[Imatges de Ramon Comella.]
Vegeu la bicicletada que en Toni, en Ramon i en Nan van fer, d’anada i tornada, entre Xerta (Baix Ebre) i Horta (o Orta) de Sant Joan (Terra Alta) per una de les vies verdes d’aquestes contrades, els dies 7 i 8 de novembre de 2019l.
Igualment, podeu veure’n les rutes que fa sovint en Ramon Comella al seu wikiloc.
Els ardèids o ardeids són una família d’ocells majoritàriament de mida grossa, coneguts genèricament amb el nom de bernats, martinets o agrons. També se’l coneix amb el nom d’agró de fel ja que és és un ocell la carn del qual és impossible de menjar-la de tan amarga com és. Aquí els podeu veure a prop de les Masies de Voltregà (Osona).
[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]
Espero, ni que sigui d’una carta.
Innocent de mi. Contestaré en nits
d’insomni i en llargs dies sense tu,
doncs si retrobar-te, en el pensament
i en la paraula, retorna seguit
d’un bri d’alè dels teus llavis, seré
teu en amagatalls on ningú, sap
hi hagi caus on plorarem d’amor
ni els petons que somico a l’armari.
Tant com dolç és l’alè
amarg és el silenci
eixut en tancar els llavis.
En aquesta ocasió, l’actor i director teatral Albert Freixer recita el text «Despertar», de Nan Orriols.
El mussol més gran que viu a Catalunya va desapareixent. Al Pirineu i al Prepirineu ja no en queda cap. És curiós: aviat només quedaran els que fan estudis sobre la seva desaparició. Es quedaran sense feina? Res d’això. Tenen centenars d’espècies per explicar que desapareixen a Catalunya.
Els mitjans de comunicació van parlant dels Jocs Olímpics d’hivern i aquests dies, també, es parla molt de les màquines que espien els polítics independentistes i els advocats que els van defensar en aquell judici presidit pel jutge Marchena. Sort en tenim, que els jutges vesteixen de negre, color funerari per excel·lència!
Són dies estranys. A Madrid diuen que ningú no ha espiat, o només una miqueta. També, diuen que els espiats són ells. Aquí, els més inútils encara continuen demanant diàleg i el personal, que som el comú de tots plegats, avorrits de tot, estem contents perquè les mosses del Barça guanyaran de ben segur la Champions.
Però les guerres no paren a tot el món. El canvi climàtic provoca sequeres on moren indígenes i ramats per falta d’aigua. Les dictadures i les dictadures de democràcia plena esclaten amb força en aquest temps en què ja s’albira que hem fracassat com a espècie i estem disposats a autodestruir-nos per defensar els nostres dogmes i raons: Jocs Olímpics, creuers al port de Barcelona, la Sagrada Família que només és un negoci i que ja torna a recaptar… Tots, ben trastocats.
Uns mossos que van actuar durant l’atemptat de la Rambla demanen més d’un milió d’euros per danys psicològics. Els infants, innocents, no demanen res. Miren amb ulls grossos un món que encara no coneixen. Però res de tot això no ho podran veure els ulls també immensos del gran duc.
No sé si a la taula de diàleg parlaran del duc o dels infants innocents. No sé si parlaran de les clavegueres, de totes les seves i de les dels nostres rius, avui ja pràcticament sense vida.
[Un report d’Eduard Garrell.]
Un Real Decreto de 6 de novembre del 1878 concedia als porters de les finques de Barcelona i de Madrid «caràcter de auxiliar de la policia». Un altre R. D. del 1908 requeria l’aprovació del càrrec pel governador civil o pel batlle.
Quan va acabar la guerra, un eixam de porteres i porters van ocupar els baixos de les finques a dreta i esquerra de l’eixample, sovint emigrants que en funció de la seva afecció al «règim» obtenien habitatge gratuït, alguns ingressos pels serveis que pactaven amb la comunitat i les obligacions tàcites abans descrites, amb la complicitat policial i la delació dels veïns, si els era requerida. Imagineu-vos algú que us controla els moviments, els horaris, les visites, la correspondència, el que mengeu, el que parleu.
Com qualsevol altre català vaig néixer en un ambient de clandestinitat, de prudència i de por que se’m va fer natural.
Quan la portera acabava el jornal i se n’anava o dormir entrava en funcions el sereno, que al principi anava acompanyat d’un guàrdia. El sereno, a Barcelona, no cantava les hores ni despertava els pagesos o els pescadors, portava les claus de cada portal i et podia preguntar «usted de dónde viene i usted a dónde va». Per qualsevol sospita el guàrdia entrava en funcions. Més tard, quan el guàrdia el va deixar d’acompanyar, quan tenia alguna sospita, «tocava el pito» per alertar la policia. N’hi havia algun que el tocava tan sovint que la policia ni li feia cas. D’aquí ve la dita: t’han pres pel pito del sereno.
Evocant aquells anys, d’espies en teníem arreu. Evocant la meva escola, el Liceu Francès, on em van dur per a eludir l’escola franquista o religiosa, l’estat hi va encaixar l’egòlatra Pere Ribera, una mena d’inspector permanent que amb zel estakhanovista va anar traient de les aules, amb falses excuses pedagògiques, els fills dels «rojos» dels qui devia tenir informació (el Liceu n’era ple) fins que un cop depurat els va robar la clientela més benestant per a fundar l’escola Aula, que va dirigir amb mè de ferro. Això si, monsieur Rivière té la Creu de Sant Jordi. En el meu cas, als 11 anys, després de tres intents, no vaig passar l’examen obligatori d’ingrés al batxillerat espanyol. A les Escoles Franceses, on vaig continuar, em van convalidar fins a tercer de batxillerat només d’arribar-hi.
Una altre exemple del control que s’exercia sobre la població el vaig tastar a les conferències clandestines que a la segona meitat dels seixanta organitzava en Joan Triadú al CICF sota el paraigües de reunions de pares d’alumnes. Allí hi vaig conèixer escriptors, poetes i intel·lectuals que cometien el delicte de ser catalanistes. La consigna abastament repetida era que, en acabar la trobada, no sortíssim mai plegats, que no ens ajuntéssim a les parades de l’autobús i que no agaféssim mai cap taxi. Molts taxistes eren confidents de la policia i més d’un havia acabat el trajecte a la comissaria pel sol fet d’haver parlat en català o fer un comentari a desgrat de conductor. Com que una bona colla tenia el proxenetisme com a feina complementaria, gràcies a aquesta complicitat la policia mirava cap a una altra banda, a més de tenir ulls en els prostíbuls. El meu pare (i jo agafat de la seva mà) hi vam anar a parar (a la comissaria) denunciats per un cobrador de tramvia que no va tolerar que se li adrecés en català. Molta gent, com el meu pare, vivien com a refugiats clandestins en el seu propi país, patint per no haver de contestar a la pregunta d’ofici «usted qué hizo durante la guerra». No calia cap delicte de sang per acabar afusellat al Camp de la Bota.
A l’editorial on vaig començar a treballar l’any 1966, un dels autors, J. R. A., es va auto proclamar membre del consell d’administració i ficava els nassos des dels continguts dels llibres fins a la vida privada dels treballadors i accionistes, la majoria dels quals eren mestres republicans depurats. Anys més tard em vaig assabentar de les seves relacions amb la policia nacional.
La migrada possibilitat de llegir també estava controlada i espiada. Els llibres prohibits i compromesos que arribaven a casa ho feien a través de l’Alexandre Blasi, que tenia contactes amb Mèxic. Aquests llibres passaven de mà en mà a través dels armaris dels vestidors del Club Natació Barcelona, amb la complicitat d’un treballador que els camuflava amb la roba que sortia dels assecadors.
Als voltants dels noranta, militant a ERC i havent estat escollit conseller nacional, tinc la certesa d’haver tingut el telèfon punxat. El que no puc afirmar és si per la policia o pel propi partit, ateses les connivències, que més endavant se’m van fer evidents, d’alguns membres destacats del partit amb la Guàrdia Civil.
Així doncs, no puc evitar la perplexitat quan veig el nostre governador i la seva cort, indignats, batent els braços com borinots, perquè els han espiat en un país on s’espia per decret llei. A la seva ineptitud per governar, per ni tan sols blindar la llengua, s’hi suma l’estupidesa de creure que l’estat espanyol respectarà la seva intimitat. Ara em queda el dubte de si les seves claudicacions són degudes a la «desescalada» o que l’espionatge de l’Estat a qui serveixen els té agafats per les gònades amb afers inconfessables que posen en perill el futur del meu país.
Res de nou sota el sol.
[Un article de Jordi Sánchez.]
La Constitució espanyola de 1978 diu a l’article 47: «Tots els espanyols tenen dret a disposar d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà de les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics».
A Catalunya tenim la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge (la primera norma integral que s’aprovava a Espanya i, per tant, defensava el dret de la ciutadania a l’habitatge).
Els fet històric és que des de la Llei del sòl de 1956 fins a la seva reforma el 1975 en el Text Refós, s’introdueixen mesures de previsió de sòl per l’habitatge social, amb el nomenclàtor HPO (habitatge de protecció oficial). A Catalunya les reserves arriben fins un 40%, és a dir els planejaments derivats fixen una gran exigència de reserva de sòl protegit. Des dels anys vuitanta fins a la crisi de les hipoteques subprime als EUA el 2007, a Espanya es varen construir habitatges protegits HPO amb ajuts econòmics públics, però la realitat és que molts d’ells en aquest període agafaran el camí especulatiu que oferia el mercat i preferien desqualificar l’habitatge per a posar-lo a la venda en el mercat lliure.
Conclusió: Espanya, en general, no ha tingut una política adient amb el tema de l’habitatge. Ni de compra assequible i menys encara amb el lloguer, però sobretot amb el lloguer social, a diferència d’altres països de la UE.
És ara que que amb la injecció del Banc Central Europeu, per acord de la Comissió, s’han posat per primera vegada recursos econòmics amb la missió de pal·liar la crisi econòmica, també produïda per la pandèmia de la covid i incidir en el mercat de l’habitatge entre altres sectors econòmics. Si no som eficients amb els fons Next Generation i deixem passar aquesta innegable oportunitat perdrem el tren de posar-nos al dia i cobrir els objectius dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i la millora del clima.
Si realment l’habitatge, tal com preveu la Constitució de 1978, és un sostre per a tothom, aprofitem per a corregir els errors comesos.
Posem-nos, tots i totes, les piles d’una vegada!
Així ho veig
[Un conte de Jordi Remolins.]
Amb un moviment sinuós l’escurçó va embolcallar-se sobre ell mateix amb un plaent fregament d’escates. El barroc amuntegament de núvols negres assetjava la blavor d’un cel que llençava tota la seva calorosa ira sobre aquell segment de planeta. Sobtadament, un soroll de frens va alertar al rèptil just a temps per aixecar el cap triangular mentre feia uns llengots poc amigables. El cotxe que acabava de sortir de la carretera va aturar-se a un metre del grup de còdols on reposava l’animal, després de lliscar fora de control, haver quedat suspès sobre dues rodes durant un segon, i tornar estrepitosament a terra aixecant una petita muntanya de pols.
L’últim dia de vida del fundador del casal anarquista no estava sent una bassa d’oli. Els esdeveniments dels últims mesos havien capgirat la seva existència fins a límits insospitats. La dona amb qui havia compartit els darrers anys li va explicar que durant el sopar d’empresa previ a les festes de Nadal s’havia embolicat amb el seu superior i que, molt probablement, l’embaràs que li estava dimensionant la panxa tenia uns cromosomes que no es corresponien en absolut amb els seus. Tot va ser posar fi a la relació i iniciar-ne una altra de molt més intensa amb qualsevol beguda espirituosa que se li posés a l’abast. Va ser aleshores quan va perdre bona part de la cartera de clients que tenia com a representant d’una empresa d’alimentació vegana, després d’incomplir horaris de visita, dates de lliurament i alguns errors comptables que van acabar de retruc amb el seu contracte.
La manca d’hores de son, l’adherència cada vegada més precària d’uns pneumàtics que necessitaven la jubilació i un excés en la taxa d’alcohol a la sang que triplicava el permès per la legislació, van afavorir que el vehicle que conduïa es desequilibrés sobre l’asfalt socarrat de mitja tarda. Un cop superat l’ensurt, amb el cor bategant-li encara desbocadament dins del pit, va obrir la porta del vehicle, va baixar-ne i va deixar que una bafarada d’aire calent l’angoixés més encara. Va voltar el cotxe i va adonar-se que els desperfectes eren mínims, més enllà d’una roda punxada i el para-xocs de darrere abonyegat.
Un bon glop de l’ampolla de vodka que portava al maleter va animar-lo a canviar la punxada per la roda de recanvi. Quan ja ho acabava de tenir enllestit, un vehicle policial va aturar-se també a la petita clariana.
Un agent amb unes rotllanes de suor creixent al voltant de les aixelles va baixar del cotxe patrulla i va preguntar-li si necessitava ajuda. En escoltar-li la veu arrossegada i el tuf etílic que li desprenia l’alè va girar-se d’esquena per demanar al seu company que li passés l’alcoholímetre i un broquet precintat. Tots dos s’hi van apropar mentre retornava el gat i la roda malmesa dins el maleter. Van convidar-lo a bufar i, un cop constatat que l’alcohol a la sang tenia nivell de delicte penal, van reclamar-li el permís de conduir. El fundador del casal anarquista va entrar al vehicle, va donar-los la documentació que duia a la guantera, i aprofitant un moment de lucidesa en què se li van alinear les quatre neurones del cervell —o, justament, tot el contrari— va accionar el contacte i va sortir esperitat en direcció nord. Els policies van mirar bocabadats l’escapista, després la seva fotografia i el nom al carnet, i finalment es van esguardar entre ells com si esperessin quin dels dos prenia la iniciativa de perseguir-lo o si més no de reclamar ajuda a través de la radiofreqüència del vehicle.
L’acceleració va ser tan desproporcionada que quan va prémer l’embragatge per posar segona el motor va respirar tan alleujat com una actriu porno després del seu primer gang-bang. Els retrovisors delataven que el vehicle policial encara no havia iniciat la persecució quan va arribar al canvi de rasant. Els pneumàtics van gemegar, va posar tercera i després quarta. A dos-cents metres d’una corba pronunciada va haver d’accionar també l’eixugaparabrises perquè començava a caure la pedra habitual de les tempestes d’estiu, del diàmetre de pilotes de golf. Va ser llavors, a una velocitat de cent seixanta quilòmetres per hora i amb el cel enfosquint-se sobre el seu cap, quan va adonar-se que en lloc de trobar la palanca del canvi el que estava tocant era la pell de l’escurçó que s’havia introduït en el vehicle tot aprofitant la porta oberta. I mentre perdia de nou l’estabilitat de la conducció, va ser conscient que ja no tenia ni calor ni fred ni tot el contrari i que tots els seus problemes es resoldrien definitivament en qüestió de segons.