Anna Buxaderas és psicòloga, artterapeuta i directora de l’Institut IATBA, on amb un equip d’artterapeutes transdisciplinaris imparteix classes en un màster d’artteràpia (dirigit per Mònica Sorín), i rep visites privades. Hi atén adults (i a vegades també infants) per crisis personals, depressió, trastorns d’ansietat o trastorns psicòtics.
La idea per a escriure aquest article se’m va ocórrer la setmana passada, mentre passejava per la història a través de les pedres de la ciutat de Barcelona de la mà del guia i amic Sergi Ducet Aragó. Mentre ens explicava les teories del que es creu que eren les runes que es troben sota la plaça del Rei i la manera en què feien servir els recursos, vaig pensar que després de tants anys no n’havíem aprés gaire, ans al contrari, i que qualsevol mesura, directriu, llei…, o qualsevol altra pantomima que es vulgui fer (com ara el Pacte Verd Europeu) no canviarà res si no és radical, es a dir, si no va a l’arrel del problema i transforma el sistema des de la base.
Fa més de dos mil anys els romans ja reutilitzaven, reciclaven i aprofitaven les forces naturals, com la gravetat, per a les seves construccions. Eren molt més conscients que el planeta tenia uns límits i havien aprés a conviure-hi. Durant els més de mil anys (del segle VIII aC al segle V dC) que va existir la civilització romana, una pràctica habitual en les construccions era la reutilització de les pedres.
Així, doncs, al soterrani del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) hi podem trobar làpides i rodes de molí a les parets, entre d’altres, a les quals se’ls donava una vida útil més llarga quan ja no feien cap servei en la primera funcionalitat atorgada. No solament això, sinó que, també, hi havia uns càntirs a l’entrada de la bugaderia on la gent podia anar a dipositar-hi l’orina, que després es feia servir per a netejar la roba. A més a més, tot el clavegueram estava pensat aprofitant la baixada, una tècnica coneguda com «d’aigua rodada», amb què els excrements anaven a parar fora de la ciutat, on es recollien per a generar adob per als camps que alimentaven Barcino.
Però, certament, us preguntareu: què tenen a veure els romans amb el Pacte Verd Europeu? Deixeu-me que m’expliqui.
El Pacte Verd Europeu (EGD per les seves sigles en anglès [European Green Deal]) és un conjunt de propostes polítiques per a ajudar a abordar d’una manera conjunta la crisi climàtica i la crisi financera. Es fa ressò del New Deal, els programes socials i econòmics iniciats pel president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt arran del Crac de 1929 a l’inici de la Gran Depressió. Però, quines són aquestes propostes? Des de quines perspectives s’hi treballa? Quins objectius persegueix realment?
Pretenc donar resposta a aquestes preguntes a partir de diverses fonts:
Extret directament del document oficial de la Comissió Europea el Pacte Verd Europeu és la nova estratègia de creixement «destinada a transformar la Unió Europea (UE) en una societat equitativa i pròspera, amb una economia moderna, eficient en l’ús dels recursos i competitiva, en la qual no hi haurà emissions netes de gasos d’efecte hivernacle el 2050 i el creixement econòmic estarà dissociat de l’ús dels recursos» (European Comission 2019).
El problema bàsic que té la definició d’aquesta nova estratègia es el fet que continua sent una estratègia de creixement que no te en compte els límits biofísics del nostre planeta i que, per tant, com explica Yayo Herrero, no pot promoure la sostenibilitat sense un decreixement de l’esfera material de l’economia (cosa que no es planteja en cap moment).
L’EGD representa en gran mesura el «capitalisme verd», que manté l’èxit econòmic en funció de la reestructuració ecològica de la producció industrial (Bauhardt, 2014), es a dir que no es una estratègia que es plantegi transformar radicalment els fonaments del nostre sistema actual, com pretén en el títol 2.1 del document [Configuració d’una sèrie de polítiques profundament transformadores (European Comission, 2019)], sinó que es simplement un rentat de cara de color verd.
Si el que se cerqués realment fos crear polítiques transformadores s’hauria de començar per a pensar primer a parar de créixer i, en un segon moment, fins i tot, a decréixer. El moviment decreixentista fa molts anys que existeix, però ha estat darrerament, amb el debat sobre la taula de l’EGD, que ha tornat a prendre força. El plantejament de decreixement es compon de diverses contribucions que aborden el caràcter finit dels recursos naturals (no només el petroli) i que consideren críticament l’orientació al creixement de les economies de mercat (per exemple, Jackson, 2009; Paech, 2012; Speth, 2008).
Entre d’altres, aquest concepte es basa en l’anomenada recerca de la felicitat, que qüestiona el supòsit que si creix la prosperitat material hi hauria una major satisfacció. En canvi, suggereix que el creixement il·limitat no condueix a una major prosperitat per a totes les persones, sinó que més aviat ens precipita cap a una major injustícia social (Bauhardt, 2014) i per tant a un augment de la insatisfacció personal, disfuncions psicològiques, problemes de salut, tensions socials i violència estructural (Wilkinson i Pickett, 2009).
Entrant més en el detall de les mesures concretes que pretén abordar l’EGD [vegeu la Figura 1 aquí sota], es proposa impulsar de manera interconnectada les denominades fonts d’energies renovables, generar economies circulars, renovació i construcció d’edificis eficients energèticament, prevenció en la contaminació de l’aigua i l’aire, preservar la biodiversitat, desenvolupament de models alimentaris més saludables i oferir mitjans de transports sostenibles per a aconseguir el que s’ha denominat com a neutralitat climàtica.
Però quin cost tindran tots aquests canvis? I no em refereixo al cost econòmic, que sembla ser l’únic rellevant. Estic parlant del cost dels nostres cossos, el cost que suposarà al temps de les persones i el cost global que comportarà.
L’EGD és l’oportunitat d’or per a les indústries contaminants per a fer-se un bon rentat de cara (greenwashing) i continuar contaminant i exercint el seu poder sobre les decisions polítiques locals i també globals. A més a més, està enfocat perquè Europa sigui líder mundial en polítiques sostenibles, tal com diu en el document, ja que l’EGD és «una oportunitat per situar a Europa amb fermesa en un nou camí de creixement sostenible i integrador» (European Comission, 2019), deixant de banda el problema evident de totes aquestes mesures, que és que Europa encara pensa, després de més de 500 anys d’història colonial, que està per damunt de la resta de món.
«Aquestes reformes polítiques contribuiran a garantir una tarificació eficaç del carboni en tots els sectors econòmics. D’aquesta manera es fomentaran canvis en el comportament dels consumidors i les empreses i es promourà l’augment de les inversions sostenibles, tant públiques com privades» (European Comission, 2019, p. 5.).
És prou sabut que la Comissió Europea neix com a Comissió Econòmica Europea l’any 1957 amb el Tractat de Roma i que, per tant, la seva base ja és una base econòmica, però quan parlem del planeta, que genera tots els recursos dels quals depèn l’economia, és surrealista que estigui subordinat a l’economia o que parlem de la seva sostenibilitat com si fos una cosa externa a nosaltres.
Des dels ecofeminismes em centro que el plantejament de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida és molt més potent que l’enfocament de la sostenibilitat del planeta, que a més té bastants problemes perquè estem parlant de la sostenibilitat del planeta com si fos una cosa externa a la nostra pròpia existència, en aquesta existència occidental que hem après a mirar-lo des de l’exterioritat, la superioritat i la instrumentalització. Des de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida a mi em sembla que és molt més fàcil promoure transformacions radicals perquè parlem de seguretat, de salut, de benestar, de vida bona, en aquest marc limitat que a més és translimitat.
Un altre problema evident és la percepció d’aquesta crisi ecològica com una oportunitat dins de la dinàmica mercantilista d’aquest capitalisme del desastre, que intenta abordar-la des d’aquesta perspectiva de pur creixement i que genera, també, importants tensions. Tensions que tenen a veure amb l’acaparament de recursos bàsics que són necessaris per a poder fer les transicions que cal fer. Cal una transició a les renovables, cal l’electrificació del transport, però la qüestió i el dilema roman en l’escala en la qual es pot fer i el treball que comportarà.
Si Europa es pensa com a líder mundial, s’hi pensa en solitari, sense tenir en compte les conseqüències de les seves accions en altres països, enfrontant-nos també a aquesta dinàmica més mercantilitsta, convertint tot això (crisi ecosocial) en una nova oportunitat de negoci que ve acompanyada, a més, per un procés terrible de securitització del propi canvi climàtic i del propi declivi de l’energia i dels materials. Per exemple, des del fòrum de Davos fins als documents —que són ben interessants— d’una bona part dels exèrcits més grans (l’OTAN, els EUA, l’exèrcit francès…), fan una anàlisi bastant similar a la que podríem fer nosaltres aquí quant a la diagnosi i plantegen el canvi climàtic i també el declivi d’energies i materials com un multiplicador de les amenaces; de fet, aquests exèrcits es postulen com a especialistes en el caos i estableixen una dinàmica que, d’alguna manera, assenyala a aquells subjectes estigmatitzats, colonitzats, subordinats…, com a amenaces.
Parlem de les persones que migren i per això ens trobem amb els discursos dels neopopulismes d’ultradreta que els assenyalen com una amenaça, com a suposats invasors; però parlem, també, de persones dissidents des de diferents punts de vista, com les dones que des del moviment feminista reclamen donar-li la volta com un mitjó al model que tenim, mentre tot són mesures, pràcticament, des del punt de vista de l’amenaça. Llavors, aquí també hi ha un procés de securitització que és important tenir en compte, perquè quan ens plantegem què fer en aquest marc amb totes les dificultats que sorgeixen, tractem de fer-ho des de la perspectiva que aquests processos de transició s’abordin des del mínim dolor possible.
Com bé ho explica Yayo Herrero, per a aquest procés de transició haurem de treballar-nos, i molt:
«…és cert que qualsevol procés de transició i el plantejament, l’abordatge del que suposa ara mateix la crisi ecològica, és un xoc, ja no solament polític i econòmic, sinó un xoc també emocional i antropològic de tal importància que aquest procés cal fer-lo amb una pedagogia social i sobretot amb raigs i dolls d’empatia, per a poder acompanyar els processos de descobriment del món en què estem i del que pot venir si no ho canviem. Jo crec que totes les persones que ens hem introduït aquí (en el moviment decreixentista) hem passat per això, i en aquest procés des d’on estic, des d’un àmbit en el qual estic que entro en disputa amb l’hegemonia cultural, aquesta empatia o aquest procés pedagògic em sembla clau.»
[Yayo Herrero, Uni Climàtica 2020.]
Finalment, m’agradaria deixar-vos amb la proposta que va llençar Yayo en la seva ponència a la Uni Climàtica, sobre els tres principis claus per a la reducció de la esfera material de l’economia:
«Des del meu punt de vista, i sent conscients d’aquesta situació de translimitació, si convenim que aquesta reducció material de l’economia, que des del meu punt de vista no és tant un debat de l’economia en abstracte, per dir-ho així, sinó que és un debat que té mes a veure amb què fer i amb la qüestió cultural de com ho afrontem, crec que hi ha com tres elements bàsics. El futur hauríem de tendir que estigués presidit per tres principis.
»El primer és un principi de suficiència —és molt fàcil dir-ho i més difícil fer-ho—, que rau bàsicament a aprendre a viure amb allò suficient, i suficient és un terreny tremendament ambigu, on hi ha necessitat, i valgui’m la redundància, de debatre sobre les pròpies necessitats, però fer-ho en el marc que planteja la biosfera.
»El segon és un principi de repartiment, de repartiment de la riquesa, de repartiment dels béns, i, també, de repartiment de les obligacions que comporta tenir cos, ser espècie i viure en un planeta amb límits.
»I el tercer i últim seria l’organització de la política sota els eixos de la cura i del comú com a principis polítics.
»Des d’aquest punt de vista crec que ens hi trobem còmodes i el tema ara és com fer-ho i amb quins ritmes. Estic totalment d’acord amb la necessitat de construir majories socials que vulguin i desitgin aquests canvis, em sembla una qüestió absolutament clau. És a dir, no és possible, si més no si ho volem fer d’una manera democràtica, que puguem emprendre canvis com els que cal fer —que suposen canviar radicalment les formes en les quals s’organitzen les nostres societats, els nostres esquemes de valors, allò que pensem que és important i el que no— sense generar aquesta disputa d’hegemonia cultural que sumi majories. Jo crec que és veritat que hem de fer-ho, a més, partint d’on som perquè no podem fer-ho des d’un altre lloc.
»M’he trobat de vegades amb persones que diuen: “Mira, no li parlis a la gent dels límits, no li parlis a la gent de la qüestió d’un previsible col·lapse si no fem res, no parlis de la situació greu que tenim perquè a les persones en realitat el que els importa i per on hem d’entrar és que pagaran menys a la factura de la llum, pagaran menys…”. Això em sembla que és un menyspreu a les capacitats de les persones, no solament a la seva intel·ligència sinó, també, a la seva sensibilitat.
»Jo crec que cal combinar, i l’art és combinar, aquestes qüestions pràctiques però sense perdre-li el respecte a la gent perquè si nosaltres som capaços de preocupar-nos per coses elevades i tenir consideracions morals és perquè tothom pot tenir-les, a tot el món li importa com viuran els seus fills i les seves filles, els seus nebots i les seves nebodes, la gent a la qual estima, i de fet, la ultradreta guanya moltes vegades espais sense apel·lar de cap manera a allò pràctic, perquè si apel·lessin al fet pràctic una bona part de la gent a la que acaben captant, que és pobre, és precària, que està patint, no aniria amb ells. Apel·len a altres coses que els importen a les persones; per tant, crec que hem de trobar o hem de trobar un equilibri adequat que ho permeti, com ho va fer el moviment obrer a través de la història: la classe obrera no es va moure només per un salari, es va moure per la qualitat de l’aire que respiraven, es va moure per la dignitat de la vida dins i fora de el lloc de treball. Crec que aquí hi ha una feina a fer que és important.»
I doncs? Ja heu vist la relació que té el pacte verd europeu amb els romans? És, basicament, el fet que fa més de dos mil anys ja eren conscients dels límits biofísics del planeta i actuaven en conseqüència. Llavors, com pot ser que dos mil anys després no haguem aprés res i tot i sent conscients de la nostra translimitació continuem encara volent créixer?
[1] Un espai formatiu promogut per Climàtica, el primer mitjà de l’Estat especialitzat en la crisi climàtica, que es va dur a terme del 13 al 16 de juliol d’enguany. El programa de La Uni Climàtica va incloure 21 sessions formatives de diferent format a càrrec de més de 50 ponents de referència com ara Andreu Escrivà, Yayo Herrero, Nick Buxton, María Sánchez i Alicia Puleo, entre molts d’altres.
[2] A les referències de l’article trobareu les cites esmentades.
Bauhardt, C. (2014), «Solutions to the crisis? The Green New Deal, Degrowth, and the Solidarity Economy: Alternatives to the capitalist growth economy from an ecofeminist economics perspective», Ecological economics, 102, pp. 60-68.
European Commission, Secretariat-General (2019), Communication from the Commission to the European Parliament, the European Council, the Council, the European Economic and Social Committee and the Committee of the Regions: The European Green Deal COM/2019/640 final.
Jackson, T. (2009), Prosperity Without Growth. Economics for a Finite Planet, London (Earthscan).
Paech, N. (2012), Liberation from excess: The road to a post-growth economy, Oekom-Verlag.
Speth, J. G. (2008), The Bridge at the Edge of the World: Capitalism. The environment, and crossing from crisis to sustainability.
Valderrama, A. K. (2019). «Piel blanca, máscaras verdes: una crítica al European Green Deal». Blog nuestrAmérica.
Wilkinson, R., & Pickett, K. (2010), The spirit level. Why equality is better for everyone.
Annex de la comunicació sobre el tractat verd europeu. [Full de ruta: accions clau (en anglès).]
[Textos d’Anna Buxaderas. Vídeo d’Albert Alemany.]
El rol que tenen algunes persones en les seves famílies els pot fer emmalaltir. Per exemple, una persona pot ser algú en qui tots confien, i això li dona un lloc important en el seu entorn, que la fa sentir valuosa i estimada, però al mateix temps, pot ser un abús inconscientment consentit. Això pot provocar que aquesta persona se senti molt ressentida, i que pensi que si deixa de fer tot el que fa per als altres, deixaran d’estimar-la o de valorar-la. Escollir deixar el lloc des d’on et vincules amb la teva família per crear-ne un de nou et porta a una zona desconeguda. El que passa quan fas el que fas sempre ja ho saps, però el que passarà si canvies de lloc, no. Quan descobreixes que no cal fer tot allò que et fa mal perquè t’estimin, tot millora. I si no t’estimen, també és millor saber-ho.
La por al judici és molt potent. Erich Fromm deia que en una societat del consum la persona es percep a ella mateixa com a objecte de consum, de manera que agradar als altres passa per sobre de ser un mateix. És a dir, el que crec que els altres esperen de mi passa per damunt del que jo vull, necessito i sento. Això arriba a vegades a situacions delirants, com aquesta moda de fer-se selfies en situacions extremadament perilloses per aconseguir més seguidors a Instagram. I que ha portat persones a la mort. Pensant en els adolescents d’ara, això em preocupa molt. És important que puguin reafirmar-se prou en ells mateixos per no caure en aquests paranys.
Moltes persones que venen a estudiar artteràpia i que provenen del món de l’art es troben absolutament bloquejades a nivell creatiu, i deixen de crear perquè es fan mal. Ja que a l’hora de crear donen més poder a la mirada i al judici que fa l’altre del que ells creen, que a la pròpia necessitat d’expressar. Per això és necessari recuperar el sentit propi de l’art des de l’escolta a un mateix. És a dir, que l’art sigui un acompanyant, un lloc on escoltar-te, on sentir-te, on expressar-te tal com ets. I fins i tot un refugi.
Això requereix valentia. A vegades has d’estar molt fart de tot per voler-te mirar de veritat. Ens fa por veure el que portem a dins, perquè tots som humans, i tendim a posar la culpa a fora. A vegades el que volem o sentim realment pot donar lloc a conflictes. El procés de creació et dona l’oportunitat de trobar els teus fantasmes i veure les joies que s’amaguen al darrere. Encarar el dolor. Vivim en un món que relega el dolor, que no el vol mirar. Hi ha una tendència a l’anestèsia, a buscar solucions ràpides, a no aprendre res del que està passant.
[Fotos de Nan Orriols.]
[Text i veu de Nan Orriols.]
L’agonia és l’estat que experimenta un ser viu abans de la mort. L’agonia no té temps definit. També, utilitzem la paraula per a descriure situacions impossibles de mantenir. Agonitza, la monarquia espanyola? I el sistema de partits? I el sistema econòmic basat en el consum i el creixement constants?
Només ha faltat que arribés la Covid-19 perquè tot el castell de falsedats s’ensorrés. Els llibres previstos per Sant Jordi no es podran vendre; els dels autors de TV3 (Nadal, Rahola, etc.), tampoc. Les quotes dels partits als mitjans públics destrossen els propis mitjans. Vergonyós.
La monarquia arriba al monestir de Poblet en un acte de provocació i amenaça. Els més inútils encara volen salvar el règim del 1978. Per això, també, volen salvar la monarquia.
L’agonia serà llarga. Veurem molta misèria, però passa que al PP, Vox, Ciudadanos, PSOE i ara també a Podemos i els Comuns, l’excusa de l’estat de dret amb jutges i policia franquista els va de meravella.
Ningú no vol renunciar a res. Ah!, a res, sí: a la democràcia, a la igualtat, als drets humans, etc. A això hi renuncien cada dia. Sí, sí, senyor Asens, senyora Jéssica Albiach i senyora Colau, qui ho havia de dir?
Tip d’aguantar les putades de la dona, dels fills i dels veïns de l’escala, l’antropòleg jubilat va sospesar seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Acovardit però pel dolor físic que podia reportar-li un suïcidi convencional va idear un sistema de mort sense patiment on un complicat mecanisme d’electrovàlvules, condensadors i braços articulats el conduirien a la més dolça fi que mai cap humà hagi conegut. Tan complex era l’invent i tant es va involucrar en la seva construcció, que ben aviat va oblidar-se de la dona, dels fills i dels veïns, molts dels quals curiosament van precedir-lo camí cap al cementiri, abans que ell mateix també morís de forma natural sense haver-lo posat encara en funcionament.
Quan tot feia pensar que el banyista moriria ofegat arrossegat al fons de la bassa per un endimoniat remolí, l’home va treure finalment forces d’allà on no n’hi havia i va començar a remuntar dins de l’aigua. Al mateix temps, un inexpert però voluntariós testimoni de l’escena va llençar-se a la riera, tot i ser conscient que ni tan sols sabia nedar. Quan el sofert banyista estava a punt de sortir a la superfície vencent la força de la naturalesa, va ser el pes de la humanitat del seu presumpte salvador qui els va enfonsar irremissiblement a tots dos a una mort segura.
L’empresari multimilionari va rebre amb llàgrimes als ulls la notícia que l’avió on viatjava la seva senyora havia tingut un accident mentre intentava aterrar d’emergència a l’aeroport d’un país llunyà. Molt més dolorós va ser encara saber que l’única supervivent havia estat precisament ella. L’única alegria de la jornada va sobtar-lo en adonar-se que gràcies a l’inesperat atac de cor que ell mateix acabava de patir, podria alliberar-se definitivament de la dona, i que de retruc, s’estalviaria el segon pagament al mecànic que ho havia preparat tot perquè el motor de l’avió s’avariés a 8.000 metres d’altitud.
Un instant abans de morir, la mediocre vida sencera de l’antic entrenador d’educació física va passar pel seu record. El naixement, la infantesa, l’escola, la primera comunió, l’adolescència, el servei militar, la feina, el festeig i el casament, el futbol dels diumenges, els fills, els capvespres mirant la televisió i la jubilació anticipada, van ser rememorats amb gran realisme en un sol moment. Per això, en lloc de morir de la pulmonia terminal que feia mesos que l’estava portant tortuosament a la tomba, va acabar-ho fent ofegat en els seus propis vòmits generats per l’evidència d’una existència miserablement malaguanyada.
Aquests últims anys el campanar de Sant Romà de Sau s’ha convertit en una icona i un indicador del volum d’aigua emmagatzemada als pantans catalans. Les oscil·lacions del nivell d’aigua del pantà de Sau son un indicador d’èpoques de sequera preocupants, sobretot quan el campanar emergeix sencer. Però quan s’acumula l’aigua dels temporals i les pluges intenses, només treu el cap la punta de la torre de Sant Romà.
Fa cinc anys, quan es va celebrar el 50è aniversari de la construcció de l’embassament de Sau —inaugurat dues vegades, els anys 1963 i el 1965— es va publicar el llibre Història de la construcció del pantà de Sau, escrit per Joan Lagunas, una extens volum de 600 pàgines, imprescindible per a conèixer una de les actuacions més simbòliques i faraòniques del règim franquista a Catalunya. Es tracta d’un documentat treball que combina les dades tècniques de l’obra arquitectònica i industrial, amb la crònica de l’impacte que la inundació i la destrucció de cases, conreus, camins, fàbriques i edificis va fer recaure sobre una població indefensa en plena dictadura.
Més enllà de l’exposició detallada dels projectes dels enginyers (inclosos els que es van realitzar durant la República), el llibre conté moltes anècdotes, vivències i el testimoni de diferents persones vinculades a la construcció del pantà i a la vida de la gent de la vall de Sau. Per a Lagunas, la història de Sau és la «d’una vall perduda en les fondalades de les Guilleries, a la que a principis del segle XX no s’hi podia accedir ni en carros; només s’hi arribava a través de camins de bast, o directament a peu».
La construcció del pantà va provocar un daltabaix important —industrial, poblacional i econòmic— que va suposar el tancament per inundació de dues de les colònies tèxtils més importants de la comarca, situades a les Masies de Roda, i que va deixar sense feina i sense casa prop de 500 persones. En aquest context, el poblet de Sant Romà i tota la vall de Sau van restar submergits sota l’aigua.
Però la vida de la vall de Sau no pot acotar-se solament a les darreres dècades. La seva història ve de molt lluny. Així, un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat Autònoma de Barcelona(UAB) han excavat aquests últims anys en dos assentaments prehistòrics de la vall del Ter, concretament a la cova de les Pixarelles, a prop de Tavertet, i a l’antic poblat situat al pla del Castell, al mateix municipi. El projecte, que ha comptat amb el suport econòmic de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat i el suport logístic de l’Ajuntament de Tavertet, ha estat dirigit per Anna Gómez (pla del Castell) i Ramon Álvarez (les Pixarelles), amb la coordinació d’Anna Maria Rauret (UB) i Miquel Molist (UAB).
En les successives excavacions, que s’han produït en estius consecutius, s’ha comptat amb una cinquantena de llicenciats i estudiants d’arqueologia de la UAB i de la UB, la Universitat de Granada i les de Roma i Budapest. Segons Miquel Molist, catedràtic de prehistòria de la UAB, «els resultats obtinguts han estat sorprenents».
L’ocupació estable de la cova de les Pixarelles, a la vall de Balà, amb una trajectòria coneguda fins fa tres anys que anava del 3200 fins al 900 aC, durant el neolític i fins a l’època ibèrica, havia estat un assentament de vigilància i de cacera. A la part més profunda de la cova —on s’havien fet sondatges fins a 2,10 metres de profunditat—, l’equip d’arqueòlegs ha baixat un metre més, a la recerca de materials datats entorn el 4000 aC.
Els treballs arqueològics han permès recuperar i analitzar les restes deixades pels primers pagesos de les ocupacions. S’han trobat fragments de ceràmiques, restes d’indústria lítica i més de 800 restes òssies del neolític mitjà, majoritàriament de bovins salvatges i, en menor grau, d’ovelles, cabres i suids (com els senglars). En tots els casos es tracta de parts concretes dels animals, com la zona de tòrax i de les costelles, amb gran aportació càrnia, que indicarien que s’hi van portar per al consum humà. El coneixement de les ocupacions en coves a l’entorn dels anys 4000 aC era poc conegut a Catalunya i només es tenien dades de poblats a l’aire lliure.
Les excavacions s’han fet a la part interior de la cavitat, amb l’objectiu de conèixer-ne l’estratigrafia i els diferents assentaments. Des de l’inici dels treballs s’han posat al descobert dues ocupacions de l’època neolítica: la primera de 3200 anys aC i la mes antiga de 4100, corresponent al neolític mitjà.
D’altra banda, els resultats obtinguts al poblat del pla del Castell, a 800 metres de Tavertet, també són espectaculars: «Es tracta d’un assentament inèdit, amb una llarga ocupació i estructures construïdes —prop de 130 metres de murs de defensa— datades del primer mil·lenni aC (durant el període ibèric i final del bronze), on s’ha excavat una superfície de més de 160 m2». L’estiu de 2016 en aquest indret es va efectuar un estudi mitjançant un georadar per infraroigs amb l’objectiu de documentar l’estratigrafia i les estructures del subsòl.
La noticia mes innovadora és que el poblat roman instal·lat sobre un anterior assentament de l’Edat del Bronze, pels voltants de l’any 1000 aC. En aquest segon poblat mes arcaic també s’han trobat restes d’estructures i ceràmica, metalls i restes òssies. Però, els treballs arqueològics no s’acaben als assentaments. Així, per determinat la composició dels metalls del jaciment del pla del Castell s’ha efectuat un estudi arqueometal·lúrgic al laboratori de l’Instituto de Historia CSIC (Madrid), sota la direcció del doctor Ignacio Montero. D’aquest mateix jaciment i del de les Pixarelles se n’analitzen les restes òssies d’animals, materials ceràmics i restes orgàniques conservades en la ceràmiques (sobretot greixos) per a poder estudiar les dietes dels pobladors, a més de restes de carbons, granes i pòl·lens per a determinar el paisatge, o l’anàlisi del sistema de carbni 14 per a datar les ocupacions a la cova.
Les actuacions arqueològiques palesen que l’aportació de novetats molt significatives al coneixement de les poblacions de la Prehistòria recent de Catalunya, en zones on la riquesa ecològica i paisatgística indica uns usos específics de les comunitats humanes. La posició geogràfica dominat sobre la vall del Ter, el control del pas del riu en els espadats del Collsacabra —una zona ara ocupada pel pantà del Sau— permeten entendre la importància d’aquests assentaments prehistòrics, fins fa poc només coneguts per uns petits sondeigs realitzats als anys vuitanta del segle passat.
Sau i el seu famós campanar han generat tota mena d’esdeveniments i activitats culturals i recreatives. L’agost de 1979, un mes abans que els redactors de l’Estatut de Sau es reunissin al Parador Nacional, en plena batalla popular contra la possible extracció d’urani a Osona, Quimi Portet i Toni Coromina es van llançar a les brutes aigües del pantà en una barca pneumàtica, amb la intenció de fer una travessa des de Còdol Dret, prop de Masies de Roda, fins a la presa de Sau, tot reivindicant l’Estatut de Sau, la neteja dels rius i la no extracció d’urani a les Guilleries.
Quan els dos intrèpids mariners de terra endins van ser a Vic, van enviar un sobre amb les bases per a participar al Periple a la redacció d’El 9 Nou, que les va fer públiques. Després, l’Esbart Recreatiu Palafox, a través de la seva secció nàutica Astilleros del Ter va ampliar les bases i les va penjar al Cafè Vic i al bar de les Set Fonts de Sant Julià, que eren els llocs on els primers anys la gent es podia inscriure.
Durant 15 anys el Periple es va celebrar regularment, assolint un elevadíssim nivell de participació i un ampli ressò mediàtic. Al cap de poc, l’experiència d’aquesta cursa va ser imitada ràpidament arreu de Catalunya i a tot l’Estat, on es van organitzar desenes de proves similars.
Entre 1995 i el 2003 es va editar la publicació Lo Campanar de Sau, «un insòlit model de premsa vuitcentista a les portes del nou mil·lenni», tal com la definia Miquel Macià (editor de NacióDigital i aleshores responsable principal de la revista)
Lo Campanar de Sau «va néixer com un entreteniment que no havia de portar gaire feina —tirant a gens—, amb la voluntat de ser un canal d’opinió a disposició de tothom. La publicació, plena de sàtira, aspirava a informar amb una mirada pagesa, estrafolària i satírica enfront el progrés».
Segons Macià, el nom no va costar gaire de trobar: «El campanar romànic que emergeix del poble inundat de Sant Romà de Sau és sense cap mena de dubtes el símbol universal del municipi, present a televisions, diaris, revistes i llibres durant els més de trenta anys anteriors a l’aparició de la publicació«.
El cor de la publicació era el municipi de Vilanova de Sau i el seu àmbit de cobertura de notícies s’estenia fins a Rupit, Susqueda, Espinelves, Sant Hilari Sacalm, Viladrau, Sant Sadurní d’Osormort, Tavertet i Tavèrnoles. El seu impulsor ha escrit que, per a fer un acte de justícia, «cal deixar constància que el llenguatge i un cert esperit estaven una mica influïts pel corrent vigatà dels anomenats “contraculturals”, unes colles de joves que van florir a Vic entre 1970 i 1985, aproximadament. La mirada àcida i a voltes cruel i sorneguera dels contraculturals impregnava la filosofia humorística de Lo Campanar».
La distribució era més aviat rudimentària: «Els exemplars eren portats a mà als establiments del terme, embolicats en un paper de diari, amb el nom de l’establiment escrit en llapis en un lloc visible. Segons la importància de cada lloc, s’hi assignaven més exemplars o menys».
La publicació sempre va ser gratuïta: «Mai no es va cobrar ni un sol exemplar. Quan s’oferia la venda de números endarrerits al preu de 450 pessetes (un preu molt car posat expressament, que era més o menys el que costaven mitjà dotzena de cafès), mai ningú no en va comprar cap».
La revista va ser pionera en la presència a Internet, l’any 1996, i això «va proporcionar a la pobra revista una difusió més enllà de les fronteres de Vilanova de Sau». Al llarg de la seva història, va comptar amb diversos col·laboradors, però mai cap no va signar res amb el seu nom; es feien servir pseudònims o, senzillament, res: «No es pretenia que fos un aparador de lluïment de ningú, sinó un canal de relació entre amics i veïns».
Ideològicament, la publicació es considerava «separatista radical, hereva de la tradició de lluita del moviment català d’alliberament nacional des del temps dels Segadors, passant per totes les diverses generacions que han combatut (“amb llicència d’armes o sense’”) per la llibertat de la nació i per la defensa de la seva llengua i cultura».
Les principals seccions que solien aparèixer a la revista eren: «La secció de notícies, ocupava les primeres pàgines i era de les més llegides. Dites i curiositats del bon pastoret (consistia en un recull de frases i anècdotes presents i pretèrites, on de vegades se’n colava alguna d’inventada). Documents antics (transcripcions escrites de documents curiosos, trobats a l’arxiu municipal o al del Bisbat; n’hi havia del segle XVI). Observatori meteorològic (informava de les incidències del període des del número anterior, amb dades i comentaris). Centre de dades del pantà (sobre un dibuix de l’edifici de l’església de Sant Romà vell, es marcava una ratlla que assenyala el nivell de l’aigua. El parte del sometent (secció de successos clàssica de tota la premsa mundial). Frases per meditar (se’n citava la procedència, autor i època, encara que algunes també eren inventades). Vida social (un espai que compartien persones i animals domèstics). Activitat turística (observada des d’una certa distància). I, fiinalment, la contraportada, dedicada a un tema monogràfic».
Quan va publicar-se l’últim número, el 44, no se sabia que ho seria. Lo Campanar de Sau se’n va anar al cel tal com havia arribat: sense avisar. Simplement, no es va fer el número següent. Sense funeral ni dol. Durant un quant temps alguna gent el demanava. Després la seva memòria es va anar diluint, com quasi tot a la vida. Requiescat in pace.
L’escriptor, historiador i filòsof polític castellà autodidacta Félix Rodrigo Mora (Sòria, 1951) afirma, amb dades contundents d’anys de recerca, que el comunal «és la institució i, més encara, la formulació integral que permetrà liquidar el capitalisme en les condicions de segle XXI. Retornar als seus fonaments actualitzant-los, va fer possible la crítica del capitalisme i del seu germà gran, l’ens estatal. Després, l’eliminació de tots dos per a constituir una societat de la llibertat, la veritat, la convivència i els valors morals, on la persona s’autoconstrueixi en comptes de ser, com ara, triturada, menyspreada, degradada, resificada, deshumanitzada. És al comunal i no en confuses teorètiques pedants i il·lustrades (en realitat, més illetrades i ignorants que una altra cosa), com el marxisme, on hi ha la clau de futur».
Sempre he volgut expressar l’ànim dels estadants de la muntanya catalana, l’esperit remença que encara perdura, malgrat totes les repressions, en el nostre tarannà i quefer, i sóc molt partidari del fet comunal. Però, de primer, cal conèixer-lo, perquè ha estat amagat sistemàticament de la nostra història. A Catalunya són ben pocs els qui n’han fet recerca, com és el cas de David Algarra i el seu llibre El comú català. La història dels que no surten a la història, que vaig tenir l’honor d’esmenar en la versió catalana de l’any 2015 (hi ha una versió en castella actualitzada el 2018. Qualssevol de les dues edicions es pot adquirir de franc al seu web.).
També, cal comptar amb el mestre de mestres de la nova historiografia catalana, Josep Fontana, que s’hi ha referit sovint tot criticant durament el silenciament de la privatització de terres comunals i les lluites pageses en la historiografia espanyola. En la conferència «Senyors, burgesos i camperols: una vella història» (al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, el 5 de juny de 2014), Fontana hi afirma que «nosaltres havíem heretat la visió legitimadora de la burgesia: la visió dels vencedors. Ens volien fer creure que aquesta era la Història; la victòria de la llibertat burgesa enfront de l’opressió del sistema feudal». Els historiadors van heretar així mateix «un llenguatge destinat a disfressar els beneficis —no sempre lícits— de la burgesia, en nom del dret sagrat de propietat (burgesa), que no reconeixia els drets de la propietat col·lectiva pagesa, ni menys encara els del treballador sobre el producte del seu esforç».
L’autor, entre d’altres, de Pel bé de l’Imperi. Una història del món des de 1945, de proposa un exercici d’història comparada, entre el que ocorre a l’Espanya del segle XIX i el procés que a l’Anglaterra del segle XVIII va expropiar als pagesos dels avantatges que els proporcionaven les terres comunals i els drets comuns, i va acabar amb l’existència d’un món de pagesos autònoms. El poeta John Clare deia: «Va haver-hi un temps en què un tros de terra em feia lliure de l’esclavitud, fins que van arribar els vils tancaments de terres que han fet de mi un esclau de la caritat de la parròquia».
Els comuns, els comunals, eren —tornen a voler ser en molts indrets de la nostra geografia— les formes d’organització popular en «universitas», assemblees populars, consells oberts…, que van estendre’s arreu de la península Ibèrica, sobretot abans de la romanització i, després, durant l’Alta Edat mitjana i ben bé fins a principis del segle XVIII, quan la derrota de 1714 va acabar amb els usos i costums que s’havien atorgat els propis ciutadans i que, en el cas català, haurien format part intrínseca de les pròpies Constitucions catalanes.
Aquesta època d’autoorganització i d’autogestió dels anomenats béns comunals (rius, forests, prades, molins, fargues, forns…) dibuixa una època de llibertat i d’igualtat que ha estat molt poc estudiada o, majoritàriament, ocultada des de la història oficial. Sortosament, però, ja comença a haver-hi diversos treballs publicats que fan recerca en aquestes mateixes línies i que aporten una visió molt diferent pel que fa a les formes de vida catalanes. En aquest sentit, Algarra explica la seva experiència d’espigolament etnogràfica del Costumari Català, de Joan Amades, tot afirmant que «des de l’etnografia i, ara, sovint, també, des de l’antropologia es troben moltes pistes sobre aquestes formes de vida».
Un altre pensador decreixentista, el filòsof Blai Dalmau (Barcelona, 1984), fincat a l’Alt Empordà, incorpora la visió que avui hi ha una «revolució silenciosa», que no surt als mitjans, però que ja comença a ser objecte d’estudi, en relació al retorn d’aquelles assemblees populars i els comuns i que, en certa mesura, estan portant a terme les ecoxarxes. Per a Dalmau, aquestes assemblees populars confederades haurien de ser el fonament de la Catalunya independent, ben allunyats de la visió «estatista» que, de fet, comporta un «més del mateix» quant al capitalisme: individualisme, consumisme, control de la població i dependència, en summa.
«Les assemblees dels comuns se celebraven invariablement sota un arbre i, al final de la trobada, la gent s’ajuntava al voltant d’aquest arbre i ballaven i cantaven», explica David Algarra, que intueix que molta de la repressió que es perpetrà des del Papat i la Inquisició contra el que en deien bruixeria i aquelarres, no eren cap altra cosa que atacs directes cap a aquestes formes de llibertat, d’autoorganització i celebració popular.
La història l’escriu qui guanya i té el poder —com també ens recorden Félix Rodrigo Mora i Josep Fonatan—, però aquesta història d’autogovern és fonamentalment oral i se’n serva poca constància documental, com del dret consuetudinari (costums i usos) que representava aquest sistema. Sobreviuen, doncs, com a memòria col·lectiva, centenars d’arbres que donen fe d’una cultura que s’esvaeix com el pi de Can Torres, sota el qual les poblacions dels actuals municipis de Parets, Mollet i Gallecs feien les seves assemblees abans de 1900. (podeu seguir aquest fil en l’article «Els béns comuns, segles de resistència contra lleis i mesures polítiques de privatització»).
Actualment, una part important de les comunitats camperoles de la península Ibèrica mantenen, fins i tot des d’un altre marc jurídic legal (a través de les entitats locals menors; a Catalunya, entitats municipals descentralitzades), la tradició dels consells i els béns comunals com a norma aplicada a la vida quotidiana i el funcionament veïnal. Aquest fet evidencia el fort arrelament d’aquestes pautes i formes de comportament socials. Per a una comunitat agrària, aquest no és un tema menor: la col·lectivització de l’aigua i de les pastures, el repartiment de lots de terra o l’aprofitament dels boscos en determinen la subsistència.
L’interès col·lectiu està per sobre de l’individual. L’individu, com a part del veïnat, es deu a la comunitat i la seva activitat productiva només es pot reproduir i desenvolupar en el seu si, des del consens mutu i a través del consell. Com deia l’historiador Jordi Viñas, «no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó els veïns que pertanyen a les muntanyes».
Si creiem que un nou món és possible només ho podrà ser des de la perspectiva del retorn al fet comunal, que escapa al control del capitalisme (fins i tot del verd amb el seu «greenwashing» actual) i de l’Estat, que durant segles —des de totes les ideologies de poder— han tractat d’anorrear-lo. Per a fer aquest canvi cal preparar-se conscientment.Ho abrodarem aviat en d’altres articles.
Us deixem amb dos vídeos sobre el comunal: un d’una llarga i profitosa conferència de Félix Rodrigo Mora sobre la repressió durant la II República sobre els pagesos que defensaven que se’ls retornessin els comunals arrabassats.
L’altre, la interpretació a Olot, el 2 d’abril de 2016, de Blai Dalmau de la balada «El món es va capgirar» (sobre la revolta dels Diggers el 1649 a Anglaterra) que ell mateix i Joan Pedragosa van traduir i adaptar al català, una cançó que evoca l’esperit de molts moviments populars resistents a la modernitat.