[EXPOSICIÓ] «Art de bosc», de Martí Boada i Juncà

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

El dissabte 16 de febrer d’enguany va tenir lloc un doble esdeveniment a les sales Puig i Cadafalch i Joan de Maragall del palau de l’abadia de Sant Joan de les Abadesses amb un mateix fil conductor i protagonista ensems: el bosc i en Martí Boada i Juncà. Abans de res, però, cal fer una breu pinzellada de qui és en Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) i dir que està llicenciat en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, doctorat en Ciències Ambientals (2002) per la mateixa universitat ans esmentada i llicenciat en Estudis Catalans per la Universitat de Perpinyà. També ostenta la presidència del Patronat de la Fundació Centre d’Art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. 

El doble acte va consistir en una conferència dictada a la sala Joan Maragall sobre el bosc i la natura, amb una important assistència de públic, i amb la inauguració de l’exposició Art del Bosc a la sala Puig i Cadafalch, de la qual ell n’és l’autor, una mostra d’allò més original en què art i natura s’entrellacen per retre un homenatge al bosc. 

Tal com ens diu ell mateix en el text de presentació de l’exposició, «a través de l’art he trobat una manera significativa de comunicar la necessitat de protegir els boscos del món». Seguint, doncs, amb aquests filosofia, cada peça del conjunt de les exposades ve a representar un objecte de la forest, identificat amb elements de ciència, reinterpretat però immediatament reconvertit en art desemboscat, això és, sorgit del bosc, per mostrar nous matisos de creativitat. Hi podem veure des de recreacions tipus escultòric d’aquests susdits elements bosquetans fins a d’altres que se’ns presenten dins d’un marc, talment com si d’una recreació pictòrica es tractés. Cada obra va acompanyada d’una petita cartel·la manuscrita on, títol a part, s’hi explicita el seu què, com i quan amb l’objectiu manifest de fer-la més entenedora al contemplador que s’hi atansi. Val a dir que algunes d’aquests breus textos són ben explícits, com ara el següent. «2023, ens cal frenar el CO2, si no, ho tindrem ben galdós», mentre que d’altres tenen un aire entre enigmàtic i poètic: «autopoesi quasi fractal». 

Aquí vull destacar-ne dues, la recreació escultòrica d’una vulva pintada de color rosa i feta aprofitant la cavitat natural d’una vella i rebregada escorça de suro, i la titulada Monument doloris, que no és altra cosa que un tronc de ginesta pintat en tons verds i marrons de terres amb un reguitzell de claus on els oficials dels campaments franquistes penjaven les seves armes i corretjams. Tanmateix, no hi falten peces que volen homenatjar els petits animals i ocells bosquerols: Homenatge al picot verd: forat quasi perfecte, obrat en un tros de pollancre provinent de Bordils. No cal dir que totes les peces exposades responen als principis esteticocreatius de l’anomenat land art i que són una interessant mostra de simbiosi entre escultura i pintura.   

Per acabar, fer-ho amb una frase de l’ecòleg Ramon Margalef que s’adiu com anell al dit amb l’esperit i intencions d’aquesta exposició de Martí Boada i Juncà: «Per entendre el bosc, la ciència és insuficient. Cal, almenys, un poeta». 

 

[VERSOS] «El vell nom», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

                                                                        A Vicent Andrés Estellés

Anava cap a la bústia amb una carta
a la mà quan t’he vist, envoltat de xiquets
enjogassats, assegut al banc de la plaça, i
m’he assegut al teu costat a fer-la petar
una estona, a fer-nos mútua companyia
i a amarar-me una mica de tu; no sempre
tinc l’oportunitat de tocar i sentir
tan a prop el desig de ser allà on vols ser,
l’efímer temps de compartir l’espai comú
que ens agermana, un nom, una lletra,
un país per estimar. Vull dir-te que he parlat
del català amb un noi que m’ha dit que li agradava
escoltar-lo i aprendre’l. Ah!, abraçar la llengua
de l’altre és com estimar-se a un mateix.

A cau d’orella, 2025

 

 

  

Cigonyes

[Un article de Nan Orriols.]

Aquests dies les cigonyes estan de viatge cap a Europa. Pugen en molts estols, però m’ha cridat l’atenció un que s’ha parat a passar la nit a Olost d’aproximadament 1.500 exemplars, que ha observat i comptabilitzat el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona, ajudat per gent del Berguedà. 

Les cigonyes no porten cap bossa de viatge ni ulleres ni menjar preparat. No porten res i ho tenen tot. Pasturen pels camps i, a l’hora de la celístia, s’enfilen al cim de teulades, campanars i fins i tot arbres. Tothom està content de saludar-les, i elles, en marxar a mig matí, fan un parell de tombs per acomiadar-se. 

Un servidor, avui he portat el cotxe a passar la ITV —pel març m’hauré de renovar el carnet de conduir—, he anat a comprar vianda i a pagar euros per tot amb el corresponent IVA, que serveix per mantenir una mica els pobres jubilats i pagar bé els Borbons i tots els diputats i senadors.  

Les cigonyes no tenen cementiri ni fan monuments als morts, i estic segur que, sense anar a escola ni a missa, són molt més llestes que nosaltres. No crec que cap cigonya sigui de l’Opus Dei ni es dediqui a fer pessebres. Elles fan un niu per covar els ous i guardar la quitxalla, que quan ja són grandets baixaran cap a l’Àfrica.  

Crec que, si féssim com les cigonyes, viuríem més bé i no tindríem ni Constitució ni policies ni purins. Alguna cosa hem fet molt malament, d’això n’estic segur, però no canviarem. Ah!, un comentari: a la revolta pagesa d’aquests dies, no hi he vist ni cisternes de purins ni granges de porcs maltractats i torturats. Demano la revolta completa, o marxaré amb les cigonyes.  

Josep Maria Mejan

Josep M. Mejan

[Un article de Nan Orriols.]

Josep Maria Mejan va néixer a Barcelona l’any 1942 i va viure en una família que estimava l’art. El seu pare pintava, i ell, de petit, ja va començar a dibuixar i pintar. Els estius, Mejan obria els ulls a Tiana, on va aprendre a estimar i pintar els paisatges. Manifesta que mai ha perdut la follia d’autodidacte, tot i que va tenir un procés de formació a l’Escola Massana ja de molt jove fins que, als 21 anys, va marxar a fer al servei militar.

Explica que va ser un rebel i que li agradava el surrealisme i el puntillisme. Molts professors el van entendre, i Mejan va volar per conèixer cels, mars i llibertat. Els límits no existeixen i ell, molt prolífic, el 1978 va començar a exposar al nostre país, a Espanya, els Estats Units, Bèlgica, França i el Japó. Va conèixer galeristes i pintors d’arreu. Mejan és un home inquiet.

A vegades, quan coneixes persones com Mejan —tan compromès amb els altres i amb ell mateix, i que encara ara participa, col·labora i ajuda a tothom i continua pintant des del seu refugi de Llanars, al Ripollès—, recordes les seves paraules: «El més important per a l’artista és la llibertat». Però Mejan també sap que la llibertat és important per a tothom, i la defensa cada dia. Mejan, compromès amb el comú que som tots plegats.

Gràcies, Josep Maria!

[ART] «Llums del Nord», fotografia de natura a Espai Art60

Reflexes · Tofercu

[Redacció]

Aquest mes de febrer Espai Art60 ha exposat les fotografies de Toni Fernández Cuenca (Tofercu), reconegut fotògraf de natura, qui ens ha portat una sèrie de 15 imatges que sota el títol de Llums del nord, ens apropa als paisatges àrtics d’Islàndia i les Illes Lofoten.

A través de la seva mirada, Tofercu ens transmet l’essència d’un espectacle natural fascinant: el ball vibrant de llums verdes, roses i violetes que il·luminen els cels boreals on cada imatge és una finestra a la immensitat de la natura, plena de silenci i majestuositat.

«La Marina (està morena)»

[Article de Josep Nogué.]

Si un mira al Google Maps la zona de Barcelona, veurà que fins a un radi d’una vintena de quilòmetres al seu voltant tot està edificat. Una cadena de les anomenades ciutats satèl·lit ocupen tot el territori.  

Fins als anys 60 del segle passat, tot aquest espai era agrícola i només estava puntejat pels petits pobles que en vivien. Ara tot és territori urbà, solcat per carreteres i autopistes. “TOT? NO! Hi ha un petit poblat de gals que sobreviu a l’ocupació romana.” Us recorda res aquesta frase? 

Sí, hi ha una petita porció, al nord de Mollet per sobre de l’autopista AP-7, que es resisteix a ser absorbida per l’especulació urbanística. És l’espai de Gallecs. És l’única baula de la cadena que falta per tancar tot el cinturó. De fet, va estar a punt de ser absorbida i encara no està fora de perill. Els anys 70, tot aquest espai va ser expropiat per l’Estat per fer-hi una més d’aquelles ciutats dormitori on entaforar la gran massa d’immigració que, provinent tant del territori català (com jo mateix) com d’altres regions d’Espanya, acudien a buscar feina prop de la capital.  

A la masia de can Jornet, enmig d’aquest espai, va néixer, ara fa 80 anys, la Marina Duñach Torras.  La Marina, de petita, anava cada dia caminant a través dels camps a l’escola de Mollet. Després, ella mateixa es va fer mestra. Mentrestant, el poble de Mollet va començar a créixer, passant de cinc mil habitants als cinquanta mil que té ara. Al bell mig de Mollet, davant de l’església, hi ha una antiga masia del segle XV, posteriorment reconvertida en hostal, anomenada la Marinette, que no té res a veure amb la Marina… o sí! 

Fotografia Google Maps

En aquell temps, l’INCASÒL s’havia fet càrrec del territori i, teòricament, havia renunciat a construir-hi la ciutat satèl·lit. Les múltiples manifestacions i ocupacions del territori van tenir la seva repercussió, si bé s’aprofitava el moment que una masia quedava desocupada per enderrocar-la, o per retallar un terreny a porcions, com el que es va destinar al centre logístic CIM Vallès. Amb la casa de la Marina, can Jornet, no ho van aconseguir, ja que el seu germà seguia ocupant-la i conreant els camps, igual que el seu veí de can Salvi. 

L’any 1993, organitzat des de la “Taula Zero”, es va fer un acte reivindicatiu conegut com a Mur Impertinent, consistent a embolcallar l’ermita romànica de Gallecs (del segle XII) amb roba, a més d’aixecar un mur (de 3 km), també de roba, a cada cantó de la carretera que uneix Mollet i Gallecs,  per tal de fer evident el que passaria si aquell espai fos edificat, com ja havia fet l’Ajuntament de Mollet amb l’espai de Gallecs que queda per sota de l’AP-7.    

 

Gallecs, tot i la pressió demogràfica del seu voltant, és l’única mostra de com havia estat tot el territori agrícola del Vallès. Era l’espai on de petits els mestres ens duien d’excursió per treure’ns una estona del col·le, o territori d’exploració pel nostre compte quan ja érem una mica més grans. 

El proppassat dia 12 de gener, la Marina ens va convocar a tots els seus amics (entre els quals personatges com en Jaume Arnella o en Pep Salsetes) a can Jornet, on ara viuen uns quants dels seus nebots, per celebrar els seus 80 esplèndids anys. I sí, no van perdre l’oportunitat de cantar-li La Marina sta morena, que, si no fos pel seu optimisme irreductible, podria tenir moltes raons al llarg de tota una vida per “estar negra”. Però no és el cas. Només vam lamentar no poder gaudir de la famosa paella valenciana d’en Joan Antoni, traspassat l’any passat. 

Mentre ens dirigíem a can Jornet, vam estar escoltant l’entrevista que Catalunya Ràdio va fer a la Juana Dolores. Com a bona creadora i activista, criada en una d’aquestes ciutats satèl·lit, ha fet bandera de la discriminació i explotació, per part de la burgesia catalana, que pateixen, segons ella, aquells fills i nets de la immigració, vinguts d’altres territoris. Com si els desplaçats de la pròpia Catalunya no fórem afectats igualment per aquesta devastació urbanística. Igual que la recent premiada pel·lícula El 47, fa bandera de la lluita per sobreviure amb dignitat, per sobreposar-se a les condicions de precarietat on es van veure abocats, oblidant-se, però, de les causes per les quals van ser foragitats de casa seva, enviats a un territori estrany i amuntegats en espais indignes. Veient el resultats, uns i altres, no sembla que haguem après gran cosa. 

 Així i tot, Gallecs resisteix… La Marina està morena i, la Juana Dolores, negra. 

 

 

[VIDEOALBUM] Pedalada des de Campdevànol per Saltor, Corones i el Sagnari

[Video de Ramon Comella.]

Desde Campdevànol ens enfilem seguint el Torrent de Muiols, per tombar cap a Saltor, al peu de la Serra de Sant Amand, i baixar cap l’oest fins a Corones, Sagnari i tornar a Campdevànol per la carretera. Ruta feta el 13 de març de 2023, per en Nan, en Gabriel i en Ramon.