[Un report d’Eduard Garrell.]
Temps era temps, les valls, les muntanyes, les platges i les ciutats eren nostres.
L’any 1986, Joan Coromines escrivia que al segle XIII s’utilitzava el mot provençal deport, derivat del llatí deportare, que s’entenia com a desplaçar-se, deportar-se, sortir per la porta de la ciutat, extramurs, amb l’objectiu de solaçar-se, passejar per la natura, fer exercici i respirar aire net. La paraula deport apareix en textos medievals referits a la pràctica de la caça i de les activitats pròpies de les distraccions de l’aristocràcia: l’esgrima, l’hípica, la navegació…
A Catalunya, al segle XIX encara subsistien jocs, o deports, d’arrel tradicional com les bitlles, el bèlit i el bòlit, l’estirada de corda, les curses pedestres, de llaüts o amb animals i altres jocs de pilota.
A l’Anglaterra del segle XIX, el deport es convertia en signe de modernitat i de progrés i prenia una enorme embranzida per tot el planeta. El mot sport, adoptat pels anglesos a l’època, és un terme polisèmic que comprèn el significat del deport i hi afegeix pautes determinades d’activitat física reglamentada i de competició. S’estructura a través d’un teixit social de clubs i d’entitats socials.
Els deports tradicionals, basats en la transmissió oral i mancats de la litúrgia necessària, es veuen sobrepassats i arraconats pels esports moderns: el futbol, l’atletisme, el ciclisme, la boxa, el rugbi i altres esports de masses i de contacte físic, que són els preferits per les classes populars. El tennis, la gimnàstica, el golf, l’equitació, l’excursionisme (científic)…, queden més o menys reservats per a les elits.
Amb uns vint anys de retard i gràcies als viatges i al permanent contacte dels joves industrials catalans amb Anglaterra, l’esport arriba a Catalunya de la mà del modernisme i de la revolució industrial i les tendències higienistes de l’època.
L’enderrocament de les muralles de Barcelona faciliten el «deportar-se» cap a l’exterior i l’aire lliure.
De final del segle XIX cap endins del segle XX l’esport es va fent lloc en les masses socials i en els mitjans de comunicació, primer en la premsa i més tard també en la televisió.
Per a les cadenes televisives els esports com el futbol, el bàsquet, els esports de motor i els jocs olímpics es converteixen en una important font d’ingressos i alhora condicionen i manipulen els gustos de la població. La televisió tria els esports més espectaculars i sobretot els de «pilota grossa», perquè és imprescindible que un teleespectador pugui seguir els moviments de la pilota a través d’una pantalla de poques polzades Així, molts esports queden bandejats del gran espectacle i del gran negoci de la televisió i de la premsa que els alimenta.
Això, a alguns catalans, fins fa uns pocs anys, ens havia donat el privilegi de poder gaudir encara dels deports, del simple solaç de caminar i badar a l’aire lliure, banyar-nos al mar amb les ulleres i el «tubo», remar a bord d’una barca o navegar amb un patí, escalar modestament sense competir, descobrir el cims, els avencs i el país.
Tal com es va globalitzar l’esport a principis del segle XX, aportant cohesió social, espais de relació i valors més enllà del simple esbarjo, m’atreveixo a dir que la globalització total sembla que està revertint aquesta situació.
Les recents declaracions de Florentino Pérez, respecte a la pèrdua d’interès dels joves pel futbol ho posen en evidència, i no crec que hi perdin interès per les reminiscències franquistes de l’«opiniâtre» i el propi esport, sinó perquè alguna cosa està passant.
De fet, els joves no perden l’interès per la pilota, només cal veure els nous esports de pilota i de joc grupal que han aparegut: technoball, punfuvote, cachiball, colpball, kinball, korball, shuteball, 360 ball, slamball, sepak taknaw, bossaball, kromem, koball, ultramatefrisball, dodgeBall, spiriball…
Els joves no miren la televisió ni paguen els preus obscens d’una entrada per mantenir personatges corruptes i jugadors imbècils.
I el negoci de l’esport està canviant el rumb.
El deport d’aigua, allò de la tovallola i prou, s’ha convertit en natació en aigües obertes, piragüismes (atesa la varietat de caiacs, piragües i canoes que hi ha al mercat), pàdel-surf, surf, bodyboarding, kitesurf, wingfail, wind Surf, busseig, snorkel, parasailing…
El mateix passa a la muntanya amb l’esqui de fons i el de travessa, el surf de neu…, i el running i la bicicleta i l’ebike tot terreny en totes les seves modalitats, i a l’aire amb tota mena d’artefactes voladors i totes les combinacions possibles amb altres disciplines com el parasquí i el paralpinisme.
I pels carrers de les ciutats ensopegarem amb el bicicròs, l’ecuavólei, el monocicle freestyle, parkour, el patinatge (llarga distància o ruta, freeskate, l’streetstyle, freestyle), el patinet i monopatí (pool, streetstyle, freestyle, longboard, downhill).
No costa gaire endevinar qui sel’s inventa.
I aquests només són uns quants dels esports, els sense motor. Segur que encara me’n deixo.
Aquests nous esports son uns clústers de negoci als quals s’hi han abocat, entre d’altres, els talentosos expats que nodreixen els clústers immobliaris de Barcelona i altres barris, que mengen brunch en un cafè de l’eixample reciclat a modernet, davant del seu Mac i d’un cafè.
Cada un d’aquests esports necessita un material i uns equips específics, sovint força cars. Material i equips que sovint son publicitats i promocionats per youtubers, influencers i superhomes campions de qualsevol clúster esportiu que fan de referent. A això cal afegir-hi l’alimentació, els súper aliments i la parafarmàcia, la salut i el control físic i de l’activitat a través d’artefactes electrònics, les webs i publicacions especialitzades, la participació a la xarxa de la comunitat de practicants, com instagram i tik-tok, el bolcat de dades de tota mena que nodreix els algoritmes i orienta els negocis, els clústers de negoci que s’orienten a les paternitats i maternitats de practicants que completen la seves dèries projectant-les cap els seus fills; equips i material infantil per acompanyar i compartir les activitats amb els progenitors. Un exemple són els cotxets ergonòmics, amb frens de disc i elements de seguretat, per fer «running» amb el teu nadó.
Aquests esports estan pensats per a practicar-se bàsicament de manera individual, alimentant el narcisisme i abocant molts joves, encara més, a la incomunicació personal i a la desconnexió social.
I el més greu i desapercebut: no necessiten organització, ni club social, ni pistes, ni cap mena d’instal·lació, ni dutxes, ni canviadors, ni bar. Res. Tot passa gratuïtament, al medi natural o urbà, una natura que desnaturalitzen, envaeixen i embruten per al seu lucre, sense contrapartida ni responsabilitat.
L’INDESCAT (Catalan Sports Cluster) representa a més de 80 empreses i entitats que ofereixen serveis i productes al mercat de l’esport, que mou el 2% de PIB català i dóna feina a 23.800 persones. Entre més coses, promouen a nivell internacional el senderisme, l’escalada, les activitats subaquàtiques, la navegació, la bicicleta de muntanya…
Es veu que la cosa té futur.
Els indígenes i el país no comptem.
