Topònims absurds i traduccions esbojarrades

Castellfollit de la Roca o Castilloenloquecido del Pedrusco. [Arxiu TC.]
[Un article de Toni Coromina.]

Els noms dels llocs sovint tenen un origen curiós i expliquen les característiques físiques més destacable de l’indret, la seva flora o la seva fauna; en altres ocasions fan referència a noms de persones; però, també, existeixen topònims d’origen desconegut que per l’atzarosa evolució del llenguatge han perdut el seu significat. Sigui com sigui, aquestes paraules moltes vegades tenen una vibració —gairebé tel·lúrica— que ens desperten l’interès.

A Catalunya sempre hi ha hagut molta afició a fer traduccions burlesques, una llicència humorística  usada com a revenja davant la persecució del català en èpoques pretèrites (l’enyorat Tísner solia practicar aquest divertiment). Sense ànim de pontificar, permeti’m l’amable lector desenvolupar un breu exercici lingüístic, consistent en la traducció esbojarrada i lliure d’alguns topònims d’àmbit català al castellà i a la inversa.

Agramunt: Agriomontón. Altafulla: Hojaelevada. Badalona: Embobaola. Banyoles: Cuernillos. Bellaguarda: Lindatutela. Bellcaire: Bonitocariz. La Bisbal de Falset: La Obispalía de Falsete. Calders: Peroles. Cantonigròs: Morada del Orondo Antonio. Capellades: Sacerdotadas.  Colldejou: Cuellodeyugo. Les Franqueses: Las Campechanías. Freginals: Fritales. Gratallops: Escarbalobos. Hostalric: Fondapudiente. Igualada: Paridad. Les Masies de Roda: Los Caseríos de Rueda. Mollet: Mojadito. Montesquiu: Cerrohuraño. Montgat: Macizo del Gato. Oliana: Aceitana. Palafolls: Zapalocos. Pelagalls: Desplumachulos. Les Preses: Las Reclusas. Rajadell: Chorreo. Riudellots de la Selva: Riodefangos de la Jungla. Sant Jaume d’Enveja: Santiago de Envidia. Sant Pau de Segúries: San Pablo de las Certezas. Tona: Tonelada. Tornabous: Regresabueyes. Torredembarra: Atalaya del Descaro. Ullastret: Ojoprieto. Vallbona d’Anoia: Buenvalle de la Muchacha. Vidreres: Cristaleras. Viladecans: Villadeperros.

Agallas: Pebrots. Alcornoquilo: Surereta. Algarrobo: Garrofer. Barrachina: Gosadia Xinesa. Bobadilla: Babaueta. Brazatortas: Braçamastegots. Cachiporro: Garrotàs. Calamocos: Xopamocs. Calvarrasa: Cap-pelat. Cantarranas: Refilagranotes. Chinchón: Nyanyo. Chorrillos: Dollets. Cornudilla: Banyeta. Cuelgamuros: Penjaparets. Derramadero: Sobreeixidor. Despeñaperros: Estimbagossos. Enredaderos: Embolicadors. Los Gallardos: Els Ben Plantats. Garbanzuelo: Cigronet. El Goloso: El Llaminer. Helechosa: Falguerassa. Hermosilla: Boniqueta. Hoyo de Manzanares: Forat de Pomers. Maldonado: Malparit. Manganeses de la Polvorosa: Lladregots de la Polsosa. Moscardón: Borinot. Palos: Garrotades. Quitapesares: Arrabassaplanys. Ramera de Abajo: Barjaula de Baix. Rascafría: Gratafreda. Ventosilla de San Juan: Peterrot de San Joan. Villaviciosa: Vilatronera. La Zorrilla: La Meuqueta.

Pelagalls o Desplumachulos. [Arxiu TC.]
Text en català:

«Alfons Pujades i Ametller, fill d’Òscar i Maricel, va néixer a Castellfollit de la Roca, on el seu pare (originari de Sant Boi de Lluçanès) i la seva mare (nascuda a Verges) es van establir acabada la guerra. L’Alfons era un vailet una mica saltataulells, tastaolletes, esgarriacries i cagadubtes. Per això, la seva mare sempre l’esperonava: “Vinga, amunt i crits! Pit i collons! Endavant les atxes!”. Però a ell, cames ajudeu-me, només li agradava escampar la boira pels boscos de les Guilleries i fullejar els llibres de Josep Pla. De fet era un lletraferit, somiatruites, llepafils, panxacontent i cap de trons. Aleshores, la Maricel li deia: “Vinga, Alfons, dóna’m un cop de mà, que el més fresc és a l’aigüera!”. Tanmateix, ell semblava tocat del bolet, rondinava,  feia el ploramiques i contestava que li feia mal l’ull de poll. Tota la vida va ser un cagadubtes que es va limitar a fer la viuviu i mai no va voler remenar les cireres. Fins que un bon dia va fer la fi d’en cagaelàstics.»

Text traduït al castellà:

«Alfondo Subidas Almendro, hijo de Huesocaro y Marycielo, nació en Fortaleza Enloquecida del Pedrusco, dónde su padre (oriundo de San Baudilio del Merluzanar) y su madre (nacida en Vírgenes) se establecieron  finiquitada la guerra. Alfondo era un chico un poco rebotamostradores, catacacerolas y extraviacachorros. Por eso, su madre siempre le espoleaba: “¡Venga, arriba y gritos! ¡Pecho y huevos! ¡Adelante los blandones!”. Pero a él, piernas ayudadme, solo le gustaba ahuyentar la niebla por los bosques de las Zorrerías y leer los libros de José Llano. De hecho, era un letralesionado, sueñatortillas, lamehilos, barrigagozosa y cabeza de truenos. Entonces, Marycielo le decía: “¡Alfondo, dame un golpe de mano, que lo más fresco está en el fregadero!”. Tantomismo, él parecía tocado del hongo, ronalmorzaba, hacía el llorapoquitas y contestaba que le hacía daño el ojo de piojo. Toda la vida fue un defecadudas que se limitó a hacer la vivevive y nunca quiso menear las cerezas. Hasta que un buen dia hizo el fin del excretatirantes.»

Després de glossar l’exuberant riquesa, varietat de locucions, modismes, refranys, paraules compostes i frases fetes de la llengua de Cervantes, m’he animat a recrear una traducció bufa a la inversa, del castellà al català i viceversa.

Morada del Orondo Antonio o Cantonigròs. [Arxiu TC.]
Versió castellana:

«Casimiro Albornoz Barranco, hijo de Domingo y Mercedes (los dos andaluces), nació en Raboconejo de Los Ventorrillos, aunque muy pronto se trasladó a Garrapinillos. Ahora vive en Atapuerca, dónde los lugareños le han colgado el sambenito de meapilas por llevar siempre un guardapolvo negro y ejercer de monaguillo y correveidile del cura. Es un cascarrabias y un solemne soplagaitas, pero no se atreve a ir a la greña, ni a echar un rapapolvo a sus adversarios. A menudo está de mala uva y hace el primo depositando, a regañadientes, monedas en las máquinas tragaperras. A bote pronto, este singular Don Nadie escurre el bulto, a pesar de estar más gordo que un hipopótamo. Por un quítame allá esas pajas quisiera hacer frente a los pinchabombillas que le incordian y tomar las de Villadiego echando leches. Pero no se atreve. Entonces el zampabollos vuelve a las andadas y se refugia en sus tejemanejes de chupatintas  y engañabobos, o se va de picos pardos a echarle guindas al pavo.»

Versió catalana:

«Quasiguaito Barnús i Cingle, fill de Diumenge i Gràcies (tots dos caminallums), va néixer a Cuadeconill dels Peterrets, tot i que ben aviat es va traslladar a Urpapinets.  Ara viu a Lligatruja, ón els estadants li han penjat el santbenet de pixapilots per portar sempre un amagapols negre i exercir de monamarxo i galopavesidigali del mossèn. Es un trencarampells i un solemne bufasacs de gemecs, però no s’atreveix a anar a la brega, ni a llençar un pelapols als seus adversaris. A menut está de mal raïm i fa el cosí tot posant a renyadents monedes a les màquines devoragosses. A bot i aviat, aquest singular Senyor Ningú escorre el paquet, malgrat estar més gras que un singlotpòtam. Per un treu-me allà aquestes palles, voldria fer front als punxabombetes que l’incordien i agafar les de Viladídac llençant llets. Pero no gosa. Llavors l’endrapabrioxos torna a les caminades i es refugia en els seus tramamanejaments de xarrupatintes i engalipababaus o se’n va de pics marrons a tirar-li cireres al gall dindi.»

Cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran

«L’angoixa neix en el cor conscient. Per això avui dia molts joves l’experimenten.»

[Un article d’Eulàlia Ventura.]

«Mentre hi hagi més por que amor a l’interior de les persones, la democràcia, per justa o correcta que ens pugui semblar, serà utilitzada per a hipnotitzar les masses.»

Søren Kierkegaard deia que el tipus de filosofia que vivim depèn del tipus d’ésser humà que som. El més curiós és que ell va esdevenir el filòsof de l’angoixa.

L’angoixa. Qui no ha trepitjat durant aquests dies de confinament («confitament», que deia aquell pages!) la pròpia ombra: la por, l’agressivitat, la ràbia, el desig…, depenent de l’instint amb què cadascú de nosaltres venim revestits de mena. I és interessant descobrir que puc passar-me la vida creient que sóc del color del vestit que porto, com diu la cançó, o de tots els colors, si em vaig permetent experimentar-los des de la meva nuesa, com diu el conte del vestit del rei (o millor dit: del rei no-vestit, perquè…, quin tipus de rei s’ho permetria?). I tot és sempre un viatge d’anada i tornada, del  conscient a l’inconscient, d’anar fent i desfent vestits com a bons aprenents. Com va passar a Barcelona durant aquells dies d’octubre de 2019, on els joves es van llençar als carrers a defensar-se no ja des del silenci que clama, sinó des de l’instint de supervivència d’un futur que veien arrabassat.

L’angoixa neix en el cor conscient. Per això avui dia molts joves l’experimenten: respon a un excés d’informació dins d’un marc que no la pot sostenir. Tampoc no es tria, perquè la sensibilitat també ens ve de mena: arriba i cal afrontar-la, però no pas amb més informació, ni amb explicacions ni conspiracions laberíntiques, sinó alimentant-la del més essencial: de  respiració amb la vida. Amb allò que ens és més propi. Amb la natura. Amb l’aire. Amb el silenci. Amb el riure. Amb la creativitat. Amb la bondat. Amb la salut.

I si resultés que el tipus d’ésser humà que s’angoixa és justament el que és humà?

Potser s’ha de baixar a aquests inferns per a saber qui som i anar visitant les pròpies cambres, perquè per molt que ens tanquin confinats o engarjolats, no ens poden amagar de nosaltres mateixos, de l’oportunitat de visitar-nos més endins. Perquè jo també sóc les meves ombres. Potser aquesta és la veritable llibertat, la de no escapar-se malgrat el que visc enfora, ans al contrari: trobar-se amb les vores («edge» que diuen els anglesos), amb el propi perímetre i transitar-lo fins a esborrar-ne les fronteres. Som la terra que caminem, endins i enfora.

Ahir vaig sentir una frase que em va corprendre: cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran.

Mirar, sentir i acollir la pròpia fragilitat (que no feblesa) potser és el que em vesteix d’una nova nuesa, la que em porta un regne més veritable: qui sóc des de l’acceptació i l’acolliment. La meva corona real i reial. És rei només és qui sap portar aquesta corona, no des de l’angoixa sinó des de la humilitat conscient d’aquest viatge misteriós que és la vida. Amic e amat…, amiga e amada.

«La vida és un enigma i tot és incertesa: venim de la nit i anem cap a la nit.» [Frederic Amat.]

Els microrelats de Jordi Remolins. Maig de 2020

El somriure del tapador de forats

El propietari del bar va obrir cinc ampolles de cava mentre els clients brindaven per la sort que tots plegats havien tingut en les participacions del sorteig de loteria on acabaven de guanyar la grossa. Un periodista va acostar la seva gravadora al cambrer perquè li expliqués amb un gran somriure als llavis que invertiria els calés que li pertocaven en tapar uns quants forats. Al cap d’un any, el mateix somriure es difuminava lentament al llit del bordell on, en efecte, havia dilapidat el seu crèdit tapant repetidament els forats de la trentena de prostitutes que hi treballaven.

Omnipotència i sexe

L’enamoradíssima protagonista de la novel·la encara no havia passat tres dies separada del seu home, condemnat a setze anys de presó, i ja anava calenta com una porca. Però una fidelitat indestructible l’inhabilitava per fer sexe fora del matrimoni, ni que fos pensant en el marit, així com tampoc masturbar-se, perquè els codis morals i religiosos l’hi impedien. De fet la dona estava tan extremament necessitada, que en un moment de debilitat va enganxar per banda l’escriptor que l’havia creada i se’l va follar set vegades en una experiència gairebé religiosa, sense que ni tan sols ell pogués fer res per a evitar-ho.

El Carall Trempat (o Cavall Bernat) a Montserrat. [Foto: Arxiu LR.]

El cap de l’agressor

Esgotada de rebre hòsties dia si dia també, l’esposa de l’irascible taxista va amenaçar-lo de divorciar-se tan bon punt li tornés a posar la mà a sobre. Emprenyat com una mona però alhora conscient de la sinceritat d’aquelles paraules, l’home va caure en una profunda depressió i va determinar acabar amb la seva puta vida llençant-se a la via del tren, tot i que a darrera hora va conformar-se amb què el ferrocarril li amputés els braços a l’alçada del colze. Després de donar-lo d’alta a l’hospital, la dona va lamentar no haver ampliat els supòsits del seu ultimàtum, sobretot perquè a partir d’aleshores l’home es passava les vint-i-quatre hores del dia a casa, li havia de complaure totes les necessitats manuals, i a més la continuava agredint de forma encara més rabiosa, ara amb contundents cops de cap.

El previsible sortidor

La periodista televisiva va presentar un home i una dona que buscaven parella i que indefugiblement van congeniar a partir d’aquell moment. Ambdós van coincidir a dir que estaven buscant una amistat ferma i que més endavant ja es veuria què en sortiria. Al cap d’uns dies, a l’habitació d’un sòrdid hotel de la costa, ell es va abaixar la cremallera dels pantalons i tots dos van contemplar una desfermada trempera de dos parells de collons, precisament allò que desitjaven que en sortís, de la seva flamant relació.

Mor el savi Ramon Cotrina, activista del català

[Notes de Xavier Borràs.]

El passat 28 d’abril vam rebre l’escarida i malaurada notícia de la mort del savi i activista de la llengua catalana en Ramon Cotrina Puig (1932-2020), amic des del primer instant de La Resistència. Encara no fa dos anys parlàvem de la seva participació en la presentació d’Home a la muntanya (vegeu-ne el vídeo aquí sota). Ell sempre ens animava a continuar endavant, que és el que farem, també, en el seu honor i remembrança.

https://www.youtube.com/watch?v=t2J_NBXNv5I?start=1607

Avui no podem fer res més que tenir-lo present i recordar-lo, ni que sigui amb dos bons reports, un al setmanari El9Nou i l’altre al digital osona.com.

També, ens representen les paraules que li dedica Nan Orriols:

Ha mort en Ramon Cotrina i Puig,
savi, sense vanitat, amic i mestre.
Per a ell, la llengua era el país.
Un resistent que, amb rebel·lia,
va lluitar perquè el franquisme i els seus hereus
no ens poguessin sotmetre. L’obra, immensa. Gràcies.

D’aquest poeta, prosista, traductor i professor de català, també en vam parlar a La Resistència amb motiu de la publicació del seu llibre Retaule de pols i altres narracions, (Viena Edicions, 1986, 226 pp.), disset relats escrits durant la seva joventut llavors recuperats. I d’entreaquestes narracions us en vam oferir el tast de la breu i viscuda història de «Donya Amàlia».

I, finalment, uns versos del mateix Ramon Cotrina, amant de la natura, com a recordatori del mateix dia del sepel·li.

Els microrelats de Jordi Remolins. Abril de 2020

La fi de l’idil·li

Dos amants s’abraçaven amb força dins un automòbil, on amb passió continguda es van fer un intensíssim petó, conscients que seria l’últim a causa de les circumstàncies de les seves respectives vides. Tan bon punt la dona va sortir per la porta marxant capcota vorera enllà cap al destí familiar que tenia reservat, ell va engegar el motor i el dic de contenció dels seus ulls es va desbordar, negant de llàgrimes l’interior del vehicle. Vint-i-quatre hores després de l’accident contra un arbre, el doctor que li feia l’autòpsia va determinar que abans de l’impacte ja havia mort ofegat, però per temor a ser ridiculitzat pels companys de professió, va abstenir-se de certificar per escrit el diagnòstic.

Detall d’una pintura de Pisanello. [Font: Directmedia.]

L’arrodoniment del quadrat

El món sencer va desfer-se en elogis dirigits al reputat físic tan bon punt va completar la quadratura del cercle. Enmig de la voràgine d’homenatges i felicitacions, el savi va tenir un moment de lucidesa i va adonar-se que, contràriament al que li havia costat tant de temps de demostrar, el cercle seguia tenint forma esfèrica. Llavors va obsessionar-se a arrodonir el quadrat, va passar-se’l al voltant del coll i, estrenyent ben fort el nus que havia fet ajudant-se d’una corda que penjava d’una biga, va saltar de la butaca abans no acabés d’apoltronar-s’hi.

Moviments intracranials en l’obscuritat

Alarmat per les cada vegada més freqüents pèrdues de memòria, el batlle de la petita ciutat dormitori va visitar el seu metge de capçalera. L’examen a què el va sotmetre va dictaminar que si no feia una mica d’exercici mental amb urgència, la seva activitat neuronal seria cada vegada més precària. Després d’obligar durant mesos el seu cervell a fer capgirelles, salts de longitud i fins i tot algunes maratons intracranials, el polític local va embogir finalment, i de fet ni tan sols recordava on tenia la consulta el doctor a qui en altres moments s’hagués mort de ganes de partir-li la cara.

El camí més curt entre dos punts

L’enginyer de ponts i camins va acceptar la invitació d’anar a la festa que es feia a la mansió del propietari de l’empresa on treballava, tot i la seva aversió cap a aquesta mena de convencions socials. Buidant totes les ampolles de bourbon que va trobar al bar que havien habilitat al jardí, es va passar bona part de la nit esquivant cel·lulítiques donzelles que obstaculitzaven el seu pas de la barra al lavabo i del lavabo a la barra. L’endemà, immers en una implacable ressaca, l’enginyer va inventar un revolucionari sistema per a evitar els perillosos encreuaments de carretera: la rotonda.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Abril de 2020

Els mitjans són els virus. [Foto: Twitter.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Fineix aquest penós abril amb més de mitja humanitat segrestada pel totalitarisme dels sistemes estatals a redós del capitalisme biomèdic i la pornofarmàcia, amb la indecent propagació dels mitjans de comunicació com a necessaris companys de viatge per a fer creïble l’estafa més grossa de la història de la humanitat suposadament civilitzada.

El pretext de l’«enemic invisible»

La crisi sanitària global resultant de l’emergència de la malaltia foto-biològica respiratòria aguda, estacional, associada al SARS-CoV-2, anomenada Covid.19, ha posat ben de manifest —tal com s’assenyala en aquest report científic (vegeu-ne una síntesi en aquest article)— el punt negre del sistemes de salut, que determina l’alta prevalença de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada acumulativa en totes les franges poblacionals.

Precisament, a partir del pretext emocional de «protegir els més vulnerables» i de «salvar vides» s’ha ordit un discurs ideològic alarmista en pro del confinament necessari basat en la falsa premissa de la monocausalitat microbiana suficient de les malalties infeccioses, l’objectiu del qual és fer creure a la població que hi ha un «enemic extern»  — invisible— davant el qual ella és vulnerable i s’ha de protegir.

Aquesta falsa premissa és la que ha determinat un confinament domiciliari de la població sense precedents, científicament injustificat, amb derivades culturals, econòmiques, educatives, polítiques i socials molt greus.

gràfic covid-19 pandèmies
Contextualització històrica de la mortalitat causada per la Covid-19.

La realitat del punt negre dels sistemes de salut, el determinant de morbiditat crònica i vulnerabilitat associada dels seus usuaris, és el resultat del gran buit epistemològic existent en l’educació mèdica, la negligència de la didàctica de la simplicitat inherent al principi de la similitud, la deu de l’homeòrresi (homesotasi) fotodinàmica immunitària dels sistemes vivents, del mètode científic, de la medicina com a praxi que utilitza la ciència per al bé del pacient.

Malauradament, el no reconeixement del fracàs dels sistemes de salut en la comesa de restablir la salut als usuaris perpetuarà la vulneració del dret de tota persona malalta a l’eficiència sanativa restablidora de la salut.

Quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern»

És científicament injustificable que davant un procés fotobiològic agut, autolimitat, estacional, benigne per al 80% dels individus infectats en ple hivern, mediatitzat per un agent infecciós amb una virulència relativa mitjana, fotosusceptible a la radiació UVB solar, se sotmeti la població a un confinament domiciliari obligat en plena primavera.

El confinament evita òbviament la propagació inter-territorial de nous contagis, però impedeix que més de la meitat de la població (79,5 % ) es contagiï, s’infecti i s’immunitzi benignament i fàcil, gràcies a la irradiació solar primaveral. El confimanet ha impedit que la població hagi adquirit activament la deguda immunitat de grup per a benefici de tota la comunitat, fins i tot la més vulnerable.

I per últim, una pregunta obligada. Quants morts de por reals ha causat ja la por a «l’enemic extern» —invisible—, fomentada pel discurs alarmista en pro del confinament necessari? Quants d’ells han estat re-matats per la terapèutica del sistema públic de salut de manera experimental iatrogènica ab uso in morbis.

Les roses, amb espines, han fet el seu camí, malgrat tot. [Foto: Xavier Borràs.]

Sant Jordi confinat

La diada festiva de Sant Jordi va passar amb més pena que glòria, especialment per a autors, editors, llibreters, floristes, i, finalment, lectors, als quals se’ls cita a les darreries de juliol, en plena canícula estival, per a celebrar una festa, de roses i de llibres, irrepetible.

El meu capteniment en aquesta data, en què sempre tracto de resumir l’estat d’ànim (també el fer col·lectiu) amb uns versos, ha estat aquest:

El cavaller trist

Sant Jordi fuig esperitat
de tanta maleïda por:
les roses s’han marcit,
el drac dorm.

«Agafeu la llança!
Claveu-la als adotzenats,
als babaus,
als qui us volen derrotats,
esclaus dels senyors de la guerra,
titelles dels aprenents de bruixot»

—clama en les ciutats desertes,
des de la muntanya viva,
resplendent de sol i pluja,
aquest abril somort
de gent vençuda.

Ningú no respon.

El cavaller, capbaix,
acarona la fera
i somnia princeses valentes
i roses com punys.

Maig sembla que se’ns desvetlla més benigne, però no us en fieu: els maldestres i els mediocres, que són el qui ens pretenen fer acotar el cap, encara no han enllestit la feina. Esigueu alerta. Junteu-vos perquè, parafrasejant Salvat-Papasseit, cal que ens treiem l’embaraç que ens oprimeix les mans. Perquè hem de fer camí.

L’arc de sant Martí, un bon auguri per als qui saben veure’l. [Foto: Xavier Borràs.]

VÍDEO. Supremacista

[Text i veu de Nan Orriols.]

El virus està ja en la nostra vida. Un virus actiu, petit però gran, bo i dolent. Un virus que canviarà la nostra manera de viure. Un virus que ens avisa que no podem anar vestits de plàstic ni consumir sense tenir en compte les conseqüències que això comporta. Un virus que ens diu que no podem menjar mel sense abelles i que, si no parem amb els purins i el maltractament animal, no ens en sortirem.

El virus ens ha confinat i tenim temps de pensar. Veiem com els polítics gestionen la crisi. Veiem els mediocres incapaços, que només saben viure del sistema burocràtic no democràtic espanyol i no saben comprar ni vendre perquè el seu ofici és precisament viure del privilegi.

El nomenament del president Torra no va agradar. Venia de l’empresa privada. Independentista i sense complexos. El senyor Iceta i alguns companys seus, entre els quals es troba l’actual ministre de Sanitat, van fer córrer per tots els diaris i partits unionistes de Madrid que el president Torra era un supremacista. El president Sánchez ho va repetir, com tots els que volen resoldre «el problema catalán» a garrotades.

No volen el president Torra i fa mesos que intenten fer-lo fora com sigui. Ara ha vingut el virus i ningú no recorda la Junta Electoral Central. El president Torra no va treure la pancarta. El president Torra defensa un país, i ho fa democràticament.

El senyor Iceta fa molt temps que juga brut. De fet, amb Felipe González va tenir un bon mestre. «El Estado también se defiende en las cloacas.» Supremacista? És evident que el president Torra no ho és. Cloaca? Vostè i tot el PSOE-PSC, sí.

La Covid-19, l’urbanisme i la segona residència

Vinyes de Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès. [Foto: Àngela Llop/Viquipèdia.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

La Covid 19 apareix a la ciutat xinesa de Wuhan, capital de la província d’Hubei, amb una població de 12 milions de persones, una àrea metropolitana de 8.500 Km2 i una densitat que supera els 1.400 hab/km2. La malaltia  s’inicia a Wuhan el novembre de 2019, a partir del 13 de Gener s’expandeix pel planeta i es declara una pandèmia amb milers de morts (fins avui 209.000  i creixent).

Resposta dels països

Wuhan va reaccionar (s’ha de tenir en compte el seu regim polític) fent un confinament a tota la població. Confinament que ha durat 77 dies. Les dades són: 67.803 contagiats, 64.014 curats i 3.212 morts. El dia 27 d’abril van donar d’alta a tots els contagiats, i va eiminar la majoria de les restriccions. Els EEUU, Itàlia i Espanya son els països amb més contagiats i més morts.

A Espanya es pren la decisió de confinar massa tard. El 14 de març el Govern acorda amb un reial decret declarar l’estat d’alarma i el confinament. Havent superat els 40 dies es comença a permetre que els nens fins a 14 anys puguin sortit al carrer una hora.  En canvi, els països de la UE com Alemanya, Finlàndia, Noruega, Països Baixos, Islàndia, Àustria, Dinamarca, Portugal i Grècia ho han gestionat tot molt diferentment i amb resultats millors.

 El Baix Penedès i el coronavirus

La comarca té un model d’urbanisme dispers, amb moltes urbanitzacions de segona residència, amb les excepcions de l’Arboç, Bonastre, Llorenç i Masllorenç. Aquest model es diferencia de l’urbanisme compacte que poden representar els municipis de l’AMB. El paràmetre de la densitat (habitant/km2) és essencial en aquets models urbanístics.

El Baix Penedès amb una superfície de 296,46 km2 i una població de primera residència de 106.479 habitants, té una densitat de 359,16 hab/km2. Però si sumem la segona residència incrementa fins a 400.000 habitants, tot donant una densitat de 1.350 hab/km2. Les xifres parlen per si soles, amb els problemes sanitaris que això comportaria.

Reflexió

D’un temps ençà, hem tingut com a referent econòmic que el cost d’aquest model dispers és insostenible, només amb l’impost de l’IBI es fa difícil l’equilibri econòmic dels comptes municipals. Un dels ingressos dels ajuntaments  fins l’any 2007 era la taxa de les llicències d’obres, actualment pràcticament inexistents llevat d’obres obligatòries de rehabilitació i d’alguna autopromoció. En el cas de la Covid-19  aquest model dispers i la densitat en el període que està succeint és menys agressiu per al contagi de la malaltia. Consultat amb els batlles (el meu agraïment), s’obté un resultat força contingut, uns 12 morts,  la majoria gent gran i amb patologies afegides prèvies, amb 12 residències geriàtriques a la comarca.

 Què podem fer?

Es pot continuar amb el model urbanístic i econòmic que tenim? El Pla parcial territorial del Penedès ens hipot ajudar? Sanitàriament, estem preparats? Hi ha ciutadans que resideixen a la comarca i no hi estan empadronats? Calen tantes administracions?: ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions, delegacions provincials —tant de l’Estat com de la Generalitat–… Aquest és el model polític més eficient?

Tota la vida he jugat a futbol, sempre m’he preguntat per què els anglesos —pioners d’aquest esport— van posar la mitja part? Per què no van reglamentar jugar tot seguit, per exemple seixanta minuts? Crec que és molt encertat, ja que la mitja part permet, a part d’un descans per a recuperar forces, revisar l’estratègia de com millorar la segona part i corregir errors.

Cal treure de positiu de la crisi de la Covid-19 que aprofitem l’oportunitat que ens dóna de millorar la nostra segona part, començant per una reflexió profunda, i canviar la nostra relació amb el planeta.

Els sàpiens (7.700 milions d’habitants)han de reaccionar amb ressonància, resiliència i generar noves oportunitats.

Així ho veig.