El diumenge 24 d’abril, just l’endemà de la diada rosallibresca de Sant Jordi, la vila de Peramola (Alt Urgell), va retre homenatge al seu convilatà, En Josep Espunyes (1942), de Cal Vilaro, poeta, narrador i historiador —vell conegut de La Resistència— en un dels actes cimers de l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu, organitzat i coordinat per l’Associació Llibre del Pirineu i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran.
A l’acte, que va comptar amb una nodrida assistència de veïns, familiars i amics del poeta, hi van participar —amb parlaments sentits i instructius—, Isidre Domenjó, president de Llibre del Pirineu; el mestre, editor i escriptor —també peramolí— Ramon Besora; i, Albert Turull, director dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura. Tots ells van glosar la figura i l’obra del poeta, que va expressar vivament el seu agraïment.
Al final de l’acte es va repartir un llibret amb motiu d’aquest magnífic homenatge que podeu descarregar-vos des d’aquest vincle. I n’Espunyes, ben content, amb el seu darrer estudi, publicat just aquest mes de març per Edicions Salòria, Jocs i cançons infantils d’abans, amb dibuixos de Francesc Riart, Rotxé, i música d’Èric Bach.
Al vídeo de més amunt hi podem veure i sentir la intervenció sencera que va fer-hi En Pep Espunyes, amb el mateix verb i la mateixa força amb què el vaig conèixer a mitjan anys setanta, a la terrassa de la Rambla de Barcelona que encara hi manté el Cafè de l’Òpera, on era amb l’estimada i enyorada amiga comuna, Laura Palmés, periodista de soca-rel. D’ençà d’aleshores, no solament ens va unir una llarga amistat sinó, també, un seguiment mutu vital i de treballs literaris (vegeu els seus títols més avall) i diverses col·laboracions, especialment a l’època que publicàvem la revista El Llamp, amb la seva «Quarteta informal d’en JEP», i alguns dels llibres que vam publicar a les Edicions El Llamp.
No hi ha millor homenatge que el que es fa en vida i en plenes facultats, tal com li escau al Vilaro, i espero que al setembre, amb alguna novetat anunciada —com la reedició de Notes mínimes d’un paisatge—, se’n torni a parlar arreu, ni que sigui a muntanya, on les coses es fan i es desfan sense l’esguard guerxo de la metròpoli, perquè com va dir Albert Turull, Espunyes «és un referent nacional».
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Obra publicada de Josep Espunyes
Poesia
Temps de manobre. De l’Evangeli segons Sant Lluc. Ketres Editorial (1977). Cendra a l’abast. Viatge al record. Editorial Urgell (1979). La quarteta informal (amb el pseudònim JEP). Edicions El Llamp (1988). Notes mínimes d’un paisatge. Edicions del Mall (1988). Pa d’àngel. Edicions 3i4 (1991) Alt Urgell, plany i passió. Garsineu Edicions (1996) Racó de calaix. Garsineu Edicions (1999) Obra poètica. Edicions Salòria (2012)
Narrativa
Terrosset de sucre candi (amb el pseudònim Perot Galzeran). Edicions El Llamp (1983). Un matí a Albastesa. Edicions El Llamp (1984). En Calçons. Edicions El Llamp (1984). Hora foscant a la ribera. Edicions El Mall (1991). Del passat en el present. Garsineu Edicions (1995).
Recerca històrica i antropologia
Baronia i municipi de Peramola. Garsineu Edicions (1995). Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell. Publ. Abadia de Montserrat (2001). Trabucs i pedrenyals. Garsineu Ed. (2002). Dites, locucions i frases fetes de Tresponts Avall. Garsineu Edicions (2007). Municipi de Peramola. Història i rutes (amb Jordi Pasques). Garsineu Edicions (2008). Lluís Escaler. Morir per Catalunya. EditoriaPòrtic (2008). Masos i capmasos de la baronia de Peramola. Garsineu Edicions (2010). Alt Urgell. Motarrots, fets i llegendes. Edicions Salòria (2011). Peramolins amb nom. Garsineu Edicions (2011). Piulades de cultura popular. Edicions Salòria (2016). Municipi de Peramola. Toponímia. Edicions Salòria (2017). Món rural. Mots que es perden. Edicions Salòria (2018). 1.000 dites ponentines. Edicions de 1984 (2021). Jocs i cançons infantils d’abans. Edicions Salòria (2022).
Ramon Comella (Barcelona, 1946). És llicenciat en Química. Molt amant de recórrer i reconèixer el país a peu o amb bicileta, sovint acompanyat d’altre amants de la natura i l’aire lliure.
La tórtora, que s’alimenta d’uns grans desats a terra rep ben aviat la companyia del pinsà, de la mallerenga i d’un munt de pardals o moixons que no es volen perdre el festí alimentós.
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un altre interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta de «Futbol», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
Mentre ragi la font del vi
rajaran dolls de poesia,
que el goig de viure se’n refia
de l’un i de l’altra per fer camí.
Sigui a muntanya o bé a mar
ni el vers ni el vi ens engavanya
i d’anys i panys seran el far.
«…va observar la biblioteca que ocupava les parets del terra fins al sostre…» [Foto: Arxiu LR.][Un conte de Jordi Remolins.]
El vell va observar des d’un finestró de les golfes de la caseta dels afores com els dos nens s’acostaven sigil·losament pel camí. D’una revolada, imprevisible per a un home de la seva edat, va baixar esperitadament l’escala. Just quan un dels vailets estava a punt d’agafar el picaporta, va engrapar-lo pel canell i li va retorçar el braç a l’esquena. Les llàgrimes del nen queien a doll més per l’espant que pel dolor de la refregada. El seu germà va córrer cap al poble a buscar al seu pare, tement que quan arribessin ja s’hauria convertit en fill únic. Els peus no li haurien tocat al cul en cas d’haver calculat els avantatges testamentaris que això li representaria en el futur, sobretot tenint en compte que ell no era el primogènit. Però, el terror derivat de les llegendes que s’atribuïen a aquell ancià no li permetien pensar amb fluïdesa. A més, tampoc no tenia una bola de vidre que li permetés vaticinar com s’enverinarien les relacions fraternals en el decurs dels anys.
Cinc minuts més tard, quan el nen i el seu progenitor, que encara duia la bata de la botiga d’electrodomèstics que regentava, enfilaven la carretera on hi havia la caseta del vell, el germà ja tornava amb els ulls plorosos i un blau al braç. El pare els va enviar a casa i va caminar fins a arribar als límits de la propietat. No podia recriminar gran cosa als nanos, perquè ell també havia molestat a aquell home en el passat. De fet, era una de les tradicions de risc intergeneracionals en aquell poble.
El vell encara era al llindar de la porta quan va veure al venedor de neveres que el mirava amb un rictus a mig camí entre la indignació i la ràbia. «Un altre cop aquest imbècil», va pensar mentre entrava a dins, deixant el comerciant amb la paraula a la boca i un profund sentiment d’estupidesa a l’ànima. Va deixar la porta mig ajustada per si li venia de gust entrar, però al cap de set hores, pels volts de la mitjanit, va tancar-la del tot, preveient que la solitud es perllongaria exactament com passava sempre.
Deien les males llengües i fins i tot algunes de bones, que en aquella caseta s’hi havien comès atrocitats inenarrables. El vell havia estat gairebé sempre un solitari perepunyetes, però tota la fama derivava d’un succés mai resolt, que va acabar condicionant la seva relació amb la resta de veïns del municipi. Moltes dècades enrere, un calorós dia d’estiu, el fill de l’alcalde es va escapar de casa i va enfilar la carretera tot fent autoestop. Un taxista que tornava de portar una parella a una població veïna, va veure com a l’alçada de la caseta es desviava cap al camí que hi mena. Mai més no se’n va saber res.
Aleshores, aquell home ja era vell. Ja tenia pocs amics, i gairebé tots li van girar l’esquena. No hi va ajudar que la xemeneia de la caseta tragués fum negre com l’infern durant dues jornades. Si mai ningú li demanava pel foc en ple mes d’agost, ell contestava amb evasives, contribuint a alimentar la rumorologia que donava per fet que aquell era l’escenari d’un crim. Fos com fos, en aquella època encara no es podien fer anàlisis d’ADN per a esbrinar quines restes hi havia entre les cendres. Tampoc ningú no va gosar acusar-lo obertament de cap assassinat. Només el policia del poble va anar-hi per fer-li quatre preguntes sobre la tarda que el noi s’havia fet fonedís.
El dolor al canell del fill del propietari de la botiga d’electrodomèstics va durar amb prou feines una hora. Durant uns dies els veïns van tornar a especular amb l’estranya vida del vell, i es va donar novament per fet el seu tenebrós futur tacat d’assassinats i tortures. Un periodista local va indagar sense èxit i va acabar no publicant res davant el temor d’una possible demanda, per a exasperació del seu editor que veia de nou com una vintena d’hores de treball se n’anaven directament a les escombraries.
A milers de quilòmetres del poble, en una ciutat al nord del continent, el fill de l’antic alcalde del poble ingressava a la residència geriàtrica després d’una vida on va aconseguir pràcticament tots els objectius que s’havia proposat, fins i tot oblidar una família que no tenia ganes de rememorar. Ni tan sols pensava en l’indret on va néixer, ni en el vell a qui va suplicar d’utilitzar el telèfon per a demanar a un amic d’una població propera si podia confiar en la seva tia-àvia per anar-lo a buscar amb cotxe, sense explicar-ho mai a ningú. El vell no tenia línia telefònica, però al cap d’uns minuts el cotxe d’uns estrangers que passaven per la carretera, van carregar-lo i se’l van endur lluny, molt lluny de casa.
El vell va passar-se la nit despert, assegut a una butaca comodíssima que tenia al primer pis de la caseta. Mai ningú no havia de saber que el foc que va fer aquell llunyà estiu va servir per trobar la fórmula d’un beuratge que proporciona la vida eterna. De moment no es podia dir que li funcionés malament, malgrat haver-la encertada a una edat massa avançada per al seu gust. Si al poble no fossin tan bords, potser se li hauria escapat alguna confidència, però ningú li queia prou bé per fer-lo còmplice del seu secret.
Va fer una mirada al seu voltant i va observar la biblioteca que ocupava les parets del terra fins al sostre, i va calcular que fins un parell d’anys més li quedava teca per a llegir sense necessitat d’haver de sortir de casa, agafar un taxi per anar a la llibreria d’un poble veí, i fer-hi l’enèsim encàrrec de centenars de nous llibres.
La Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) celebrà el 39è consell plenari el 13 de desembre de 2021, dia de Santa Llúcia, a Puigcerdà, la capital d’una comarca que és meitat de l’Espanya borbònica i meitat de la França republicana com a conseqüència de l’esquarterament de la Nació catalana. Per a estalviar-vos fer la cerca a internet, dir-vos que la Comunautat de Trabalh dels Pirinèus és un organisme públic i interregional de cooperació transfronterera integrat per Occitània, Nova Aquitània, el Principat d’Andorra, Catalunya, Aragó, Navarra i Euskadi. La missió de la CTP és contribuir al desenvolupament dels Pirineus, tenint en compte els reptes presents i futurs i les seves fortaleses. Fa més de tres dècades que la CTP busca afavorir els intercanvis entre els territoris i els actors del massís pirinenc, trobar solucions conjuntes als problemes comuns i posar en marxa accions transfrontereres. Una de les accions més visibles de la CTP a Catalunya ha estat la construcció de l’hospital “transfronterer” de la Cerdanya.
La presidència de la CTP és per a dos anys i l’exerceix successivament el president d’un dels set territoris que la constitueixen. Precisament, qui exercia la presidència en el plenari de Puigcerdà era el President de la Generalitat de Catalunya. Com és d’habitud en aquests plenaris, es publicà una declaració conjunta dels set presidents on, entre d’altres, es “congratulen” de l’aprovació de l’Estratègia Pirinenca del Canvi Climàtic (EPiCC), la primera estratègia d’aquest tipus amb una visió transfronterera en una zona de muntanya particularment fràgil al canvi climàtic –i, per extensió, al canvi global- com és el massís del Pirineu.
La revolta contra la candidatura als jocs olímpics d’hivern espanyols cada dia crex més. [Foto: StopJJOO.]
La redacció i aprovació d’aquest instrument estratègic en les polítiques climàtiques al Pirineu no hagués estat possible sense l’existència prèvia, des de l’any 2010, de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC), que ha anat creant, acumulant i transferint coneixement sobre els impactes del canvi climàtic en els ecosistemes i els sectors socioeconòmics del massís i, alhora, ha fet propostes de mesures d’adaptació a aquests impactes. Així, l’EPiCC (Estratègia Pirinenca de Canvi Climàtic) aporta una visió compartida a 2050 i fixa les línies d’actuació a seguir amb un pla operatiu fins al 2030, amb el desenvolupament de mesures i accions de mitigació (reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle) i d’adaptació al canvi climàtic (reducció de la vulnerabilitat als impactes observats i projectats com a conseqüència de l’escalfament global). Aquí teniu les bases de l’EPiCC:
Com encaixa, en aquest context, el pacte polític del Govern de la Generalitat amb el Comitè Olímpic Espanyol per la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030? No valoraré quin sentit té pactar res amb algú que és el teu enemic i vol anihilar-te; el que tot seguit pretenc fer és una valoració de la idoneïtat (o no) de la candidatura des d’un punt de vista de coherència de les polítiques públiques de canvi climàtic.
El divendres, 1r d’abril, el Govern de la Generalitat i el Comitè Olímpic Espanyol (COE) van rubricar el pacte polític per a la candidatura dels Jocs d’Hivern de 2030, malgrat l’absència de l’executiu de l’Aragó. [Foto: COE.]
Aquesta valoració ha de prendre, necessàriament, l’Estratègia Pirinenca del Canvi Climàtic com a referència. És per això que, tot seguit, reprodueixo paràgrafs literals de l’EPiCC:
Al capítol de “Caracterització del territori pirinenc” i, en concret, al clima, destacar el següent:
Temperatura: «Entre 1949 i 2015, la temperatura mitjana als Pirineus ha augmentat clarament, amb un increment de 0,2 °C per dècada.Segons les projeccions fetes en el projecte CLIMPY, s’espera un augment significatiu de les temperatures màximes i mínimes diàries durant el segle XXI, en totes les estacions de l’any i a tota la zona pirinenca. D’aquí a 2030, la variació del valor mitjà de les temperatures màximes en relació amb el període de referència (1961-1990) es podria situar, de mitjana per a tota la zona pirinenca, entre 1 °C i 2,7 °C.» (…)
Precipitació: «Pel que fa a les precipitacions, s’ha confirmat una tendència a la baixa en els volums anuals, principalment a causa de la disminució de les precipitacions a l’hivern i a l’estiu. L’indicador climàtic de les precipitacions mostra una tendència a la baixa d’aquestes d’aproximadament un 2,5% per dècada en els darrers 60 anys (segons les dades observades durant el període 1949-2015).El valor d’aquesta tendència mostra una gran variabilitat d’un any a un altre: predominen els anys secs en les darreres dècades i alguns anys molt plujosos, amb precipitacions superiors a la mitjana del període.» (…)
Neu: “En particular, els resultats del projecte CLIMPY preveuen una disminució significativa del gruix mitjà de la neu als Pirineus, malgrat la forta variabilitat interanual. L’anàlisi de l’evolució del mantell de neu en el darrer mig segle és complexa, ja que no hi ha una sèrie temporal de dades històriques prou contínua i robusta. Això es deu al fet que la instal·lació i el manteniment de l’instrumental de mesurament es torna més complex a més altura. No obstant això, i basant-se en les sèries de dades de la xarxa de balises del costat sud, s’ha identificat un descens estadísticament significatiu de la cobertura de neu en aquesta zona des de 1950 fins a l’actualitat. Es preveu que aquesta tendència continuï als Pirineus centrals on, a una altitud de 1.800 m, la profunditat mitjana de la neu es podria reduir a la meitat el 2050 segons la referència actual, mentre que el període de permanència de la neu en el sòl es reduiria en més d’un mes.»
[Nota per al lector: l’objectiu bàsic del projecte CLIMPY és conèixer l’evolució i les tendències del clima als Pirineus en un context de canvi global mitjançant la unificació i l’homogeneïtzació de la informació existent, el desenvolupament d’indicadors climàtics i la realització de projeccions futures amb l’objectiu de reduir la vulnerabilitat dels impactes del canvi climàtic i adaptar-se als seus efectes mitjançant la transferència del coneixement. Impulsat per la CTP-OPCC en són socis la Universitat de Saragossa, AEMET, Méteo-France, el CSIC, el Centre d´Etudes Spatiales de la Biosphère (CESBIO), l’Institut dEstudis Andorrans (Centre d´Estudis de la Neu i de la Muntanya d´Andorra) i el Servei Meteorològic de Catalunya.]
Al capítol de “Caracterització del territori pirinenc” i, en concret, a recursos hídrics, destacar el següent:
«El canvi climàtic ha provocat canvis en el cabal mitjà anual de molts rius dels Pirineus en les darreres dècades. No obstant això, aquests canvis s’atribueixen tant a causes climàtiques com a l’evolució de la coberta vegetal i als canvis en els usos del sòl, i no sempre és fàcil quantificar la influència de cada factor per separat. A la conca de l’Ebre s’han detectat descensos significatius dels cabals mitjans anuals en més del 50% de les estacions d’aforament estudiades durant el període 1950-2010. La disminució de l’acumulació de neu a l’hivern a causa de l’augment de les temperatures i la disminució de les nevades està provocant, actualment, un augment dels cabals hivernals. L’augment de la freqüència i intensitat de les sequeres està provocant un descens del cabal dels rius a l’estiu i a la tardor. És d’esperar que aquests canvis afectin la recàrrega i descàrrega de les aigües subterrànies, tant superficials com someres, que són especialment sensibles als canvis en les condicions climàtiques. Els principals estudis indiquen que la recàrrega de les aigües subterrànies podria disminuir fins a un 20% en algunes zones del massís a mitjan segle. Això podria provocar una reducció del cabal de molts brolladors.»
Al capítol d’adaptació de l’Economia de Muntanya i, en concret, del turisme, l’EPiCC afirma:
«El sector turístic al massís pirinenc és un dels motors econòmics dels seus territoris. El turisme d’hivern, per exemple, és la principal font d’ingressos i el motor de desenvolupament local en diverses regions dels Pirineus, com a l’Aragó o Andorra, on representa el 7% i el 15% del PIB, respectivament. No obstant això, en els darrers anys, aquest sector de la indústria turística s’ha identificat com un sector altament vulnerable als efectes del canvi climàtic. Els efectes del canvi climàtic sobre la durada de la capa de neu podrien afectar els 2.163 km de pistes d’esquí dels Pirineus, la qual cosa provocaria una reducció de l’atractiu turístic hivernal d’algunes de les 38 estacions d’esquí alpí que hi ha actualment a la serralada. Ja s’han observat retards en l’obertura de les estacions d’esquí, que van de 5 a 55 dies per a les estacions d’altitud baixa i mitjana.»
Al capítol de reptes i línies d’actuació per al canvi climàtic als Pirineus i, en concret, el repte que l’EPiCC anomena «Mantenir l’atractiu turístic tenint en compte, entre d’altres, els canvis irreversibles en el paisatge», s’hi afirma categòricament el següent:
«L’augment de la variabilitat dels gruixos i la durada de la capa de neu ja està suposant un repte per algunes estacions d’esquí i podria suposar, en el futur, un repte per a d’altres, que s’hauran d’adaptar per garantir la sostenibilitat de la seva activitat (…). En aquestes condicions, per mantenir l’atractiu turístic de la serralada, sembla necessari desestacionalitzar l’oferta actual i readaptar els models de desenvolupament turístic cap a una reducció de les activitats relacionades amb la neu i el desenvolupament de les oportunitats emergents del turisme de natura i muntanya. També és important promoure una oferta turística sostenible que redueixi la pressió ambiental de les activitats turístiques, que tingui en compte l’exposició de les infraestructures turístiques als diferents fenòmens naturals i garanteixi la integritat de les persones davant els riscos que es podrien veure agreujats pel canvi climàtic (inundacions, onades de calor, deteriorament de la qualitat de l’aire i de l’aigua i degradació del permafrost).»
He destacat paràgrafs assenyalats en negreta per a facilitar una lectura més directa d’allò que és més essencial i, especialment, la frase destacada en vermell perquè és aquí on hi ha la mare dels ous: el diagnòstic del canvi climàtic al Pirineu, tant del que ha passat en els darrers decennis com del que pot passar en base a les projeccions climàtiques en les pròximes dècades, aboca a readaptar l’actual model de desenvolupament turístic, una readaptació que passa per una reducció de les activitats relacionades amb la neu. Més clar, l’aigua …
L’EPiCC, conscient de la importància del turisme de neu en l’actual model econòmic del Pirineu, contempla una acció en el seu Pla Operatiu de desplegament, la número 28 i anomenada “Acompanyament a les estacions d’esquí i a les comunitats locals que les hostatgen amb l’objectiu d’establir trajectòries individuals d’adaptació al canvi climàtic”, que aposta per la creació d’una taula sectorial sobre el canvi climàtic i les estacions d’esquí que inclogui tots els actors clau i, en particular, els propietaris i gestors de les estacions d’esquí per a debatre les alternatives de futur, les mesures d’adaptació i definir un full de ruta per a un canvi de model econòmic basat en les necessitats actuals i futures de la població pirinenca.
En base a tot l’exposat, la meva valoració sobre la idoneïtat de la candidatura des d’un punt de vista de canvi climàtic no pot ser una altra que un NO rotund com el de l’encapçalament d’aquest article, a no ser que el famós projecte de candidatura serveixi, precisament, per a un canvi de model econòmic. Digueu-me perspicaç, però diria que fer uns Jocs Olímpics d’Hivern el 2030 al Pirineu català va en la direcció radicalment contrària: perpetuar el turisme d’hivern com a pilar fonamental del model econòmic.
