El somni de tota una vida s’acabava de fer realitat davant dels ulls del responsable del videoclub. Tres impressionants belleses femenines de suggeridores corbes, llavis molsuts i lascives mirades, vestides únicament amb uns minúsculs biquinis, mostraven els seus dits polze suplicant que les pugés al cotxe. Lamentablement tot just feia uns minuts que s’acabava de masturbar tres vegades visionant les darreres novetats pornogràfiques que aquell mateix matí li havien arribat, i va prémer l’accelerador conscient que en tota la puta vida aconseguiria oblidar el seu maleït infortuni.
Depravació a l’estadi
Tal com havia passat en la resta de partits de la temporada, els equips que s’enfrontaven pel tercer i quart lloc del campionat van sortir al camp amb una passivitat alarmant. Alguns jugadors fins i tot van abaixar-se els pantalons per masturbar-se, davant l’estupefacció d’un públic que amb prou feines tenia temps de tapar els ulls dels infants per a evitar que veiessin tanta depravació junta. Tot i l’empat final a zero i el lamentable espectacle ofert a tot el país, els diaris esportius van assenyalar que aquell havia estat sens dubte, el millor partit de consolació de la història.
Mercuri trifàl·lic.
La mà dreta del banyista
Des del dia que el jove banyista va llençar-se del trampolí sense comprovar que no hi havia ni una gota d’aigua i va destrossar-se els dos braços en topar amb el fons de la piscina, l’àvia materna ha estat la fidel substituta de les seves mans. Li cuina i li peixa el menjar, l’ajuda en les activitats diàries més bàsiques i li tecleja els articles que un diari li publica en el seu suplement de minusvàlues. Però a qui realment considera la seva mà dreta és a l’antic company de l’equip de natació que va fer-li la broma de deixar-lo caure borratxo a la piscina mentre ell es pixava de riure, i que ara penedit per la cruel omissió, s’ha vist moralment obligat a satisfer de forma manual, i algunes vegades fins i tot gutural, totes les necessitats sexuals.
L’autodelator
Els agents de policia van explicar al cantant d’òpera que se l’enduien sota l’acusació d’exhibicionisme, denunciat per la direcció d’una escola de secundària. L’acusat va negar repetidament la seva culpabilitat durant el trasllat a comissaria, jurant i perjurant que tot plegat no tenia fonament. Els agents van agrair que la cantarella s’interrompés just quan el furgó s’aturava en un semàfor per deixar passar un grup d’estudiants que sortien de classe, però no van adonar-se a temps de l’activitat manual del detingut fins que un viscós líquid blanc va impactar als seus respectius clatells.
«Pluja de gener, fa créixer l’herba». Aquesta dita popular resta desbordada enguany per la gloriosa llevantada que ha enaiguat, sallentment i esponerosa, mig país —de sud-est a nord-est— i que ha posat a l’ordre del dia com n’estem de prop de la fi dels temps humans. O, com ens diria un pagès d’aquests contrades, un que treballa la terra encara com en l’antigor, no pas com aquell que es queixa que la Tordera perquè el riu se li ha cruspit cent mil escaroles (!), «la naturalesa fa el seu camí, caigui qui caigui i peti qui peti». Inexorablement.
Aquestes terres de la muntanya del Puigsacalm, de la plana d’en Bas, estan ara en peu de guerra per la variant mal dita de les Preses —que s’ha posat a informació pública. No la volen ni esperen que es faci i com a mal menor en voldrien un altre traçat que no trinxés la connectivitat del Fluvià de tota aquesta riquíssima terra (no n’hi ha ni un pam sense conrear). Però el progrés fins a l’infinit i l’estultícia de l’establisment a l’entorn de l’Eix del Porc sembla que tenen més poder que tibar la corda de la fi d’aquest món fins a l’infinit.
I, precisament, tot aquest territori va restar inundat de cap a cap just per on es vol fer la sacrosanta variant de l’inacabat Eix Transversal fins a Olot i Girona.
A 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res
Mals auguris? Potser sí, però els científics —sovint els últims micos a fer-ne cas— ja fa temps que ho pregonen i si ara en sabem més res, d’ells i del que clamen, és gràcies, precisament, a joves valentes i sense pèls a la llengua com Greta Thunberg. N’hi ha més: som a 100 segons de la fi del món i els responsables polítics no fan res.
Des de 1947, experts del Bulletin of the Atomic Scientists han establert el rellotge per a l’Apocalipsi, que simbolitza el final del món a mitjanit. Quan es van actualitzar per última vegada, el van cofigurar a només 100 segons del final. Mai no havia estat tan avançat. Les principals amenaces per a la humanitat són la guerra nuclear i el canvi climàtic, però l’agreujament prové, per als científics, sobretot de la incapacitat dels responsables mundials de respondre a l’emergència ecològica.
How close are we to self-destruction? It has been 2 minutes to midnight since 2018. The #DoomsdayClock is used to illustrate threats to humanity & the planet. Every year, these extinction-level threats are assessed & a time is announced. https://t.co/On5ctR1CWKpic.twitter.com/2tUNXKyA7c
— Bulletin of the Atomic Scientists (@BulletinAtomic) January 23, 2020
Just fa uns dies van avançar les busques del rellotge a les 11 hores 58 minuts i 20 segons. Per tant, som a 100 segons de l’apocalipsi. Mai l’agulla no havia estat tan a prop de la fatídica hora. Anteriorment, havia arribat a les 23:58 h dues vegades: el 1953, durant les tensions de la Guerra Freda, i el 2018 a causa del canvi climàtic. «Hem trivialitzat un món molt perillós pel que fa als riscos de la guerra i de l’escalfament global», va dir Robert Rosner, president de l’oficina de Ciències i Seguretat del Bulletin.
Eines de control que erosionen
De moment, els científics no veuen cap esperança que el rellotge es faci enrere. «La humanitat continua enfrontant-se a dos perills existencials simultanis: la guerra nuclear i el canvi climàtic, que s’agreugen per la guerra de la informació, que afebleix la capacitat de resposta de la societat. La situació de la seguretat internacional és desastrosa. No solament perquè hi ha aquestes amenaces, sinó perquè els líders mundials han deixat que les eines polítiques internacionals que els gestionen els erosionin», escriuen.
La primera amenaça és la del retorn a la carrera d’armes nuclears, a causa del debilitament, si no la desaparició, dels tractats de proliferació. «Els conflictes polítics sobre els programes nuclears a l’Iran i a Corea del Nord encara no estan resolts i només empitjoren. La cooperació russoamericana en matèria de control d’armes i de desarmament és pràcticament inexistent », afirmen. «Una guerra nuclear que posi fi a la civilització —ja sigui llançada a propòsit, per error o simplement per icomunicació—, és una possibilitat real» descriuen.
Pel que fa al clima, els científics assenyalen el deteriorament d’esdeveniments climàtics extrems, incendis gegants, fusió de glaceres, grans inundacions… Estan contents de veure com es mobilitzen els joves arreu del món, però denuncien fortament la feble resposta política. «Molts científics utilitzen el terme emergència climàtica. Però les polítiques i les accions proposades pels governs gairebé no responen a cap emergència […] A les reunions de clima de les Nacions Unides de l’any passat, els delegats dels estats van pronunciar bonics discursos, però van presentar pocs plans concrets per a limitar encara més les emissions de CO2».
Finalment, aquestes dues amenaces existencials s’accentuen amb una guerra de desinformació. «Molts governs han utilitzat campanyes de ciberinformació per a sembrar la desconfiança de les institucions i entre les nacions, soscavant els esforços nacionals i internacionals per a promoure la pau i protegir el planeta.» Sense oblidar que aquestes amenaces visibles amaguen altres fonts d’inquietud com el desenvolupament d’armes autònomes controlades per intel·ligència artificial, la guerra per l’espai, el desenvolupament d’armes supersòniques o l’amenaça d’epidèmies, com la que es produeix a hoes d’ara a la Xina amb la sobtada aparició del coronavirus.
La presidenta del Bulletin of the Atomic Scientists, l’experta en geopolítica energètica Rachel Bronson, no té paraules prou dures per a denunciar la situació: «Si els polítics no aconsegueixen actuar, els ciutadans del món hauran de fer-se ressò de les paraules de Greta Thunberg i dir: “Com t’atreveixes?”». Aquesta és l’acusació que la jove sueca va llançar a l’Assemblea General de les Nacions Unides a les darreries de 2019. I afegeix: «Ara ens trobem davant d’una veritable emergència: una situació dels afers mundials absolutament inacceptable, que ha eliminat tot marge d’error o possibilitat de més endarreriments».
Com també diu una altra dita: «A despit del febrer, al març la garsa fa el niu i pon molt bé». O sigui que tenim encara cent segons, si no aquest febrer, serà al març.
Homo vulgaris, el darrer llibre de Nan Orriols, ha aterrat finalment a Barcelona, després de l’embranzida de la gira no metropolitana, i ho ha fet, aquest passat dijous, 30 de gener, a la magnífica Llibreria Ona a la vila de Gràcia de la mà de Montserrat Bacardí, doctora en filologia hispànica i llicenciada en filologia catalana —i autora de Maria Dolors Orriols, viure i escriure [Eumo Editorial, 2019]— , de qui ens congratulem que recentment hagi estat incorporada a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
En qualsevol cas, si encara no heu adquirit aquest magnífic llibre, també teniu ocasió d’anar a la presentació que es fa aquest diumenge a Ripoll:
Aquí mateix podeu veure el llarg reportatge que n’ha fet TVBagué Serveis Audiovisuals: de la presentació a la Llibreria Ona [a tos dos, Ona i TVBagués, els agraïm que sempre siguin a primera línia].
Jorge Moragas, excap de Gabinet de Mariano Rajoy, viu ara a les Filipines exercint el càrrec d’«embajador del Reino de España». Viu molt tranquil; fins i tot va participar com a jurat en l’elecció de Miss Filipines 2019.
Austràlia crema i els animals moren per centenars de milers. El senyor Moragas era amic de Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrussola i que cobrava del comissari Villarejo.
«Les muntanyes enceses clamen al cel unes gotes d’aigua. Els ocells s’han perdut.»
José Zaragoza, diputat del PSC-PSOE, home sense escrúpols, organitza la gravació de La Camarga entre les senyores Álvarez i Alicia Sánchez-Camacho, del PP de Catalunya i que avui viu refugiada a l’Assemblea de Madrid per cobrar un sou de diputada.
Els incendis a l’Amazònia i arreu del món posen en perill d’extinció moltes espècies animals. En canvi, els polítics corruptes, inútils, mentiders i criminals abunden cada dia més. Juguen brut i viuen amb bons sous. Aznar, Rajoy, Santamaria, Alfonso Guerra, Cospedal, Fernández Díaz…, n’hi ha a milers! Fins i tot el senyor del Fairy viu acollit a la Junta d’Andalusia.
El problema és que són ells els que cremen els boscos i els mars. Dediquen la seva vida al crim amb l’excusa de defensar dogmes. Els ulls innocents de totes les bestioles del món veuen que els imbècils no saben que són imbècils per imbècils. Ho cremaran tot, mataran milers i milers de vides i mai cap no serà jutjat ni empresonat. D’això, els imbècils en diuen «estat de dret».
La segona Edat del Ferro, també anomenada cultura Ibèrica, va del 550 aC al 50 aC. Aquest període es divideix en tres fases; l’Ibèric antic (550-450 aC), l’Ibèric ple (450-200 aC) i l’Ibèric final (200-50 aC). Durant aquest període, també, hi ha un hiat històric de cinquanta anys, concretament del 550 aC al 50 aC.
Segons la zona, els poblats ibèrics tenien unes dimensions o unes altres. Podien abastar 13 hectàrees al nord de la península Ibèrica o 50 hectàrees al sud, encara que existeixen evidències de poblats ibèrics més amplis. Se solen localitzar en zones elevades, però també n’hi ha en zones planeres. Aquests poblats estaven emmurallats totalment o parcial dependent de l’orografia del terreny. A més d’aquesta localització estratègica defensiva, els assentaments ibèrics es troben en zones molt ben comunicades, sigui a prop de rutes interiors comercials o de ports.
Són destacables les complexes estructures urbanes de les societats ibèriques des de temps antics, però no en tot el territori peninsular. Aquest urbanisme va començar a la baixa Andalusia, on hi havia els tartessos, pioners de la vida urbana a la península Ibèrica, per bé que influenciats pels fenicis. Per tant, podem atribuir a les colònies fenícies el sorgiment de l’urbanisme dins la cultura ibèrica, que es va anar expandint per tot el sud-est i el llevant peninsular.
Els estudis que s’han fet als poblats ibèrics d’arreu del continent apunten que van estar ben planificats abans de la seva construcció. La disposició de les cases, carrers o altres edificacions de caràcter singular apunta que sabien perfectament on volien que es localitzés cada estança, tot distingint les àrees domèstiques de les fabrils.
Els carrers estaven molt ben detallats i les cases eren bastant complexes, amb diverses estances d’usos i funcions diferents i, en ocasions, associades a patis exteriors. Les dimensions de les cases són diferents segons el poblat, però sovint n’hi ha una que destaca de la resta, la que seria la residència de l’aristocràcia tot i que arquitectònicament no difereix de la resta. És, doncs, una evidència de la forta jerarquització que existia en les societats ibèriques.
Un altre tret important de l’urbanisme dels poblats ibèrics és la poca atenció que atorgaven als espais públics. De fet, les cases estaven molt a prop les unes amb les altres i no havia espais entremig.
Tots els edificis estaven fets de pedra i materials peribles, encara que hi ha poblats que estan fets únicament i exclusiva de pedra.
Fa un dies es va saber la noticia que a l’estació de ferrocarril de Tarragona ja no hi passaran trens de llarg recorregut, són desviats 15km a l’estació de Perafort per on circula l’AVE. Sempre s’ha dit que «la distancia més curta entre dos punts es la línia recta», doncs això que és tan senzill no es compleix amb el traçat acabat d’inaugurar entre l’Hospitalet de l’Infant i Barcelona.
Línia de l’AVE entre Lleida i Barcelona
Les diferencies d’opinió en el territori entre Reus i Tarragona van fer que el Govern de l’Estat tires pel mig: ni l’un ni l’altre. Al final l’Estació del Camp a Perafort, com a conseqüència la capital de la província, Tarragona, es va quedar sense l’estació de l’AVE (és l’única capital de província que es queda sense aquest equipament).
Tarragona, èxit
Ve de lluny. Tarraco, un punt estratègic des dels romans per clima, port i agricultura potent. En plena dictadura s’hi instal·la una de les zones industrials més importants de la península. I ja en període democràtic Tarragona obté la qualificació de Ciutat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Més encara, amb els anys i amb molt d’esforç dels empresaris hotelers de la Costa Daurada, es va consolidant any rere any en el sector del turisme.
Un dia vaig tenir un somni: algú em va escoltar i avui podem gaudir d’un dels millors parcs d’entreteniment d’Europa, com és Port Aventura, amb més de 5 milions de visitants anuals i allargant cada any la seva temporada d’obertura, tot un èxit.
Si no t’imposes, t’imposen
Fa temps que subscric que Barcelona és una gran marca, però té un dèficit que no pot resoldre si no entén que el seu municipi és petit, limitat, amb què, cada vegada, més haurà de comptar a estendre la seva influència i compartir interessos. Un exemple que ja s’ha iniciat són els creuers a Palamós i a Tarragona. Però, Tarragona ciutat necessita tenir els equipaments adequats per a atendre aquest sector turístic, i això vol dir una estació marítima adequada, una estació de ferrocarril de primer ordre amb AVE , trens de llarg recorregut, desplaçaments ecològics a Port Aventura i a l’aeroport de Reus i haver resolt el corredor mediterrani per a tota la demarcació, tant de vehicles com de trens.
Això que escric ho he defensat sempre. De vegades, m’han contestat: «Jordi , les coses són com són»…, i jo, que sóc de bona fe, sempre he pensat que segurament m’han entès i que probablement tinc raó però «les coses són com són», és a dir, res de res.
Però si volem, ho podem canviar! Ens hem de fer valdre! Posem-ho a la taula Espanya-Catalunya!
Orson Welles és Wliliam Randolph Hest a Ciutadà Kane. [Arxiu LR.][Un article de Josep Maria Sebastian.]
Els mitjans, tot i tenir a l’abast unes eines tecnològiques que poden fer el que fa anys ni se somniava, continuen completament destarotats. No tota la culpa és, però, de les noves tecnologies, la cosa ve de més lluny. Al meu entendre, la decadència de la premsa es va iniciar en el mateix moment que el quart poder va passar a ser el majordom del poder que el subvenciona o inverteix.
A Ciutadà Kane hi ha una escena en la qual l’amo de la major part de diaris dels EUA, interpretat per Orson Welles en el paper de William Randolph Hearst, li diu a un corresponsal:
— Prengui nota, per a demà vull de titular de portada que hi ha guerra a Cuba. I el periodista respon:
— Si no hi ha cap guerra a Cuba! —respon el periodista.
— Vostè faci el titular, que la guerra ja li posem nosaltres” —li etziba el magnat.
En tots els diaris on he treballat hi ha interessos que són per sobre de la veritat i la independència que pregonen en les seves portades. Els propietaris han estat gent molt allunyada de l’ofici. Jo mateix he treballat per a dos empresaris d’embotits, per a un pellaire i per a un propietari de sales de festa. En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis. Vaig pensar que a l’industrial, si s’hagués dirigit directament a mi, li hauria sortit més econòmic. El suposat diari independent em va condemnar al silenci i a l’empresari el van nomenar no sé què de l’any.
Amb els mitjans digitals sembla que la cosa no millora, l’impulsor d’una plataforma catalana de notícies assegura que només l’interessa el nombre de clics que genera cada notícia, sigui o no falsa, manipulada, poc contrastada i menys contextualitzada. Mentrestant, la premsa tradicional va buidant les redaccions de periodistes —que són substituïts per becaris que treballen per molts menys diners.
Per a il·lustrar el tema he triat la pel·lícula El gran carnaval, de Billie Wilder. Una galeria minera s’enfonsa, un home hi resta atrapat i totes les mirades s’adrecen al tràgic succés…, incloent-hi la de Charles Chuck Tatum (Kirk Douglas), un periodista que han acomiadat i que veu l’accident com un mitjà per a tornar al capdamunt de la seva carrera. Quan tots els altres mitjans comencen a envoltar l’home atrapat i el seulamentable estat, Chuck Tatum es fa càrrec de la situació i aconsegueix que el vinguin a rescatar de la manera més lenta possible per així donar espectacularitat al succés i escriure cada dia un capítol dels fets.
En aquest formidable estudi del costat més ocult de l’ésser humà i dels mass media, el genial director Billy Wilder combina el seu àcid cinisme amb un repartiment excepcional encapçalat per Douglas, Jan Sterling i Frank Cady. Aquí en podeu veure un tràiler:
Sabem avui que el que en diguérem feliços anys vint! van acabar tràgicament. Crisi econòmica, dècades sagnants dels anys trenta i quaranta amb grans guerres i ascens del feixisme i de l’estalinisme. Ara, que l’inici d’any i de dècada ens convida a fer balanç d’on som, podem afirmar tristament que iniciem els nostres anys vint del segle XXI, tot salvant les distàncies i les morts, més a prop de com començàvem els anys trenta del passat segle que no pas els anys vint.
L’únic avenç significatiu és que sembla que el feixistes del segle XXI no desitgen l’extermini físic de l’adversari, sinó o bé que no arribin a casa, en el cas dels immigrants, i negar-los els drets bàsics si ho fan, o bé expulsar de la vida política i social, silenciar i empresonar, els seus enemics interiors, com són les esquerres, la diversitat sexual i familiar o les nacions sense estat. Tret d’això, no exagerem quan constatem que som en un escenari pitjor que fa cent anys.
De la mateixa manera que passa a Espanya amb l’actual ascens del neofranquisme, per més que dir-ho escandalitzi a molts, sí que podem afirmar que vivim aquí i arreu en models molt pròxims al feixisme. Per suposat que els graus de violència no són els mateixos. Però, com queda clar a l’Estat espanyol, l’única diferència entre ara i el franquisme és aquest, el grau de violència exercit, i no tant una diferència substancial dels objectius polítics. Són, de fet, dos moments diferents d’un mateix projecte polític. Els nivells de violència que va exercir Franco són els que calien per a fer possible que avui es puguin mantenir les seves conquestes polítiques sense necessitat d’exercir els mateixos graus de repressió. Les oligarquies, les cúpules judicials, policíaques, militars, la premsa, la memòria històrica o la qüestió territorial, com veiem diàriament, poc es diferencien del que Franco o Fraga haurien desitjat per a l’Espanya actual.
A nivell global, els exemples de processos reaccionaris són llargs d’enumerar. Des de la Rússia autoritària de Putin, al populisme cínic, inhumà, conservador i ultranacionalista de Trump; una Xina que s’erigeix com a nova potència global amb el pitjor dels dos sistemes: un estalinisme neoliberal que sembla ser el model secretament desitjat per la resta de grans potències; la tirania d’Erdogan a Turquia, que es permet bombardejar països veïns per a dur a terme un genocidi etnopolític contra els kurds de Rojava –la revolució feminista i llibertària que representava una última esperança per a un mon millor–; el fanàtic de Bolsonaro, al Brasil, cremant l’Amazones, elogiant els règims militars dels anys setanta i desfermant més terrorisme d’estat i patronal contra els indígenes; un Xile que també desferma una repressió policíaca contra la població, pròpia dels temps de Pinochet; un cop d’estat a Bolívia dels sectors conservadors, catòlics i racistes contra el que havia estat l’únic president indígena en cinc segles a les Amèriques; una premi Nobel de la Pau avalant el genocidi ètnic dels rohingyes a Birmània; una UE indiferent a la tragèdia dels refugiats i la guerra de Síria, i còmplice amb els abusos d’estat sobre la ciutadania en el cas català, que és ja una crisi democràtica europea.
Steve Bannon, exassessor de Trump, poderós políticament i econòmica, està decidit a expandir la ultradreta als cinc continents, i ho està aconseguint. A través d’un ús intensiu i maquiavèl·lic del Big Data i d’un discurs i un programa clar, ha creat una veritable internacional de la ultradreta, adaptant-la a cada estat per a fer que adquireixi un paper creixent. Un èxit que les esquerres i l’altercapitalisme hem estat incapaços d’aconseguir. I és que, com reconeix el milionari Warren Buffet, «i tant que hi ha lluita de classes, i la meva l’està guanyant de carrer». En efecte, creixen les desigualtats a velocitat alarmant, es retallen els drets civils i les democràcies polítiques, la democràcia econòmica no arriba i s’estenen els discursos racistes, antiimmigració i de nacionalismes estatals dominants i excloents.
Aquest nou feixisme del segle XXI creix i es consolida arreu del món en diversos formats, però amb uns mateixos denominadors comuns que podríem concretar en un populisme de dretes, autoritarisme, centralisme, ultranacionalisme d’estat, neoliberalisme econòmic i conservadorisme reaccionari en drets, llibertats, igualtat i mecanismes de l’estat de dret per a protegir minories o sectors més febles. Molts països deixen de ser estats de dret per a esdevenir, desacomplexadament, estats de dretes.
A més de l’ascens del feixisme —explícit en casos com el de VOX o Le Pen—, veiem una tendència encara més temible. Assistim atònits al fet que el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política. Enlloc de la ferma oposició que el feixisme del segle XX trobava a les democràcies liberals i els socialismes, avui les dretes institucionals que es deien moderades i demòcrates accepten i mimetitzen cada cop més el discurs de la ultradreta. L’Espanya d’ara, amb un Casado i un Ciudadanos més histriònics que Abascal, n’és un clar exemple. I un PSOE que fins a trobar-se entre l’espasa i la paret, també s’afegia al club de la repressió d’un nacionalisme d’estat, excloent i assimilacionista, del todo por la patria, per no dir supremacista Tant, que ni es perceben ells mateixos com un nacionalisme, sinó com a portadors d’un mandat diví, que anomenen patriotisme.
Les esquerres, per la seva banda, hi reaccionen de manera tímida i dubitativa, sense un projecte propi clar. Ja sigui a la socialdemocràcia, al comunisme o a l’anarquisme —o el que en queda. Quan existeixen, caminen, com Podemos, sense un rumb clar, a remolc i en reaccions de curta volada i profunditat a aquest mateix discurs. Tret de la CUP, un cas singular a la política europea i global, que sí sembla tenir un programa transformador més sòlid.
L’esquerra més sistèmica, els autodenominats partits socialistes, ja fa temps que han renunciat al seu rol fundacional. No van intervenir, ni tan sols a nivell discursiu, per a avançar cap a un capitalisme de rostre més humà quan tot cridava a fer-ho, després de l’esclat de la crisi financera de 2008. Hauria estat fàcil aleshores assolir nous consensos globals de caire progressista, que inclús el liberal Sarkozy convidava a plantejar, on, sense arribar a canvis revolucionaris, sí que es poguessin implementar mesures de control dels abusos de les oligarquies sobre la ciutadania i un major repartiment de les rendes globals, amb mesures com la reducció d’hores de treball amb igual salari, sistemes de rendes universals garantides, i major taxació sobre beneficis financers i dels generats per l’expulsió de treball humà amb l’entrada de la robòtica. Ben al contrari, dotze anys més tard, tots els indicadors mostren un important creixement de les desigualtats, i els grans grups econòmics i el neoliberalisme en conjunt n’han sortit reforçats, malgrat tenir en la seva pròpia definició el germen de noves crisis cícliques i inevitables.
Una abdicació que, sens dubte, és un dels grans responsables de l’ascens dels populismes de dretes, que per a molts semblen ser els únics prou «valents» per a tenir un discurs propi diferenciat del de l’status quo. Per bé que amaguen darrere de les seves estridències i aparents crítiques al sistema, com demostra Trump, un mateix relat econòmic. Els partits socialistes han esdevingut el que potser eren des del primer dia: agents claus en la consolidació del capitalisme, fent de poli bo, sense generar veritables transformacions polítiques profundes, i encara menys econòmiques, tot consolidant el pensament únic neoliberal com a única opció, amb què en son tan sols una ala progressista en el camp social o cultural, però idèntic en l’econòmic i el geopolític.
La socialdemocràcia només ha existit i innovat a les darreres dècades als governs bolivarians de Sud-amèrica: Veneçuela, Bolívia i l’Equador de Correa, on malgrat tot, es provava de construir un model veritablement socialdemòcrata. Ni anarquisme, ni comunisme, ni un trencament amb el comerç global. Tan sols una major repartició de les rendes nacionals per a engegar una llarguíssima llista de mesures públiques per a les majories, empoderant-les i limitant el poder de les oligarquies nacionals i internacionals; obrint nous camins per a avançar cap a aquest capitalisme de rostre més humà, i abandonar la condició neocolonial del Sud geopolític. I tot això va engendrar l’odi dels sectors lliberal-conservadors-neocolonials del Nord, però també des partits socialistes, que veien com la construcció de veritables alternatives econòmiques de redistribució de renda i de poder, deixaven en evidència la inacció i la renúncia dels socialismes europeus. I la nostra premsa no en podia informar honestament perquè els anunciants són les grans multinacionals afectades per aquestes limitacions al seu poder, i perquè està vinculada a aquest bipartidisme que odiava per igual a Chávez, alhora que elogiava Lula o Mújica, que no han tocat ni una coma dels grans poders fàctics. Malauradament, també aquests governs bolivarians o bé han caigut per cops d’estats de dreta, o bé es troben en profundes crisis provocades per un assetjament permanent exterior ben semblant al que patí Allende. I, també, els altres governs de centreesquerra que hi havia a la regió han donat pas a les dretes.
El món, doncs, ha deixat de banda unes primeres dècades del mil·lenni políticament esperançadores amb fòrums socials mundials, propostes bolivarianes i ascens de molts moviments socials transformadors —que passats els anys no han deixat de ser minoritaris—, per a donar pas a una onada neoconservadora.
Davant d’això i de la fi d’alternatives macropolítiques, com havien estat els socialismes, sembla que només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança. Una tecnologia que amb Internet al capdavant i tota mena de dispositius que ens han canviat la vida, són també una arma de doble tall: poden esdevenir eines de dominació i espionatge per part de corporacions i estats sobre els ciutadans, com han desvelat Wikileaks, Snowden o el cas de CambridgeAnalytica (de la qual Bannon és principal accionista). Però, alhora, ens permeten imaginar altres possibles formes d’organització social, que podem veure avui de forma encara embrionària en cada cop més espais de les nostres vides.
El blockchain, la base tecnològica en què es basa el bitcoin —però que va molt més enllà i de les criptomonedes—, obre una nova fase d’Internet on la descentralització pot arribar a àmbits que fins avui requerien grans centres de poder públics o privats, reemplaçant-los amb models més lliures, descentralitzats i entre iguals d’organització social. Amb mètodes també P2P o wiki: lliures, oberts, entre iguals i comunals, que s’estenen a cada cop més àmbits.
La societat del coneixement transforma l’empresa, el treball, el valor i la societat, i ens pot conduir cap a una nova era d’abundància i creativitat. La tecnologia multiplica els recursos en poder-los compartir amb noves plataformes cooperatives o de l’economia col·laborativa, o pel fet de poder traslladar bona part de la riquesa cultural humana a un format virtual reproduïble infinitament sense cost. Però, calen encara models polítics que permetin fer d’aquests avenços eines d’emancipació.
Ens trobem en un encreuament de camins entre un domini complet de les societats per part d’elits cada cop més poderoses, o unes noves societats wiki, descentralitzades, obertes i lliures. Ara mateix sembla que el camí que el planeta pren és el d’aquesta nova plutocràcia (el govern dels rics) o feixisme 2.0. Però, a les nostres mans resta que amb un ús intel·ligent i social d’aquestes noves tecnologies, hackejant-les, i consolidant i estenent els moviments socials de l’ecologia, l’economia alternativa i la cultura ecollibertària, així com provant de recuperar un rol central de polítiques valentes de progrés als espais representatius, puguem superar aquests temps i dinàmiques reaccionàries i neoconservadores per a començar el mil·lenni amb esperances d’acabar-lo.
