Cues en un aeroport. Un vol transatlàntic gasta vuitanta tones de querosé. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Nan Orriols.]
Tenim tecnologia però no tenim cap. És molt possible que tinguem tanta tecnologia perquè som ignorants. S’investiga per què uns volen dominar els altres. Pràcticament, els grans avenços tecnològics vénen de la investigació de les indústries de material militar.
Però, no s’investiga per a trobar un sistema de convivència millor. No s’aplica la tecnologia en benefici d’evitar desplaçaments i treballar a casa. Hisenda és l’únic departament de les Administracions que aplica amb eficàcia la tecnologia. A l’Administració de justícia, un desastre.
Molts jutges podrien ser ordinadors, però llavors passaria que no es podria manipular la justícia. I un rei robot? Barat de mantenir. I faria la feina molt millor. En fi…, que inventem el pa amb tomàquet i no sabem mastegar.
Marxarem tots de vacances i, escapats, anirem a un altre país, sigui el que sigui. En realitat, fugim. Som fugitius de la nostra realitat. Avió, i com més lluny, millor. Querosè: vuitanta tones un vol transatlàntic. Molts no coneixen el Solsonès o el Pallars Sobirà. Diem que Catalunya és un país molt bonic i fugim a tot córrer per a desconnectar i buscar la pau interior.
Cues a l’aeroport, maletes perdudes i tornada trista, però explicarem que el viatge ha estat meravellós. I si ja fóssim tots robots? Robots, no. Però esclaus de la nostra existència, sí.
Els boscos fa temps que exhalen símptomes d’ofec. [Foto: Xavier Borràs.]Darreries de juliol, inicis d’agost…, estiu. Passegem per diversos boscos. Malgrat la bellesa que mostren i les flaires que exhalen —a més de les xiuladisses diverses de l’ocellam pacífic i del mormoleig dels rierols frescals—, les forests i tots els éssers vius que les habiten pateixen: fa temps que clamen silents perquè el seu quefer canvia d‘una forma irreversible sense que hi puguin fer res.
Els éssers humans també sofreixen de fa molts anys ençà la seva pròpia autodestrucció, de què la societat de consum i les guerres genocides en són els més clars exponents. No tenim cap, com diu Nan Orriols i il·lustra l’artista Toni Casassas. I encara que a nivell global ja s’ha iniciat l’anomenada sisena extinció, els sàpiens semblen abocats sense remei a desaparèixer de la faç de la Terra.
Els éssers humans són les úniques criatures del planeta capaces d’aterrar arbres més que centenaris per a fer-ne paper i després escriure-hi: «Salvem els arbres!». Així, doncs, si els arbres són els pulmons del món, com diuen, els sàpiens en devemm ser el càncer que mena a la seva extinció. El mateix passa amb tots els éssers vius no humans: plantes, animals, fins i tot alguns minerals i la pròpia terra: si desapareguessin tots els insectes, en menys de cinquanta anys no hi hauria vida a la Terra; per contra, si desapareguéssim, en menys de cinquanta anys totes les formes de vida floririen.
Hi ha uns joves al carrer que fa temps que apel·len tota la humanitat sobre la responsabilitat que ens pertoca com a espècies per a aturar l’ecocidi que ens du, en poc més d’una decada, a no poder fer marxa enrere en el desgavell climàtic que comporta el nostre mode de vida.
Adhesiu de la vaga climàtica mundial del 27 de setembre. [Font: La Resistència.]El 27 de setembre s’ha convocat una vaga global a nivell mundial per a denunciar-ho i fer conscient la soecietat sencea que cal actuar. La Resistència s’uneix a aquesta crida i ha editat 20.000 adhesius per a fer-ho córrer, especialment entre escoles i instituts. No restarem de braços plegats.
A muntanya sabem prou bé com de depredadora és la nostra espècie. Fem tot el que estigui a les nostres mans per preservar el poc que resta i per a adaptar-nos al poc que vindrà.
És la vida o és la mort.
Les forests pateixen l’acció i, també, la inacció dels éssers humans. [Foto: Xavier Borràs.]
[Text i veu en off: Nan Orriols. Vídeo: Toni Casassas. Música: Hamster Loco.]
El canvi climàtic avança galopant. Els partits polítics discuteixen poltrones, privilegis, portes giratòries i corrupcions venudes com a acords d’estat per salvar Espanya i el sistema neocapitalista.
Estudiants, treballadors, jubilats, quitxalla, pagesos, etc,. veuen que ja estan en perill d’extinció com a espècie.
Els polítics continuen venuts a la corrupció i a la demagògia i tots sabem que no faran res.
Divendres 9 d’agost a les set del vespre s’inaugura al Temple Romà de Vic (carrer del Paré Xifré, s/n) l’exposició «Pecats capitals» del pintor barceloní, fincat a Oristà, Àlex Voltà (1968), a qui va entrevistar l’amic i ànima de La Resistència, Nan Orriols, amb un vídeo enregistrat per TVBagué, que ja us vam oferir el gener d’enguany.
Nan Orriols i Àlex Voltà a Oristà. [Foto: Arxiu La Resistència.]
La Madona d’Osona
«Vic és casa meva des de fa uns anys», ho diu el pintor Àlex Voltà, establert a Oristà. I ho confirma sobretot amb aquesta magna exposició, una sèrie major de la pintura de tots els temps, que revisita des de l’expressionisme més esperpèntic i l’existencialisme més turmentat el combat entre paganisme i cristianisme, en una tradició que té la Taula dels set pecats capitals de Hieronymus Bosch com un referent.
El cap de cartell, Mare i fill, pintat el 2010, molt abans que aterrés a Osona, on se sol dir amb més sorna que encert que hi viuen més porcs que persones, evoca una talla romànica on la mare amantíssima porta un capell otomà, amb el nen assegut a la falda que somriu amb faccions porcines.
Els reptes d’aquesta aventura pictòrica de primer nivell no podien haver trobat un lloc millor al món que el Temple Romà de Vic, construït el segle II dC, màxima expressió del paganisme, i l’antítesi del cristianisme que és on cal anar a buscar la teoria i la pràctica dels pecats capitals.
Els Pecats capitals d’Àlex Voltà són probablement la galeria més grotesca del concepte del que és pagà. Voltà és capaç d’inventar-se personatges que fan de l’exhibició del seu no-gènere, i fins i tot del seu hermafroditisme, una virtut. I ho fan, asexuadament, amb deformacions inquietants de cada detall del cos humà flagel·lat per les seves mancances.
Cada una d’aquestes obres, de gran format, són una performance iconoclasta que acumula molt material pictòric, tones de capes de mans de pintura i de pigments, que articulen volums i volums escultòrics, amb molta nuesa i molta carn. És a dir, molta vivència. Quadres amb una enorme càrrega existencialista, com taurons emocionals que s’ho volen menjar tot.
Deu anys després, tenim aquí el testimoni revolucionat d’un lector àvid, que discutia amb un llibreter competent de la Llibreria Claret els enigmes de la Bíblia en la versió crítica feta sobre els textos hebreus, arameus i grecs, de Cantera-Iglesias. Amb aquesta fam va articular el seu volcà creatiu amb tots els pecats capitals, un a un, rellegits de la seva vida quotidiana.
Mandra/Sloth (2009), d’Àlex Voltà [195×130 cm, oli sobre tela].
Els set pecats capitals o les set tares de la humanitat
Luxúria, Gola, Avarícia, Ira, Enveja, Supèrbia i Peresa són els set pecats capitals que Àlex Voltà va convertir en una sèrie que conserva un dramatisme que salta d’any en any i creix amb els desastres de la humanitat sencera, des del ja llunyà 2009 en què la va iniciar fins al 2014 en què va concloure alguns d’aquells quadres que queden pendents de l’últim retoc o l’últim replantejament.
Luxúria (2009) és una de les peces més plàcides dins del conjunt, que navega entre el cel i la terra, per on descarreguen els llamps d’una certa negativitat expressiva a la cara, a les mans, a les cames, amb un toc de color als pits i un collaret amb un cèrcol obert.
Gola (2009) és l’home de la taula reservada, sempre la mateixa taula al mateix restaurant: devora sempre el mateix plat de l’excés, que és la negació del plaer, i engoleix amb acumulació de greixos ampolles i ampolles de vi i de cava en fresc.
Avarícia (2009) és d’una actualitat tremebunda, encara que va ser pintat deu anys enrere, perquè és la imatge d’un jutge amb les hormones desencadenades, que juga amb la maça dels veredictes i acumula els caps dels seus morts damunt l’escriptori. Ara i aquí la justícia és tan avara, que és absent, i avui especialment forma part del negociat masclista i metastàsic de la societat.
Ira (2009) és l’esclat, la descongestió dels sentiments, el dolor a la cara i la violència sobre la pell, el crit que desentranya les vísceres, inspirat en tants casos de trencament íntim, en femení, irreparable.
Enveja (2009) es mira a si mateixa al mirall: és el reflex del dany que malparla de l’impossible, de la dona que esgarrapa una altra dona. L’enveja radical del poder d’engendrar en les ungles d’una dona estèril, que es queixa de les altres que només parlen de tenir fills.
Supèrbia (2009), personificada en un quídam que és la manifestació absoluta del poder sobre el dèbil, un avatar de l’opulència: la seva immensa superioritat es demostra perquè branda una criatura cap per avall, agafada pels peus, com si fos per les potes d’un conill,
Mandra (2009) és l’home asexuat, tapat per una mena d’imitació del braghetone del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina, que exhibeix la peresa, l’accídia dels clàssics, revestida del rigor mortis, del no fer res, en un llit petri, estret i dur, com una mena de taüt.
Gola, d’Àlex Voltà (2009), 130×130 cm. Oil sobe tela.
Aquí els set pecats capitals fonen en el record les set virtuts, les quatre cardinals (justícia, temprança, fortitud, prudència) i les tres teologals (fe, esperança, caritat) o bé les set virtuts cardinals en una altra seqüència: castedat, mesura, generositat, diligència, paciència, benevolència o amor cap al proïsme i humilitat. Pecats i virtuts que els lectors troben en la Divina Comèdia del Dant el seu referent immortal. Ut pictura poesis, per dir-ho en llatinòrum.
Del Gènesi a l’Apocalipsi, passant per John & Catherine, Abel i Caín, Les ombres de Lot i La Pietat
Per això Àlex Voltà ofereix encara unes quantes peces antològiques més de la Bíblia, sobretot del Gènesi i de l’Apocalipsi, alfa i omega de la història de la humanitat, en aquest marc incomparable.
Així, John & Catherine (2010) és una transposició a l’actualitat d’Adam i Eva, damunt un terra ple d’arrels. S’hi veu Adam a la forca, escanyat pel dogal del seu mal cap, a l’arbre de la saviesa, que té la forma de l’ípsilon grega de Jahvè. Entre els nusos del tronc de l’arbre hi vegeten les miniatures d’éssers humans, i, entremig, entortolligada, la serp, que, amb el cor d’Adam a la boca, l’ofereix a Eva.
Tot seguit, Abel i Caín (2010) protagonitzen una fraternal, esperpèntica, baralla de cantonada de raval, amb una criatura en disputa, on el terra està enrajolat amb una filferrada de pues.
Les ombres de Lot (2010-2014) és l’exemple més evident de quatre anys de depuració mental i tècnica, tan característica de les obres voltanianes. Aquí hi ha una fusió de la història de les filles de Lot que emborratxen i violen el seu pare amb les visions d’un malalt sotmès a una operació de pneumotòrax, víctima d’agressions físiques i amenaces oníriques en forma de calavera i d’un vigilant amb cara de cavall i rostre de dona, amb una ombra allargassada.
La Pietat (2010) és un cant desesperat a la compassió i la solidaritat, d’una dona amb el seu fill mort i amb un trau on s’endevina el caparró d’una nova criatura.
O com l’Apocalipsi 6, 9-11, una reflexió, molt adient en els dies actuals, sobre les ànimes dels immolats per causa de la defensa de les seves idees i de la seva conducta irreprotxable, que no és altre que el misteri sobre «El cinquè segell:« 9 Després, quan l’Anyell va obrir el cinquè segell, vaig veure sota l’altar les ànimes dels qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n’havien donat. 10 I cridaven amb veu forta: –Senyor, sant i veraç, quant de temps trigaràs a fer justícia i a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra? 11 Llavors van donar un vestit blanc a cada un, però els van dir que esperessin encara una mica de temps, fins que quedés complet el nombre dels seus germans, que també eren servidors de Déu i que, com ells, havien de ser morts.»
Àlex Voltà és un pintor tradicional, d’oli, formes i contingut, que es torna boig per imprimir caràcter al verb mut per excel·lència, que és pintar. Dibuixos precisos, traços lents, pausats, barrejats amb fórmules de pigments magistrals i assecatges llargs, donen vida a un conjunt de personatges extrets dels inferns catòlics, cremats en els seus propis mancaments. Les ànimes que Voltà pinta s’emmirallen en un bassal brut, després d’infringir la paraula de Déu i quedar atrapades a les profunditats d’aquest avenc, en un exercici d’espeleologia d’alt risc.
Són pintures granítiques, dures, aclaparadores i estan en contraposició amb una subtil i immensa gamma de delicats colors, gairebé grisos, treballats amb una delicadesa i harmonia inqüestionables; ja que la retina va embastant el tortuós camí esbossat per Voltà fins a albirar-ne l’exquisidesa.
Una altra extraordinària característica de la seva pintura són uns relleus escultòrics, controlats, que normalment proposa en els motius ancestrals o antropomorfs del quadre i que estan fets amb l’oli mateix. Aquests volums transformen el seu compromís amb un altre ofici del passat, que és el de l’escultura, semblant als baixos relleus de la columna de Trajà, esculpida amb cisell romà.
Quan l’hipotàlem s’acostuma a aquest contundent treball és qüestió de començar de nou: mirar lentament, sense por ni temença, a ser reconeguts pels engendres. Aquesta admiració ens porta, sens dubte, a visionar una tasca minuciosa, obsessiva, no apta per a tots els públics i molt recomanable per als amants de l’art.
Tenim davant una interessantíssima exposició, aquesta vegada escrita amb pinzells, per algú que no està per foteses i ens explica que el límit de l’art és com el de la vida; aquell que voreja la mort cada segon, pinzellada rere pinzellada i paraula rere paraula.
Sobre Aleix Voltà
Àlex Voltà Calveras (Barcelona 1968) és actualment objecte de culte en l’àmbit del col·leccionisme. La seva producció és molt limitada, perquè triga mesos a enllestir una obra. Treballa a base de capes de pintura, que aplica amb la precisió d’un miniaturista, per aconseguir els relleus escultòrics que el fan inimitable. Àlex Voltà no pertany a cap escola ni a cap corrent artístic: és ell i prou. Quan va haver d’elegir, es va sentir molt lluny de l’ensenyament acadèmic artístic i amb una gran fortalesa d’autodidacte ha anat forjant un estil propi inconfusible des de la soledat del seu taller, ja sigui al Raval de Barcelona, a Santa Eulàlia de Puigoriol, a Premià de Mar o, últimament, a Oristà.
És també autor de la novel·la Dirty Shoes. Anatomía del arte (Barcelona: Bavol Editor, 2016), sobre els baixos fons de Barcelona i de Nova York, i ha publicat recentment Heroína. Palabra de mamá, 2019, a la mateixa editorial.
[L’exposició al Temple Romà de Vic es podrà visitar fins al 15 de setembre de dimarts a dissabte els matins d’11:00 a 13:00 h; i les tardes de 18:00 a 20:00 h; i els diumenges a la tarda també de 18:00 a 20:00 h.]
L’objectiu de la ciència epigràfica és l’estudi de les inscripcions, amb la finalitat que aquestes ens proporcionin informació de l’època història a la qual pertanyen. La paraula epigrafia deriva del grec, que significa «escriure sobre de», en canvi, els romans, varen traduir la paraula al llatí com in (sobre) + scribere (escriure), de la qual deriva la nostre paraula inscripció. Es cert que en la Roma antiga no es va utilitzar mai la paraula inscripto ja que ells es referien a les inscripcions com a titulus,-i. Per a poder diferenciar l’epigrafia d’altres ciències, com per exemple, la papirologia, cal considerar que l’epigrafia és aquella disciplina que estudia només les inscripcions sobre suports durs o semidurs com la pedra, el metall, el vidre, l’os, la terracota i d’altres.
Col·leccions d’inscripcions
El fet de col·leccionar inscripcions llatines no és un costum recent; de fet, Plini el Vell, escriptor, científic, naturalista i militar romà, durant el segle I ja va mostrar interès per a reunir inscripcions. No obstant això, la primera recopilació d’inscripcions, coneguda com l’Anònim d’Einsiedeln, és de l’època de Carlemany. Un dels pioners més importants va ser Jan de Gruytère (1560-1627), qui publicà un corpus que fins i tot millorava la proposta tipològica de Martin de Smet, un altre precursor, que només es limitava als suports de les inscripcions. Jan de Gruytère també feia referència a l’entitat dels personatges al·ludits de les inscripcions i la seva obra Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV es pot considerar el primer repertori d’inscripcions llatines.
Jan de Gruytère fou el primogènit de una família calvinista i aquesta condició el va fer exiliar-se de la majoria de llocs on va viure. Va estudiar a la universitat de Cambridge i de Leiden, on va obtenir el doctorat en lleis el 1589. Gruytère va ser professor d’Història a Wittenberg i més tard el van nombrar cap de la Biblioteca Palatina de Heidelberg. Durant aquesta etapa i, gràcies a les avantatges que tenia el seu càrrec, va poder accedir a impressions i manuscrits dels quals en va fer varies edicions i comentaris filològics. El 1622 va haver de fugir de Heidelberg a causa de l’entrada de les tropes borbòniques a aquesta ciutat i tan la Biblioteca Palatina com la seva pròpia van ser traslladades a Roma a la Biblioteca del Vaticà com a botí de guerra.
Jan de Gruytère.
Gruytère, a més de ser autor de poemes llatins, les seves edicions, anotacions i comentaris als clàssics van suposar una gran aportació a la literatura grega i llatina. Però, la seva obra mestra va ser Inscriptio Antiquae totius orbis Romani in corpus absolutissimum redactae cum indicibus XXIV, publicada a Heidelberg al 1602. «La idea original partía de la recopilación que Scaliger había preparado como suplemento a la de Martin Smet (Smetius) Inscriptionum antiquarum quae passim per Europam liber, Leiden 1588, publicada por Justus Lipsius. Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d). Contenia 12.000 epígrafs de tipologia sacra, d’obres públiques, jurídiques; de personatges il·lustres (emperadors, cònsols…) i funeràries on va establir grups en funció del parentesc dels dedicants i del difunt. «El corpus gruteriano incluye diez inscripciones del territorio de Complutum cuyas fuentes son A. de Morales (CIL II 3031, CIL II 3032, CIL II 3035 y CIL II 3036), también toma de este autor el miliario hallado en el despoblado de Valtierra (CIL II 4914), único testimonio conocido entonces para el topónimo Compl(utum); también, utiliza la obra de J. Strada para otros textos (CIL II 3034,CIL II 3038, CIL II 3032, CIL II 3040); por su dependencia de S. Pigge de las dos dedicaciones a Marte (CIL II 3027, 3028) repite el error ya cometido por aquél al ubicarlas en Salamanca.» Corpvs inscriptio nvm latinorvm II, Johannes Gruterus. (s.d).
Diversos autors consideren l’obra de Gruytère com la seva pròpia inscripció, la qual transforma la seva memòria en inoblidable juntament amb la dels cònsols i emperadors. (Ipse vero totus Inscriptionum Liber una quaedam magna est Inscriptio Gruteri, quae memoriam ipsius cum Consulum, cum Imperatorum memoria indelebilem praestat; Venator ibidem).
Ja que les inscripcions antigues també envellien en pedres i marbres juntament amb elles i ja no eren indestructibles en aquells duríssims suports, gràcies a Gruter van rebre l’eternitat, si és que alguna cosa d’aquesta pot donar-se en les coses humanes. cap despesa ni cap esforç li van fatigar ni li van dissuadir de cercar aquí i allà cada vestigis de monuments tals; per conèixer-les ja no cal recórrer Europa vagant d’un costat a l’altre, ni suportar les dificultats dels camins, ni despeses per a ells. L’orbe romà està en un llibre. [Balthasar Venator, panegyricus Jan Grutero scriptus, 1631, 251.]
L’acaparador de premis de novel·la històrica va passar a ser també ell història, quan l’escriptor de contes de terror va aparèixer furtivament de darrere una columna del garatge amb un ganivet a la mà arran d’un atac de gelosia per l’elevat nombre de vendes de la seva última obra. Un company que es guanyava la vida escrivint llibres de gènere negre i que casualment havia observat l’escena, va denunciar-lo a un policia que tot just estava aprenent a llegir i escriure. Afortunadament per a tots plegats, la jutgessa era una aficionada a la literatura eròtica i en lloc de judici va muntar una orgia amb múltiples orgasmes, dobles penetracions i alguna fel·lació homosexual, on a última hora també s’hi va sumar un autor eunuc conegut per la seva prestigiosa obra surrealista.
L’amnèsia del violador
El taloneig d’una imponent senyora, va ofuscar el violador que va seguir-la, sigil·losament, fins a un obscur aparcament, on la va aturar i immobilitzar empenyent-la sobre la capota d’un cotxe. Mentre s’abaixava compulsivament pantalons i calçotets, va recordar la gratuïtat del gest, ja que el pare de l’última víctima li havia tallat les pilotes abans de denunciar-lo a la policia, amb el resultat de deu anys de presó i un trauma amnèsic que li havia atrofiat seriosament la memòria. L’alleujament inicial davant del ridícul manyoc genital va convertir-se ràpidament en dolor i patiment a la cara de la rotunda fèmina, quan en ple atac d’ira el violador va retorçar-li el coll fins a estar ben segur que no podria fotre-li enlaire la llibertat condicional, a menys que la invoquessin en una sessió d’espiritisme.
Passatemps de la bèstia
Cada vegada que el rector arriba amb l’aigua beneïda i la creu consagrada a la llar del venedor de ciris per exorcitzar-ne el domicili, el dimoni s’escapa i espera pacientment dins del cos del gat dels veïns fins que el ministre de déu marxa de nou. L’enviat del mal no té res en especial contra aquell home o la seva família, però s’ho passa de pebrots putejant l’exorcista. A més, veient com la humanitat s’encarrega d’engegar a prendre pel cul l’univers sencer, ha decidit no fer res més que contemplar-ho perquè evidentment, ell no ho podria fer millor.
El malaguanyat talent de la mèdium
Els familiars del vicepresident del Govern estaven tan seriosament preocupats amb les veus que aquest deia sentir dins del seu despatx oficial, que van trucar a una mèdium perquè trobés algun remei a la situació. Efectivament, la dona va constatar que la versió de l’eminent polític era certa i va demanar que la deixessin sola per combatre aquella presència indesitjada. Quan tots van ser fora, va treure les piles de l’aparell de ràdio que feia mesos que funcionava nit i dia en un extrem de la llibreria i va sortir de la cambra amb la resignada sensació d’estar desaprofitant les seves habilitats paranormals amb una colla d’imbècils.
El concepte abstracte de la felicitat neix del més concret de la infelicitat. Ja ho va dir Arthur Shopenhauer a principis del segle XIX: «La vida sense dolor no té sentit». El diccionari del Institut d’Estudis Catalans en diu «un estat de l’ànim plenament satisfet» i fins i tot parla de «felicitat eternai» de «beatitud». Com n’és de gran la influència clerical a Catalunya que fins i tot controlen els diccionaris. El Diccionario de la Real Académia, amb molt menys misticisme, la defineix com un «estat de grata satisfacció espiritual i física». És a dir, com un desig acomplert. Una satisfacció, un premi a l’esforç.
Religions, ideologies i ciències han promès la felicitat per mitjans diferents, tot oferint el que no tenen ni tindran. Algunes parlen de la felicitat momentània i la confonen amb l’alegria o la satisfacció. L’estat del benestar considera que la satisfacció que proporciona poder tenir coses n’és el camí. Són els qui no comprenen la frase del filòsof Sòcrates, cinc-cents anys abans del cristianisme: «El secret de la recerca de la felicitat no es troba en la recerca del més, sinó en el desenvolupament de la capacitat per gaudir del menys». Hi ha religions com la islàmica que considera el cel la felicitat permanent, com un lliurament i sublimació de la sensualitat. Els cristians i els budistes, uns en nom de la «gràcia» i els altres del «nirvana» associen la felicitat complerta al no res, a la buidor més absoluta. Els budistes diuen que la manca total de desitjos és l’estat ideal. Un psiquiatre em va voler debatre i va dir: «La infelicitat neix de la mateixa constitució humana i les seves característiques com ràbia, cobdícia, etc». Deia el mateix que jo. Sense desig no tenen sentit la cobdícia, l’avarícia, l’ambició ni cap ànsia de poder.
La felicitat és un «mantra» universal per fer front a la crueltat i al dolor que ens acompanya, ens agradi o no. A la meva edat, hom es va tornant conformista i només veure que a la natura les coses continuen —no sé per quan temps—, són on han de ser i fixar-m’hi em causa un grau de satisfacció suficient. També, intento fer-me amic del temps i de com ens anem destruint mútuament. Com deia Cioran: «La missió del temps és matar-me i la meva matar al temps. Que bé s’hi viu entre assassins». I ja que estem de cites, no em puc estar de transcriure un consell que dóna Homer Simpson a la seva filla Lisa, quan es queixa del malament que pinta el futur per a les dones intel·ligents.El pare li diu: «Filla meva, fes com jo. Busca’t un carreró sense sortida i relaxa’t fins que moris».
Per a il·lustrar l’article posarem la pel·lícula Cantant sota la pluja (Singin’ in the Rain). No promet la felicitat complerta, però la visió de les cames de Cyd Charisse s’hi acosta prou.
