Cal agrair a l’incansable càmera, el vigatà Albert Bagué, la seva tasca memorialística de multitud d’actes, especialment culturals, a les comarques de muntanya. En aquesta ocasió, gràcies a ell, recuperem la conferència que va fer el no menys incansable amic, l’intel·lectual Ramon Cotrina, amb motiu de la presetació el 18 de febrer de 2017, a Sant Joan de les Abadesses, del llibre del catalanòfil John Langdon-Davies Home a la muntanya, text de què ja vam tenir ocasió de parlar-ne en una edició anterior de La Resistència.
Durant la seva intervenció —que va precedir Jordi Casanova—, Cotrina va desplegar tot el seu saber, sobretot del món poètic del moment històrics que va viure el també poeta i muntanyenc anglès.
El 31 de maig de 1938 (acaba de fer 80 anys), l’aviació feixista a les ordres del general colpista Francisco Franco bombardeja el centre de Granollers a les 9 del matí. Les bombes van caure al mercat de la porxada, a l’Hospital, a l’Escola Lluís Castellà i a la Fonda Europa, entre altres edificis. El resultat el mateix dia 31 ja va ser de 195 morts, xifra que va augmentar considerablement dies més tard després que van morir moltes de les persones ferides.
El dictador Francisco Franco va nomenar príncep, i per tant futur rei d’Espanya, el que a la seva mort es va proclamar rei Joan Carles I, pare de l’actual rei Felip VI. A Espanya, el rei és el «jefe supremo de las fuerzas armadas». A la mort de Franco, i amb la proclamació del rei, va començar una transició que es va concloure aprovant una constitució i convocant unes eleccions. Tot, sota la vigilància del rei i de la cúpula militar.
Comença el bipartidisme. El PSOE de Felipe González pacta amb la dreta que, pràcticament tota, venia del franquisme i comença un joc d’intercanvi de poder. Tots dos partits serveixen l’oligarquia que des d’anys governa el país: banca, empreses energètiques, exèrcit, poder judicial, grans empreses constructores, Església, etc. El repartiment dels beneficis del poder ha estat clau per entendre l’equilibri polític de molts anys.
Ningú no parlava de república, i quan van creure que l’Estatut d’autonomia de Catalunya no els agradava, van organitzar un auto-cop d’estat per justificar retallar-lo i van exclamar allò de «café para todos». Curiosament, els furs de Navarra i el País Basc els van respectar sempre. (Cal recordar que el terrorisme basc estava en el seu punt màxim de violència.)
Molt abans, el segle XIX, un lliberal com Joan Prim va intentar reformar Espanya i modernitzar-la, però des de la seu de l’actual Junta d’Andalusia, el Palau de San Telmo, es va conspirar per assassinar-lo. Prim va morir assassinat a Madrid el 30 de desembre. L’Estat espanyol mai no accepta els canvis cap a la modernització. Tenen por de perdre els privilegis.
L’oligarquia sempre abusa del poder. Els grans negocis amb costos inimaginables per a tots els contribuents es concreten a la llotja del Bernabéu, a les grans finques de caça dels oligarques o en vaixells de luxe que naveguen per la Mediterrània.
Si l’obra adjudicada no és rendible (plataforma Castor, autopistes radials, AVE, rescats bancaris, etc.), llavors s’indemnitza el culpable del desastre i es fa pagar durant dotzenes d’anys als contribuents: es carrega el deute als rebuts de la llum i del gas, s’apugen els combustibles i els medicaments o se’ns roba directament com en el cas de les preferents. I això pràcticament ho fan impunement. En els judicis per corrupció no es jutgen les adjudicacions fraudulentes. Es jutgen els intermediaris que es quedaven els diners i robaven el propi partit. Un detall: cap empresa adjudicatària no ha estat mai condemnada. Vergonyós!
Quan tot trontolla i per continuar guanyant eleccions busquen un enemic, el troben, és clar, i llavors apareix allò del «desafío catalán». Es carreguen l’Estatut i intenten triturar la llengua, la cultura i totes les lleis del Parlament, i així creen consciència nacional espanyola. Una indecència. I aquí estem.
Això ha anat així durant segles. Però ara les coses han canviat. Les diferències de consciència democràtica, la investigació, la creació de valor i les noves tecnologies fan que la diferència entre un món i l’altre s’evidenciï i es visualitzi arreu del món. Tot i que han intentat reprimir la democràcia i la llibertat apallissant l’1 d’octubre un poble que volia votar, tot i que van aplicar l’article 155 (la Inquisició també va néixer a Sevilla) destrossant tot el que els venia de gust empresonant polítics catalans que tenen com a hostatges, forçant les empreses a donar-se d’alta en altres comunitats autònomes, etc., caldrà recordar sempre que Miquel Iceta, Josep Borrell, Meritxell Batet, Pedro Sánchez, Enric Millo, Inés Arrimadas, Albert Rivera, Xavier García Albiol, tot el PP, tot el PSOE i tot Ciudadanos són els que van intentar, sense aconseguir-ho, reprimir-nos a garrotades i amb un nou Decret de Nova Planta.
Ara parlen de «diálogo» y de «resolver el problema catalán». Sr. Iceta: no. Sr. Sánchez: no. En nom del federalisme i d’allò de «todos iguales y solidarios», ara ja sabem que, si cal, vindreu a robar la sang fins i tot dels nadons per continuar servint els oligarques, els vostres votants i una monarquia franquista.
L’autor de l’article proposa l’obertura arreu del país d’una cadena de restaurants verdaguerians que equilibrin l’omnipresència de Gaudí a les nostres vides.
Els humans ens nodrim d’aliments de tota mena. Des de la matèria purament orgànica en forma de vegetals i animals, fins a la vitualla cultural (música, pintura i literatura), passant pel manà espiritual, el nostre organisme va creixent i assimilant tot allò que ingereix. Bo o dolent, som el que mengem.
Vivim una època on les tendències culinàries es diversifiquen fins a l’infinit. Hi ha seguidors de la dieta mediterrània, la dieta omnívora, la vegetariana, l’ovo-làctico-vegetariana, la macrobiòtica, la vegana, la cuina preparada, el “fast-food”, les dietes per aprimar-se, o els preparats vitamínics, entre altres tendències. En el camp cultural passa el mateix. Més enllà de la dieta monzoniana, que està arrasant els últims anys, a casa nostra destaquen dues dietes històriques: la gaudiniana (venerada fins i tot pels japonesos) i la verdagueriana.
En una de les seves quartetes més afortunades, Jacint Verdaguer deia:
Poeta i llaurador só i en tot faig feina tan neta que llauro com un poeta i escric com un llaurador.
Amb la intenció de retre homenatge al príncep de les Lletres Catalanes, des de Vic proposo l’obertura arreu del país d’una cadena de restaurants verdaguerians que equilibrin l’omnipresència de Gaudí a les nostres vides.
La ceba de Verdaguer. Foto: Toni Coromina.
Per començar, la decoració dels menjadors hauria de basar-se en objectes relacionats amb la geografia verdagueriana, sobretot les flors, destacant els clavells, les clavellines, les roses i les roselles de l’ermita de Sant Francesc «S’hi Moria», a banda de les «flors de calvari”» i les espines de la corona de Jesucrist. La música ambiental està cantada: L’Emigrant, El virolai, Muntanyes del Canigó, El noi de la mare i totes les tonades tradicionals que porten lletra del poeta.
A l’hora d’escollir un menú, de primer hi trobaríem amanida verda amb enciams dels horts del riu Gurri, tomàquets del Mèder i ceba manlleuenca de la riba del Ter. De segon, sopa de farigola de Sant Jordi Puigseslloses, espàrrecs de les Guilleries i mongetes de Viladrau amb cansalada vigatana.
De tercer, vedella de Vallvidrera, cabrit del Pirineu amb espècies de Terra Santa, sardines de l’Atlàntida amb all de la vall de Sau i llorer de Vinyoles d’Orís, ous ferrats de la Gleva, ànec de Folgueroles cuinat en una cassola de Sant Julià de Vilatorta, pollastre de Barcelona a la brasa «Morgades» i pebrots capitalins de Madrid.
De postres, mató de Montserrat amb mel de romaní de la Font del Desmai, i crema catalana. Pel que fa a les begudes, la ratafia de Rupit, llet d’ovella ripollesa, cafè del Magreb amb sucre de canya de Santiago de Cuba, aigua gelada del Canigó i aigua regalada de la font de la Ricardera. I per rematar-ho, dos cigars de tabac de Filipines i de l’Havana.
Un muntatge fotogràfic de la revista satírica Mongolia va fer del líder de Ciudadanos, Albert Rivera, la viva estampa del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, a més d’identificar-lo amb aquell partit..
Dissabte 5 de maig. La primavera, esclatada, sense ocells. Les planes, podrides de purins i herbicides. Veig per la televisió una illa immensa de plàstic on viuen els pingüins com si fos una illa de gel. No sé si val la pena escriure res. Valdria més callar, però no puc.
Presos innocents, jutges, guàrdies civils i tot el Govern i l’oposició espanyola falsificant proves, manipulant i prevaricant. Vivim a les clavegueres, i el senyor Rivera i els seus «ciudadanos» de pensament únic, amb els pitjors instints de repressió i venjança, ensenyant les misèries de l’ésser humà. En nom de l’estat de dret i de la democràcia, ens volen fer viure a la mateixa illa de plàstic on ara viuen els pingüins?
L’odi que desprenen és insuperable, com el del senyor Rajoy quan avisa els valencians que, a València, el castellà és obligatori i el valencià, només un mèrit. Va fer el mateix a les Illes. Sempre, amenaçant. No saben què vol dir respectar res? Volen imposar una monarquia restaurada pel dictador Franco i un estat que els permeti el saqueig sense contemplacions.
Puc veure, llegint l’EcoDiari (mitjà independent, associat a NacióDigital), un vídeo recentment llançat per l’ONG Sea Shepherd on mostren taurons, dofins i altres animals marins com s’ofeguen per la contaminació plàstica. Bé, hi diuen que els oceans contenen, en pes, més plàstics que peixos. Vegeu-lo aquí mateix:
A la Fira d’Abril de Barcelona que vaig veure per televisió, la senyora Inés Arrimadas ballava sevillanes. El Primer de Maig reivindicava Clara Campoamor Rodríguez. Algú va recordar-li que Clara Campoamor va morir a l’exili, a Suïssa, perquè no acceptava les lleis espanyoles. Albert Rivera va fer el mateix. Ni es posen vermells. El PP, saqueja i Ciudadanos, odia, menteix i es prepara per saquejar i exterminar.
Més EcoDiari. Cada any es llencen al mar 9,5 milions de tones de plàstics. Més ofec: diu el diario.es que el valor dels habitatges socials venuts per l’Ajuntament d’Ana Botella a «Fons Voltors» augmenta un 227 %. En resum: va vendre 1.860 habitatges socials al Fons Blackstone per 202 milions. Avui, en valen 660 i els llogaters no poden pagar ni els habitatges ni el lloguer, que s’ha incrementat un 49 %.
Mariano Rajoy i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría volen salvar un estat i una monarquia amb repressió sense límits. Algú es pregunta a les xarxes socials si poden dormir tranquils. Només recordaré que el general Franco signava penes de mort esmorzant. I avui, l’Estat el governen els hereus del general. On és, l’esquerra espanyola? Recordeu: «Vale más una España roja que rota». Tenen un ADN d’«Imperio», de conquesta de «Gran Nación».
Però… sabeu? És molt probable que «España» ja sigui molt semblant a l’illa de plàstic dels pingüins. És molt probable que el «Gobierno de España» ens robi el pis per pagar el sou del rei. Faran tot tipus de barbaritats acompanyats de Susana Díaz, de l’Iceta i fins i tot de Pablo Iglesias. Volen mantenir el Règim, però no serà possible. No podran. En pocs mesos veurem un espectacle fabulós, immens, «galácticooooo», que diria Dalí. Podrem veure com intentaran robar-se entre ells, es mataran, sortiran vídeos de tots els colors, s’arrancaran els ulls. El que podrem veure serà més del que puguem imaginar. El més terrible de tot és que són tan ignorants que encara no s’han adonat que, la «península», també és de plàstic.
L’home no sols conserva de manera instintiva la por, sinó que l’ha desvirtuada i l’ha convertida en la base del seu suposat reialme de la terra. Aquest mecanisme de defensa que ha servit per preservar tantes espècies, l’hem convertit en el punt de partida del poder des que en vàrem tenir consciència. D’ella va néixer la primera religió i totes les que l’han seguida fins ara, un instrument de submissió a través de les ideologies.
La por la podem visualitzar, conceptuar i contextualitzar fins el punt de convertir-la en una distracció. És innegable la popularitat que sempre ha tingut en la literatura, el teatre i el cinema. Monstres, malalties mentals, desastres naturals i totes les possibilitats, no les probabilitats, imaginables han estat descrites amb pèls i senyals per provocar-la. I agrada a la gent. Sobretot perquè són uns altres els qui les passen de tots colors.
Tots ens podem imaginar la por del suïcida davant la corda, del soldat ras a primera línia del foc, de la gent que saltava per les finestres mentre cremaven les Torres Bessones, la del condemnat a mort en el seu darrer sopar o la de la família que menja a casa mentre del cel plouen bombes. La por ha passat de ser un fet biològic a una imatge i nosaltres mateixos l’alimentem amb contribucions estúpides i inutils: la por a perdre la feina, a què ens deixi la parella, a la ruïna econòmica, a no complir amb les expectatives que s’espera de nosaltres i al fracàs social.
Hem anat tan enllà que s’ha catalogat una malaltia que consisteix a tenir por a la por. En diuen crisi d’ansietat. Segons alguns metges, han estat tantes les pors que hem anat introduint a la nostra vida que a molta gent se li activa un enzim que segrega la substància que posa en marxa les alertes sense cap motiu. Cada vegada hi ha més gent que viu episodis de tremolors, acceleracions del cor i tot el voltant, la gent, els edificis, les ciutats, les muntanyes o el mar es converteixen en perills potencials. El cos ho somatitza i es té la sensació d’ofegament o de pèrdua de l’equilibri. A més, qui en pateix només pot ser entès per un altre que també ho pateixi. Normalment, la gent que té al voltant és incapaç de comprendre que hi hagi símptomes sense causa. I és cert. La por va creixent i autoalimentant-se sense que es produeixi cap fet concret que la justifiqui. Des que els metges van determinar que es tractava d’una reacció química incontrolable, els laboratoris s’han afanyat a comercialitzar productes que n’alleugerin les naturals molèsties. Un pegat per a substituir el pensament; una acció fàcil i lucrativa que permet eludir la rel del problema i la incongruència de témer tenir por.
També, hi ha la por a un mateix que tots hem experimentat alguna vegada i que en diem vergonya. El pànic qiue algú descobreixi la part de nosaltres que menys ens agrada o que posi sobre la taula les debilitats més íntimes.
Les religions, especialment la catòlica, han descobert en el sexe un element perfecte per a induir aquest tipus de por i ha criminalitzat un element natural del qual no ens podem desprendre. El segon manament declara que «no diràs el nom de Déu en va». És a dir, una amenaça, un avís, una sentència basada en un fet inexistent o mai demostrat.
Res millor que una veritable pel·lícula de por, una obra mestra, Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens, més coneguda com a Nosferatu és una pel·lícula alemanya dirigida per Friedrich Wilhelm Murnau i estrenada el 1922.
El film està basat en la famosa novel·la Dràcula, escrita per Bram Stoker però la productora Prana (que només va rodar aquest film) la va rodar sense pagar cap dret d’autor; canviant, això sí, el nom del títol original. La vídua de Bram Stocker posà una denúncia a la productora alemanya i aquesta, enmig de l’espectacular carrera comercial que estava tenint el seu film, es veié obligada a detenir la seva exhibició el 1923 i a destruir-ne totes les còpies existents, fet que ha complicat moltíssim la seva restauració.
Actualment, amb el que es conserva de Nosferatu, es pot ben bé afirmar que la seva bellesa misteriosa ha superat àmpliament el pas del temps.
Fa pocs anys, la reconstrucció del Museu Episcopal de Vic, dissenyat pels arquitectes Corretja i Milà, va tancar un polèmic període marcat pel debat sobre la conveniència o no de derrocar l’antic edifici, la ubicació del nou espai i la seva adequació a l’entorn. Fins aleshores, molt pocs vigatans sabíem que el vell museu albergava una de les col·leccions més importants d’art romànic i gòtic del món. Avui, els entesos diuen que el Museu Episcopal és el tercer del món en el seu gènere, després del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Cloisters de Nova York.
Però fins fa dues dècades la joia vigatana era ignorada pels autòctons. L’única referència que teníem d’ell era que albergava una mòmia anomenada Neyu que un militar havia portat d’Egipte. Igual que la mòmia que s’exhibeix al museu del monestir de Montserrat. Per als nens de la meva generació, la Neyu era un mite, com ho va ser durant anys el Negrede Banyoles, un personatge misteriós que encoratjava la nostra imaginació. Els egiptòlegs consideren que la mòmia de Vic és la més bonica de les que es conserven en terres catalanes i expliquen que correspon a una jove ballarina tebana de 20 anys de la Dinastia XXII (cap al 800 abans de Crist), donada el 1897 i dotada d’un sarcòfag de fusta pintada i de cartonatge policrom. Sigui com sigui, al costat de les oblidades obres d’art de primera categoria, la Neyu no deixa de ser un cadàver embalsamat sense massa importància, ni un interès artístic o arqueològic de primera magnitud.
Els de la meva generació també relacionàvem el museu amb alguns japonesos que passejaven pels voltants de la catedral; però desconeixíem l’interès d’aquests turistes vinguts d’orient per les talles i pintures mil·lenàries que el doctor Eduard Junyent havia conservat i catalogat amb zel infinit. Tanmateix, els escolars del postfranquisme també desconeixíem que les obres d’art que avui podem contemplar van estar a punt de desaparèixer durant l’incendi de la Catedral, poc després del fatídic aixecament feixista del 18 de juliol de 1936. Gràcies a la intervenció d’una colla de vigatans, entre ells el meu avi, el foc no va arribar a consumir les dependències del Palau Episcopal on es guardaven els tresors romànics i gòtics.
Mòmia i sarcòfag al Museu Episcopal.
Però tornem al present. Passada la polèmica per la reconstrucció del nou museu, els afortunats que el visiten lloen sense objeccions destacables la seva lluminositat, la selecció de les obres, la seva qualitat i la disposició del material exposat. Tanmateix, la remodelació de la plaça Abat Oliba encara cueja i alguns critiquen amb arguments prou raonables l’estàtua metàl·lica dedicada al bisbe Oliba que els urbanistes van col·locat a corre-cuita, i un horripilant fanal en forma de llança que enterboleix la visió del campanar, l’autèntica perla de la ciutat, que fins fa pocs anys s’estava esmicolant i degradant a marxes forçades, fins que s’hi va intervenir per parar el cop.
El majestuós campanar de l’antiga catedral romànica de Vic. Foto: Toni Coromina.
Deu anys enrere es va commemorar el mil·lenari del nomenament d’Oliba com abat de Ripoll i Cuixà. Va ser precisament l’abat Oliba qui l’any 1038 va consagrar l’antiga catedral romànica de Vic, de la qual avui només queda el majestuós campanar de planta quadrada de 46 metres, amb frisos de decoració típicament llombarda. Considerat un dels millors exemplars que hi ha a Catalunya, és d’una categoria estratosfèrica i es pot comparar perfectament amb el meravellós campanar de Sant Miquel de Cuixà.
Si totes les ciutats tenen la seva joia arquitectònica, en el cas de Vic no està gaire clar quina és. Si per mi és l’esmentat campanar romànic, alguns conciutadans mencionen la plaça Major, d’una bellesa indubtable; altres lloen el Temple Romà, el pont de Queralt o les pintures de Sert a la Catedral, que jo trobo horribles -que ningú se m’enfadi- qualificades per Josep Pla “d’art ferroviari de dubtós gust”.
Senyalització de la Rodona.
L’any 2004, el Bisbat i l’Ajuntament van desestimar la recuperació dels fonaments visibles de l’antiga església romànica (la Rodona), situada a la Plaça de la Catedral, a pocs metres del Museu Episcopal, que els arqueòlegs van trobar. Aleshores es van destinar molts diners de l’erari públic a la restauració de la façana neoclàssica i les parets exteriors de la catedral. Tot i que aquest temple té una estètica més aviat discreta (a Roma n’hi ha 15 o vint de semblants, i els turistes no acostumen a visitar-los), no en critico la seva restauració, però hi havia prioritats més urgents. El cas és que durant les obres de remodelació de la plaça de la Catedral de Vic, van emergir els fonaments de la Rodona, un temple construït al segle XII. Llavors també va aparèixer una necròpoli i els vestigis d´un altre temple consagrat pel bisbe Oliba l’any 1038..
Maqueta de la Rodona
La troballa de les restes de Santa Maria la Rodona, una de les poques rotondes del país, va ser considerada pels experts una de les descobertes monumentals medievals més importants a Catalunya durant els darrers anys. Donat que aquella meravella tenia tots els números per acabar colgada de ciment, aquell estiu un manifest ciutadà demanava que es corregís el pla de remodelació urbanística previst a la zona i que les restes arquitectòniques, convenientment protegides, s´integressin en el conjunt urbanístic, tot deixant-les a la vista (tal com va passar amb el Born de Barcelona). El manifest també reclamava que es pogués acabar d´excavar sota les escales de la catedral de Vic per recuperar la totalitat de la Rodona i la seva primitiva entrada. Però el bisbat no va voler que s´excavés a les escales que porten a la catedral, al·legant que eren propietat seva. El cas és que, en no aixecar-se l´escalinata frontal, la Rodona es va acabar tapant amb llambordes i es va deixar com a senyal una circumferència incompleta a la que falta una part important (uns cinc metres del diàmetre total) per completar el cercle. Com una cara sense boca ni mandíbula.
Segons l’arqueòloga Carme Subiranas, Santa Maria la Rodona ha estat sempre motiu d’hipòtesis i interpretacions, basades majoritàriament en les descripcions aportades per les fonts escrites del segle XVIII, que es referien sempre a aquesta església. Paral·lelament, i a manca de dades arqueològiques que permetessin una restitució més clara de l’edifici, la interpretació de la Rodona s’ha dut a terme sobre la base d’altres edificis similars, sobretot els conservats a la zona italiana de la Llombardia. Malgrat l’indubtable mèrit dels estudis realitzats, les dades s actuals posen de manifest l’existència d’algunes incorreccions respecte a l’edifici construït al segle XII. És per tant indubtable la transcendència i les importants aportacions que en aquest cas es van derivar dels treballs dels erudits. Els arqueòlegs osonencs, amb Imma Ollich al capdavant, i altres de fora de la comarca, van haver de prendre moltes infusions de til·la per pal·liar l’emprenyament. Per consolar-nos, sempre ens quedarà la Neyu, la mòmia del Museu.
D’ençà que una jove a qui va conèixer en un bar li va deixar les dents marcades al coll durant una desfermada sessió de sexe, el vigilant de l’aparcament subterrani està convençut d’haver-se convertit en vampir. S’ha acostumat a vestir escrupolosament de negre, dorm vestit dins d’un taüt que va comprar de rebaixes a la funerària del barri i fins i tot ha deixat d’acudir a les sessions de solàrium, tot i ja tenir-les pagades, per recuperar la pal·lidesa habitual de la seva pell. Aquesta nit ha pujat al terrat, s’ha aixecat el coll de la capa que li cobreix les espatlles i, llençant-se al buit, ha marxat volant a donar un tomb per la ciutat.
Bé que per mal no vingui
El sanador d’esguerrats es va acostar al pidolaire invàlid, li va tocar les cames i va demanar-li que s’aixequés i caminés amb normalitat. El fins aleshores disminuït físic va fer-li cas i va constatar el miracle que acabava de produir-se, sobretot quan tots els que li havien fet caritat en el passat van empaitar-lo per recuperar els calés i compensar a garrotades la seva impostura. Quan es va acabar el linxament, el pidolaire tornava a ser incapaç, aquest cop de forma irreversible, de moure les cames, i ni tan sols podia articular els braços per aguantar la tassa on anteriorment li llençaven les monedes, que ara amb prou feines servia per recollir cruels escopinades.
La immaduresa i l’ortodòncia
Malgrat la seva avançada edat, el sabater jubilat encara tenia ànima de nen. Cada nit de Nadal feia cagar el tió, no s’oblidava mai de deixar aigua i aliments al balcó per als Reis d’Orient i els seus camells, i quan s’instal·laven les atraccions de fira per la Festa Major era un assidu dels autos de xoc. Però el què més emprenyava la seva dona era que encara deixés les dents sota el coixí tot esperant que el seu àngel custodi les canviés per una joguina, no només per no haver descobert mai qui collons entrava a l’habitació a deixar-li el regal, sinó perquè sempre era ella qui havia de pagar la factura del dentista per refer-li la dentadura postissa.
El pedòfil invisible
El venedor d’entrades del museu era un tipus tan discret que passava desapercebut per allà on anava. Realment, semblava que no existís, perquè ningú no hi parava atenció mai, fins al punt de convertir-se en un home totalment transparent. Lluny de sentir-se incòmode amb aquesta condició, no va tardar a descobrir-ne els avantatges, sobretot a l’hora de tocar-se discretament davant de les nímfules al pati dels col·legis de primària o entre adolescents amb minúscules faldilles als bars de moda de la ciutat.
En el transcurs del temps hi ha homes que han cercat l’aïllament total dels de la seva pròpia espècie. Són els navegants solitaris, els qui travessen deserts, els qui s’enfilen fins on no ha arribat ningú, o empren la meditació per desprendre’s dels desitjos, objectius i esperances. Un exercici gratuït per a arribar al que la mort proporciona amb inefable naturalitat.
Un dels casos més extrems d’aïllament voluntari és el de Simeó Estilita el Vell (també conegut com el PIlar Sant) que va romandre 37 anys al desert enfilat en una plataforma al damunt d’una columna de disset metres. Luís Buñuel en va fer una pel·lícula l’any 1965 amb Silvia Pinal com a protagonista, amb permanent, els ulls pintats i barba.
El seu no va voler ser un repte a les forces de la natura —com un Robinson Crusoe—, o la versió més moderna dels navegants solitaris o els aventures i exploradors científics dels segles XVIII o XIX. Simeó va creure que la santedat, l’apropament al seu déu només l’aconseguiria apartant qualsevol signe d’existència que no fos ell mateix. Ell i la seva mínima alimentació, endormiscament, defecacions i pixarades. De tot això no se’n va poder alliberar fins a la mort.
Nascut a Sisan, entre Síria i Cilícia, vers l’any 388, l’afició a defugir la companyia li venia de ben petit. Va treballar de pastor, un ofici ben solitari, fins als 15 anys. Sembla ser que una audició del Sermó de la muntanya el va trasbalsar i li va provocar una demència mística que li va durar la resta de la vida. Va entrar en un monestir, per bé que les seves pràctiques extremes de masoquisme no eren gaire ben vistes ni pels altres frares ni pels superiors. La llegenda explica que va decidir en una ocasió no menjar absolutament res durant tota la Quaresma (55 dies). Els 14 primers dies els va passar resant dret a la seva cel·la. Els catorze següents fen el mateix però, assegut. Els següents exhaust, estirat al terra, fins que va perdre els sentits i el pare abat el va atendre. Quan va voler-lo tombar va notar un objecte sota l’habit. Es tractava d’un cil·lici primitiu, de ferro, inventat pel mateix Simeó, que se li arrapava a la carn de la cintura amb dents metàl·liques. Aquesta va ser la gota que va fer vessar la paciència del superior, que el va fer fora.
Aquest fet no el va pas desanimar, ans el contrari, i va fer un pas mes cap a la mortificació. Va cercar una cova en el desert i es va fer encadenar a dues roques per allunyar les temptacions. Aviat, però, va adquirir notorietat i els babaus hi feien peregrinacions i cada dia hi acudia més gent a demanar-li consell o a la recerca de la seva benedicció. Això el va dur a manar que li traguessin les cadenes i si no havia aconseguit allunyar-se del mon horitzontalment ho intentaria de nou verticalment.
Simeó a la columna, amb Crist beneint-lo i el dimoni, com a serp, temptant-lo. Relleu del segle VI (París, Louvre). Font: Wikimedia.
Primer es va construir una columna de tres metres d’alçada per viure-hi al capdamunt. La gent hi acudia cada vegada més sovint i va optar per enfilar-se en una de nova a set metres del terra. La gent s’hi enfilava i, finalment, es va decidir per alçar una columna de disset metres, amb una plataforma amb barana i res més, on va viure la resta de la seva vida sense cap protecció per a la pluja, el vent o el terrible sol del desert. Amb una escaleta li pujaven els pocs aliments que ingeria. La seva fama es va anar propagant i fins i tot els emperadors de Bizanci i Roma es diu que li van demanar consell.
La seva exageració mística també va esdevenir espectacle, i entre els devots que hi anaven també n’hi havia que l’insultaven, se’n burlaven o el crticaven. Tot i així, no en va baixar mai, i van haver de retirar-ne el cos inert vers l’any 459. El seu organisme va dir prou mentre resava de genolls.
Després de la mort, Constantinoble i Antioquia van reclamar-ne les despulles. La fama que havia adquirit permetia crear un negoci lucratiu amb les seves restes, reconvertides en relíquies. Va ser Antioquia qui es va fer amb el cos. Li van aixecar un sumptuós temple on encara es poden visitar les runes de la base de la columna on va viure enfilat.
Durant els segles V, VI i VII, li van sortir imitadors per tota la Cristiandat, fins al punt que hi havia pobles que pregonaven amb orgull que tenien el seu propi estilita. El sant va ser enterrat a terra. Ara, en la seva dèria d’allunyar-se del món, potser podria haver deixat dit que li hagués agradat que les seves cendres fòssin escampades per l’espai. Em temo, però, que la gran quantitat de satèl·lits del voltant li haurien acabat fen nosa.
