Homo hominis lupus est.
[«L’home és un llop per a l’home, i no és home, quan desconeix qui és l’altre». Plaute.]
El Quermany Gros és una muntanya redundant i pretensiosa que té el mèrit de ser més alta que la Torre de les Hores de Pals, la virtut d’unes vistes espectaculars sobre el Baix Empordà i la penitència de suportar amb estoïcisme les tramuntanades més desfermades que Èol li llança des del Canigó, com la que, en pujar-hi l’altre dia, em feia anar de quatre grapes quan vaig perdre el recer del camí.
La tramuntana és un vent que vivifica i saneja i que feu habitable l’Empordà abans que se’n domestiquessin els rius. Per això m’impacta que, en arribar al cim, de lluny, un home, bo i veure’m, es posa la màscara. Penso: té por de mi, té por que me li posi a sobrevent i els meus virus el metrallin impulsats pel vent? Té por de contagiar-me, de perdre’m el respecte, que el renyi si no la du? Jo no en duc de mascara i me li acosto per sotavent, per a no provocar, però ell s’esmuny, li dedico un bon dia que s’endú el vent. El fet evident és que té por. No sabré mai qui és, si m’ha somrigut o fet mala cara, si du bigoti…
La por és un sentiment que s’encomana, et tenalla l’ànima, et fa tastar una solitud indescriptible. Penso: que la por és un sentiment atàvic, l’home (i la dona, i només ho diré una vegada) és el més temible i cruel enemic de la humanitat i és per això,que al llarg de la història cada civilització ha construït rituals de pacificació, tals com la salutació, per a manifestar que la trobada és pacífica.
Les societats nòrdiques i puritanes, com l’americana, que no tenen la necessitat de proximitat física com tenim els mediterranis, potser pateixen menys que nosaltres, per als qui el somriure, donar la mà (el salvament del nàufrag), el petó a la galta, als llavis, l’abraçada, la mà al muscle o a l’espatlla de l’amic, l’escalf de la proximitat forma part del nostre comportament social, del nostre llenguatge no verbal. Aquest llenguatge —creat per a neutralitzar la por— ens l’hem deixat robar i la por torna a regnar entre nosaltres, com en una guerra. Ens fa brutals.
La por és un mecanisme de defensa i de supervivència i en aquest sentit pot ser beneficiosa per a l’individu, el posa en estat d’alerta per a poder reaccionar i defensar-se. Però, aquesta no és una por explosiva per a reaccionar davant d’un perill concret, és una por que monopolitza el pensament i l’atenció, impedeix desconnectar, gaudir i concentrar-se en la vida quotidiana, intranquil·litza, inquieta, angoixa, desespera i ens fa perdre el control de les nostres emocions. Una por il·lustrada amb imatges de mort i patiment, amb noticies de xifres i estadístiques de morts.
Per no haver d’emmalaltir estem malalts de por, sols, distanciats, sense possibilitat de projecció en el futur i amb una bona part del papanatisme mediàtic aplaudint amb entusiasme. Això ens converteix en titelles fàcilment manipulables, fàcilment manipulats. «Crea por i els tindràs dominats.» [Napoleó.]
Ara cal preguntar-nos qui té interès a manipular-nos. La resposta la tenim: qui ens prometi salvar-nos.
Jo resto una estona al cim del Quermany Gros, tan quiet com puc, perquè la tramuntana em purifiqui i em netegi de tanta merda.