Malgrat la seva fama de follador impecable, el venedor de matalassos i flassades mantenia amb orgull que mai havia enganyat la seva parella. En realitat s’havia passat per la pedra un ampli percentatge de les fèmines del barri però també era cert que en cap cas havia oblidat d’explicar-ho tot a la dona quan tornava a casa. Per no parlar de les vegades que ho feia al sofà de la sala d’estar, al llit del matrimoni o a qualsevol altre racó de la residència conjugal, amb la seva senyora com a testimoni.
Ella sempre ho faria
El maltractador de gènere va constatar un profund dolor al braç i al palmell de la mà després de l’enèsima pallissa que infligia aquella setmana a la seva dona. Alarmat pel propi patiment, a partir d’aleshores l’home va obligar-la a autoagredir-se. De tan acollonida com la tenia, no li va caldre ni aixecar la veu perquè executés amb acarnissament les seves ordres, ni tan sols perquè un cop traspassat, víctima d’una sobredosi de brandi barat, ella seguís autolesionant-se i gaudint secretament d’uns costums profundament sadomasoquistes.
Reincident per partida doble
Recolzat en el marc de la porta de la cuina, el comercial de publicitat diu a la seva dona que surt un moment per tirar les escombraries i comprar un paquet de tabac, tot i que acaba de decidir que vol deixar de fumar. Quan baixa al carrer, obre la porta del contenidor i hi llença el cervell. Altre cop a casa, deixa la bossa d’escombraries al rebedor, encén una cigarreta d’un paquet a mig consumir i s’acosta a la dona per besar-li els llavis.
Recurs telefònic a la llar del maltractador
L’irascible maltractador domèstic va ser conscient que hauria de deixar d’agredir la seva dona si no la volia perdre. Ella havia amenaçat denunciar-lo la pròxima vegada que li posés la mà a sobre, i per la manera de dir-ho sabia que ho faria. Per això, a partir d’aquell moment, cada vegada que trobava el sopar fred o la roba sense planxar, feia un truc a la seva germana, una corpulenta lesbiana d’un metre noranta d’alt per la mateixa mida d’amplada, perquè fos ella qui la mantingués a ratlla a base d’hòsties.
Un tango de títol «Cambalache» que cantava Carlos Gardel començava la primera estrofa així: «Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé / En el quinientos seis y en el dos mil, también / Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos». El tango continua explicant que «Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor». Bé, «Cambalache» ja descriu una realitat que no ha canviat. I Gardel va morir el 1935. Ara, portes giratòries?, cambalaches?, i per què no estafadors constitucionals?
La tieta del rei Felip VI, Faina Zurita, era la presidenta de l’empresa estatal Hipódromo de la Zarzuela. No va evitar els mals resultats econòmics de l’empresa. El 2015 l’Hipódromo es va quedar sense carreres i es van registrar les pèrdues més grans de la història. Cap problema. El Gobierno de España va recol·locar la tieta com a directora comercial de la Fundació SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials). El seu sou: 79.638,9 euros bruts anuals.
Passem llista i veurem que això és només un petit cambalache:
Miquel Roca i Junyent va fitxar com a conseller extern independent d’Endesa per 684.000 euros anuals.
Javier de Paz Mancho (exsecretari de les Joventuts Socialistes i membre de l’executiva del PSOE) és conseller de Telefónica Argentina SA i de Telefónica do Brasil SA.
Abel Matures i Isabel Tocino, són al Banco Santander.
José María Aznar, a Barrick Gold, i també a Endesa com a assessor extern per 200.000 euros.
L’exministre Rodrigo Rato estava en moltes empreses. Ara és a la presó. Molts intenten rentar-se la cara amb Rato.
Luís de Guindos, també assessor extern d’Endesa per 684.000 euros. I Rodolfo Martín Villa, etc., etc., etc.
A FCC, Marcelino Oreja i Nicolás Redondo.
A Gas Natural, Santiago Cobo (marit de Teófila Martínez, alcaldessa de Cadis).
A Iberdrola, Ángel Acebes.
A New Corporation també hi trobem el Sr. Aznar, amb un sou de 160.000 euros.
La llista és inacabable:
El Sr. Borrell estava a Abengoa.
La Sra. Elena Salgado assessorava Abertis. Ara ha fitxat per Talgo.
Javier Solana, a CLH.
Bé, això és infinit. Són centenars. Actualitzarem la llista i la publicarem.
Soraya Sáenz de Santamaría manté el seu càrrec al Consejo del Estado i va fitxar pel bufet d’advocats Cuatrecasas.
El marit de Soraya, perquè no falti de res, és conseller de Telefónica.
No podem oblidar l’etern Lluís Armet del PSC al Tribunal de Cuentas.
I els senyors Duran i Lleida i Jordi Hereu, instal·lats al Consell d’Aena.
Prou. És més que insultant. Tot això té a veure amb privilegis, repressió, el primer d’octubre i els presos polítics i exiliats. L’Estat defensa aquesta realitat amb repressió judicial i policíaca, i és aquest fet que el fa criminal.
No puc acabar sense recordar l’expresident Felipe González i el vicepresident Narcís Serra, ara a Gas Natural. El Sr. Serra també presidia l’extingida Caixa Catalunya.
No he pogut trobar en cap llista els presos polítics ni els CDR empresonats. Tampoc els exiliats. Ara bé, cada dia m’explicaran que Espanya és un estat democràtic, etc. I qui salvarà la quitxalla? Qui? L’àngel del Sr. Fernández Díaz?
Aquest treball consisteix en comparar la tecnologia més significativa de la Primera Guerra Mundial i de la Segona Guerra Mundial, concretament els tancs i els avions. En primer lloc, descriuré els aspectes del dispositiu en qüestió durant la Primera Guerra Mundial i a continuació els aspectes del mateix durant la segona. D’aquesta manera quedaran plasmades les diferències i innovacions que es van dur a terme durant la segona gran guerra de nivell internacional.
El tancs
ELS TANCS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL
Un dels elements més innovadors de la Primera Guerra Mundial va ser el tanc. La seva creació va ser una mena de resposta directa a l’estancament que va suposar la guerra de trinxeres. Aquest, era capaç de travessar els filats que protegien les zones on estaven les trinxeres i els exèrcits. Per aconseguir-ho, els tancs estaven equipats d’una cabina blindada que repelava el foc dels enemics, d’una metralladora o canyó per inutilitzar les metralladores enemigues i el més important, el seu sistema de tracció eruga.
Els britànics van desenvolupar una sèrie de tancs Markcomençant amb l’anomenat Mark I. Aquest tipus de tanc estava proveït d’una tecnologia molt variada; Motor d’explosió, blindatge d’acer, metralladores y sobretot, com ja hem vist, les erugues sobre les quals lliscava. Aquestes, eren la clau. Permetien travessar terrenys impossibles pels vehicles de quatre rodes. Els primers tancs britànics avançaven a casi 5km/h tot i que amb les innovacions posteriors guanyaran una mica de velocitat.
El delicat motor dels tancs era de 100 cavalls de potència i anava descobert dins del vehicle. Tot i que els britànics van fer millores en els seus tancs Mark, el seu interior seguiria essent extremadament incòmode i inclús letal durant la guerra. A dins d’aquests, la temperatura podia superar els 40 graus i, si l’hi sumes la olor d’oli i gasolina que desprenia el motor, encara era més insuportable. Quan les metralladores xocaven amb el blindatge dels tancs, el so que provocaven més el soroll que ja feia el motor per si mateix era horrible. A més, els impactes feien saltar el revestiment interior del tanc provocant talls a la persona que estigués dins. Anar dins un tanc a 5 km/h sense suspensió, a més de 40 graus de temperatura i amb una vestimenta de cuir no era gens còmode ni fàcil. Tot i que el tanc tingués els seus inconvenients era molt millor en comparació a les alternatives.
El gener de 1916 els britànics van utilitzar els tancs per primer cop a la batalla del Somme, on hi van participar 36 tancs. Durant aquesta batalla els tancs no tingueren gaire rellevància però, un any més tard, a la batalla de Cambrai, es van desplegar al voltant de 400 tancs, els quals van destruir les trinxeres alemanyes i on van demostrar la seva capacitat potencial.
Mentrestant, els francesos desenvolupaven el seu propi tanc amb l’ajuda de la companyia Renault. Els tancs francesos, de 7 tones i mitja, no pesaven ni la quarta part del que pesaven els britànics. El tanc lleuger estàndard francès era el Renault FT-17.Aquest, podia portar una metralladora o un canyó de 37 mm i tenia cavitat per a dos homes. El tanc francès arribava als 10 km/h doblant així la velocitats dels tancs britànics i incorporava una torreta giratòria. Aquesta última innovació va ser molt important; en lloc de tenir 6 o 8 metralladores per tot arreu, n’incorporava una que podia girar 360 graus. Els tancs alemanys, en quan a disseny i fabricació, superaven als tancs dels aliats, però aquestes màquines eren màquines ofensives i Alemanya estava a la defensiva així que no els van servir de gaire durant la Primera Guerra Mundial.
L’impacte dels tancs durant aquesta guerra va ser bastant significatiu a nivell d’assoliment tecnològic, però el seu impacte va ser limitat. Ningú va saber com explotar-los eficientment. En aquell moment encara no concebia l’ús tàctic dels tancs en una batalla limitada perquè eren un concepte nou. Només el 1918 un atac coordinat de tancs de combat van contribuir a expulsar els alemanys de França. L’agressivitat dels tancs en el camp de batalla va demostrar el valor tàctic i estratègic que posseïen. Aquests, van ser decisius en el pla general d’atac per una derrota definitiva dels enemics. La fotografia que hi ha a continuació és la d’un tanc Mark I.
ELS TANCS A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
El període d’entre guerres va servir per millorar la potencia, mobilitat i resistència dels tancs de la Segona Guerra Mundial.
Els estudis de Heinz Guderian, inventor de la Guerra Llampec, juntament amb les innovacions dels tancs, van convertir aquests monstres en una arma de combat decisiva per la Segona Guerra Mundial.
El Panzer IV va ser un dels tancs més utilitzats per les tropes alemanyes durant els primers anys de guerra. De fet, va ser el carro de combat alemany més produït de la Segona Guerra Mundial amb més de 8.800 exemplars. Aquest model, inicialment, fou dissenyat per donar recolzament a les maniobres de la infanteria però amb l’aparició del tanc rus T-34, es van condicionar els tancs Panzer IVper poder combatre els tancs soviètics. El Panzer IVva estar present a tots als fronts de la guerra ja que es caracteritzava per la seva robustesa i fiabilitat, a més, les continues millores d’aquest tanc van fer que pogués enfrontar-se als nous tancs de combat dels aliats.
Aquest, pesava 20 tones, amb un blindatge davanter de 50 mm i un motor Maybach HL120 TRM-300 hp. Tenia una autonomia de 200km/h per carretera i de 114 km/h al camp. L’armament que portava incorporat aquest tanc era un canyó de 75mm i 2 metralladores MG34. La imatge de continuació és un Panzer IV alemany.
Els tancs M4 Shermanforen els principals tancs americans de la Segona Guerra Mundial i el segon més fabricat del bàndol aliat després dels T-34 soviètics. Es van produir més de 50.000 unitats de tancs Sherman.Van ser utilitzats per les tropes americanes i posteriorment britàniques, qui van crear les seves pròpies versions.
Es van començar a construir a l’Agost de 1940 com a tanc de combat fiable, ràpid i versàtil. Aquest, va combatre a tots els fronts de batalla que va lliure els Estats Units i Gran Bretanya i a més, va seguir essent utilitzat després de la Segona Guerra Mundial.
El tanc M4 Sherman pesava 30 tones, tenia un blindatge de 51 mm i un motor Continental R975-400 hp. Hi cabien 4 homes i estava equipat d’un canyó de 75 mm i 3 metralladores Browning. A continuació, un M4 Sherman.
El tanc T-34 fou un vehicle blindat soviètic considerat, per molts, el millor tanc de combat de la Segona Guerra Mundial. Aquest model fou el més temut per les tropes alemanyes i, fins i tot, el propi Heinz Guderain va reconèixer la superioritat d’aquests tancs sobre els Panzeralemanys. El T-34va ser capaç de vèncer les divisions Panzerdurant el seu intent per prendre Moscou i Stalingrat. Aquesta bèstia soviètica es caracteritzava per contenir una sèrie de conceptes de disseny avançat per a la època; era dotat d’un motor Dieselmés segur i amb una major autonomia (240km). Pel blindatge, van utilitzar una armadura de 45 mm amb una inclinació de 60 graus que va demostrar ser més eficaç que les armadures rectes dels altres tancs. Pesava 26 tones i mitja, contenia un blindatge davanter de 90 mm i el model del motor era un V-2-34-500-hp. L’armament que contenia era un canyó de 76 mm i 2 metralladores DT.
Els tancs de la Segona Guerra Mundial, a diferència dels de la Primera Guerra Mundial, van tenir un paper excepcionalment important per el transcurs de la guerra.
Encara que fossin més moderns i estiguessin més preparats, seguien essent incòmodes i gens fàcils de suportar un cop a l’interior.
Un altre vehicle que va sorgir durant la Segona Guerra Mundial, a diferència de la Primera que no hi era, foren els camions. Aquests, van tenir un paper semblant als tancs encara que no igual.
Els avions
ELS AVIONS A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL
L’aviació en la primera Guerra Mundial va evolucionar ràpidament. Els globus d’observació lligats ja es van utilitzar en diverses guerres, i els observadors per a l’artilleria els utilitzaven amb freqüència.
Alemanya va emprar zepelinspel reconeixement sobre el mar del Nord i Bàltic, i també per les incursions de bombardejos estratègics a la Gran Bretanya i al Front Oriental.
La imatge següent ens mostra un Zeppelin de la Primera Guerra Mundial.
Durant la primera gran guerra de nivell internacional va ser la primera vegada que es van utilitzar avions a gran escala. La baixa potència que tenien els motors de l’època limitava la càrrega útil que podia ser transportada per un avió. Els aparells eren construïts a partir de fusta i les ales estaven fetes de lli. Aquest equip rudimentari i la falta d’experiència dels enginyers aeronàutics van fer que aquests tipus d’aparells fossin estructuralment fràgils i no era estrany que es trenquessin durant el vol, especialment durant les maniobres violentes de combat.
Al començament de la guerra els avions ja es van utilitzar militarment. En un primer moment, s’utilitzaven principalment per al reconeixement. L’experiència adquirida pels pilots i enginyers va portar al desenvolupament de molts tipus d’avions especialitzats, com caces, bombarders i avions d’atac a terra.
Els millors pilots de combat van ser retratats com a cavallers moderns i molts es van convertir en herois populars.
Els avions servien per a realitzar missions de reconeixement, per exemple, amb la intenció de saber com estaven disposades les trinxeres de les línies enemigues. També es van utilitzar per a bombardejos. Al principi de la Primera guerra Mundial, els avions només podien portar càrregues molt lleugeres; les bombes eren primitives i els sistemes de punteria encara s’estaven desenvolupant. No obstant això, els inicis de bombardeig tàctic i estratègic ja van tenir lloc durant els primers dies de la guerra.
Els primers combats aeris eren molt rars i innocents però això va canviar ràpidament i els pilots van començar a intercanviar maons, granades i altres objectes com cordes, les quals servien perquè s’emboliquessin a les hèlixs.
Finalment, els pilots van començar a utilitzar armes de foc. De fet, l’era del combat aeri va començar realment quan els avions van ser equipats amb metralladores.
Els primers avions de combat van ser els Vickers FB5britànics i els Morane-Saulnier L i Nfrancesos. En un principi, els alemanys es van quedar enrere, però això va canviar radicalment. El juliol de 1915, el Fokker E.IIIva entrar en funcionament. Va ser el primer avió amb una metralladora sincronitzada que podia disparar a través de l’hèlix.
A finals de 1915, els alemanys ja havien guanyat la superioritat aèria, fent que els vols de reconeixement dels aliats fossin més perillosos i el gran impacte moral que va resultar aquest fet va causar un gran escàndol a la premsa britànica. Al cap d’un any, però, els aliats van tornar a recuperar la superioritat aèria. A la foto, un Fokker E.III.
ELS AVIONS A LA SEGONA GUERRA MUNDIAL
Els avions de la Segona Guerra Mundial, en comparació als de la primera, eren molt més eficaços en tots els sentits. Després de la primera gran guerra les potències econòmiques van aconseguir grans progressos en matèria de motors i aviació. Van analitzar els defectes dels avions de la Primera Guerra Mundial com ara el pes excessiu o l’escassa potència dels seus motors i van dissenyar models molt més avançats.
Es van realitzar bombarders molt resistents i de gran autonomia amb l’objectiu de recórrer grans quantitats de kilòmetres i bombardejar punts claus de les ciutats enemigues.
Un dels avions més efectius de la Segona Guerra Mundial va ser el famós avió britànic 638 Lancaster, que tenia una autonomia de més de 2.500 kilòmetres i una càrrega de 6.300 kg de bombes. Per altre banda, els nord-americans van dissenyar el Boeing B-17Flying Fortress, capaç de sostenir 13 metralladores i una càrrega de 8.000 kg de bombes, però, l’avió més destacat nord-americà i segurament, de tota la Segona Guerra Mundial, va ser el caca F6F Hellcat, amb un motor de 18 cilindres que li concedia una potència de 2000 cavalls. Aquest avió podia ascendir, amb només 7 minuts, una altura de 6.000 metres i arribar a una velocitat màxima de 610 km/h. Aquest avió va ser dissenyat al 1941 quan els nord-americans se’n van adonar que els japonesos els avantatjaven amb els seus caces. De fet, l’objectiu dels nord-americans era superar el Mitsibishi zerojaponès. També van destacar el Mitsubishi G4Mjaponès, el Heinkel He IIalemany i el IIyushin DB-3 soviètic, capaç d’arribar a una altura de 9.700 metres gràcies a la disposició d’una cabina pressuritzada per a la tripulació.
Els caces, petits avions lleugers i ràpids que tenien com a objectiu abatre els bombarders i caces enemics, van ser dissenyats a conseqüència dels efectes dels bombardejos a les ciutats, els quals eren terrorífics,. El Messerschimitt Me 262alemany complia perfectament la aquesta missió, de fet, aquest avió va arriba a enderrocar més de 500 avions aliats. A la foto, un F6F Hellcat.
Els tancs i els avions foren invents que, a nivell tecnològic, ressonaren mundialment. És cert que ja existien abans del començament de la Primera Guerra Mundial però, els avanços tecnològics que van patir aquests dos grans protagonistes durant les dos grans guerres va ser impressionant. Tant els tancs com els avions, durant la Primera Guerra Mundial eren relativament poc efectius però, durant la Segona, van ser immensament eficaços i sofisticats. El cert és que els avions, durant la Primera guerra Mundial, van tenir també un paper molt important.
Apart dels tancs i els avions, durant les dos guerres, hi va haver un gran ventall de tecnologia utilitzada igual de potent que aquests dos protagonistes com els cuirassats, els submarins, els canyons, la tecnologia química o les bombes nuclears, en el cas de la Segona Guerra Mundial.
Bibliografia
GONZÁLEZ PIOTE, Laura; GAJATE BAJO, María, Guerra y tecnología, 1a ed., Madrid, Editorial Centro de Estudios Ramon Arces, 2016.
Durant anys vam viatjar a Líbia. En un dels primers viatges vam visitar Tadrart Acacus, a la regió de Fezzan. Muntanyós, laberíntic, rocós i molt bonic. En realitat, l’Acacus és la continuació muntanyosa de l’altiplà algerià de Tassili n’Ajjer.
Les pintures que hi vam veure recorden les de Tassili: girafes, gaseles, escenes de caça, etc. Una meravella.
Vam tornar a l’Acacus perquè, tots els deserts, et criden. Els homes vam viure als deserts milers d’anys. Una lliçó que no podrem oblidar mai els que els hem visitat moltes vegades.
Ara vivim en un altre desert, sense elefants ni girafes, on sobreviure és ja impossible.
Milions de negres esclavitzats van embarcar a l’illa de Gorée, al Senegal, cap a Amèrica. El clero va explicar, fins i tot, que els negres no tenien ànima. Vam colonitzar l’Àfrica. Fa quatre dies encara érem al Marroc, Algèria, Mauritània, el Senegal, etc. Vam repartir-nos Àfrica amb tiralínies, dividint tribus i destrossant ètnies, llengües i famílies.
Vam veure Aznar, Sarkozy i d’altres fent honors a Moammar al-Gaddafi, el qual havia pagat alguna campanya electoral d’aquests sàtrapes.
Vaig viatjar a Líbia en temps de Gaddafi. Tots els emigrants del sud treballaven a Líbia. A la frontera amb Tunísia, també milers de tunisians travessaven per Ras Ajdir per treballar a Líbia.
El pa, a Líbia, no es pagava. Tothom, escolaritzat. Era un país laic i socialista. Gaddafi, perfecte? No, també va fer-ne de les seves, i grosses. Però era molt millor que molts criminals europeus. Líbia té gas i petroli i Gaddafi va aconseguir una renda per capita de 10.000 dòlars.
Algú va encendre a Tunísia el que es va anomenar «La primavera àrab». Europa va veure la possibilitat de robar el petroli i van provocar una revolta amb mercenaris de Qatar per a assassinar Gaddafi. Qatar creu en Déu. Líbia, no. Qatar, aliat amb Europa i els EUA. Van perseguir Gaddafi i la seva família i al final els van assassinar. Hi ha imatges de tot. Tot és horror.
Ara, Líbia és un estat trinxat, però els europeus tenim el petroli. Tots els exiliats polítics i del canvi climàtic volen marxar d’Àfrica. Molts surten de Líbia extorsionats pels senyors de la guerra. Europa els deixa ofegar al mar. Sabeu? És que només volíem el petroli, només volíem els esclaus. Per què els hem d’ajudar, si no tenen ànima?
Iglesias i Sánchez ni cooperen ni es caoliguen. [Foto: Nació Digital.][Un article de Jordi Sánchez.]
Cooperació: significat que indica que no fem les coses sols, necessitem l’ajut d’altres per a assolir un objectiu comú. Coalició: és una aliança entre diferents parts, amb una acció conjunta. S’assembla però no es el mateix, vegem-ho:
Seria com dir que en la cooperació som amics i anem junts. En canvi en la coalició anem junts, tenim papers de compromís i compartim taula de decisions.
Aquestes definicions que he esmentat vénen a tomb del que està passant als darrers temps a la política espanyola, on el president Pedro Sánchez, que no té la majoria parlamentària, ha intentat aconseguir-la sota la fórmula de cooperació amb Unidas Podemos. I ho ha volgut fer sense que Unidas entri en el Govern, donant-li alguna presidència d’alguna comissió, per exemple, i amb l’abstenció dels independentistes. Pablo Iglesias no hi ha estat d’acord i ha defensat la postura de la fórmula de coalició —formar govern d’acció conjunta—, és a dir, manar encara que sigui en petites coses. Evidentment no és el mateix la cooperació que la coalició.
Però el que està clar és l’aritmètica: els socialistes tenen 123 escons i Unidas Podemos 42, total 165, per tant encara n’hi faltaven 11 o, en tot cas, en una segona votació seria president Pedro Sánchez i en tindria prou amb els 165 però necessitaria l’abstenció dels independentistes. Sembla que tots van negociar, ERC, PNV, CC, etc., però qui ja es va definir és el PP on Pablo Casadoja li va dir a Sánchez que d’abstenció res de res i que li votarien en contra. Els C’s d’’Albert Rivera van deixar clar que «no es no» i que tampoc no s’abstindria, però quan faig aquest escrit ja li han dit que no estan d’acord amb el posicionament del partit tres diputats: Toni Roldan, Javier Nart i Juan Vázquez. On és actualment C’s? Al centre dreta, a la dreta, liberals? Alguns dels fundadors com Francesc de Carreras o Arcadi Espada manifesten que s’està desviant dels plantejaments inicials.
El PSO E, doncs, haurà d’anar a unes noves eleccions generals, però la reflexió que en tot cas vull aportar és que està canviant la manera d’entendre la política a España. Ja sé que hem passat d’una política de bipartidisme a una política de blocs, però per què es vol ser president o alcalde sense compartir govern, però, per contra, sí aprofitar-se de la feblesa de l’altra persona que té el que tu necessites i al final el més feble ha de cedir?. Això ja sé que és legal, però no és ètic…, i llavors em pregunto té ètica la política?
Serà també per això i altres fets com la poca defensa del canvi climàtic, que els joves cada dia creuen menys en els polítics i, si més no, el que en tot cas els interessa, es només parlar de coses concretes. Vet aquí, doncs, com va això de la devaluació de les paraules.
Remolins enfila aquest setembre els seus microrelats entorn les parelles.
Una cita amb el temps
Després de quaranta mesos de festeig, la jove i atractiva parella va decidir trencar la relació, però es van prometre que al cap de trenta anys, coincidint amb la mateixa data, es retrobarien altre cop a l’estació d’autobusos on s’havien conegut. Després de viure les respectives vides sense saber res l’un de l’altre, van acudir a la cita amb una curiositat que el temps no havia pogut esborrar. La seva actual aparença física era, però, tan diferent que ni tan sols cinc hores després de fer tombs per l’estació van ser capaços —ni ganes— de conèixer-se, i quan la dona de la neteja va demanar-los que sortissin perquè havia de tancar, tots dos van tornar a casa convençuts que era l’altre qui havia incomplert la seva paraula.
Una altra cita amb el temps
Després de quaranta-un mesos de festeig, la jove i atractiva parella va trencar la relació, però es van prometre que al cap de trenta-un anys es retrobarien altre cop a l’estació d’autobusos, coincidint amb la festivitat del dia dels difunts en què es van conèixer. La tarda que estaven citats, l’home físicament demacrat per l’edat i els excessos d’una vida poc disciplinada, va adonar-se que l’Ajuntament havia demolit l’antiga estació, però va acudir a la nova que havien construït en un altre barri de la ciutat, amb l’esperança que la seva antiga xicota tingués la mateixa idea. A la mateixa hora que marxava decebut per les cinc hores d’inútil espera, ella —encara més castigada pels cucs i les erugues que voltaven pel seu organisme— va rendir-se a l’obsessió d’obrir la caixa de fusta on feia una dècada i mitja que estava tancada, cagant-se en la mare que va parir a qui va rematar els claus que ara li impedien complir amb la seva paraula.
Mala peça al taüt
El previsor director de l’entitat d’estalvis va deixar escrit que el dia del seu enterrament deixessin un telèfon mòbil dins de la caixa, per si alguna errada mèdica el portava al cementiri encara viu. Al cap d’hores d’haver tancat la làpida, efectivament l’home va despertar del seu estat de letargia momentània i va afanyar-se a trucar, abans no s’acabés el poc oxigen que quedava dins del taüt. El món sencer va caure-li a sobre quan va adonar-se que no tenia cobertura, tot i que en cas d’haver-ne disposat només li hauria servit per sentir el senyal de comunicar de l’únic número que coneixia de memòria, el de la seva dona, que en aquell moment organitzava telefònicament amb l’amant de tota la vida un viatge per a celebrar el seu nou estat civil.
Mal tràngol
El regidor d’urbanisme de l’Ajuntament va quedar en una posició extremament incòmoda quan just asseure’s a taula va entrar al menjador la seva jove amb un esplèndid escot que deixava entreveure la regatera d’uns pits exuberants, acompanyant el fill per al sopar de Cap d’Any. Feia uns mesos que tots dos es veien d’amagat en una relació malaltissa i intensa, on la passió hi jugava un paper predominant. Quan van acabar-se les postres i els licors i finalment va aixecar-se de la cadira de fusta amb una pota més curta que les altres i el respatller bonyegut per anar a seure a l’ampli i tou sofà de la sala d’estar, la seva postura va millorar ostensiblement.
Dani Prats, estrella de la Companyia Carquinyoli, i Toni Cortès, el director. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
El teatre aficionat, sovint basat en les representacions dels Pastorets, és el pilar que sustenta el graner d’actors del país. La majoria d les figures que avui omplen platees i apareixen a les sèries televisives van començar fent de dimoni, de pastor, de sant Josep o de Verge Maria. En un altre àmbit, el teatre d’aficionats habitualment gira a voltant d’amics i veïns d’un barri, un poble o una població que porten a l’escenari comèdies i vodevils, però també obres pròpies i títols clàssics. Per a ells, a més de tenir una funció de comunicació col·lectiva, el teatre és una cerimònia socialitzadora que implica tant els actors voluntariosos com al pati de butaques, sovint format per familiars i amics de tota la vida.
De teatre aficionat n’hi ha hagut i n’hi ha arreu de la geografia catalana. De fet, en moltes poblacions hi ha grups amb una dilatada trajectòria. En un àmbit ciutadà popular tirant a conservador, a finals dels anys cinquanta, la Companya Carquinyoli de Vic (del barri del carrer de Gurb), va iniciar una singladura de representacions còmiques i espectacles musicals en el context de les festes del Carquinyoli del barri. Aquesta trajectòria es va allargar fins a finals del segle XX.
Però el cuc del teatre, a la gent del carrer de Gurb ja els venia de lluny. De fet, el veïnat ja feia molts anys que estava acostumat a les representacions del famosíssim Manel dels Ous i, després, a les dels seus successors: Cuixeras, Solé, Anglada i Lladó, que havien delectat el públic amb l’astracanada Els germans Ferrarons. Encara que després de la guerra, les comèdies, els vodevils i l’humor àcid van quedar relegats als llimbs de les oques, a la primera meitat dels anys quaranta, a Vic hi va haver una colla de bromistes de dretes, la majoria carlins, que organitzaven saraus escènics a la sala de billars del Cafè Mexicà (habilitada com a teatret), al voltant de la figura de Lluís Riubrogent, autor dramàtic i vigatà polifacètic. Es tractava d’un home que solia portar una bata gris i lluïa una venerable barba que li donava un interessant aspecte de savi de pel·lícula. Tenia un laboratori de química a les golfes i criava coloms al terrat. Una vegada, volent emular Leonardo da Vinci, va fabricar unes ales per volar, se les va posar i es va llançar des del cel obert de casa seva. La baixada en picat li va ocasionar una fractura en una cama.
Una astracanada dels anys vuitanta. [Foto: Toni Coromina.]Els amics de la colla, liderats per Joaquim Suriñach, entre els quals hi havia Manel dels Ous (mític home de teatre), Ricard Garolera i molts veïns del carrer de Gurb que freqüentaven les tertúlies del Mexicà, sempre ensabonaven amb sorna el senyor Riubrogent dient-li que les seves peces teatrals eren boníssimes, però potser massa sensibles i d’una força dramàtica difícil d’assimilar pel gran públic. Tothom assegurava que el senyor Riubrogent no s’adonava de la conya que li muntaven els companys, però això només ho podria confirmar el propi Riubrogent. Una de les seves obres més conegudes era L’aixeta que no raja. Però les que li van donar una certa notorietat local van ser La mare verinosa i La garba de mal lligar.
L’escenificació d’aquestes obres, representades en castellà per motius obvis, sempre van anar envoltades d’impressionats respostes per part del públic. La Mare Verinosa mostrava la vida d’un tal Pepus, un lladregot desgraciat que acabava penjat a la forca. El moment de màxima tensió, quan al reu se li demanava si volia pronunciar alguna paraula abans de morir, aquest s’encarava a la seva mare, a qui donava la culpa de la seva tràgica fi per no haver-lo sabut educar bé, i cridava amb tota la força del món: «Mare, per què?». En aquest precís moment, sempre hi havia algú entre el públic que feia veure que es desmaiava, conxorxat amb els col·legues del senyor Riubrogent, sense que l’autor sabés que es tractava d’un simulacre; aleshores apareixien infermers amb lliteres i s’enduien l’espectador a fora per a reanimar-lo. Al final de les representacions, però, tothom felicitava l’autor, que semblava l’home més feliç del món, segons explica Toni Cortès.
La garba de mal lligar, volia ser un drama rural, d’alta volada, com Terra Baixa, de Guimerà. En aquesta ocasió també hi havia un moment de clímax que provocava un gran enrenou al pati de butaques. Això passava quan, a mitjanit, els habitants d’una casa de pagès es despertaven sobresaltats per uns forts cops a la porta de la masia. Quan l’amo del mas demanava «Qui hi ha?», des de fora, unes potentíssimes veus masculines cridaven amb contundència: «Som els de Pruit!». I aquí, de nou, hi havien desmais i l’entrada dels portalliteres a la platea.
Dani Prats i Toni Coromina [Arxiu Toni Coromina.]Josep M. Solà Sala, cronista de Vic, explica que, en una ocasió, ell mateix va fer veure que es desmaiava, al Prat de la Riera, un dia que el senyor Riubrogent feia una lectura privada de La garba de mal lligar a uns quants companys. El mateix Solà recorda que Riubrogent una vegada li va demanar si coneixia algú que pogués disparar perdigons contra una figura de Jesucrist, amb la intenció de vendre-la com una antigalla salvada del terror roig.
Durant la dècada dels cinquanta, la companyia Carquinyoli es va estrenar al teatre Canigó, ara enderrocat, amb l’obra Les sisters Gurpines, sota la batuta del gran Toni Cortés, un dinàmic autor de vodevils i ballarí de claqué. Es tractava d’una paròdia desenfadada d’uns quants fadrins del barri disfressats de senyoretes, que van fer un espectacle de varietées en què s’interpretava la cançó El milagro de París i el famós Cantando bajo la lluvia. L’èxit va ser tan colossal i la gent va riure tant que es va decidir que l’experiència havia de tenir continuïtat.
Amb aquest precedents, la Companyia Carquinyoli es va llançar a l’atac amb el western-vodevil Atraco a medianoche o el misterio del televisor. En aquesta obra va despuntar l’anima de la companyia, Dani Prats (el recader Prats), en el paper de Sacatripas Larry, un pistoler diminut, però gegant per la seva comicitat. Un altre any van representar l’astracanada Bill carquinyoli o el pistolero enmascarado, una sàtira sobre l’oest americà.
Amb el temps es va implantar el costum de dividir les sessions teatrals en dues parts. La primera es basava en números de ball, i la segona presentava una obra gairebé sempre escrita per Toni Cortés. Destaca El fill de Curro Jiménez (on va destacar la presència histriònica del mític Jaume Guix, un popular pallasso aficionat), Un embolic de família, L’Hermínia o l’auca d’una soltera, Gente bien, No ve d’un pam, New York New York i Mallas o els fills de J. R.
En una col·laboració transversal, a la dècada dels vuitanta, membres del col·lectiu de bromistes del Cafè Vic, majoritàriament àcrates i contraculturals, van participar en alguna de les obres de les representacions que dirigia Toni Cortés, considerat un humorista de dretes, però una persona amb una categoria humana estratosfèrica. Una mostra més que les tradicions es transmeten de generació en generació sense prejudicis socials ni fronteres ideològiques. Una d’elles va ser El ministre Zabalza és un fill de… Collsamalsa (una despietada crítica al món absurd de la política corrupta), i una altra, una versió actualitzada de l’epopeia cinematogràfica de Kubrick 2001, una Odissea a l’espai, entre d’altres.
Una sàtira política. Anys vuitanta. [Arxiu Coromina.]A finals dels vuitanta, Carles Baranera i qui signa aquesta crònica vam fer d’actors secundaris al teatre del Pare Coll, en una brevíssima obra de petit format feta a mida per a Jaume Guix, que en va ser l’actor principal. La trama era simple: dos personatges d’estètica yuppie declamaven un seguit de frases inconnexes al voltant de les virtuts dels poderosos que viuen del treball dels altres i els humilien: «La massa és insignificant; només té importància el triomfador. Només l’èxit és important i els mitjans per aconseguir-lo sempre són justificats. La competitivitat és la clau de l’èxit. Cal competir amb qualsevol arma per assolir el triomf. Els escrúpols són un signe de feblesa…». Tot d’una, sortia en Jaume a l’escenari i dirigint-se al públic deia: «Però què feu vosaltres aquí, escoltant aquestes frases absurdes sense protestar?… La convivència no es pot basar només en la dèria per trepitjar el proïsme, sinó en estimar-nos els uns als altres, com les ovelles d’un mateix ramat». Al final, els dos yuppies es penedien dels seus pecats i acabaven donant la raó a Jaume Guix, que va ser ovacionat.
