Rebel·lar-se és urgent

Després d’anys d’inacció, la comunitat científica arreu del món es rebel·la davant la passivitat dels estats i els poders fàctics enfront l’emergència climàtica. [Foto: MayDay 2025.]
[Un report de Maria Borràs.]

El passat dijous 7 d’abril la comunitat científica de la Universitat de Girona (UdG) vam deixar el nostre lloc de feina per sumar-nos a l’aturada pel clima, promoguda a nivell mundial per Scientist Rebellion (Rebel·lió Científica) i fer unes demandes concretes a la comunitat universitària i al rectorat de la UdG.

«Els científics tenen l’obligació moral d’advertir clarament a la humanitat de qualsevol amenaça catastròfica i de “dir-ho tal com és”. Sobre la base d’aquesta obligació i dels indicadors gràfics que es presenten a continuació, declarem, amb més d’11.000 científics signants d’arreu del món, de manera clara i inequívoca, que el planeta Terra s’enfronta a una emergència climàtica.»

Així començava l’article publicat al 2019 on es posaven de manifest les evidències científiques de l’amenaça per a la supervivència de la humanitat i un col·lapse global del sistema de la vida a la Terra. Onze mil persones de la comunitat científica van llançar una alerta pública d’emergència climàtica, dirigida a tots els governs del planeta.

Scientist Rebellion neix l’any següent, el 2020, fundat per dos estudiants de doctorat en física al St Andrews College d’Escòcia, inspirats en part en Extinction Rebellion (Rebel·lió o Extinció) de base més àmplia. Un dels punts claus d’Extinction Rebellion és la crida a l’acció a través de la desobediència civil no violenta, punt que s’abraça també des de la Rebel·lió Científica. La primera acció significativa del grup amb més de 100 científics, al març de 2021, es va dirigir a la British Royal Society i al gegant de les publicacions científiques Springer Nature.

Durant aquests dos anys, s’han fet accions arreu del món. La més visible, segurament, podríem dir que va ser la que es va dur a terme a la cimera climàtica de la COP26 de l’any passat a Glasgow, on una vintena de membres de la rebel·lió científica van ser detinguts. «Pel que sabem, aquesta ha estat la primera detenció massiva de científics a tot el món des que Carl Sagan va protestar contra les proves d’armes nuclears als anys vuitanta», va dir Charlie Gardner, científic conservacionista de la Universitat de Kent especialitzat en biodiversitat tropical.

Els reports científics assenyalen que estem en un moment d’inflexió. Ja hem causat danys irreversibles al sistema Terra i anem camí d’afrontar en les pròximes dècades els pitjors escenaris possibles, els quals suposen una amenaça existencial extremament greu, tant per a nosaltres com per a la major part de formes de vida que habiten la biosfera.

Cartell de les convocatòries universitàries a Girona. [Scientist Rebellion.]

La mida de les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils ha experimentat una baixada mitjana alarmant del 68% des de 1970, junta amb un aparent col·lapse de les poblacions de pol·linitzadors. A aquest ritme, els ecosistemes d’arreu del món col·lapsaran dins de la vida útil de les generacions actuals, amb conseqüències catastròfiques per a la humanitat.

Els feedbacks que es retroalimenten dins del sistema climàtic, en què els climes més càlids provoquen un escalfament addicional (per exemple, augment dels incendis forestals, descongelació del permafrost, fusió del gel) amenacen de conduir la Terra de manera irreversible a un estat calent i inhabitable. Aquests efectes s’han observat dècades abans del previst, en línia amb els pitjors escenaris pensats.

Les onades de calor, les sequeres i els desastres naturals cada vegada són més greus any rere any, mentre que el nivell del mar pot augmentar uns quants metres aquest segle, tot desplaçant centenars de milions de persones que viuen a les zones costaneres. Hi ha una por creixent entre els científics que els esdeveniments meteorològics extrems simultanis a les principals zones agrícoles puguin causar escassetat mundials d’aliments i provocar així el col·lapse de la societat. Per exemple, la sequera a Síria (2011-2015) va destruir bona part de l’agricultura i la ramaderia del país va menar milions de persones a les ciutats i va provocar una guerra civil de la qual el món encara en nota les conseqüències. Ens enfrontem a una crisi possiblement centenars de vegades més greu. Estar informat és alarmar-se.

Tot i ser perfectament conscients de la situació, els responsables polítics dels nostres països mostren una absoluta negligència i incapacitat per abordar aquesta situació i no hi ha senyals que ho facin, tret que tinguin una forta pressió des de la societat civil. El rotund fracàs de la COP26, amb titulars als mitjans com ara «el fracàs de la solidaritat global», on no es va arribar a cap acord i fins i tot es van fer passes enrere, marca una fita històrica en el fet de considerar l’absolut desastre de les vies oficials per les quals s’està abordant aquesta crisi, malgrat les greus advertències de la comunitat científica.

Els objectius actuals de creixement defensats pels poders econòmics entren en contradicció directa amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris. D’aquesta manera, es paralitza el canvi radical de model productiu que és imprescindible emprendre sense demora i així poder limitar l’augment de temperatura entre 1,5°C i 2°C.

El sisè informe de l’IPCC és d’una claredat meridiana: els canvis de consum individual no basten i fa falta una transformació profunda i ràpida del conjunt del sistema productiu, així com una transició justa per als col·lectius més vulnerables.

Les ciències socials són clares sobre com fer pressió a les elits polítiques perquè prenguin mesures valentes i a l’altura de la situació. La desobediència civil massiva de caràcter no-violent és la via més ràpida i eficaç d’aconseguir canvis socials. La desobediència, en aquest cas en forma de vaga i desobediència educativa, no només està plenament justificada, sinó que esdevé una condició necessària per al canvi. De fet, el mateix IPCC ha reconegut que els moviments socials tenen un paper clau com a catalitzadors del canvi.

A banda de l’aturada a la UdG, en la qual vaig participar llegint el manifest fet per a l’ocasió, també van haver-hi altres accions a la península. La més destacada, segurament, la que van fer les companyes de Madrid a les escales del Congrés dels Diputats.

Des de la meva mirada de científica activista em costa molt entendre com pot ser que des dels anys vuitanta, es a dir fa quasi quaranta anys, la comunitat científica no s’hagi organitzat de nou per a exigir a les elits del poder polític, però, sobretot. al poder de les corporacions, propostes valentes de decreixement per aturar la sisena extinció massiva d’espècies —l’última extinció massiva, la cinquena, va ser la dels dinosaures, perquè us en feu una idea de la magnitud de la tragèdia.

Tot i la meva perplexitat penso que aquest és un bon moment perquè, com a persones vinculades a la creació de coneixement científic, posem a disposició el nostre temps per a fer accions valentes que es transformin en passos cap a una societat que entengui que la Terra té uns límits físics, que el reconeixement i cura de la interdependència amb altres cossos i éssers vius és primordial i que la finitud de recursos dels què disposem no és un nombre o una fórmula, sinó que son tan reals com vosaltres i com jo.

Aquí sota trobareu un àlbum de fotos de l’aturada als diferents espais de la UdG. També, us podeu descarregar el Manifest de l’aturada climàtica. que vam llegir amb les demandes concretes que vam fer al rectorat de la UdG.

[Si també us voleu organitzar, poseu-vos en contacte amb mi a: maria.borras@udg.edu.]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Performance

Urinari. [Obra de Josep Nogué.]
[Text i pintura de Josep Nogué.]

Des que el senyor R. Mutt (Marcel Duchamp) va signar el seu famós urinari, l’art conceptual no ha parat d’evolucionar.

El públic, en general, sol considerar la majoria d’obres d’aquest estil com una presa de pèl, sobretot quan es coneix el preu que se’ls adjudica que és, sobretot, el que més destaca d’una obra que, per si mateixa, molts no reconeixen com a tal, fins al punt d’acabar a les escombraries, com ja ha passat alguna vegada.

Des de la frase «això també ho fa el meu fill», que diuen alguns espectadors en veure obres de Miró o similars, a la «merda d’artista» proclamada pel propi autor Manzoni, s’obre tota una gamma infinita de possibilitats creatives, entre les més anomenades les obres de Damien Hirts, amb la seva famosa calavera coberta de diamants, o el bou coronat d’or i submergit en formol, sense oblidar el xinès Ai Weiwei omplint de pipes de ceràmica pintades a mà el terra de la Tate Modern de Londres.

Darrere de totes aquestes manifestacions creatives hi ha, indubtablement, una intenció provocadora, un desig d’atreure els espectadors, els mitjans i, per què no, qüestionar els costums i l’ordre establert, mostrar altres punts de vista, denunciar actituds considerades normals i, finalment, provocar alguna reflexió.

No obstant això, cada vegada és més difícil distingir el que és una obra d’art d’un objecte o activitat quotidiana.

Posar un venedor de cupons dins la sala d’un museu pot convertir-lo automàticament en una obra artística o performance, mentre que si s’està en una cantonada del carrer ningú no l’hi considera.

Finalment, qualsevol cosa pot ser art, només cal que els «entesos» diguin que ho és. I això sovint depèn més de les relacions, contactes i mitjans dels que disposi l’autor que no pas de l’obra concreta.

Perquè, actualment, art és allò que fa un artista. Tots podem ser artistes, però, després, que hom sigui reconegut, o no, dependrà de l’impacte que tingui en la massa, de la promoció que en facin els seus marxants o en què vulguin gastar-se els diners els inversors. Perquè, mentre dels esports se’n parla a tots els mitjans, l’art només ocupa les notícies quan allò que fa és capaç de cridar l’atenció dels mitjans, especialment quan la xifra d’una venda és desorbitada.

Arribats a aquest punt res no ens impedeix pensar que determinats esdeveniments també poden ser considerats obres d’art en la seva categoria. Què dir de la Primera i Segona Guerra Mundial? La primera, una apoteosi del land art capaç de roturar mitja Europa amb trinxeres i cons de detonació; la segona, una majestuosa performance de la indústria de l’extermini de masses, coronat per un parell de bolets atòmics.

No hi ha artista que ho pugui superar (parlem d’art, no de ètica).

Potser per això les obres importants ja no poden ser signades per un artista solitari, sinó que depenen d’unes infrastructures a les quals només tenen accés unes determinades elits.

Per això. la gran performance amb què es va inaugurar el segle XXI fou l’enderrocament de les Torres Bessones. Mai un esdeveniment (artístic?) d’aquestes proporcions no s’havia pogut veure simultàniament a tot el món en directe, mentre estava passant.

Es fa molt difícil d’admetre que una obra d’aquest calibre pugui adjudicar-se únicament a aquells que la signaren.

De vegades, en una exposició o acció artística se’ns demana als espectadors de posar-nos algún element distintiu, un barret, unes ulleres, aixecar una bandereta…, posar-nos una samarreta, portar un gomet de color groc…

La cosa evoluciona i un dia ens trobem obligats, tot el món, a posar.nos un morrió, confinar-nos a casa, deixar de confraternitzar amb els veïns, amics o familiars, en una versió contemporània de la guerra de trinxeres mundial corregida i augmentada, perquè l’enemic és invisible i pot ser qualsevol del teu costat, l’extermini se’l gestiona cada un per si mateix i no hi ha més defensa que tapar-se la boca i els narius per evitar els efluvis i la fortor que va començar, conceptualment, amb aquell urinari de Duchamp.

Només voldria saber qui la signa aquesta «obra». Perquè el preu, aquest sí, serà indubtablement desorbitat. I el pagarem tots.

Reflexions d’un gandul fracassat. Saber de lletra

«Sap de lletra qui sap llegir i escriure.» [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

La lectura fa a l’home complet, la conversa àgil, l’escriptura precís. Francis Bacon

Quan escric aquest report ja podem tornar a les llibreries, Sant Jordi ha passat i els més venuts ja s’han venut per sempre més, a la majoria ja no els tornarem a veure. Els llibreters ja han tingut temps de fer desaparèixer de les seves taules la misèria intel·lectual finançada pels mitjans i que els distribuïdors els endossen cada any, tant  si vols com si no vols.

Així doncs, us faré una pinzellada de tres llibres que són dels que s’haurien de quedar molt de temps als prestatges de les llibreries.

Una les meves freqüents caminades literàries, que repeteixo quatre o cinc cops l’any, són els camins dels voltants de Port de la Selva, Sant Pere de Roda i el cap de Creus. Allí hi evoco poetes estimats i m’acompanya sovint algun dels seus llibres al llarg del recorregut.

Qui també m’acompanya per aquesta geografia literària és en Narcís Garolera (Vic, 1949), d’una banda perquè ell me’ls ha descobert, o els ha prologat, o els ha estudiat i comentat, i, de l’altra, per la seva abrandada i ben argumentada defensa del nom originari del monestir de Sant Pere, bressol del romànic.

Tossudament, cada cartell me’l recorda i el sento en la petita distància que ens separa de Roses, que gairebé albiro, i on l’imagino furgant pels entrellats de llurs obres.

Al peu de la lletra és un assaig publicat a les darreries de l’any passat, que ens descobreix aspectes desconeguts de grans noms de la literatura catalana: Verdaguer, Carner, Sagarra, Rodoreda, Víctor Català, Fages, Ferrater; cartes i poemes inèdits, articles, anècdotes…

És un llibre singular, que va més enllà d’un assaig. És el llibre d’un home que «sap de lletra«, ho dic en el sentit més genuí de l’expressió: sap de lletra qui sap llegir i escriure. Avui hi ha una enorme quantitat de gent que escriu, que publica, o es fa publicar, que va a escoles d’escriptura prestigioses que ensenyen els secrets de l’escriptura i hi ha un munt de novel·les, de poemaris, d’autors que han après a escriure sense gairebé haver llegit, que escriuen per a gent que no sap llegir i que ni se n’adona de l’ensulsiada.  No conec, ara per ara, cap escola de lectura.

Al peu de la lletra només el pot escriure qui ha llegit, qui ha posat la importància i el rigor i l’exigència de la lectura al mateix nivell que el de l’escriptura. De fet l’erudició, e-rudire, la virtut de deixar de ser rude, s’adquireix a través de la lectura, la comprensió, la deducció i l’amplitud dels horitzons intel·lectuals.

Al peu de la lletra és un viatge pel món personal dels nostres poetes, que trasbalsa perquè  ens en descobreix aspectes desconeguts i insospitats.

Van ser moltes les hores que vaig passar al llarg de dos anys a la classe de tipografia del senyor Bachs, classes particulars, atès que era el seu únic alumne. Als anys setanta la tipografia ja era residual, reservada per a les obres artístiques o especials, la impremta s’havia mecanitzat ràpidament i el llibre s’havia abaratit i popularitzat en detriment de la qualitat. Deu ser un vici molt català invertir tant de temps en causes perdudes, però jo componia com s’havia fet durant més de cinc cents anys.

Només n’he tret emocionar-me fins gairebé plorar quan em cau a les mans un llibre compost a mà, imprès amb la pisada justa sobre un bon paper. Hi ha coses que, per entendre-les, cal haver-les fet. Però l’atractiu de la tipografia no era només l’ofici, sinó qui l’oficiava. Aquells anys, com que també treballava en una editorial en vaig conèixer moltes d’impremtes, tipografies, linotípies, i els homes que hi treballaven. Aquells obrers eren diferents, eren treballadors que sabien de lletra, alguns més que els propis autors dels llibres que componien. Jo havia llegit en algun lloc que a les impremtes del segle XIX s’hi havien cuinat moviments revolucionaris, liderats per aquells obrers il·lustrats i ben informats, però no ha estat fins a la publicació del l’assaig d’en Manuel Vicente Izquierdo, Àcrates. Els tipògrafs  de La Academia. Forjadors de l’acratisme societari del segle XIX. Precursors de l’Anarcosindicalisme del segle XX, que ho he pogut constatar: el títol és prou explícit.

Manuel Vicente fa un recorregut exhaustiu, des de la fundació per Manuel Ullastres de la impremta tipogràfica La Academia, una biografia dels homes que hi treballaren, el seu món, les societats d‘obrers tipogràfics a Barcelona, llur presència pública i aportacions teòriques a l’acràcia, a la maçoneria, al lliure pensament i la seva decisiva influència a l’anarcosindicalisme del segle XX. Un llibre imprescindible per saber qui som i d’on venim, que omple un dels molts forats, sembla que expressament buidats, de la nostra història més recent.

Convidem Joaquim Sala-Sanahuja a la nostra «Tertúlia de Poesia» de Vic per a conduir la que tenim programada sobre Gérard de Nerval i els seus poemes. Sota el braç, el convidat porta el llibre que Joana Masó a escrit sobre un psiquiatre: Tosquelles, curar les institucions.  Em senyala dos capítols: “La vivència de la fi del món. El testimoni de Gerard de Nerva» i «La bogeria és una creació, no una passivitat».  Tosquelles psicoanalitza l’obra de Nerval a través dels seus textos: Aurelia ou Le réve el la vie, Le vécu de la fin du monde dans la folie. Le témoignage de Gérard de Nerval.

També ho fa amb Gabriel Ferrater i la guerra civil (In Memòriam), amb la guàrdia civil,  amb l’església, amb les publicacions del POUM, amb l’escola…

A François (Francesc) Tosquelles el coneixen millor a França que a casa nostra. Tosquelles és fill de Reus, com Ferrater, i se’l  coneix com a psiquiatre francès, inventor de la psicoteràpia institucional.

Psiquiatre al  front, improvisa un hospital en una casa de pagès a Penén-Paraled, a l’Aragó. Al 1939 Tosquelles es refugia a França. Al camp de concentració de Sètfonts s’encarrega  d’organitzar l’hospital psiquiàtric. El metge Pau Balvet el rescata per a l’hospital

Psiquiàtric de Saint Alban. Tosquelles revoluciona la psiquiatria: «curar primer l’hospital per poder, després, curar els pacients» el guariment i el tracte social i cultural dels pacients psiquiàtrics.

Tosquelles és un revolucionari: Saint Alban fou també refugi d’activistes i perseguits per la Gestapo.

Un català intel·ligent i murri, en el sentit de sagaç, astut i hàbil per aconseguir allò que persegueix. Oblidat com tants altres genis de collita pròpia, mereix ser conegut i reconegut.

No cal que us interessi la psiquiatria, ni que hi entengueu, la proposta és conèixer un home extraordinari, que utilitza la llengua, la lectura i la literatura com a eina fonamental del seu arsenal terapèutic.

No siguem víctimes de la impostura i llegim llibres d’escriptors que saben de lletra.

[Com a complement a aquest article podeu veure aquest documentari sobre Francesc Tosquelles.]

 

La geopolitíca i el dibuix

«En el dibuix del mapa mundi, s’hi observa un desplaçament cap al continent asiàtic, amb un clar lideratge de la Xina. » [Foto: FEOP.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

El 29 i 30 de març vaig assistir a s’Agaró  al II Seminari sobre Geopolítica  organitzat per la FIOP (Fundació Internacional Olof Palme), sota la presidència d’Anna Balletbò. Participaren en aquestes jornades persones destacades en el coneixement de la geopolítica per haver ostentat responsabilitats, com Javier Solana, exsecretari general de l’OTAN, els ex diplomàtics Javier Rupérez, José A. Zorrilla, Eugeni Bregolat, Juan A. March; l’exministre d’exteriors i expert en geopolítica Josep Piqué; militars experts en defensa com ara el general Pedro Méndez de Vigo i els coronels Félix A. Blanco i Manuel Morato; del mon acadèmic, la catedràtica de dret Internacional de Universitat de Saragossa Natividad Fernández; Mariano Marzo, catedràtic de la UB; Gabriel Colomé, director d’ICPS; Eduardo Berché degà de la Facultat de Dret d’ESADE; Francisco Ruiz González, de la UNED; Andrés Ortega, investigador Real Instituto Elcano; Tomasz Smura, director Fundació Pulaski (Polònia), així com destacats periodistes com Miquel Noguer i Claudi Pérez, d’El País; Xavier Mas de Xaxàs i Robert Mur, de La Vanguardia; Georgina Higueras, d’El Períódico i les aportacions de la visió econòmica, amb Rafael Doménech, del BBVA, i Juan del Alcázar, de Banco Santander.

Els intervinents opinen que la situació actual de la geopolítica demostra que la direcció estratègica de comandament mundial fa uns anys que, en el dibuix del mapa mundi, s’hi observa un desplaçament cap al continent asiàtic, amb un clar lideratge de la Xina. Aquest paradigma  indica que la posició dominant dels EUA ja no és la mateixa que en l’època dels equilibris clàssics durant i desprès de la Guerra Freda. Es comprova el ressorgiment de la Ruta de la Seda amb traçats diferents (novament, el dibuix és clau). Josep Piqué, en el seu llibre El mundo que nos viene, l’any 2018 ja feia aportacions en aquest sentit.

Rússia, amb la direcció de Vladimir Putin, fa temps que amenaça  Occident, que no vol la proximitat de l’OTAN ni d’armes nuclears, cada cop més a a la seva vora (document de Budapest 1994)… La no proliferació nuclear… Eleccions de 2004 a Ucraïna que es van haver de repetir. Inicia la seva estratègia tot violant els tractat internacionals i envaeix Crimea el 2014… I ara, al final, ha bellugat les peces del tauler d’escacs ambuna guerra envaeix Ucraïna, tot causant un genocidi que no se sap ni quan ni com acabarà.

Parlar de geopolítica és parlar del passat, del present i del futur, però voldria destacar que hi ha un element comú que sempre és el dibuix. A tot conflicte li correspon una reflexió i una reacció, per tant, en el cas de l’enfrontament bèl·lic cal el mapa, la situació de l’ocupació del contrari i el territori que pretén ocupar o dominar. No és el mateix atacar que defensar-se. El dibuix és necessari per ajudar a entendre on som i d’on venim. La historia ha tingut i té els professionals adequats: els geògrafs i els grafistes, que reflecteixen sobre els mapes el que els polítics amb les seves estratègies decideixen.

La lectura de la geopolítica ajuda a entendre què va passar, què està passant i les hipòtesis del que pot passar.

Gràcies, Anna Balletbò, per les teves convocatòries útils, que aporten llum en aquest món tan complicat.

Així ho veig.

«Indesinenter» o la revolta catalana

«L’esgotament popular, al límit de la paciència, és l’espurna d’aquesta revolta.» [Foto: Xavier Borràs.]
[Un article de Xavier Borràs.]

L’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) va publicar el poema «Indesinenter» (vegeu-lo sencer més avall) en el llibre Les cançons d’Ariadna, aparegudes per primera vegada el 1949 (Òssa Menor) i ampliades successivament per l’autor fins al 1980. En aquests versos l’autor —entre moltes altres obres de poesia, narrativa i teatre— de Primera història d’Esther (1948), La pell de brau (1960) o Una altra Fedra, si us plau (1978) introdueix un discurs cívic de reivindicació nacional que culmina amb altres poemes com «Inici de càntic en el temple» o «El meu poble i jo», tots ells musicats i cantats per Raimon.

A «Indesinenter», un adverbi llatí que significa sense aturar-se, incessantment, Espriu reclama alçar-se, revoltar-se, a través de la metàfora d’un gos (el poble català) que sobreviu sota la submissió d’un amo (Castella, en forma d’estat espanyol), que el maltracta, perquè s’arrisqui a actuar per ell mateix i deixi de llepar «l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang», ja que ha viscut ajupit «sota el fuet amb foll oblit de la raó que té».

Els versos d’Espriu, tan vells i tan nous, situen la nació catalana entre l’ajupiment i l’alçament i al poble ara esmaperdut, oblidat dels seus suposats dirigents, després que el trencacoll del primer d’octubre de 2017 va ser desactivat, anorreat, envilit pels mateixos que el van promoure, que van triar i continuen actuant amb «la gran vergonya mansa dels lladrucs», perquè gos que lladra no mossega, com es diu popularment. En aquests moments, cinc anys després d’aquella revolta popular —amb tot el que ha comportat i comporta: presó, exili, repressió, però, també, rendició…—, són poques les veus que s’alcen «sense repòs», per dir prou, per «caminar de nou» i salvar el poble, «ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor».

Són veus, com per exemple les d’Ot Bou o Clara Ponsatí, que incansablement, incessantment (indesinenter), reclamen aquesta revolta, aquesta desobediència als poders establerts, aquí i allà, per acabar amb la inèrcia de rendició a què ens sotmeten els anomenats partits independentistes que, amb més o menys desesper pels minsos plats de llenties a repartir, només tracten de salvar els seus mobles mentre, per postres, ens aboquen a esdevenir cada cop més gossos mesells en comptes d’únics senyors a la manera espriuana.

Així, Ot Bou (Barcelona, 1999) escrivia a «El pacte de la immersió, el final de l’autonomisme» [Vilaweb, 28/03/2022], després que Esquerra i Junts publiquessin l’acord amb el PSC i els comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola (just el mateix dia que el govern de Pere Aragonès informés que havia arribat a un acord amb el govern d’Aragó per a la candidatura olímpica del 2030), que «mentre creaven el relat per a justificar que no ens convé desestabilitzar l’estat, han destruït tot el marge que hi havia per a fer res que no fos servir-lo directament. Servir-lo, ja ni tan sols obeir-lo. Treballar per complir tots els interessos de l’estat, sense cap mena de marge per a defensar els propis».

Per la seva banda, l’irredemptista Clara Ponsatí (Barcelona, 1957), consellera del Govern de Catalunya i membre del Parlament Europeu —exiliada des del 27 d’octubre de 2017—, escriu, d’obligada lectura, a «Contra els guardians del tabú» [Vilaweb, 1/04/2022] —arran de la pregunta «La independència val una vida?», que li va fer Gemma Nierga en una entrevista al «Cafè d’idees» [La 2 i Ràdio 4, 14/03/2022]:

«Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència, la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida, sinó com no doblegar-se davant l’amenaça de violència i, alhora, portar els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència. Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s’ocupen que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.»

Ponsatí, com Bou a la seva manera, assenyala que una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als nostres descendents. «Quan algú renuncia a l’ideal per l’amenaça de la mort, ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està disposat a posar fi a la vida d’un altre per un ideal, no pas qui està disposat a arriscar la seva per defensar-lo».

Moltes veus s’alcen darrerament tot defensant que aquesta lamentable rendició dels partits, al Govern i al Parlament, només es resolt a les urnes. Tanmateix, em permeto dissentir-ne perquè, ni que sigui transitòriament, hagi de ser, solament, així o, fins i tot, amb una candidatura cívica, com bé promou l’ANC. Només una veritable revolta popular, autoorganitzada i autogestionada, distribuÏda territorialment, amb consignes i accions a fer clares i contundents —allunyada de menjadores, messianismes, jugades mestres i llirismes— pot fer canviar les coses, més ara que estem cada cop més sotmesos a l’Estat i al seu control quasi absolut a través del món digital, en què tenen atrapada la majoria.

Aquesta revolta és la de l’ésser revoltat, L’home revoltat de què parlava Albert Camus, aquell que diu que no, que si bé rebutja no renuncia perquè diu que sí d’ençà del seu primer moviment. L’esgotament popular, al límit de la (im)paciència, és l’espurna d’aquesta revolta, que cal iniciar —com els remences al segle XV— des de la muntanya catalana, entesa àmpliament com la munió de pobles i ciutats que han defensat i encara defensen el nostre esdevenir col·lectiu per la llibertat, lluny de la tòxica capital i de l’àrea metroputrefacta, perquè, parafrasejant el poeta, l’aigua, la terra, l’aire i el foc són nostres si ens arrisquem d’un cop a ser qui som abans no ens anorreïn definitivament del tot.

Indesinenter

Homenatge al Dr. Jordi Rubió

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Salvador Espriu

[VERSOS] 100 sonets sol solet: Puigsacalm

[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]

Ja és primavera al puig dels Llops;
ha vingut a primera hora d’avui.
Assegut, quan s’han aturat els grops
de vent fort, ho he deixat escrit al full
d’avui, del llibre del cim, que el paisatge
fa goig de mirar per tots els costats,
frueix poesia, fins al bagatge
que porto hi ha poemes relligats
amb una paraula enamoradissa,
per deixar-los volar al vent, viatjant
per carenes, pels camins, estimant
aquest tros de paradís que, a sota
els meus peus, es plany i àngels esgota,
aigües avall de la font Tornadissa. 

31/Puigsacalm

Joanetes (la Garrotxa).
06:54 h – Sant Filemó.

«Entre cor i branca, els cants del pou», de Toni Casassas

[Notes de Redacció.]

Els cants del pou o l’encontre amb la veu pròpia, és la veu retrobada, cantada i llançada al defora com una brama, o una crida. És una veu nova i antiga alhora que és tronc i branca dels cants antics catalans. Un crit o un lament que surt de l’interior d’una arrel fonda que ve de ben endins de tots nosaltres. Una veu orgànica, personal, una tessitura i vibració donada a cadascú, com ho és el color dels ulls o el rostre i que connecta, és clar, amb la veu de la tribu, amb la veu de la comunitat.

«Aquests cants o cantúries van començar al pou d’una casa de pagès mil·lenària de Castell de l’Areny, municipi del Berguedà.  Des d’allà s’escampen vall enllà com una onada, un tro de so i paraula, que ressona a dins i a fora i que m’ha ensenyat a fer aflorar el meu so natural sense complexos ni perjudicis. Qui és qui canta? Toni Casassas.

Els cants del pou es van desplaçar el passat 19 de març a ciutat, a un escenari comunitari: l’església de La Pietat de Vic, a la plaça de la Pietat. No obstant això, ni l’espai ni el temps volen ser acotats completament, tampoc els oïdors o els qui escolten. A La Pietat s’estableixen dos escenaris, en certa manera atemporals, un del qui canta i l’altre dels qui escolten, l’un al davant de l’altre. El qui canta és allà i canta i fa silenci sense pautes establertes, sense actuar, i els que escolten tampoc no són lligats a escoltar en un temps i un lloc determinat sinó que són lliurement convidats a ser-hi.

Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o veieu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors,