Art medicinal

Una parella artística. [Foto: Osonament.]
[Un article de Toni Coromina.]

Molts escriptors i pintors de renom mundial van patir trastorns mentals més o menys greus (Van Gogh, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Artaud, Rimbaud, Dalí, Hemingway…). Però la frontera entre la bogeria i el seny és una línia massa ambigua com per a frivolitzar sobre el tema. L’important és el resultat artístic i la teràpia personal dels processos creatius mentre s’estan realitzant. En aquest sentit, els artistes surrealistes, sovint qualificats de bojos, van basar part de la seva obra en els estats mentals alterats, les al·lucinacions, els somnis i l’escriptura incontrolada.

A mitjan segle XX, alguns psiquiatres van començar a valorar els dibuixos i pintures dels seus malalts. En aquesta mateixa època, determinats artistes es van identificar amb la recerca de llibertat expressiva dels interns en hospitals psiquiàtrics. De la fecundació mútua entre professionals de la salut mental i els artistes va néixer l’embrió de l’artteràpia, una pràctica molt estesa al Regne Unit i a França, i que últimament comença a proliferar a Espanya. Aquesta tècnica, tot i això, no s’aplica exclusivament a través de les arts plàstiques. Les vies per a la seva expressió també inclouen la dansa, la fotografia, la música, el teatre, l’escriptura, el vídeo…

Segons els diccionaris especialitzats, l’artteràpia és la utilització de tècniques artístiques per a l’autoconeixement, el desenvolupament personal i espiritual, la millora de la salut i la qualitat de vida, sempre en presència d’un artterapeuta. Per als experts, és un mètode molt valuós per a expressar les inquietuds internes, explorar camins expansius, resoldre conflictes emocionals, fomentar l’autoestima i reduir l’ansietat.

Des de fa uns anys, l’artteràpia es practica en hospitals, tallers socials, escoles especials, entre altres àmbits, per a tractar patologies mentals (depressió i trastorns de la personalitat), anorèxia i bulímia, drogoaddicció, inadaptació social o síndrome de Down. És un mètode molt eficaç en la reinserció social de persones sense llar i presos, la rehabilitació de nens i adolescents amb malalties somàtiques, l’ajuda a nens i dones maltractats, víctimes de violacions, malalts d’Alzheimer…

osonament
Una creació de les «parelles artístiques». [Foto: Osonament.]

L’artteràpia i la Xarxa de Parelles Artístiques

Amb la missió de millorar la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental i addiccions a la comarca d’Osona, l’any 2006 va néixer de la mà d’Osonament el projecte «Parelles Artístiques, experiències creatives per a la salut mental». Aquesta proposta innovadora, probablement un dels projectes més consolidats de l’activitat rehabilitadora i divulgadora d’Osonament en la lluita contra l’estigma dels trastorns mentals, consisteix en la creació i posterior exposició d’obres realitzades per parelles formades per un artista vinculat a recursos de salut mental i un artista extern del territori. Ocasionalment, les parelles també poden esdevenir trios o quartets.

Cada any, les obres creades a quatre mans conformen un exposició pública, que és la culminació del treball desenvolupat, en què es valora sobretot el procés creatiu que viu cadascuna de les parelles. La iniciativa facilita que les persones puguin gaudir de l’art com a forma d’expressió i creixement, fet que impacta positivament en el seu benestar.

Si en les primeres edicions el projecte estava limitat a la comarca d’Osona, l’experiència s’ha ampliat amb la creació de l’anomenada Xarxa de Parelles Artístiques, que avui treballa de bracet amb una vintena d’entitats de salut mental de vuit comarques catalanes, amb la coordinació i l’assessorament d’Osonament. La iniciativa abasta el Bages, el Berguedà, el Maresme, el Vallès Oriental, el Tarragonès, Osona, el Segrià i el Barcelonès.

La Xarxa de Parelles Artístiques abasta les comarques del Bages, el Berguedà, el Maresme, el Vallès Oriental, el Tarragonès, Osona, el Segrià i el Barcelonès. [Foto: Osonament.]
Aquestes comarques impulsen el projecte, encara que no totes organitzen una exposició anual; algunes descansen un any i hi tornen el següent. A cada edició s’organitzen exposicions territorials i també se’n fa una de col·lectiva amb la resta de territoris participants. I a cada zona es finalitza la mostra amb una subhasta, la venda de les obres o alguna altra acció, i els beneficis serveixen a les entitats per donar continuïtat a la seva participació en el projecte. Més de 600 artistes han participat en la iniciativa des de que va néixer l’any 2006. Cal assenyalar que a cada edició s’edita un catàleg amb totes les obres i parelles participants.

Segons Neus Vila, terapeuta d’Osonament, el projecte té dos objectius generals: “Afavorir la rehabilitació i la reinserció a la comunitat de les persones que tenen algun problema de salut mental, i canviar la visió estigmatitzada que existeix a la societat envers la salut mental. Els millors resultats s’aconsegueixen gràcies al contacte social i a la relació horitzontal de cada parella durant el procés creatiu”.

Una exposició de la Xarxa de Parelles Artístiques (Foto: NacióDigital.]

El projecte de les Parelles Artístiques, avui completament consolidat, no va sorgir per casualitat. Tot va començar l’any 1999 quan la psiquiatra Gràcia Ferrer, impulsora de l’Hospital de Dia, va demanar a la pintora i il·lustradora Isa Basset si podia comptar amb ella per iniciar un projecte terapèutic innovador: un taller artístic a disposició de les persones amb problemes de salut mental, amb la finalitat era motivar-los, controlar la seva medicació, que sortissin de casa i que es moguessin.

Prop de vint anys després, Joan López, l’infermer de Salut Mental que va col·laborar en el taller des del principi, recorda que «aquells dies, introduir aspectes artístics al sistema sanitari sobtava. Als hospitals semblava lògic que hi hagués gases, tisores i fàrmacs; però la presència de llapis, aquarel·les, cartró pedra o fang sorprenia i costava d’entendre. De mica en mica la gent va anar entenent que més enllà de buscar la qualitat artística, la finalitat del taller era canalitzar expressions íntimes difícils de verbalitzar o exterioritzar d’una altra manera. Aquella experiència estava inspirada en la psiquiatria francesa del moment, que era molt trencadora, i va incorporar a l’atenció de la salut mental expressions que anaven més enllà del factor estrictament sanitari. Les emocions no es poden contenir en una xeringa», apunta.

El setembre del 2006 va iniciar la seva singladura a Vic la primera exposició itinerant d’obres realitzades per 15 parelles formades per artistes de la comarca i artistes dels serveis de Salut Mental. El dia de la presentació, amb una sala atapeïda de públic, una desena de persones amb problemes de salut mental implicades en l’exposició van escenificar una obra teatral escrita, dirigida i representada per ells mateixos, amb l’objectiu de ridiculitzar la concepció que la societat té de les malalties mentals. Es tractava d’una paròdia humorística centrada en un brot esquizofrènic patit per un home, la mare del qual interpretava en la farsa una possessió diabòlica. En realitat, la representació teatral era una altra forma d’artteràpia, com la mostra plàstica.

Abans que l’exposició fos una realitat, l’equip organitzador es va posar en contacte amb artistes practicants de diverses disciplines per preguntar-los si estaven disposats a realitzar una obra cada un en col·laboració amb una persona atesa als serveis de salut mental, i posteriorment muntar una exposició col·lectiva. Aleshores Basset, bona coneixedora del món plàstic local, va trucar per telèfon a una vintena de creadors i gairebé tots van respondre afirmativament, i es mostraven entusiasmats pel projecte. Els aparellaments es van fer per intuïció, empatia, afinitats de caràcter, contactes anteriors i, sobretot, gràcies al coneixement previ que l’organització tenia de les dues parts. L’elaboració de la majoria d’obres va tenir lloc al taller de Basset, encara que algunes parelles es van reunir en altres llocs. En tots els casos, les sessions de treball van ser molt espontànies i emotives. Durant el procés, en la majoria dels casos les dues parts col·laboraven a parts iguals. De vegades uns feien els esbossos o assenyalaven punts de partida i les parelles corresponents continuaven, si els semblava bé.

Un altra creació d’artteràpia. [Arxiu de Parelles Artístiques.]
La bona rebuda en aquell moment, l’interès de nous artistes per participar o repetir, i el suport econòmic rebut des del començament fins a l’actualitat per part de diverses fundacions relacionades amb entitats bancàries va fer que Osonament apostés per centrar part dels esforços de l’equip professional i convertir aquella iniciativa en un projecte anual que abastés bona part del territori català.

Per a Basset, l’artteràpia, no és una tècnica exclusiva per tractar malalts. Pot funcionar amb persones suposadament normals, para millorar la seva qualitat de vida, ja sigui en tallers de pintura meditativa, escoles, geriàtrics… En realitat, ningú no es deslliura de passar, en un moment o altre, per situacions en les quals no es poden expressar les inquietuds personals a través de la comunicació verbal ordinària i es busca una via alternativa per exorcitzar els conflictes interns de manera espontània, a través d’un diari personal, dibuixos, música…

Si sovint vam tendir a valorar els projectes pels seus resultats, convé no oblidar que, “més que el resultat final, el fonamental de l’experiment és el mateix procés de creació. Ocorre el mateix que amb el camí de Sant Jaume, un viatge interior en el qual és més important caminar el camí que arribar a la meta”, explica Basset. Però això no significa que no hi hagi hagut resultats: “Les parelles s’han conegut, han caminat juntes i s’han comunicat. Algunes, fins i tot, continuen col·laborant. Els malalts han guanyat en autoestima, igual que els seus familiars. Tenen més il·lusió per treballar als tallers i han sol·licitat allargar les classes. I també estan molt contents al veure que les seves obres s’exposen en museus”.

Per a la terapeuta Neus Vila, un dels pilars del projecte, «l’art és un element molt important en el projecte, però també és una iniciativa ideal per trobar-se i treballar plegats. Tanmateix, més enllà de l’activitat artística, a part de les dificultats pròpies del seu trastorn, les persones amb problemes de salut mental tenen unes dificultats afegides provinents de l’estigma social, que en molts casos poden arribar a invalidar més que no pas el mateix trastorn, tant per la discriminació rebuda (des del rebuig, fins al paternalisme), com per l’autoestigma o l’estigma anticipat, que obstaculitzen la recuperació total d’aquestes persones. A part de la utilització de l’art com a eina terapèutica, d’expressió, canalització i socialització, i com a marc teòric, el projecte de les Parelles Artístiques utilitza la metodologia del contacte social entre persones amb i sense diagnòstic de salut mental».

L’escultura també té cabuda en l’artteràpia. [Foto: Osonament.]
Una experiència terapèutica  emparentada amb el projecte de les Parelles artístiques és la convocatòria anual del “Premi Art Brut Agustí de Semir & Conxa Millán”, que des de l’any 1998 s’atorga a obres realitzades per usuaris dels serveis de salut mental de Catalunya. La iniciativa impulsada conjuntament per la Fundació de Salut Mental CPB, la  Fundació de Serveis Socials Sant Pere Claver i la Federació Salut Mental Catalunya, té una participació notòria, amb prop de 500 obres enviades cada any.

Per als organitzadors, l’art és un mitjà d’expressió per a canalitzar i expressar les inquietuds i les fantasies de les persones amb un trastorn mental, lluny de les teràpies convencionals. Aquest projecte d’integració cultural dels artistes amb risc d’exclusió social pretén canviar concepte de l’art psicopatològic pel d’art brut, un terme encunyat a la dècada dels 40 pel pintor francès Jean Dubuffet per descriure l’art creat fora dels límits de la cultura oficial, per conceptualitzar les manifestacions artístiques de nens, presoners, pacients d’hospitals psiquiàtrics i artistes no professionals que treballen al marge de les normes estètiques.

Coronavirus, decàleg en positiu

[Un article de Jordi Sánchez.]

És veritat que aquest virus ens ha agafat en fals a tot el món, encara que feia temps que es deia que hi podria haver una pandèmia de tipus víric. Però, sempre que travessem una crisi també recordem el que deia Albert Einstein: «Una crisi crea una oportunitat».

Doncs, jo vull veure-ho així i per això escric aquest decàleg en positiu:

  1. Reflexionar el que ha passat per a entendre i corregir.
  2. Acceptar que som part d’aquest planeta que habitem i que li devem més respecte a tota la natura i als éssers vius que hi habiten.
  3. Hem de canviar el xip d’acumular pele de repartir.
  4. Repartir riquesa no pobresa.
  5. Els trets de cada persona no han de servir per fer-hi menyspreu, ans el contrari hem de respectar-ho.
  6. Cal prioritzar l’ordre de primer la salut, segon l’alimentació i, tercer, l’educació i la formació.
  7. Els avis són la nostra millor herència d’experiència, saviesa i amor, donem-los la darrera etapa de la seva vida amb dignitat i respecte.
  8. Ens cal més serenor, de vegades qui corre més no arriba primer.
  9. La porta de la solidaritat ha existit sempre, però amb tota seguretat la Covid-19 ens l’ha oberta de bat a bat, aprofitem-ho.
  10. De ben segur que la bondat es la millor qualitat de l’esser humà, ara tenim tota la segona part per a practicar-la.

Segurament que podríem afegir altres punts positius, però ho deixo perquè  cada lector reflexioni al respecte.

Així ho veig.

 

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Maig de 2020

Les roselles de maig anuncien les collites de juny. [Foto: Xavier Borràs.]
Maig ha dut pluges a muntanya i a mig país. Els fongs, amb la calorada posterior, pul·lulen graciosament i els escassos fruiters de bosc i d’algunes zones perirurbanes s’esllangueixen per les darreres glaçades d’abril o alguna calamarsada indesitjada. Enguany, les anous ja veurem si agamben, encara que, sortosament, en tenim de la collita anterior, que va ser prou generosa.

Mentre mare natura fa el seu camí inexorable, malgrat la maldestra intervenció humana, el totalitarisme, amb l’excusa de la passa del coronavirus (de què ja hem parlat profusament en sengles articles: març de 2020 i abril de 2020), marxa triomfal a passes gegantines entre la població adotzenada per la disseminació mediàtica de la por.

Prohibir l’entrada d’infants a l’escola

Ara —no en volíem saber altra—, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha imposat la mesura (entre d’altres tant o més absurdes) que per assistir a l’escola caldrà que els infants presentin el carnet de vacunes (vaccins, com n’hauríem de dir en català). Si no ho fan se’ls vetarà l’entrada.

Sense haver d’entrar ara en el fals debat «vacunes sí»-«vacunes no» —ja que el veritable és la llibertat de decidir informadament, com gan molt pares i mares—, si que cal destacar, d’una banda, que els vaccins no són obligatoris (Ja en parlàvem aquí) i, de l’altra, que el que sí és obligatori, per llei, és assistir a l’escola.

S’administren 18 vacunes fins als 14 anys (amb els corresponents recordatoris), 11 de les quals durant el primer any de vida. I a les nenes els afegeixen la del papil·loma (prohibida en alguns països).

Tampoc a les llars d’infants no hi podran assistir els lactants (menors d’un any), perquè segons el Departament d’Educació «el seu sistema immunològic no està prou desenvolupat». Per contra, es permet injectar-los 11 vacunes diferents (de virus i bacteris atenuats) en 9 dosis durant aquest primer any (amb què el que es fa, precisament, és destrossar aquest encara fràgil sistema immunitari).

Sortosament, tant per via judicial com d’encesa protesta, ja s’han mogut alguns fils perquè aquesta «instrucció» no continuï vigent al setembre, com ha estat el cas, per exemple, de l’escola Finestres de Mieres, a la Garrotxa.

Bargalló, el glandllèpol de Montilla

Bargalló és un dels més nefastos consellers d’aquest Govern autonòmic, no menys fatxenda que quan era conseller Primer i també d’Ensenyament de l’època en què l’ERC de Carod-Rovira va encimbellar el «socialista» espanyol José Montilla a la presidència de la Generalitat.

Ara, el també exministre i exsenador (quina carrera!) ha estat nomenat conseller d’Enagàs, la companyia que va rebre, per part d’ell, el permís per a la plataforma Castor, que va somure els fonaments costaners de Tarragona i que ha calgut indemnitzar trinco-trinco amb més de 1.300 milions d’euros, tot i una sentència contrària del TC.

Recordeu-ho: Montilla, que va ser president de la Generalitat, ara cobrarà de la companyia que va ajudar a malmetre el medi a la costa catalana. I Bargalló, el glandllèpol de Montilla, es permet el luxe de prohibir l’entrada dels infants que, per motius de salut, no són vacunats.

Tot en ordre, doncs, pel que fa a l’avenç del totalitarisme (d’esquerres o de dretes…, la finalitat és la mateixa).

Les terres d’exili, on viure lliures de veres, comencen a ser escasses en aquest món de paranoics mediàtics. Ell bastiment de comunitats autònomes (que no autonòmiques) i autogestionades és ja una obligació moral i ètica. I com més lluny d’aquesta civilització criminal millor

EcoViles i Comunitats, les alternatives a la ciutat

L’Ecovila Amat, a Sant Privat d’en Bas (Garrotxa). [Foto: Dídac S. Costa.]
[Un report de Dídac S. Costa.]

En aquests dies de confinament, moltes famílies repensen la seva llar, el seu hàbitat. Un pis a ciutat és pràctic i funcional, permet viure a prop de moltes empreses i clients on guanyar un salari, i de moltes distraccions on gastar-lo. La pròpia residència en aquests centres del capitalisme global obliga a destinar bona part del salari a l’habitatge i a renunciar a qualsevol bri d’autogestió. Tot arriba a casa per tubs i cables de grans corporacions. Un sol dia sense petroli, i la fam i el caos podrien assolar qualsevol gran megalòpoli i tota la seva parafernàlia i sofisticació.

Dos mesos de confinament han ajudat a veure de prop les limitacions d’aquest model de vida en capses de mistos amuntegades, en l’arquitectura funcionalista de Le Corbusier i Van der Rohe. Tan funcional també al capitalisme, a qui ajuda a desempoderar, atomitzar i convertir en anònimes milions de famílies que ni tan sols coneixen el veí —i encara menys sabrien com cooperar-hi. Desmantellar els teixits comunitaris ancestrals ha estat un requisit necessari per a la implementació del capitalisme, i les ciutats hi contribueixen decisivament.

Davant d’això fa dècades que han sorgit des de la contracultura, l’ecologisme, l’economia social i els hippies i neorurals alternatives que repensen l’habitatge i en recuperen la dimensió comunitària, amb un retorn sostenible al camp, a la vida senzilla, relocalitzant el consum i el treball, guanyant en autogestió i autosuficiència i gestionant de forma més eficient, equilibrada i sostenible el territori.

Christiania
Entrada a Christiania, la «comuna lliure» de Copenhaguen (a l’illa d’Amager, Dinamarca). [Foto: Bruno Jargot/Wikipèdia.]

Alternatives que repensen l’habitatge

En el nostre cas, tornant a un camp català despoblat que perd població des del 1700, deixant caure centenars d’esplèndids masos mil·lenaris. Catalunya, una de les nacions més biodiverses i feréstegues d’Europa, reserva la majoria d’un territori treballat i humanitzat de ben antic a senglars, caçadors, incendis, domingueros, segones residències i un ecologisme conservador i preservacionista que fa més mal que bé a la biodiversitat i la sostenibilitat. Amb la falsa percepció, potser correcta fins ara, de preservar-lo a través de no posar-hi un peu i limitar dràsticament les activitats que s’hi poden fer, malgrat haver-se’n fet durant mil·lennis. Amb normatives que mantenen congelat un escenari romàntic dels usos del camp que no s’adapta a l’actualitat i al que avui seria un abordatge sostenible, que sens dubte passa per facilitar al màxim una millor distribució demogràfica, enlloc d’amuntegar milions de famílies a pobles i ciutats.

Avui, encara sentim arguments que defensen aquest amuntegament de 5,5 milions de catalans al Barcelonès, que ho veuen preferible a la dispersió en cases aïllades pel territori. Un temor basat en les urbanitzacions disperses dels anys setanta, amb cases unifamiliars convencionals, dependents de tots els serveis municipals; o el model nord-americà de grans suburbis dispersos que obliguen a l’ús del vehicle privat per anar al treball o a comprar. Models certament cars i insostenibles. Però, deixen de banda l’alternativa que representen les ecoviles i les comunitats, que resolen conjuntament l’assentament de famílies que autogestionen els seus recursos, residus i energia, tot reduint-ne consum, així com la necessitat de desplaçaments i de les administracions i el mercat.

Les comunitats intencionals, aquelles on la convivència no és un resultat accidental, com en una família o en un pis d’estudiants, sinó una voluntat expressa de viure plegats, recuperen formes de vida ancestrals que trobaríem probablement a totes les regions del món. Un retorn a formes indígenes o ancestrals similar al que veiem a l’agroecologia, la permacultura, l’agrofloresta o el bosc comestible, que també són, un cop traslladades als llenguatges moderns, formes antigues i més eficients de gestió de l’entorn i de l’hàbitat.

Els models de comunitat varien molt, des del co-housing: apartaments o cases autònomes que comparteixen espais, serveis i eines amb veïns, sovint per a la gent gran; barris ecològics, com l’Hammarby Sjöstad a Estocolm o Vauban a Freiburg, on la construcció, l’urbanisme, la gestió de residus o l’energia són ecològics i comuns, però no hi ha dinàmiques comunitàries; les comunitats clàssiques com les dels anys seixanta i setanta del segle passat, o les més recents del moviment okupa, amb forts vincles personals. Acostumen a organitzar-se amb mètodes assemblearis i a combinar les economies individuals amb la comunitària, amb diferents graus de socialització dels recursos. Gairebé sempre hi ha una economia col·lectiva per a resoldre qüestions com la propietat o el lloguer de l’espai, l’alimentació, les eines o determinats projectes que involucren tota la comunitat.

Can Masdeu, centre social ocupat, residència i hort comunitari al parc de Collserola als afores de Barcelona. [Foto: Brinerustle/Wikipèdia.]

Xarxa Global d’Ecoviles

Un d’aquests models són les Ecoviles, famílies que construeixen les seves cases en assentaments sostenibles i autosuficients. El que fa que no només no perjudiquin l’entorn on es troben, sinó que, al contrari, generin més i millor vida; per als humans, però també per a la flora i la fauna. Això s’aconsegueix amb una gestió planificada ecològicament amb dissenys permaculturals. Es constitueixen legalment com a cooperatives d’habitatge o d’ús, fundacions o associacions, i es retroben a través de la Xarxa Global d’Ecoviles, Global Ecovillage Network (GEN). Són espais d’habitatge, treball i implementació de pràctiques ecològiques, que sovint inclouen centres de recerca, formació i difusió en àrees de sostenibilitat i cooperativisme com la bioconstrucció, la permacultura o les energies renovables. 

Comparteixen una visió del món pacifista, generalment progressista i disposada a fer experimentació social i ecològica. El que les converteix, com tants altres moviments socials, en un dels pocs espais de recerca social aplicada. Una branca de l’acadèmia no només poc explorada, sinó generalment reprimida quan es dóna entre moviments contraculturals, quan de fet són, en canvi, un dels millors espais de recerca i pràctica de propostes d’avenç social. I els únics possibles, ja que fer-ho en laboratoris o centres de recerca universitaris seria maquiavèl·lic i inhumà.

Les ecoviles reprodueixen a escala local tot el conjunt de pràctiques innovadores que cal per a construir societats més justes i sostenibles, són laboratoris i museus vius d’alternatives i d’implementació concreta de tots aquests coneixements; espais d’innovació escassos i privilegiats que cal promoure i preservar i que val la pena visitar.

La vida comunitària permet recuperar la dimensió tribal que potser ens cal a tots a nivell psicològic i psicosocial, ja que ens situa en un punt intermig entre l’esfera familiar i la social. Ajuda a refer teixits socials de proximitat i estructures polítiques a escala humana que afegeixen o recuperen àmbits de les nostres vides que ens permeten sentir-nos més realitzats i reconeguts. La seva desaparició pot generar desajustaments psicosocials i molta més dependència de les empreses i dels estats per a accedir a béns i serveis que a les comunitats es poden resoldre col·lectivament, abaratint-ne l’accés. A més aporta creixement personal i col·lectiu, que activa inevitablement tota experiència de vida i de treball comunitari, on els espais de confraternització, prevenció i resolució de conflictes són essencials. Això genera molts aprenentatges que potser només es poden treballar a fons i de debò quan es viu en comunitat. Millora, també, la qualitat de l’educació i l’atenció dels infants, encara que no hi hagi una escola a la comunitat, que molt poques han aconseguit crear. Perquè la pròpia vida comunitària ja és en sí mateixa enriquidora per als infants, ja que els ofereix més atenció i molts més patrons i referents adults que aquells dels quals disposa en una família nuclear, perquè pugui escollir millor.

Vidàlia dóna una nova vida al patrimoni industrial de la Colònia Vidal, en el municipi berguedà de Puig-reig. [Foto: vidalia.coop.]

L’esfera econòmica i productiva

Un avenç rellevant del moviment comunitari actual en relació als anys seixanta i setanta és que ara molts d’ells ja no defugen l’esfera econòmica i productiva. És una gran passa endavant, ja que prescindir com a col·lectiu de l’economia de l’euro i operar només en el troc, l’autogestió o la donació obliga a les famílies i al propi projecte a dependre de les sortides individuals al capitalisme per aconseguir els euros que necessiten per  satisfer necessitats que avui només es poden resoldre així. Sembla clar que la sostenibilitat a llarg termini passa més aviat per la creació de mecanismes d’economia col·lectiva que els permetin als membres prescindir d’una ocupació assalariada convencional, tot combinant l’autogestió comunitària i la reducció de despeses per  compartir costos amb l’intercanvi directe o en moneda social, amb les criptomonedes, però, també, amb la generació d’euros col·lectius i individuals o familiars.

És a dir, un model econòmic integrador, multidimensional i en transició com el que han plantejat des de 2009 les EcoXarxes i, en especial, la Cooperativa Integral Catalana, que han ajudat també a la creació de moltes comunitats. Una d’elles, d’entre les més grans de l’estat, és Calafou, a l’Anoia on més de vint famílies han recuperat una colònia industrial abandonada, que han combinat amb l’altre patrimoni singular català: les col·lectivitzacions Industrials de 1936 per a fer-hi una colònia col·lectivitzada, amb la compra dels 27 apartaments i la creació d’un entorn de treball col·laboratiu que produeix programari, maquinari i cultura lliure, les cerveses artesanals Rosa de Foc i Barricada o un taller d’ebenisteria i de serigrafia. Han aconseguit dur a terme una veritable recuperació de la colònia, tot eliminant el component de feudalisme industrial que la caracteritzava, i anant molt més enllà del que fan les administracions i el capitalisme, que és o bé l’abandó de la majoria d’elles arreu del país, més de 70, o bé un museu de com eren fa un segle, o bé apartaments convencionals. Fa dos anys Vidàlia ha començat a replicar aquest model, pròxim als falansteris o als kibbutz, en una colònia encara més gran al Berguedà.

Un altre gran referent de comunitat és Lakabe, un poble okupat a Nafarroa que ha aconseguit mantenir-se 40 anys. Una veritable proesa per a una comunitat, que ha restaurat un de tants pobles abandonats a la península amb una economia plenament col·lectivitzada, inspirant noves iniciatives semblants a la regió. Trobem un grapat més de propostes consolidades, però no gaires, com Can Masdeu o Cal Cases.

I a la Garrotxa, un exmembre de Calafou —el qui escriu—, està iniciant lentament i gradualment un altre projecte d’ecovila, l’Ecovila Amat, que podeu veure en aquest vídeo d’aquí sota en imatges aèries dels terrenys que aspiren a convertir-se en un espai col·lectiu i cooperatiu de vida i treball, del qual parlarem a l’article vinent.

[VÍDEO] Cultura

[Text i veu de Nan Orriols.]

El 1952 es van recopilar 164 significats de la paraula cultura. Cultura popular, cultura indígena, cultures egípcia, grega o romana, cultures nòmades, cultures urbanes i industrials… Paro. Tot és cultura. Ara diuen que, si no subvencionem la cultura, amb la crisi del coronavirus perdrem bous i esquelles.

El mot cultura va aparèixer a Europa entre els segles XVIII i XIX i es referia a processos de cultiu i millora de l’agricultura, l’horticultura i l’apicultura. Així es van millorar blats, cebes, pastanagues, taronges, etc. O sia, gràcies a la cultura mengem bons carbassons i pebrots verds i vermells.

Subvencionar algú que representi l’obra Cyrano de Bergerac no és cultura. És simplement comprar un actor perquè també et defensi políticament. Aquest és el desastre de les subvencions. Robar la llibertat a actors, pintors, titellaires, etc.

El mercat de les subvencions, premis literaris i grups musicals subvencionats és un acte de compravenda vergonyós. Els verdaders artistes, siguin del ram que siguin, no necessiten subvencions, només necessiten que els polítics no els vulguin manipular.

És clar que els agricultors i horticultors sense subvenció i robats per les grans cadenes de supermercats ens proporcionen grans plaers gastronòmics que gaudim cada dia.

També, cal deixar clar que una societat lliure, intel·ligent i creativa faria desaparèixer totes les regidories, conselleries i ministeris de tots els ajuntaments i governs que es dediquen a comprar cultura a canvi d’un servilisme humiliant.

Topònims absurds i traduccions esbojarrades

Castellfollit de la Roca o Castilloenloquecido del Pedrusco. [Arxiu TC.]
[Un article de Toni Coromina.]

Els noms dels llocs sovint tenen un origen curiós i expliquen les característiques físiques més destacable de l’indret, la seva flora o la seva fauna; en altres ocasions fan referència a noms de persones; però, també, existeixen topònims d’origen desconegut que per l’atzarosa evolució del llenguatge han perdut el seu significat. Sigui com sigui, aquestes paraules moltes vegades tenen una vibració —gairebé tel·lúrica— que ens desperten l’interès.

A Catalunya sempre hi ha hagut molta afició a fer traduccions burlesques, una llicència humorística  usada com a revenja davant la persecució del català en èpoques pretèrites (l’enyorat Tísner solia practicar aquest divertiment). Sense ànim de pontificar, permeti’m l’amable lector desenvolupar un breu exercici lingüístic, consistent en la traducció esbojarrada i lliure d’alguns topònims d’àmbit català al castellà i a la inversa.

Agramunt: Agriomontón. Altafulla: Hojaelevada. Badalona: Embobaola. Banyoles: Cuernillos. Bellaguarda: Lindatutela. Bellcaire: Bonitocariz. La Bisbal de Falset: La Obispalía de Falsete. Calders: Peroles. Cantonigròs: Morada del Orondo Antonio. Capellades: Sacerdotadas.  Colldejou: Cuellodeyugo. Les Franqueses: Las Campechanías. Freginals: Fritales. Gratallops: Escarbalobos. Hostalric: Fondapudiente. Igualada: Paridad. Les Masies de Roda: Los Caseríos de Rueda. Mollet: Mojadito. Montesquiu: Cerrohuraño. Montgat: Macizo del Gato. Oliana: Aceitana. Palafolls: Zapalocos. Pelagalls: Desplumachulos. Les Preses: Las Reclusas. Rajadell: Chorreo. Riudellots de la Selva: Riodefangos de la Jungla. Sant Jaume d’Enveja: Santiago de Envidia. Sant Pau de Segúries: San Pablo de las Certezas. Tona: Tonelada. Tornabous: Regresabueyes. Torredembarra: Atalaya del Descaro. Ullastret: Ojoprieto. Vallbona d’Anoia: Buenvalle de la Muchacha. Vidreres: Cristaleras. Viladecans: Villadeperros.

Agallas: Pebrots. Alcornoquilo: Surereta. Algarrobo: Garrofer. Barrachina: Gosadia Xinesa. Bobadilla: Babaueta. Brazatortas: Braçamastegots. Cachiporro: Garrotàs. Calamocos: Xopamocs. Calvarrasa: Cap-pelat. Cantarranas: Refilagranotes. Chinchón: Nyanyo. Chorrillos: Dollets. Cornudilla: Banyeta. Cuelgamuros: Penjaparets. Derramadero: Sobreeixidor. Despeñaperros: Estimbagossos. Enredaderos: Embolicadors. Los Gallardos: Els Ben Plantats. Garbanzuelo: Cigronet. El Goloso: El Llaminer. Helechosa: Falguerassa. Hermosilla: Boniqueta. Hoyo de Manzanares: Forat de Pomers. Maldonado: Malparit. Manganeses de la Polvorosa: Lladregots de la Polsosa. Moscardón: Borinot. Palos: Garrotades. Quitapesares: Arrabassaplanys. Ramera de Abajo: Barjaula de Baix. Rascafría: Gratafreda. Ventosilla de San Juan: Peterrot de San Joan. Villaviciosa: Vilatronera. La Zorrilla: La Meuqueta.

Pelagalls o Desplumachulos. [Arxiu TC.]
Text en català:

«Alfons Pujades i Ametller, fill d’Òscar i Maricel, va néixer a Castellfollit de la Roca, on el seu pare (originari de Sant Boi de Lluçanès) i la seva mare (nascuda a Verges) es van establir acabada la guerra. L’Alfons era un vailet una mica saltataulells, tastaolletes, esgarriacries i cagadubtes. Per això, la seva mare sempre l’esperonava: “Vinga, amunt i crits! Pit i collons! Endavant les atxes!”. Però a ell, cames ajudeu-me, només li agradava escampar la boira pels boscos de les Guilleries i fullejar els llibres de Josep Pla. De fet era un lletraferit, somiatruites, llepafils, panxacontent i cap de trons. Aleshores, la Maricel li deia: “Vinga, Alfons, dóna’m un cop de mà, que el més fresc és a l’aigüera!”. Tanmateix, ell semblava tocat del bolet, rondinava,  feia el ploramiques i contestava que li feia mal l’ull de poll. Tota la vida va ser un cagadubtes que es va limitar a fer la viuviu i mai no va voler remenar les cireres. Fins que un bon dia va fer la fi d’en cagaelàstics.»

Text traduït al castellà:

«Alfondo Subidas Almendro, hijo de Huesocaro y Marycielo, nació en Fortaleza Enloquecida del Pedrusco, dónde su padre (oriundo de San Baudilio del Merluzanar) y su madre (nacida en Vírgenes) se establecieron  finiquitada la guerra. Alfondo era un chico un poco rebotamostradores, catacacerolas y extraviacachorros. Por eso, su madre siempre le espoleaba: “¡Venga, arriba y gritos! ¡Pecho y huevos! ¡Adelante los blandones!”. Pero a él, piernas ayudadme, solo le gustaba ahuyentar la niebla por los bosques de las Zorrerías y leer los libros de José Llano. De hecho, era un letralesionado, sueñatortillas, lamehilos, barrigagozosa y cabeza de truenos. Entonces, Marycielo le decía: “¡Alfondo, dame un golpe de mano, que lo más fresco está en el fregadero!”. Tantomismo, él parecía tocado del hongo, ronalmorzaba, hacía el llorapoquitas y contestaba que le hacía daño el ojo de piojo. Toda la vida fue un defecadudas que se limitó a hacer la vivevive y nunca quiso menear las cerezas. Hasta que un buen dia hizo el fin del excretatirantes.»

Després de glossar l’exuberant riquesa, varietat de locucions, modismes, refranys, paraules compostes i frases fetes de la llengua de Cervantes, m’he animat a recrear una traducció bufa a la inversa, del castellà al català i viceversa.

Morada del Orondo Antonio o Cantonigròs. [Arxiu TC.]
Versió castellana:

«Casimiro Albornoz Barranco, hijo de Domingo y Mercedes (los dos andaluces), nació en Raboconejo de Los Ventorrillos, aunque muy pronto se trasladó a Garrapinillos. Ahora vive en Atapuerca, dónde los lugareños le han colgado el sambenito de meapilas por llevar siempre un guardapolvo negro y ejercer de monaguillo y correveidile del cura. Es un cascarrabias y un solemne soplagaitas, pero no se atreve a ir a la greña, ni a echar un rapapolvo a sus adversarios. A menudo está de mala uva y hace el primo depositando, a regañadientes, monedas en las máquinas tragaperras. A bote pronto, este singular Don Nadie escurre el bulto, a pesar de estar más gordo que un hipopótamo. Por un quítame allá esas pajas quisiera hacer frente a los pinchabombillas que le incordian y tomar las de Villadiego echando leches. Pero no se atreve. Entonces el zampabollos vuelve a las andadas y se refugia en sus tejemanejes de chupatintas  y engañabobos, o se va de picos pardos a echarle guindas al pavo.»

Versió catalana:

«Quasiguaito Barnús i Cingle, fill de Diumenge i Gràcies (tots dos caminallums), va néixer a Cuadeconill dels Peterrets, tot i que ben aviat es va traslladar a Urpapinets.  Ara viu a Lligatruja, ón els estadants li han penjat el santbenet de pixapilots per portar sempre un amagapols negre i exercir de monamarxo i galopavesidigali del mossèn. Es un trencarampells i un solemne bufasacs de gemecs, però no s’atreveix a anar a la brega, ni a llençar un pelapols als seus adversaris. A menut está de mal raïm i fa el cosí tot posant a renyadents monedes a les màquines devoragosses. A bot i aviat, aquest singular Senyor Ningú escorre el paquet, malgrat estar més gras que un singlotpòtam. Per un treu-me allà aquestes palles, voldria fer front als punxabombetes que l’incordien i agafar les de Viladídac llençant llets. Pero no gosa. Llavors l’endrapabrioxos torna a les caminades i es refugia en els seus tramamanejaments de xarrupatintes i engalipababaus o se’n va de pics marrons a tirar-li cireres al gall dindi.»

Cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran

«L’angoixa neix en el cor conscient. Per això avui dia molts joves l’experimenten.»

[Un article d’Eulàlia Ventura.]

«Mentre hi hagi més por que amor a l’interior de les persones, la democràcia, per justa o correcta que ens pugui semblar, serà utilitzada per a hipnotitzar les masses.»

Søren Kierkegaard deia que el tipus de filosofia que vivim depèn del tipus d’ésser humà que som. El més curiós és que ell va esdevenir el filòsof de l’angoixa.

L’angoixa. Qui no ha trepitjat durant aquests dies de confinament («confitament», que deia aquell pages!) la pròpia ombra: la por, l’agressivitat, la ràbia, el desig…, depenent de l’instint amb què cadascú de nosaltres venim revestits de mena. I és interessant descobrir que puc passar-me la vida creient que sóc del color del vestit que porto, com diu la cançó, o de tots els colors, si em vaig permetent experimentar-los des de la meva nuesa, com diu el conte del vestit del rei (o millor dit: del rei no-vestit, perquè…, quin tipus de rei s’ho permetria?). I tot és sempre un viatge d’anada i tornada, del  conscient a l’inconscient, d’anar fent i desfent vestits com a bons aprenents. Com va passar a Barcelona durant aquells dies d’octubre de 2019, on els joves es van llençar als carrers a defensar-se no ja des del silenci que clama, sinó des de l’instint de supervivència d’un futur que veien arrabassat.

L’angoixa neix en el cor conscient. Per això avui dia molts joves l’experimenten: respon a un excés d’informació dins d’un marc que no la pot sostenir. Tampoc no es tria, perquè la sensibilitat també ens ve de mena: arriba i cal afrontar-la, però no pas amb més informació, ni amb explicacions ni conspiracions laberíntiques, sinó alimentant-la del més essencial: de  respiració amb la vida. Amb allò que ens és més propi. Amb la natura. Amb l’aire. Amb el silenci. Amb el riure. Amb la creativitat. Amb la bondat. Amb la salut.

I si resultés que el tipus d’ésser humà que s’angoixa és justament el que és humà?

Potser s’ha de baixar a aquests inferns per a saber qui som i anar visitant les pròpies cambres, perquè per molt que ens tanquin confinats o engarjolats, no ens poden amagar de nosaltres mateixos, de l’oportunitat de visitar-nos més endins. Perquè jo també sóc les meves ombres. Potser aquesta és la veritable llibertat, la de no escapar-se malgrat el que visc enfora, ans al contrari: trobar-se amb les vores («edge» que diuen els anglesos), amb el propi perímetre i transitar-lo fins a esborrar-ne les fronteres. Som la terra que caminem, endins i enfora.

Ahir vaig sentir una frase que em va corprendre: cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran.

Mirar, sentir i acollir la pròpia fragilitat (que no feblesa) potser és el que em vesteix d’una nova nuesa, la que em porta un regne més veritable: qui sóc des de l’acceptació i l’acolliment. La meva corona real i reial. És rei només és qui sap portar aquesta corona, no des de l’angoixa sinó des de la humilitat conscient d’aquest viatge misteriós que és la vida. Amic e amat…, amiga e amada.

«La vida és un enigma i tot és incertesa: venim de la nit i anem cap a la nit.» [Frederic Amat.]

Els microrelats de Jordi Remolins. Maig de 2020

El somriure del tapador de forats

El propietari del bar va obrir cinc ampolles de cava mentre els clients brindaven per la sort que tots plegats havien tingut en les participacions del sorteig de loteria on acabaven de guanyar la grossa. Un periodista va acostar la seva gravadora al cambrer perquè li expliqués amb un gran somriure als llavis que invertiria els calés que li pertocaven en tapar uns quants forats. Al cap d’un any, el mateix somriure es difuminava lentament al llit del bordell on, en efecte, havia dilapidat el seu crèdit tapant repetidament els forats de la trentena de prostitutes que hi treballaven.

Omnipotència i sexe

L’enamoradíssima protagonista de la novel·la encara no havia passat tres dies separada del seu home, condemnat a setze anys de presó, i ja anava calenta com una porca. Però una fidelitat indestructible l’inhabilitava per fer sexe fora del matrimoni, ni que fos pensant en el marit, així com tampoc masturbar-se, perquè els codis morals i religiosos l’hi impedien. De fet la dona estava tan extremament necessitada, que en un moment de debilitat va enganxar per banda l’escriptor que l’havia creada i se’l va follar set vegades en una experiència gairebé religiosa, sense que ni tan sols ell pogués fer res per a evitar-ho.

El Carall Trempat (o Cavall Bernat) a Montserrat. [Foto: Arxiu LR.]

El cap de l’agressor

Esgotada de rebre hòsties dia si dia també, l’esposa de l’irascible taxista va amenaçar-lo de divorciar-se tan bon punt li tornés a posar la mà a sobre. Emprenyat com una mona però alhora conscient de la sinceritat d’aquelles paraules, l’home va caure en una profunda depressió i va determinar acabar amb la seva puta vida llençant-se a la via del tren, tot i que a darrera hora va conformar-se amb què el ferrocarril li amputés els braços a l’alçada del colze. Després de donar-lo d’alta a l’hospital, la dona va lamentar no haver ampliat els supòsits del seu ultimàtum, sobretot perquè a partir d’aleshores l’home es passava les vint-i-quatre hores del dia a casa, li havia de complaure totes les necessitats manuals, i a més la continuava agredint de forma encara més rabiosa, ara amb contundents cops de cap.

El previsible sortidor

La periodista televisiva va presentar un home i una dona que buscaven parella i que indefugiblement van congeniar a partir d’aquell moment. Ambdós van coincidir a dir que estaven buscant una amistat ferma i que més endavant ja es veuria què en sortiria. Al cap d’uns dies, a l’habitació d’un sòrdid hotel de la costa, ell es va abaixar la cremallera dels pantalons i tots dos van contemplar una desfermada trempera de dos parells de collons, precisament allò que desitjaven que en sortís, de la seva flamant relació.