Si observem el nostre comportament, vivim en una contradicció permanent entre què va ser primer, si l’ou o la gallina, sense tenir en compte per a res el pobre gall. Existeix l’ànima? I quan estiguem tots vacunats, viurem com vivíem sense el virus? I Barcelona: turistes, hotels, tapes i Gaudí?
El 1563, Brueghel el Vell va pintar un oli de 114 x 154 cm sobre fusta de roure que representava la Torre de Babel, una ciutat vertical que els sàpiens van intentar construir per no haver de patir mai més les conseqüències del diluvi universal. Déu, emprenyat de tanta gosadia, els va confondre amb la parla de tots plegats: entre dialectes i llengües no es podien entendre de cap manera i el projecte va fracassar.
Molt semblant al que passa als jutjats, al Congrés dels diputats i als parlaments català i europeu. Diu el Gènesi que la paraula babel vol dir «la porta de Déu», però els catòlics interpreten el fet de manera diferent de com ho fan els protestants. I els testimonis de Jehovà també hi diuen la seva i, igualment, sumeris i personal dogmàtic constructor de babels cada dia.
La ministra de Defensa espanyola, per allò de la «marca España», anuncia que ja tornen a construir un submergible fabulós que serà l’orgull de no sé pas qui. Tampoc no sabem si els submergibles han d’anar per sobre o per sota de l’aigua, i si són catòlics o dels testimonis de Jehovà, perquè els últims submergibles que van construir per fer una bona babelada els han hagut d’abandonar tot i haver-los allargat una mica (però, llavors, no cabien al pàrquing).
Babel és el rei, pare i fill, Podemos i «no podemos,» i el senyor Junqueras i la Setmana Santa, que omple esglésies de calzes d’or i creus de plata, de marededéus de diamants i de cucurutxos fracassats per la Covid-19. Babel és la consellera Vergés, que no l’entén ningú, i la senyora Ayuso, que se li entén tot.
Babel som tots plegats, que no volem entendre que l’amor no pot existir perquè som tan egoistes, vanitosos, dogmàtics, catòlics, budistes, feixistes i inútils que, si un dia decidíssim estimar encara que fossin les formigues, vindria un rei, un bisbe o un jutge amb un esprai d’insecticida.
Respira fort, que l’aire és teu i l’aire i tot et poden prendre. Un cop ja l’hagis respirat és carn com tu, és alè teu que no es pot vendre. Respira fort, que l’aire és teu.
Trepitja fort, que el lloc és teu! On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre. La terra té per a tothom camins oberts. Fuig de qui vulgui entrebancar-te. Trepitja ferm, que el lloc és teu!
Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama. Parla ben clar, que el mot és teu!
[Joana Raspall, 1991.]
Pensar per nosaltres mateixos; informar-nos seriosament; ser prou madurs, lliures i magnànims com per acabar amb els grans enganys que estan degradant la nostra vida i que amenacen de destruir-la. Aquest és, avui, el nostre més urgent repte.
Per això comparteixo a continuació un compendi científic sobre la qüestió de les mascaretes. La conclusió és clara: posar-nos un tros de tela a la cara obstruint les nostres vies respiratòries no serveix per a prevenir infeccions i, en canvi, ocasiona diversos efectes perjudicials per a la nostra salut.
Desemmascarem ja aquesta funesta farsa? Respirem fort, trepitgem ferm i parlem ben clar?
Ei! Acabes de llegir elButlletí Digital pel Progrès Integral que conté propostes i pensaments per a desenvolupar la Plenitud Personal, el Poder Popular i la Prosperitat Planetària mitjançant els Principis Provitals, és a dir, la Llibertat, la Veritat i l’Amor.
M’encanta llegir els teus comentaris, preguntes i suggeriments al correu-e o al bloc. I celebro que comparteixis aquest missatge si ho consideres oportú.Per a noves subscripcions, aqui, i per a desubscripcions, aqui.
Portem més d’un any amb la Covid-19 i, per tant, ja hem passat per les diferents onades, ja estem a la quarta. L’experiència viscuda quant al confinament és variada. En les diferents fases hem passat per àmbits territorials com: municipi, comarca, província, comunitat autònoma i Estat. Ara resulta que està a debat si serà vegueria, AMB (Àrea Metropolitana Barcelona) o AMB ampliada.
Realment algú amb criteri pot aclarir com es prenen aquestes decisions?
Cada vegada és més difícil concretar quin model de territori ha de tenir Catalunya. Fins i tot, es parla d’àmbits com les vegueries (tot suprimint les Diputacions) o les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Actualment tenim 8 vegueries (la majoria sense competències). Ara concretament es parla de l’AMB (àrea metropolitana de Barcelona) i també AMB ampliada ( 9 municipis més), és a dir, la corona que configuren les comarques del Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental, l’Alt Penedès i el Garraf.
També, a aquest debat s’hi ha d’afegir el criteri de regió sanitaria (els CAP i hospitals ).
Ja sé que algú dirà que hi ha definicions per a tot, però el lector estarà d’acord amb mi que tot plegat és un embolic. A la pràctica tothom pot aportar situacions totalment incomprensibles a les decisions preses fins avui respecte als àmbits territorials en els quals ens podem moure en els confinaments. La reflexió que vull aportar és que en els darrers anys estem vivint uns moments de desconcert en la definició dels territoris i de les seves conseqüències, tant administratives com econòmiques i polítiques.
Què cal fer?
Cal revisar els criteris que el Procicat utilitza, des de la Constitució de 1978 passant per l’Estatut, la llei d’Urbanisme, les vegueries, la mobilitat, les regions sanitàries, la Llei de bases, el Procicat (Pla territorial de protecció civil de Catalunya), les organitzacions municipals FCM i AMC…, i, segurament em deixo alguna normativa… Es tenen en compte?
Sóc conscient que no és fàcil, és una situació complicada, però el que fins ara ha quedat clar és que regna una certa improvisació i cal revisar-ho.
Ara, quan tinguem un nou Govern de la Generalitat, caldrà establir quins son els criteris (sanitaris, de mobilitat, territorials) i redefinir com cal fer els confinaments.
Una de les experiències que he viscut importants a la vida és aquesta. D’aquelles vivències en què hi ha un abans i un després clars.
Quan estudiava, ja fa un temps, vaig viure un any en una població propera a Manchester, al nord d’Anglaterra. Era un lloc certament hostil, en molts aspectes. Mostrava una decadència marcada, on s’ajuntava l’extraradi amb tot allò que rebutjava la ciutat i les disseccions al paisatge pròpies d’un lloc de pas; tot entre els vestigis enfonsats d’una indústria que havia existit dècades enrere.
En certa manera el paisatge haguera pogut ser refugi, perquè no m’era estrany i sabia trobar-li l’encant de forma natural. Però, no era pas on jo vivia, i el meu entorn, havia d’anar a buscar eixa arqueologia als afores, ja que la metròpoli havia arrasat de forma aleatòria i desastrosa els estrats fabrils, i els nuclis industrials antics restaurats estaven reservats a zones riques de la ciutat, el que en diuen àrees «gentrificades« (paraula ben anglesa), aquelles que havien eradicat la població autòctona, substituint-la per classe mitjana-alta. Tot, per no mesclar gent diferent als barris, per no equilibrar balances, per perpetuar desigualtats i seguir polaritzant (uns pocs, cada vegada menys, amb el millor, i uns molts, gairebé tots, amb el pitjor o res).
Però, la duresa provenia sobretot de les relacions humanes. D’un cert desencís de la gent que, en aquell ambient gris, de pluja constant (una pluja més àcida que no aquella que ens evoca la natura inclús a les ciutats), anava calant-te a poc a poc i sense voler. La duresa provenia de la violència que vaig veure i viure de molt a prop; aquell desencís, sobretot del jovent, abocava en una ràbia i odi per la diferència, així en general i contra tot.
Vaig sentir el racisme, ferotge, amb mi i amb els altres.
Fer una Erasmus per a mi i en aquell indret va ser, també, anar a currar, i en aquell temps només podies anar i tornar de visita una vegada en un any. Allò em va fer créixer i molt. En molts sentits. I la meua relació amb la llengua anglesa, clarament, està condicionada a tot allò.
Van haver-hi coses que em van ajudar a passar una experiència així. Entre elles descobrir un pintor que havia plasmat aquell món un segle abans. L. S. Lowry transmetia amb aquella tenebra de personatges, rostres i paisatges una veritat incontestable, i creava complicitat amb qui la contemplava. Ho feia des de l’acostament sense prejudicis ni cap mena de pudor a la realitat, fent-se ell mateix partícip i implicant-te també a tu. Gairebé com un xaman anava a les profunditats, valent i directe, i et feia pujar des de l’acceptació de les pròpies misèries. Partia d’eixa veritat, i això era molt potent.
Ell veia naturalment el món, fora quin fora, amb ulls de bellesa, i això m’arribava. Tot plegat em feia connectar amb Alcoi i la indústria que s’amagava sota tant desencís. M’arrelava als ancestres, al meu paisatge, i al que un segle abans s’havia viscut en aquelles terres que xafava. També, a través dels quadres, em connectava amb el meu germà (Daniel Olmo) i la seua pintura, i en aquell moment va ser molt important per a mi.
Lowry s’havia passat la vida pintant a les nits, des de l’àtic de sa casa, després de cada jornada laboral. I ara sé, gràcies a la pel·lícula que se n’ha fet, que ho va fer malgrat tot i malgrat el seu entorn més directe (sa mare), un entorn (amb aires victorians decadents, «vull i no puc») que no l’acceptava ni valorava en el seu ofici de pintar. Em va colpir aleshores i segueix colpint-me ara. Xapó Lowry, moltíssimes gràcies.
Ja fa anys que me’n vaig adonar i hui ho pensava, precisament i nova. L’experiència que vaig viure va ser dura, i durant temps aquella violència i hostilitat em va costar de digerir. Tornat ja a «casa», al meu paisatge, entre la gent i les formes de relacionar-se que coneixia més, vaig necessitar un període per a finalment pair-ho, per a reconciliar-me amb el contacte quan eixia a les nits, per a superar-ho i tornar a la normalitat. Quan anava al cinema a veure pel·lis de Ken Loach (recorde especialment My name is Joe) em passava tota la projecció amb l’emoció a punt d’eixir-me del pit i les llàgrimes caient ardents.
Potser hi ha alguna similitud al que estem vivint ara, amb la pandèmia, que necessitarem un recés per a tornar a tindre contacte com el teníem abans amb la gent, encara que tingam moltes ganes de tocar, d’abraçar, i besar (i ho farem, no tingam dubtes), necessitarem un cert temps i un esforç per a restablir les coses, foragitar de l’inconscient aquesta distància que tenim marcada molt a dins nostre. És una llàstima però crec que pot ser així, i ho haurem de superar. I creieu-me, ho podrem fer.
Sobretot, és que l’experiència viscuda, per a mi, em va portar i refermar unes de les meues millors amistats, vaig sentir, rebre i conrear la solidaritat a molts nivells, vaig desenvolupar algunes habilitats que ara em sostenen, vaig aprendre i gaudir moltes coses: la música (inabastable), la meravellosa gent que vaig conèixer, els paisatges, els xicotets viatges, vaig escriure moltíssim i vaig establir una relació amb l’escriptura que per a mi és fonamental per a viure; vaig conèixer una vocació vertadera de mestres i professor/es de qualsevol àmbit, la tendresa enorme de la gent gran, el cine, la cultura, una identificació generacional molt potent, i ajuntant experiència i universitat vaig tornar amb el cap obert i les coses més clares envers el meu futur del que jo creia en aquell moment. Guarde molts bons records de tot allò; com ens ensenya Lowry, sense treure res del paisatge que no ens agrade.
L’estat espanyol no entén o no vol entendre la democràcia. Sempre fa trampes i juga brut. Ara diuen que Espanya és una democràcia plena. Cada dia, deu vegades. No saben que la democràcia plena no pot existir?
Defensen l’herència franquista, la monarquia i la Constitució com l’Església defensa els manaments de la llei de Déu. El resultat és un abús permanent que paguen sempre els que lluiten per un món més just.
Galileu va dedicar més temps a defensar-se de les acusacions d’heretgia que a la pròpia investigació de l’univers. I a Sòcrates el jutgen acusat de no adorar els déus. 500 ciutadans escollits per sorteig discuteixen en el seu judici, però ell refusa acceptar penedir-se de les seves creences. De fet, Sòcrates ja passava dels 70 anys i estava cansat d’aguantar tanta misèria humana. El van condemnar a morir. Ell mateix es va prendre el verí i es va acomiadar dels seus amics.
Aquí, l’estat de dret espanyol jutja els seus enemics per eliminar-los. Els jutges franquistes, amb el suport dels partits unionistes, apliquen condemnes de venjança, i als bufons Iceta, Zaragoza, Dolors Montserrat, Illa, Felipe González, Bono, Aznar, etc. els brillen els ulls quan veuen la realitat de la venjança.
La persecució dels exiliats, exactament igual. L’estat d’herència franquista gasta milions d’euros per intentar seduir, comprar el que sigui necessari perquè extradeixin el president Puigdemont i els seus companys, per aplicar amb urc la venjança.
També cal recordar que obren i tanquen presons i demanen euroordres per distreure els pobres ciutadans del saqueig del PP de Rajoy, Santamaría, Cospedal i dels seus amics i saludats, de tants euros, que van deixar el país arruïnat. I perquè no recordem també el rei emèrit i el seu hereu, nomenats pel feixista Francisco Franco.
De fet, cal que anem rebent garrotades, perquè mentre ens recuperem de tanta maldat no tinguem ni temps per pensar en aquests miserables unionistes, xantatgistes i criminals que parlen cada dia de democràcia plena i d’estat de dret.
L’Estat comet molts crims. Recordeu els socialistes José Barrionuevo i Rafael Vera? Recordeu Fernández Díaz i el comissari Villarejo? I així podria omplir centenars de pàgines. I és que Espanya és poc més que el pequeño Nicolás, ja crescudet, disposat a tot per mantenir privilegis.
El Quermany Gros, a Pals (Baix Emporda). [Foto: FEEC.][Un article d’Eduard Garrell.]
Homo hominis lupus est. [«L’home és un llop per a l’home, i no és home, quan desconeix qui és l’altre». Plaute.]
El Quermany Gros és una muntanya redundant i pretensiosa que té el mèrit de ser més alta que la Torre de les Hores de Pals, la virtut d’unes vistes espectaculars sobre el Baix Empordà i la penitència de suportar amb estoïcisme les tramuntanades més desfermades que Èol li llança des del Canigó, com la que, en pujar-hi l’altre dia, em feia anar de quatre grapes quan vaig perdre el recer del camí.
La tramuntana és un vent que vivifica i saneja i que feu habitable l’Empordà abans que se’n domestiquessin els rius. Per això m’impacta que, en arribar al cim, de lluny, un home, bo i veure’m, es posa la màscara. Penso: té por de mi, té por que me li posi a sobrevent i els meus virus el metrallin impulsats pel vent? Té por de contagiar-me, de perdre’m el respecte, que el renyi si no la du? Jo no en duc de mascara i me li acosto per sotavent, per a no provocar, però ell s’esmuny, li dedico un bon dia que s’endú el vent. El fet evident és que té por. No sabré mai qui és, si m’ha somrigut o fet mala cara, si du bigoti…
La por és un sentiment que s’encomana, et tenalla l’ànima, et fa tastar una solitud indescriptible. Penso: que la por és un sentiment atàvic, l’home (i la dona, i només ho diré una vegada) és el més temible i cruel enemic de la humanitat i és per això,que al llarg de la història cada civilització ha construït rituals de pacificació, tals com la salutació, per a manifestar que la trobada és pacífica.
Les societats nòrdiques i puritanes, com l’americana, que no tenen la necessitat de proximitat física com tenim els mediterranis, potser pateixen menys que nosaltres, per als qui el somriure, donar la mà (el salvament del nàufrag), el petó a la galta, als llavis, l’abraçada, la mà al muscle o a l’espatlla de l’amic, l’escalf de la proximitat forma part del nostre comportament social, del nostre llenguatge no verbal. Aquest llenguatge —creat per a neutralitzar la por— ens l’hem deixat robar i la por torna a regnar entre nosaltres, com en una guerra. Ens fa brutals.
La por és un mecanisme de defensa i de supervivència i en aquest sentit pot ser beneficiosa per a l’individu, el posa en estat d’alerta per a poder reaccionar i defensar-se. Però, aquesta no és una por explosiva per a reaccionar davant d’un perill concret, és una por que monopolitza el pensament i l’atenció, impedeix desconnectar, gaudir i concentrar-se en la vida quotidiana, intranquil·litza, inquieta, angoixa, desespera i ens fa perdre el control de les nostres emocions. Una por il·lustrada amb imatges de mort i patiment, amb noticies de xifres i estadístiques de morts.
Per no haver d’emmalaltir estem malalts de por, sols, distanciats, sense possibilitat de projecció en el futur i amb una bona part del papanatisme mediàtic aplaudint amb entusiasme. Això ens converteix en titelles fàcilment manipulables, fàcilment manipulats. «Crea por i els tindràs dominats.» [Napoleó.]
Ara cal preguntar-nos qui té interès a manipular-nos. La resposta la tenim: qui ens prometi salvar-nos.
Jo resto una estona al cim del Quermany Gros, tan quiet com puc, perquè la tramuntana em purifiqui i em netegi de tanta merda.
«Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de “participació política” per fer front als problemes fonamentals de la humanitat». [Arxiu LR.][Un article de Blai Dalmau.]
Podem definir la Política com la dimensió de l’existència humana que concerneix a la reflexió, la deliberació i la decisió sobre els assumptes de la Polis, és a dir, l’esfera pública.
Aquesta dimensió humana, com tantes altres, sofreix actualment profundes adulteracions i fortes degradacions. Ha sigut usurpada, des de fa més de dos segles, per un sistema oligàrquic estatista que es disfressa de democràcia.
Però, tot i la colossal maquinària propagandística que sosté i recolza aquest sistema, en les darreres dècades innombrables persones ens hem adonat, de forma intuïtiva o de forma plenament conscient, que la participació que ens ofereix la “democràcia representativa” és insignificant en el millor dels casos i un engany en el pitjor.
Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat.
Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat. Hem comprès que el parlamentarisme no està a favor de les nostres potencialitats més positives. Hem vist la necessitat de desenvolupar la dimensió política d’una forma diferent, més genuïna.
És per això ens hem manifestat amb consignes com ara “Que se’n vagin tots!” (Argentina, 2001), “En diuen democràcia i no ho és!” (Catalunya, 2010-2012), “Ningú ens representa” (Espanya, 2011) o «¡Esquerres i dretes, la mateixa merda són!» (España, 2020).
És per això que hem escrit que «La política parlamentària és la branca d’entreteniment del complex industrial-militar» (Frank Zappa) o «Si votar servís per canviar alguna cosa, ja estaria prohibit» (Eduardo Galeano) o «La supressió dels partits polítics seria un bé quasi pur» (Simone Weil).
És per això que hem participat en col·lectius assemblearis, mobilitzacions populars, campanyes de conscienciació…
Hem intentat regenerar política. Recuperar la capacitat de fer-la directament des del Poble.
Però de moment, certament, no ho hem aconseguit.
Així que demà, 14 de febrer, la Generalitat de Catalunya ens convoca de nou al seu ritual de legitimació: les eleccions al Parlament de Catalunya.
Consignes buides, discursos encaminats a propiciar la nostra divisió com a poble i la nostra distracció dels assumptes
més importants, proclames populistes, demagògia i hipocresia… aquests són alguns dels estratagemes dels partits que surten a la palestra.
I tots
són còmplices del deliri deshumanitzador que estem vivint amb el pretext de la «pandèmia». Sigui per zel o per omissió, tots estan en plena connivència amb la narrativa, tant fictícia com fatal, tan poc científica com poc consensuada, de l’oficialitat.
La dicotomia entre votar aquesta o aquella altra opció és, en aquest context, poc o gens significativa. El totalitarisme tecnocràtic, genocida i ecocida avança mundialment a través de
qualsevol de les opcions que se’ns ofereixen. Els qui realment porten el timó d’aquest presumptuós Titànic a la deriva no figuren en cap parlament.
E
n comparació amb la divisió entre el poble (és a dir, més del 99% de la població) i l’elit (és a dir, menys de l’1% de la població), la divisió entre dretes i esquerres és irrellevant. Només cal recordar a Stalin, que no tenia res a envejar a Hitler, Franco o Mussolini, per entendre que, sota els discursos aparentment «emancipadors» de les esquerres s’hi pot amagar el mateix grau de despotisme i despropòsit que sota els de dretes. Poso l’exemple de Stalin per a mostrar un cas extrem i palmàri, però si atenem als fets i no només a les paraules, si investiguem profundament la realitat en lloc de quedar-nos en una percepció superficial, ens adonem que la història de la modernitat està repleta de partits d’esquerres que promouen mesures que contravenen la tríada provital de la Llibertat, l’Amor i la Veritat.
Practicar la Política Provital de la Veritat, la Llibertat i l’Amor implica organitzar-nos, com a Poble, en els nostres barris, viles,
c omarques i províncies, constituint una xarxa cooperativa de grups d’estudi, de reflexió, d’investigació, de suport mutu, d’abastiment, d’intercanvi, de difusió i d’acció, amb un objectiu polític comú: la creació, el desenvolupament i l’empoderament d’Assemblees Populars Confederades, la institució política fonamental d’una societat veritablement democràtica.
En poques paraules: la Política Provital
no està a la Papereta ni al Parlament, sinó, potencialment, en el teu Poble i el teu Pensament.
Escric aquest relat per a La Resistència el dia 23 de febrer (23-F), una data que em porta 40 anys enrere, si no amb records clars i frescos, amb el pòsit de sensacions que han quedat d’aquelles hores, per a uns tan intenses, per a mi encara sorprenents i grotesques.
Aquell 23 de febrer, plegant de treballar, vaig anar com cada dia al Conservatori de les Arts del Llibre, una secció de l’Escola Llotja segregada a l’antic Hospital de la Santa Creu. Com en tots els centres oficials no hi mancava el bidell. Els bidells eren una tropa d’excombatents, sovint amb ferides de guerra (o no) que de tan agraïts per una feina tan plaent, la de no fotre res i tenir autoritat, eren els llepaculs i confidents més perfectes del règim. Nosaltres en teníem un que estava sencer, si més no per fora. Durant anys no vam canviar més que un bona tarda respost amb un eco llunyà de buenas tardes. La situació permanent, inamovible del bidell era romandre assegut darrere d’una gran taula, amb llum de sobretaula i la seva funció era llegir el diari tot vigilant la porta. Per a un bidell, tenir taula, devia ser el súmmum dins la seva categoria laboral. Només aquella tarda del 23 F em vaig trobar aquell home, alt, sencer i dret al bell mig de la gran sala gòtica que acollia l’entrada de l’escola, i em va etzibar:
— Està cerrado, ¡no vé usted que no hay nadie! ¿Es que no sabe qué ha pasao?
— No, i doncs, què ha passat?
— Han entrao los nuestros en el congreso, ¡por fin van a cambiar las cosa en este país!
— Los nuetros?
— Si, la guardia civil.
— I ara, què diu, la guàrdia civil al congrés, què hi van a fer, si no saben ni parlar… Quina manera de fer el ridícul… —i vaig esclafir a riure.
El cert és que em va costar una mica de situar-me i el que li vaig dir a aquell orgullós patriota li devia donar motius per afusellar-me allí mateix. De cop, en veure, que havia abandonat la taula, la seva taula, ho vaig entendre tot, allò era un cop d’estat i ara que havíen tornat els seus, aquella taula ja no li prendria ningú, ni els socialistes, ni en Carrillo, ni els separatistes, ni els estrangers i apàtrides que corrien per aquella l’escola ni aquelles noies descarades que ensenyaven les cuixes i insinuaven els pits, ni els rojos, com jo. Ara, les coses tornarien a ser com abans, segures i ordenades segons un ordre establert.
L’entrada de Tejero al Congrés espanyol el 23 de febrer de 1981. [Foto: Efe.]És clar, que fos la Guàrdia Civil qui havia entrat al Congrés, en aquell moment, l’any 1981, a mi no em quadrava. Els cops d’estat els fan el militars, sobretot a Espanya, on en tenen una llarga tradició, i la guàrdia civil fa la feina bruta. Que la Guàrdia Civil el fes per encàrrec dels militars tampoc lligava amb el que jo coneixia en aquell moment. Feia nou anys que havia acabat el servei militar, destinat a la caserna de Maestranza y Artilleria de Sant Andreu com a xofer d’un coronel i vaig tenir el privilegi de moure’m amb certa llibertat per les dependències i, si no tenir tractes personals amb la resta d’oficials , sí que parava les orelles i tots els sentits, i francament, d’aquell niu de corrupció, d’enveges i traïcions, de cops de colze per la «carrera» i els ascensos, de privilegis medievals, de droperia, d’acolloniment pels possibles atemptats d’ETA o dels fatxes que anaven a la dula, me’n podia esperar qualsevol cosa excepte un cop d’estat, amb èxit. Només calia veure el material bèl·lic; teníem material i armament de la Segona Guerra Mundial que els americans, per a no abandonar-lo o repatriar-lo, l’havien llogat a l’exèrcit espanyol, i sóc testimoni que, discretament, un oficial del l’exèrcit dels EUA venia cada any a fer-ne la inspecció. És clar, que contra la població civil desarmada qualsevol cosa que fes fum i soroll, en aquell moment, hauria fet el seu efecte.
O sigui, que després de deixar el bidell de l’escola una mica menys segur de poder anar massa lluny de la seva taula, vaig enfilar el carrer de l’Hospital en direcció a la Rambla. La impressió més forta és que la Rambla, aquella Rambla que cada dia a les vuit del vespre d’un dia d’hivern ja començava a bullir i a posar-se en mode nocturn, estava absolutament deserta. Vaig arribar a la plaça de Catalunya, a l’espera que de mica en mica s’hi aniria concentrant gent, i la vaig trobar tràgicament deserta, desoladorament deserta. Vaig triar un autobús, tot i que vivia relativament a prop, que fes una volta ben llarga per la ciutat i tot Barcelona era pura desolació, no es veien ni els llums a les façanes de les cases, com si esperessin un bombardeig. Una colla de majorettes hauria pres les ràdios, les televisions, les estacions, l’aeroport, els transports, tot, al so de la fanfàrria, sense la més petita resistència.
Vaig arribar a casa completament desconcertat, decebut de veure que la por s’havia tornat a apoderar de gairebé tothom i que les guerres civils són molt més llargues del que hom pugui imaginar. Vaig posar la radio i vaig fer algunes trucades a alguns amics compromesos que no contestaren. Vaig entendre que o s’havien ficat sota el llit o ja eren al Pertús, com efectivament em van confirmar després. Recordo que cap a les deu del vespre en Jordi Pujol va transmetre el missatge de tranquil·litat que li havia donat el Borbó: «Tranquil, Jordi tranquil», que s’ha convertit en l’eslogan que els imbècils dels mitjans de comunicació engeguen per a banalitzar el drama a les noves generacions. Anys més tard, vaig conèixer de primera mà tots el moviments que havia fet l’entorn del president Pujol per aclarir aquella bogeria.
A partir d’aquell moment totes les mirades i oïdes es van girar cap a la Zarzuela. Per a mi, que el Borbó tingués la facultat de resoldre aquella situació mentre esperàvem escoltant música militar a la ràdio cada cop em divertia més, em semblava grotesc, anacrònic, bananer. L’única inquietud era que algun fatxa descontrolat fes alguna bestiesa, però no ho van fer perquè encara no sabien qui manava ni qui els protegiria i, aquests, encara que semblin molt valents, no actuen mai sense protecció.
La guàrdia civil frustrada i enganyada, els militars indecisos, els polítics acollonits…, un cop d’estat «interruptus» en tota regla amb els arrogants humiliats i traïts per les oligarquies depredadores que els van utilitzar per a perpetuar els seus privilegis, amb el borbonet a la punta dels fils.
El Borbó, actualment emèrit, va sortir a TVE per anunciar que el cop d’estat no havia triomfat. [Foto: Arxiu LR.]No recordo quan es van poder veure les imatges de Tejero per la televisió foradant els enteixinats de la sala, en Gutiérrez Mellado salvant l’honor de l’exèrcit, una imatge que es va veure repetidament —i encara es veu. Però, hi havia dos personatges més que mentre els artífexs de la democràcia s’arossegaven com rates pel terra i per sota dels seus escons van restar impertèrritament immòbils en el seu lloc: el dimitit president del govern Adolfo Suárez i el secretari general del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo: un falangista, un comunista i un militar, els personatges més allunyats de la democràcia, van plantar cara a aquella pantomima. Potser perquè ja ho sabien que era una pantomima, potser perquè eren molt valents, potser perquè la por els va paralitzar, però per a defensar la democràcia estic convençut que no. Els que l’havien de defensar s’arrossegaven tots per terra cagats de por.
El rei va parlar a la una i quatre minuts de la matinada i aquella colla de miserables van sortir, si mal no recordo fins i tot per les finestres.
Entenc que aquell dia es va acabar la Guerra Civil, i no la van guanyar els militars, la van guanyar els que els finançaven i va començar la nova era del Reino postfranquista d’Espanya i la preparació, si cal, de la propera. La prova: el 24 de febrer el Borbó va convocar tots els grups parlamentaris excepte CDC i el PNB. Victòria a l’espanyola, amb humiliació inclosa.
El bidell del conservatori no em va saludar mai més, tampoc no es va separar mai més de la seva taula, per si de cas, i jo vaig començar a llegir, al cap de poc, l’Alexandre Deulofeu.
