Diu Salvador Illa, cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, que els catalans estem dividits. Diu que el Govern només atén la meitat dels catalans. Diu que cal concòrdia i passar pàgina. Salvador Illa és catòlic practicant, com també ho és Jorge Fernández Díaz. A més dogma, més mentides.
De fet, busquen l’enfrontament per justificar la repressió. Ara toca vendre que els catalans estem enfrontats. Ara toca fer el que sigui per justificar tots els abusos de la justícia espanyola i la maquinària de l’Estat, que fins i tot té un Tribunal de Cuentas que no és un tribunal, que no té jutges però que, sense sentència, et deixa a la ruïna.
Salvador Illa, junt amb tot el PSC-PSOE, PP, Vox i Ciutadans, forma part de la venjança, de l’odi i de la mentida. Salvador Illa sempre ha cobrat de l’erari públic. Sempre. Mai no ha treballat per a cap empresa privada. Només a l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya, de ministre, diputat i professor universitari. Ah!, i d’alcalde.
El cert és que fa molt fàstic que personatges dogmàtics de missa i parenostre es dediquin a fomentar la divisió i l’odi per justificar la seva neurosi. Parlen de concòrdia i pensen en la repressió. Parlen d’igualtat però ell sempre cobra de l’erari públic. Pedro Sánchez també diu que «Hay que tener en cuenta a la otra mitad de los catalanes», i van repetint cada dia el mateix. I no paren, però… per què no ho pregunten? Sabeu per què?
Tenen pànic de la democràcia. Saben que porten segles maltractant una llengua, una cultura i milers de persones que han estat víctimes de la repressió i el terror. No volen negociar res. No volen concòrdia. Illa i Sánchez ens diuen que els únics que tenen dret a decidir són ells, i això és feixisme. Si voleu, disfressat, però és feixisme.
Per què Illa parla ara també en castellà al Parlament? Busca concòrdia? Salvador Illa i Jorge Fernández Díaz, miserables dels 10 manaments.
Més de trenta milions de caps de bestiar i quatre milions de bestioles humanes, o inhumanes, qui ho sap. La meitat viuen als departaments de Montevideo i de Canelones. Sorprèn, viatjant per l’interior, els cotxes de tants anys i que ells saben conservar.
El general Artigas els va alliberar de la repressió d’Espanya. Margarida Xirgu hi va deixar petja i molts catalans exiliats pel terror de l’estat espanyol, també.
A Montevideo, més de cent llibreries. Gent tranquil·la.
Uruguai ens va regalar el meravellós exemple del president Pepe Mujica. Amb homes com ell, tot seria diferent.
Pedro Sánchez amb els altres membres del seu govern a la Moncloa. [Foto: @sanchezcastejon.][Un article de Jordi Sánchez.]
Avui cal preguntar-se qui està disposat a perdre el que té per a aconseguir la independència. Aquesta pregunta és molt de casa nostra, per tant ara és el moment que el 52% de catalans que estan a favor de la independència ens hem de continuar preguntant amb quin lideratge, quina estratègia, quins mitjans i quin calendari?
Si aquestes qüestions no es poden contestar, cal llavors continuar preguntant on anàvem el 1r d’Octubre? No val a dir «Espanya no ens deixa», perquè llavors voldria dir «ingenuïtat» manifesta.
Faig aquestes reflexions perquè el president Sánchez fa pocs dies en el Congrés li va contestar al diputat Rufián (ERC) «El PSOE nunca aprobara Cataluña fuera de España…, y nunca es nunca». Davant tal manifestació em va vindre a la memòria el què em digué un vell pescador de Calafell: «Jordi, de l’Ebre cap a garbí…, ni pa ni vi». El lector que apliqui el valor d’aquesta frase.
Expressions desafortunades
Durant el darrer discurs de Xi Jinping en la celebració dels 100 anys del Partit Comunista, va advertir: «Les potències estrangeres rebran un cop al cap…, si intenten intimidar o influir en el país»; és més, digué: «Xina amenaça amb un bany de sang a qui la fustigui, oprimeixi o subjugui».
Aquestes expressions són molt desafortunades i no és el camí de diàleg amb qui té una opinió diferent a la teva. La força en el llenguatge també té límits que no es poden traspassar.
Pel que fa a la mesa del diàleg entre el govern d’Espanya i el govern de la Generalitat, em sembla oportú que el president Sánchez faria bé ser més pragmàtic i més moderat en el llenguatge, ja que ja ha hagut de canviar el seu discurs diverses vegades; senzillament, perquè la política es això, allò del possible, i si s’ha de canviar quelcom es canvia, perquè les lleis les fem les persones i les persones poden adaptar-se als temps que vivim.
Reflexió personal
La vida m’ha demostrat que al llarg del temps viscut s’han produït molts canvis i els mandataris també poden constatar que això és així. Conclusió: cal valorar la següent frase: «Ponga su cerebro en funcionamiento antes que la lengua en movimiento» —ho he posat en castellà perquè ho entengui tothom—, ja que tot es pot canviar, però el que s’ha dit s’ha dit i això es difícil d’esborrar. El que per a mi està molt clar és que les catalanes i els catalans estem tips d’allò de ser cornuts i pagar el beure.
El sotabosc a les Gavarres. [Foto: Eduard Garrell.][Un report d’Eduard Garrell.]
A la tevetrès ens van recordant, entre foc i foc, que nosaltres som sospitosos dels incendis que es van produint, per això ens han tallat carreteres, pistes i camins d’accés a boscos i parcs naturals… Segurament fan ben fet, perquè no es pot negar que som una espècie de brètols i d’irresponsables. El que no tenen en compte és que aquests espècimens estan infiltrats arreu i n´hi ha que posen el misto mentre d’altres hi posen la llenya.
Al Parc Natural del cap de Creus, que haureu descobert que no és només la península del far i que comprèn els paratges entre Llançà i Port de la Selva —amb la Vall de la Santa Creu i Selva de Mar incloses—, val a dir que és la zona més humanitzada i urbanitzada del Parc. Aquest espai, entre les Alberes i el Parc Natural, té un històric d’incendis des de l’any 1973. En aquests 48 anys se n’han produït vuit, un incendi cada sis anys de mitjana, i es veu que la cosa continua.
Atesa la situació del país, jo no comparteixo la visió catastròfica que ens transmeten el mitjans. L’incendi d’aquesta part de la serra de Roda i de Verdera, una zona de garrics i ullastres, farà de tallafocs d’un tresor inapreciable com és Sant Pere de Roda (ho sento pels que van tancar la frontera als bombers francesos), a la península del Cap de Creus i a les Gavarres. Els que aneu a veure aquest indret cremat de ben segur que us adonareu de les parets de pedra seca que sostenien les terrasses on hi havia plantada la vinya i les oliveres abans que la fil·loxera foragités la gent del país. El foc ha fet la feina que l’home no fa.
Pocs dies després d’aquest incendi, al matí ben d’hora ben d’hora, m’enfilo al castell del Montgrí pel coll de la Creu. Tot i pujar per ponent, l’aire ja és asfixiant. Al peu del camí de les capelles algú ha fet un enorme aparcament, arbrat, amb serveis i taules de pícnic per a facilitar-ne l’accés a força gent. Hi ha tres grans cartells decoratius que no donen cap informació, ni dels endemismes protegits del Parc, en aquest cas del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, ni dels camins, ni dels usos que se’n pot fer. Res que no siguin fotos del que es veu del lloc estant. Potser sabeu com n’és de ric aquest indret, tot i que sembla un desert.
Una burilla de cigarreta en el camí del GR-92. [Foto: Edard Garrell.]Em trobo uns grups de ciclistes per un sender on fa un mes hi havia uns cartells que demanaven no circular-hi en bicicleta. El camí, que gent de Torroella va restaurar i ben marcar i empedrar per a evitar que se’n surti està desfet, convertit en dreceres i trialeres. Truco als Agents Forestals per què m’expliquin què ha canviat. Se’m treuen del damunt. M’adrecen a l’Ajuntament, que no contesta. Desisteixo perquè possiblement hauré de demanarà cita prèvia i em presento a l’Oficina de Turisme i demano a qui atén al taulell qui és el gestor del Parc objecte de la seva feina. No ho sap! L’ajudo a esbrinar-ho i descobrim plegats que és de la Generalitat. Parlo amb la Generalitat i un tècnic m’informa que, efectivament, al parc hi ha rutes ciclables però el GR92 de Torroella al Coll de les Dunes no ho és, que els cartells els ha tret l’Ajuntament per a renovar-los passat l’estiu i que pel que fa a la informació dels cartells dels aparcaments tinc tota la raó, però que no sap quan ho faran. Li observo amablement que amb aquesta deixadesa i l’estiu que passarem ens emportarem un disgust. Efectivament, tenia raó, el Montgrí crema.
D’incendis, al nostre terrer, n’hi ha hagut tota la vida. La majoria dels nostres boscos, sobretot els mediterranis, estan formats per espècies piròfites, val a dir que utilitzen l’estratègia del foc en competència per l’aigua, la llum i els nutrients. Son arbres com els pins, que alliberen substàncies volàtils i altament inflamables i escampen les llavors com granades i, gràcies al foc, regeneren els boscos. Les alzines sureres, com els pins pinyoners, es protegeixen del foc amb la seva escorça, les alzines rebroten de l’arrel, com l’arboç i el garric i el llentiscle.
Quan el bosc era explotat per carboners i artigaires, i es pelaven les sureres, també hi havia incendis; he viscut al cor de les Gavarres i n’he vist cada any, i no hi havia bombers. Hi havia pagesos i bosquetans que sabien què havien de fer i sobretot què havien fet perquè les flames no es cruspissin els seu mitjà de vida. Cremaven abans no es cremés tot.
A hores d’ara, per omplir piscines, i abeurar durant dos mesos una població escadussera, s’han assecat els pous, les rieres, les capes freàtiques, s’han canalitzat rieres, s’ha impermeabilitzat el bosc i s´ha abandonat la vinya i els cultius, i s’ha estès una teranyina de línies elèctriques, precàries, que fa dècades que no es renoven, per a alimentar la comoditat del «tot elèctric» de les urbanitzacions i els «no-pobles» de mar on van creixent els aires condicionats, els ascensors, les neveres i congeladors, rentadores i rentaplats: un negoci molt rendible amb molt poca inversió.
Ho Il·lustren unes fotografies que posen de manifest l’estat del manteniment de la xarxa de Endesa al Baix Empordà.
Catalunya cremarà, és inevitable, en qualsevol moment i aprofitant l’augment de calor pel canvi climàtic, la sequera, un ventet sec del nord, potser una burilla, o un transformador reescalfat, o perquè pins, sureres, alzines, llentiscles…, decidiran treure’s de sota aquesta massa de vegetació que els ofega, els segresta l’aigua i la llum i faran holocaust per donar pas a una nova generació, per a sobreviure com a espècie.
Cal beneir, doncs, els petits incendis perquè faran de tallafocs de l’incendi dramàtic que s’està congriant. Si no cremem amb seny cremarà el país sencer. I els mitjans, els gestors dels parcs, la Generalitat, la Diputació, els ajuntaments i els ecopapanates ens en faran responsables, per deixats, imprudents i incívics.
Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic. [Foto: Gabriel Borràs.][Recuperem un text publicat per la periodista Adriana Clivillé al blog del CREAF (Centre de recerca ecològica i aplicacions forestals, davant les incidències de tot nivell i classe que s’estant produint arreu del món i que avalen l’emergència climàtica en què ens trobem.]
I, just a continuació, es genera una altra pregunta: com quantifiquem aquesta capacitat d’adaptació? Uns interrogants als que pot donar solució Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic(OCCC) del govern.
“La capacitat d’adaptar-nos al canvi climàtic implica ser capaços d’avaluar quantitativament les mesures que estem tirant endavant i que ens permeten ser més resilients, menys vulnerables”, afirma Borràs, que deixa clar fins a quin punt aquest és un debat mundial obert sense massa conclusions. “Hi ha un gran silenci sobre l’eficiència de les mesures aplicades per reduir la vulnerabilitat”, a més d’una “gran dispersió de metodologies i criteris”. I apunta que “el 99% de procediments utilitzats en realitat avaluen o bé els impactes del canvi climàtic, o bé els riscos derivats. Però no mesuren l’eficiència de l’empremta que deixa el canvi climàtic que estem experimentant”.
I posa un exemple clàssic i visual centrat en la Mediterrània: les principals conseqüències evidents del canvi climàtic són la reducció de precipitacions i l’augment més accelerat de la temperatura respecte a altres zones del planeta. Per això, “els indicadors de què disposem no ens aporten dades sobre l’eficiència de les mesures que apliquem, sinó que ens donen la dimensió dels riscos, en aquest cas, increment d’incendis forestals i menor disponibilitat d’aigua per als ecosistemes i per a les persones”, explica.
Contestar la segona pregunta –com quantifiquem aquesta capacitat d’adaptació?– posa en evidència que no es coneix cap administració pública del món que hi hagi donat resposta. Abans d’elaborar cap indicador, des de l’OCCC es va consultar altres països: des de conferències i fòrums de discussió internacionals, fins a articles publicats. “Vam preguntar al món i vam intentar establir criteris i una mesura evident, com ara estalviar aigua des del consum domèstic”, recorda Borràs. I davant de la resposta negativa, es pot dir que no hi ha cap treball conegut al món impulsat per una administració pública que quantifiqui si un territori s’està adaptant bé al canvi climàtic.
«Els indicadors disponibles expliquen la dimensió de riscos com ara increment d’incendis forestals i menor disponibilitat d’aigua, enlloc de l’eficiència de les mesures aplicades.»
Davant del silenci, des de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic es comença a desenvolupar una metodologia pròpia en col·laboració amb l’equip del catedràtic Josep M. Raya, del Tecnocampus de la Universitat Pompeu Fabra, ubicat a Mataró. “El que intentem esbrinar és si l’acció de reduir el consum d’aigua a les llars ens està permetent ser menys vulnerables als impactes del canvi climàtic, en aquest cas a Catalunya”, aclareix Gabriel Borràs, tot afegint que “hem treballat aquest indicador global com a mesura de l’eficiència de les accions d’adaptació”.
Anar en la bona direcció
Saber si la tasca que s’està fent és l’oportuna està íntimament vinculat amb el fet que l’indicador utilitzi dades públiques, que estiguin disponibles en format obert, que requereixin poca manipulació, que aportin certa temporalitat (mínim de 10 anys) i que vagin lligades a les mesures. “Naturalment, com tota estadística, la robustesa de la metodologia serà assolida si el període d’avaluació abasta diversos decennis”, puntualitza Borràs.
Avui es disposa d’un total de 42 indicadors, que aporten major robustesa a un projecte que va començar amb 29 l’any 2014. L’opinió del seu màxim impulsor és reveladora: “la participació de l’OCCC al projecte Life ’Adaptant la Mediterrània al Canvi Climàtic (Life MEDACC)’ conjuntament amb el CREAF i l’IRTA va ser un important camp de pràctiques per concebre l’indicador global d’adaptació”.
Com ens adaptem
Els àmbits que contempla l’indicador són biodiversitat, aigua, gestió forestal, agricultura, indústria, mobilitat, salut, turisme, urbanisme i habitatge. No s’ha pogut incloure recerca i coneixement, “perquè no hem localitzat un indicador global de mínim 10 anys”, justifica Gabriel Borràs. La principal conclusió bàsica és que el 61% de la variabilitat dels 42 indicadors té a veure bàsicament amb l’ús dels recursos, amb l’ecoeficiència: aigua, energia i el sòl, bàsicament. Per tant, “com més eficients siguem en el seu ús, millor ens estem adaptant… i és una conclusió molt interessant”.
«En 10 anys l’indicador d’adaptació al canvi climàtic indica que ens estem adaptant i reduint la nostra vulnerabilitat.» [Foto: OCCC.]El càlcul de l’evolució de dades en el període 2005-2014 s’expressa de la mateixa manera com l’Institut Nacional d’Estadística explica l’evolució de l’IPC. “L’important no és la dada exacta”, matisa Gabriel Borràs, “sinó com ha variat respecte a l’any anterior. En aquests 10 anys ha crescut un 8,74% i això vol dir que en 10 anys l’indicador evoluciona positivament, ens estem adaptant i reduint la nostra vulnerabilitat”.
Una metodologia del tombant de mil·leni
La voluntat de l’equip darrere d’aquest indicador és actualitzar-lo cada 5 anys. Per tant, l’any 2023 caldrà revisar-lo, introduint noves dades temporals i/o ampliar-lo amb noves mètriques orientades a observar si es consolida el 8,7%. “No tenim context on poder comparar, perquè és l’única eina coneguda”. Ara bé, des de l’OCCC s’admet la probabilitat que hi pugui haver una tasca similar ja feta, si bé en presentar-la a The Climate Group (una xarxa de governs no estatals que representa 400 milions de persones) cap representant no en tenia cap notícia.
En presentar l’indicador a The Climate Group, una xarxa de governs no estatals que representa 400 milions de persones, cap representant tenia notícia d’una iniciativa similar
Justament per això, l’indicador desenvolupat per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic “no és perfecte, perquè no es pot comparar amb res”, en paraules de Gabriel Borràs. “Sabrem si ens està servint quan el puguem tornar a actualitzar, perquè així com la mitigació és una metodologia antiga, l’adaptació és relativament nova en canvi climàtic, del tombant del mil·lenni”. A Catalunya les polítiques d’adaptació es comencen a aplicar des del 2012; la propera avaluació hauria de confirmar si l’evolució segueix sent positiva. “Llavors veurem si ha crescut, si s’estanca o ha decrescut i haurem d’analitzar els factors que ho han provocat, com per exemple la manca de pressupost públic”.
El 99% dels països mesuren l’impacte o els riscos del canvi climàtic, enlloc de l’eficiència. I aquí rau l’interès de l’ONU per incloure l’indicador català a la seva base de dades científica.
El canal en línia de Televisió Osona va entrevistar el passat mes de maig Nan Orriols, de la mà del periodista Sebastià Raurell al programa «En companyia de…», a l’Espai Rama, al Ripollès, arran de l’exposició d’obra pictòrica que hi va fer l’autor del recent Esterrecats, rates i patinets, sota el títol «Dream Team», fins als passat 4 de juny.
Ramon Cotrina l’any 2016. [Foto: Adrià Costa | Osona.com.][Textos de Xavier Borràs.]
Ens arriben molts de llibres a la redacció de La Resistència d’amics de la nostra corda no metropolitana. De tant en tant, doncs, petroca de parlar-ne per a fer-vos-els conèixer, perquè ben segur que un o altre us farà peça per a adquirir-lo.
Estimat Ramon.Homenatge a Ramon Cotrina
Avui, en primer lloc, diversos amics reten homenatge al ripollès Ramon Cotrina i Puig (Sant Joan de les Abadesses, 1932 – Barcelona,2020), polifacètic home de lletres, traspassat pocs dies després de la diada de Sant Jordi de 2020. A través d’Estimat Ramon. Homenatge a Ramon Cotrina (Viena Edicions, 2021, 186 pp.), dels seus escrits de poesia i prosa, a més d’algunes traduccions, a més de textos esparsos d’amics que el van tractar, com Miquel Martí i Pol, Ricard Torrents, Gabriel Salvans, Miquel Macià o Nan Orriols —també de la seva família—, el lector pot conèixer una personalitat molt estimada al nostre país, un home compromès amb la llengua, la cultura i la terra.
Notes biobliogràfiques
Poeta i prosista, traductor, professor de català i ciències socials, conferenciant i activista cultural, Cotrina va estudiar la carrera eclesiàstica al Seminari de Vic, on formà part del grup Estudiants de Vic 1951, apadrinat per Carles Riba i vinculat —entre 1949 i 1959— als estudiants de les Antologies (poètiques) universitàries. Va ampliar estudis a Roma, a la Pontifícia Universitat Gregoriana dels jesuïtes i a la Universitat «Angelicum» dels dominicans, on es va llicenciar en Sociologia. De 1963 a 1965 va residir a Alemanya, on exercí al col·legi internat de noies Heimschule KlosterWald, a Baden· Württemberg. Fou professor del Seminari de Vic, i el 1970 s’incorporà amb Ricard Torrents a la direcció del col·legi de segon ensenyament Sant Miquel dels Sants de la mateixa ciutat.
L’any 1977 va participar en la creació de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona —embrió de la Universitat de Vic, restablerta el 1997—, i de la seva editorial, EUMO. El 1978 es desvinculà de la condició eclesiàstica i el 1983 deixà Vic per traslladar·se a Barcelona, on dirigí durant set anys el Laboratori de Sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB).
L’any 1977 Ramon Cotrina guanyà el premi de prosa a les IX Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra amb el recull Retaule de pols. Ha publicat Prat de la Riba, reconstructor de la nacionalitat (1980). Ha traduït Quatre contes, de Wolfgang Borchert; Pregàries, de Michel Quoist; Jim en el televisor, de Gianni Rodari, i també textos de Bertolt Brecht i Franz Kafka.
Podeu descarregar-vos un breu fragment del llibre des d’aquest vincle.
Articles que parlen de Ramon Cotrina a La Resistència:
L’oli de Nan Orriols, que ha servit d’etiqueta al vi ON/NO, envoltat de joves.
De les aventures de Nan Orriols, aquest vigatà d’empenta inesgotable (una mena d’ONG amb potes), ànima de La Resistència, n’hem de contar una altra de bona: la producció d’ampolles de vi amb un dels seus olis a l’etiqueta i que es pot degustar, blanc o negre, al pub Sarabar (Gastro Bar & Lounge Club) de la capital d’Osona; el vi ON, que també es pot llegir NO.
A l’etiqueta d’aquest mam s’hi pot llegir, amb lletra del propi Orriols, un missatge amb gran càrrega política: «Milers d’alcaldes, milers de consellers, milers de diputats i senadors, dotzenes de parlaments, diputacions, consells comarcals, consejos, cabildos; centenars de milers de funcionaris i buròcrates de paga segura i amb privilegis. Dos reis per falta d’un. Jutges i tribunals de totes les instàncies. amb la pandèmia ningú no s’ha reduït el sou. I tu? Autònom, empresari, treballadors sense pràcticament cap ajuda, sense res. Però…, paga, paga i paga, i calla, que ells han de cobrar per administrar-te».
Llarga vida al vi ON/NO.
L’etiqueta amb l’oli de Nan Orriols que se serveix al pub Sarabar de Vic.
