L’emprenyada monumental del governador va generar l’acomiadament fulminant del fuster que després de penjar el segon lladre, s’havia adonat que no li quedava cap més clau per crucificar també al líder de la secta. Mentre un substitut rematava l’execució, l’artesà acomiadat seguia convençut d’haver recomptat dotze claus en sortir de l’obrador i que per tant la desaparició responia al poder d’aquell que s’autoproclamava messies. Constatant el somriure d’orella a orella del bon lladre, l’enterramorts que sepultava els cossos sense vida dels tres homes, va regirar-li la butxaca dels calçots, va treure’n quatre claus, i va amagar-los ràpidament a la túnica perquè cap soldat no el descobrís i li confisqués abans no pogués utilitzar-los per penjar els utensilis de cuina de la seva dona.
Els límits de la paciència
El telèfon del metge forense va sonar mentre la senyora li servia el primer plat del copiós àpat de diumenge. Amb la parsimònia habitual va acabar de dinar, va rentar-se les dents, va baixar al garatge, va treure’n el cotxe i va conduir reposadament fins a la cruïlla de carrers on havia d’aixecar el cadàver que estava entorpint el trànsit de tota la ciutat des de feia hores. De fet, va arribar tan tard al lloc dels fets que el difunt ja s’havia incorporat pel seu propi peu i l’esperava bevent un combinat de vodka i beguda energètica al bar de la cantonada, mentre la resta de la clientela es feia creus de la docilitat –malgrat haver acabat la paciència amb el forense– d’aquell espècimen de zombi.
L’arquitectura i el sobrepès
El crític gastronòmic va deduir massa tard que li sobraven alguns quilos de pes. Havia deixat sortir els cinc ocupants de l’ascensor, però el forat de la porta no era prou ample per entrar-hi d’una sola peça. Va ser mentre pujava per l’escala quan els graons van enfonsar-se sota els seus peus i va estalviar-se una estona d’exercici, alhora que complicava la feina d’una dona de la neteja, que es va passar tota la nit recollint vísceres i eixugant sang de la planta baixa de l’edifici.
Retroalimentació acollidora
El mateix dia que complia deu anys, el jove indígena va descobrir que la tribu on havia nascut pertanyia a un dels més temibles reductes de caníbals de la Terra, en adonar-se que aquella nit algú se li havia cruspit una cama. Va ser llavors quan va comprendre el perquè de les nombroses minusvalideses dels adults de la comunitat, entre els quals no quedava pràcticament ningú sencer del tot. Al cap d’una estona de reflexió, també va tenir una lleugera sospita de quin havia estat el destí dels visitants i turistes que arribaven al poblat, de qui no havia pogut acomiadar-se en cap ocasió i que presumptament tampoc eren mai presents als àpats que es muntaven en el seu honor.
La brutalitat de la nostra espècie és tan gran que, per imposar les nostres creences o controlar un territori conquerit, executem els nostres iguals emparats únicament i exclusivament per la llei de l’odi i la brutalitat. No pot existir cap llei que empari la pena de mort.
Dos mesos abans de morir, el dictador Francisco Franco va ordenar l’execució dels militants del FRAP Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i també dels militants d’ETA Jon Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegi Etxebarria. L’execució, el 27 de setembre de 1975. La mort del criminal Franco, el 20 de novembre de 1975. Cal recordar que Franco entrava a les esglésies «bajo palio», com una autoritat religiosa. Va ordenar l’execució de milers de persones i va nomenar l’actual rei emèrit, Joan Carles de Borbó, com al seu successor.
Iran segresta el periodista iranià exiliat a França Ruhollah Zam. La televisió iraniana diu que aquest líder dels disturbis va ser executat a la forca el dissabte 12 de desembre de 2020. Tenia 47 anys i denunciava un règim religiós i criminal. La brutalitat i la misèria humanes, aterrint en nom de l’aiatol·là Khomeini.
L’expresident Donald Trump, que ha d’abandonar el Govern el gener de 2021, impulsa l’execució de cinc condemnats a mort. El dijous 10 de desembre de 2020 va ser executat Brandon Bernard, de 40 anys, i el divendres 11, Alfred Bourgeois. El fiscal de l’Administració Trump assegura que simplement compleix la llei. No diu, però, que trenca una tradició de 130 anys de no ordenar execucions durant la transició presidencial. Si es compleixen totes les execucions previstes, Trump serà el president que haurà ordenat executar més condemnats durant els darrers 100 anys: 13, des de juliol de 2020. És la venjança per la derrota electoral. Sí. També sap que el candidat demòcrata Biden vol abolir la pena de mort.
La brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut. Europa no permet la pena de mort. És per aquets fet que l’Estat espanyol no l’aplica. Pensar que dels crims del franquisme se’n beneficien l’Església actual, la monarquia i tots els «Gobiernos de España», inclosos els feixistes de VOX i els Comuns de la Sra. Colau, provoca repugnància i molt dolor.
Pensar que els nostres fills i nets encara els administra l’herència d’un criminal fa que tots els déus i els seus fanàtics servidors continuïn odiant i creant, repeteixo, molt de dolor. Ho fan per plaer. La mort dels altres justifica la seva existència.
Quan les estrelles de nit venen a somriure
voldríem, oi tant com voldríem
agombolar el Nadal amb cançons,
com d’altres.
Quan no és res com voldríem
hem d’alçar el to de veu
molt més enlaire.
Per això cantarem, com mai, més alt i fort
dalt la carena de Sant Martí Xic.
Que s’escolti clara dins l’ànima.
Que persistirem en l’afany.
Que trescarem:
per tornar a veure’ns la cara,
per donar-nos les mans,
per abraçar-nos,
pels petons trobats a faltar,
per foragitar la cobdícia,
la vanitat.
Que en el fons del fons només ens cal escoltar
algú que ens cridi pel nom, i amor.
L’amor,
que intuïm al pessebre.
En la pau,
de la branca d’olivera.
En la fraternitat.
Que pensem molt i sentim poc
darrere la porta barrada.
La inquietud de conèixer món ens va portar, fa quasi 40 anys, a viatjar pel Marroc. Per una pista de terra vam arribar a les cascades d’Ouzoud (olivera, en llengua berber) i vam quedar embadalits.
Al riu abans del salt d’aigua, de 110 metres d’alçària, uns petits molins de pedra encara treballaven sense parar. Al cim de la cascada hi havia una horta, protegida amb tanques de fusta per evitar que els macacos o les mones mores en robessin els fruits. Una noia berber amb un pal els cridava, i els macacos s’amagaven per tornar-hi més tard.
Els berbers, amb els seus vestits de colors, la seva amabilitat i somriure, són tot un record: quatre imatges d’un món que ja no existeix. L’explotació turística hi va arribar. Van asfaltar les carreteres i van organitzar la visita a les cascades, diuen ara, més altes del nord d’Àfrica. Guies turístics et fan un tomb i et cobren 5 euros. S’hi pot arribar en autobús o amb taxi des d’Essaouira (per 200 euros) o des de Marràqueix, a 150 km. Et porten als restaurants que donen servei als turistes i et venen cacauets per regalar a les mones mores o als macacos.
És evident que hem fracassat, que no hauríem d’haver viatjat mai al Marroc. De fet, els primers que vam tirar cacauets vam ser nosaltres. A les mones mores? No. Ja fa temps, que tots mengem cacauets.
Brosten a doll
carrers sense ànima,
prats de ciment
de pòrtland foll.
Dalt del terrat
ni déu espolsa
el matalàs,
amb tant de futon
i collonades
de l’Orient
com ara hi ha.
Els nous veïns
ja no es malparlen
i els bells infants
que hi han parit
creixen dins llurs
cambres de luxe
— amb la mamà plei estèixon
i papà xat
de cobrellit.
Toni Coromina i la seva família el 1r de maig d’enguany, en què va celebrar el seu 65è aniversari. [Foto: Facebook Toni Coromina.][Notes de Xavier Borràs.]
Poc abans de la matinada del passat diumenge, 22 de novembre, ens arribava l’escarida, freda, pètria notícia de la mort de Toni Coromina (Vic, 1955-2020), l’escriptor i periodista vigatà que ha estat entusiasta col·laborador de La Resistència des del primer moment i sense defallença.
L’endemà mateix, vam publicar una entrada d’urgència al blog per a informar-ne els lectors i tenir molt presents la família (dona i fills) i els amics, coneguts i saludats que una hora o altra van tractar amb ell. De fet, des que vam tenir notícia, per part seva mateix, de l’ingrés a l’Hospital de Vic, on s’havia de sotmetre a un seguit de proves, vam estar en contacte.
Així, el 1r de novembre ens comentava que havia de sotmetre’s a una broncoscòpia. Aquell mateix dia, a la tarda, amb motiu de l’aparició del número 43, d’octubre de 2020, de La Resistència –en què apareix el seu comentadíssim article sobre Joan Sayós, l’aviador de la república—, ens feia saber que no sabia quan ens faria «arribar la propera columna. Des de l’ hospiral ho tinc complicat. Miraré, si puc, que ho envïi des de casa al meu fill Akram, a través del meu ordinador».
I tal dit, tal fet. Per via d’un missatge de correu electrònic vam rebre la columna que publiquem en aquest número 43 de La Resistència i que esdevé, pòstum i premonitori, perquè ens hi parla, a través de la memòria del naixement dels comitès antirani a la comarca d’Osona, dels primers ecologistes, un moviment que esdevé, ara, tan necessari en temps de contaminació, canvi climàtic i pandèmies. Encara, en dies posteriors estava amoïnat per unes correccions a l’article «que no puc fer amb el mòbil». Vet aquí un petit exemple de la gran professionalitat d’aquest periodista de pedra picada.
El dia 7 de novembre, encara ens va informar que, un cop feta la prova estant a l’hospital, havia resultat positiu al SARS-CoV-2, però que era «asimptomàtic» a la Covid-19 —i n’estava content.
La seva mort, del tot inesperada, doncs, ha causat un profund dolor i buit arreu. Encara ara, molts dels seus amics se’n fan creus. Tanmateix, alguns d’ells, col·legues del periodisme, l’escriptura i la faràndula se n’han fet ressò al llarg dels darrers dies, com podeu veure en aquests vincles:
[Si sabeu de més articles, feu-nos ho saber i els afegirem aquí mateix. Gràcies.]
TONI COROMINA
Vic, 1955-2020.
El seu llibre Cafè Vic (2007), és un retrat de la contracultura als anys setanta i vuitanta. [Foto: Toni Coromina.]
Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
Des de l’any 1987, periodista a diversos mitjans de comunicació: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja, La Resistència.
Coautor del llibre Rebotiga d’Il·lustres, amb Albert Om. Premsa d’Osona 1989.
Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
Publicació del llibre El que la sigue la persigue, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
Autor del llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).
Col·laborador a NacióDigital (Osona.com), des de 1995.
Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a La Vanguardia (des de 1991-fins al 2018).
Autor de la novel·la A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites(2014), Témenos Edicions.
Autor del llibre Òxid de boira (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
Autor del llibre El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions, 2016).
Autor del conte infantil La rita i en Kubala, amb il·lustracions d’Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
Autor del llibre El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona. Osonament, 2019.
Un dels adhesius de la campanya contra les mines d’urani. [Arxiu de Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Davant la proliferació de disbarats urbanístics i ecològics a la Plana de Vic, trenta anys enrere, un dels comentaris més habituals en ambients conservacionistes —res a veure amb els conservadors— era que la comarca d’Osona aviat es convertiria en una còpia borrosa del Vallès, un territori brut i desordenat, desfigurat per uns polígons industrials mal dissenyats, ple de torres elèctriques i amb una caòtica proliferació d’habitatges.
El 1979, Osona va viure l’esclat d’una importantíssima revolta popular, potser l’última, contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a la comarca, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.
De la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani
La lliçó de la lluita antiurani
Més enllà de les multitudinàries manifestacions independentistes dels últims anys, que a Osona han tingut una participació massiva i transversal, aviat farà 40 anys de la revolta popular més destacada del segle XX a la comarca. Quatre anys després de la mort de Franco, l’any 1979 va contemplar l’esclat d’un espectacular moviment reivindicatiu contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a Osona, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.
Encara ens trobàvem en plena «transici» a la democràcia, tot i que alguns asseguren que encara hi som. Dos anys abans s’havien celebrat les primeres eleccions generals suposadament democràtiques que va guanyar el CDS d’Adolfo Suárez. Un any abans s’havia aprovar la polèmica Constitución Española. Faltava un any per l’accés de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat i dos per l’arribada del transformista Felipe González a la Moncloa. Aquell 1979, a les primeres eleccions municipals dites democràtiques celebrades a Vic, CiU i l’Entesa (una coalició de les esquerres local) van empatar en regidors, però finalment l’alcaldia va ser pe Ramon Montanyà.
Cartell de Nacionalistes d’Esquerra, amb Santi Vilanova com a candidat número 1 a les comarques gironines. [Fotn: UAB.]
Coincidint amb aquests moviments polítics, de la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments de la comarca, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Després de tants anys d’ostracisme i prohibicions, la gent tenia ganes d’opinar i de participar directament en els esdeveniments que afectaven la societat. Naixia, així, el Moviment Ecologista Català, amb figures preeminents com el físic Pere Carbonell, els enginyers Pep Puig i Joaquim Coromines, la cineasta PIlar Sentís i els periodistes Santiago Vilanova, Xavier Garcia o Xavier Borràs, que més endavant formarien, amb molts d’altres, Alternativa Verda, l’única organització ecologista nacional que encara es manté malgrat els embats de manipulació o anorreament del marxisme-leninisme nostrat.
A banda d’una intensa campanya de sensibilització, la celebració d’assemblees populars (una que es va fer a l’Institut de Vic va reunir 2.000 persones), l’edició de publicacions i manifestacions multitudinàries, els militants antiurani també van recórrer a l’acció directa. Així, a mitjan juny, van interceptar dos tècnics de la Chevron que estaven fent treballs d’exploració a Vila-lleons. Els militants antinuclears van intimidar, amenaçar i expulsar els tècnics de la multinacional, a qui també van requisar un voluminós plec de papers, plànols, estudis i documentació relativa a les exploracions, que van lliurar al Comitè Antiurani. Tot aquest material va ser analitzat per estudiosos i experts en la temàtica nuclear i després va ser lliurat a la premsa, que va esbombar amb ets i uts tota l’activitat que la multinacional feia d’amagat. Alguns diaris barcelonins van condemnar la intrèpida acció del Comitè Antiurani i també van escriure editorials sobre el cas.
Cartell de la manifestació que s va celebrar a Vic el 22 de juny.
Un dels moments culminants del moviment antiurani va ser la manifestació que es va celebrar a Vic el 22 de juny, que va comptar amb la presència intimidatòria de 200 policies de les brigades antiavalots, que van carregar contra els manifestants amb porres i trets de bales de goma. Dies després, una delegació de tècnics del govern espanyol es va entrevistar amb els alcaldes de la comarca per dir-los que les mines d’urani no representaven cap perill. El mes de juliol, dos executius de la Chevron van ser descoberts a la Plaça, quan sortien d’entrevistar-se amb l’alcalde Montanyà; els ‘antiurani’ els van ruixar amb esprais de pintura i els van expulsar de Vic.
La lluita antiurani i el festival Visca la Terra!
Però, l’acte més important de la lluita contra l’extracció d’urani, el més participat, va tenir lloc el 14 de juliol al camp de futbol de l’Esquirol, on es van reunir més de 6.000 persones per assistir al Festival Antiurani que es va batejar amb el nom de «Visca la Terra!».
El cartell anunciava les actuacions d’Els Esquirols, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Sisa & Melodrama, Duble-Buble, La Clenxa, Tribu i l’Orquestra Sèmola.
Igual que a molts llocs, a l’Esquirol també hi vivia gent molt sensibilitzada, com el grup de teatre Tossal (nascut d’una escissió d’Els Joglars, després del cas La Torna). Aquest nucli d’actors residents al peu del Collsacabra tenia molt bones relacions i pocs calers. Amb l’argument reivindicatiu d’anar contra l’extracció d’urani a Osona, van muntar un magne festival, valent-se de les seves coneixences, i van convèncer la majoria d’artistes «de renom». Al final, l’èxit va ser esclatant i tot va anar sobre rodes. L’organització, impecable, va comptar amb el suport de desenes d’habitants del poble de l’Esquirol que s’hi van abocar desinteressadament.
Cartell dels actes d’una de les mobilitzacons que va tenir llox a Vic. [Arxiu Toni Coromina.]Totes les actuacions es van fer a l’escenari del camp de futbol, excepte la de l’Orquestra Sèmola, que va actuar en una plaça del poble, on van tocar algunes peces i va oferir un número de màgia. El prestidigitador Bartomeu Fortuny (Carles Pujol) va fer entrar una fornida ballarina dins d’una capsa màgica i després d’uns tocs amb la vareta miraculosa van aparèixer dos soldats romans (Casadevall i Coromina) amb escuts i llances de reglament. Aquests dos legionaris del Cèsar (la versió romana del Gras i el Sec), es van dirigir cap al camp de futbol per desenvolupar tasques de seguretat. L’arribada d’un servei d’ordre tan insòlit va causar impacte entre el públic que, en aquell moment, assistia a l’actuació de Maria del Mar Bonet.
Un dels moments clau del festival va ser quan Els Esquirols van cantar l’himne generacional Torna, torna Serrallonga, que semblava escrita expressament per a l’esdeveniment, amb una lletra clara i contundent:
«Des de Sau a la Cellera, des del Far a Matagalls, el trabuc d’en Serrallonga tornarà als amagatalls. Torna, torna, Serrallonga, que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran!.»
Amb crits de Visca la Terra!, el festival va prosseguir amb molta alegria i bona maror. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. En dies posteriors, tota la premsa es va fer ressò de l’esdeveniment. Però la Hoja del Lunes, l’únic diari que es publicava els dilluns (per un acord entre tots els editors de Barcelona) va publicar la notícia a la portada, acompanyada d’una foto dels dos romans.
Toni Coromina vestit d’armat durant el festival antiurani a l’Esquirol. [Foto: Arxiu TC.]La història dels vestits dels armats és molt curiosa. Dies abans del concert, Casadevall i Coromina van anar a visitar el senyor Teodor González per demanar-li que els els deixés per un dia. El bon home, a més de sagristà de l’església dels Dolors també custodiava la vestimenta dels penitents i els armats que desfilaven a Vic, el diumenge de Rams, amb motiu de la Processó del Silenci. Primer va dir que no podia atendre la petició sense el permís exprés de la junta de la Cofradia dels Dolors. Però, com que no hi havia temps per a reunions, al final va accedir a la demanda perquè ell també es volia solidaritzar, a títol personal, amb la causa del moviment antiurani. Tanmateix, va pregar a Casadevall i Coromina que procuressin que ningú s’assabantés d’on havien sortit els vestits. Aquests dos li van dir que no ho farien públic, però li van fer saber que molta gent els veuria, atès que formaven part de la parafernàlia del festival. Ni el senyor Teodor ni els dos romans s’esperaven que aquella vestimenta aparegués a la portada del diari de més tirada i que tot Catalunya va poder contemplar.
Mesos després, veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani i va decidir anar a buscar aquest mineral radioactiu a Extremadura. La revolta popular havia triomfat i Serrallonga podia dormir tranquil. Però en una època com la que vivim, caracteritzada per un profund retrocés en l’exercici dels drets polítics, potser no es pot pas descartar que Serrallonga hagi de tornar.
Mentrestant, a Vic, el camí cap a la creació d’una futura universitat s’anava consolidant. L’any 1979, l’antiga Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris, que s’havia creat sota la tutela de la delegació comarcal del Col·legi de Metges, es va convertir en l’Escola Universitària d’Infermeria d’Osona, adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona.
En dates prèvies al referèndum de l’Estatut de Sau, la campanya electoral a la capital osonenca es va veure sacsejada per la mort de Xavi Roca (el sastre de la Guixa) i Miquel Albó, dues excel·lents persones i dos dels principals puntals vigatans en la recuperació de les llibertats democràtiques.
El referèndum es va fixar per al 25 d’octubre. Però la campanya no va tenir massa interès perquè la majoria de formacions polítiques es van decantar per donar suport a un text estatutari prèviament retallat i pactat al Parlament espanyol. El PSAN va ser un dels pocs partits que es van oposar a l’Estatut de Sau per considerar que debilitava el poder de Catalunya i reforçava el centralisme. Finalment, els catalans van votar favorablement el text presentat, amb un 88,7% de vots favorables, un 7% de vots partidaris del no i un 4% de vots en blanc. L’abstenció va arribar al 41%, una xifra que aleshores es va considerar molt elevada.
Mesos després, el 20 de març de 1980, els catalans van tornar a les urnes per elegir els diputats al Parlament. La victòria abassegadora de CiU va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, un càrrec que va mantenir durant 23 anys i que el va convertir en el personatge més destacat de Catalunya. Després de la celebració de les eleccions generals, les municipals, les autonòmiques i l’aprovació de l’Estatut, la lluita política radical va quedar sense arguments, les esquerres catalanes sense força i la democràcia espanyola molt domesticada.
La dècada dels vuitanta havia començat amb l’entronització de don Juan Antonio Samaranch, antic falangista no penedit, a la presidència del COI, després de ser ambaixador espanyol a Moscou. El mateix any, John Lennon va morir assassinat; Félix Rodríguez de la Fuente (El amigo de los animales) moria a Alaska en un accident d’helicòpter; també, van passar a millor vida Jean-Paul Sartre, el genial actor Peter Sellers, el xa de Pèrsia i el general Tito, va començar la guerra entre l’Iran i l’Iraq I l’actor Ronald Reagan va ser elegit president dels EUA.
El ferrocarril del Val de Zafán era una línia de via d’ample ibèric, entre Tortosa (Baix Ebre), la Puebla d’Íxar (Baix Martín) i Alcanyís (Baix Aragó). Formava part d’un projecte més ambiciós que hauria fet arribat el ferrocarril fins al port de Sant Carles de la Ràpita. Actualment és una Via Verda apta per a vianants i bicicletes. Popularment, es coneixia amb el nom de Lo Sarmentero perquè el tren travessava moltes vinyes.
La idea inicial de construir una línia fèrria que connectés la Mediterrània amb la Matarranya i el Baix Aragó data de l’any 1865. Es tractava de donar una nova sortida als productes agrícoles i als lignits, que s’embarcarien cap a noves destinacions. Enl 1882, la Sociedad General de Obras Públicas va rebre la concessió de la línia i la va traspassar a la Compañía de Ferrocarril de la Vall de Zafán, que va iniciar un llarg procés de captació de socis inversors que va cristal·litzar nou anys després. Així, el 1891 es van comenár les obres de la via fèrria que havia d’unir la Puebla d’Íxar amb el port de Sant Carles de la Ràpita.
L’any 1895 va començar l’explotació del primer tram, de 32 quilòemtres, entre la Puebla d’Íxar i Alcanyís. Les obres de prolongació de la línia van patir una aturada important durant anys, i solament s’explotava aquest primer trajecte. L’any 1923, després d’una intervenció de suport per part del rei Alfons XIII, es van reiniciar les obres, que van prendre un nou impuls durant la dictadura de Primo de Rivera.
Durant la guerra d’agressió (Guerra Civil, 1936-1939), en l’anomenada Batalla de l’Ebre, les tropes franquistes feien servir el traçat entre Alcanyís i Bot per a transportar material bèl·lic i tropes i, també, per a evacuar ferits. Des de les serres de Pàndols i Cavalls, sobre Gandesa, l’Exèrcit Popular Català llençava la seva artilleria, entrada la nit, i castigava durament els proveïments dels feixistes.
Això va propiciar que després de la guerra es reprenguessin les obres –fetes per presoners republicans–, fins al 1942, en què la línia va arribar a Tortosa. Seguidament, es va iniciar la preparació dels terrenys per al tram entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita, però mai no es van arribar a col·locar els rails, en gran part pel fet que el tram de línia en funcionament era altament deficitari.
De fet, aquest ferrocarril va ser concebut més per a transportar mercaderies que no pas viatgers, amb què la majoria de les estacions eren situades fora dels nuclis de població, i això la feia inviable econòmicament.
El 19 de setembre de 1973, l’enfonsament d’un túnel entre les estacions de Prat de Comte i el Pinell de Brai, a la Terra Alta, va comporatr a el tancament definitiu d’aquesta línia, sense que mai no s’arribés a fer l’últim tram entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita.
La posada en funcionament de la Via Verda entre el Baix Ebre, la Terra Alta, la Matarranya i el Baix Aragó ha obert una nova etapa de reconeixement d’aquestes terres, amb un recorregut de vora 170 km entre municipis i antigues estacions:
La Puebla d’Íxar – Puigmoreno – Alcanuíssi – Est. de Valdealgorfa (túnel de 2.136 m) – Est. de Valljunquera – Est. de la Vall de Tormo – Estació de la Torre del Comte – Est. de Vall-de-roures – Estació de Queretes – Est. d’Arnes i Lledó/Lledó d’Algars – Est. d’Horta de Sant Joan – Bot – Est. de Prat de Comte – La Fontcalda – Est. del Pinell de Brai – Estació de Benifallet – Estació de Xerta (on hi ha el Centre d’Interpretació de Xerta) – Estació d’Aldover – Jesús – Roquetes i pla de l’Estació a la riba dreta de Tortosa – Pont del ferrocarril – Tortosa, riba esquerra. A partir d’aquí la Via Verda segueix el passeig fluvial camí del sud del Baix Ebre.
