Arxius: Projectes

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A les 8 del matí esclata a plaça Espanya una nova gran batalla.

Quan en Llibert i l’Aurora hi arriben amb el camió junt amb una dotzena de companys, no fa gaire que un esquadró del Bruc, el Regimiento de caballería de Montesa, comandat pel coronel Escalera i amb el suport de l’artilleria del capità Contreras dels Docks, hi han emplaçat diverses metralladores i un canó en forma de ventall amb tres línies de tir: una enfocant a Sants, l’altra a la carretera del Prat i la tercera cap a la Gran Via.

De la caserna del carrer Tarragona, situada a pocs centenars de metres, ha arribat gairebé tot el regiment sense topar-se amb cap entrebanc, acompanyat d’un grup de civils falangistes, després que el mateix Burriel hi hagi passat per arengar els soldats.

Plaça Espanya és un objectiu central, perquè, a més de facilitar un accés ràpid cap al port pel Paral·lel, permet tallar l’enllaç del centre de la ciutat amb barris obrers importants com la Bordeta, Hostafranchs, Sants, Collblanc, la Torrassa i el Poble-sec.

Però ja abans d’emplaçar l’artilleria, grups d’obrers assetgen la tropa per impedir que puguin fixar la força sobre el terreny. Als soldats els cau una pluja de projectils des de desenes de posicions diferents, causant moltes baixes. Immediatament les seves metralladores responen, obrint foc contra els franctiradors del Paral·lel.

Després d’una estona de combat, els trets s’aturen de cop en arribar a la plaça un altre regiment de cavalleria amb els punys alçats i cridant Viva la República!, cosa que genera uns instants de molta confusió que s’agreugen quan un grup de guardes d’assalt s’apropa als militars per unir-se a les seves files, confonent-se amb ells.

Al grup d’anarquistes a què s’acaben d’afegir en Llibert i l’Aurora, queden astorats.

—Pareu el foc! —crida un d’ells. Estan fent visques a la República amb el puny alçat? Què collons passa? I els guàrdies d’assalt s’uneixen als militars?

—Hòstia! Com que visca la República? Malparits! Estan mentint!

—Espera! I si és una guarnició que no s’ha afegit al cop i és fidel a la República?

—És una trampa, Joan!

—I si no ho és? No atacarem una part de l’exèrcit que estigui al nostre costat i pugui confrontar-los des de dins dels quarters…

—Però si no són part del cop, com és que van tan tranquils, armats i a cavall, home? Que no ho veus que és un engany?

Un altre grup d’obrers del costat oposat de la plaça, més proper als militars, sembla igual de desconcertat i també aturen el foc. Alguns s’apropen als militars, fusell ben alt, en gest de pau.

—Mira! Si els companys estan parlant amb els que ens estaven disparant! Però què coi foten? De què collons parlen?

—Hòstia, ara sí que no entenc res…

Però en aquell moment els militars comencen a arrestar els obrers que s’han barrejat amb ells, aprofitant que tenen la guàrdia abaixada.

—Collons! Els estan detenint! Ja t’ho deia jo! És una trampa!

—Sí, tens raó! Seguim l’atac!

I reprenen els trets, amb cura de no tocar els companys. Els guardes d’assalt que s’han passat als militars, al contrari del que acabaven de veure al 5 d’Oros, es mantenen amb ells, girant les armes contra els treballadors, que fugen espaordits del centre de la plaça cap a les seves posicions. Aquí l’engany ha resultat de meravella als rebels, que aprofiten els escassos instants de confusió per recuperar les millors posicions a la plaça, perdudes amb la primera envestida popular, i traslladar sense perill algunes tropes cap a la Gran Via i el Paral·lel. Aquesta última, dirigida per un dels oficials de la Guàrdia d’Assalt que acabava de canviar de bàndol i que farà parlar molt, el comandant Darrell.

A la plaça, els anarquistes reaccionen ràpidament i el foc torna a ser intens; se senten trets de pistoles i escopetes de caça des dels carrers i desenes de balcons i terrats, obligant la tropa a replegar-se. En Llibert també dispara amb el fusell que ha rebut, i l’Aurora, amb una pistola Star com la meva.

Els primers a caure seran una dotzena de malaurats cavalls que fugen al galop fins que un tret impacta en les municions que carreguen, fent-los volar pels aires. Els seus cossos sense vida no triguen a convertir-se en les cèlebres barricades improvisades, que es desplacen d’un carrer a l’altre.

Però aquestes no seran les úniques barricades mòbils del dia. De sobte n’apareixen d’altres menys mòrbides que, junt amb les de la Barceloneta, resultaran més enginyoses i útils per a aquesta batalla que  desplaça constantment el seu front de lluita de carrer en carrer: les grans bales cilíndriques de paper d’impremta que han portat els treballadors gràfics, que, alhora que ofereixen una excel·lent protecció per frenar les bales enemigues quan estan posicionades pròpiament com a barricada, poden moure’s ràpidament fent-les rodar només per un parell d’homes d’un lloc a l’altre, creant nous punts d’atac contra l’exèrcit a mida que li guanyem terreny. Els militars, en canvi, ho tenen molt més difícil per moure’s per la ciutat i protegir-se, cosa que aprofitem per cosir-lo sense pietat des de balcons i finestres amb les moltes alçades que això ofereix sobre una tropa desconcertada que, a baix al carrer, constitueix un blanc massa fàcil per fallar, fet que causa les primeres desenes de morts del dia.

Però aquestes no seran les úniques baixes que caldrà lamentar en aquest punt. També hi trobem la primera gran pèrdua de vides civils. Perquè és aquí on, veient perduda la posició, el capità Contreras decideix disparar el seu canó contra una de les barricades situades davant l’edifici de l’Ajuntament d’Hostafranchs, a un dels carrers que surten de la plaça.

Allà, els obrers hi han aixecat una barricada de llambordes des d’on porten estona disparant les forces apostades a la plaça. Estan molt lluny, cosa que, unida al precari armament de què es disposa a aquesta hora, fa que les dianes siguin gairebé a cegues. La barricada, en realitat, no té gaire més objectiu que posar de manifest la defensa dels treballadors davant del possible avanç dels soldats cap al seu barri, Sants.

Cansat de rebre tantes ràfegues dels obrers situats allà, Contreras decideix que és l’hora de contraposar els obusos a les bales. Ordena apuntar el canó cap a la barricada i, a l’ordre de Fuego!, el fa disparar. Un tro ensordidor ressona per tot el barri i el projectil impacta en una segona barricada situada una mica més enllà, a la cantonada del carrer Riego. Les llambordes no poden fer res per protegir el grup d’homes i dones que s’hi han atansat a cobrir-se. El projectil esclata espedaçant els cossos de vuit d’ells, i deixant-ne deu més greument ferides. El cap d’una dona surt disparat, tallat per un dels fragments metàl·lics, i queda estès al terra a 50 metres del seu cos. A les branques dels arbres, a algun balcó i als cables de la llum pengen restes humanes que anuncien l’arribada del feixisme a Barcelona i el pa que s’hi dona.

Aquesta sanguinària escena, lluny d’atemorir els treballadors com esperaven els militars, indigna la ciutadania i multiplica la seva resposta. Al crit d’assassins!, les dones llancen als soldats des dels balcons el primer que troben. Molts guàrdies d’assalt que s’havien passat al bàndol revoltat, indignats per la crueltat de l’acció de Contreras, tornen a canviar de bàndol, girant les armes contra els militars.

Al carrer Riego, on ha caigut l’obús, ningú fuig espantat cap a casa. Els que corren ho fan per ajudar els ferits, i els traslladen a les cases de socors i dispensaris propers, i posant-se ells mateixos en perill. Uns altres segueixen disparant des dels punts més inversemblants, mentre altres refan la barricada. El so de canons i fusells convoca cada cop més gent dels barris propers, que s’afegeixen a la lluita disparant contra els militars amb pistoles, escopetes de caça, algun fusell i fins i tot llençant pedres. El retronar dels trets de fuselleria i el tableteig de les metralladores dels militars es combina amb els crits i laments dels ferits de la barricada destruïda.

El ferotge contraatac popular aconsegueix foragitar bona part dels militars del centre de la plaça. Un dels esquadrons, aïllat de la resta de la tropa, acaba sent dominat pels obrers, que disparen a qui no es rendeix i arresten els que ho fan.

En vista de la desfeta gairebé completa del tercer esquadró i la pressió a què estan sotmesos des de fa hores, un dels capitans ordena el replegament a la caserna del carrer Tarragona, on arriben uns pocs supervivents, deixant a la plaça, en una retirada precipitada, desenes de cavalls i militars morts, moltes armes i peces d’artilleria sense munició. La sang dels soldats, oficials i cavalls rega els carrers de la plaça, on les baixes han estat nombroses.

El sol despunta, pintant el cel d’un roig de sang que, com en un mirall, retroba el mateix color que tenyeix els carrers de Barcelona. El poble i les forces de l’ordre poden tornar a respirar tranquils i a sumar aquí una nova gran victòria, que també suposarà la conquesta de molt armament pesat.

Però la batalla és lluny d’acabar; els combats continuen amb força i s’estenen per tota la ciutat. Els anarquistes que han lluitat aquí, i els molts que van arribant des dels barris propers i es deixen manar pels que es veu que saben el que es diuen, es divideixen entre la Gran Via i el Paral·lel, on hi haurà les següents grans batalles.