Homo vulgaris, el darrer llibre de Nan Orriols, ha aterrat finalment a Barcelona, després de l’embranzida de la gira no metropolitana, i ho ha fet, aquest passat dijous, 30 de gener, a la magnífica Llibreria Ona a la vila de Gràcia de la mà de Montserrat Bacardí, doctora en filologia hispànica i llicenciada en filologia catalana —i autora de Maria Dolors Orriols, viure i escriure [Eumo Editorial, 2019]— , de qui ens congratulem que recentment hagi estat incorporada a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
En qualsevol cas, si encara no heu adquirit aquest magnífic llibre, també teniu ocasió d’anar a la presentació que es fa aquest diumenge a Ripoll:
Aquí mateix podeu veure el llarg reportatge que n’ha fet TVBagué Serveis Audiovisuals: de la presentació a la Llibreria Ona [a tos dos, Ona i TVBagués, els agraïm que sempre siguin a primera línia].
Jorge Moragas, excap de Gabinet de Mariano Rajoy, viu ara a les Filipines exercint el càrrec d’«embajador del Reino de España». Viu molt tranquil; fins i tot va participar com a jurat en l’elecció de Miss Filipines 2019.
Austràlia crema i els animals moren per centenars de milers. El senyor Moragas era amic de Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrussola i que cobrava del comissari Villarejo.
«Les muntanyes enceses clamen al cel unes gotes d’aigua. Els ocells s’han perdut.»
José Zaragoza, diputat del PSC-PSOE, home sense escrúpols, organitza la gravació de La Camarga entre les senyores Álvarez i Alicia Sánchez-Camacho, del PP de Catalunya i que avui viu refugiada a l’Assemblea de Madrid per cobrar un sou de diputada.
Els incendis a l’Amazònia i arreu del món posen en perill d’extinció moltes espècies animals. En canvi, els polítics corruptes, inútils, mentiders i criminals abunden cada dia més. Juguen brut i viuen amb bons sous. Aznar, Rajoy, Santamaria, Alfonso Guerra, Cospedal, Fernández Díaz…, n’hi ha a milers! Fins i tot el senyor del Fairy viu acollit a la Junta d’Andalusia.
El problema és que són ells els que cremen els boscos i els mars. Dediquen la seva vida al crim amb l’excusa de defensar dogmes. Els ulls innocents de totes les bestioles del món veuen que els imbècils no saben que són imbècils per imbècils. Ho cremaran tot, mataran milers i milers de vides i mai cap no serà jutjat ni empresonat. D’això, els imbècils en diuen «estat de dret».
La segona Edat del Ferro, també anomenada cultura Ibèrica, va del 550 aC al 50 aC. Aquest període es divideix en tres fases; l’Ibèric antic (550-450 aC), l’Ibèric ple (450-200 aC) i l’Ibèric final (200-50 aC). Durant aquest període, també, hi ha un hiat històric de cinquanta anys, concretament del 550 aC al 50 aC.
Segons la zona, els poblats ibèrics tenien unes dimensions o unes altres. Podien abastar 13 hectàrees al nord de la península Ibèrica o 50 hectàrees al sud, encara que existeixen evidències de poblats ibèrics més amplis. Se solen localitzar en zones elevades, però també n’hi ha en zones planeres. Aquests poblats estaven emmurallats totalment o parcial dependent de l’orografia del terreny. A més d’aquesta localització estratègica defensiva, els assentaments ibèrics es troben en zones molt ben comunicades, sigui a prop de rutes interiors comercials o de ports.
Són destacables les complexes estructures urbanes de les societats ibèriques des de temps antics, però no en tot el territori peninsular. Aquest urbanisme va començar a la baixa Andalusia, on hi havia els tartessos, pioners de la vida urbana a la península Ibèrica, per bé que influenciats pels fenicis. Per tant, podem atribuir a les colònies fenícies el sorgiment de l’urbanisme dins la cultura ibèrica, que es va anar expandint per tot el sud-est i el llevant peninsular.
Els estudis que s’han fet als poblats ibèrics d’arreu del continent apunten que van estar ben planificats abans de la seva construcció. La disposició de les cases, carrers o altres edificacions de caràcter singular apunta que sabien perfectament on volien que es localitzés cada estança, tot distingint les àrees domèstiques de les fabrils.
Els carrers estaven molt ben detallats i les cases eren bastant complexes, amb diverses estances d’usos i funcions diferents i, en ocasions, associades a patis exteriors. Les dimensions de les cases són diferents segons el poblat, però sovint n’hi ha una que destaca de la resta, la que seria la residència de l’aristocràcia tot i que arquitectònicament no difereix de la resta. És, doncs, una evidència de la forta jerarquització que existia en les societats ibèriques.
Un altre tret important de l’urbanisme dels poblats ibèrics és la poca atenció que atorgaven als espais públics. De fet, les cases estaven molt a prop les unes amb les altres i no havia espais entremig.
Tots els edificis estaven fets de pedra i materials peribles, encara que hi ha poblats que estan fets únicament i exclusiva de pedra.
Fa un dies es va saber la noticia que a l’estació de ferrocarril de Tarragona ja no hi passaran trens de llarg recorregut, són desviats 15km a l’estació de Perafort per on circula l’AVE. Sempre s’ha dit que «la distancia més curta entre dos punts es la línia recta», doncs això que és tan senzill no es compleix amb el traçat acabat d’inaugurar entre l’Hospitalet de l’Infant i Barcelona.
Línia de l’AVE entre Lleida i Barcelona
Les diferencies d’opinió en el territori entre Reus i Tarragona van fer que el Govern de l’Estat tires pel mig: ni l’un ni l’altre. Al final l’Estació del Camp a Perafort, com a conseqüència la capital de la província, Tarragona, es va quedar sense l’estació de l’AVE (és l’única capital de província que es queda sense aquest equipament).
Tarragona, èxit
Ve de lluny. Tarraco, un punt estratègic des dels romans per clima, port i agricultura potent. En plena dictadura s’hi instal·la una de les zones industrials més importants de la península. I ja en període democràtic Tarragona obté la qualificació de Ciutat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Més encara, amb els anys i amb molt d’esforç dels empresaris hotelers de la Costa Daurada, es va consolidant any rere any en el sector del turisme.
Un dia vaig tenir un somni: algú em va escoltar i avui podem gaudir d’un dels millors parcs d’entreteniment d’Europa, com és Port Aventura, amb més de 5 milions de visitants anuals i allargant cada any la seva temporada d’obertura, tot un èxit.
Si no t’imposes, t’imposen
Fa temps que subscric que Barcelona és una gran marca, però té un dèficit que no pot resoldre si no entén que el seu municipi és petit, limitat, amb què, cada vegada, més haurà de comptar a estendre la seva influència i compartir interessos. Un exemple que ja s’ha iniciat són els creuers a Palamós i a Tarragona. Però, Tarragona ciutat necessita tenir els equipaments adequats per a atendre aquest sector turístic, i això vol dir una estació marítima adequada, una estació de ferrocarril de primer ordre amb AVE , trens de llarg recorregut, desplaçaments ecològics a Port Aventura i a l’aeroport de Reus i haver resolt el corredor mediterrani per a tota la demarcació, tant de vehicles com de trens.
Això que escric ho he defensat sempre. De vegades, m’han contestat: «Jordi , les coses són com són»…, i jo, que sóc de bona fe, sempre he pensat que segurament m’han entès i que probablement tinc raó però «les coses són com són», és a dir, res de res.
Però si volem, ho podem canviar! Ens hem de fer valdre! Posem-ho a la taula Espanya-Catalunya!
Orson Welles és Wliliam Randolph Hest a Ciutadà Kane. [Arxiu LR.][Un article de Josep Maria Sebastian.]
Els mitjans, tot i tenir a l’abast unes eines tecnològiques que poden fer el que fa anys ni se somniava, continuen completament destarotats. No tota la culpa és, però, de les noves tecnologies, la cosa ve de més lluny. Al meu entendre, la decadència de la premsa es va iniciar en el mateix moment que el quart poder va passar a ser el majordom del poder que el subvenciona o inverteix.
A Ciutadà Kane hi ha una escena en la qual l’amo de la major part de diaris dels EUA, interpretat per Orson Welles en el paper de William Randolph Hearst, li diu a un corresponsal:
— Prengui nota, per a demà vull de titular de portada que hi ha guerra a Cuba. I el periodista respon:
— Si no hi ha cap guerra a Cuba! —respon el periodista.
— Vostè faci el titular, que la guerra ja li posem nosaltres” —li etziba el magnat.
En tots els diaris on he treballat hi ha interessos que són per sobre de la veritat i la independència que pregonen en les seves portades. Els propietaris han estat gent molt allunyada de l’ofici. Jo mateix he treballat per a dos empresaris d’embotits, per a un pellaire i per a un propietari de sales de festa. En el darrer diari on vaig treballar amb van obligar a deixar un tema que implicava un gran industrial perquè hi van fer un tracte. Recordo que el director, un element amb riure de conill, em va dir que deixés el tema però que m’estaven agraïts perquè els havia reportat beneficis. Vaig pensar que a l’industrial, si s’hagués dirigit directament a mi, li hauria sortit més econòmic. El suposat diari independent em va condemnar al silenci i a l’empresari el van nomenar no sé què de l’any.
Amb els mitjans digitals sembla que la cosa no millora, l’impulsor d’una plataforma catalana de notícies assegura que només l’interessa el nombre de clics que genera cada notícia, sigui o no falsa, manipulada, poc contrastada i menys contextualitzada. Mentrestant, la premsa tradicional va buidant les redaccions de periodistes —que són substituïts per becaris que treballen per molts menys diners.
Per a il·lustrar el tema he triat la pel·lícula El gran carnaval, de Billie Wilder. Una galeria minera s’enfonsa, un home hi resta atrapat i totes les mirades s’adrecen al tràgic succés…, incloent-hi la de Charles Chuck Tatum (Kirk Douglas), un periodista que han acomiadat i que veu l’accident com un mitjà per a tornar al capdamunt de la seva carrera. Quan tots els altres mitjans comencen a envoltar l’home atrapat i el seulamentable estat, Chuck Tatum es fa càrrec de la situació i aconsegueix que el vinguin a rescatar de la manera més lenta possible per així donar espectacularitat al succés i escriure cada dia un capítol dels fets.
En aquest formidable estudi del costat més ocult de l’ésser humà i dels mass media, el genial director Billy Wilder combina el seu àcid cinisme amb un repartiment excepcional encapçalat per Douglas, Jan Sterling i Frank Cady. Aquí en podeu veure un tràiler:
Sabem avui que el que en diguérem feliços anys vint! van acabar tràgicament. Crisi econòmica, dècades sagnants dels anys trenta i quaranta amb grans guerres i ascens del feixisme i de l’estalinisme. Ara, que l’inici d’any i de dècada ens convida a fer balanç d’on som, podem afirmar tristament que iniciem els nostres anys vint del segle XXI, tot salvant les distàncies i les morts, més a prop de com començàvem els anys trenta del passat segle que no pas els anys vint.
L’únic avenç significatiu és que sembla que el feixistes del segle XXI no desitgen l’extermini físic de l’adversari, sinó o bé que no arribin a casa, en el cas dels immigrants, i negar-los els drets bàsics si ho fan, o bé expulsar de la vida política i social, silenciar i empresonar, els seus enemics interiors, com són les esquerres, la diversitat sexual i familiar o les nacions sense estat. Tret d’això, no exagerem quan constatem que som en un escenari pitjor que fa cent anys.
De la mateixa manera que passa a Espanya amb l’actual ascens del neofranquisme, per més que dir-ho escandalitzi a molts, sí que podem afirmar que vivim aquí i arreu en models molt pròxims al feixisme. Per suposat que els graus de violència no són els mateixos. Però, com queda clar a l’Estat espanyol, l’única diferència entre ara i el franquisme és aquest, el grau de violència exercit, i no tant una diferència substancial dels objectius polítics. Són, de fet, dos moments diferents d’un mateix projecte polític. Els nivells de violència que va exercir Franco són els que calien per a fer possible que avui es puguin mantenir les seves conquestes polítiques sense necessitat d’exercir els mateixos graus de repressió. Les oligarquies, les cúpules judicials, policíaques, militars, la premsa, la memòria històrica o la qüestió territorial, com veiem diàriament, poc es diferencien del que Franco o Fraga haurien desitjat per a l’Espanya actual.
A nivell global, els exemples de processos reaccionaris són llargs d’enumerar. Des de la Rússia autoritària de Putin, al populisme cínic, inhumà, conservador i ultranacionalista de Trump; una Xina que s’erigeix com a nova potència global amb el pitjor dels dos sistemes: un estalinisme neoliberal que sembla ser el model secretament desitjat per la resta de grans potències; la tirania d’Erdogan a Turquia, que es permet bombardejar països veïns per a dur a terme un genocidi etnopolític contra els kurds de Rojava –la revolució feminista i llibertària que representava una última esperança per a un mon millor–; el fanàtic de Bolsonaro, al Brasil, cremant l’Amazones, elogiant els règims militars dels anys setanta i desfermant més terrorisme d’estat i patronal contra els indígenes; un Xile que també desferma una repressió policíaca contra la població, pròpia dels temps de Pinochet; un cop d’estat a Bolívia dels sectors conservadors, catòlics i racistes contra el que havia estat l’únic president indígena en cinc segles a les Amèriques; una premi Nobel de la Pau avalant el genocidi ètnic dels rohingyes a Birmània; una UE indiferent a la tragèdia dels refugiats i la guerra de Síria, i còmplice amb els abusos d’estat sobre la ciutadania en el cas català, que és ja una crisi democràtica europea.
Steve Bannon, exassessor de Trump, poderós políticament i econòmica, està decidit a expandir la ultradreta als cinc continents, i ho està aconseguint. A través d’un ús intensiu i maquiavèl·lic del Big Data i d’un discurs i un programa clar, ha creat una veritable internacional de la ultradreta, adaptant-la a cada estat per a fer que adquireixi un paper creixent. Un èxit que les esquerres i l’altercapitalisme hem estat incapaços d’aconseguir. I és que, com reconeix el milionari Warren Buffet, «i tant que hi ha lluita de classes, i la meva l’està guanyant de carrer». En efecte, creixen les desigualtats a velocitat alarmant, es retallen els drets civils i les democràcies polítiques, la democràcia econòmica no arriba i s’estenen els discursos racistes, antiimmigració i de nacionalismes estatals dominants i excloents.
Aquest nou feixisme del segle XXI creix i es consolida arreu del món en diversos formats, però amb uns mateixos denominadors comuns que podríem concretar en un populisme de dretes, autoritarisme, centralisme, ultranacionalisme d’estat, neoliberalisme econòmic i conservadorisme reaccionari en drets, llibertats, igualtat i mecanismes de l’estat de dret per a protegir minories o sectors més febles. Molts països deixen de ser estats de dret per a esdevenir, desacomplexadament, estats de dretes.
A més de l’ascens del feixisme —explícit en casos com el de VOX o Le Pen—, veiem una tendència encara més temible. Assistim atònits al fet que el discurs d’aquests nous feixismes va impregnant l’arena política. Enlloc de la ferma oposició que el feixisme del segle XX trobava a les democràcies liberals i els socialismes, avui les dretes institucionals que es deien moderades i demòcrates accepten i mimetitzen cada cop més el discurs de la ultradreta. L’Espanya d’ara, amb un Casado i un Ciudadanos més histriònics que Abascal, n’és un clar exemple. I un PSOE que fins a trobar-se entre l’espasa i la paret, també s’afegia al club de la repressió d’un nacionalisme d’estat, excloent i assimilacionista, del todo por la patria, per no dir supremacista Tant, que ni es perceben ells mateixos com un nacionalisme, sinó com a portadors d’un mandat diví, que anomenen patriotisme.
Les esquerres, per la seva banda, hi reaccionen de manera tímida i dubitativa, sense un projecte propi clar. Ja sigui a la socialdemocràcia, al comunisme o a l’anarquisme —o el que en queda. Quan existeixen, caminen, com Podemos, sense un rumb clar, a remolc i en reaccions de curta volada i profunditat a aquest mateix discurs. Tret de la CUP, un cas singular a la política europea i global, que sí sembla tenir un programa transformador més sòlid.
L’esquerra més sistèmica, els autodenominats partits socialistes, ja fa temps que han renunciat al seu rol fundacional. No van intervenir, ni tan sols a nivell discursiu, per a avançar cap a un capitalisme de rostre més humà quan tot cridava a fer-ho, després de l’esclat de la crisi financera de 2008. Hauria estat fàcil aleshores assolir nous consensos globals de caire progressista, que inclús el liberal Sarkozy convidava a plantejar, on, sense arribar a canvis revolucionaris, sí que es poguessin implementar mesures de control dels abusos de les oligarquies sobre la ciutadania i un major repartiment de les rendes globals, amb mesures com la reducció d’hores de treball amb igual salari, sistemes de rendes universals garantides, i major taxació sobre beneficis financers i dels generats per l’expulsió de treball humà amb l’entrada de la robòtica. Ben al contrari, dotze anys més tard, tots els indicadors mostren un important creixement de les desigualtats, i els grans grups econòmics i el neoliberalisme en conjunt n’han sortit reforçats, malgrat tenir en la seva pròpia definició el germen de noves crisis cícliques i inevitables.
Una abdicació que, sens dubte, és un dels grans responsables de l’ascens dels populismes de dretes, que per a molts semblen ser els únics prou «valents» per a tenir un discurs propi diferenciat del de l’status quo. Per bé que amaguen darrere de les seves estridències i aparents crítiques al sistema, com demostra Trump, un mateix relat econòmic. Els partits socialistes han esdevingut el que potser eren des del primer dia: agents claus en la consolidació del capitalisme, fent de poli bo, sense generar veritables transformacions polítiques profundes, i encara menys econòmiques, tot consolidant el pensament únic neoliberal com a única opció, amb què en son tan sols una ala progressista en el camp social o cultural, però idèntic en l’econòmic i el geopolític.
La socialdemocràcia només ha existit i innovat a les darreres dècades als governs bolivarians de Sud-amèrica: Veneçuela, Bolívia i l’Equador de Correa, on malgrat tot, es provava de construir un model veritablement socialdemòcrata. Ni anarquisme, ni comunisme, ni un trencament amb el comerç global. Tan sols una major repartició de les rendes nacionals per a engegar una llarguíssima llista de mesures públiques per a les majories, empoderant-les i limitant el poder de les oligarquies nacionals i internacionals; obrint nous camins per a avançar cap a aquest capitalisme de rostre més humà, i abandonar la condició neocolonial del Sud geopolític. I tot això va engendrar l’odi dels sectors lliberal-conservadors-neocolonials del Nord, però també des partits socialistes, que veien com la construcció de veritables alternatives econòmiques de redistribució de renda i de poder, deixaven en evidència la inacció i la renúncia dels socialismes europeus. I la nostra premsa no en podia informar honestament perquè els anunciants són les grans multinacionals afectades per aquestes limitacions al seu poder, i perquè està vinculada a aquest bipartidisme que odiava per igual a Chávez, alhora que elogiava Lula o Mújica, que no han tocat ni una coma dels grans poders fàctics. Malauradament, també aquests governs bolivarians o bé han caigut per cops d’estats de dreta, o bé es troben en profundes crisis provocades per un assetjament permanent exterior ben semblant al que patí Allende. I, també, els altres governs de centreesquerra que hi havia a la regió han donat pas a les dretes.
El món, doncs, ha deixat de banda unes primeres dècades del mil·lenni políticament esperançadores amb fòrums socials mundials, propostes bolivarianes i ascens de molts moviments socials transformadors —que passats els anys no han deixat de ser minoritaris—, per a donar pas a una onada neoconservadora.
Davant d’això i de la fi d’alternatives macropolítiques, com havien estat els socialismes, sembla que només la tecnologia, a més de l’autonomia i l’autogestió, ofereixen alguna esperança. Una tecnologia que amb Internet al capdavant i tota mena de dispositius que ens han canviat la vida, són també una arma de doble tall: poden esdevenir eines de dominació i espionatge per part de corporacions i estats sobre els ciutadans, com han desvelat Wikileaks, Snowden o el cas de CambridgeAnalytica (de la qual Bannon és principal accionista). Però, alhora, ens permeten imaginar altres possibles formes d’organització social, que podem veure avui de forma encara embrionària en cada cop més espais de les nostres vides.
El blockchain, la base tecnològica en què es basa el bitcoin —però que va molt més enllà i de les criptomonedes—, obre una nova fase d’Internet on la descentralització pot arribar a àmbits que fins avui requerien grans centres de poder públics o privats, reemplaçant-los amb models més lliures, descentralitzats i entre iguals d’organització social. Amb mètodes també P2P o wiki: lliures, oberts, entre iguals i comunals, que s’estenen a cada cop més àmbits.
La societat del coneixement transforma l’empresa, el treball, el valor i la societat, i ens pot conduir cap a una nova era d’abundància i creativitat. La tecnologia multiplica els recursos en poder-los compartir amb noves plataformes cooperatives o de l’economia col·laborativa, o pel fet de poder traslladar bona part de la riquesa cultural humana a un format virtual reproduïble infinitament sense cost. Però, calen encara models polítics que permetin fer d’aquests avenços eines d’emancipació.
Ens trobem en un encreuament de camins entre un domini complet de les societats per part d’elits cada cop més poderoses, o unes noves societats wiki, descentralitzades, obertes i lliures. Ara mateix sembla que el camí que el planeta pren és el d’aquesta nova plutocràcia (el govern dels rics) o feixisme 2.0. Però, a les nostres mans resta que amb un ús intel·ligent i social d’aquestes noves tecnologies, hackejant-les, i consolidant i estenent els moviments socials de l’ecologia, l’economia alternativa i la cultura ecollibertària, així com provant de recuperar un rol central de polítiques valentes de progrés als espais representatius, puguem superar aquests temps i dinàmiques reaccionàries i neoconservadores per a començar el mil·lenni amb esperances d’acabar-lo.
Dones marroquines al mercat de Vic. [Foto: Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Dels 7.600.000 habitants que té Catalunya, 1.380.720 són estrangers provinents de prop de 170 nacionalitats, la majoria dels quals —prop de 800.000 majors de divuit anys— no poden votar a les eleccions dites autonòmiques. Si traslladem aquests guarismes a l’Estat espanyol, a les últimes eleccions generals del 10 de novembre de 2019, prop de quatre milions de ciutadans estrangers en edat de votar tampoc no van poder acudir a les urnes.
El col·lectiu d’immigrants més important establert a Catalunya és el marroquí, amb 211.192 residents (segons l’Idescat), seguit del romanès, amb 98.000. A l’estat espanyol, aquestes dues comunitats s’acosten als 750.000 residents cada una. En els dos àmbits geogràfics, darrere dels marroquins i dels romanesos hi trobem els residents comunitaris, els sud-americans, els africans i els asiàtics.
La participació política i el dret de vot dels ciutadans estrangers és una qüestió que tard o d’hora s’haurà d’abordar amb serietat i amplitud, perquè no és normal tenir milers de persones residents a Catalunya i a l’Estat espanyol que no poden elegir els seus representants polítics. El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics.
Desfilada de militants socialistes durant una campanya electoral a Essaouira. [Foto Toni Coromina.]Mentre no es canviï la Constitució —i a Catalunya no hi hagi independència—, la llei espanyola restringeix el dret de sufragi dels estrangers a les eleccions locals, sempre que hi hagi reciprocitat amb els països d’origen. Per a fer-nos una idea del volum dels ciutadans exclosos, només cal recordar que tan els romanesos com els marroquins residents a Espanya superen els habitants de les comunitats autònomes de La Rioja, Cantàbria o Navarra.
L’adjudicació del dret a votar hauria de ser un eficaç antídot democràtic per evitar la utilització electoralista –i de vegades racista- de la immigració. Si els estrangers en situació legal consolidada poguessin votar, els polítics segur que farien un altre discurs per atreure nous votants. Tal com em comentaven fa un temps en una entrevista les escriptores amazigues Najat el Hachmi i Laila Karrouch (totes dues residents a Catalunya i que escriuen els seus llibres en català), el dret dels estrangers a votar, en aquest cas els marroquins, evitaria l’aparició de líders fantasmes que ningú no ha escollit, i que des de fa temps s’erigeixen unilateralment en representants d’aquest col·lectiu.
Ja fa vuit anys, la ministra d’Exteriors Trinidad Jiménez (PP) va anunciar que, arran de l’aprovació de la nova constitució del Marroc, prop de 600.000 ciutadans marroquins amb més de cinc anys de residència legal a Espanya (uns 200.000 a Catalunya) podrien votar a les eleccions municipals, després d’inscriure’s a l’oficina del cens electoral. En aquest context, Espanya i el Marroc estaven en condicions de rubricar un conveni de reciprocitat, tal com havia passat anteriorment amb Bolívia, Xile, Colòmbia, l’Equador, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, Perú i altres països no comunitaris. Han passat els anys i res de res.
Contenidors d’escombraries a Essauira. [Foto Toni Coromina.]La notícia, ben rebuda per determinats sectors progressistes, va generar dubtes i oposició entre determinats sectors de la classe política. El principal retret dels contraris al vot dels marroquins és la suposició que entre els possibles votants hi pot haver moltes persones adscrites als dictats de líders radicals fonamentalistes i al salafisme, gent que pretén aprofitar-se de l’escletxa democràtica per consolidar la imposició de la xaria i fomentar la discriminació de la dona.
Però com es pot mesurar la ideologia de tants milers de votants? L’argument d’hipotètiques majories salafistes és suficient per no concedir un dret democràtic atorgat -segons les lleis vigents- a immigrants procedents d’altres països? Quina diferència hi ha entre un equatorià i un marroquí empadronats a Catalunya, amb cinc anys de residència, que cotitzen en la Seguretat Social i paguen religiosament els seus impostos? Cal restringir el vot als immigrants sud-americans davant la possibilitat de la seva pertinença a les bandes dels Ñetas i els Latin Kings, o als càrtels del narcotràfic? Cal posar en quarantena el vot dels romanesos davant la possibilitat que entre aquest col·lectiu hi hagi delinqüents camuflats, tal com proclamen alguns polítics xenòfobs? I els votants amb nacionalitat espanyola, estan tots lliures de sospita? Cal prohibir el vot als catalans sospitosos de sedició tumultuària?
Conec famílies marroquines residents en Vic, raonablement adaptades a la ciutat i amb fills perfectament integrats a l’escola. Aquesta gent hauria de poder votar. Tanmateix, per no perpetuar marginacions malsanes, convindria que, a l’hora d’emetre el vot, s’atinguessin al ventall de partits democràtics ja existents al país, sense fundar partits específics marroquins. D’altra banda, per combatre el radicalisme intransigent i el terrorisme, la solució no passa per prohibir el vot a un ciutadà pel seu origen: l’única manera de fustigar aquestes xacres és l’aplicació del codi penal i la persecució policial de tots els delinqüents i terroristes, vinguin d’on vinguin. I molta pedagogia.
La situació al Marroc
El més trist del cas és que bona part dels marroquins residents a l’Estat espanyol (i a Catalunya) tampoc no poden votar —ni per correu— a les eleccions marroquines. Conec el cas de Hafida, Omar, Mustafa i Aziza, marroquins residents a Vic que tenen entre 25 i 35 anys i que no poden fer-ho. Hafida, de Kenitra, lamenta l’absència de cares joves en les llistes electorals del seu país i arremet contra la gerontocràcia magribina: «No veus mai candidats de 28 o 30 anys, i menys dones. Sempre surten els mateixos personatges, com en les telenovel·les. Al Marroc hi ha molts llicenciats preparats, però els vells no volen donar-los l’alternativa. Diuen que s’apanyin, que netegin lavabos amb els seus diplomes o que se’n vagin a Europa amb un visat, en pastera o com sigui», explica. I apunta que la situació només variarà per defunció natural del ranci caciquisme local.
Per a Omar, de Nador, els candidats prometen somnis similars: «Tots, inclosos els islamistes, canten la mateixa cançó, com en un parvulari». Després, quan arriben al Parlament, aprofiten l’ocasió «per a viatjar, comprar vestits, canviar de cotxe, invertir en habitatges i vetllar pels interessos del seu entorn personal». D’haver pogut votar, Omar ho hauria fet en blanc, «només per tenir segellada la targeta electoral», un document indispensable per a
accedir a determinats certificats.
Escena a Essaouira.[ Foto Toni Coromina.]Mustafa, originari de Chiadma, diu que a la seva ciutat ha sortit elegit un empresari del partit Istiqlal, gràcies als vots de molts antics empleats seus; els mateixos que, cinc anys enrere, el candidat havia acomiadat sense indemnització. «Malgrat haver-los deixat a l’atur, ara l’han votat i ha guanyat. És increïble», afegeix.
A Aziza, de Tànger, li dol que Mohamed VI es passi la vida «saludant autoritats o recorrent quilòmetres de catifa, sense adonar-se del que passa al carrer». Quan visita una ciutat, els «capitostos busquen joves aturats perquè plantin —per un sou miserable— flors i arbres que duraran un dia. Però tot és un decorat; quan el rei passa al costat de les flors, els pètals —portats pel vent del cotxe oficial— el segueixen, com papallones efímeres. Després, les fulles moren. Pobres plantes, tant bé que estaven al camp!», sentencia.
Quan fa vint anys al Marroc va morir el rei Hassan II (que va regnar amb un règim autoritari semblant a la dictadura franquista) i va pujar a l tron Mohamed VI, Aal Marroc van néixer moltes esperances de canvi, com aquí durant la fallida Transició. Algunes es van concretar, com un indult general i certes reparacions als represaliats; o la llei de la Família (mudawana),que donava drets i protagonisme a la dona. Però per als sectors progressistes marroquins la teranyina teixida durant el regnat de Hasan II no s’ha acabat de desfilar i la transició marroquina camina a pas de cargol.
En una democràcia normalitzada, la informació hauria de poder reflectir les disfuncions socials sense represàlies. Però el Marroc es troba en un atzucac ple de contradictòries mesures liberalitzadores que xoquen amb tabús intocables i generen nombrosos casos de publicacions segrestades i de redactors i humoristes multats, jutjats i condemnats. Tot això propiciat per la gerontocràcia hassanista, que es resisteix al canvi.
Port d’Essaouira. [Foto Toni Coromina.]En matèria laboral, moltes empreses només declaren tenir un petit percentatge de treballadors i pocs ciutadans tenen accés a la Seguretat Social o a la jubilació. Els aturats es veuen obligats a pagar 5.000 euros per accedir, sense garanties, a un lloc de treball. D’altres en desemborsen 7.000 per un fals contracte laboral a Europa o per un visat. Els llicenciats a l’atur no troben feina, tret que tinguin amistats poderoses. I la justícia està rovellada.
El sector sanitari també és preocupant. Al Marroc cal pagar (sense fer-se notar) ente70 i 80 dirhams (7-8 euros) només per creuar el llindar d’un hospital públic. Si una partera sense assegurança no abona 25 euros per nit, acostuma a compartir llit amb una altra dona i ha de desembutxacar més diners a la infermera per ser atesa. Els diabètics (que en aquest país són legió) no poden costejar-se els medicaments. I l’accés a la medicina privada és un miratge. En política es compren vots, molts polítics callen i el desencant i l’abstenció senyoregen arreu. Hi ha gent que atribueix aquests mals a la teranyina hassanista i exculpa el rei actual. I crítics ferotges amb el sistema i amb els tradicionals besamans al monarca que inunden telenotícies. Si l’educació és un dels àmbits que millor evolucionen al Marroc, està clar que el futur està en mans dels nens.
Tot plegat em porta a pensar que, salvant les distàncies, la democràcia –un sistema sovint considerat com el ‘mal menor’-no existeix al Marroc, però en bona mesura tampoc a l’estat espanyol, on milers d’estrangers residents tampoc no poden votar.
L’arc iris al Mallol. [Foto: Xavier Borràs.][Report de Xavier Borràs.]
Cau desembre i, amb ell —amb temperatures altes en ple Nadal–, un nou any, 2019, amb molt poques llums i massa ombres. Encara que a les darreries de cada any (i no fineix cap dècada, com ja s’han apressat a manifestar des d’alguns mitjans) se sol fer un resum d’allò que hom considera més destacat, només voldria subratllat quatre pinzellades sobre alguns records esparsos que, si fa no fa, crec que han aportat interès a l’edevenir vital.
De Greta Thunberg a Martí Boada
De primer, podríem dir que ha estat l’any, arreu del planeta, de la presa de consciència sobre l’emergència climàtica que, per molt que poderosos i empreses la vulguin disfressar, no és atra cosa que una emergència ecològica, que hauria de comportar un canvi real i d’arrel (radical) en el nostre quefer individual i col·lectiu en tots els àmbits de producció, consum, mobilitat, oci… Si ara se’n comença a parlar és gràcies a una jove sueca que molesta i molt (i que per molt anys ho pugui fer): Greta Thunberg. Alguns nouvinguts al món d’aquesta emergència ja es proclament ecologistes de tota la vida (com hi ha, ara, tants d’independetistes de tota la vida) i fan mans i mànigues per a sortir a la foto dels «bons homens (i dones)» sostenibles.
Però, certament, no han descobert la sopa d’all, perquè ja fa gairebé quaranta anys que una minoria malda l’avís de l’emergència. M’ho recordava, precisament, fa uns dies l’amic Nan Orriols, que em va fer arribar una entrevista imperdible, d’obligada lectura, que Vilaweb li va fer aquest passat juliol al docto en ciències, geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, Martí Boada, vell conegut del món ecologista. Boada hi diu veritats feixugues, que cal entomar i reflexionar-hi. Després de constatar que som el país amb més densitat forestal d’Europa, diu que «el mite del bosc intocable és com el de la donzella verge, molt valorat en les societats ideològicament dretanes. Als Estats Units ja hi ha unes línies de pensament ambiental que diuen que els humans som tan dolents per al planeta (cosa que potser és veritat) que fins que no desapareguem com a espècie no haurem redimit els nostres pecats ambientals. Fins i tot conviden les dones a no reproduir-se! Això és extrema dreta ideològica, sense saber-ho. Aquest mite del bosc intocable és una trampa, per més que la sostingui de bona fe molta gent, com ara mestres i conservacionistes del territori. El coneixement del medi és ple de tòpics, i no hi ha res tan apartat del coneixement com els tòpics».
Mentrestant, ens assabentem per fons fidedignes i estudioses que el 75% de les espècies i el 58% dels hàbitats d’interès comunitari presenten un estat de conservació desfavorable a Catalunya. Per això s’hi comença a treballar amb el Fons de Patrimoni Natural creat pel Govern com «una eina clau per a millorar la biodiversitat a Catalunya, que suposarà un salt endavant en la gestió activa d’aquest àmbit».
Política en majúscules
Pel que fa a la política, en majúscules i lluny del processisme que ens tenalla, també una recomanació que crec d’interès, ara que tant de moda s’ha posat de dir feixistes —especialment des dels ignorants i mediocres diesfressats d’«esquerra»— a tothom qui reivindica la identitat com a consubstancial de la independència o que hi ha hagi prou gent amb opinió pròpia sobre com encarar el fet que en diuen «migratori» (més enllà del bonisme multiculti), per posar dos exemples nostrats. Vila (no us perdeu el seu Dietari a destemps) ho diu prou clar a l’article Ètnic: «No és casualitat que, a Catalunya, qui més ha explotat l’odi a Espanya hagin sigut els partits indígenes més mimats per l’Estat, com s’ha vist amb els casos de corrupció. El famós lema “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” va servir per afavorir la integració dels immigrants que volien integrar-se, però al final s’ha convertit en la versió bonista d’aquell “españoles todos” que es deia en els temps de Franco».
L’autor, entre d’altres, d’Un estiu a les trinxeres (Edicions 62, 2015), fonamenta qu totes les injustícies i tots els problemes de la humanitat vénen de tractar com si fossin iguals les coses que són diferents i com si fossin diferents les coses que són iguals. «Si la immigració —escriu— s’ha convertit en un problema a Occident és perquè en els darrers 50 anys s’ha utilitzat per anul·lar políticament les classes mitjanes indígenes de cada país». Més contundència: «Fer passar per catalans els espanyols va molt bé per disfressar actituds de colonitzador i per evitar que persones com Gerardo Pisarello arribin a tenir present que potser els falten elements per comprendre el franquisme».
Amb aquesta malèvola perspectiva, en què els patriotes són assenyalats com si fossin el dimoni o alguna cosa pitjor, pel cap baix, per dir la realitat, esperem que el darrer any d’aquesta dècada, el 2020, sigui més beninge per a tothom, especialment per als catalans que en encara creuen amb la força de la raó (i no amb la raó de la força, senyor Buch!). I tal com diu en Vila, «la idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia».
[No voldria acabar aquestes darreres notes de l’any sense tenir un record emocionat per als meus oncles Angelina Calvo i Lluís Iglésias, que en un període de mig any just han traspassat primer l’una i després l’altre. Us ompliria de records i vivències amb ells, però ara, només vull tenir-los presents entre els que, malauradament, no hi són. Us trobaré a faltar, estimats!]
