L’Estat ja no cuida les formes. Finalment s’ha descarat del tot. Ja aplica la repressió sense miraments. Jutges, partits unionistes, Opus, VOX, monarquia…, tots a l’una contra l’independentisme com a opció democràtica de molts catalans.
El president Sánchez no coneix Catalunya, però creu que, amb tots els mitjans de comunicació a la mà, ja siguin de dretes o d’esquerres, l’operació Illa pot impedir una majoria independentista, en vots i en diputats.
On era Salvador Illa quan el 1r d’Octubre, al crit d’«a por ellos», la Policia i la Guàrdia Civil van venir a apallissar els catalans que volien votar?
On eren Salvador Illa i el que queda del PSC quan Rajoy va aplicar l’article 155 i van demanar a les empreses que marxessin de Catalunya?
On era el catòlic practicant Salvador Illa quan els presos van ser maltractats i menystinguts per la Guàrdia Civil en els trasllats a les presons?
On era quan Jordi Turull va ser detingut en ple procés d’investidura com a president de la Generalitat?
Considera que el judici als presos polítics, inclosos els Jordis, ha tingut les mínimes garanties de presumpció d’innocència?
De fet, Illa, com tot el PSOE i els partits unionistes, creu en la transició controlada pel franquisme que imposen una monarquia i una Constitució feta encara sota la vigilància dels militars. Hi creu perquè ja li va bé. Hi creu perquè els que s’acosten a tots ells gaudeixen de privilegis: viuran sempre emparats per càrrecs o portes giratòries, com el president José Montilla o l’alcalde Joan Clos; i ara també veurem el Sr. Iceta gaudir de l’obediència.
Què en pensa, Salvador Illa, dels presos i exiliats? Pensa que el president Puigdemont és un «fugao» tot i que és europarlamentari? Què en pensa, del rei emèrit?
L’operació Illa costa d’entendre. Crec que els savis de La Moncloa van pensar que podien vendre un producte per inputs publicitaris. Van pensar que la mala gestió com a ministre de Sanitat quedaria compensada pels minuts de televisió, i que ningú no recordaria les rodes de premsa amb generals i militars que ara, això sí, ja s’han vacunat.
Crec que s’han equivocat. Crec que encara no han entès el dol que ens han fet patir a molts que creiem en la democràcia i el dret a l’autodeterminació. I que l’operació Illa és riure’s descaradament dels presos i els represaliats polítics. I de tots els exiliats.
Considero que són força habituals, entre els llegidors aviciats, les lectures induïdes pels autors llegits, molt més que furgar per les estèrils taules de novetats efímeres de llibreries desposseïdes de fons, si no és que un segell editorial, un editor, un curador o un traductor ens dóna prou confiança per aventurar-nos amb un escriptor desconegut. L’exhumació d’Eduard Girbal Jaume respon a questa regla, combinació de casualitats, curiositat i golafreria.
L’any 2006 el Senyor Josep Cots (i dic Senyor amb tot el contingut de distinció del tractament), d’Edicions de 1984, va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg, que va resultar finalista del Premi Llibreter, per un jurat del qual jo era secretari.
El llibre i l’autor havien set redescoberts per l’Enric Cassasses, que hi va ensopegar llegint El quadern gris, de Josep Pla, que el considera una fita de la literatura, tot i que, com és habitual en ell, amb una de freda i una altra de calenta. Un afortunat acte contra natura, atès que d’en Pla maino m’han defraudat els escriptors de qui en parla obertament malament. L’Agnès Prats Soler, filòloga, també fiblada per l’autor, i l’Enric Casasses, que troba la trilogia de l’Agre de la terra a la biblioteca del seu avi, treballen a quatre mans en l’Estrella amb cua i La tragèdia de ca’l Pere Llarch i en fan una revisió que, tot i respectant l’estil singular d’ E. Girbal i sense que es notin llurs intervencions, el posen a disposició del sr. Cots, que té el coratge de publicar-los. Pel que fa a Oratjol de la serra, l’Agnès Prats n’és l’editora en solitari.
L’Agnès furga pels fons de l’Arxiu d’Història de la Ciutat, per les revistes de l’ARCA, per la Biblioteca de Catalunya, perseguint i inquietant el repòs d’E. Girbal en el seu purgatori d’on espera (o no) ser rescatat. Apareixen manuscrits, cartes a Caterina Albert i el cuc a l’estómac d’ensopegar un dia amb Els maies i La Cuaranya, dues obres desaparegudes. Tot un seguit de material que li permet presentar una tesina i preparar una biografia, pendent de revisió, que ja enllamineix a tots els girbalistes. Així és, com aquella intuïció de lector tafaner, creix, s’estén i dóna fruits.
Josep Pla, potser pel punt d’honor de no abandonar mai el seu sarcasme, no deixa de tractar E. Girbal d’escriptor de «cromos» i a Tomàs Garcés (Conversa amb Víctor Català – Revista de Catalunya) el tracta de retratista, tal com a Bertrana i a Caselles.
E. Girbal entra, doncs, a formar part dels ruralistes, que ve a ser com un escriptor de segona.
Un detall, però, em pica la curiositat.
Coberta de La tragèsdia de ca’l Pere Llarch, d’Eduard Girbal.
En la coberta de la primera edició del 1923 hi podeu veure escrit «Ayguafort», completant i precisant el títol.
Per a qui no conegui les tècniques calcogràfiques, o de gravat al buit, pot associar fàcilment un aiguafort amb una estampa, una postal, un cromo, una il·lustració o un «retrato»; però, l’aiguafort es realitza sobre una planxa de coure o d’un aliatge de ferro i zinc, coberta amb una capa fina de vernís (combinació de cera, resina, betum de Judea, oli de llinosa) resistent a l’àcid. Es dibuixa amb un burí de punta afuada sobre la capa de vernís tenint molta cura de no ratllar el metall. Posteriorment, se submergeix la làmina de coure en una solució d’àcid nítric que corrou el metall desprotegit del vernís i produeix un solc que retindrà la tinta, greixosa i espessa, per a l’estampació sobre un paper especial, prèviament humitejat, entre dos rodets a molta pressió. La quantitat de vegades que se submergeixi la planxa en l’àcid i l’habilitat del gravador en els seus traços determinaran la profunditat dels solcs i la quantitat de tinta continguda. El gravador ha de treballar la planxa amb la premeditació d’aconseguir els negres més intensos fins els grisos més tènues i boirosos, passant per tota la gamma de tonalitats entre el negre i el blanc.
Aquesta precisió intencionada desmenteix, al meu entendre, aquesta imatge de «retratista» de personatges rurals que se li vol atribuir.
Girbal escriu els seus relats amb punxó i amb àcid corrosiu, i ens mostra els negres més inquietants i tràgics de l’ànima humana i els traços més tendres de la seva candidesa, sense deixar de banda un finíssim sentit de l’humor.
És conegut que E. Girbal va rebutjar, fins al final de la seva obra, la normativa fabriana. Si més no, literàriament no marcava el pas de l’oca com els seus contemporanis. Així doncs, el català d’E. Girbal neix de les arrels d’un arbre que es nodreix de la saba de la terra on creix, de terra endins, dels bosquetans, dels habitants de les cases de pagès, de les tutes aïllades del món, dels capellans de poble, dels oficis perduts, del poble baix, que dirien els noucentistes, lascius i lluny de la civilitat. Un arbre a qui Fabra, sense desmerèixer la seva obra, li va fer perdre unes quantes fulles i uns quants colors.
De moment no he trobat que ningú consideri Girbal un burgès o el fill d’una família benestant. El seu pare. Enric Claudi Girbal i Nadal fou seminarista (que no és pas una escola que freqüentessin els burgesos), historiador, poeta, periodista, funcionari i conservador/arxiver del Museu d’Antiguitats de Girona. Potser per genètica, més segurament per educació i ambient familiar, E. Girbal va heretar la dèria de conservar els mots d’un català que ja forma part de la història.
A La reencarnació de la Matèria, Girbal irromp a la ciutat
La Barcelona de Girbal s’assembla molt més a la que jo recordo (hi sóc nat el 49) que la que he llegit dels modernistes i noucentistes, la majoria fills d’una burgesia industrial, rica i culta, que volia transformar Barcelona en la Viena o el París de la Mediterrània i Catalunya en una Arcàdia.
D’aquella Barcelona somniada només hi puc reconèixer algun paisatge i, a més, prostituÏt.
En un radi de cent metres del meu pis de la dreta de l’Eixample, a tocar de la Sagrada Família, hi havia una lleteria amb vaca, solars i horts al centre de la mançana on anàvem a jugar, una fàbrica de gel que el repartia amb carro, hi havia els serenos i les porteres, i els bastaixos del Born, i els homes que recollien burilles a les parades dels tramvies —que duien la gent penjada dels estreps—, els emigrants pidolant feina a la plaça d’Urquinaona, les maletes de cartró dels desposseïts que arribàvem amb el Sevillano a l’Estació de França, el barri de la Perona, les barraques de Montjuïc, els xarlatans del «Paralelo», la xava, els ramats de xais pel mig del carrer camí de l’escorxador, les barraques dels escrivents i lectors per als analfabets… Aquella Barcelona idíl·lica havia desaparegut o potser no havia existit mai que no fos en la imaginació i en la literatura i en les pel·lícules dels pijos del cinema català. I encara quan jo ja treballava, hi havia «mecas», i el fill de l’amo i el confessor personal de la mare de l’amo, i el vigilant de nit contractat per caritat, i la setmanada que es cobrava el dissabte.
Llegint les tres narracions que, a La reencarnació de la Matèria, E. Girbal situa a Barcelona, sembla ben bé que la ciutat, després de la guerra, hagués tornat a l’època que les va escriure, tocant de peus a terra, des de baix de tot i trepitjant el fang. Barcelona va tardar molts anys a recuperar-se per a no tornar a ser res del que s’havia somniat.
Girbal és un home que escriu als marges, però no pas de la realitat, sinó de la fantasia d’uns que s’estaven inventant un país al marge de la realitat que els envoltava. Això, si, escrivien molt bé.
Nota a peu de pàgina
De l’E. Girbal i de la seva obra, coneguda i per conèixer, se n’ha parlat a bastament i ho ha fet qui en té autoritat i coneixements —que jo no tinc, ni pretenc complementar.
Amb aquest article només persegueixo, d’una banda, posar en relleu la feina i la tenacitat d’investigadors i editors que fan possible que tornin escriptors oblidats i, de l’altra, estimular-vos a llegir-lo. No us en penedireu.
D’un temps ençà han aparegut paraules que defineixen noves situacions en el camp de l’urbanisme com poden ser les següents:
Resiliència, capacitat d’afrontar l’adversitat. Els municipis han d’estar equipats i els ciutadans preparats per a la resiliència.
Ecocidi, destrucció del medi ambient d’un territori de forma intencionada. Fins i tot el tracte que es dóna als immigrants.
Energia verda, és la que s’obté de les fonts naturals i en principi inesgotables, com poden ser la eòlica, geotèrmica, hidroelèctrica, solar, etc. S’ha d’anar cap a un urbanisme més sostenible.
ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) que corresponen a l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per transformar el nostre món de forma més sostenible. Hi ha 17 objectius que s’han d’assolir per a respectar el medi ambient.
Economia circular, gestió dels residus a través de les 3R (reduir, reciclar, reutilitzar). Els nuclis de població han de preveure aquest model.
Gestió integral de l’aigua, recursos hídrics incidint de manera global en tot el cicle de l’aigua, així com del litoral i les platges. Models de contractació i de control de la gestió amb equitat, eficàcia i sostenibilitat per a adaptar-se al canvi climàtic.
Smart city, ciutat intel·ligent. Aplicar les noves tecnologies per a tenir un desenvolupament sostenible, tant en els aspectes operatius com en els socials i ambientals.
Green city, es una altre manera d’ocupar el paisatge, tant en la concepció de disseny urbà com de l’edificabilitat. Del que es tracta és d’aconseguir reduir la contaminació de CO2 i que la petjada ecològica de l’acció humana sigui equilibrada en el medi ambient, «ciutats com boscos».
Reflexió
Aquets nous escenaris que s’han introduït en el nou urbanisme faran possible aconseguir unes poblacions més sostenibles mediambientalment.
El planeta que habitem els éssers vius necessitava aquesta reflexió. De ben segur que la Covid-19 ens està forçant en aquest camí, ja que queda clar que era necessari aturar el ritme desenfrenat que duia la humanitat.
Els sil·logismes també aporten reflexió des d’Aristòtil i ajuden a posar en ordre els pensaments i les vivències.
L’escèptic contertulià televisiu va comprovar sorprès com les seves teories respecte a la vida d’ultratomba se n’anaven per terra després de ressuscitar al cap de tres dies d’haver mort. Els darrers anys havia estat un assidu a programes nocturns de tele on ridiculitzava bruixes mediàtiques i professors esotèrics brandant la bandera del seny i la raó. Per això va decidir ser coherent amb el seu error i quedar-se immòbil dins de la caixa, on va morir novament d’avorriment.
Honor i joc fraternal
El tècnic informàtic va somriure satisfet d’haver-se jugat una bona quantitat de diners contra el seu germà, ja que mai no havia perdut cap aposta. Havien acordat que s’imposaria aquell dels dos que es passés més estona aguantant la respiració i, com sempre, va guanyar la juguesca. Des d’aleshores el seu germà es passa totes les tardes al cementiri esperant inútilment que aixequi la làpida on van enterrar-lo víctima d’un ofec induït a fi de poder-li pagar el maleït deute.
Triple oblit
Tres mesos després que l’enterramorts es deixés un llibre sobre la màquina de tabac del bar, la netejadora va llençar-lo a les escombraries sense ni tan sols haver-ne mirat el títol. Tres minuts després que algú es deixés un paquet de tabac al taulell, la dona de la neteja se’l va posar a la butxaca sense fixar-se en la marca. Només van passar tres segons des que l’enterramorts va segellar la làpida de la dona de la neteja, víctima d’una afecció pulmonar, que mai més ningú va recordar-la i ni tan sols els vilatans que visitaven el cementiri perdien un segon a llegir el nom que hi havia escrit al marbre.
El lector d’esqueles
L’entrenador de l’equip aleví de futbol executava cada dia el mateix ritual amb una precisió matemàtica. S’acostava a l’expositor d’esqueles, constatava que en cap d’elles hi figurava el seu nom i, després d’alliberar un sospir d’alleujament, continuava el seu camí amb un somriure d’orella a orella. El dia que l’encarregat de la funerària va penjar finalment la seva esquela, l’entrenador no va sospirar, alleujat perquè no havia pogut reunir prou forces per aixecar la tapa de la caixa lacada on estava tancat, i ni tan sols va somriure, ja que algun malparit li havia omplert boca, nas i orelles amb unes emprenyadores boles de cotó que ja li estaven amargant l’existència.
L’August Vidal va ser un company de joventut del meu pare. Quan es va repatriar, de Moscou a Llagostera, es va guanyar la vida fent traduccions del rus. Traduí obres de tots els clàssics de la literatura russa del segle XIX i nombrosos autors del segle XX i dirigí l’edició de les obres completes de Dostoievski. També, va treballar per a l’Ediorial Prima Luce (que és el motiu d’aquest article), de la qual el meu pare fou fundador i administrador i on jo vaig encetar, als setze anys, la meva vida laboral.
En acabar aquella presentació vaig establir conversa amb un dels assistents. Ens vam embrancar en una llarga conversa sobre l’editorial, amb un gran interès per part seva. En acomiadar-nos em va dir: «Escolti, vostè tot això ho ha d‘escriure. I no s’esperi gaire!». Vaig pensar que li hauria de fer cas, algun dia…, demà. I vet aquí que avui ja és demà.
De la fundació i la història de Prima Luce no n’he trobat res, o no en sé trobar res i només me’n queden records personals, que formen part de la meva infantesa i joventut i retalls que el meu pare em va anar desgranant al llarg del anys, amb la dificultat d’ordenar-los en el temps, i en el cau de la memòria.
Prima Luce és una història oblidada de la resistència pedagògica durant el franquisme.
M’he de remuntar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, quan una colla de joves de la secció excursionista, va organitzar una llarga excursió per a recórrer el camí de ronda i conèixer a fons la Costa Brava. En una de les etapes van fer parada a la fonda de Calonge, la Fonda del Centro que tothom coneixia per la Fonda de Can Quimet dels Autos. La regentava la seva dona, la Rosita Serra. Un dels companys, en Gaietà Delhom, era, o havia estat, macip a la farmàcia del poble. Uns quants d’aquella colla, enamorats del país, van continuar freqüentant aquella fonda, i alguns, com el meu pare, s’hi van fer casa.
Quan va començar la guerra civil una bona colla d’aquells nois i noies, que ja havien acabat els seus estudis de magisteri o de pedagogia estaven compromesos en sindicats d’ensenyament, en partits polítics, al comitè de l’Escola Nova Unificada o exercien en les escoles del Patronat.
D’aquells joves, flor de la intel·lectualitat, idealistes i cultivats, abocats a crear una societat nova, en acabar la guerra, uns havien mort al front o a la rereguarda, d’altres eren a l’exili, a França, a Mèxic, a Veneçuela, o en camps de concentració.
Als que van sobreviure i es van poder quedar a Catalunya, el règim franquista els va depurar i represaliar. Segons dades de l’historiador Francisco Morente Valero, només a la provincia de Barcelona, 2.328 mestres, el 93% del personal del Magisteri Nacional de la demarcació (el que actualment anomenem mestres d’educació infantil i primària).
La historiadora de l’educació Cèlia Cañellas explica que «els mestres sotmesos a procés de depuració havien d’omplir uns fulls sobre la seva actuació professional, política i sindical abans de 1939. Aquesta documentació arribava a les autoritats franquistes i tribunals juntament amb els informes de la Guàrdia Civil i de Falange, que contenien informacions i acusacions a vegades molt contradictòries, les quals intentaven ser contrastades amb els avals que presentaven els depurats —informes de gent d’ordre del seu poble, i la font d’eclesiàstics».
Si uns es van prestar a suar la seva rehabilitació, d’altres no ho van voler fer, o més els valia no fer-ho. (Aquests no van ser rehabilitats fins la llei d’amnistia del 1977.)
D’aquell grup de joves mestres i pedagogs de l’excursió a la Costa Brava, en Gaietà Delhom en va citar una dotzena a la Fonda de Can Quimet de Calonge, en aquell enyorat paradís de camaraderia. En Gaietà Delhom , fill de Darnius, era un pedagog molt ben format. Havia estudiat a l’Escola Normal de Girona, dirigida per en Cassià Costal, havia estat secretari del Comitè de l’Escola Nova Unificada, militant de la USC amb en Campalans. Exiliat a França, entre perills i dificultats de tota mena (recordo, però, com en Delhom explicava, emocionat, la solidaritat que van mostrar els mestres francesos amb el seus companys catalans, i com gràcies a ells, amb la seva dona —que també era mestra—, se’n van poder sortir). Van tornar per la muntanya a principis dels quaranta, van viure amagats en un mas de Darnius i un cop a Barcelona, amb por de sortir al carrer, es guanyava la vida com podia a la indústria tapera, antic ofici del seu pare.
La fonda era un lloc discret, on arribaven els amics al mes d’agost, per separat, i hi compartien taula, sobretaula, caminades i estades a la platja, i així es van forjar una sortida laboral sense haver de renunciar, del tot, a les seves vocacions: Delhom els proposà el projecte de crear una editorial de llibres de text, on malgrat la censura i les restriccions de tota mena, poguessin aportar una plusvàlua al sistema educatiu franquista i, a més, guanyar-se la vida.
En Delhom explicava que la idea l’havia tingut per a donar feina a dos amics, en Josep Riuró, que en va ser el director tècnic o editor, i n’August Vidal.
L’Editorial Prima Luce, S.A, «La editorial de los maestros», es va crear com a societat anònima. Ben aviat van tenir un centenar d‘accionistes, entre mestres depurats i d‘altres en excici a les Escuelas Nacionales, suficients per a endegar el projecte. La iniciativa contemplava que un cop aprovats els llibres per la censura tindrien un mercat garantit pels docents que exercien la professió i, també, pels que no la podien exercir. Molts d’aquells privats de la docència van crear i dirigir acadèmies en el seu propi pis, o en un de lloguer, en una torre o alguna casa antiga, a Barcelona i arreu del país. Alguns encara recordareu el Pedagògium San Fernando, l’Acadèmia Salleras, la Pitman, la Mentor, la San Luís Gonzaga, la Fontanella (especialitzada en l’ensenyament de l’estenotípia), la Lumen… Aquelles acadèmies van fer una labor de suplència inestimable del desinterès del franquisme per l’educació (com més burros, millor!)
A la segona meitat dels anys cinquanta l’editorial va obrir la seu en un principal del carrer de Bailèn, si no erro, propietat d’una congregació religiosa. Era l’època de les Enciclopèdies Escolars, editaven els «Haces de luz», quaderns de cal·ligrafia i de càlcul i va començar l’edició d’una profusió de llibres de lectura, que malgrat les obligatòries apologies a la Cruzada Nacional que solien concloure el text, el contingut contemplava, tant com es podia , els valors de la companyonia, l’amistat, el coneixement de la natura, ja que no podia ser del país…
A començaments dels seixanta, l’editorial es va traslladar al carrer de Monlau 8 i 10, al barri de la Sagrera. El 1968 es va comprar el solar i es va enderrocar l’edifici per a construir-ne un d’adaptat a les necessitats creixents de l’editorial. Durant les obres vam ser acollits a la primera seu del diari Tele/eXpres, al carrer d’Aragó, amb el lloguer d’una part de la planta de la redacció. El vespertí ja aleshores era sota la direcció d’en Manuel Ibáñez Escofet.
Portada del diari Tele/eXpres (1964-1980). [arxiu LR.]Aquella va ser, per a mi ,una època summament excitant. Hi treballàvem barrejats amb la gent del diari, i si la feina de donar vida a un llibre era lenta, artesanalment lenta, i necessitava silenci i concentració, l’edició d’un diari era un caos organitzat i expansiu: un metralleig d’Olivettis, corredisses, proves amunt i avall (tenien la rotativa a la planta baixa), anades i vingudes de redactors, escriptors, col·laboradors, fotògrafs, crits, emprenyades, silencis sepulcrals i, no obstant, cada tarda hi havia una cua de furgonetes per anar a distribuir l’edició quotidiana als quioscs, estacions, recaders…
Coberta de Paladín, llibre de primeres lectures de l’editorial Prima Luce. [arxiu LR.]Un cop al carrer de Monlau de la Sagrera, l’editorial va prendre volada, sobretot en concórrer i guanyar uns concursos convocats pel Ministerio que suposaven l’edició de milers de llibres per a tot l’Estat. S’havia instituït el Premio Pedagógico Prima Luce, que se celebrava al Salón Rosa del passeig de Gràcia, també desaparegut del mapa de Barcelona. El 1958 es va editar el primer número de Paladín. Libro de primeras lecturas, que era un quadern grapat, que sense voler comparar, va precedir en quatre anys l’aparició de Cavall Fort, i com aquest, amb la intenció d’iniciar als infants a la lectura, això si, en castellà.
La feina d’una editorial en aquells temps no té res a veure a com es treballa avui. Els llibre es feien «a mà»; molts originals arribaven manuscrits i gairebé calia tenir coneixements de paleografia per a passar-los a màquina, amb còpies en paper carbó, enviar-los per correu postal o anar personalment a l’altra punta de la península i asseure’s el temps que calgués amb l’autor per a fer les esmenes i correccions…
Un cop revisat una i altra vegada, passar-lo a la linotípia amb tots els codis tipogràfics, tot indicant-hi negretes, cursives, paràgrafs, caixes, interlínies… La linotípia tornava el text en forma de galerades, una pila de papers de color gris verdós, allargassats, que calia tornar a revisar pera corregir-ne les errades, el més sovint tipogràfiques. Alguns linotipistes (els coneixíem i els demanàvem) tenien més coneixements d’ortografia i de gramàtica que els propis autors i correctors i era freqüent que milloressin el text.
Coberta d’Antorcha, mètode de lectura i escriptura simultanis. [Arxiu LR.]Un cop les galerades eren a punt es compaginava el llibre amb la tipografia escollida, es muntava pàgina a pàgina, en una taula de llum, retallant i enganxant amb cola blanca text i il·lustracions, se’n treien els fotolits que encara s’havien de rellegir, i esmenar si calia, a la pròpia impremta i quedar-se a peu de màquina per a corregir la paginació, les tintes, els registres que donaven errors de color… I un cop feta la tirada, plegada i guillotinada la rama, sense cap plec fora de lloc, cap a l’enquadernador, amb l’angoixa per la pressa d’uns llibres que havien de ser a les escoles al començament del curs, a més complint escrupolosament les exigències de qualitat.
Prima Luce, amb un equip que sovint treballàvem de sol a sol, dissabtes i diumenges i de vegades nits senceres, va ser una màquina ben engreixada que publicava desenes de títols i milers d’exemplars cada any.
En aquesta època l’editorial, empesa per la competència, va fer un pas endavant amb la modernització dels manuals. Es van cercar nous autors. En recordo la Solange Castro i la Maria Jesús Cebrián, dues dones joves —una o l’altra era inspectora i/o professora de l’Escola Normal. Un moderníssim material per a preescolar i un canvi d’il·lustradors, alguns d’aquella magnífica fornada que va sortir als anys setanta de la Facultat de Belles Arts. Encara conservo intacte el record d’una joveníssima, vital i entusiasta Pilarín Bayés, que va arribar de Vic, acompanyada de la Rita Culla, una altra magnífica il·lustradora. La Pilarín, que just havia començat a il·lustrar pe a l’Editorial La Galera, va col·laborar intensament amb nosaltres, precedint els nous aires de la renovació pedagògica tan desitjada que van impulsar la Marta Mata i la gent de Rosa Sensat.
Per molt que això sembli feixuc, les dificultats eren altres: d’una banda el paper: l’autarquisme i l’intervencionisme industrial del règim dificultava l’obtenció del paper necessari i se n’havia de comprar al «mercat negre», a estraperlistes que encara es dedicaven a especular amb aquesta matèria primera. En Riuró suava més tinta de la que es gastaria per a imprimir per a trobar raimes, gramatges i satinats. L’autocensura imposada pel règim, el boicot dels llibreters —atès que l’editorial distribuïa directament a les escoles—, les exigències dels accionistes per a cobrar els seus «dividendos» a cada exercici . I no ens vam escapar, tampoc, de la vigilància d’un talp del Ministerio que, camuflat d’accionista principal, s’hi va fer un despatx per a ell i un altre per al seu fill. Excepte treballar, ficaven el nas des de la comptabilitat fins als continguts dels llibres i en la vida de cada un dels treballadors, autors i col·laboradors. Això creava força malestar i fins algun problema de salut i de dimissió.
Pima Luce, S. A., La editorial de los maestros, és el tronc d’un arbre d’on neixen moltes branques, moltes històries de tenacitat, de valentia, de perseverança i d’amargades il·lusions. D’homes i dones que, malgrat tot, no van desertar de la seva vocació.
Finalment, als anys vuitanta, amb la construcció de noves escoles que van fer tancar moltes acadèmies per manca d’alumnat i la competència creixent d’altres editorials, Prima Luce es va dissoldre.
«La dicatdura tecnomèdica». [Portada del número 175 de la revista La Decroissance, desembre de 2020-gener de 2021.][Un report de Xavier Borràs.]
El fracàs absolut del model preventiu i terapèutic microbicèntric, no ja per a restablir la salut, sinó ni tan sols per a protegir el baix nivell de salut dels més vulnerables i millorar una mica el seu grau d’immunocompetència, s’ha vist exemplificat en les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat. És el que explica en un recent report científic el doctor Joaquim Nabona. [Vegeu «La deguda optimització de l’eficiència immunitària individual per a la prevenció i tractament de les dishomeòrresis infeccioses. DOI: 10.13140/RG.2.2.13387.21281.]
Dins d’aquest marc referencial des de fa mesos es reemet i repeteix un discurs institucional i mediàtic amb un missatge ben explícit:
Un veritable insult a la ciència —i a la lògica. És el discurs del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, que parteix de la falsa premissa que hi ha una única causa microbiana suficient de les «malalties» infeccioses, científicament confutable.
Infecció i «malaltia» infecciosa
El concepte infecció —i així també el concepte contagi— és propi de la deguda adaptació fisiològica immunitària de les espècies microbianes (vegetals, animals, ésser humà inclòs) sanes al medi microbià.
S’entén ara que tots nosaltres en el degut procés d’adaptació al medi per haver-nos contagiat, infectat, per centenars i centenars de microorganismes diferents, i haver-nos immunitzat activament i natural davant d’ells (o estar en procés de fer-ho), en siguem portadors asimptomàtics.
Per tant, el concepte «infecció» no s’ha de confondre mai amb el concepte «malaltia infecciosa», això és, no s’ha de fer un ús sinonímic dels termes «infecció» i «malaltia» infecciosa. Hi ha una diferència crítica entre infecció i «malaltia» infecciosa.
Així, una cosa és el contagi/infecció per un virus, per exemple, el SARS-CoV-2, i tota una altra cosa és la «malaltia» infecciosa, la patogenicitat genòmica i antigènica, que en pot resultar, la Covid-19, si, i només si, la immunocompetència de l’hoste és subeficient, sub-òptima. La mera infecció —la detecció o presència d’un agent infecciós potencialment patogen— al compartiment extern de l’organisme no es pot equiparar mai a «malalti» infecciosa.
Contagiar-se en salut
Ens hem contagiat i estem crònicament i fisiològica infectats per milers i milers de microorganismes. Els hostatgem. No només això, sinó que tots ens hem i ens hauríem de contagiar, d’infectar —adaptativament, fisiològica— per les noves espècies d’agents microbians, potencialment patògenes, que van i aniran emergint, i immunitzar-nos individualment, activa i natural, enfront d’elles, sempre amb el benentès que la nostra competència immunitària sigui òptimament eficient.
El microbioma mutualista simbiòtic del compartiment extern de l’organisme és un consorci dinàmic de bacteris, virus, fongs i protozous que integra el nostre sistema immunitari. En certes circumstàcies i moments immunocompetencials de l’hoste alguns dels seus membres ordinaris —«amfibionts»—, poden guanyar en virulència relativa i esdevenir patògens.
S’estima que un 8% del nostre genoma (ADN) deriva evolutivament d’elements semblants a retrovirus, anomenats retrovirus endògens, molt probablement remanents de la infecció i invasió de la línia germinal per retrovirus exògens, que va quedar fixada en la filogènia fa milions d’anys.
El sistema defensiu, en estat de salut, manté aquests gèrmens sota control a base de mantenir-ne baixa la virulència i antigenicitat, però simultàniament el cultiva, atès que salvaguarden l’home enfront de les espècies virulentes del mateix gènere, i proporcionen, també, immunitat. Aquests gèrmens desarmats, tornats hipovirulents, que viuen en les superfícies immunitàries de l’home, el fan immune enfront de cada homòleg microbi-específic salvatge.
Cal discernir, doncs, els gèrmens —immunitàriament desarmats, hipovirulents, els nostres amics i aliats del nostre microbioma—, dels gèrmens salvatges (relativament) virulents, patògens potencials.
La immunitat innata és la primera línea de defensa del compartiment extern de l’organisme —pell, mucoses, sang— per a preservar la identitat individual, i conserva memòria immunològica. Els neutròfils (els leucòcits més abundants a la nostra sang) hi juguen un paper fonamental. A les vies respiratòries, a més a més, els macròfags alveolars hi participen activament.
El resultat d’una infecció és, doncs, una funció de la interacció hoste-microbi, en la qual l’hoste té un rol determinant significatiu, i no és només una funció del microbi.
La virulència relativa microbiana
La virulència és una propietat microbiana que només es manifesta en un hoste susceptible —amb un microbioma associat al compartiment extern de l’organisme— en determinades circumstàncies i moments.
En la interacció hoste-microbi, la virulència, això és, la infectivitat o potència infectiva, la patogenicitat genòmica d’un microorganisme sempre és relativa, mai absoluta, perquè el genoma de l’hoste, concretament el del seus immunòcits juga un rol fotodinàmic determinant, significativament superior.
La virulència d’un microorganisme, d’un patogen depèn directament de la intensitat de radiació fotodinàmica informativa genòmica, i aquesta sempre és relativa respecte a la potència energètica de l’ADN mitocondrial dels immunòcits de l’hoste, és a dir, la seva immunocompetència. Això explica per què germens membres del microbioma mutualista aparentment sense factors de virulència o potencial patogènic genòmic poden en un moment donat mediatitzar «malalties» infecioses en l’hoste.
Un mateix microbi es pot comportar com a mutualista, és a dir, simbiòtic, o bé patogen, o bé oportunista, en funció del grau d’immunocompetència de l’hoste. La virulència —sempre relativa—, la força reproductiva, la potència ofensiva de l’agent microbià, és l’emissió fotodinàmica genòmica informativa de l‘ADN (o ARN) viral del genoma microbià enfront de l’emissió fotodinamica genòmica informativa de l’ADN cel·lular de l’hoste —del genoma cel·lular de l’hoste. Si l’emissió virulenta microbiana és d’una freqüència més alta que l’emissió de l’ADN mitocondrial immunocític de l’hoste infectat, l’agent infectant s’anirà replicant i invadirà un territori del compatiment extern de l’organisme de l’hoste. Serà l’inici de la «malaltia» infecciosa.
Tot i que la virulència microbiana és relativa, sí és cert que hi ha alguns pocs microorganismes i virus amb alta capacitat patogènica genòmica (infectiva) i antigènica. Però, aquest no és pas el cas del SARS-CoV-2.
Una malaltia infecciosa vírica aguda és, de fet, la batalla entre dos sistemes d’informació biofotònica. La reducció de la virulència relativa de l’agent infecciós és un procés fotodinàmic genòmic. S’entén així que una malaltia infecciosa sigui, de fet, una lluita energètica-lumínica fotodinàmica, fotogenòmica.
Per això, la radiació ultraviolada solar (UVB) que arriba fins a la pell de l’hoste paral·lelament activa la immunitat cel·lular de l’hoste i inactiva significativament la virulència relativa genòmica dels bacteris i virus que es transmeten per via aèria. Per aquesta raó, l’exposició al sol al llarg de l’any és el factor epigenètic que més afavoreix que els menors i adults es puguin immunitzar activament i naturalment enfront de la virulència relativa, molt atenuada per la radiació UVB, dels microbis aeris amb genoma fotosusceptible, com és el cas dels coronavirus.
L’exposició solar és, doncs, la millor «vacuna natural» davant d’ells.
El discurs pseudocientífic del model microbicèntric
L’única finalitat del discurs pseudocientífic que defensa que la inoculació artificial (vaccinació) és precisament simular que el model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses implementat en els sistemes sanitaris sí que protegeix la salut dels més vulnerables, a fi i efecte que els seus usuaris no deixin mai de «creure» en «l’excel·lència» del sistema. Simula una cosa —que «sí que protegeix la salut dels més vulnerables»— per a dissimular, encobrir la seva absoluta incapacitat de protegir realment la salut dels més vulnerables, de restablir la integritat i optimitzar l’eficiència del sistema immunitari de les persones, i així restablir la salut dels menors i adults amb immunocompetència.
L’explotació biotecnològica, present i futura, impune i lucrativa, del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, implementat en els sistemes sanitaris, en detriment de la salut de les persones, que fa que aquestes esdevinguin cada cop més crònicament malaltes i vulnerables, és el fonament del «gran simulacre d’hiperrealitat pandèmica Covid-19» ordit per les forces ideològiques del capitalisme biomèdic, el gran atac a la simplicitat, la veritat, inherent al principi sempitern de la similitud.
Per aquesta raó, més que mai, cal explicar als quatre vents que la simplicitat inherent al principi de la similitud és la que fa que en l’estat de salut, la comesa genuïna del sistema immunitari és precisament immunitzar, preservar, la identitat, i així l’individu, perquè, en definitiva, la singularitat, la unicitat de la identitat biològica i personal individual és la plena salut.
La identitat és inherent a cada persona individual, d’ací la transcendència de la individualització de cada cas d’interacció hoste/patogen. La medicina només esdevé praxi científica quan sap identificar els casos individuals de malatia i els sap tractar eficientment, individualitzadament, per a restablir-ne la plena identitat, la seva salut, tot optimitzant l’eficiència del sistema immunitari, la immunocompetència individual.
En el model microbicèntric —al contrari que en l’hostecèntric—, tant la via enantiopàtica (contraria contrariis) com la via isopàtica (aequalia aequalibus), ancorades en els falsos punts de vista materials, moleculars de la causalitat i l’essència de la malaltia —dirigides a dianes terapèutiques materials, microbianes, moleculars— no tenen cap capacitat guaridora real, sinó que tan sols tenen efectivitat pal·liativa, repressiva/supressiva, transitòria –amb evidències científiques, estadístiques– sobre les «malalties» infeccioses agudes o cròniques i sobre disfuncions homeorrèsiques fotoimmunitàries.
La dignitat de tota persona malalta, sigui menor o adulta, afectada d’una «malaltia» infecciosa aguda o crònica no mereix, en ple segle XXI, intervencions mèdiques preventives i terapèutiques microbi cèntriques patogèniques, no individualitzades, «one-size-fits-all», que desconsiderin l’heterogeneïtat de cada individu i que siguin incapaces de restablir la integritat i d’optimitzar l’eficiència del seu sistema immunitari, la seva immunocompetència individual.
Aquest, també, és el cas de les immunitzacions actives artificials antigèniques isopàtiques no individualitzades (les vaccinacions). A nivell individual, i contràriament a les aparences, són un enorme frau malfaent de l’aliatge capitalisme biomèdic tecnològic/estats, l’antítesi de la medicina personalitzada, de precisió, una deu inestroncable de iatrogènia antigenopàtica inflamatòria crònica degenerativa, particularment en les persones menors i adultes més vulnerables, incapaces de produir nivells justos i suficients d’anticossos, enfront dels antígens inoculats directament al seu compartiment intern orgànic.
La veritat, en l’àmbit de les relacions humanes, que la majoria som capaços de copsar, és sempre una veritat esbiaixada i generalment complaent. La veritat última s’amaga sempre, sovint no és escoltada i moltes vegades és tossudament negada.
Aquest fet ha estat sempre una eina útil per als qui ostenten qualsevol mena de poder, des del familiar fins als grans poders institucionals. Sempre ens hem enganyat els uns als altres d’una manera més o menys intencionada. I és que els instints bàsics, els desitjos i inèrcies de la vida humana són filtres pels quals sotmetem totes les altres qüestions socials. Aquest és un dels motius principals que encara estiguem tots plegats sotmesos, amb més o menys intensitat, a tota mena d’humiliacions, vexacions, discriminacions socials, governs de tota mena i múltiples autoenganys.
És que no estem preparats per a la veritat?
Partint d’aquesta situació és prou clar que la majoria de governs —per no dir gairebé tots—, mai no actuen en benefici de la població sinó que ho fan sempre pel manteniment de l’estatus imperant, pels privilegis adquirits i en favor d’allò que anomenen l’ordre social. Tots tenim clar que només actuen solidàriament o pel bé comú quan s’hi veuen totalment obligats.
Un dels arguments més utilitzats pels governants de tot el món per a no dir la veritat és que el poble no està preparant per a saber-la. Per a ells, que el poble sigui coneixedor de la veritat portaria al caos, a la violència i destrucció dels sistema establert. Però tots tenim clar, també, que no es pas així, sinó que és la mentida la que porta al caos, a la por i a la violència, i no pas la veritat.
Perquè la gran violència exercida contra els altres i contra nosaltres mateixos , l’esclavitud, els genocidis, etc., mai no són fills de la llibertat sinó de la mentida, de la por i de l’obediència cega i malaltissa. De la llibertat, si és veritablement llibertat, només en pot néixer concòrdia, ajuda mútua i responsabilitat.
Però, per què en una societat que en diem madura no podem exigir la veritat? És que potser no la volem saber? Perquè jo no em crec pas que, per exemple, els polítics espanyols, com ara en Sánchez, l’Iceta, o en Rajoy, o alguns dels nostres estiguin preparats per a saber la veritat i nosaltres no. Més aviat creuria que estan millor preparats per a treballar amb la mentida que no pas per a exercir la veritat.
Cal, doncs, preguntar-nos per exemple: en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens diuen la veritat? Per què ara hauria de ser diferent? Per què ho haurien de fer si no ho han fet mai? Ha passat alguna cosa que ens faci creure que ara es preocupen per nosaltres? Tots sabem que la resposta és negativa.
La mentida és, doncs, dins de totes les institucions, les econòmiques i culturals, o religioses i està impregnada en totes les àrees de la societat, des de la família, fins a les empreses o les institucions locals. Això no és pas gratuït i ens passa factura a tots, perquè crea una societat desconfiada, malalta, egoista i també dòcil amb el sistema i sense poder generar respostes útils per a la regeneració.
I sense la veritat no podem ser ciutadans lliures, ni ser responsables —ni individualment ni col·lectivament— per a prendre decisions importants o reaccionar tal com voldríem davant injustícies flagrants o accions totalitàries.
Tot això ho escric arran de la postal de Nadal que em van enviar del nostre pres polític Jordi Turull que fa cita d’Hilari Raguer (1928-2020), monjo de Montserrat:
«La llibertat s’ha d’exercir, si no no és res. I exercint-la segurament es perd llibertat. Però si no la fem servir, no hi ha llibertat.»
Doncs, això, com és possible que acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació? Si sabem que la llibertat és indispensable i s’ha de lluitar sempre per no perdre-la, per què no l’exercim?
El torrent de la Corbatera, dit popularment Cobertera. [Foto: Ajuntament de Calafell.][Un article de Jordi Sánchez.]
El terme municipal de Calafell, té actualment tres rieres o torrents: el de la Corbatera (popularment pronunciat Cobertera), amb el seu afluent de Montpaó, i els de la Casa Nova i de la Casa Vella a Segur. Hi ha algunes rases, com per exemple la del Meix i d’altres que conflueixen en els torrents citats.
El més important és el de la Cobertera, és el que recull més conca hidrològica del terme. Aplega aigües dels municipis veïns a la part alta del nostre terme: Castellet i la Gornal (Alt Penedès) i el municipi de Bellvei. Continua aigües avall des de l’indret conegut de les Escodines, a tocar de la carretera TV-2126 (davant de l’accés del camp de golf de la Graiera) fins a la cruïlla del torrent de Montpaó. En aquest recorregut es troba el petit congost amb la Balma de la Graiera, probablement la primera petjada de l’ésser humà en el nostre terme. També, ben a prop, hi tenim Barraques de pedra i la Cova Foradada a la muntanya de l’Escarnosa. Continuant cap avall hi ha la torre de guaita del Casalot del Viola i abans de travessar el pont de la C-31 hi tenim el camí de Vilanova. En el darrer tram hi trobem l’Estany Llarg fins al sorral de la platja de Calafell.
L’Estany Llarg té una singularitat especial, ja que a l’indret per on hi passa el ferrocarril brolla aigua dolça. Probablement, els pobladors cossetans (ibers) ho van tenir molt en compte per a establir la seva fortificació, la ciutadella davant del mar, a una cota que els permetia tenir una visió eficaç i la protecció necessària. A l’Estany hi ha fauna i flora autòctones, a conservar i protegir, amb què cal executar un projecte fet l’any 2009 per l’Ajuntament.
Aquest torrent de la Cobertera és molt singular i al seu entorn hi han conviscut nòmades, pagesia, guerrillers…, però el que vull destacar és el desguàs i escorrentia de les aigües de la conca que hi aboca. Només cal veure las seves dimensions —tant d’amplada com d’alçada de les seves parets— per a entendre la importància d’aquest torrent.
La gent de més edat de Calafell donen fe de les vegades que l’han vist baixar fins a l’alçada de la carretera de la Santa Creu de Calafell, avui C-31, i la rierada de l’any 1962, on les tendes del càmping van anar a parar a mar.
Cal mantenir-lo net i endreçat, perquè també forma part del nostre patrimoni.
