Odi

Illa i Junqueras volen que l’odi pugui aconseguir el seu objectiu: acabar amb el president Puigdemont. [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Nan Orriols.]

Si busqueu la interpretació que fa la Viquipèdia del mot odi trobareu això: «L’odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa o fenomen, així com el desig d’evitar, limitar o destruir el seu objecte». Bé, podríem afegir-hi «independentment del pensament, ideologia, raça o llengua», la visió que intenten generar tots els partits polítics espanyols quan expliquen el que som els catalans. La contradicció que tenen és que volen destruir l’objecte (l’independentisme, la llengua, la nació, etc.), però volen el benefici que genera.

L’estat monàrquic (franquista) no vol la convivència amb Catalunya, com diu l’actual president, Pedro Sánchez. Sap que la convivència és impossible en un estat repressor, fa segles, a Catalunya. Un estat que té una justícia que no compleix la seva sagrada Constitució, però que vol canviar les lleis per intentar extradir els exiliats. Volen amb urc el cap del Molt Honorable president Puigdemont, i el volen perquè els exiliats, amb moltes dificultats, han fet entendre un xic a Europa que a Espanya no va existir cap transició del franquisme a la democràcia; que el rei emèrit és un lladre, i que Felipe González era la X dels GAL i que, com molts polítics espanyols, s’enriqueix sense escrúpols.

Ara, a Catalunya l’Estat té dos predicadors per intentar rendir-nos. Dos catòlics de dogma i creu alçada, conjurant des dels comunidors, per espantar les tempestes i totes les misèries del diable. Oriol Junqueras i Salvador Illa ens volen salvar i predicaran perquè l’odi pugui aconseguir el seu objectiu.

Per què tant odi? Un exemple: el Banc d’Espanya, que aconsella no apujar les pensions d’acord amb l’IPC, disposa d’un fons de pensions privat de 281 milions d’euros per als seus treballadors. El sou mitjà dels treballadors del Banc és de 67.000 euros. El seu governador cobra aproximadament 200.000 euros i se’n va gastar 1.200.000 per fer dues piscines per als seus treballadors. Però tothom calla, perquè en molts ministeris i organismes fan el mateix. Això sí que és malversació! Espanya i la seva Administració són un club de malversadors.

Ara, amb l’ajuda dels predicadors, també de Podemos (senyor Asens), si els catalans ens portem bé no ens tancaran tant temps a les seves presons, i si demanem independitzar-nos, tal com diu el president, ens aplicaran el 155 «immediatament».

Però el temps passarà, i una generació de joves ateus defensarà una societat justa, sense malversadors ni articles 155. Defensaran la biodiversitat i lluitaran per la seva vida en pau. És inevitable, excepte si els catòlics, dogmàtics, malversadors, monàrquics, franquistes i desequilibrats que ens governen els empresonen a tots. Pobra quitxalla!

Ineluctable

Rastres que van deixar a la paret del pati de la presó Model de Barcelona les antigues cabines de telèfon.

[Text i fotografia de Josep Nogué.]

Ineluctable. [Etimologia: del ll. ineluctabĭlis, íd. 1a font: s. xx, Carner.] adjectiu Dit del fet, l’esdeveniment, contra el qual hom no pot lluitar, inevitable.No hi ha res de més ineluctable que la mort. Això vol dir que, tota la resta, amb més o menys mesura, hi ha la possibilitat que sigui eludible.

 

Recordo que ja, des de mol menut, el que menys m’agradava d’haver d’anar a escola era, precisament, la ineluctabilitat del fet. Òbviament aquest concepte o la mateixa paraula no els vaig conèixer fins molts anys després. Però, el cas era que, més que el fet en si o el que allí hi passava, em desagradava la inevitabilitat, l’obligació quotidiana d’haver d’assistir a l’escola quan, segur, al món hi havia possibilitats infinites de fer altres coses i anar a d’altres llocs. Era com si a la meva ment infantil hi digués: “Al col·le ja hi vaig anar ahir, així que avui, podem anar a un altre lloc?».Amb els anys un s’adona de com de programada està la vida, com de condicionats, encarrilats i decidits estan els nostres actes, fins al punt de fer-nos creure que allò que fem és perquè volem, perquè ho hem triat.

En resposta a la pregunta «per què he d’anar al col·le?», que tots els nens es fan en un o altre moment, se’ns diu que la societat per a ser eficaç ens imposa unes determinades obligacions a cada etapa de la vida. Així que, després de l’escola és preceptiu («ineluctable?») estudiar una carrera, un ofici, anar al servei militar, trobar feina, casar-se, tenir fills, pagar impostos…

Després, ja es veu com de difícil és complir amb totes les expectatives que la societat ens imposa, ja sia per incapacitat personal, dificultats de l’entorn, insubmissió, ideologies contràries, conflictes o crisis socials i/o econòmiques.

Un pot entendre que calgui establir normatives a l’hora de coordinar determinades empreses. Que el be comú requereix renúncies personals i consensos programàtics que facin eficaces les activitats previstes. De vegades, però, la normativa (o la imposició sota amenaça) esdevé protagonista, per damunt de la seva intenció pràctica, i es converteix en objectiu per si mateixa. Així, hom sospita que tenir a les criatures tancades al col·legi unes hores determinades esdevé més important que el que s’hi pugui fer. Que el servei militar, més que la defensa del territori, tenia com a objectiu disciplinar els mascles joves de l’espècie en una edat propensa a la rebel·lió. Que les cues diàries d’accés a les ciutats donen més benefici, en sí mateix, que l’activitat on es dirigeixen els ocupants dels vehicles.

Si en qualsevol activitat hi ha consens entre les parts implicades, no hauria de caldre la imposició de condicions, reglaments o vigilància per dur-la a la pràctica (com pot ser una cosa un dret i una obligació, al mateix temps?) i n’hi hauria prou amb el compromís dels participants.

Que calgui valer-se de l’amenaça per aconseguir quelcom ja ens hauria d’advertir que, allò que se’ns proposa, potser no té res a veure amb un interès o benefici comú, sinó més aviat amb la conservació de privilegis o interessos inconfessables; normalment d’un tercer, o d’uns tercers, que no participen en l’esforç sinó que només se’n beneficien.

Fa anys era l’Església qui, amb l’amenaça del més enllà, s’encarregava d’atemorir-nos amb la «ineluctabilitat» de la mort i, per si encara no era prou, amb les penes de l’infern.

Actualment, en un món descregut, el tercer en discòrdia moltes vegades és el mateix Estat, o els seus representants, qui s’encarreguen de la imposició, ja que altrament ningú no contribuiria amb la hisenda. Així que els cal fer-nos creure en la «ineluctabilitat» de la justícia sancionadora.

Però, recentment, ha aparegut una altra amenaça que te la pretensió de substituir, en l’imaginari col·lectiu, les calderes d’en Pere Botero: són les successives onades pandèmiques que, «com a conseqüència de la nostra poca fe en el canvi climàtic, amenacen la nostr supervivència com a espècie…, tret que ens vacunem».

Després de generacions seguint de manera obedient els designis inevitables del poder econòmic, ara hem de pagar pels «nostres» pecats. I una vegada conduïts a les portes de l’Infern —«Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate»—  es veu que la manera de salvar-nos de la hecatombe passa per encomanar-nos uns als altres de temor i de desesperació. Ineluctable, tot plegat.

L’any 1969, a l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, seu de l’escola Massana, es va fer una exposició dedicada a Joan Miró a l’espai que havia estat la capella: hi penjaven tres quadres de grans dimensions titulats «Decorat per a la cel·la d’un pres», consistents, cada un d’ells, en un fons blanc travessat únicament per un traç simulant una esquerda a la paret. No trobeu que és la millor representació possible de la darrera esperança que li queda a un pres, que els murs que l’engarjolen es trenquin?

Pot ser que l’art vagi més enllà de servir per a decorar parets? A alguns activistes els ha donat ara per fer-lo servir com l’ase dels cops en les seves reivindicacions climàtiques. No seria millor —com es deia abans— «fugir d’estudi»? Deixar de creure en tot allò que se’ns ha imposat com a inevitable i començar a fer evidents les esquerdes i contradiccions de tot allò que es vol «ineluctable».

Diguem-ho doncs: «Fins aquí hem arribat, ara podem anar a un altre lloc?». O, com a l’acudit de l’Eugenio: «Hi algú més?».

Lluís Badosa

Lluís Badosa i Tubau. Tal com ell mateix escriu: «La meva primera exposició va ser a Vic l’octubre de 1957, el dia que vaig néixer. Des d’aleshores exposo i m’exposo de manera autodidàctica.

»No m’és difícil barallar-me amb els colors, son ells que em deuen trobar benignament difícil.

»El meu humil propòsit és embellir una mica més aquesta època que m’ha tocat viure.»

El trobareu, també, a l’Instagram.

Octubre

Consum al món: la petjada ecològica per persona és la petjada ecològica d’un país dividida per la seva població. [Font: The Living Planet Report 2022.]

[Un article de Nan Orriols.]

La Societat Zoològica de Londres explica que ens els últims cinquanta anys el nombre d’animals que viuen al planeta ha disminuït un 69%. Una contaminació galopant, els herbicides, els insecticides, el canvi climàtic i una societat que no vol renunciar absolutament a res en són els culpables.

Tinc amics i familiars que, descerebrats, fan viatges amb avió de milers de quilòmetres per a fotografiar elefants, micos o cascades. D’altres, aurores boreals. Tinc altres amics que, per a sobreviure, ho passen molt malament. És impossible que això acabi bé.

La guerra a Europa i les neurosis obsessives de molts polítics fan que, com a espècie, no tinguem futur. Sembla impossible que els més neuròtics acabin sempre al poder, defensant dogmes, mentides i el dret de robar i matar.

A Catalunya, les coses tampoc no van bé. El govern de Pere Aragonès, manipulat pel catòlic Oriol Junqueras, s’ha rendit als interessos dels partits españols, i el també catòlic Salvador Illa diu que també vol participar en la «Festa de la Rendició». Els Comuns, o Podemos, que és el mateix, també gaudint de l’herència franquista, no volen acceptar que a Espanya la transició no va existir i que el rei el va nomenar el Generalísimo Franco.

En fi, amb aquesta realitat, segons molts científics, el que passarà és que la desaparició de la biodiversitat augmentarà vertiginosament i que d’aquí a pocs anys la Societat Zoològica de Londres no podrà explicar res perquè s’haurà extingit, com tots nosaltres. Amén.

El misteri de l’art o l’art del misteri

[Text i il·lustracions de Josep Nogué.]

Potser una de les més recents definicions de l’art és aquella que diu que l’«art és tot allò que els crítics diuen que ho és».

Doctors té l’església, es deia en altres temps quan algú es veia enfrontat a algun dubte religiós. L’art, doncs, acaba d’assolir el mateix nivell de transcendència que abans tenia la religió i, de la qual, l’art només n’era un simple instrument, aplicat a la voluntat doctrinària de l’església.

D’aquesta manera, allò que era el suport del missatge, s’esdevé ara no ja vehicle de l’emissor, sinó la veu mateixa del remitent, davant la qual els crítics i especialistes exerceixen de profetes i intèrprets, ja que «la veu de Déu és incomprensible a la massa inculta»; és lògic, doncs, que prefereixin que el missatge sigui el màxim d’inintel·ligible, a la manera com el llatí servia per a garantir l’estatus diferenciat de les jerarquies eclesiàstiques.

Malgrat tot, n’hi ha prou amb una mínima capacitat d’observació per a deduir, en veure l’empremta d’una petjada, que per allí hi ha passat algú. I no cal ser gaire llest, i encara menys erudit, per a saber ràpidament si l’empremta és humana o d’algun altre animal, perquè amb un mínim d’experiència podem saber de quin animal es tracta. Deduir altres detalls com l’edat, el sexe, o les condicions físiques, ja requereix alguns nivells més de coneixement i experiència que, no obstant això, poden estar a l’abast d’aquell que hi estigi interessat.

Amb l’art passa quelcom de similar: depèn de l’interès que hom hi posi a esbrinar-ne el rastre. Tota obra no és més que una altra forma de petjada deixada per l’autor; i un dels mecanismes més eficaç per a descobrir allò que hi diu és intentar refer el camí que el rastre ens mostra; principalment, pel què fa a la tècnica, però, també, si és possible, esbrinar-ne la intenció.

L’anàlisi de la tècnica ens dirà molt de l’habilitat de l’autor, sobretot si ens prenem la molèstia d’intentar fer el mateix. La imitació és el mecanisme bàsic de l’aprenentatge; és allò que fa qualsevol animal per assumir les habilitats de la seva espècie. Només imitant ens adonarem veritablement de la dificultat que implica la realització d’una obra i del nivell de domini assolit pel seu autor.

Aconseguir vèncer la resistència de la matèria bruta a ser dominada, sotmetent-la a la voluntat sense dificultat aparent, d’una forma bella i elegant, és allò que converteix en mestre. Que finalment l’imitador superi al mestre és allò que el convertirà en artista, també, a ell. En la mesura que l’observador coneix la tècnica podrà saber si la intenció de l’autor ha estat assolida i entendre el missatge.

Cal recórrer el camí —«el rastre»— en ambdós sentits per a saber-ne  l’origen i el destí i, també, els esdeveniments del recorregut. Com més detalls esbrinem d’aquest recorregut més podrem saber del missatge i del missatger…, sense intèrprets interposats que, com ja hem dit, sovint tenen més interès a encriptar el missatge que no pas fer-lo aclaridor.

També, ens adonarem quan l’obra deu més a l’accés (i l’excés) a poderosos recursos tecnològics que a les habilitats de l’autor. La idea més simple i elemental, amplificada o multiplicada per la tecnologia més sofisticada, pot tenir una gran repercussió, deguda més al culte i admiració que desperta el desplegament tècnic que no pas pel missatge implícit en l’obra.

Així, un monòlit de cent metres en forma de patata fregida tindrà molta més repercussió per l’ostentació dels recursos emprats que no pas per la forma de l’escultura en si mateixa, la qual, en la seva mesura original, no hagués cridat l’atenció de ningú. En aquest sentit, l’art actual, diu més de les relacions personals amb el poder —i els recursos que això possibilita— que no pas de la qualitat o del nivell artístic dels autors i, encara menys, del seu missatge.

Un simple grafisme convertit en volum i ampliat mil vegades respecte al seu esbós inicial, eleva la cotització de l’autor en la mateixa proporció. Si fa no fa, en la mateixa mesura que qui el finança pot fer ostentació de la seva riquesa i/o presumir d’erudició a través de l’obra.

Posem-ne un exemple:

Aquesta obra, pintada amb regalims d’esmalt sintètic sobre tela, podria il·lustrar com l’univers juga amb la matèria per a produir les seves formes…, i fer evident, de passada, alguna de les contradiccions en què la realitat es basa. Diu aquesta: «Una cosa no pot estar en dos llocs al mateix temps, ni dues coses poden estar al mateix lloc al mateix temps».

No obstant això, experimentem, amb imatges simètriques, com aquesta, que dues coses (les dues meitats) han estat (en el moment de crear-se) en un lloc al mateix temps, i que una mateixa cosa (la mateixa forma) és a dos llocs diferents al mateix temps.

L’art —a més d’un divertiment de dimensió còsmica— serveix per a denunciar contradiccions d’aquest nivell.

Aquest missatge, però, no sol interessar ningú. Bàsicament, perquè allò que es busca és el recolzament i la difusió per part de la critica especialitzada, sense la qual cap mecenes hi mostrarà interès i l’obra haurà de conformar-se a dormitar indefinidament en un racó de l’estudi, a l’espera de ser venuda, regalada o destruïda pels estralls implacables del temps…, que denuncia.

En canvi, si fos el cas que l’autor gaudís d’un prestigi reconegut, fins i tot tindria la possibilitat de ser reconvertida en una escultura monumental per a decorar alguna rotonda o jardí públic o privat i fer-ne milers de reproduccions com a record turístic.

El que se’ns explica, per tant, poques vegades té a veure amb el missatge o la qualitat de l’obra i sí, en canvi, amb la vanitat i les relacions de poder dels implicats.

L’art, com qualsevol llenguatge, suposa una descoberta del món en el mateix acte de descriure’l. Per tant, parteix de la humilitat del que ignora. L’autor intenta explicar-se, entendre el món, experimentant-lo i, al mateix temps, reflectir-lo en els seus actes. És a dir, pretén comprendre i fer entenedor allò que se li escapa (seguir el rastre fins a descobrir l’origen i la causa).

Que després el resultat d’aquests actes hagi de ser explicat per crítics i especialistes (substituint l’original per la interpretació), sovint d’una manera encara més críptica que allò que qualsevol espectador pot entendre a través de la mateixa obra, diu més de l«art del misteri, que del misteri de l’art». De com convertir en llatinismes allò que hauria de resultar evident…, a través de l’experiència.

No se si m’he explicat.

Pernils, melons, vels i processistes

Meloni
Giorgia Meloni i els seus melons. [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Xavier Borràs.]

Aquest estiu d’inici xardorós i sufocant i final sortosament d’aigua i tempestes (que, com sempre, no saben ploure), ha emmarcat en les seves darreries quatre fets (entre molts d’altres) que són destacables pel que signifiquen quant a la deriva del éssers humans cap a l’extinció, en paral·lel a les clatellades econòmiques —especialment l’energia elèctrica, els combustibles i els aliments— i a l’emergència climàtica.

Em refereixo, de primer, als pernils, aquells cuixots robats per una turbamulta en una xarcuteria del barri de Sants durant les festes de la Mercè de Barcelona, que van servir per a trencar els aparadors de moltes altres botigues del carrer comercial més llarg d’Europa, mentre a escassos metres apunyalaven mortalment un altre jove. Reacció dels podemites encapçalats per Ada Colau i pel grimpaire professional Albert Batlle: no té res a veure amb les festes, no cal treure-ho de context (!). En una ciutat veritablement preocupada amb els ciutadans, les festes s’haurien suspès i els dirigents municipals responsables haurien dimitit. Però, aquí, com deia La Trinca, «no passa res!».

De segon, tenim el triomf del neofeixisme a Itàlia, encapçalat per la romana Giorgia Meloni, que entre d’altres atzagaiades es va presentar en un vídeo a la xarxa social Tik/Tok dient «Ho detto tutto» amb un parell de melons davant les seves mamelles per a promoure el vot cap al seu partit, els Fratelli d’Itàlia, en les eleccions del passat 25 de setembre. No ens imaginem el president del 155, Pere Aragonès, abillat amb el mantell de la Pilarica per a reclamar el vot per al partit junquerista, antigament conegut com a Esquerra Republicana de Catalunya. El triomf de la ultradreta a Itàlia —que se suma a altres tombs a Europa com passa a Suïssa, Polònia, Hongria…—, un país ‘democràtic’ on no fa gaires anys hi existia el partit comunista amb més afiliats d’Europa (més de vuit milions de militants) és una més de les mostres de la deixadesa de l’esquerra continental, disfressada de postmodernisme, amb aquesta equidistància i bonisme davant el que ha comportat i comporta el globalisme capitalista.

El Govern promou l’ús del vel islàmic a Catalunya.

Tant o més greu ha estat —pel que se’n deriva— la que en podríem dir la «revolució del vel» a l’Iran, impulsada valentment per milers de dones, que es juguen la vida llevant-se’l i tallant-se llurs llargues cabelleres, però que, en contrapartida no han rebut la solidaritat explícita de les esquerres i del ‘feminisme’ institucionalitzat, especialment a Catalunya, on sembla que és prohibit de parlar-ne (de debatre sobre el fet migratori) sota la fàtua progre de ser assenyalats com a xenòfobs i racistes quan es judica l’ús del vel per espúries raons electorals. A Catalunya, fa trenta anys, gairebé cap dona musulmana no l’emprava (fent ús de la seva llibertat de decisió): posem els exemples de Vic, Ripoll, Olot, Manresa…, les mateixes dones que, més tard, van ser obligades i comminades a posar-se’l i tapar-se fins als peus sota amenaça pels imams masclistes i totalitaris pagats per l’Aràbia Saudita o Kuwait. Un esquer, aquest del rebuig al vel (misògin), que es deixa en mans del populisme i de la ultradreta, per a vergonya de l’esquerra «multiculti». Com bé diu l’escriptora catalana Najat El Hachmi: «A l’Iran les dones són assassinades per no portar el vel però aquí encara ens preguntem, càndids del segle XXI, si no deu ser que el deure de cobrir-se el cap té un significat del tot diferent a Catalunya».

155
Les conseqüències del 155. [Foto: @deferrugu.]
Finalment —l’ordre dels factors no altera el producte—, els processistes, amb ERC i Junts al tauler (la CUP no hi és ni se l’espera), han tornat a menystenir el poble —que els va encimbellar a Palau i al Parlament per a fer la feina de la independència— amb la darrera opereta vergonyant, a mida perquè l’enemic es fregui les mans i, per postres, alentint-ne la resolució per allò dels sous i pagues que s’hi juguen els uns i els altres. Per si algú no s’ha assabentat, després del 1r d’Octubre de 2017 ( i la deriva del dia 3), l’Estat i tots els seus braços (polític, judicial, policial, militar, econòmic, etc.) només es mouen amb l’objectiu d’anorrear qualsevol traça de la nostra identitat i anhels d’alliberament, amb el suport implícit o explícit dels qui, en el govern i parlament regionals/autonomistes, els fan el joc sota l’ègida del 155 permanent.

Només la dignitat i la fermesa són, a hores dara, les nostres armes per a no sotmetre’ns a aquest embat de filibusters, amb exemples com el que ens va oferir fa uns dies Antonio Baños.

https://platform.twitter.com/widgets.js

No defallim, doncs, i siguem capaços d’organitzar-nos com a poble més enllà de l’electoralisme.

Olga Molina

Olga Molina Jiménez (Manresa, 1971), autora i il·lustradora, ha descobert recentment la seva passió per la il·lustració. Ha fet un taller d’il·lustració a l’Escola de la Dona Francesca Bonemaison, sota el mestratge de l’il·lustrador Ignasi Blanch. Vulèvulà és la seva primera (i sorprenentment madura) creació com a àlbum il·lustrat, fins al punt que ha despertat l’interès d’editorials internacionals. Ha escrit i il·lustrat dos contes més: AmbSense son i Estimar-te. Ha il·lustrat El gran llibre de les adreces secretes, de l’autora Georgina Llapis. Ha realitzat diverses exposicions i col·labora habitualment com a il·lustradora per a diverses entitats.