[Una novel·la de Dídac Costa.]
A les 4.30, dins de la caserna dels Docks, el Regimiento de Artilleria de Montaña Nº1 comandat per López Varela, ultimava els preparatius. Aquest era un dels principals centres operatius dels colpistes. Varela, a més de ser un dels caps de la revolta a Barcelona, era l’enllaç i el representant directe del general Mola.
La policia catalana havia sabut que era facciós dos dies abans, en interceptar els plànols i consignes que li havia entregat al capità d’assalt Valdés. En descobrir-ho, el Govern va radiar la destitució dels capitans d’aquest cos: Varela, Contreras, Ocaña i De la Guàrdia. Però com que imaginaven que els soldats no sentirien el comunicat per la ràdio, perquè ja estaven aquarterats i tancats als dormitoris, i els feixistes civils que havien entrat a les casernes els controlaven de prop per evitar que rebessin notícies de fora, la Generalitat demanà a Llano que investigués el regiment per analitzar les possibilitats d’èxit dels conspiradors.
Llano els pressionà una mica, però sense ordenar cap detenció, mentre Burriel ho feia en sentit contrari. Veient-se descobert, Varela declinà les seves responsabilitats en favor del comandant Unzúe per calmar la Generalitat i alhora no entorpir la conspiració. Perquè, encara sense saber-se, Unzúe estava igual de compromès amb el cop. Això va fer que el regiment d’artilleria, una peça clau per garantir la superioritat en armes de l’exèrcit contra el poble, pogués mantenir-se sota el domini complet dels facciosos.
Els oficials d’artilleria d’aquest quarter estaven molt segurs d’ells mateixos. I no els faltava raó, perquè van ser ells, sota les ordres del mateix comandant Unzúe, els que dos anys abans havien obligat Companys a rendir-se, després d’efectuar vàries canonades contra el Palau de la Generalitat.
Poc abans de la sortida de les tropes, uns voluntaris falangistes de paisà que entraven i sortien lliurement de la caserna compartien unes notícies inquietants als oficials. Eren falangistes civils que, tot i haver-se presentat en un nombre menor a l’esperat per les detencions de la Generalitat i la vigilància obrera als quarters, ja sumaven uns 400 entre els arribats aquí, un centenar, els 200 del quarter de Sant Andreu, 92 al Bruc, 82 al de Montesa i 18 al regiment d’artilleria de muntanya.
Tot i ser vistos amb desconfiança i un cert menyspreu pels militars per la seva escassa experiència armada, no podien sinó acollir-los amb afecte per presentar-se voluntàriament a la lluita i per compartir el mateix fanatisme patriòtic, catòlic i dretà, integrant-los d’immediat al regiment i donant-los armes i uns braçalets verds en senyal de la seva militarització.
— Capitán, acabamos de dar unas vueltas de reconocimiento por la ciudad —digué un d’ells.— La verdad es que la situación es más complicada de lo que creíamos… La Guardia Civil patrulla las calles… Grupos de obreros rondan los cuarteles… Los sindicatos están llenos de gente… La situación es preocupante. No sé quién pensaba que esto sería un paseíllo, pero me temo que no será así. No será tan fácil controlar la ciudad como en octubre del 34 o en el golpe de Primo de Rivera…
— Señores oficiales — advertí un altre— tengan prudencia, mucha prudencia.
— Bueno, ¿y qué quieren que hagamos? Pues nada, ¡a seguir con lo planeado! Formen la tropa en la plaza del cuartel, que son casi las 5. A esta hora ya deberían haber llegado dos compañías de Guardias de Asalto y una de Guardias de Seguridad. ¿Se puede saber dónde están, sargento?
— No han aparecido ni han dado noticias, capitán…
— ¡Pues llámeles!
— Si, mi capitán.
Agafà el telèfon i trucà a la Comissaria d’Ordre Públic de Via Laietana, on ja estaven Companys, Escofet i la plana major de les forces armades republicanes. Escofet agafà l’aparell.
— Buenos días, le habla el Teniente Fernández desde el Cuartel de los Docks. Informen, ¿cuál es su situación?
— ¿Nuestra situación?— li replicà sarcàsticament Escofet sota l’atenta mirada de Companys, Guarner i la resta d’oficials i alts càrrecs—. Nuestra situación, como no puede ser de otro modo, es de lealtad a la legalidad y contra el levantamiento fascista, como en el resto del cuerpo. Si siguen con sus planes, ¡van a tener que enfrentarse a nosotros!
El tinent penjà de cop el telèfon, sorprès, i mirant atònit a Varela.
— No se unen al plan, mi capitán, dicen que defenderán la República…
— ¡Malditos traidores! ¡Se las van a ver con el ejército entonces!
Sonà el telèfon. Ara qui trucava era el general Goded des de Mallorca per revisar els plans d’aquest regiment decisiu.
— Óigame bien, Capitán Varela — ordenà Goded—: La misión de su regimiento consiste en enlazar con las tropas que también saldrán a las 5 del Cuartel de San Andreu. Y junto a ellos, teniendo regimientos de caballería y de artillería, ocupar la Consejería de Gobernación, la Estación de Francia y el puerto. Y llegar hasta Capitanía General y Drassanes, donde está ahora nuestro centro operativo. El general Llano sigue aún al mando en Capitanía, fiel a la República. Deberá dejar de estarlo. Su objetivo final es apoderarse de la Generalidad. Contará con refuerzos del regimiento de Infantería de Alcántara. ¿Le ha quedado claro?
— ¡Si, mi general! ¿Y qué hacemos con el general Llano de la Encomienda cuando lleguemos a Capitanía?
— Trate de hacerle entrar en razón por las buenas. Y si no lo consigue, deténgalo junto a los demás oficiales. ¿Cuál es el ánimo de la tropa? ¿Existen dudas acerca de la misión entre los soldados?
— No, mi general, la preparación de la tropa y el dominio del cuartel no han topado con ningún obstáculo. Está reunida en el patio desde las tres de la mañana y hemos hecho las arengas bajo los lemas establecidos, terminando con gritos de Viva la República.
— Perfecto.
— Entendido. ¡Salimos entonces!
— Suerte, y ¡Viva España!
— ¡Viva! — contestà Varela penjant el telèfon mentre mirava la resta d’oficials, als que informà:
— Es hora de salir. Formen la tropa, y ¡a la calle!
Un cop al pati del quarter, es van afegir el centenar de feixistes civils voluntaris, la majoria carlins catalans. Després de formar-los, el capità Reinlein els arengà novament, acabant amb els crits:
— ¡Viva España! ¡Viva la República!
Aquests crits, que els carlins sentien per primer cop, els causaren un gran desconcert. No semblaven entendre l’estratègia mentidera dels visques a la República, caient també en l’engany. Un petit rebombori d’incredulitat començà a recórrer les files d’aquests tradicionalistes de casa bona catalana i, després de molts murmuris, un d’ells aixecà la veu amb to irat i en un castellà amb fort accent català:
— Mi capitán, lo sentimos, ¡pero nosotros no hemos venido hasta aquí para defender la República!
— ¿Cómo dice?
— Que ¿cómo que viva la República? — digué un altre, indignat.
— No hemos venido hasta aquí para eso — seguí el primer—. No estamos aquí para defender la República, mi capitán.
El capità Reinlein els mirà amb un mig somriure sarcàstic, mentre pensava, fent que no amb el cap «¿serán burros estos catalanes?».
— ¡Nosotros estamos aquí para acabar con los comunistas y con la República, que está atacando a la iglesia y la familia! — digué un altre, exaltat— ¡Dios, Patria y Rey!
— Capitán — li murmurà un sergent a l’orella a Reilein, veient el desconcert que s’estava produint entre la tropa de civils—¿les contamos la ironía de los “viva la república”?
— No, no se preocupe sargento — li contestà Reinlein també en veu baixa, mentre mirava els carlins—. Si son tan tontos como para no entender esto, por más patriotas que sean, no nos sirven. Con fanatismo no se suple esta falta de luces, que, junto a su inexperiencia con las armas, nos podría perjudicar más que ayudar en la lucha. Dejémosles ir si quieren a estos idiotas, abridles las puertas.
—Si, mi capitán.
—Entendidido pues! —conclogué Reinlein cridant a la tropa— Pueden dejar el cuartel tal como han venido quienes no entiendan y apoyen la misión que nos ha sido encomendada en este histórico amanecer.
El general Legorburu també s’apropà a Reinlein per discutir què fer amb aquells inútils patriotes.
— Está claro, capitán, que, viendo esto, no son de fiar para luchar con nosotros en la calle. Pero no les descartemos, dejémosles aquí en la defensa del cuartel. No podemos desperdiciar sus ganas de luchar por España, ¿no cree?
— Sí, tiene razón. Pues que se vayan los que quieran, y los que no, que se queden aquí defendiendo el cuartel. A ver, señores —digué dirigint-se de nou a la tropa de civils—. Quienes no estén de acuerdo con las órdenes, como no pueden acogerse a la justicia militar, pueden abandonar el cuartel. Y quienes de entre ustedes se mantengan en la lucha, permanecerán por ahora aquí defendiéndolo.
El desconcert creat per la tàctica de Mola causava baixes també, en forma de desercions, a les mateixes files falangistes. Un nodrit grup de carlins deixà el fusell i trencà la formació, dirigint-se a un costat del pati per comentar la situació. Allà el seu cap, Conill, els digué en to burleta:
—Collons que sou burros o què? No veieu que és mentida això de la República? Una tàctica d’en Mola per despistar els anarquistes i les forces de la Generalitat! Sembleu idiotes!
— Estàs segur, Conill? Com ho saps? I si sortim i ens usen de carn de canó per a això?
— Exacte! O per altres objectius que no tenen res a veure amb els nostres? No sé tu, jo no me’n fio gens d’aquests espanyols… — digué un, amb clar accent garrotxí.
— Però si són dels nostres, home! — respongué Conill.
Finalment, la majoria va seguir Conill, disposats a participar a la revolta, i un grapat abandonà el quarter.
— ¿Y entonces, se quedan pues? — tornà a cridar Reinlein, visiblement enfadat davant d’aquestes actituds insòlites a un quarter, que, tractant-se de soldats, haurien suposat detencions i afusellaments. Però sí. Ni que fos com a carn de canó, preferien tenir aquests fanàtics a les pròpies files, molts dels quals no durarien gaire.— ¡Está bien! ¡Ya basta de indecisiones! ¡Esto no es un juego, coño! ¡Esto es un ejército!
Prop de les 5 del matí van obrir les portes. En no trobar cap activitat hostil a l’exterior, els batallons van anar sortint un rere l’altre, fantàsticament armats amb moltes peces d’artilleria, tranquils i al pas, segurs de la seva ràpida victòria. Les primeres van esquivar la vigilància dels anarquistes i van poder creuar tota la ciutat fins a Plaça Espanya, traslladant dues peces d’artilleria en dues camionetes. Quinze minuts més tard sortia una altra bateria comandada per Urzúe i Varela, precedida d’una companyia de falangistes dirigida per un tinent d’intendència. Uns minuts després, una tercera sota el comandament del capità Torres; una altra amb quatre peces de 105 mm i metralladores, pel capità José de la Guàrdia. I per últim una bateria amb el capità Contreras, que és la que, en sortir dels Docks, disparà la primera canonada per anunciar que l’artilleria estava al carrer. El so retronà per tota la ciutat, per sobre les sirenes, esgarrifant tothom i recordant que la lluita seria desigual.
El que els militars no sabien però no trigaran a entendre i els anarquistes, en canvi, tenien molt clar, és que, si l’objectiu era el control de la ciutat, la desigualtat inicial en armes no seria el factor decisiu, sinó el tipus de lluita, carrer a carrer, balcó a balcó, amb pluges de projectils disparats per totes bandes, a tota hora, sense parar. On defensar-se seria difícil si quedaven atrapats a qualsevol punt. I on inclús refugiats a algun edifici, tindrien tota una ciutat assetjant-los. Els canons espantaven, però serien poc eficients en una lluita urbana cos a cos, contra un formigueig de milers d’adversaris dispersos que corrien d’una banda a l’altra sense cap ordre ni pauta previsible, amb mil racons on amagar-se, protegir-se i disparar.
Un cop fora del quarter, les tropes van començar a desfilar per la calçada d’avinguda Icària cap al pont de ferro de Sant Carles. Però quan tot just eren a un centenar de metres dels Docks, aparegué l’avió de Díaz Sandino per sorpresa i a tota velocitat, sense deixar-los temps de reaccionar. L’avió volà directe cap a la tropa.
— ¿Qué cojones?
— ¿Qué es eso? ¿Un avión? ¿De dónde ha salido? ¿Suyo o nuestro?
— Como va a ser suyo, ¡si la aeronáutica y la aviación del Prat están con nosotros!
— Pues no lo parece…
Abans que poguessin dir res més, l’avió, situat ja a sobre dels militars, deixà caure una bomba i diverses descàrregues de metralladora, causant les primeres baixes importants al destacament. Moltes d’elles dels tradicionalistes de Cruz de Sangre. No seran les úniques baixes, estan a punt de topar-se amb el segon obstacle: nosaltres.
