[Text i veu de Nan Orriols.]
Si observem el nostre comportament, vivim en una contradicció permanent entre què va ser primer, si l’ou o la gallina, sense tenir en compte per a res el pobre gall. Existeix l’ànima? I quan estiguem tots vacunats, viurem com vivíem sense el virus? I Barcelona: turistes, hotels, tapes i Gaudí?
El 1563, Brueghel el Vell va pintar un oli de 114 x 154 cm sobre fusta de roure que representava la Torre de Babel, una ciutat vertical que els sàpiens van intentar construir per no haver de patir mai més les conseqüències del diluvi universal. Déu, emprenyat de tanta gosadia, els va confondre amb la parla de tots plegats: entre dialectes i llengües no es podien entendre de cap manera i el projecte va fracassar.
Molt semblant al que passa als jutjats, al Congrés dels diputats i als parlaments català i europeu. Diu el Gènesi que la paraula babel vol dir «la porta de Déu», però els catòlics interpreten el fet de manera diferent de com ho fan els protestants. I els testimonis de Jehovà també hi diuen la seva i, igualment, sumeris i personal dogmàtic constructor de babels cada dia.
La ministra de Defensa espanyola, per allò de la «marca España», anuncia que ja tornen a construir un submergible fabulós que serà l’orgull de no sé pas qui. Tampoc no sabem si els submergibles han d’anar per sobre o per sota de l’aigua, i si són catòlics o dels testimonis de Jehovà, perquè els últims submergibles que van construir per fer una bona babelada els han hagut d’abandonar tot i haver-los allargat una mica (però, llavors, no cabien al pàrquing).
Babel és el rei, pare i fill, Podemos i «no podemos,» i el senyor Junqueras i la Setmana Santa, que omple esglésies de calzes d’or i creus de plata, de marededéus de diamants i de cucurutxos fracassats per la Covid-19. Babel és la consellera Vergés, que no l’entén ningú, i la senyora Ayuso, que se li entén tot.
Babel som tots plegats, que no volem entendre que l’amor no pot existir perquè som tan egoistes, vanitosos, dogmàtics, catòlics, budistes, feixistes i inútils que, si un dia decidíssim estimar encara que fossin les formigues, vindria un rei, un bisbe o un jutge amb un esprai d’insecticida.