«La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats.» [Il·lustració: Josep Nogué.][Un article de Josep Nogué.]
Al 1391 a Barcelona van ser assassinats, a mans dels ciutadants, més de 300 jueus per la negativa a ser batejats. El mateix havia passat dies abans a Sevilla i a Mallorca.
Els seus botxins, que pretenien convertir-los a la força a la religió cristiana, tenen com a símbol fonamental de la seva fe un crucificat, la mort del qual atribueixen als jueus. Val a dir, doncs, que bàsicament la matança era una venjança en diferit, catorze segles després.
El cas és que la fe cristiana defensa que Crist havia vingut justament a redimir-nos del pecat original, aquell que van cometre els nostres primers pares en desobeir la primera llei divina de no menjar «del fruit de l’arbre del bé i del mal»: una poma.
Recordem que el mite és compartit tant pels jueus com pels cristians, si be els primers no combreguen amb el fet que Crist sigui el messies, el redemptor esperat.
Perqué, Crist, del que venia a redimir-nos era d’aquell primer pecat original de desobediència que va comportar l’expulsió del paradís. Amb el seu sacrifici no feia sinó posar en evidència la mort d’n innocent. La necessitat d’un boc expiatori sobre qui carregar totes les culpes en moments de crisi. El seu delicte, haver tingut la gosadia de posar en dupte l’autoritat sacerdotal. Fent evident que l’unic poder que tenen és el de la imposició. Que el primer pecat no és la desobediència, sinó la imposició de normés impossibles de complir. Venia, doncs, a allibera-nos de la culpa i del temor a desobeir un déu venjatiu.
Ara, set-cents anys després, no sembla que haguem aprés gran cosa, ja que continuem prenent les víctimes com a culpables. La por, instrument bàsic de manipulació del poder, fa que atribuïm els efectes d’una pandèmia als no batejats, perdó, no vacunats. És la minoría que no ha acceptat la imposició de la vacuna i el carnet sanitari com a baptisme per salvar-nos del càstic diví. Son els exclosos per haver-se atrevit a expressar els seus dubtes envers aquells qui, a canvi de flagells i penitències, ens prometen solucions per a coses sobre les quals no tenen cap poder ni control.
La pandèmia no minva —diuen— malgrat tenir més d’un 80 per cent de vacunats amb tres dosis, però la culpa —diuen— és dels no vacunats. Això fa que calgui augmentar el nombre de dosi s necessàries, cosa que no fa sinó sumar dubtes sobre la seva eficàcia.
Així i tot, encara que, pressionat per l’autoritat, hom pogués tenir la temptació sobre si val la pena, o no, batej…, vacunar-se, s’adona que ja no arribarà mai a posar-se al dia per a obtenir al carnet sanitari. Ha quedat ja assenyalat com a no creient. Perqùe això, més que una vacuna, és un rite de pas.
Hom comença a sospitar que això no té res a veure amb la sanitat, que és una variant de la religió (on la mascareta ha substituït l’escapulari), que amb l’exclusió dels dissidents i la imposició de flagells, només pretén complaure un déu venjatiu que els dicta les prohibicions.
Si necessitem un déu ha de ser aquell que inspira compassió envers les víctimes i consideració envers els dissidents, no pas aquell que, valent-se del temor que desperta la seva ira, converteix als seus creients en braç executor de la seva venjança.
De pandèmies n’hi ha hagut sempre i han desaparegut quan els ha donat la gana. Cosa que no exclou socòrrer i fer-se càrrec dels afectats (justament allà on hi ha més mancances).
El que fa aquesta pandèmia més insuportable és la capacitat de la informació per a inocular-se a tot arreu. Saber què és, o no, el covid, defineix el pecat i ens fa còmplices o culpables. De la mateixa manera que posar nom a la poma és previ a prohibir-ne el consum.
Digueu-li «dissident», «jueu», «cristià», «leprós» o «negacionista»…, tant se val.
Innocent és aquell qui no sap o no creu el que li diuen: la criatura que posa en evidència que el rei va despullat. De la mateixa manera que Crist posava en evidència la hipocresia sacerdotal. Que el culpable no és la victima, sinó els còmplices del poder que el duen al sacrifici. Tots aquells que, sotmetent-se, treuen benefici de la por. Fent que la por a la mort no ens deixi viure.
Segurament no hi ha cosa que hagi causat més morts en aquesta terra que «l’obediència deguda».
Vianant, siguis qui siguis, vinguis d’on vinguis, pensis com pensis, seu i reposa, la Vila de Calonge t’ofereix aquest seient. [Inscripció del pedró de l’entrada sud de Calonge.]
El dia 10 d’aquest mes de desembre es va presentar al santuari del Miracle el darrer llibre de l’amic Salvador Giralt El camí del monjo, una imperdible conversa amb el monjo de Montserrat Ramon Ribera Mariné, un llibre que insinua camins cap el coneixement. També, s’inaugurava, a Calonge, el projecte Calonge poble de llibres, amb la presentació de les set llibreries (que havien de ser vuit), que ja són obertes al públic en aquesta petita i singular població del Baix Empordà.
D’ambdós miracles vaig triar el de Calonge perquè, a més de ser la meva «Heimat», hi estic personalment compromès.
Calonge poble de llibres neix gràcies a la tenacitat del regidor de Cultura i la complicitat del Consistori i, també, a causa de la imperiosa necessitat de revitalitzar un poble amb caràcter, que decandeix marginat pel turisme de sol i platja, amb la intenció d’atraure un turisme cultural que, malgrat tot, pensem que deu existir.
Les set llibreries són com una gran «casa dels llibres» amb les seves seccions especialitzades repartides per diferents locals comercials que havien quedat buits i que propietaris i Ajuntament han posat a l’abast dels llibreters amb lloguers raonables i suport econòmic. La vuitena llibreria, la que que manca, havia d’ocupar el local de la biblioteca parroquial que contenia els arxius eclesiàstics que ja foren traslladats a Girona per romandre custodiats a l’arxiu episcopal. Hi quedava un fons de llibres bàsicament religiosos els quals presumeixo que només rebien alguna visita per treure’ls la pols. El local, el més d’ampli i llaminer pels candidats, que ja havia estat cedit en lloguer pel bisbat, ha estat vetat pel mossèn del poble i un grup de feligresos, possiblement ofesos per la usurpació de funcions, atès que els miracles son exclusiva de l’església. De fet, Calonge té la fama merescuda de ser, si més no, un dels pobles més anticlericals de Catalunya. Caldria doncs, no descartar la venjança.
Aquesta «casa dels llibres» dispersa té la virtut de poder establir sinergies entre tots els actors i funcionar com un sol cos.
Caldrà molta complicitat, molta generositat i un canvi profund de mentalitat per deslliurar-se de l’endèmica por de la competència que domina el món del llibre.
«Alea jacta est», les llibreries ja són obertes, però el medi és hostil: l’índex de préstec per habitant any de les biblioteques de l’entorn queda força per sota de la mitjana de Catalunya, excepte els mesos de juliol i agost a la biblioteca de Sant Antoni, el barri mariner i més turístic de Calonge. L’abandonament escolar també és preocupant.
En contra de les aparences les comarques litorals són les que tenen la renda familiar més baixa, especialment l’Alt i el Baix Empordà. El juliol del 2019, després de 42 anys d’història, la llibreria La Gavina de Palamós abaixava la persiana per les dificultats a continuar mantenint el negoci.
Ja ho veieu, el turisme és un miratge i pel que sembla un generador de misèria, destrucció paisatgística i incultura.
El logotip de Calonge poble de llibre. [Font: @pobledellibres.}Si l’esforç d’aquests admirables llibreters i de l’Ajuntament vol canviar la situació econòmica i cultural del seu terrer, haurà d’atraure els habitants de força més enllà de les seves comarques, postular-se a les agències internacionals de turisme com a destí cultural i fer un exercici de difusió que sens dubte sabran fer, i molt bé.
Aquesta gran llibreria, aquest poble llibreria, es pot entendre com una capitalitat cultural, com un monument al llibre, o senzillament com un mercat. La vitalitat d’una capital, monument o mercat —tant se val—, no rau només en la seva pròpia existència sinó en l’entorn que genera i que, també, forma part de la seva pròpia essència i li dóna sentit i personalitat.
Així doncs, Calonge ha de generar, i pot fer-ho, no només restaurants que posin en valor els vins, l’oli i els excel·lents productes de proximitat, botigues diverses, terrasses de bars, accessibilitat al poble, coneixement i promoció de l’entorn i de la seva pròpia història…, també, ho ha de fer amb les activitats pròpies del món del llibre que vagin, si us plau, més enllà de les suades presentacions, que provoquin la participació i l’interès dels lectors i dels visitants.
També, cal tenir present que el llibre no només és un suport de continguts intel·lectuals. El llibre és possiblement l’invent més genial de la humanitat, per la seva simplicitat mecànica i material (cel·lulosa, tinta i cordill, i pell si cal). Conté el pensament humà, la saviesa secular de la fabricació del paper i de la tinta, segles d’investigació en l’estampació, la il·lustració calcogràfica, litogràfica, xilogràfica en totes les modalitats d’aquestes tècniques, les diferents enquadernacions, la restauració i conservació… L’objecte més senzill i funcional pot ser meravella artesanal i obra d’art. En el llibre, de l’autor al lector, hi conflueix un món de coneixement i d’oficis artístics, tècnics i comercials.
Calonge té les condicions i l’ambició de completar aquest monument al llibre que acaba d’iniciar obrint les seves portes als artesans i artistes que practiquen i difonen els oficis del llibre. Calonge pot donar sopluig a un viver d’arts i oficis del llibre, que generi un intercanvi de coneixements entre els artistes i artesans de tot el món que s’hi vulguin trobar: seminaris, estades, cursos, conferències, art, llibreries, llibreters, visitants, entesos, curiosos, iniciats, col·leccionistes d’art seriat, estudiants. Cal, això sí, un taller dotat amb els elements i eines pròpies dels oficis i les arts del llibre en l’espai lluminós i tranquil de Calonge, i la mateixa tenacitat per fer-ho possible i l’empenta per a dinamitzar-ho.
Potser el mossèn de Calonge voldrà compartir el miracle, o vés a saber si li’n faran un llibre i serà tan famós com Don Camilo, de Giovanni Guareschi, o Ponosse, el capellà de Clochemerle, de Gabriel Chevalier.
El 1972 es van construir les Torres Bessones. El 2001 ―com passa el temps!― van anar a terra per l’atemptat de l’11 de setembre.
Amb uns amics vaig visitar Nova York l’any 1980 (Central Park, Chinatown…) i vaig veure els jugadors d’escacs al carrer. Recordo que en aquell temps tenia un cert encant: bicicletes, el riu, museus, restaurants, etc. Però, amb els anys, penso que no hi viuria per res del món. Tampoc a Barcelona.
Sempre penso que, si no es construïssin torres, no podrien caure.
I si no construïssin la Sagrada Família, no farien tant el ridícul.
Un raig de sol impactava contra la finestra de l’edifici de cristall i acer per difondre’s a l’interior del despatx. Des de la vint-i-setena planta hi havia una panoràmica privilegiada de la ciutat amb milers d’edificis més baixos que es perdien de vista a l’horitzó. L’executiu va fer un gest de dolor producte de les punyides estomacals que feia estona que patia, i va entrar per enèsima vegada al lavabo. En sortir-ne va acostar-se altre cop al vidre, va mirar la llarga avinguda, i va observar-hi durant uns minuts a centenars de persones insignificants que tindrien més o menys problemes per arribar a final de mes segons els moviments borsaris que es desenvolupaven dins d’aquelles parets.
La secretària va abandonar un moment les xarxes socials per atendre la petició de reservar taula per a dos en l’exclusiu restaurant que hi havia a l’àtic del gratacel. Quan va arribar la promesa de l’executiu, trenta anys més jove que ell, coetània del seu propi fill, i filla alhora d’un home insignificant quatre anys també més jove, van agafar l’ascensor sense necessitat de sortir de la cambra. Dins de la caixa metàl·lica que ascendia a raó de dos pisos per segon, va contemplar el voluptuós escot de la jove, i va maleir en silenci la corrompuda blancor de la seva roba interior.
La carta del restaurant recollia desenes de delicatessen de tota mena, però l’executiu es va deixar seduir pels crustacis que passejaven inconscientment aliens al seu futur més immediat dins d’una immensa peixera. El cambrer que els atenia va anotar una llagosta que intentava amagar-se darrere d’una roca. La xicota va demanar una graellada de verdures per mantenir la línia. Mentre el cuiner mediàtic preparava les respectives comandes, amb prou feines van intercanviar-se quatre paraules, molt més pendents dels mòbils que de la comunicació interna de la seva relació.
El plat amb l’animal va arribar fumejant a taula, rodejat d’herbes aromàtiques i salsa romesco. L’estómac va queixar-se-li amb un soroll somort que va inquietar-lo lleugerament. Va agafar una pota de la llagosta, que va esqueixar-se dolorosament sota la pressió dels seus dits. En una hàbil reacció, presumptament postmortem, va clavar-li l’altra pinça encara sense amputar a la llengua, abans que l’home tingués temps de xuclar la que ja havia arrencat. I davant la incrèdula mirada dels comensals de l’establiment, el crustaci va saltar del plat i va iniciar un inversemblant ascens cap a la peixera amb una única extremitat, on encara avui és motiu d’admiració per part dels clients que n’han escoltat la llegenda urbana.
El cuiner continua treballant a la restauració després de ser acomiadat per no coure prou les racions, ara en un restaurant de cuina ràpida per a un públic menys escrupolós.
L’executiu, que prou feina tenia per aconseguir ereccions abans de l’incident, ara ni tan sols pot utilitzar la malmesa llengua per donar plaer a la seva promíscua parella.
Compte a tocar ni un pam de terra de l’hort del veí! [Foto: Xavier Borràs.][Un conte de Jordi Remolins.]
El vell resseguia amb la mirada els dos-cents metres quadrats d’hort que acabava de cultivar, mentre buscava un tros de cirera travada entre els queixals amb un escuradents que havia trobat al fons de la butxaca. Enciams, escaroles, tomàquets i mongeteres, pastanagues i fins i tot alguna filera de naps competien en perfecta alineació, esperant el moment de ser arrencats i consumits per tornar a començar el cicle de la terra.
Només un petit espai a l’extrem del tros, just on estava defecant el seu gos, restava encara a l’espera d’una comanda de llavors que havia demanat a l’agrobotiga del poble. Va ser mentre calculava mentalment el calendari de collites, quan el fill dels pagesos que conreava el camp veí amb un immens tractor va introduir-se a l’hort i li va llaurar l’espai reservat a la futura sembra.
Un renec sec en forma de «fill de puta!» es va escapar dels llavis del vell. Va redreçar l’esquena tot atansant-se al jove per recriminar-li la poca empatia cap al seu petit recinte de llegums i vegetals. Va costar déu i ajuda que el noi parés atenció a l’ancià, que gesticulava ostensiblement des d’un costat de la màquina infernal. Finalment, va aturar el motor i va demanar-li si volia alguna cosa.
— Que no veus que t’has menjat un tros d’hort? —va recriminar-li.
— Au vinga, tinc feina jo —va obtenir com a resposta de l’irritable noi que ja tornava a engegar el tractor, per a continuar llaurant amunt i avall tot resseguint un perímetre cada vegada més ampli del terreny, que es perdia més enllà d’on la vista cansada del vell podia atalaiar.
Un parell d’hores més tard el soroll de la màquina es va aturar a un extrem del camp. El vell va aixecar-se de la cadira de plàstic on recapacitava ociosament. Emprenent la direcció de la bèstia d’acer va arribar sota el cirerer on el jove estava ajupit fent les seves necessitats. Sense dir-li absolutament res, va arreplegar un roc de dimensions generoses que hi havia a terra, i va esberlar-li el cap amb un impacte incontestable.
Quan el jutge va alçar el cadàver de sobre de l’ensangonada pedrota, ja tenia clar que una caiguda desafortunada mentre cagava havia estat la causa de la mort. La família va plorar-lo, van rebre mostres de condol, i van vestir de negre durant una temporada llarga.
Tot just al cap d’una setmana, el germà del jove va reprendre el treball al camp que el difunt havia deixat inacabat, tornant a passar amb el tractor pel costat de l’hort i manllevant-li un metre més de terra. El vell va abstenir-se de recriminar-li l’error. Va mirar-se el sobre de llavors de cols, va deixar-la a dins de la barraca feta de palets que utilitzava per a desar-hi les eines i es va tornar a asseure, tot esperant a quin indret s’aturaria aquell imbècil per alliberar l’esfínter.
És el que ens proposen alguns amics d’aquestes muntanyes, que ja fa dotze anys que van al santuari de Montdois, a Rupit i Pruit (Osona). «La catedral de les Guilleries, Montdois, presideix a gairebé mil metres d’altitud, un altiplà penjat en un estimball que es desploma sobre el feréstec i solitari pantà de Susqueda. Ni tan sols l’alterós Montseny gosa fer-hi ombra», escriu Ramon Orriols sobre aquest indret.
Ja fa un parell d’anys que em van encarregar realitzar una sèrie d’entrevistes a famílies que viuen o havien viscut a Castell de l’Areny per tal de recollir les seves memòries. Al mateix temps, vaig fer una recerca de fotografies antigues, documents i material històric divers del municipi. Tot això es posaria a disposició de l’Ajuntament per més endavant poder fer-ne una exposició. Aquest llibre, que en principi no estava pas previst i que ha vist la llum gràcies a la insistència de l’alcalde, recull, doncs, part d’aquest material. S’ha de dir que primer m’hi vaig resistir una mica, però després em vaig adonar que era una bona manera de tenir tota aquesta informació endreçada i guardada en un suport físic i a l’abast de tothom. A mesura que m’endinsava en el món de Castell, m’anava engrescant. Com que disposava de força material i les entrevistes ja estaven fetes, em vaig posar a treballar-hi. El que vaig tenir clar des del principi és que mantindria el format de les entrevistes realitzades i publicaria les fotos històriques familiars que em semblaven mes atractives. Cal dir que ha esta una tasca llarga i feixuga però crec que ha valgut la pena.
No espereu trobar en aquest llibre, doncs, una obra literària o un rigorós llibre acadèmic, sinó un document o un mapa que dibuixa a pinzellades i des de diferents punts de vista, un paisatge humà que s’ha anat configurant al llarg dels segles. Hi trobareu tant continguts històrics ben documentats, com records personals, memòries familiars, arbres genealògics, fotografies antigues, llegendes, etc., tot allò que configura una societat humana dins el territori que li és propi i que constitueix la seva realitat i la seva idiosincràsia.
El llibre s’ha anat construint amb la participació activa de tots els que hi han col·laborat. Hem reescrit les entrevistes i els textos moltes vegades, hem afegit noves dades i hem tret aspectes que ens semblaven delicats per ser massa personals. Sempre hi ha coses en tots els pobles i famílies que tothom sap però que no es poden explicar. S’ha de dir, però, que, tanmateix, tot i que no es pot dir i no es digui, sempre d’alguna manera queda reflectit en la vida d’algunes persones o en la comunitat d’una manera de vegades massa cruel, com una llosa que mai s’arriben a treure. Els rostres són paisatges i de vegades diuen més del que amaguen.
Llegirem aquí els anhels i desitjos d’una comunitat i també les seves dissorts i alegries, les seves festes, les seves preocupacions, o com es guanyaven la vida. I ens adonarem que tot i ser un petit municipi aïllat del Prepirineu, mai ha estat aliè del que ha passat a la resta del nostre país, ans al contrari, més aviat la seva història és la nostra història. N’és una petita mostra, una cèl·lula d’un cos que és llengua, cultura i camí compartit. Hi trobarem, per tant, tot d’elements històrics i socials que en són representatius. Des dels seus orígens més primitius fins als més contemporanis, des de les pedres de llamp fins a la revolució industrial, passant pels temps de l’Abat Oliva, pel carlisme, els sometents, els moviments migratoris a Cuba o Mèxic, els minaires, els qui van fer fortuna a Barcelona, els pobres de solemnitat, els capellans, els nadons abandonats, els presoners de guerra, i un llarg etc. de successos i històries personals que des de la perspectiva d’una petita comunitat rural són cabdals per poder entendre la història de Catalunya.
Està clar que un llibre de memòries, ens porta a reflexionar sobre què són els records, com s’elaboren i com s’expliquen. No tothom recorda el mateix i de la mateixa manera. Els fets i les circumstàncies en les quals van succeir, els aspectes personals de la vida quotidiana, els llinatges ancestrals, etc. que s’expliquen, no els posarem pas en dubte. Alguns es poden corroborar amb documents trobats als arxius, altres no, però tot i així tenen per part meva tota la versemblança i legitimitat.
Això és la memòria. Allò que s’ha estimat o patit sempre queda a prop i, tot i que sabem que els records es formen seguint els seus propis mecanismes interns, tots tenen una base real, una base viscuda i experimentada.
Ja veureu que hi ha relats familiars amb informació més abundant i d’altres més testimonials, uns de més intensos i d’altres de més eixuts. No tothom ha tingut el temps, la paciència o les ganes de furgar en els seus ancestres. Això no vol pas dir que uns siguin més importants que els altres. Evidentment hi ha hagut famílies que han estat més influents en la vida de la comunitat i que posseeixen una història molt més documentada que d’altres més humils i anònimes. Això no vol pas dir que unes vides hagin estat més viscudes que unes altres. Llegia l’altre dia d’Albert Camus en el llibre El primer home una reflexió que m’agrada de compartir perquè em sembla que s’escau amb això acabo de comentar:
«La memòria dels pobres està menys alimentada que la dels rics; té, a l’espai, menys punts de referència, donat que en comptades ocasions deixen el lloc on viuen, i també menys punts de referència en el temps d’una vida uniforme i gris. Tenen, està clar, la memòria del cor, que és la més segura, diuen, però el cor es gasta amb la pena i el treball. El temps perdut només el recuperen els rics. Pels pobres, el temps només marca les difuses marques del camí de la mort.»
Hi ha històries que m’han colpit més que d’altres, però en totes s’hi reflecteix l’impuls vital de sobreposar-se a tot i seguir endavant. L’impuls de ser en el món de la manera que sigui. Hem de tenir en compte que fins fa molt poc la gent no ha aspirat a tenir una vida com la nostra, amb més llibertats i, segurament, més reeixida i digne. Fins fa pocs anys treballar i poder menjar era quelcom ja molt preuat. I no parlem de les dones i la canalla que han estat sempre històricament els col·lectius més desvalguts i maltractats de la nostrasocietat, que moltes vegades vivien en condicions que ben bé podríem considerar d’esclavitud.
En aquest llibre podrem llegir petites històries o situacions on, si hi aprofundíssim, hi trobaríem tot un munt de sotmetiments, injustícies, pràctiques i abusos de tota mena. Perquè, com ja sabem, era una vida difícil on l’alcoholisme, el joc, les guerres, l’autoritarisme, la religió, la mortalitat infantil, els fills il·legítims, els abusos familiars, els abandonaments, etc. minaven els cors i les ànimes de molta gent. Tanmateix, era gent forta de muntanya, avesada al patiment i a les fatigues. Però no tot eren desgràcies, també hem de pensar que era amiga de la gresca i les passions, i també sovint trobem gent plena de bondat. Així era i així continua essent en certa manera la nostra societat, potser d’una manera més dissimulada, però tant a dins dels petits nuclis familiars com en les grans institucions i poders econòmics, moltes coses continuen igual.
D’altra banda, la solidaritat, el suport mutu entre les cases i les famílies, ha estat un pensament recurrent en gairebé tots els entrevistats. Com deia Goethe, tot ha estat difícil fins que ha esdevingut fàcil. Massa sovint oblidem que la nostra societat gaudeix d’un cert benestar gràcies als esforços i dificultats d’uns avantpassats als quals tot els va ser molt més difícil. Però la llibertat i el benestar social i personal no són coses que s’esdevinguin i ja està, s’hi ha de lluitar cada dia per aconseguir-les. La nostra civilització i la humanitat en general viu ara mateix en una cruïlla on tot es pot perdre de nou. Canvi climàtic, pandèmies, tensions territorials, guerres, canvis tecnològics que crearan nous paradigmes de vida, que de moment apunten cap una nova pèrdua de drets i llibertats, són ara mateix, malauradament, com una tempesta grisa i fosca que va ocupant el cel de les nostres vides. Potser haurem d’aprendre d’ells, dels nostres avantpassats, per tal de poder afrontar totes aquestes noves vicissituds i dificultats.
Finalment, he de dir que ha estat per mi una sort poder escoltar i conversar amb tota aquesta gent que estima la seva història i la del seu poble. Ells tenen records i vivències d’un món que ja ha desaparegut, d’un món que va durar segles i segles i del qual ells en varen ser els últims testimonis. Sense la seva contribució, les velles fotografies haurien passat a la desmemòria. Les fotografies són vides i mereixen una explicació perquè, com bé diu Pep Bernades en una entrevista a la revista Erol, el món són persones, si ens oblidem de les persones ens oblidem del món.
Jo vaig tenir també la sort de poder passar durant molts anys tots els estius en aquestes terres, primer al Pla del Monjo i després als Torrents. Vaig poder córrer per aquests camins i entrar en aquelles cases fosques i fumades quan encara hi quedaven els últims supervivents. Vaig veure la fi d’aquest món, vaig veure com el tsunami imparable de la modernitat arribava fins aquelles terres altives i feréstegues i s’ho emportava tot. Contra l’esperit del temps no s’hi pot pas lluitar, tard o d’hora s’acaba imposant arreu. Però aquella finestra al món dels ancestres, aquella illa, aquell enclavament a punt de desaparèixer, va ser un espai fecund i meravellós per un nen que tot just començava a discernir entre el que és real i el que imagina. En va absorbir com una esponja tot allò que va sentir i que va veure. Per això aquest llibre és un homenatge sentit i especialment emotiu per a mi. Com també ho és segur per totes les persones que hi han participat i se l’estimen. Està clar que no hi han pogut ser totes les famílies, però crec que les que hi ha, representen en bona manera tota la comunitat.
Chesterton, escriptor i periodista anglès mort l’any 1936, deia que el patrimoni és el vot dels que ens varen precedir, la veu dels morts. Per això és tan important aquesta mena de llibres, perquè esdevenen escolta i remembrança del nostre passat.
Perquè hi ha qui sempre ha estat atent per destruir-lo, manipular-lo o falsejar-lo. Puix que alguns voldrien que oblidéssim, que no recordéssim qui som i d’on venim per tal de no saber cap on hem d’anar.
Explicaves sempre, Toni, la teva devoció per aquestes terres ufanes, de prats, serrats, costes i pics; de barrancs, obagues i solanes, que amaguen, dins el seu profund, en cavernes i grutes de deus clares i abundants l’ignot ressò dels principis.
Aquestes muntanyes de recer i pau per a tot home més enllà de tot home; de recer i pau de tota vida més enllà de tota vida.
