Tot va començar a Wuhan (Xina) i el primer cas va arribar a Espanya a l’illa de La Gomera (Canàries) el 30 de gener de 2020. En principi, els entesos no veien la possible pandèmia que s’estendria per tot el planeta.
Els contagis, la infecció i la malaltia es van anar escampant com una taca d’oli fins que va esdevenir pandèmia i donada la gravetat de la situació va obligar els governants a prendre decisions tan greus com el confinament. A Espanya el primer a prendre aquesta mesura va ser el president Quim Torra (Generalitat de Catalunya) a la conca d’Òdena (Igualada). Va ser la primera experiència de privació de moviments als ciutadans, ja s’havien d’aïllar en el seu domicili i només es permetia sortir per als fets imprescindibles o essencials. Després, ja va ser el Govern central qui va decretar l’estat d’alarma i el confinament domiciliari a tot Espanya el 14 de març.
El confinament va donar els seus fruits i quan van millorar els resultats de la pandèmia en els mesos de maig-juny, abans de les revetlles. Vam recuperar mobilitat fins que la relaxació de les mesures sanitàries va fer créixer de nou les dades de contagi. Com a conseqüència, noves restriccions de mobilitat, mesures de limitació d’horaris, tancament de segons quins comerços i ocupacions reduïdes, però sense confinament domiciliari.
Aquestes mesures han colpejat especialment als sectors de l’hostaleria, el comerç i l’oci. Si prenem com a exemple el cas dels bars i restaurants pel que fa als horaris i l’ocupació, ha estat un estira i arronsa amb tan poc encert que molts d’aquets establiments es veuen afectats de tal manera que els fa totalment incompatibles amb la seva activitat.
Els gimnasos i els locals de joc tenen perfectament controlats els accessos i han estat patint una situació insostenible. Actualment, s’ha reobert molt limitadament els gimnasos, però els locals de joc continuen totalment tancats, sense poder realitzar la seva activitat tot i havent demostrat que el temps que han estat oberts no han tingut cap cas de contagi.
Es pot entendre que per a un governant sigui difícil prendre decisions encertades, ja que ha de combinar la salut i l’economia, és cert. Però, precisament per això, quan es produeixen comparatius de com fer les coses, els col·lectius afectats s’adonen que hi ha altres comunitats que durant aquesta pandèmia han aplicat un criteri més permissible en els sectors de l’hostaleria, l’oci i el comerç, i això fa mal i fa veure que probablement alguna cosa no va prou bé en aquest model.
Es allò d’aplicar el sentit comú, que de vegades és el menys comú dels sentits.
Així ho veig.