restin, a tu no t’afectarà… Jo, jo, jo i el meu melic…
És prou clar que el capitalisme i l’heteropatriarcat són a tot arreu, i això vol dir que nosaltres també hem de ser a tot arreu, permeant a través de múltiples i diverses estratègies. S’han de generar aliances, encara que no em travessi personalment una lluita, potser al meu cercle proper sí, perquè al final totes les lluites actuals tenen l’objectiu comú de fer un canvi de paradigma. I aquest canvi de paradigma és necessari i cal que sigui ja, però mentrestant hem d’anar fent passos d’urgència per a aturar el drama. I aquests passos només els podrem fer caminant. Caminant plegades cap a una altra manera d’entendre’ns en el món perquè totes les persones hi puguin viure dignament.
M’agradaria acabar aquest article citant la magnífica Yayo Herrero que diu:
«El primer article de la declaració dels drets humans (DDHH) diu: “Tots els éssers humans naixem lliures i iguals en dignitat i drets i dotats de raó han de viure fraternalment els uns amb els altres”. Si miréssim aquesta declaració dels DDHH des de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida jo crec que deuria dir alguna cosa semblant a això: “Tots els éssers humans naixemvulnerables i indefensos en el si d’una mare, i arribarem a serlliures i iguals en dignitat i dretssempre que rebem una quantitat enorme d’atencions i cures i coneixements que han de ser proporcionats per homes i dones d’altres generacions en una tasca civilitzadora sense la qual la nostra espècie no pot existir. En cas de rebre’ls podrem estardotats de raóque ens permetiviure fraternalment els uns amb els altresconscients que habitem un planeta que té límits físics que compartim amb la resta del món viu i que estem obligats a conservar”. Com veieu és més llarg, però jo crec que estableix el tipus de projecte polític, el tipus de procés polític, el tipus de tasca política, que al meu entendre tenim per davant i que és la tasca política més heroica, més bella, més plena de sentit que jo em puc imaginar. Walter Benjamin deia que en aquest moment la revolució és activar el fre d’emergència del capitalisme, activar la palanca d’emergència del creixement capitalista i jo, potser us sembla una mica cursi, però estic convençuda que aquest fre d’emergència només l’activa l’amor. L’amor polític, no l’amor monya, ni amor romàntic, ni l’amor lligat al sacrifici, sinó aquest amor que és solidaritat, que és la radical consciència de necessitar fer-nos càrrec els uns dels altres, la radical consciència que ningú no pot continuar endavant sola i que per tant ens ofereix les possibilitats de poder revertir aquesta guerra contra la vida.»
Articles per a consultar i ampliar informació sobre els alvocats:
Diu Salvador Illa, cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, que els catalans estem dividits. Diu que el Govern només atén la meitat dels catalans. Diu que cal concòrdia i passar pàgina. Salvador Illa és catòlic practicant, com també ho és Jorge Fernández Díaz. A més dogma, més mentides.
De fet, busquen l’enfrontament per justificar la repressió. Ara toca vendre que els catalans estem enfrontats. Ara toca fer el que sigui per justificar tots els abusos de la justícia espanyola i la maquinària de l’Estat, que fins i tot té un Tribunal de Cuentas que no és un tribunal, que no té jutges però que, sense sentència, et deixa a la ruïna.
Salvador Illa, junt amb tot el PSC-PSOE, PP, Vox i Ciutadans, forma part de la venjança, de l’odi i de la mentida. Salvador Illa sempre ha cobrat de l’erari públic. Sempre. Mai no ha treballat per a cap empresa privada. Només a l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya, de ministre, diputat i professor universitari. Ah!, i d’alcalde.
El cert és que fa molt fàstic que personatges dogmàtics de missa i parenostre es dediquin a fomentar la divisió i l’odi per justificar la seva neurosi. Parlen de concòrdia i pensen en la repressió. Parlen d’igualtat però ell sempre cobra de l’erari públic. Pedro Sánchez també diu que «Hay que tener en cuenta a la otra mitad de los catalanes», i van repetint cada dia el mateix. I no paren, però… per què no ho pregunten? Sabeu per què?
Tenen pànic de la democràcia. Saben que porten segles maltractant una llengua, una cultura i milers de persones que han estat víctimes de la repressió i el terror. No volen negociar res. No volen concòrdia. Illa i Sánchez ens diuen que els únics que tenen dret a decidir són ells, i això és feixisme. Si voleu, disfressat, però és feixisme.
Per què Illa parla ara també en castellà al Parlament? Busca concòrdia? Salvador Illa i Jorge Fernández Díaz, miserables dels 10 manaments.
Més de trenta milions de caps de bestiar i quatre milions de bestioles humanes, o inhumanes, qui ho sap. La meitat viuen als departaments de Montevideo i de Canelones. Sorprèn, viatjant per l’interior, els cotxes de tants anys i que ells saben conservar.
El general Artigas els va alliberar de la repressió d’Espanya. Margarida Xirgu hi va deixar petja i molts catalans exiliats pel terror de l’estat espanyol, també.
A Montevideo, més de cent llibreries. Gent tranquil·la.
Uruguai ens va regalar el meravellós exemple del president Pepe Mujica. Amb homes com ell, tot seria diferent.
Pedro Sánchez amb els altres membres del seu govern a la Moncloa. [Foto: @sanchezcastejon.][Un article de Jordi Sánchez.]
Avui cal preguntar-se qui està disposat a perdre el que té per a aconseguir la independència. Aquesta pregunta és molt de casa nostra, per tant ara és el moment que el 52% de catalans que estan a favor de la independència ens hem de continuar preguntant amb quin lideratge, quina estratègia, quins mitjans i quin calendari?
Si aquestes qüestions no es poden contestar, cal llavors continuar preguntant on anàvem el 1r d’Octubre? No val a dir «Espanya no ens deixa», perquè llavors voldria dir «ingenuïtat» manifesta.
Faig aquestes reflexions perquè el president Sánchez fa pocs dies en el Congrés li va contestar al diputat Rufián (ERC) «El PSOE nunca aprobara Cataluña fuera de España…, y nunca es nunca». Davant tal manifestació em va vindre a la memòria el què em digué un vell pescador de Calafell: «Jordi, de l’Ebre cap a garbí…, ni pa ni vi». El lector que apliqui el valor d’aquesta frase.
Expressions desafortunades
Durant el darrer discurs de Xi Jinping en la celebració dels 100 anys del Partit Comunista, va advertir: «Les potències estrangeres rebran un cop al cap…, si intenten intimidar o influir en el país»; és més, digué: «Xina amenaça amb un bany de sang a qui la fustigui, oprimeixi o subjugui».
Aquestes expressions són molt desafortunades i no és el camí de diàleg amb qui té una opinió diferent a la teva. La força en el llenguatge també té límits que no es poden traspassar.
Pel que fa a la mesa del diàleg entre el govern d’Espanya i el govern de la Generalitat, em sembla oportú que el president Sánchez faria bé ser més pragmàtic i més moderat en el llenguatge, ja que ja ha hagut de canviar el seu discurs diverses vegades; senzillament, perquè la política es això, allò del possible, i si s’ha de canviar quelcom es canvia, perquè les lleis les fem les persones i les persones poden adaptar-se als temps que vivim.
Reflexió personal
La vida m’ha demostrat que al llarg del temps viscut s’han produït molts canvis i els mandataris també poden constatar que això és així. Conclusió: cal valorar la següent frase: «Ponga su cerebro en funcionamiento antes que la lengua en movimiento» —ho he posat en castellà perquè ho entengui tothom—, ja que tot es pot canviar, però el que s’ha dit s’ha dit i això es difícil d’esborrar. El que per a mi està molt clar és que les catalanes i els catalans estem tips d’allò de ser cornuts i pagar el beure.
