[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Marin.]
Cant VII
Remolins que donen vertigen… És un moviment de dansa esbojarrada, sense ritme, sense so. Un moviment de batzegades sense preguntes ni respostes. ¿Qui m’atia? ¿Què m’impulsa? No, no ho sé, no puc saber-ho. És una força com quan et miren als ulls i tot giravolta.
[…]
«Gurri, ¿que has fet?» La veu de la mare ressonà a la Plana com un tro que retruny. «¿Tu… ets el meu fill?» En parar de ploure, el cel s’ha aclarit, i m’ha vist saltar per la seva falda, fugir Plana enllà. Faig tanta fressa que no em coneix. Però sap que sóc jo, que només puc ser jo que, malgrat els aires de riu important, sóc el seu petit Gurri… Això també ho sabia el Poeta de la Plana. El Poeta de Folgueroles que durant anys va passar per la meva vora i, un dia, veient la fúria de les meves aigües desbordades, va descobrir en aquella disbauxa la bellesa de la tragèdia. La imaginació del Poeta era tan viva que, al meu costat, començà a somniar el mar… El mar. No podia haver-hi rius petits, ni pàtries esquifides, quan canta un gran poeta, tot ha d’esser immens!… I, aleshores, ell mateix va convertir-se en un mar que colga illes, fins a arribar a un mar on fer desaparèixer la bella Atlàntida, enderrocant-la, xuclant-la.
¿Com podré donar mai les gràcies al Poeta que m’ha cantat? ¿Com podré oblidar mai que cada dia passava pel meu costat debanant somnis, que es deturava prop meu cercant la rima o cercant la pau? El poeta va marxar; un dia passà definitivament d’una riba a l’altra. I em mig vaig quedar sol!…¿Qui n’ha pres el relleu? ¿On és ara el Poeta capaç de venir i, en veure les aigües desbordades, poder copsar tota la tragèdia i el dolor? ¿ On és el poeta que ha sabut trobar l’accent, la paraula justa que mostri la tragèdia d’un Poble que s’enfonsa amb les seves glòries i els seus dolors? ¿On és el Poeta que canti el seu heroisme i mostri el seu desconhort?
Poetes veniu! Les aigües estan desbordades. La riuada s’ho està emportant tot. Mireu! Les aigües tèrboles són plenes de cadàvers sagnants; les ribes, atapeïdes d’uns vivents que són talment cadàvers… Una visió desoladora, cert. Al damunt, vola l’esparver. Mateu-lo! Cerqueu l’àguila dominadora i ataqueu-la, destruïu-la!… No cregueu pas que aquesta feina sigui feina de guerrers; pot fer-ho també un gran poeta.
One Comment