Arxius: Projectes

[Un article de Dídac S. Costa.]

No serem ingenus. El poder, les elits extractives, l’1%, disposa avui de tots els recursos per a refer-se de qualsevol crisi i, lluny de defallir, aprofitar-la, com apunta Naomi Klein a La doctrina del shock, per a consolidar la secular explotació de les classes dominants sobre les treballadores, com passà el 2008. El capitalisme oligopolístic que vivim és ben ferm i ha aconseguit vèncer o contenir totes les alternatives del segle XX: comunisme, anarquisme, socialdemocràcia i moviments contraculturals.

Però, la sacsejada i les incerteses que ha generat la Covid-19 estan a l’alçada del crack del ’29, les guerres mundials o la caiguda del comunisme soviètic, que obrien les portes, com ara, a una profunda redefinició de les nostres societats. Encara és aviat per arribar a cap conclusió sobre quin món ens deixarà, però va quedant clar quin mon no tornarà.

Per suposat que tornaran les abraçades, la proximitat, les aglomeracions, els partits de futbol, els concerts o els bars plens de gent. L’actual necessitat de distanciament social no serà eterna, com sembla insinuar-se sovint. Haurà creat moltes patologies, més o menys passatgeres; rovellat les habilitats socials de molts de nosaltres, potser algun moviment extremista mantindrà aquestes precaucions, però un dia o altre arribarà la tan esperada vacuna i els tractaments, ja que per primer cop tota la humanitat treballa conjuntament per a això.

El que de ben segur serà difícil que torni són els arguments neoliberals que han dominat les nostres societats des dels anys setanta del segle passat, fins a fer desaparèixer les esquerres transformadores, que avui només existeixen nominalment, però sense un programa propi veritablement socialdemòcrata, comunista o anarquista. Després d’aquesta crisi, continuar defensant un model privat de sanitat i un estat feble només és possible si un es confessa del tot indiferent per la sort de la resta de compatriotes, inclús de la seva mort en massa. Poc patriòtic per a una dreta que se’n proclama diàriament. Agreujat pel fet que l’alta capacitat de contagi de la Covid-19, no afecta només a determinades famílies o barris, sinó a tot un país, obligant-lo a confinar-se i a tallar totes les seves comunicacions amb l’exterior. Són, per tant, postulats polítics no només poc ètics, sinó també irresponsables i que asseguren una crisi econòmica permanent.

Un dels reptes per als canvis socials progressistes a nivell geopolític serà el fet que, igual que el 2008, avui que podem estar davant d’una nova victòria programàtica de la socialdemocràcia de dimensions històriques, aquesta, igual que llavors, ha preferit abdicar i desaparèixer del mapa, per A mantenir-se com un fidel aliat i l’ala tan sols culturalment progressista del mateix relat socioeconòmic neoliberal, del qual participen fervorosament els partits socialistes actuals, amb què arriben a ser, en el millor dels casos, socioliberals. Tret dels tan atacats règims bolivarians, l’únic lloc on hem vist polítiques veritablement socialdemòcrates i amb personalitat pròpia les darreres dècades. Però, ja és evident que països com els EEUU pagaran car el seu model ultraliberal en què un dret bàsic com la salut es mercantilitza fins a ser un luxe i posa en risc tota la població, mentre es gasten bilions en armament.

També, guanyen pes els valors de l’economia social i ecològica com la relocalització, el retorn de les industries deslocalitzades, la sobirania energètica, alimentària i de la fabricació d’elements bàsics com mascaretes, bates o respiradors. Una societat que depèn de fàbriques i de fruites situades a milers de quilometres és massa feble i poc resilient. Mentre que recuperar sobirania alimentaria, energètica o fins i tot tèxtil, crea societats més preparades per a temps de crisis.

Ha quedat palesa la reveladora inutilitat dels exèrcits, per més que en casos com el d’Espanya els treguin a passejar en rodes de premsa i per a fer de serveis de neteja. El que demostra l’excés de militars i la manca de sanitaris i serveis socials i una nul·la comprensió de la crisi, tot volent matar mosques a canonades, i del que és un estat modern, no tutelat per les forces armades. En contrast amb la importància vital i l’esforç heroic dels sanitaris, que mereixen molts dels milions gastats inútilment en armament i l’entrenament per a matar en guerres inexistents.

Els estats petits o els (veritablement) descentralitzats també s’han mostrat més eficients que els grans vells imperis. Com en tantes altres qüestions, la subsidiarietat, la proximitat entre administració i ciutadà, resulta més eficaç, en contrast amb estats que continuen ancorats en un centralisme caduc, com l’espanyol, i que fan un replegament instantani del poc que havien descentralitzat davant d’una crisi. Espanya ja ens tenia acostumats a un fanàtic ultranacionalisme d’estat, ben exposat per insignes periodistes espanyols com el director de l’ABC i la seva immortal frase, que haurà de quedar registrada als anals del periodisme global: «La unidad está por encima de la verdad». O com hem vist tan sovint a la justícia, que ha deixat clar que, lluny de ser cega, té una vista excel·lent que li permet distingir de ben lluny la ideologia, i condemnar a 10 anys el pacifisme d’un Cuixart per dissoldre una manifestació i tenir cura de les armes abandonades pels policies espanyols, per ser independentista, i a 4 anys per assassinat, per ser unionista, com els d’en Guillem Agulló.

En aquesta cris, però, i s’ha fet un salt encara més enllà per arribar a límits insospitats, a dimensions religioses i de culte: «la unitat ens salvarà», «el virus no entiende de fronteras»…, i cal repartir-lo per igual a tot el territori. De fet, el primer que Madrid ha descentralitzat en segles ha estat un virus mortal. Només ara, en el desconfinament, ha començat a entendre que no calia tan protagonisme militar i policial, i que fins i tot l’eslògan «unidos nos salvaremos» és força desafortunat tenint en compte que l’eix central del salvament consisteix precisament en tot el contrari: separar-nos i mantenir distàncies, prendre decisions confederades segons cada cas i aïllar territoris. Formentera o la Vall d’en Bas son massa diferents de Madrid o Barcelona per a tenir els mateixos plans de gestió sanitària.

Però, més enllà d’aquests fets ja gairebé evidents, podríem deixar volar la imaginació per aprofitar aquesta crisi i redefinir les nostres societats més profundament, perquè a mida que avancem en la dimensió sanitària i econòmica, anem veient de més a prop les grans conseqüències i les oportunitats que obre per als transformadors socials, que podem viure un temps d’or per al canvi social.

Així com fins ara la Covit-19 ha situat al centre a epidemiòlegs i a sanitaris, i abans d’ella el judici al procés, a juristes, o la crisi del 2008 a economistes, el post Covit-19 genera una fecunda mina d’or per a sociòlegs, economistes i cientistes socials, a revolucionaris, reformadors i transformadors, ja que s’obren immenses incerteses a les quals caldrà respondre i omplir amb renovades dosis d’imaginació, més enllà dels vells models, ja siguin liberals, socialistes o llibertaris, que ja no són aplicables al cataclisme econòmic que ens espera.

I és feina nostra, dels transformadors socials, estar a l’aguait i a punt perquè del mal que fan els llops, molt se n’alegren els corbs i no es torni a afavorir les elits, com apunta l’anunci d’inversions milionàries dels fons voltors de Blackstone a Europa. D’anteriors crisis profundes han sortit grans revoltes i canvis. Escrivint des de la Garrotxa, no podem oblidar que la revolta dels Remences, la primera al món que posaria fi als mals usos del feudalisme, el 1480, neix arrel de la tràgica davallada demogràfica que causaren les pestes, que dugueren a l’abandó de molts masos, dits rònecs. Això donà més força als pagesos per a negociar amb els senyors feudals, i acabà amb l’esclat de la guerra civil catalana i la revolta remença que guanyaren enfront els senyors, tot generant una profunda transformació social que ajudaria a donar peu a la modernitat.

Avui sabem que caldrà, per exemple, trobar mà d’obra nacional per a feines que fins ara feia una immigració puntual i funcional, com els temporers marroquins de Lleida i  catalans i espanyols a Europa. El fet de no poder viatjar ni rebre turistes ens portarà a relocalitzar el turisme, si més no aquest any. L’aspecte de Barcelona i de la costa canviaran radicalment quan siguin buits d’estrangers i ens retrobem només amb gent del país.

La solidaritat amb col·lectius que han patit econòmicament com el de la cultura o altres serveis no essencials de petites empreses i autònoms requeriran el nostre suport. I veient com s’ha respost fins ara, és fàcil pensar que així serà. I així com Amazon i Netflix estan fent l’agost amb el confinament, quan aquest acabi serà molt probablement l’economia local i de proximitat la que rebi l’ajuda en forma de consum dels qui encara puguin fer-ho. L’estat i la Generalitat, tant per necessitat donat el trencament del comerç internacional, com per afavorir la recuperació de l’economia nacional, hauran de demandar productes a empreses i cooperatives locals. 

El combustible també podria sofrir una gran transformació. Quan hi ha diners, fronteres obertes i subsidis captius a la gran indústria, potser surt més a compte portar gas d’Algèria o petroli de l’Orient Mitjà per fer anar les calderes de gasoil que comarques feréstegues com la Garrotxa utilitzen en gairebé totes les cases aïllades. Ara, en canvi, la crisi pot ajudar a entendre que és més eco-lògic, més lògic i més econòmic en una economia ben entesa, aprofitar la immensa biomassa que ens regala de forma renovable cada any la natura a Catalunya, un dels països més muntanyosos i feréstecs d’Europa, per fer-ne estella, pèl·lets i formes diverses de biomassa, i una industria de fabricació i instal·lació de calderes de biomassa. Això faria que el camp i els boscos catalans, enlloc de ser selves impenetrables només aptes a senglars, caçadors, incendis i boletaires poguessin recuperar el rol de generació de renda i energia que han tingut durant mil·lennis i protegir-nos de properes crisis semblants que posin en risc el comerç global. I sent inclús excedentaris en energia, enlloc de deficitaris. Tenir estructures més lògiques i ecològiques ens faria més resilients i pròspers.

Més encara si aprofitem l’altre recurs econòmic català infrautilitzat: milers de masos repartits al territori, ben enclavats, construïts en indrets ecològicament ben escollits, amb les terrasses i camps de cultiu fets, camins mil·lenaris, captacions d’aigua o molins d’energia. Un recurs econòmic, antropològic i naturalístic que fins avui sembla que ens podíem permetre deixar caure, per amuntegar-nos en ciutats amb formes de vida petro-dependents, encapsulades i sense cap resiliència ni sobirania en cap camp.

Mai com ara, amb el confinament, la llar ha cobrat tanta importància. Hem tingut setmanes per a preguntar-nos si l’espai on hem estat confinats és el millor per a viure-hi. Molts deuen haver aprofitat aquesta crisi per acabar de decidir-se a abandonar la ciutat i anar al camp, que junt amb l’autosuficiència és un dels nous valors en alça, tot eequilibrant un planeta on el 95% de la població viu al 5% del territori global habitable. El que enllaça amb el teletreball, que també ha pres un lloc central per primer cop des de l’arribada de les TIC que ho feien possible fa anys. S’alia amb aquests moviments de retorn al camp, on la possible reducció d’ingressos es compensa amb el menor cost dels habitatges, del transport, les economies locals com les monedes socials, l’intercanvi o l’autoproducció de part dels aliments a l’hort de casa, que ja no cal que estigui engabiat en un balcó urbà. Una altra vella utopia com és la Renda Bàsica Universal és avui un tema de debat i d’ampli consens, si més no en les primeres fases més agudes de la crisi econòmica post Covit-19. I gaudim d’aires més nets que han substituït les morts per contaminació per les de la pandèmia.

En tot aquest context d’inevitables transformacions els moviments de l’economia local, del decreixement, de la relocalització econòmica, de l’slow food, la sobirania energètica i alimentaria, el programari i maquinari lliure, la cultura lliure i P2P, la democràcia participativa i directa, les ecoviles, la permacultura, l’agroecologia i, en definitiva, l’alterglobalisme i les esquerres valentes i honestes en general, hauríem de trobar les maneres d’unir-nos i fer força per a empènyer i ajudar en aquesta transformació i fer que el que podrien ser pegats temporals esdevinguin canvis de tendències. Que la renda bàsica arribi per a quedar-se, igual que la pacificació del trànsit a Barcelona, en favor de bicicletes i patinets elèctrics, la relocalització, l’economia social, i una manera més madura i sostenible de relacionar-nos amb el planeta i la resta d’espècies, que semblen haver-nos llançat aquest virus des d’un mercat d’animals salvatges vius per al consum humà. Un indret que representa bé una de les cares més cruels de la, de ben segur, malaltissa relació ultracarnívora i irrespectuosa de l’humà amb tot el que l’envolta.

Per últim, també, és fa evident la necessitat de recuperar majors graus de sobirania en molts àmbits. El que no cal que ens porti a una autarquia que negui la saludable i necessària interdependència entre nacions, però que no ens faci tan vulnerables i dependents. Ni destrueixi les nostres indústries com hem fet les darreres dècades, on als nostres empresaris els era més rendible explotar vietnamites que mantenir i redefinir les indústries locals, l’únic que al llarg de la història ha transformat països pobres en rics. Amb una gran massa salarial més sòlida que la fragilitat del sector turístic, que els propers mesos patirà aquí i arreu.

Durant aquest mes de maig podrem participar justament en un seminari en línia internacional impulsat des de Barcelona, Radical May To transform the World, on participarà Noam Chomsky, que esperem que pugui ser un dels molts espais on puguem repensar i posar en marxa noves solucions per al planeta, per fer, aquest cop si, un món millor.