Pintar el que se sent: una experiència de vida que em va canviar

Mrs. Lowry and son va ser estrenada a l’Edinburgh International Film Festival el juny de 2019.

[Text d’Alfons Om/VerdCel.]

Una de les experiències que he viscut importants a la vida és aquesta. D’aquelles vivències en què hi ha un abans i un després clars.

Quan estudiava, ja fa un temps, vaig viure un any en una població propera a Manchester, al nord d’Anglaterra. Era un lloc certament hostil, en molts aspectes. Mostrava una decadència marcada, on s’ajuntava l’extraradi amb tot allò que rebutjava la ciutat i les disseccions al paisatge pròpies d’un lloc de pas; tot entre els vestigis enfonsats d’una indústria que havia existit dècades enrere.

En certa manera el paisatge haguera pogut ser refugi, perquè no m’era estrany i sabia trobar-li l’encant de forma natural. Però, no era pas on jo vivia, i el meu entorn, havia d’anar a buscar eixa arqueologia als afores, ja que la metròpoli havia arrasat de forma aleatòria i desastrosa els estrats fabrils, i els nuclis industrials antics restaurats estaven reservats a zones riques de la ciutat, el que en diuen àrees «gentrificades« (paraula ben anglesa), aquelles que havien eradicat la població autòctona, substituint-la per classe mitjana-alta. Tot, per no mesclar gent diferent als barris, per no equilibrar balances, per perpetuar desigualtats i seguir polaritzant (uns pocs, cada vegada menys, amb el millor, i uns molts, gairebé tots, amb el pitjor o res).

Però, la duresa provenia sobretot de les relacions humanes. D’un cert desencís de la gent que, en aquell ambient gris, de pluja constant (una pluja més àcida que no aquella que ens evoca la natura inclús a les ciutats), anava calant-te a poc a poc i sense voler. La duresa provenia de la violència que vaig veure i viure de molt a prop; aquell desencís, sobretot del jovent, abocava en una ràbia i odi per la diferència, així en general i contra tot.

Vaig sentir el racisme, ferotge, amb mi i amb els altres.

Fer una Erasmus per a mi i en aquell indret va ser, també, anar a currar, i en aquell temps només podies anar i tornar de visita una vegada en un any. Allò em va fer créixer i molt. En molts sentits. I la meua relació amb la llengua anglesa, clarament, està condicionada a tot allò.

Van haver-hi coses que em van ajudar a passar una experiència així. Entre elles descobrir un pintor que havia plasmat aquell món un segle abans. L. S. Lowry transmetia amb aquella tenebra de personatges, rostres i paisatges una veritat incontestable, i creava complicitat amb qui la contemplava. Ho feia des de l’acostament sense prejudicis ni cap mena de pudor a la realitat, fent-se ell mateix partícip i implicant-te també a tu. Gairebé com un xaman anava a les profunditats, valent i directe, i et feia pujar des de l’acceptació de les pròpies misèries. Partia d’eixa veritat, i això era molt potent.

Ell veia naturalment el món, fora quin fora, amb ulls de bellesa, i això m’arribava. Tot plegat em feia connectar amb Alcoi i la indústria que s’amagava sota tant desencís. M’arrelava als ancestres, al meu paisatge, i al que un segle abans s’havia viscut en aquelles terres que xafava. També, a través dels quadres, em connectava amb el meu germà (Daniel Olmo) i la seua pintura, i en aquell moment va ser molt important per a mi.

Lowry s’havia passat la vida pintant a les nits, des de l’àtic de sa casa, després de cada jornada laboral. I ara sé, gràcies a la pel·lícula que se n’ha fet, que ho va fer malgrat tot i malgrat el seu entorn més directe (sa mare), un entorn (amb aires victorians decadents, «vull i no puc») que no l’acceptava ni valorava en el seu ofici de pintar. Em va colpir aleshores i segueix colpint-me ara. Xapó Lowry, moltíssimes gràcies.

Ja fa anys que me’n vaig adonar i hui ho pensava, precisament i nova. L’experiència que vaig viure va ser dura, i durant temps aquella violència i hostilitat em va costar de digerir. Tornat ja a «casa», al meu paisatge, entre la gent i les formes de relacionar-se que coneixia més, vaig necessitar un període per a finalment pair-ho, per a reconciliar-me amb el contacte quan eixia a les nits, per a superar-ho i tornar a la normalitat. Quan anava al cinema a veure pel·lis de Ken Loach (recorde especialment My name is Joe) em passava tota la projecció amb l’emoció a punt d’eixir-me del pit i les llàgrimes caient ardents.

Potser hi ha alguna similitud al que estem vivint ara, amb la pandèmia, que necessitarem un recés per a tornar a tindre contacte com el teníem abans amb la gent, encara que tingam moltes ganes de tocar, d’abraçar, i besar (i ho farem, no tingam dubtes), necessitarem un cert temps i un esforç per a restablir les coses, foragitar de l’inconscient aquesta distància que tenim marcada molt a dins nostre. És una llàstima però crec que pot ser així, i ho haurem de superar. I creieu-me, ho podrem fer.

Sobretot, és que l’experiència viscuda, per a mi, em va portar i refermar unes de les meues millors amistats, vaig sentir, rebre i conrear la solidaritat a molts nivells, vaig desenvolupar algunes habilitats que ara em sostenen, vaig aprendre i gaudir moltes coses: la música (inabastable), la meravellosa gent que vaig conèixer, els paisatges, els xicotets viatges, vaig escriure moltíssim i vaig establir una relació amb l’escriptura que per a mi és fonamental per a viure; vaig conèixer una vocació vertadera de mestres i professor/es de qualsevol àmbit, la tendresa enorme de la gent gran, el cine, la cultura, una identificació generacional molt potent, i ajuntant experiència i universitat vaig tornar amb el cap obert i les coses més clares envers el meu futur del que jo creia en aquell moment. Guarde molts bons records de tot allò; com ens ensenya Lowry, sense treure res del paisatge que no ens agrade.

Jo també soc allò i gràcies a tot allò!

[VÍDEO] Crims d’estat. Jutges franquistes. Democràcia plena

[Text i veu de Nan Orriols.]

L’estat espanyol no entén o no vol entendre la democràcia. Sempre fa trampes i juga brut. Ara diuen que Espanya és una democràcia plena. Cada dia, deu vegades. No saben que la democràcia plena no pot existir?

Defensen l’herència franquista, la monarquia i la Constitució com l’Església defensa els manaments de la llei de Déu. El resultat és un abús permanent que paguen sempre els que lluiten per un món més just.

Galileu va dedicar més temps a defensar-se de les acusacions d’heretgia que a la pròpia investigació de l’univers. I a Sòcrates el jutgen acusat de no adorar els déus. 500 ciutadans escollits per sorteig discuteixen en el seu judici, però ell refusa acceptar penedir-se de les seves creences. De fet, Sòcrates ja passava dels 70 anys i estava cansat d’aguantar tanta misèria humana. El van condemnar a morir. Ell mateix es va prendre el verí i es va acomiadar dels seus amics.

Aquí, l’estat de dret espanyol jutja els seus enemics per eliminar-los. Els jutges franquistes, amb el suport dels partits unionistes, apliquen condemnes de venjança, i als bufons Iceta, Zaragoza, Dolors Montserrat, Illa, Felipe González, Bono, Aznar, etc. els brillen els ulls quan veuen la realitat de la venjança.

La persecució dels exiliats, exactament igual. L’estat d’herència franquista gasta milions d’euros per intentar seduir, comprar el que sigui necessari perquè extradeixin el president Puigdemont i els seus companys, per aplicar amb urc la venjança.

També cal recordar que obren i tanquen presons i demanen euroordres per distreure els pobres ciutadans del saqueig del PP de Rajoy, Santamaría, Cospedal i dels seus amics i saludats, de tants euros, que van deixar el país arruïnat. I perquè no recordem també el rei emèrit i el seu hereu, nomenats pel feixista Francisco Franco.

De fet, cal que anem rebent garrotades, perquè mentre ens recuperem de tanta maldat no tinguem ni temps per pensar en aquests miserables unionistes, xantatgistes i criminals que parlen cada dia de democràcia plena i d’estat de dret.

L’Estat comet molts crims. Recordeu els socialistes José Barrionuevo i Rafael Vera? Recordeu Fernández Díaz i el comissari Villarejo? I així podria omplir centenars de pàgines. I és que Espanya és poc més que el pequeño Nicolás, ja crescudet, disposat a tot per mantenir privilegis.

Reflexions d’un gandul fracassat

El Quermany Gros, a Pals (Baix Emporda). [Foto: FEEC.]
[Un article d’Eduard Garrell.]

Homo hominis lupus est.
[«L’home és un llop per a l’home, i no és home, quan desconeix qui és l’altre». Plaute.]

El Quermany Gros és una muntanya redundant i pretensiosa que té el mèrit de ser més alta que la Torre de les Hores de Pals, la virtut d’unes vistes espectaculars sobre el Baix Empordà i la penitència de suportar amb estoïcisme les tramuntanades més desfermades que Èol li llança des del Canigó, com la que, en pujar-hi l’altre dia, em feia anar de quatre grapes quan vaig perdre el recer del camí.

La tramuntana és un vent que vivifica i saneja i que feu habitable l’Empordà abans que se’n domestiquessin els rius. Per això m’impacta que, en arribar al cim, de lluny, un home, bo i veure’m, es posa la màscara. Penso: té por de mi, té por que me li posi a sobrevent i els meus virus el metrallin impulsats pel vent? Té por de contagiar-me, de perdre’m el respecte, que el renyi si no la du? Jo no en duc de mascara i me li acosto per sotavent, per a no provocar, però ell s’esmuny, li dedico un bon dia que s’endú el vent. El fet evident és que té por. No sabré mai qui és, si m’ha somrigut o fet mala cara, si du bigoti…

La por és un sentiment que s’encomana, et tenalla l’ànima, et fa tastar una solitud indescriptible. Penso: que la por és un sentiment atàvic, l’home (i la dona, i només ho diré una vegada) és el més temible i cruel enemic de la humanitat i és per això,que al llarg de la història cada civilització ha construït rituals de pacificació, tals com la salutació, per a manifestar que la trobada és pacífica.

Les societats nòrdiques i puritanes, com l’americana, que no tenen la necessitat de proximitat física com tenim els mediterranis, potser pateixen menys que nosaltres, per als qui el somriure, donar la mà (el salvament del nàufrag), el petó a la galta, als llavis, l’abraçada, la mà al muscle o a l’espatlla de l’amic, l’escalf de la proximitat forma part del nostre comportament social, del nostre llenguatge no verbal. Aquest llenguatge —creat per a neutralitzar la por— ens l’hem deixat robar i la por torna a regnar entre nosaltres, com en una guerra. Ens fa brutals.

La por és un mecanisme de defensa i de supervivència i en aquest sentit pot ser beneficiosa per a l’individu, el posa en estat d’alerta per a poder reaccionar i defensar-se. Però, aquesta no és una por explosiva per a reaccionar davant d’un perill concret, és una por que monopolitza el pensament i l’atenció, impedeix desconnectar, gaudir  i concentrar-se en la vida quotidiana, intranquil·litza, inquieta, angoixa, desespera i ens fa perdre el control de les nostres emocions. Una por il·lustrada amb imatges de mort i patiment, amb noticies de xifres i estadístiques de morts.

Per no haver d’emmalaltir estem malalts de por, sols, distanciats, sense possibilitat de projecció en el futur i amb una bona part del papanatisme mediàtic aplaudint amb entusiasme. Això ens converteix en titelles fàcilment manipulables, fàcilment manipulats. «Crea por i els tindràs dominats.» [Napoleó.]

Ara cal preguntar-nos qui té interès a manipular-nos. La resposta la tenim: qui ens prometi salvar-nos.

Jo resto una estona al cim del Quermany Gros, tan quiet com puc, perquè la tramuntana em purifiqui i em netegi de tanta merda.

La Política Provital no està a la Papereta ni al Parlament…

«Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de “participació política” per fer front als problemes fonamentals de la humanitat». [Arxiu LR.]
[Un article de Blai Dalmau.]

Podem definir la Política com la dimensió de l’existència humana que concerneix a la reflexió, la deliberació i la decisió sobre els assumptes de la Polis, és a dir, l’esfera pública.

Aquesta dimensió humana, com tantes altres, sofreix actualment profundes adulteracions i fortes degradacions. Ha sigut usurpada, des de fa més de dos segles, per un sistema oligàrquic estatista que es disfressa de democràcia.

Però, tot i la colossal maquinària propagandística que sosté i recolza aquest sistema, en les darreres dècades innombrables persones ens hem adonat, de forma intuïtiva o de forma plenament conscient, que la participació que ens ofereix la “democràcia representativa” és insignificant en el millor dels casos i un engany en el pitjor.

Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat.Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat. Hem comprès que el parlamentarisme no està a favor de les nostres potencialitats més positives. Hem vist la necessitat de desenvolupar la dimensió política d’una forma diferent, més genuïna.

És per això ens hem manifestat amb consignes com ara “Que se’n vagin tots!” (Argentina, 2001), “En diuen democràcia i no ho és!” (Catalunya, 2010-2012), “Ningú ens representa” (Espanya, 2011) o «¡Esquerres i dretes, la mateixa merda són!» (España, 2020).

És per això que hem escrit que «La política parlamentària és la branca d’entreteniment del complex industrial-militar» (Frank Zappa) o «Si votar servís per canviar alguna cosa, ja estaria prohibit» (Eduardo Galeano) o «La supressió dels partits polítics seria un bé quasi pur» (Simone Weil).

És per això que hem participat en col·lectius assemblearis, mobilitzacions populars, campanyes de conscienciació…

Hem intentat regenerar política. Recuperar la capacitat de fer-la directament des del Poble.

Però de moment, certament, no ho hem aconseguit.

Així que demà, 14 de febrer, la Generalitat de Catalunya ens convoca de nou al seu ritual de legitimació: les eleccions al Parlament de Catalunya.

Consignes buides, discursos encaminats a propiciar la nostra divisió com a poble i la nostra distracció dels assumptes

més importants, proclames populistes, demagògia i hipocresia… aquests són alguns dels estratagemes dels partits que surten a la palestra.

I tots són còmplices del deliri deshumanitzador que estem vivint amb el pretext de la «pandèmia». Sigui per zel o per omissió, tots estan en plena connivència amb la narrativa, tant fictícia com fatal, tan poc científica com poc consensuada, de l’oficialitat.

La dicotomia entre votar aquesta o aquella altra opció és, en aquest context, poc o gens significativa. El totalitarisme tecnocràtic, genocida i ecocida avança mundialment a través de qualsevol de les opcions que se’ns ofereixen. Els qui realment porten el timó d’aquest presumptuós Titànic a la deriva no figuren en cap parlament.

En comparació amb la divisió entre el poble (és a dir, més del 99% de la població) i l’elit  (és a dir, menys de l’1% de la població), la divisió entre dretes i esquerres és irrellevant. Només cal recordar a Stalin, que no tenia res a envejar a Hitler, Franco o Mussolini, per entendre que, sota els discursos aparentment «emancipadors» de les esquerres s’hi pot amagar el mateix grau de despotisme i despropòsit que sota els de dretes. Poso l’exemple de Stalin per a mostrar un cas extrem i palmàri, però si atenem als fets i no només a les paraules, si investiguem profundament la realitat en lloc de quedar-nos en una percepció superficial, ens adonem que la història de la modernitat està repleta de partits d’esquerres que promouen mesures que contravenen la tríada provital de la Llibertat, l’Amor i la Veritat.

Practicar la Política Provital de la Veritat, la Llibertat i l’Amor implica organitzar-nos, com a Poble, en els nostres barris, viles,
c omarques i províncies, constituint una xarxa cooperativa de grups d’estudi, de reflexió, d’investigació, de suport mutu, d’abastiment, d’intercanvi, de difusió i d’acció, amb un objectiu polític comú: la creació, el desenvolupament i l’empoderament d’Assemblees Populars Confederades, la institució política fonamental d’una societat veritablement democràtica.

En poques paraules: la Política Provital no està a la Papereta ni al Parlament, sinó, potencialment, en el teu Poble i el teu Pensament.

[13 de febrer de 2021. Publicat amb permís de l’autor del seu bloc original.]

Documentació

  • Por qué no voto (Video i Article – Borja Vilaseca – 2020).
  • Reintegrar la Societat amb la Política (Article – Blai Dalmau Solé – 2011).
  • Crisis Multidimensional y Democracia Inclusiva (Llibre – Takis Fotopoulos – 2011).
  • La Próxima Revolución – (Llibre – Murray Bookchin – 2015.
  • De la Intervención Política (Artícle i Àudio– Félix Rodrigo Mora – 2011).
  • Nota sobre la supressió general dels partits polítics (Llibret – Simone Weil – 1942).

L’Espanya grotesca

[Un article d’Eduard Garrell.]

Escric aquest relat per a La Resistència el dia 23 de febrer (23-F), una data que em porta 40 anys enrere, si no amb records clars i frescos, amb el pòsit de sensacions que han quedat d’aquelles hores, per a uns tan intenses, per a mi encara sorprenents i grotesques.

Aquell 23 de febrer, plegant de treballar, vaig anar com cada dia al Conservatori de les Arts del Llibre, una secció de l’Escola Llotja segregada a l’antic Hospital de la Santa Creu. Com en tots els centres oficials no hi mancava el bidell. Els bidells eren una tropa d’excombatents, sovint amb ferides de guerra (o no) que de tan agraïts per una feina tan plaent, la de no fotre res i tenir autoritat, eren els llepaculs i confidents més perfectes del règim. Nosaltres en teníem un que estava sencer, si més no per fora. Durant anys no vam canviar més que un bona tarda respost amb un eco llunyà de buenas tardes. La situació permanent, inamovible del bidell era romandre assegut darrere d’una gran taula, amb llum de sobretaula i la seva funció era llegir el diari tot vigilant la porta. Per a un bidell, tenir taula, devia ser el súmmum dins la seva categoria laboral. Només aquella tarda del 23 F em vaig trobar aquell home, alt, sencer i dret al bell mig de la gran sala gòtica que acollia l’entrada de l’escola, i em va etzibar:

— Està cerrado, ¡no vé usted que no hay nadie! ¿Es que no sabe qué ha pasao?
— No, i doncs, què ha passat?
— Han entrao los nuestros en el congreso, ¡por fin van a cambiar las cosa en este país!
— Los nuetros?
— Si, la guardia civil.
— I ara, què diu, la guàrdia civil al congrés, què hi van a fer, si no saben ni parlar… Quina manera de fer el ridícul… —i vaig esclafir a riure.

El cert és que em va costar una mica de situar-me i el que li vaig dir a aquell orgullós patriota li devia donar motius per afusellar-me allí mateix. De cop, en veure, que havia abandonat la taula, la seva taula, ho vaig entendre tot, allò era un cop d’estat i ara que havíen tornat els seus, aquella taula ja no li prendria ningú, ni els socialistes, ni en Carrillo, ni els separatistes, ni els estrangers i apàtrides que corrien per aquella l’escola ni aquelles noies descarades que ensenyaven les cuixes i insinuaven els pits, ni els rojos, com jo. Ara, les coses tornarien a ser com abans, segures i ordenades segons un ordre establert.

L’entrada de Tejero al Congrés espanyol el 23 de febrer de 1981. [Foto: Efe.]
És clar, que fos la Guàrdia Civil qui havia entrat al Congrés, en aquell moment, l’any 1981, a mi no em quadrava. Els cops d’estat els fan el militars, sobretot a Espanya, on en tenen una llarga tradició, i la guàrdia civil fa la feina bruta. Que la Guàrdia Civil el fes per encàrrec dels militars tampoc lligava amb el que jo coneixia en aquell moment. Feia nou anys que havia acabat el servei militar, destinat a la caserna de Maestranza y Artilleria de Sant Andreu com a xofer d’un coronel i vaig tenir el privilegi de moure’m amb certa llibertat per les dependències i, si no tenir tractes personals amb la resta d’oficials , sí que parava les orelles i tots els sentits, i francament, d’aquell niu de corrupció, d’enveges i traïcions, de cops de colze per la «carrera» i els ascensos, de privilegis medievals, de droperia, d’acolloniment pels possibles atemptats d’ETA o dels fatxes que anaven a la dula, me’n podia esperar qualsevol cosa excepte un cop d’estat, amb èxit. Només calia veure el material bèl·lic; teníem material i armament de la Segona Guerra Mundial que els americans, per a no abandonar-lo o repatriar-lo, l’havien llogat a l’exèrcit espanyol, i sóc testimoni que, discretament, un oficial del l’exèrcit dels EUA venia cada any a fer-ne la inspecció. És clar, que contra la població civil desarmada qualsevol cosa que fes fum i soroll, en aquell moment, hauria fet el seu efecte.

O sigui, que després de deixar el bidell de l’escola una mica menys segur de poder anar massa lluny de la seva taula, vaig enfilar el carrer de l’Hospital en direcció a la Rambla. La impressió més forta és que la Rambla, aquella Rambla que cada dia a les vuit del vespre d’un dia d’hivern ja començava a bullir i a posar-se en mode nocturn, estava absolutament deserta. Vaig arribar a la plaça de Catalunya, a l’espera que de mica en mica s’hi aniria concentrant gent, i la vaig trobar tràgicament deserta, desoladorament deserta. Vaig triar un autobús, tot i que vivia relativament a prop, que fes una volta ben llarga per la ciutat i tot Barcelona era pura desolació, no es veien ni els llums a les façanes de les cases, com si esperessin un bombardeig. Una colla de majorettes hauria pres les ràdios, les televisions, les estacions, l’aeroport, els transports, tot, al so de la fanfàrria, sense la més petita resistència.

Vaig arribar a casa completament desconcertat, decebut de veure que la por s’havia tornat a apoderar de gairebé tothom i que les guerres civils són molt més llargues del que hom pugui imaginar. Vaig posar la radio i vaig fer algunes trucades a alguns amics compromesos que no contestaren. Vaig entendre que o s’havien ficat sota el llit o ja eren al Pertús, com efectivament em van confirmar després. Recordo que cap a les deu del vespre en Jordi Pujol va transmetre el missatge de tranquil·litat que li havia donat el Borbó: «Tranquil, Jordi tranquil», que s’ha convertit en l’eslogan que els imbècils dels mitjans de comunicació engeguen per a banalitzar el drama a les noves generacions. Anys més tard, vaig conèixer de primera mà tots el moviments que havia fet l’entorn del president Pujol per aclarir aquella bogeria.

A partir d’aquell moment totes les mirades i oïdes es van girar cap a la Zarzuela. Per a mi, que el Borbó tingués la facultat de resoldre aquella situació mentre esperàvem escoltant música militar a la ràdio cada cop em divertia més, em semblava grotesc, anacrònic, bananer. L’única inquietud era que algun fatxa descontrolat fes alguna bestiesa, però no ho van fer perquè encara no sabien qui manava ni qui els protegiria i, aquests, encara que semblin molt valents, no actuen mai sense protecció.
La guàrdia civil frustrada i enganyada, els militars indecisos, els polítics acollonits…, un cop d’estat «interruptus» en tota regla amb els arrogants humiliats i traïts per les oligarquies depredadores que els van utilitzar per a perpetuar els seus privilegis, amb el borbonet a la punta dels fils.

El Borbó, actualment emèrit, va sortir a TVE per anunciar que el cop d’estat no havia triomfat. [Foto: Arxiu LR.]
No recordo quan es van poder veure les imatges de Tejero per la televisió foradant els enteixinats de la sala, en Gutiérrez Mellado salvant l’honor de l’exèrcit, una imatge que es va veure repetidament —i encara es veu. Però, hi havia dos personatges més que mentre els artífexs de la democràcia s’arossegaven com rates pel terra i per sota dels seus escons van restar impertèrritament immòbils en el seu lloc: el dimitit president del govern Adolfo Suárez i el secretari general del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo: un falangista, un comunista i un militar, els personatges més allunyats de la democràcia, van plantar cara a aquella pantomima. Potser perquè ja ho sabien que era una pantomima, potser perquè eren molt valents, potser perquè la por els va paralitzar, però per a defensar la democràcia estic convençut que no. Els que l’havien de defensar s’arrossegaven tots per terra cagats de por.

El rei va parlar a la una i quatre minuts de la matinada i aquella colla de miserables van sortir, si mal no recordo fins i tot per les finestres.

Entenc que aquell dia es va acabar la Guerra Civil, i no la van guanyar els militars, la van guanyar els que els finançaven i va començar la nova era del Reino postfranquista d’Espanya i la preparació, si cal, de la propera. La prova: el 24 de febrer el Borbó va convocar tots els grups parlamentaris excepte CDC i el PNB. Victòria a l’espanyola, amb humiliació inclosa.

El bidell del conservatori no em va saludar mai més, tampoc no es va separar mai més de la seva taula, per si de cas, i jo vaig començar a llegir, al cap de poc, l’Alexandre Deulofeu.

Laura Vidal Panadès

[ÀLBUM DE FOTOS] Egipte, anys vuitanta

Laura Vidal (Barcelona, 1998), és graduada en Batxillerat Artístic als Jesuïtes de Sarrià-Sant Ignasi, de Barcelona, i, actualment, estudia el 4t curs del grau d’Arqueologia a la Universitat de Barcelona. A més de voluntària a l’hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, l’any 2015, i en l’orfenat-escola de Ghana l’any 2016, també ha fet tasques en diverses excavacions arqueològiques, com l’assentament Ibèric de la Timba de Santa Bàrbara, Castellet i la Gornal [Penedès, 2017]; la cova neolítica de la Guineu, Sant Martí Sarroca [Penedès, 2018]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2018]; la cova de Can Figueres, Begues [Baix Llobrega, 2019]; la cova de Can Sadurní, Begues [Baix Llobregat, 2019]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2019]; i, la cova llarga, Subirats [Penedès, 2021]. També, té el títol de busseig amb una estrella de la FEDAS-CMAS (2021) i ha fet diversos cursos sobre els misteris de l’Egipte faraònic.

 

[VÍDEO] Un Govern de present i futur

[Veu en off i text de Nan Orriols.]

No sé com acabaran les negociacions per a formar govern. Sé que no m’agrada el que diu Oriol Junqueras. No m’agrada que em tractin com un alumne en una classe d’història sagrada. No m’agrada que es plantegi la possibilitat que el meu vot independentista serveixi per fer consellera la Jéssica Albiach. Estic tip que polítics paternalistes decideixin per mi quan el resultat és clar i transparent.

ERC, Junts i la CUP representen el vot independentista i han de formar govern i treballar. Tenen molta feina: polítiques socials, ajudar les empreses i els autònoms que la pandèmia ha deixat en crisi, afrontar l’atur, etc. i cal preparar-se per un futur que ja és aquí per fer front al canvi climàtic. Cal treballar molt.

Catalunya no pot caure en mans d’un partit que dona suport a la monarquia i a la Constitució del 1978. Les senyores Colau i Albiach, independentistes? Senyor Junqueras, per què hem de perdre el temps? Cal mirar endavant. Espanya encara fa homenatges a la División Azul i té una justícia del temps de la Inquisició. No hi ha temps a perdre.

Ssenyor Junqueras: s’hauria de retirar i deixar que el senyor Aragonès treballés i no condicionar-lo. Fa nosa, molta nosa. Vostè viu en el temps de les guerres de religions i vol convertir-se en un líder salvador. Això és vanitat. No el necessitem. Hauria de deixar pas a gent jove preparada, que faran bé la feina. Cap independentista no el necessita, ni tampoc al seu partit. Algú li hauria de dir…

Covid-19: hostaleria, comerç i oci

Les mesures polítiques arran de la pandèmia han estat desiguals i inconnexes. [Il·lustració: Adolfo Albán Achinte.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Tot va començar a Wuhan (Xina) i el primer cas va arribar a Espanya a l’illa de La Gomera (Canàries) el 30 de gener de 2020. En principi, els entesos no veien la possible pandèmia que s’estendria per tot el planeta.

Els contagis, la infecció i la malaltia es van anar escampant com una taca d’oli fins que va esdevenir pandèmia i donada la gravetat de la situació va obligar els governants a prendre decisions tan greus com el confinament. A Espanya el primer a prendre aquesta mesura va ser el president Quim Torra (Generalitat de Catalunya) a la conca d’Òdena (Igualada). Va ser la primera experiència de privació de moviments als ciutadans, ja s’havien d’aïllar en el seu domicili i només es permetia sortir per als fets imprescindibles o essencials. Després, ja va ser el Govern central qui va decretar l’estat d’alarma i el confinament domiciliari a tot Espanya el 14 de març.

El confinament va donar els seus fruits i quan van millorar els resultats de la pandèmia en els mesos de maig-juny, abans de les revetlles. Vam recuperar mobilitat fins que la relaxació de les mesures sanitàries va fer créixer de nou les dades de contagi. Com a conseqüència, noves restriccions de mobilitat, mesures de limitació d’horaris, tancament de segons quins comerços i ocupacions reduïdes, però sense confinament domiciliari.

Aquestes mesures han colpejat especialment als sectors de l’hostaleria, el comerç i l’oci. Si prenem com a exemple el cas dels bars i restaurants pel que fa als horaris i l’ocupació, ha estat un estira i arronsa amb tan poc encert que molts d’aquets establiments es veuen afectats de tal manera que els fa totalment incompatibles amb la seva activitat.

Els gimnasos i els locals de joc tenen perfectament controlats els accessos i han estat patint una situació insostenible. Actualment, s’ha reobert molt limitadament els gimnasos, però els locals de joc continuen totalment tancats, sense poder realitzar la seva activitat tot i havent demostrat que el temps que han estat oberts no han tingut cap cas de contagi.

Es pot entendre que per a un governant sigui difícil prendre decisions encertades, ja que ha de combinar la salut i l’economia, és cert. Però, precisament per això, quan es produeixen comparatius de com fer les coses, els col·lectius afectats s’adonen que hi ha altres comunitats que durant aquesta pandèmia han aplicat un criteri més permissible en els sectors de l’hostaleria, l’oci i el comerç, i això fa mal i fa veure que probablement alguna cosa no va prou bé en aquest model.

Es allò d’aplicar el sentit comú, que de vegades és el menys comú dels sentits.

Així ho veig.