Francis Fukuyama (Chicago, 1952) ha publicat un assaig sobre la decadència política. El cert és que ha d’actualitzar contínuament les anàlisis perquè la decadència es retroalimenta constantment. El mateix passa amb les previsions sobre les conseqüències del canvi climàtic.
És evident que la decadència neix de la burocràcia, el dogma, el servilisme i l’estupidesa, i és exactament això el que representen, en general, la majoria de la classe política actual. A Espanya, amb l’agreujant que no va participar en la Segona Guerra Mundial. El règim que neix el 1978 manté intactes les imposicions feixistes de la dictadura del general Franco. El rei, imposat, i la Constitució es fa sota el control dels militars.
Els beneficiaris econòmics del règim del 78 han estat fonamentalment el PSOE i el PP, que pacten amb els oligarques financers, l’Església, l’Exèrcit, la Magistratura, etc. S’han beneficiat escandalosament del sistema, mantenint a tort i a dret que Espanya és un estat democràtic i que té divisió de poders. És fals. En tot cas, té divisió d’interessos, sobretot quan una part important dels catalans diuen que estan farts de viure en un estat oligàrquic i corrupte i l’Estat els reprimeix en nom de la democràcia. Una vergonya.
Però el més repugnant que es pot veure en política és quan, per interessos personals i per poder gaudir del poder, un personatge com Pablo Iglesias pacta secretament amb Pedro Sánchez per seguir amb el règim del 78. El pacte signat davant les càmeres de televisió, amb abraçada inclosa, és un dels actes més decadents i repulsius que es poden oferir a una població que, farta de pallassos, acabarà sortint al carrer per molt que els tribunals Constitucional i Superior i la Policia els reprimeixin en nom de la democràcia; més ben dit, en nom de la decadència.
Nan Orriols és un ésser humà que valora l’amistat. En un dels seus darrers escrits diu: «Els amics no diuen res. Arriben, marxen i tornen. Però sempre hi són». Ell sempre hi és i al llarg de tants d’anys d’aventures ha teixit una xarxa d’amistats que —més enllà de coneguts i saludats, que també són munió— omple aquests darrers dies de novembre i primers de desembre les presentacions —Manlleu, Sant Joan de les Abadesses, Vic, Balenyà…— de la seva nova incursió editorial: Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.
Orriols va iniciar el seu fer literari, a base d’escrits en qualsevol paper que es pogués fer servir, fa molts i molts anys, però a nivell públic no es va estrenar fins l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries), Ocells petits (poesia) i Pintallavis (aforismes) —tots els quals amb el bon segell de Viena Edicions—, a més de l’edició de bibliòfil (amb les seves pintures)Indi, i el darrer, l’any passat, en col·laboració amb Esther Pujadas, Robots, tòtils i cacanòries. i, encara, tota la ingent tasca que està fent per al reconeixement de la seva tieta, la gran escriptora Maria Dolors Orriols.
Il·lustració de Nan Orriols per a la coberta d’Homo vulgaris.
Precisament, Pujadas, una mena de torsimany de la lletra i la llengua d’Orriols i que fa el pròleg d’aquest nou Homo vulgaris, hi diu que comenten tot el que escriu, «ja siguiu article per al blog La Resistència, un Serpent per al Diari de MAnlleu o els textos d’un nou llibre com en el cas d’Homo vulgaris on trobareu una mica de tot: aforismes, dedicatòries, recordatoris i fins i tot dibuixos amb els quals en Nan expressa i comparteix el que sent. M’agrada llegir-lo perquè mai no em deixa indiferent. Puc estar-hi d’acord o no, però cal reconèixer que em desperta sentiments i actituds: em fa pensar, reflexionar, riure i també enfadar».
De Pujadas, en aquest Homo vulgaris, Orriols bé n’escriu:
ENCENALLS
L’Esther Pujadas guarda paraules. Diu que les perdem. Aviat, ningú no podrà treure foc pels queixals i tot haurà estat foc d’encenalls.
En aquest nou volum,l’autor diu d’ell mateix: «De molt jove vaig conèixer un gos de carrer i ens vam fer amics. M’agradava passejar pel mercat de bestiar i entretenir- me amb els xarlatans. No tenia cap interès pels estudis, i el tenia tot pels rius i les muntanyes. Vaig treballar i em vaig espavilar per comprar un xic de llibertat. Analitzats, amb intel·ligència animal, polítics, capellans i dropos, em vaig exiliar a les Guilleries i als Pirineus fa més de quaranta anys. M’agraden els deserts i els boscos i estimo els amics».
Per anar fent boca d’aquest Homo vulgaris, us deixem amb tres incursions aforístiques que inclou el llibre, també il·lustrat per l’autor (que ven làmines d’aquestes il·lustracions per a afavorir la causa dels presos i dels exiliats.):
Dones i homes som vanitat. Callar és de savis. (És per aquest fet que som tants, els que escrivim.)
Einstein deia que la memòria és la intel·ligència dels babaus. També, podríem dir que el plagi és la supervivència dels més inútils. (Deixo clar que acabo de plagiar Einstein.)
Paraules sense sentit i que, per molt que les ordenem, no tindran mai cap sentit.
Al llibre, dedicat als resistents, hi plana tothora la crisi ecològica, un pensament que acompanya invariablement l’autor —coneixedor i amic de mare Natura, bèsties i bestioles—, com resumeix en aquesta
NOTÍCIA
2019. Primavera Dic que l’espècie humana és el ser més criminal de l’univers conegut. Dic que un sofista és el mateix que un filòsof, i que tan criminal és el jutge com l’acusat. No podem separar els humans en bons i dolents. El nostre judici és per al comú de tots plegats. Rics i pobres tenen la mateixa responsabilitat. La sisena extinció no discrimina a ningú. Tots torturem animals. Tots mengem plàstic. Tots bevem herbicides. El nostre temps s’acaba, i l’home superior o vulgar, sàpiens o neandertal, va agonitzant. En pocs anys no se sentirà la seva veu.
Estigueu atents si aviat aquest Homo vulgaris aterra a prop de casa vostra i gaudiu-ne tan com pugueu.
Tip de rebre tota mena de negatives dels animals del barri, el ratolí va estar sospesant la possibilitat d’obrir el seu ventall d’amants zoofílics amb els habitants de l’aquari. Un vespre que anava especialment calent, va llençar-s’hi i va intentar penetrar desenes de peixos i cefalòpodes que amb una habilitat inesperada, se li escorrien entre les mans abans que ell pogués fer-ho dins del seu cul. Quan finalment va aconseguir sodomitzar l’eriçó del fons de l’aquari, va descobrir l’immens plaer que proporciona el sexe sense oxigen, i de retruc va quedar marcat físicament i psicològicament, per les pràctiques sadomasoquistes.
Massacre que per bé no vingui
Tot i no tenir gaire gana perquè aquells dies l’havien estat engreixant de valent de cara a l’àpat de Nadal, el gall d’indi va rodejar el fill de dos anys dels grangers i va clavar-li milers de piconades, reduint-lo a un manyoc de vísceres irreconeixibles, posteriorment devorades pel porc i la truja. Els pares del nen van buscar-lo durant tres dies i les seves corresponents nits, però incapaços de trobar-ne cap indici van acabar denunciant un suposat segrest a la policia. Veient l’estat depressiu en què havien caigut els dos responsables de la granja, els animals van lamentar profundament la seva irreflexiva actitud, amb l’atenuant alleujador que aquell drama els permetria sobreviure com a mínim a unes festes sense res a celebrar.
Terror dins dels llençols
El contacte d’una pell escatosa va desvetllar al president del comitè d’empresa dels treballadors del zoològic, a les dues de la nit. El cor li anava a mil però va quedar-se quiet amb la serp que algú li havia posat dins dels llençols enroscant-se entre les seves cames, xiulant sibil·linament, i llepant-li bífidament la pell, provocant uns calfreds que aviat li van amarar el cos de suor. Al cap d’una estona, recordant els trenta anys allitant-se amb la seva antiga parella, va perdre la por pel rèptil i es va tornar a adormir plàcidament mentre el perillosíssim animal verinós, conscient del seu fracàs en la missió, s’enfonsava en una incurable depressió.
Infortuni capil·lar
La depressió del professor de secundària en constatar que la caiguda del seu cabell era irreversible va ser tan gran, que va celebrar el darrer àpat barrejant-hi les restes de barbitúrics que guardava per casa, precipitant-se a una fi dramàtica a causa de la gran aprensió que sentia a quedar-se calb. Quan al cap d’unes hores de ser mort la seva ànima va reencarnar-se en un dels nadons de pop de l’aquari, el cefalòpode va córrer per tot el recinte buscant-hi infructuosament una farmaciola. Consternat per l’evidència d’un futur despietadament cruel, va prendre consciència que el seu immens i brillant caparró seria exhibit a milers d’escolars i tafaners durant les properes dècades.
Res no aturarà la crisi ecològica si no fem un cop de cap i canviem la nostra manera d’ésser en el món. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Després d’un temps sense poder escriure —aclaparat per una sobtada úlcera duodenal que em va fer jaure en un llit d’hospital i recuperar-me després a casa, a poc a poc, en bona companyia i amb bons aliments—, no us faré ara un capmàs a correcuita de tots els pensaments que m’han acuitat aquests mesos, de procés inacabable i repressió continuada, que deuen ser dos factors aritmètics que, vist el que passa, donen com a resultat quasi sempre l’eterna derrota dels postulats que clamen i reclamen la llibertat de la pàtria. Mentre s’anteposi el tacticisme ideològic i les estratègies ideològiques a la llibertat de Catalunya, de tota la nació, no ens en sortirem i continuarem sotmesos al jou castellà.
L’esperit dels temps crema a la llar. [Foto: Xavier Borràs.]
No és el canvi climàtic, estúpids!
Fa fred, com pertoca a aquestes alçades de la tardor, i el brou i la llar fumegen l’esperit dels temps. Vora els tions i les soques que crepiten a terra penso en això de l’emergència climàtica, de què parlem sovint a La Resistència. M’adono que tot i els advertiments, els capitostos de les societats d’això que en diuen «primer món» s’han aplegat aquests dies a la COOP 25 a Madrid —tot i la repressió exercida per aquest estat contra la nació catalana— i sota presidència de Xile —tot i la repressió exercida per aquets estat contra els seus ciutadans– per a no fer res pràctic, tret de gastar diners de l’erari públic i, també, contaminar (penseu, només, en les desenes de vols xàrter fets per anar i tornar amb tota la trepa de vividors que s’hi han aplegat).
Aquesta emegència climàtica, que aboca la humanitat a la sisena extinció, no es produeix per un casual ni és fruit de canvis atmosfèrics més o menys espuris. Tots els senyals, que els científics (molts dels quals porucs o lligats de peus i mans pels lobbys industrials i militars) ja han demostrat a bastament i que gran part del planeta ja nota en pròpia pell, porten a la mateixa conclusió: és una crisi ecològica, entesa com un totum revolutum que té a veure amb la nostra manera de produir, de consumir i d’ésser en el món.
Als Països Catalans el desenvolupament industrialista, iniciat en el franquisme i practicat durant decennis, ha afectat greument la salut ecològica dels sistemes naturals del nostre país i ha fet que avui siguem molt depenents de les importacions de productes energètics i de productes alimentaris. Tenim davant nostre un enorme repte: recuperar la salut ecològica dels sistemes naturals i avançar per a recuperar la sobirania energètica i alimentària, per a disposar d’una societat més lliure i més saludable.
La protecció de l‘agricultura i la ramaderia locals, no extensives, són fonamentals per a la preservació de l’entorn natural. [Foto: Xavier Borràs.]
Una República catalana amb energia neta
La política catalana hauria de tenir com a eixos rectors els Objectius del Desenvolupament Sostenible pel 2030, adoptats l’any 2015 per l’Assemblea General de Nacions Unides (ONU): «Preveiem un món en el qual el desenvolupament i l’aplicació de la tecnologia siguin sensibles al clima, es respecti la biodiversitat i sigui resilient. Un mónen el que la humanitat visqui en harmonia amb la natura i en què la vida silvestre i les seves espècies vivents estiguinprotegides».
En el cas de Catalunya, a més a més amb repte de fer realitat el mandat Primer d’Octubre, no podem posar el cap sota l’ala a l’hora de fer front als reptes globals. El darrer Informe del Club de Roma (La transformació és possible: Com assolir els Objectiusdel Desenvolupament Sostenible dins dels llindars planetaris), ho diu ben clarament: «És impossible l’assoliment, de forma integrada, dels Objectius del Desenvolupament Sostenible, si això es fa a partir del creixement convencional”». Abordar aquest doble repte no es pot fer amb les eines i els instruments polítics que ens han portat a les crisis actuals: crisi de l’Estat-nació espanyol, creixents desigualtats, destrucció d’ecosistemes, augment de la temperatura global, etc.
Aquesta és la raó per la qual cal és necessari crear noves eines i instruments polítics per construir un nou país al servei de la seva gent i en pau amb la natura. Ens hem de comprometre a bastir una República al servei de les persones, justa i solidària, on la lluitacontra el canvi climàtic sigui una prioritat i es dotin recursos necessaris per a la regeneració dels sistemes ecològics malmesos. Necessitem una República que exerceixi la seva sobirania sobre els béns bàsics comuns (sòls, aigua o energia) que ens ofereixen els sistemes naturals. Volem una República on la totalitat d’energia procedeixi de les fonts renovables, netes i no contaminants.
El paper dels mitjans de comunicació
Fa més d’una dècada és va popularitzar la qualificació del canvi climàtic com «una veritat incòmoda». Tanmateix, actualment, a les portes de la tercera dècada del segle, aquesta qualificació ha restat a bastament superada. Avui parlar de canvi climàtic ja és confús i poc precís i cal reconèixer en primer lloc que el que ens ve al damunt, que ja comencem a patir, és una autèntica emergència ecològica a escala planetària. No es tracta, doncs, d’una veritat incòmoda, sinó d’una realitat ineludible. I tot el que no sigui parlar i informar en aquests termes és amagar, eludir, confondre i desarmar la capacitat de reacció de la nostra societat.
De fet, cal amb urgència una nova manera de mirar la realitat, una nova visió de la vida, del clima i de les seves repercussions. Hem de deixar de considerar «bon temps» que als mesos d’hivern tinguem temperatures primaverals. O hem de fixar-nos en l’augment de les temperatures mínimes, no només de les màximes, perquè incideixen més en l’increment de la mortalitat i de la morbiditat. O en altres qüestions importants com la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius.
Cal afrontar clarament els reptes de l’emergència climàtica, de la crisi ecològica. Caldrà un esforç informatiu de qualitat per acompanyar i donar suport a l’enorme procés de transició econòmica, productiva, social i cultural que la nostra societat haurà d’afrontar, i cal fer-ho amb prou temps perquè aquest procés es pugui fer de la forma més inclusiva i democràtica, amb justícia social i ambiental.
Arreu d’Europa i als cinc continents creix un moviment de milers de persones, entitats socials, xarxes internacionals, una part important de la comunitat científica i, de forma destacada, la joventut a qui pertoquen les dècades vinents. Un moviment que crida a prendre aquest futur a les nostres mans, per no deixar-lo en mans de les elits polítiques i econòmiques globals que fins ara i durant lustres han demostrat la seva tossuda incapacitat a actuar per al bé comú, sense cedir ni una engruna del seu poder i dels seus beneficis, ni tant sols quan és la humanitat i el planeta qui està en joc.
Monòlit de la Gorja d’Olduvai, a Tanzània [Foto: D. Gordon E. Robertson÷Wikimedia.][Un report de Clàudia Masó i Laura Vidal.]
FITXA DEL JACIMENT:
Nom: Gorja d’Olduvai. Nom local:Oldupai. Localització: Tanzània, Àfrica. Coordenades: 2°59′37″ S 35°21′04″ E Dimensions: 48 Km2 d’extensió. Cronologia: 2Ma – 15.000 anys. Protecció: Patrimoni mundial per la UNESCO.
Olduvai (Tanzània). Conjunt de jaciments del Paleolític Africà conegut per les importants troballes sobre els primers homínids i l’origen de l’esser humà. Repartits en una extensió de 48 quilòmetres quadrats i amb una potència estratigràfica de 90 metres, l’estratigrafia d’aquests jaciments es pot dividir en set grans nivells o etapes: en el nivell I hi ha restes d’Homo Habilis i de Paranthropus boisei juntament amb industria Olduvaiana i en el nivell II restes d’Homo Ergaser. La industria Olduvaiana es manté en alguns nivells superiors (III i IV) d’algun dels jaciments, juntament amb l’industria Olduvaiana evolucionada i l’Axeliana. En els nivells més recents, Ndutu i Naisiusi, es varen trobar restes d’Homo Sàpiens.
Situació de la Gorja d’Olduvai, a Tanzània. [Google Maps.]
Introducció
La Gorja d’Olduvai esta situada a la plana del Serengueti, a tocar de la Vall de Rift Oriental, al Nord de Tanzània, Àfrica. El nom d’aquest jaciment prové de “Oldupai”, la paraula massai per denominar la típica planta que creix a la gorja. Aquesta és una planta que conté en el seu interior una gran quantitat d’aigua i, en els moments de sequedat, els animals i el propis massais la recol·lecten per hidratar-se.
Des que es va començar a formar la Vall del Rift, ara fa uns 30 Ma, aquesta depressió ha anat acumulant sediments de diferents entorns continentals. Això es va intercalar amb materials volcànics i les restes òssies, tant d’animals com d’homínids, que varen assentarse estacionalment en el emplaçament. Les erosions del riu han permès revelar aquest sediments i totes les restes que contenen.
La Gorja d’Olduvai és avui dia un jaciment arqueològic important atès que conté restes de quatre homínids diferents: l’Australopithecus Boisei, l’Homo Habilis, l’Homo Ergaster i l’Homo Sàpiens.
Estat de la qüestió
L’any 1979 es va inscriure en el llistat de patrimoni mundial de la UNESCO la zona de conservació del Ngorongoro, la qual engloba el jaciment tractat en aquest treball i el de Laetoli, jaciment on es troben les petjades d’uns Australopithecus afarensis. El 2010 es va fer la extensió d’aquesta inscripció.
L’octubre de 2017 es va inaugurar el OGM (Olduvai Gorge Museum), on es pot veure molta cultura material i restes dels diferents Homo, com una recreació de l’esquelet de la Lucy, un Australopithecus afarensis trobat a Etiòpia o les petjades de Laetoli. Al sortir del museu hi ha un mirador amb unes graderies on es pot contemplar tot el jaciment. Aquest museu ha estat finançat per la Comunitat de Madrid i La Caixa.
Les excavacions arqueològiques varen començar l’any 1913 i segueixen a dia d’avui per la University of Dar es Salaam, Tanzania; la Universidad Complutense de Madrid i la University College London. El nivell excavat darrerament ha sigut el Bed II del jaciment FLK West (Frida Leakey Korongo West) datat en 1.7 Ma.
Història del jaciment
Tot va començar al 1911, quan Wilhelm Kattwinkel, metge i arqueòleg alemany, va viatjar a l’Africa oriental per investigar sobre la malaltia de la son. Va visitar la Gorja d’Olduvai i observà moltes restes òssies fòssils d’un cavall extingit. Al 1913, Hans Gottfried Reck, vulcanòleg i paleontòleg, inspirat pels descobriments de Kattwinkel, va dirigir un equip cap a la Gorja. Allà trobaren restes d’Hominis que es dataren amb radiocarboni en 17.000 BP. Es varen preveure quatre expedicions més però la Gran Guerra ho va impedir. Després de la guerra, Tanzània, va passar a esser territori Britànic. Louis Leakey, paleoantropòleg i arqueòleg Kenià que va estudiar a la Universitat de Cambridge, es va posar amb contacte amb G. Reck per veure les restes òssies que havia trobat. Un cop les va veure es va convèncer que allà hi havia d’haver restes lítiques igual que a un jaciment que estava excavant a Kènia. Així doncs Louis Leakey, G. Reck, el paleontòleg Donald McInnes i dies més tard la dona de Louis, Frida Leakey, es varen dirigir cap a la Gorja d’Olduvai l’any 1931. Allà trobaren restes lítiques i és quan Louis Leakey va batejar el jaciment FLK (Frida Leakey’s Karongo) en honor els treballs que va fer la seva dona allà.
En aquells moments Louis Leakey estava redactant el seu segon llibre anomenat: Adam’s Ancestors i la seva dona, embarassada, era l’encarregada de realitzar les il·lustracions. Fou un part complicat i F. Leakey no va poder realitzar-les. A una festa Louis va conèixer a la Mary Nicol, la qual es va encarregar de realitzar les il·lustracions. Al desembre de 1933 Frida Leakey va donar a llum, i un mes més tard el seu marit li va demanar el divorci, ates que Mary i Louis s’havien enamorat. Mary i Louis, encara casat, van anar a viure junts i la noticia es va fer viral. Al 1935 Mary Nicol va visitar per primera vegada Olduvai. L’any següent Louis Leakey es va divorciar de la seva dona i es casà amb Mary. A partir d’aquell moment el nou matrimoni Leakey es varen convertir en els responsables de la majoria d’excavacions i descobriments dels fòssils d’hominini a la Gorja d’Olduvai. Al 1949 Mary i Louis Leakey varen donar a llum al seu tercer fill.
M. Leakey, el 1959, va descobrir al jaciment FLK el crani d’un Australopithecus boisei. Els Leakey, a més d’una gran quantitat de restes faunístiques, varen trobar un munt de restes lítiques, una de les quals M. Leakey les anomenà talla Olduvaiana. Al 1960, en el jaciment FLK Nord-Nord, Jonathan Leakey (primer fill de Mary i segons de Louis) va trobar una mandíbula la qual demostrà l’existència dels Homo Habilis. Les excavacions continuaren fins a dia d’avui aportant noves evidencies i coneixements sobre l’evolució de l’home.
Estratigrafia i cultura material
El terme de Bed, originalment nomes comprenia des del Bed I fins el V. Avui en dia es comprèn fins el Nudutu i Naisiusi Beds. Al 1951 es va fer una primera divisió dels diferents nivells estratigràfics per Hans G. Reck. “Reck’s original subdivision into Beds I through IV is continued here, with some modification.” (HAY, 1976).
La Gorja d’Olduvai és un conjunt de jaciments, com Atapuerca, i és evident que no hi haurà els mateixos nivells sedimentaris a tots ells. «Bed I is redefined to include all rocks between the Naabi Ingimembrite and the base of Bed II (…). By this definition Bed I includes the lava flows in the bottom of the gorge and is the thickest of the Olduvai Beds. Bed II is still used now as Reck defined it (…). Beds III and IV are continued in their original sense in the eastern part of the gorge where they are mappable units; farther west they cannot be separated and are termed Beds III-IV (und., or undivided). Thus Beds III and IV can be viewed as members of a single formation, Beds III-IV (und.).» (HAY, 1976). És per aquesta raó que a la taula estratigràfica que hem elaborat hi ha una separació discontinua entre el Bed III i el IV.
«The Masek Beds are a widespread unit, characterized by eolian tuff, which disconformably overlies Beds III and IV. (…) Beds V and Va are obsolete and are replaces by two units, the older of which is the Ndutu Beds and the younger of which is the Naisiusiu Beds. The Ndutu Beds comprise eolian tuff and detrital sediments (…). the Naisiusiu Beds are chiefly eolian tuff deposited in the gorge and over the adjacent plain after the gorge had been eroded to nearly its present depth.» (HAY, 1976).
A continuació es troba una taula i una fotografia del tall estratigràfic, on es mostren els diferents nivells de la Gorja d’Olduvai amb la seva cronologia pertinent. S’ha de tenir present, com hem dit, que és una estratigrafia a termes generals, pot haver jaciment que varia una mica. Cada nivell te unes restes fòssils d’homínids i cada un d’ells una talla lítica associada. Aquestes dades també es mostren en la taula.
Il·lustració 1. «South side of the Main Gorge at the Second Fault. Here the gorge is about 75 m deep.» (HAY, 1976, p.177.)
Hominització a l’Àfrica
A la Gorja d’Olduvai s’hi han produït alguns dels descobriments més importants de la història de l’evolució humana. El jaciment en qüestió és valuós per molts aspectes; per la quantitat de restes fòssils dels que actualment considerem primers Homo i per les restes de fauna associada a aquests, també per ser el jaciment on s’hi han trobat les primeres evidències de indústria lítica i per el gran nombre d’aquesta cultura material i finalment per la seva geologia. Les restes òssies que s’han trobat pertanyen a Paranthropus Boisei (2,3 Ma – 1,2 Ma) , Homo Habilis (2,6 Ma – 1,6 Ma) i Homo Ergaster (1,9 Ma – 1,3 Ma). Gràcies a aquests descobriments els investigadors han pogut acostar-se una mica més a l’enigma de l’evolució de la nostre espècie encara que amb molts interrogants.
A partir de la informació que hem aconseguit sobre aquestes troballes i també d’altres en jaciments propers i no tan propers, tractarem el tema del procés d’hominització a l’Àfrica. Abans de començar és necessari aclarir que hi ha moltes teories sobre les espècies que ens precedeixen i, per tant, ho enfocarem tot des d’un punt de vista hipotètic.
Hi ha moltes definicions per a la paraula espècie però les més òptimes a l’hora de parlar sobre l’evolució humana són els conceptes d’espècie de tipus evolutiu o filogenètic. Segons Wiley (1978) el concepte evolutiu d’espècie és quan una espècie és considerada un llinatge, una seqüència genealògica de poblacions que evoluciona per separat i amb un rol propi o destí històric en canvi, el concepte filogenètic d’espècie segons Cracraft (1983) es basa en que cada espècie estaria caracteritzada per una única barreja d’aspectes primitius i derivats que permetria diferenciar-la de les altres espècies.
A continuació presentarem de manera ràpida i concisa les diferents espècies que s’han trobat al llarg dels anys al jaciment d’Olduvai juntament amb algunes característiques de cada una.
El primer exemplar de Paranthropus Boisei el va descobrir Louis Leakey el 1959 al nivell II del jaciment BK (Bell Korongo) de la Gorja d’Olduvai, tot i que actualment també hi ha evidències de P. Boisei a Kènia, Malawi o Etiòpia. Aquesta espècie es caracteritza, entre d’altres, per ser més robust, per un gran dimorfisme sexual, per la gran envergadura dels molars i premolars en comparació als incisius i els canins i per l’engrossiment de l’esmalt d’aquests. També per tenir una cresta sagital molt gran amb un gran polimorfisme, fet que indica un consum d’aliments més durs i abrasius.
Les primeres restes d’Homo Habilis van ser descobertes per la família Leakey a mitjans dels anys 60 a Olduvai, encara que també s’han trobat restes d’aquesta espècie en altres jaciments de Etiòpia, Kènia o Sudàfrica. El descobriment d’aquest primer Homo va significar una “revolució” pels investigadors ja que se l’hi va atribuir l’autoria de les primeres industries lítiques. Això va significar que el cervell d’aquesta espècie era lo suficientment gran com per planejar la fabricació d’útils amb un objectiu determinat. Alguna de les característiques de l’Homo Habilis són, per exemple, un augment del còrtex cerebral, absència de cresta sagital i un foramen màgnum en posició més avançada com els humans moderns que indicaria que caminaven de forma bípeda com nosaltres.
També s’han trobat restes fòssils d’Homo Ergaster a Olduvai, entre d’altres. El descobriment d’aquesta espècie, al 1971, a l’Àfrica oriental va ser molt important perquè va ser la primera que tenia unes similituds considerables amb l’humà modern. La industria lítica Modus II o Axeliana se l’hi atribueix a l’Homo Ergaster i, per tant, significaria un desenvolupament cognitiu més complex que les espècies anteriors. Les característiques més rellevants d’aquest homo són la mida de les dents, molt semblants a la dels essers humans moderns, un esquelet molt preparat per a un bipedisme complet i, molt important, l’absència de característiques associades a la locomoció arbòria.
Il·lustració 2: Paranthropus boisei. [Roberts, 2011, p. 95.]Il·lustració 3: Homo Habilis. [Roberts, 2011, p. 101.]Il·lustració 4: Homo Ergaster. [Roberts, 2011, p. 117.]
El procés que va transformar progressivament un llinatge de primats en humans és la hominització, la qual està molt discutida pels científics. Amb les evidències fòssils que tenim avui dia s’han pogut crear una sèrie de teories sobre aquest procés tan complicat de desxifrar.
Juntament amb l’aparició dels primers homínids va aparèixer el bipedisme. Aquests primers homínids, descendents dels primats, són l’Orrorin tugenensis i l’Ardipithecusramidus encara que no eren del tot bípedes. Els primers en ser-ho totalment foren els Australopitecs. Així doncs, hi ha diversos investigadors que creuen que aquesta capacitat de caminar drets fou la que ens va separar evolutivament dels primats. No se sap del cert com va poder succeir, però hi ha dues teories; La teoria del bipedisme complet i la del bipedisme parcial. La primera es basa en que l’individu ja era capaç de mantenir-se den peus i moure’s sempre en aquest estat, en canvi, el bipedisme parcial “el individuo comenzaría por erguir el tronco en la posición sentado como hacen los primates primitivos, continuaría con la capacidad de erguirse sobre las patas traseras (bipedestación) y terminaría por caminar balanceándose para desplazarse por terrenos abiertos pero sin abandonar su capacidad de trepar por los árboles, e incluso dormir en nidos arbóreos para protegerse de sus depredadores como parece que harían los Australopithecus” (FERRNÁNDEZ, 2013).
El bipedisme va generar modificacions anatòmiques. Les més notables són el foramen màgnum, que implicaria un augment de la llargada de la columna vertebral i la seva curvatura en forma de S per a repartir millor el pes. També un subtil i progressiu escurçament dels braços, possiblement perquè ja no pujarien tan a els arbres com fan els goril·les o ximpanzés. El dit gros del peu o “hallux” es va anar desplaçant des d’un angle divergent per alienar-se amb la resta dels dits, la part medial del peu que abans era flexible es va anar tornant rígida per a caminar millor dempeus i el calcani es tornaria més rígid per suportar el pes de l’individu. Per últim, un dels canvis més importants que va comportar el bipedisme va ser la morfologia de la pelvis. Aquesta, seria més robusta i ample per a una millor locomoció, però a conseqüència, es reduiria el canal del part. Al reduir-se el canal del part, tan la morfologia del nadó com la gestació en si van haver-se d’adaptar. Aquests fets van significar una infància i criança prolongada que, segurament, van comportar una necessitat de crear uns llaços socials i efectius més potents. Una evidència del bipedisme dels Australopitecs, concretament d’Australopithecus afarensis, són les petjades fossilitzades de Laetoli (Tanzània) “The Laetoli footprint tracks were formed by a specific sequence of events. An initial eruption left a fine layer of powdery ash through which the hominins left their mark. A soft rain shower, followed by sunshine, had the effect of solidifying this layer, before subsequent eruptions covered the tracks until they were eventually unearthed.” (ROBERTS, 2011). Aquestes ens mostren que el “hallux” d’aquesta espècie ja estava quasi be alineat amb la resta dels dits del peu, fet que ens indica que ja caminaven dempeus.
Les espècies descendents dels australopitecs, bípedes totes, tenen una capacitat cranial més alta que aquests primers, qui la tenien d’uns 440 cc aproximadament a diferència dels Homo abilis (752 cc) o els Homo erectus (850 cc).
“Podremos apreciar así que el concepto linneano de familia Hominidae deberá extenderse para influir a otras especies fósiles que tienen algunos de los caracteres previamente considerados exclusivos de Homo sapiens, y que, a medida que son más antiguos y primitivos, son cada vez más similares a los Pongidae.” (SPOTORNO, 2014).
Il·lustració 5. Capacitat craniana en cc. [Spotorno, 2014, p. 134.]La frontera per a considerar una espècie del gènere Homo és que sobrepassi els 600 cc.
Algunes característiques anatòmiques dels Homo són un bipedisme molt complert, cames més llargues que els braços, la capacitat craniana, un dimorfisme sexual molt menor que en altres gèneres o la forma de barril de la caixa toràcica degut a una reducció del sistema digestiu ocasionat pel consum de carn.
Com hem esmentat anteriorment, el jaciments d’Olduvai contenen les primeres evidències d’indústria lítica de tot el món. A més, no només hi ha la indústria lítica més antiga datada actualment, sinó que és un jaciment on es pot veure d’una manera molt clara el pas del Modus I al Modus II, és a dir, del mètode de talla Olduvaià a l’Axelià. Aquesta industria lítica està molt relacionada amb la capacitat craniana de cada espècie. Els homo habilis són considerats els primers Homo en fabricar útils (Modus I) anomenats Choppers i Chopping-tools, els quals necessitaven un plantejament abans de fabricar-les. “(…) En conjunto con el desarrollo del cerebro, que coordina las acciones motoras y creativas, esas habilidades le permiten a Homo no sólo usar herramientas con exquisita destreza, sino también fabricarlas eficiente e intencionadamente. Eventualmente este proceso puede ser visto, o aprendido por otros, lo que facilita su multiplicación. Estas complejas características culturales son desconocidas para todo otro animal.” (SPOTORNO, 2014). Més tard va aparèixer el modus II o Axelià el qual és considerat autoria de l’Homo ergaster qui tenia una capacitat cranial més gran que l’Homo habilis i, per tant, unes eines més sofisticades i amb un planejament anterior més complex. A més tenim evidències que aquesta espècie va ser la primera en utilitzar el foc. Com que per fabricar aquestes eines es necessitava planejar una sèrie d’accions es creu que va començar el desenvolupament del llenguatge. “Los artefactos de Homo habilis sugieren entonces el comienzo del desarrollo, uso y difusión del lenguaje, el que no deja rastros fósiles.” (SPOTORNO, 2014).
Il·lustració 6. Transició de l’Olduvaià inicial, passant per l’Olduvaià evolucionat, fins l’Axelià. [PPT Xavier Mangado: El Paleolític a l’Àfrica.]Com podem comprovar, les espècies d’Homo més modernes tenen una capacitat cranial major que les anteriors i una morfologia més semblant a la nostre. Llavors, ¿Derivaven unes espècies d’unes altres? ¿Fou un procés continu i lineal? ¿Com pot ser que les espècies que hem esmentat convisquessin en el temps i l’espai?
La majoria de científics creuen que, efectivament, les espècies van anar evolucionant d’unes a altres “Por lo tanto, el origen del linaje humano debe haber ocurrido en África, a partir de una especie ancestral tipo Homo erectus (presente también en África), que a su vez se originó a partir de un ancestro tipo Homo habilis, y que a su vez evolucionó a partir de algún Australopithecus, hace unos 3 millones de años (ambos exclusivamente africanos).” (SPOTORNO, 2014). Es creu que aquesta evolució no va ser ni continua ni lineal. Les teories dels mecanismes d’especiació aporten una possible resposta a aquest enigma. La primera s’anomena especiació al·lopàtrica o geogràfica i consisteix que a causa d’una barrera geogràfica una mateixa espècie s’acaba separant genèticament, és a dir, la separació espacial de dos poblacions de la mateixa espècie dóna lloc a l’aparició de novetats evolutives en una o en les dos poblacions ja que el medi ambient es diferent en les diferents zones geogràfiques. Dins de l’especiació al·lopàtrica hi ha l’especiació en ramificació o en bifurcació. Aquesta primera diu que l’espècie mare perviu i no canvia mentre que l’espècie filla queda aïllada i es modifica. La segona es basa en que l’espècie mare desapareix i apareixen dos o més espècies filles. “La especiación geográfica o alopátrica (Mayr 1942) es el modelo que cuenta con un mayor número de ejemplos ampliamente documentado. Básicamente consiste en la separación geográfica de un acervo genético continuo, de tal forma que se lleguen a producir dos o más poblaciones geográficas aisladas. La separación entre las poblaciones puede ser debida a migración, a extinción de las poblaciones situadas en posiciones geográficas intermedias, o mediada por sucesos geológicos. La barrera puede ser geográfica o ecológica, como por ejemplo cumbres que separan valles en las cordilleras o zonas desérticas que separan zonas húmedas.” (PERFECTTI, 2002). El segon model d’especiació s’anomena especiació simpàtrida i es basa en l’aïllament i la formació de dues espècies en un mateix espai. “La especiación simpátrica implica la divergencia de algunos demes hasta conseguir independencia evolutiva dentro de un mismo espacio geográfico. Habitualmente conlleva que las nuevas poblaciones utilicen nichos ecológicos diferentes, dentro del rango de distribución de la especie ancestral, desarrollando mecanismos de aislamiento reproductivo. (PERFECTTI, 2002). L’últim model és el d’especiació parapàtrida. Aquest es basa en que hi ha un canvi d’espai d’una part de la població però sense que hi hagi un aïllament geogràfic entre ambdues poblacions. “Según este modelo, la especiación se produce sin una separación geográfica completa de las poblaciones. De hecho, la especie hija puede compartir parte del rango de distribución con la especie madre e hibridar en las zonas de contacto.” (PERFECTTI, 2002).
Podem veure, doncs, com l’evolució dels homínids va poder ser conseqüència de molts factors. Aquests mecanismes d’especiació també ens donen la resposta a la qüestió de com va ser possible que diferents espècies d’Homo i altres no catalogades com a Homo convisquessin en un mateix indret i en un mateix moment.
Aquests processos d’especiació no varen succeir només a l’Àfrica sinó a la resta del món, és a dir, quan els primers homínids van arribar a altres continents com per exemple a Àsia o Europa va passar exactament el mateix.
Conclusions
El fet que l’hominització tingui tantes teories i tants interrogants entre mig fa difícil la seva explicació, tot i que ens ha quedat bastant clar com va succeir el procés evolutiu. La Gorja d’Olduvai és un jaciment molt ric tant en fòssils com en cultura material, fet que ens ha facilitat l’explicació de la transició d’una espècie a una altre. Som conscients que els diferents jaciments que s’engloben a la Gorja no han estat excavats en la seva totalitat degut a la seva gran potencia estratigràfica i, per tant, en un futur les teories avui dia vigents sobre l’hominització i l’especiació poden canviar.
Bibliografia
FERNÁNDEZ LÓPEZ, Juan Manuel (2013). Bipedación: importancia y fases. Paleoantropología hoy. http://paleoantropologiahoy.blogspot.com/2013/03/bipedacionimportancia-y-fases.html (última consulta: 8 d’octubre de 2019).
HAY, Richard L. (1976). Geology of the Olduvai Gorge. Londres, Regne Unit. University of Californa Press, Ltd.
MANGADO, Xavier (2019). Power Point: El Paleolític a l’Àfrica.
PERFECTTI, Francisco (2002). Especiación: modos y mecanismos. Granada, España, Departamento de Genética. Facultad de Ciencias, Universidad de Granada.
ROBERTS, Alice (2011). Evolution. The human history. Nova York, Estats Units d’Amèrica. DK publishing.
SPOTORNO, Ángel (2014). Evolución Humana. Facultad de Medicina Norte, Universidad de Chile.
Carlos M. Duarte no va negar-se a rebre el premi d’un país on segons ell els centres científics a Catalunya «se han convertido en una especie de ‘soviets’, donde las listas científicas internas se usan para apoyar posiciones concretas». [Foto: Rubèn Moreno|Gencat.][Un report de Gabriel Borràs.]
El dimarts, 19 de novembre, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, senyor Quim Torra, i l’Honorable Conseller de Territori i Sostenibilitat, senyor Damià Calvet, van lliurar el Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2019 a l’oceanògraf Carlos M. Duarte. L’any 1988 vaig coincidir fugaçment amb aquest biòleg quan jo era becari predoctoral a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona i ell, ja doctorat, n’era professor adjunt. En aquella època, Carlos ja excel·lia per la seva recerca en ecologia marina. Posteriorment, si bé havia sabut d’ell a través d’alguna notícia escadussera o d’algun article publicat sobre el «carboni blau», vaig sentir motivo de orgullo y profunda satisfacción (com diu el borbó ensumafigues) que trenta-un anys després li atorguessin el premi Ramon Margalef. Llàstima, però, que la meva sensibilitat borbònica s’estronqués sobtadament quan vaig llegir l’entrevista que publicà El Periódico. Reprodueixo l’última pregunta i la resposta d’en Carlos M. Duarte:
«¿Ha afectado el ‘procés’ a la ciencia catalana?
»Es una dinámica que se opone a la idea de Catalunya como lugar de acogida. Muchos compañeros de aquí viven una situación desagradable, en centros que se han convertido en una especie de ‘soviets’, donde las listas científicas internas se usan para apoyar posiciones concretas. Quien no comparte disimula para no ser discriminado. Veo movimientos de salida de muchos investigadores, que perciben dinámicas que afectan incluso a las relaciones, en base a sus convicciones, lugar de origen, o idioma.»
He destacat la frase perquè si aneu al perfil de twitter d’en Carlos M. Duarte (@duarteoceans) trobareu aquesta piulada:
Honoured to be presented with the Ramon Margalef interbwtional Award in Ecology by the Government of Catalonia at their amazing gothic Palace pic.twitter.com/EyvKWiuz1l
La va escriure ell mateix l’endemà de rebre el premi o aquesta altra del 21 de novembre, després de fer una conferència a l’Institut de Ciències del Mar. A la primera piulada, il·lustrada amb una fotografia del guardonat a peu dret entre el president i el conseller, Duarte hi afirma: «Honoured to be presented with the Ramon Margalef interbwtional Award in Ecology by the Government of Catalonia at their amazing gothic Palace» (he respectat el mot interbwtional per international que, imagino, el biòleg errà com a conseqüència de l’emoció pel premi rebut). A la segona piulada, hi escriu: «Mi charla de hoy sobre “Blue Carbon” en YouTube. Moltes Gracies Catalunya per el Premi Ramon Margale d’Ecologia!» (aquí, torno a respectar la grafia literal de la piulada en honor al seu trilingüisme). Amb aquestes dues piulades, enteneu per què he destacat la frase Quien no comparte disimula para no ser discriminado? Val a dir que també via Twitter vaig preguntar-li si ell, atesa la seva vàlua científica inqüestionable, disposava de dades que confirmessin aquesta mena de cacera de bruixes als científics residents a Catalunya, però no m’ha respost…, imagino perquè encara està compilant totes les dades que confirmen la seva tesi sobre l’existència de soviets. En tot cas, no sé si hi ha un Premi Camaleó, però si algú el crea que pensi en Carlos M. Duarte com a ferm candidattot tenint en compte la seva capacitat de camuflatge1
Agbar i el Suprem espanyol
I l’endemà del lliurament del premi, el Tribunal Suprem (TS) espanyol avala la creació de l’empresa mixta metropolitana entre Agbar i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), malgrat el posicionament de l’any 2016 del Tribunal Superior de Justícia [Espanyola] a Catalunya (altrament i erròniament conegut com TSJC) i que anul·lava l’empresa mixta. Dels centenars de notes de premsa i articles que he llegit sobre aquest pronunciament del TS, us en vull comentar un que m’ha sobtat perquè crec que és molt encertat i enlloc més no he sabut trobar una explicació com aquesta que fa Sílvia Barroso, directora del Tot Barcelona. Em refereixo, en concret, a aquest paràgraf:
«Colau i el seu equip tenien coll avall que guanyarien la guerra amb Agbar perquè hi havia una sentència del TSJC contra aquesta companyia. Però, la sentència no era el resultat d’una demanda de lAadministració, sinó d’un recurs d’Acciona i altres empreses contra Agbar i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, contra la creació de l’empresa mixta aprovada durant el mandat de Xavier Trias. És a dir: Colau, com a successora de Trias al front de l’AMB, no era demandant sinó codemandada, i es va limitar a no presentar recurs contra la sentència del TSJC. L’AMB podia acudir al Suprem —com va fer Agbar— o bé acatar la sentència, que és el que va fer Colau (…) I Colau esperava ser-ne la guanyadora. Tant ho desitjava que va oblidar el vot particular d’un dels magistrats del TSJC, que finalment ha fet que el Suprem tombi la sentència.»
Subratllo, altre cop en negreta, una frase especialment significativa i de gran transcendència. Sílvia Barroso assenyala allò nuclear d’aquesta història: si tant interès tenia la batllessa de Barcelona a recuperar el servei de l’aigua, per què no va recórrer davant el Tribunal Suprem espanyol el vot particular d’un dels magistrats del TSJC, vot sobre el qual el TS ha basat ara l’aval de l’empresa mixta metropolitana?
No vull malpensar, però aquest posicionament de la batllessa de la capital de Catalunya em recorda d’allò més l’eterna equidistància dels Comuns en l’afer nacional: ni NO, ni SÍ, un NI en tot cas; avui blanc, demà negre i demà passat gris. Una mica com la tàctica del camaleó, que es camufla per a no prendre mal. Talment com si fos Carlos M. Duarte. Qui anava a dir que gràcies a la batllessa i al biòleg, el premi Ramon Margalef d’Ecologia 2019 tindria l’aval del Tribunal Suprem espanyol!
Observem el fenc que s’asseca als camps de camí al Pirineu.
[Un report de Maria Borràs. Fotos de Mònica Gabrielli i Simone Ciuffi.]
[…]Si volem assolir la sostenibilitat, si volem crear sistemes resilients que puguin fer front al canvi i siguin capaços d’adaptar-se i transformar-se [Darnhofer, 2016], hem de començar a construir la capacitat de veure la nostra interdependència entre humans i entre humans i no humans, negociant les nostres relacions i les necessitats de nosaltres mateixes i dels altres (humans i no humans), per a crear una sensació de cura que pugui conduir a altres representacions del sistema.
Maria Borràs Escayola, Family Farm Households Practicing Community Economies: Understanding socio-ecological resilience in Sancti Spiritus, Cuba.
Així acabava el meu treball de final del Màster d’Agroecolgia (a Wageningen University) sobre la resiliència de finques familiars a Cuba. Aquest «construir la capacitat de veure la nostra interdependència» és un primer pas per a assolir una consciència col·lectiva amb la Terra i curar aquesta relació d’explotació que fa massa anys que dura. Ser capaços de reconèixer que no estem soles, que som persones perquè existim en un conjunt, i som responsables de cuidar-lo.
Amb aquesta introducció, i tenint sempre aquesta idea en ment, m’agradaria explicar-vos l’experiència d’un grup de Xangai, Abovefarm, que aquest estiu va visitar Catalunya per a aprendre de les experiències dels nostres agricultors.
Abovefarm és una organització independent de comunicació amb seu a Xangai (Xina), que promou una vida orgànica saludable i participa en la creació de relacions harmòniques entre l’àmbit urbà i l’àmbit rural. Amb els principis de l’agricultura orgànica com a base, Abovefarm utilitza un enfocament holístic i ecològic per a explorar la tesi: «Com poden les persones viure en harmonia amb la natura?». Actuen com un centre de recol·lecció de recursos que recull les últimes estratègies i progressos del moviment orgànic en un context global; també, tenen un paper fonamental com a mediadors per a inspirar grups d’interès que vulguin millorar el seu impacte positiu en el món i en el seu entorn, tant a curt com a llarg termini.
El seu equip està format per pioners, científics i artistes de diferents orígens d’arreu del món, en camps com ara l’agricultura, la ciència del medi ambient, la sanitat, la informàtica i l’art per a desenvolupar els millors mètodes agrícoles orgànics i sostenibles del planeta. Per a augmentar el creixement i la diversitat, estableixen contacte amb un ampli ventall d’estructures: des d’agents líders de política, serveis d’assessorament, fòrums orgànics, fins a cadenes de valor orgànic, organitzacions agrícoles, associacions de pagesos, etc.
El meu contacte amb aquesta organització és la Monica Gabrielli, una dona italiana extraordinària amb qui vaig tenir el gust de compartir un treball de consultoria a la Universitat de Wageningen. Vam estar treballant per veure com una care farm (granja de cures) a l’Índia podia ser socialment inclusiva alhora que productiva. Vam aprendre molt juntes. Després, els nostres camins es van separar físicament, però sempre hem estat en contacte. Ella va marxar a Xangai i ara fa uns mesos em va contactar per a demanar-me col·laboració en un projecte que estaven duent a terme. Volien venir amb alguns membres del col·lectiu a Catalunya, per a aprendre tècniques i estratègies del pagesos que treballen amb la filosofia orgànica. Així doncs, ens vam posar mans a la obra i vam teixir un pla de visites per a tres dies al territori.
Van venir a finals de juliol i van visitar quatre granjes: Cal Roio Catllaràs , Mas Montagut, Can Calopa i l’Aurora del Camp. A continuació teniu una taula on hi ha les principals dades de cada granja:
Catalunya orgànica
L’agricultura ecològica bat rècords enguany a Catalunya. El 2018, la superfície conreada de manera orgànica va créixer un 5,02% i va assolir les 210.818 hectàrees. D’aquesta superfície, se’n dediquen dos terços als camps de pastura. La resta, el 41%, són conreus de vinya, seguit d’oliveres (20%), conreus de cereals (18%), fruita de secà (8%), fruita (3%) i horticultura (2%).
Mentre que a la resta d’Europa, els agricultors orgànics estan disminuint en nombre, al sector ecològic català cada cop s’hi acosta més gent nova i jove, molt important per a poder fer una transició sòlida. Del 1995 al 2018, el nombre d’agricultors ecològics va passar de 236 a 3859. El sector està en constant creixement, cada any amb més consumidors que exigeixen productes sans i ecològics.
Quines són les raons d’aquest èxit? Al juliol, l’equip d’Abovefarm va tenir l’oportunitat de fer aquesta pregunta directament als agricultors catalans de la regió de Barcelona. Del mar a muntanya, amb aquest article, us oferirem un petit viatge sobre la motivació i els valors que guien els agricultors ecològics a Catalunya.
Camps hortícoles vora mar.
Cultiu de verdures vora el mar: l’aurora del Camp
El sector és tan atractiu que fins i tot captiva empresaris de fora. Un exemple és en G., procedent de Silicon Valley. Després de molts anys com a enginyer en programari, es va adonar que «el sistema més difícil i complex d’entendre és la natura». Aquí, a dos passos de la línia de costa, G. va portar tot tipus de pràctiques innovadores per a poder proveir el seu nombre creixent de clients locals amb verdures fresques i de km 0.
Dempeus amb les pageses: Mas Montagut i Cal Roio Catllaràs
La ciutat de Barcelona queda al darrere. Mentre ens dirigim cap al nord, de seguida ens arriba una sensació de pau a través del paisatge. Ens adrecem cap al Pirineu català per a conèixer dues dones implicades en la producció ecològica de carn. Quan arribem a les valls de muntanya, passem per pobles que semblen abandonats. Ara mateix, els hotels i restaurants dormen a l’espera que la temporada d’esquí aculli els turistes de la ciutat. Sota els 35 graus de calor seca ens trobem amb T. en una carretera de grava al final d’on pot arribar el GPS. Aquí és on va assumir el negoci del seu pare i va començar una nova era per a la seva granja de patates i vaques ecològiques. Ella parla d’una lluita intergeneracional, d’una nova visió per a les necessitats urgents del nostre planeta. «El meu pare va començar amb l’orgànic fa molts anys, però avui dia hem d’avançar i superar el simple concepte de prohibició d’adobs químics i pesticides. Hem de tancar els cicles. Hem de crear un model d’agricultura en equilibri amb la natura.»
Camp de patates ecològiques que han crescut sense cap aportació externa.
Per a continuar amb aquesta visió, va introduir diversos ajustaments en la rotació de cultius i va implementar pràctiques per a preservar la biodiversitat, com ara el cultiu de tanques naturals al costat dels camps de patates i de cereals. A més, va ampliar les varietats de cultiu produït tot introduint varietats locals en el seu sistema de producció. En aquesta època de l’any, les seves vaques estan itinerants per les muntanyes que envolten la granja. «Vaig triar aquest tipus de vida perquè volia que els meus fills poguessin gaudir-ne.» Situades a la part alta d’un turó mirant els seus camps i les muntanyes al fons és impossible estar-ne en desacord.
Camps amb varietats locals de blat.
T. ens explica la importància d’unir-nos com a agricultors: «El nostre objectiu és produir per als consumidors locals. En aquest àmbit, tenim una forta xarxa de productors ecològics especialitzats en un determinat tipus de producte. D’aquesta manera, no competim entre nosaltres, sinó que col·laborem. Ser agricultor ecològic requereix molts coneixements específics. El fet de formar part d’una xarxa em permet especialitzar-me en allò que sóc bona i, alhora, junts podem oferir una àmplia gamma de productes als consumidors. A més, compartim la lluita. Formo part d’un grup feminista de pastors.»
A la tarda, ens trobem amb M., membre d’aquest grup, que porta amb orgull una samarreta que diu: «Sense pastores no hi ha revolució». «Aquest tipus de grups ens ajuden a definir el paper col·lectiu de les dones en l’agricultura.»
M. amb la samarreta de ramaderes.cat: «Sense pastores no hi ha revolució».
És una jove mare somrient. Després d’acabar la universitat i treballar un parell d’anys a Barcelona, va decidir tornar al seu petit poble familiar de quaranta habitants per iniciar la seva revolució. Ella gestiona una explotació de 80 hectàrees en què les vaques i gallines pasturen lliurement al prat i a l’ombra del bosc. La carn ecològica té una gran demanda i sovint amb la seva petita producció no pot satisfer tots els seus clients. Una vegada més, el suport entre les productores és clau: la distribució de productes en aquesta zona remota pot ser costós, però els agricultors locals van superar aquest problema mitjançant l’organització. Els productes es distribueixen tots junts durant un sol viatge. D’aquesta manera són capaços d’estalviar diners i reduir les emissions derivades del transport.
M. dóna un snack extra a les seves «nenes».
Protegir el paisatge amb una copa de vi
És hora de tornar a ciutat. Les àrees periurbanes solen ser punts d’innovació interessants des d’una perspectiva social i mediambiental. Tant la natura com les xarxes socials són més fràgils als afores. El projecte que vam visitar treballa molt per a regenerar ambdues vessants. L’Ajuntament de Barcelona va fer una donació l’any 2012 a una cooperativa social dins d’un parc natural. L’objectiu era doble: restaurar un paisatge agrícola abandonat i donar oportunitats laborals a les persones amb discapacitat. Avui, el projecte produeix 20.000 ampolles de vi ecològic anual, dóna un sou a 12 persones amb discapacitat i augmenta la biodiversitat dels voltants.
Vam estar hores parlant amb M. i els dos responsables de producció, mentre passejàvem pels horts d’oliveres. «Els ingressos del projecte depenen totalment de la producció. No rebem cap subvenció. Per tant, hem de trobar un bon equilibri entre la nostra sostenibilitat social i econòmica. D’una banda, volem crear un entorn de treball que permeti a tothom explotar el seu potencial al seu ritme, i, d’altra banda, hem de produir productes d’alta qualitat que puguin generar beneficis.» A més, es presta una gran atenció al paisatge. Abans que aquest projecte començés, el bosc s’havia eixamplat i absorbit els camps agrícoles de la zona. Tot i que això pot semblar una millora, en realitat va causar una pèrdua de biodiversitat. «Un paisatge ha de ser com un mosaic de colors», explica M. «Quan és només un color, és menys resilient.»
Vinya al parc de Collserola, als afores de Barcelona.
Bevent una copa de vi a la bodega de l’antiga vila vam acabar aquest viatge. El que obteníem d’estar aquí era una sensació inmensa d’inspiració. Els agricultors que vam conèixer no només miren cap al seu camp, sinó que també miren lluny i cap al futur que ve i l’idealisme pur sobre el qual cal aferrar-nos per a no sortir mai del camí correcte. L’agricultura ecològica a Catalunya no només és un negoci lucratiu, sinó que també és una manera de lluitar per un planeta més just i net.
Amb aquestes experiències estem teixint llaços de solidaritat entre pagesos i entre pagesos i científics, per a poder fer circular el coneixement a través d’altres canals no institucionalitzats, fora de les lògiques de mercat, poder créixer de manera orgànica, seguir el compas de la natura i escoltar allò que fa anys que crida.
