El torrent de la Corbatera, dit popularment Cobertera. [Foto: Ajuntament de Calafell.][Un article de Jordi Sánchez.]
El terme municipal de Calafell, té actualment tres rieres o torrents: el de la Corbatera (popularment pronunciat Cobertera), amb el seu afluent de Montpaó, i els de la Casa Nova i de la Casa Vella a Segur. Hi ha algunes rases, com per exemple la del Meix i d’altres que conflueixen en els torrents citats.
El més important és el de la Cobertera, és el que recull més conca hidrològica del terme. Aplega aigües dels municipis veïns a la part alta del nostre terme: Castellet i la Gornal (Alt Penedès) i el municipi de Bellvei. Continua aigües avall des de l’indret conegut de les Escodines, a tocar de la carretera TV-2126 (davant de l’accés del camp de golf de la Graiera) fins a la cruïlla del torrent de Montpaó. En aquest recorregut es troba el petit congost amb la Balma de la Graiera, probablement la primera petjada de l’ésser humà en el nostre terme. També, ben a prop, hi tenim Barraques de pedra i la Cova Foradada a la muntanya de l’Escarnosa. Continuant cap avall hi ha la torre de guaita del Casalot del Viola i abans de travessar el pont de la C-31 hi tenim el camí de Vilanova. En el darrer tram hi trobem l’Estany Llarg fins al sorral de la platja de Calafell.
L’Estany Llarg té una singularitat especial, ja que a l’indret per on hi passa el ferrocarril brolla aigua dolça. Probablement, els pobladors cossetans (ibers) ho van tenir molt en compte per a establir la seva fortificació, la ciutadella davant del mar, a una cota que els permetia tenir una visió eficaç i la protecció necessària. A l’Estany hi ha fauna i flora autòctones, a conservar i protegir, amb què cal executar un projecte fet l’any 2009 per l’Ajuntament.
Aquest torrent de la Cobertera és molt singular i al seu entorn hi han conviscut nòmades, pagesia, guerrillers…, però el que vull destacar és el desguàs i escorrentia de les aigües de la conca que hi aboca. Només cal veure las seves dimensions —tant d’amplada com d’alçada de les seves parets— per a entendre la importància d’aquest torrent.
La gent de més edat de Calafell donen fe de les vegades que l’han vist baixar fins a l’alçada de la carretera de la Santa Creu de Calafell, avui C-31, i la rierada de l’any 1962, on les tendes del càmping van anar a parar a mar.
Cal mantenir-lo net i endreçat, perquè també forma part del nostre patrimoni.
La brutalitat de la nostra espècie és tan gran que, per imposar les nostres creences o controlar un territori conquerit, executem els nostres iguals emparats únicament i exclusivament per la llei de l’odi i la brutalitat. No pot existir cap llei que empari la pena de mort.
Dos mesos abans de morir, el dictador Francisco Franco va ordenar l’execució dels militants del FRAP Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i també dels militants d’ETA Jon Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegi Etxebarria. L’execució, el 27 de setembre de 1975. La mort del criminal Franco, el 20 de novembre de 1975. Cal recordar que Franco entrava a les esglésies «bajo palio», com una autoritat religiosa. Va ordenar l’execució de milers de persones i va nomenar l’actual rei emèrit, Joan Carles de Borbó, com al seu successor.
Iran segresta el periodista iranià exiliat a França Ruhollah Zam. La televisió iraniana diu que aquest líder dels disturbis va ser executat a la forca el dissabte 12 de desembre de 2020. Tenia 47 anys i denunciava un règim religiós i criminal. La brutalitat i la misèria humanes, aterrint en nom de l’aiatol·là Khomeini.
L’expresident Donald Trump, que ha d’abandonar el Govern el gener de 2021, impulsa l’execució de cinc condemnats a mort. El dijous 10 de desembre de 2020 va ser executat Brandon Bernard, de 40 anys, i el divendres 11, Alfred Bourgeois. El fiscal de l’Administració Trump assegura que simplement compleix la llei. No diu, però, que trenca una tradició de 130 anys de no ordenar execucions durant la transició presidencial. Si es compleixen totes les execucions previstes, Trump serà el president que haurà ordenat executar més condemnats durant els darrers 100 anys: 13, des de juliol de 2020. És la venjança per la derrota electoral. Sí. També sap que el candidat demòcrata Biden vol abolir la pena de mort.
La brutalitat ideològica, religiosa, feixista o comunista converteix la nostra espècie en el ser més criminal de l’univers conegut. Europa no permet la pena de mort. És per aquets fet que l’Estat espanyol no l’aplica. Pensar que dels crims del franquisme se’n beneficien l’Església actual, la monarquia i tots els «Gobiernos de España», inclosos els feixistes de VOX i els Comuns de la Sra. Colau, provoca repugnància i molt dolor.
Pensar que els nostres fills i nets encara els administra l’herència d’un criminal fa que tots els déus i els seus fanàtics servidors continuïn odiant i creant, repeteixo, molt de dolor. Ho fan per plaer. La mort dels altres justifica la seva existència.
Toni Coromina i la seva família el 1r de maig d’enguany, en què va celebrar el seu 65è aniversari. [Foto: Facebook Toni Coromina.][Notes de Xavier Borràs.]
Poc abans de la matinada del passat diumenge, 22 de novembre, ens arribava l’escarida, freda, pètria notícia de la mort de Toni Coromina (Vic, 1955-2020), l’escriptor i periodista vigatà que ha estat entusiasta col·laborador de La Resistència des del primer moment i sense defallença.
L’endemà mateix, vam publicar una entrada d’urgència al blog per a informar-ne els lectors i tenir molt presents la família (dona i fills) i els amics, coneguts i saludats que una hora o altra van tractar amb ell. De fet, des que vam tenir notícia, per part seva mateix, de l’ingrés a l’Hospital de Vic, on s’havia de sotmetre a un seguit de proves, vam estar en contacte.
Així, el 1r de novembre ens comentava que havia de sotmetre’s a una broncoscòpia. Aquell mateix dia, a la tarda, amb motiu de l’aparició del número 43, d’octubre de 2020, de La Resistència –en què apareix el seu comentadíssim article sobre Joan Sayós, l’aviador de la república—, ens feia saber que no sabia quan ens faria «arribar la propera columna. Des de l’ hospiral ho tinc complicat. Miraré, si puc, que ho envïi des de casa al meu fill Akram, a través del meu ordinador».
I tal dit, tal fet. Per via d’un missatge de correu electrònic vam rebre la columna que publiquem en aquest número 43 de La Resistència i que esdevé, pòstum i premonitori, perquè ens hi parla, a través de la memòria del naixement dels comitès antirani a la comarca d’Osona, dels primers ecologistes, un moviment que esdevé, ara, tan necessari en temps de contaminació, canvi climàtic i pandèmies. Encara, en dies posteriors estava amoïnat per unes correccions a l’article «que no puc fer amb el mòbil». Vet aquí un petit exemple de la gran professionalitat d’aquest periodista de pedra picada.
El dia 7 de novembre, encara ens va informar que, un cop feta la prova estant a l’hospital, havia resultat positiu al SARS-CoV-2, però que era «asimptomàtic» a la Covid-19 —i n’estava content.
La seva mort, del tot inesperada, doncs, ha causat un profund dolor i buit arreu. Encara ara, molts dels seus amics se’n fan creus. Tanmateix, alguns d’ells, col·legues del periodisme, l’escriptura i la faràndula se n’han fet ressò al llarg dels darrers dies, com podeu veure en aquests vincles:
[Si sabeu de més articles, feu-nos ho saber i els afegirem aquí mateix. Gràcies.]
TONI COROMINA
Vic, 1955-2020.
El seu llibre Cafè Vic (2007), és un retrat de la contracultura als anys setanta i vuitanta. [Foto: Toni Coromina.]
Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
Des de l’any 1987, periodista a diversos mitjans de comunicació: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja, La Resistència.
Coautor del llibre Rebotiga d’Il·lustres, amb Albert Om. Premsa d’Osona 1989.
Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
Publicació del llibre El que la sigue la persigue, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
Autor del llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).
Col·laborador a NacióDigital (Osona.com), des de 1995.
Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a La Vanguardia (des de 1991-fins al 2018).
Autor de la novel·la A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites(2014), Témenos Edicions.
Autor del llibre Òxid de boira (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
Autor del llibre El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions, 2016).
Autor del conte infantil La rita i en Kubala, amb il·lustracions d’Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
Autor del llibre El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona. Osonament, 2019.
Un dels adhesius de la campanya contra les mines d’urani. [Arxiu de Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Davant la proliferació de disbarats urbanístics i ecològics a la Plana de Vic, trenta anys enrere, un dels comentaris més habituals en ambients conservacionistes —res a veure amb els conservadors— era que la comarca d’Osona aviat es convertiria en una còpia borrosa del Vallès, un territori brut i desordenat, desfigurat per uns polígons industrials mal dissenyats, ple de torres elèctriques i amb una caòtica proliferació d’habitatges.
El 1979, Osona va viure l’esclat d’una importantíssima revolta popular, potser l’última, contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a la comarca, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.
De la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani
La lliçó de la lluita antiurani
Més enllà de les multitudinàries manifestacions independentistes dels últims anys, que a Osona han tingut una participació massiva i transversal, aviat farà 40 anys de la revolta popular més destacada del segle XX a la comarca. Quatre anys després de la mort de Franco, l’any 1979 va contemplar l’esclat d’un espectacular moviment reivindicatiu contra les prospeccions d’urani que la multinacional nord-americana Chevron Oil Corporation efectuava a Osona, amb la finalitat d’obrir mines a cel obert (sobretot a la zona dels cingles de Tavertet) i explotar aquest mineral radioactiu, amb el vistiplau de la Junta de Energía Nuclear.
Encara ens trobàvem en plena «transici» a la democràcia, tot i que alguns asseguren que encara hi som. Dos anys abans s’havien celebrat les primeres eleccions generals suposadament democràtiques que va guanyar el CDS d’Adolfo Suárez. Un any abans s’havia aprovar la polèmica Constitución Española. Faltava un any per l’accés de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat i dos per l’arribada del transformista Felipe González a la Moncloa. Aquell 1979, a les primeres eleccions municipals dites democràtiques celebrades a Vic, CiU i l’Entesa (una coalició de les esquerres local) van empatar en regidors, però finalment l’alcaldia va ser pe Ramon Montanyà.
Cartell de Nacionalistes d’Esquerra, amb Santi Vilanova com a candidat número 1 a les comarques gironines. [Fotn: UAB.]
Coincidint amb aquests moviments polítics, de la nit al dia van sortir com bolets comitès antiurani a la majoria de pobles de la comarca, que es van coordinar en l’anomenat Comitè Antiurani d’Osona, un organisme popular que va funcionar en base als principis assemblearis. El moviment va tenir el suport de moltes entitats i ajuntaments de la comarca, que es van adonar del perill real que comportava aquella bestiesa. Després de tants anys d’ostracisme i prohibicions, la gent tenia ganes d’opinar i de participar directament en els esdeveniments que afectaven la societat. Naixia, així, el Moviment Ecologista Català, amb figures preeminents com el físic Pere Carbonell, els enginyers Pep Puig i Joaquim Coromines, la cineasta PIlar Sentís i els periodistes Santiago Vilanova, Xavier Garcia o Xavier Borràs, que més endavant formarien, amb molts d’altres, Alternativa Verda, l’única organització ecologista nacional que encara es manté malgrat els embats de manipulació o anorreament del marxisme-leninisme nostrat.
A banda d’una intensa campanya de sensibilització, la celebració d’assemblees populars (una que es va fer a l’Institut de Vic va reunir 2.000 persones), l’edició de publicacions i manifestacions multitudinàries, els militants antiurani també van recórrer a l’acció directa. Així, a mitjan juny, van interceptar dos tècnics de la Chevron que estaven fent treballs d’exploració a Vila-lleons. Els militants antinuclears van intimidar, amenaçar i expulsar els tècnics de la multinacional, a qui també van requisar un voluminós plec de papers, plànols, estudis i documentació relativa a les exploracions, que van lliurar al Comitè Antiurani. Tot aquest material va ser analitzat per estudiosos i experts en la temàtica nuclear i després va ser lliurat a la premsa, que va esbombar amb ets i uts tota l’activitat que la multinacional feia d’amagat. Alguns diaris barcelonins van condemnar la intrèpida acció del Comitè Antiurani i també van escriure editorials sobre el cas.
Cartell de la manifestació que s va celebrar a Vic el 22 de juny.
Un dels moments culminants del moviment antiurani va ser la manifestació que es va celebrar a Vic el 22 de juny, que va comptar amb la presència intimidatòria de 200 policies de les brigades antiavalots, que van carregar contra els manifestants amb porres i trets de bales de goma. Dies després, una delegació de tècnics del govern espanyol es va entrevistar amb els alcaldes de la comarca per dir-los que les mines d’urani no representaven cap perill. El mes de juliol, dos executius de la Chevron van ser descoberts a la Plaça, quan sortien d’entrevistar-se amb l’alcalde Montanyà; els ‘antiurani’ els van ruixar amb esprais de pintura i els van expulsar de Vic.
La lluita antiurani i el festival Visca la Terra!
Però, l’acte més important de la lluita contra l’extracció d’urani, el més participat, va tenir lloc el 14 de juliol al camp de futbol de l’Esquirol, on es van reunir més de 6.000 persones per assistir al Festival Antiurani que es va batejar amb el nom de «Visca la Terra!».
El cartell anunciava les actuacions d’Els Esquirols, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Sisa & Melodrama, Duble-Buble, La Clenxa, Tribu i l’Orquestra Sèmola.
Igual que a molts llocs, a l’Esquirol també hi vivia gent molt sensibilitzada, com el grup de teatre Tossal (nascut d’una escissió d’Els Joglars, després del cas La Torna). Aquest nucli d’actors residents al peu del Collsacabra tenia molt bones relacions i pocs calers. Amb l’argument reivindicatiu d’anar contra l’extracció d’urani a Osona, van muntar un magne festival, valent-se de les seves coneixences, i van convèncer la majoria d’artistes «de renom». Al final, l’èxit va ser esclatant i tot va anar sobre rodes. L’organització, impecable, va comptar amb el suport de desenes d’habitants del poble de l’Esquirol que s’hi van abocar desinteressadament.
Cartell dels actes d’una de les mobilitzacons que va tenir llox a Vic. [Arxiu Toni Coromina.]Totes les actuacions es van fer a l’escenari del camp de futbol, excepte la de l’Orquestra Sèmola, que va actuar en una plaça del poble, on van tocar algunes peces i va oferir un número de màgia. El prestidigitador Bartomeu Fortuny (Carles Pujol) va fer entrar una fornida ballarina dins d’una capsa màgica i després d’uns tocs amb la vareta miraculosa van aparèixer dos soldats romans (Casadevall i Coromina) amb escuts i llances de reglament. Aquests dos legionaris del Cèsar (la versió romana del Gras i el Sec), es van dirigir cap al camp de futbol per desenvolupar tasques de seguretat. L’arribada d’un servei d’ordre tan insòlit va causar impacte entre el públic que, en aquell moment, assistia a l’actuació de Maria del Mar Bonet.
Un dels moments clau del festival va ser quan Els Esquirols van cantar l’himne generacional Torna, torna Serrallonga, que semblava escrita expressament per a l’esdeveniment, amb una lletra clara i contundent:
«Des de Sau a la Cellera, des del Far a Matagalls, el trabuc d’en Serrallonga tornarà als amagatalls. Torna, torna, Serrallonga, que l’alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran!.»
Amb crits de Visca la Terra!, el festival va prosseguir amb molta alegria i bona maror. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. El resultat va ser del tot positiu i el públic va gaudir d’una llarga vetllada que molts dels assistents encara recorden. En dies posteriors, tota la premsa es va fer ressò de l’esdeveniment. Però la Hoja del Lunes, l’únic diari que es publicava els dilluns (per un acord entre tots els editors de Barcelona) va publicar la notícia a la portada, acompanyada d’una foto dels dos romans.
Toni Coromina vestit d’armat durant el festival antiurani a l’Esquirol. [Foto: Arxiu TC.]La història dels vestits dels armats és molt curiosa. Dies abans del concert, Casadevall i Coromina van anar a visitar el senyor Teodor González per demanar-li que els els deixés per un dia. El bon home, a més de sagristà de l’església dels Dolors també custodiava la vestimenta dels penitents i els armats que desfilaven a Vic, el diumenge de Rams, amb motiu de la Processó del Silenci. Primer va dir que no podia atendre la petició sense el permís exprés de la junta de la Cofradia dels Dolors. Però, com que no hi havia temps per a reunions, al final va accedir a la demanda perquè ell també es volia solidaritzar, a títol personal, amb la causa del moviment antiurani. Tanmateix, va pregar a Casadevall i Coromina que procuressin que ningú s’assabantés d’on havien sortit els vestits. Aquests dos li van dir que no ho farien públic, però li van fer saber que molta gent els veuria, atès que formaven part de la parafernàlia del festival. Ni el senyor Teodor ni els dos romans s’esperaven que aquella vestimenta aparegués a la portada del diari de més tirada i que tot Catalunya va poder contemplar.
Mesos després, veient que les protestes s’anaven ampliant, la companyia Chevron va paralitzar les prospeccions d’urani i va decidir anar a buscar aquest mineral radioactiu a Extremadura. La revolta popular havia triomfat i Serrallonga podia dormir tranquil. Però en una època com la que vivim, caracteritzada per un profund retrocés en l’exercici dels drets polítics, potser no es pot pas descartar que Serrallonga hagi de tornar.
Mentrestant, a Vic, el camí cap a la creació d’una futura universitat s’anava consolidant. L’any 1979, l’antiga Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris, que s’havia creat sota la tutela de la delegació comarcal del Col·legi de Metges, es va convertir en l’Escola Universitària d’Infermeria d’Osona, adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona.
En dates prèvies al referèndum de l’Estatut de Sau, la campanya electoral a la capital osonenca es va veure sacsejada per la mort de Xavi Roca (el sastre de la Guixa) i Miquel Albó, dues excel·lents persones i dos dels principals puntals vigatans en la recuperació de les llibertats democràtiques.
El referèndum es va fixar per al 25 d’octubre. Però la campanya no va tenir massa interès perquè la majoria de formacions polítiques es van decantar per donar suport a un text estatutari prèviament retallat i pactat al Parlament espanyol. El PSAN va ser un dels pocs partits que es van oposar a l’Estatut de Sau per considerar que debilitava el poder de Catalunya i reforçava el centralisme. Finalment, els catalans van votar favorablement el text presentat, amb un 88,7% de vots favorables, un 7% de vots partidaris del no i un 4% de vots en blanc. L’abstenció va arribar al 41%, una xifra que aleshores es va considerar molt elevada.
Mesos després, el 20 de març de 1980, els catalans van tornar a les urnes per elegir els diputats al Parlament. La victòria abassegadora de CiU va portar Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat, un càrrec que va mantenir durant 23 anys i que el va convertir en el personatge més destacat de Catalunya. Després de la celebració de les eleccions generals, les municipals, les autonòmiques i l’aprovació de l’Estatut, la lluita política radical va quedar sense arguments, les esquerres catalanes sense força i la democràcia espanyola molt domesticada.
La dècada dels vuitanta havia començat amb l’entronització de don Juan Antonio Samaranch, antic falangista no penedit, a la presidència del COI, després de ser ambaixador espanyol a Moscou. El mateix any, John Lennon va morir assassinat; Félix Rodríguez de la Fuente (El amigo de los animales) moria a Alaska en un accident d’helicòpter; també, van passar a millor vida Jean-Paul Sartre, el genial actor Peter Sellers, el xa de Pèrsia i el general Tito, va començar la guerra entre l’Iran i l’Iraq I l’actor Ronald Reagan va ser elegit president dels EUA.
Tot i treballar en diferents disciplines artístiques, els ultims anys s’ha centrat més en el cinema experimental i l’audiovisual que en la pintura o en la fotografia. Va realitzat cursos de cinema amb Bigas Luna. Cursos d’arquitectura, a la Universitat d’Arquitectura de North of London, i d’Escenografia a Kontsfack School of Art d’Estocholm.
La borsa puja perquè anuncien una vacuna per a la COVID-19. La Pilar Rahola ja podrà prendre un cafè!!! I els afortunats de sou burocràtic podran anar amb creuer a veure les aurores boreals.
Els que ens garanteixen les nostres llibertats, o sia, el senyors Sánchez, Iglesias, Illa, el rei, el rei emèrit, el papa, el cardenal Omella, Aznar, Casado, Arrimadas, Rivera, etc., ens administraran la vacuna d’acord amb la llengua que parlem, què votem i si som més o menys espanyols.
És tot tan divertit que diuen que els independentistes només governen per a la meitat dels catalans. Es veu que ells «gobiernan para todos los españoles», fins i tot els que no ho som.
Un dia va aparèixer la sida; més tard, el virus de l’Ebola. Els savis diuen que els virus som nosaltres i que en vindran més. El virus aprofita la nostra debilitat, la contaminació, la massificació, però, per sobre de tot, aprofita la nostra estupidesa. I no dubteu ni un segon que vindran més virus. Fins a l’últim. No l’últim virus, no. L’últim sàpiens.
Urna d’unes les eleccions. [Foto: Xavier Borràs.][Un aticle de Jordi Sánchez.]
Em pregunto, per què manen ells i no nosaltres? Ni tant sols que fos per una vegada.
Des de la Constitució de 1978 només hem tingut un vicepresident del govern central, per què?
Serà que per manar s’ha de voler manar, és condició necessària. És més, nosaltres, els catalans, hem volgut manar alguna vegada des de la transició?
Ara ja no és així, però durant molts anys hem estat primers en empresa i economia, és a dir en emprenedoria. Ells no tenien industria i nosaltres sí, però tenien les institucions, el BOE, molts anys d’ofici en l’administració pública i, sobretot, el barri de Salamanca, les ambaixades, els ministeris i la llotja del Santiago Bernabeu.
Els catalans durant 40 anys hem mirat cap a on s’havia de mirar? O als poders fàctics de casa nostra ja els anava bé que fos així?
Al 2006 tot va començar a girar reformant l’Estatut de 1979, va ser votat i aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, el Senat i refrendat pel poble de Catalunya. Va ser impugnat pel PPC davant del Tribunal Constitucional i aquest fallà contra una sèrie d’articles, materialitzant-se la frase d’Alfonso Guerra «le pasaremos el cepillo». Senzillament se’l van carregar, no respectant l’altra frase del president Zapatero, quan des de Catalunya digué: «Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán»… La resta, fins avui, ja ho coneixeu prou bé.
Desprès de les consultes d’Arenys de Munt, del 9 de novembre i —el més important des de la transició—, el referèndum del 1r d’octubre, vingueren les conseqüències: aplicació de l’art. 155 de la Constitució de 1978, presó i exili.
Ara (que ja ha costat prou) hi haurà eleccions el 14 de febrer. Pot ser que surti un Parlament amb majoria independentista. I que farà? Les candidatures haurien de dir-hoabans de les eleccions? Jo crec que sí, és a dir, s’ha de saber on anem.
El Parlament independentista farà una DUI? O continuarà sota el comandament dels de sempre de Madrid? Si fos així, podríem canviar el poder i que no manessin els de sempre.
I els altres? PSC, PPC, C’s, Comuns, es a dir, els constitucionalistes a Catalunya, què faran? Alguna cosa s’hauria defer, continuar igual…, promeses i més promeses? Estat federal? Com Alemanya, Suïssa, etc.?
Es diu que el postCovid-19 ens farà canviar moltes coses. Serà veritat?
Jo, de moment estic immunitzat, tot just fins passades les eleccions. I desprès? «Más de lo mismo»?
La invasió inesperada d’espais naturals provoca tensions entre «pixapins» i «indígenes», segons l’autor. [Foto: Xavier Borràs.][Un article d’Eduard Garrell.]
El resultat del desconfinament ha estat una descompressió que ha portat als ciutadans d’aquest país a envair els espais naturals. Com desesperats, els han pres a l’assalt, conscients molts d’ells, que la vida que s’havien imaginat al piset de seixanta metres quadrats era un fracàs absolut si no es comptava amb el bar, les escapades de cap de setmana i disposar d’un espai públic segur. Aquesta invasió inesperada i desproveïda de contenció i conducció, està provocant serioses tensions entre «pixapins» i «indígenes».
Jo m’hi sento com en una frontissa en aquest debat, més que res perquè sóc un barceloní que porto una mica més de mitja vida vivint fora de la gran ciutat. Durant la meva infantesa vaig ser «el noi de ca la Pepita de Barcelona» en el poble on em vaig criar, i tot i que el «ca» em donava dret a casa, no tenia pedigrí. A Vic, on ara visc, tampoc en tinc, perquè no en sóc de «tota la vida». Per tant, sóc un petaner híbrid, nòmada, desconcertant i inclassificable, un intrús enmig de tribus. Però tinc l’avantatge d’haver sentit el menyspreu dels indígenes, que de tant desconfiats que eren et fotien abans que no els fotessis, et venien gat per llebre mentre llençaven la merda al rec, contaminaven les aigües, criaven porcs i conills «de pagès» al garatge de casa… Encara es veuen cases de pagès que semblen deixalleries, es continua especulant amb el paisatge i molts no demostren cap respecte pel país. Això ha anat canviant, però no gaire, i tot gràcies a moviments que han unit les sensibilitats de pagesos, gent dels pobles i de les ciutats.
D’una altra banda, fent de fals indígena, però ben camuflat, he contemplat amb vergonya aliena la ridícula vanitat d’una colla de papanates, mal educats, banals (i és clar que hi ha excepcions) que pul·lulen pels pobles, les platges i les muntanyes, sense cap respecte, dispersant els ramats amb gossos domèstics que van a la dula, sembrant les seves escombraries i enduent-se tot el que hi troben i poden. Ningú té mes drets que cap altre.
Ara el debat consisteix en si aquest desgavell s’arregla amb multes, amb peatges o amb pedagogia.
Però hem comès una errada pedagògica difícil de revertir: haver imposat la definició de territori, a través de la CCMA, per a referir-se a allò que és un país.
Territori: 3 m. [GG] Porció de la superfície terrestre subjecta a apropiació per un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat.
Queda clar, la superfície terrestre és Catalunya i el grup d’individus són bàsicament els habitants de l’àrea metropolitana, a qui se’ls convida a gaudir d’un parc temàtic sense abandonar la seva zona de confort, una extensió de la ciutat, com qui passeja pel Tibidabo.
País: 1 m. [LC] [GG] Territori d’una nació, d’un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d’un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
La definició del DIEC em sembla prou interessant per a entretenir-nos-hi un moment: un país és el territori d’una nació, d’un poble, val a dir d’una comunitat de persones que comparteixen un sentiment d’identitat, de cultura, de llengua, jurídic…
Catalunya és un país muntanyós, i tant, i divers i complex, i una selva, que pot passar d’un estat de calma beatífica als extrems més durs i perillosos, com s’ha demostrat manta vegades amb el resultat d’accidents per imprudència i desconeixement, que mobilitzen recursos de salvament de mossos i bombers, si no mortals.
La CCMA, amb aquesta timidesa per parlar de país, demostra la seva conformitat a ser tractats com una província conquerida per les armes. Segurament els hi va la feina.
D’altra banda, els Parcs Naturals, objecte principal d’aquesta depredació, gestionats per la Diputació (hauria de dir per a la Diputació), han estat fins ara les seves hisendes. Una masia ben plantada i ben engiponada per albergar-hi tècnics i gestors que s’han cuidat d’enjardinar-ne els voltants, escarificar i tallar la gespa a l’anglesa, instal·lar algun centre d’informació que sol estar sempre tancat i uns quants cartells, els uns indicant i els altres prohibint. Els aparcaments són insuficients, els accessos compromesos en una situació d’emergència, la regulació de pernoctacions pel turisme itinerant pràcticament inexistent, les acampades incontrolables. La situació els sobrepassa. També, sobrepassa als alcaldes de les zones rurals que tenen la mala sort de tindre un gorg, un riu o una fageda i aparèixer en un programa poca solta de TV3, convidant a descobrir-lo sense avisar que amb les xancletes, la nevera, el para-sol i l’aneguet, la cosa es pot complicar, i molt.
Ara imagino les solucions que vindran: accessos restringits a la capacitat dels aparcaments, tancament d’espais naturals, peatges, cites prèvies, trenets o autobusos per accedir-hi…, la qual cosa no farà més que reblar el concepte de parc temàtic.
Res a veure, doncs, amb aquella gent que el 1876 va fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (avui el CEC) amb la finalitat d’estudiar les riqueses de Catalunya sota els diferents aspectes científics, literaris i culturals i que van impregnar durant dècades aquests principis als moltíssims centres excursionistes, ateneus, esplais, escoltes, que els seguiren.
Hem perdut molts bagatges pel camí i no anem bé per a recuperar-los. Nosaltres teníem un país. Els nostres gestors no en tenen.
