«Olympic man»

[Article Josep Nogué.]

Diu el filòsof Jordi Pigem que anem cap a una “humanització dels robots i una robotització del humans”.

Des de fa temps la Intel·ligència Artificial (AI, per les sigles en anglès) va guanyant terreny, no pas perquè ho hagem demanat o ens ho hagin consultat, sinó perquè els designis del cel (aquells ens manen) així ho hagin decidit. Cada vegada ens trobem amb més automatismes interposats entre nosaltres i les activitats que volem (i/o) ens obliguen a) fer.

Quanta gent recorda encara quan als autobusos, a més del conductor, hi havia un senyor, anomenat cobrador, que ens venia el bitllet i ens tornava el canvi? O quan a la gasolinera l’empleat ens emplenava el dipósit del cotxe i només havíem de passar-li la clau per treure el tap. O quan a les botigues et demanaven què volies, t’ensenyaven els seus productes i t’informaven si tenies dubtes al respecte. Se’n deien serveis.

Però un dia va començar a fer-se freqüent la frase “serveixis vostè mateix”. Que com a frase no deixa de ser una grolleria.

Segueixen anomenant-los serveis, però ara t’has de servir tu mateix (sense el “vostè”). Perquè, si, ho has de fer tot TU.

I és que ara ja ningú es tracte de vostè. De fet els joves ja ni en saben. Es clar que tampoc ningú ho vol sentir que li diguin “vostè”. -”Tracta’m de tu”- diem- “que no soc pas tan gran”. Perquè això ens fa sentir vells, i vol dir que no estem al dia, que som incapaços d’adaptar-nos als canvis. Us heu plantejat que potser no volem? No, és clar. O puges al tren, et quedes a l’andana.

El cas és que ara ja tot ho fem a través d’automatismes. Comprem i paguem a través de internet, amb el mòbil o la polsera rebem els productes a casa (sense haver-los vist abans). I si, encara queden alguns establiments on pots anar a veure el producte. Grans superfícies especialitzades, totes iguales, on trobes el que vulguis… d’aquella franquícia. Recentment he estat en una d’elles. Una de material i roba esportiva. Ja ens tenien acostumats a haver de resseguir en un viacrucis tot l’establiment a la recerca del producte que buscaves i, al final passar per les caixes on un dels empleats et facturava i cobrava el producte. La cosa, però, ha progressat; ara després del laberint habitual, un es troba amb un corredor fent ziga-zaga, com els que ja fa temps hi ha per les cues dels aeroports, fins arribar a la caixa que – oh! sorpresa- també t’ho has de gestionar “TU mateix”. No cal dir que si pretens saltar-te aquesta fase, es disparen totes les alarmes i et trobaràs un «guripa», aquest si, de carn i ossos (encara), que et requerirà que paguis.

Bé, el cas és que, sense adonar-nos-en, fem el mateix que fan les vaques a les granges: que van totes soles a la munyidora quan troben que tenen les mamelles plenes.

Intel·ligència Artificial, en diuen (AI). Ai! Ai! Ai!

Hi hagué un temps, en què animals i persones érem salvatges. Amb el temps els humans domesticàrem a les bèsties perquè ens fessin servei (si, “servei”), mentre els humans seguim igual de bèsties que sempre. Però era inevitable que també els humans acabéssim domesticats, cosa que es va demostrar tan efectiva com per poder treure el màxim rendiment possible dels animals. A base d’estabular-los s’aconsegueix una eficàcia i un control en la producció impensable només amb animals domèstics. Només era qüestió de temps que algú penses aplicar els mateixos mètodes amb els humans. Els nazis en això van assolir nivells d’excel·lència. I tot gràcies a millorar uns mecanismes d’una eficàcia i perfecció mai vistos fins a les hores.

Van ser vençuts, i els seus mètodes abolits -ens han dit. Segur?

Perquè amb els animals són plenament vigents. Amb els productius i de consum, és clar; perquè amb els domèstics, els que tenim per casa, es practica un tracte exquisit que sovint ni es te amb la prole humana.

Ara que l’esport es practica i es contempla de manera massiva, no és d’estranyar l’èxit dels gimnasos, estadis i grans superfícies on es venen els productes necessaris per practicar-los. Fins el punt que el culte el cos ha esdevingut la nova religió. No ens obliguen, és clar, ho fem perquè volem. Ha!!

-“L’home esportiu no s’ha venut, no ha canviat els seus principis ni per interessos materials, modes o èpoques; es manté fidel als seus principis inicials, segueix fidel al més alt dels objectius: L’HOME.

No hi ha frontera entre l’estadi i la fàbrica.

No ens sotmetrem ni a la mansuetud dels anyells ni a les filosofies dels falsos profetes, posarem el nostre empeny en evitar que l’home s’expandeixi en el mateix nivell, dirigirem aquesta expansió cap a munt…”- Es deia al manifest del “OLIMPYC MAN MOVEMENT”, la obra dels Joglars estrenada el 1981.

Ja ha plogut molt des d’aleshores, però aquest ideals de perfecció física, de culte al cos i a la voluntat, sembla que cada dia estan més en alça; I malgrat tot, gràcies a l’exaltació d’aquest ideals,  ben poca gent es va adonar, en el moment de la pandèmia, com als humans se’ns podia fer passar sense queixa -”sempre pel nostre bé”- massivament i per decret a tot el món, de animals domèstics, a animals estabulats.

Només cal veure com dia a dia la manera com passem tots, voluntàriament, sense que ens ho hagi de ordenar ningú, per la munyidora.

GOD SAVE THE OLYMPIC MAN!

L’aforament a la vegueria del Penedès

[Un article de Jordi Sánchez.]

Aforament, entre d’altres, és un terme que expressa, en urbanisme, la densitat de persones en el territori. A la vegueria Penedès es tramita el planejament urbanístic. De moment estem en el tràmit de l’avanç i,  posteriorment, es tramitarà el document per a la seva proposta d’aprovació inicial, exposició pública i aprovació definitiva pel Departament de Territori.

En aquest tràmit i de forma col·lectiva hi haurem de treballar tothom, ja que dependrà de la implicació i participació de tots plegats que obtinguem un bon document urbanístic que ordeni els camins encertats per al Penedès. Catalunya és un territori el creixement poblacional del qual, en els darrers anys, ha sigut de més de dos milions de persones, de 6 a 8 milions, gairebé sense adonar-nos de quines conseqüències tindrà.

És important tenir clar el concepte urbanístic de l’aforament

En posaré un exemple: en un local amb capacitat per a 30 persones no pot haver-n’hi 100, seria insuportable. Doncs si ho apliquem a un municipi que per viure-hi de manera ordenada pot admetre 50.000 habitants i aprovem un planejament de fins a 100.000, el fracàs està assegurat.

Aporto aquesta reflexió –n’hi ha moltes– perquè el paràmetre de l’aforament hauria de servir també per al país, Catalunya. Podem anar creixent sense que sapiguem on anem?

Model de Catalunya

Un cop tinguem el planejament urbanístic de la vegueria Penedès aprovat, serem capaços de tenir una visió global de Catalunya amb les 8 vegueries revisades i aprovades. Per primera vegada la lectura serà completa, la d’un  model de Catalunya.

És molt important escoltar el territori des de la participació dels seus habitants –la proximitat d’allò real– i més ara que és obert el debat d’ampliar l’AMB (àrea metropolitana de Barcelona); avui són 36 municipis i es pretén expandir-la fins als 5 milions de persones, tot creant la Regió Metropolitana. Aquesta possibilitat s’inicia sense haver llegit el model que atorgaran les 8 vegueries, ni se sap quina serà la seva governança.

Anirem cap a la província única?

No vull acabar aquesta reflexió sense plantejar una pregunta molt important sobre l’aforament que és capaç de tenir Catalunya: quants habitants ha de tenir aquest territori? Sense saber l’aforament actual, és sostenible el creixement lliure?

Acabo dient que la pressa és una mala companyia, i en urbanisme encara més. Primer cal parar, reflexionar i planificar i, sobretot, que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

És l’hora de valorar bé les conseqüències d’un aforament desmesurat, per no saber llegir bé i interpretar el territori complicat amb la seva orografia, però meravellós per moltes altres virtuts. Llegir-lo bé és estimar-lo.

Així ho veig.

Reflexions d’un gandul fracassat. Llibraires

[Text de Eduard Garrell]

Atès que els espanyols es prenen la llicència de batejar la seva fira internacional del llibre amb el nom del déu romà Liber, que té cura de les vinyes, la verema i d’allò que se’n deriva, jo em permetré la impudícia, sense prèvia libació, d’anomenar llibraires aquells que, com el boletaires, furguen entre la fullaca per trobar el bolet, o el llibre, cobejat.

A Catalunya hi ha més d’una quarantena de fires de llibres, gairebé totes d’àmbit local i dirigides al públic general, amb finalitat d’exhibició i de promoció cultural i econòmica d’editors i llibreters, i hi predominen els llibres nous i generalistes, tot i que n’hi ha de temes específics, com la del Còmic, del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, la infantil de Mollerussa, etc.

De fet, totes tenen en comú el tret que s’assemblen a una gran llibreria convencional i s’hi expressa clarament la doble condició del llibre com a bé econòmic i cultural.

De fires d’àmbit nacional, deixant de banda Sant Jordi com la més consolidada, el 1937 es va substituir el Dia del Llibre per la Fira del Llibre, que es va celebrar amb gran èxit durant tres dies, del 3 al 5 de juny. El 1938 es torna al format del Dia del Llibre d’una sola jornada. Del 1942 al 1945 es torna fer un intent de fira de tres dies, sense continuïtat.

L’altra atzarosa Fira del Llibre de Barcelona es va iniciar el 1977 i durà 25 anys al passeig de Gràcia, fins al 2001, i va reaparèixer a Montjuic fins al 2007. El poc suport del públic, i sobretot del sector editorial, va sentenciar de mort aquell intent de Fira del Llibre en català i castellà.

El 1983 naixia, a l’estació de Sants, la Setmana del Llibre en Català, gràcies a la Cambra del Llibre.

La Setmana, al llarg de la seva trajectòria, s’ha celebrat els mesos de febrer o març i, finalment, a mitjan setembre. Aquestes dates no coincideixen amb la febrada de l’aparició de  novetats per Sant Jordi, per Nadal o per les vacances, i semblaria que el febrer i el setembre, després de Nadal i al començament de curs, no són les millors dates per als compradors, però tot i així la Setmana complia una altra funció molt important per als editors, els llibreters i els llibraires: a més de promoure les novetats i reedicions, servia per liquidar fons i restes d’edicions que havien quedat en un racó de magatzems i rebotigues; llibres que, malgrat el seu interès, havien estat desplaçats de les taules i les lleixes dels llibreters per novetats més comercials i, sovint, per manca d’espai.

A la Setmana s’hi veien aparèixer any rere any lectors àvids de la troballa del llibre que se’ls havia escapat de les mans, de la sorpresa, del petit tresor. Era un temps en què per comprar un llibre calia anar a la llibreria o trobar-lo a la biblioteca. La primera ubicació de la Setmana, l’estació central Barcelona-Sants, facilitava que hi arribessin fàcilment lectors d’arreu de Catalunya, especialment de llocs endèmicament orfes de llibreries, com ho són encara les terres de Lleida i de l’interior de Tarragona.

La Setmana del Llibre en Català sembla que encara no ha trobat el seu lloc d’encaix a la ciutat de Barcelona, i no pas per deixadesa dels seus organitzadors. Va néixer a l’estació de Sants amb la vocació de ser una fira no només barcelonina, va passar per l’estació de França (1989) i va romandre setze  anys a les Drassanes, un espai tancat on calia anar expressament. Finalment, el 2006 aconsegueix instal·lar-se a la plaça de Catalunya, botó de roda del país i centre simbòlic de la nació catalana, però només s’hi queda fins al 2007.

Aquell any, amb Ferran Mascarell a la conselleria de Cultura, Jordi Martí a l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i Joan Clos a l’alcaldia, van decidir que, seguint la consigna de Jordi Martí, “cal arrancar aquesta crosta catalanista del centre de la ciutat”, una ciutat que ja començava a ser castissa, mestissa, promíscua i multicultural i cada cop més allunyada de la seva capitalitat. La primera proposta va ser portar-la als terrenys del fracassat Fòrum Universal de les Cultures, val a dir, al Camp de la Bota, d’infausta memòria.

La proposta fou rebutjada frontalment per tot el sector, però el propòsit del consistori d’amputació cultural ha persistit tossudament al llarg dels successius governs d’esquerres.

La Setmana va de Sant Cugat a la Ciutadella, a l’avinguda de la Catedral i, finalment, s’arracona al Moll de la Fusta.

La Setmana del Llibre en Català ha sobreviscut fins avui gràcies a l’esforç, la imaginació i la tenacitat del sector i dels seus organitzadors.

Aquest 2024 la celebració de la Copa Amèrica ha fet que recuperés centralitat a l’avinguda de Lluís Companys (estació del Nord). Els llibraires han passat de 60.000 a més de 100.000 i les vendes han augmentat un 20 %.

“El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors” (Francesc Pujols)

 

Sobre l’amor romàntic

[Un article d’Helena Bonals.]

Una d’aquelles situacions incòmodes, un xic esperpèntiques, que et pots trobar a la vida seria el que ens explicava el director de la coral on vaig començar a anar als vint anys. La coral es deia, i es diu encara, Elisard Sala, en honor d’un music amb una cançó que sempre m’ha arribat tant com la frase que diu “portem tanta boira als ulls, sentim tanta covardia”. Aquest músic va morir jove d’un accident, crec recordar, i la seva dona, al cap d’un temps, “va refer la seva vida”. A això em vull referir. Als actes de record del músic, ella hi assistia amb la nova parella. Us adoneu de la delicada situació? On és l’amor etern? En aquesta vida, com a mínim, costa de trobar.

Tot i això, ens continuen arribant cançons com One d’U2, i ens continuen meravellant obres com Retorn a Brideshead. I “Romeu i Julieta hauria de ser la formació sentimental de tots els joves”, deia Pla; aquell Shakespeare que hauríem de tenir superat i que continua sent actual, perquè voldríem que les nostres relacions fossin com les de les seves obres.

Podem continuar creient en el gran amor, o en “com sobreviure a un gran amor sis vegades”, que deia l’obra de Racionero? El que sí que és veritat és que això del “poliamor” no sol ser l’habitual; en tot cas, la majoria de les persones no fan coincidir dos amors en el temps, sempre estimen cada vegada per separat.

Però quan encara n’estàs, del noi que t’ha deixat, no t’agrada de sentir res, com m’ha dit alguna vegada algú, “per un altre”. On és l’amor fet desig i voluntat, que no pertany a un món de pur joc, que defensa Salvador Oliva al pròleg de Nit de Reis? I el que en diu la seva protagonista, que és el més sublim que he llegit mai sobre com arribar al cor d’una dona. És veritat que tots mentim, però que quan mentim, “ho fem especialment sobre l’amor”, he llegit una altra vegada. Doncs, si és així, que ens diguin mentides, moltes mentides, que això és un caramel que no fa doldre mai a ningú.

Timbaler del Bruc

[Un article de Nan Orriols.]

 

Durant la Guerra del Francès, amb el seu timbal i ajudat pel sometent que coneixia el terreny, Isidre Lluçà i Casanoves —fill de Santpedor com l’entrenador del Manchester City, Pep Guardiola— va vèncer l’exèrcit francès. Una divisió francesa de 3.800 homes en va perdre més de 400 i van ser perseguits en direcció a Esparreguera. La llegenda explica que els francesos, en sentir el timbal d’Isidre Lluçà, van creure que s’enfrontaven a un exèrcit molt superior. Amb els meus amics d’escola i amb la família sempre comentàvem que, si el timbaler del Bruc s’hagués tocat els pebrots i s’hagués oblidat de portar el timbal, ara seríem francesos.

Pedro Sánchez, nascut a Madrid, polític que sempre ha cobrat de l’erari públic, no té timbal però es dedica a l’encanteri de serps amb resultats excel·lents. Ara, donat que els jutges se li resisteixen, perquè el poder judicial encara és més del règim del 1939 que el mateix PSOE, vol aprovar lleis de transparència per tal que dels mitjans de comunicació se’n conegui la propietat, les subvencions que cobren i la publicitat institucional que reben. Fum, fum, fum. I, tot, perquè van acusar la seva esposa, Begoña Gómez, de tràfic d’influències.

Llavors, el president Sánchez, molt enfadat, va començar a parlar de la «máquina del fango», després de prendre’s unes vacances de cinc dies per reflexionar si valia la pena continuar fent política en aquest país on tot són fake news i punyalades per l’esquena. Amb actitud ferma va agafar el tambor i els bastons i va començar la seva lluita contra el món sencer; i es va inventar una llei que parlés de regeneració democràtica, sense recordar els espionatges amb el sistema Pegasus contra polítics catalans, ni les notícies falses inventades per la policia patriòtica i els mitjans de comunicació franquistes que van acusar els presidents Pujol i Mas, Xavier Trias i qualsevol polític independentista.

Begonya Gómez, intocable. El PSOE, intocable. I a tots els que «quieren romper España» se’ls aplica la «ley de fugas» i la de «vagos y maleantes». Per al PSOE, la comissaria de via Laietana és el temple de la regeneració democràtica, mentre el ministre Marlaska brama: «Lástima que no se pudiera detener a Puigdemont». Sí, «atado y bien atado».

L’administració pública

 

[Un article de Jordi Sánchez.]

D’on venim

Venim d’un temps que fent cua a qualsevol oficina de l’administració pública, de vegades em trobava que em deien «vuelva usted mañana», i després d’una hora havia de tornar al despatx, sense haver pogut tramitar un expedient i havent-hi de tornar un altre dia.

Aquest exemple, i d’altres, ens indiquen d’on venim, però cal preguntar-se: ara estem millor? Sóc d’una generació que ha viscut molts canvis. És cert que hem guanyat amb tecnologia que facilita, i molt, la feina, però no hem guanyat, ans el contrari, en els processos ni en el tracte amb l’administrat. El darrer caos és el de la «cita prèvia». Penso que tota persona que vulgui i pugui treballar a l’administració pública (i a la privada, també) ha de tenir algunes virtuts: l’actitud, la capacitat d’atendre les feines amb empatia i bona cara, especialment en aquells llocs de treball que tracten amb el públic… Els recursos humans poden ajudar-nos a seleccionar els llocs de treball.

Conseqüències

El món està dominat pel capital, però l’actualitat és que intervenen més i més els robots suplint mà d’obra. Hi ha un problema amb els robots: no tenen ni ànima ni empatia i, probablement, ni la capacitat d’anul·lar el «vuelva usted mañana».

Portem 45 anys de democràcia i pel que fa a com està organitzada l’administració estem molt pitjor, això és evident. La conseqüència és que aquest món tant rabiosament econòmic, cada vegada vol i exigeix més rapidesa en els tràmits i amb seguretat jurídica; això implica necessàriament bona organització tecnològica, simplicitat en els tràmits, anul·lar el que és innecessari i més eficiència. El diner és poruc i, si no som àgils, se’n va cap un altre lloc.

Què fer ?

He sigut aprenent (ofici) de delineant de construcció en despatxos d’arquitectura, professional liberal, empresari, funcionari d’urbanisme i polític (alcalde i president comarcal del Baix Penedès). Aquest recorregut crec que em permet donar opinió del que estic escrivint, perquè he viscut els canvis per a donar testimoniatge del que dic.

Se’n recorden de polítics de màxima responsabilitat dient la frase «hacer la reforma de la función pública»? Doncs, és inapel·lable crear un debat seriós de veritat per posar-nos al dia.

Apliquem millor empatia i bon tracte, reduïm terminis i documentació.

Tothom hi ha d’aportar el millor. No val a dir que ja s’ho faran, perquè si no és fa res hi perdem tots. No es poden malgastar ni temps ni costos.

Així ho veig.

On rau la bellesa?

Improvisation 7-1, Wassily Kandinsky.

[Un article d’Helena Bonals.]

A la carrera, un professor de poesia anglesa ens va dir que la negació del món material és pròpia dels bojos. El mateix professor que també ens va preguntar «Per què escriure un poema d’amor si mentrestant pots estar cardant?». Suposo que el tipus de bogeria de la qual ens parlava seria la d’un personatge com Don Quixot, que Kundera afirmava que era verge. Que em recorda el Goethe que en va ser, de verge, fins als quaranta anys.

Jo en dec ser, de boja, després de força anys d’existència, sense tenir massa por de la solitud, tan necessària per poder viure acompanyada, ni de mostrar horror vacui en els meus dissenys minimalistes, en el meu capteniment, en la meva personalitat.

Com es manifesta això? Potser en el fet que sempre he cregut que la millor manera de posseir una obra d’art no és tenint-la penjada a la paret de casa, ni fotografiant-la d’esquitllentes en un museu, ni tenint-la impresa en un paper. L’únic que ens cal és saber veure-la, entrar-hi espontàniament, que deia Espinàs, fer-ne una lectura que quedi sempre en el teu interior.

Per això també, haver vist la pel·lícula d’un llibre, saber-ne el final, o que te ‘n facin spoilers, no fa pas que els autèntics lectors deixin de desitjar llegir l’obra que n’és a l’origen. Perquè sempre vols saber-ne més, del que estimes.

Recordo d’haver llegit El llibre del desassossec, de Pessoa, amb deler mentre el tenia agafat de la biblioteca, i en com el vaig abandonar un cop l’havia comprat. Així passa quan et tenen, que deixen de voler-te, sempre he pensat. Sobretot si ets dona.

De la mateixa manera, jo estimo molt, i encara més i tot, quan faig meus els versos de Margarit:

«Estimar és ser distant,
l’amor és ser estranger.»

Perquè això és darrere tot el que sempre he escrit, és allò que em mou, el que crec amb vehemència, alhora que amb matisos. Cadascú és sempre cadascú.

 

 

El Porró

[Un article de Glòria Fluvià.]

Tot i que el porró ens l’hem fet nostre tal com diu el refrany, «Qui el porró no sap alçar, no és bon català», no es coneix exactament quin n’és l’origen.

Joan Amades (1890-1959), etnòleg i folklorista, situa l’origen del porró en una mena de copa amb forma de banya com la que es veu en el Tritó romà. Els romans tenien el costum de beure en una banya d’animal, tant la feien servir de got com per beure a galet i sembla que d’aquí va aparèixer el porró, una fusió entre un got i una ampolla. El mot porró podria derivar-se del llatí porrum, que vol dir all porro, recordant la forma que té aquest all en forma de bulb.

Comenta Amades que cap al 1908 els esperantistes catalans van enviar un porró als de la Sorbona de París i la sorpresa «no tingué límits; tothom qui tractà de beure es tacà i l’admiració fou gran quan el nostre company va refilar una tirada. El porró fou posat al lloc de més distinció i de més honor de l’entitat».

Continua Amades. «És costum de mesurar el temps que dura una tirada de vi. Hom sol servir-se de cançons adients al cas i molt xiroies. Així que hom agafa el porró, els companys, a cor, es posen a cantar; quan arriben a la darrera nota, el qui beu ha d’abaixar el porró, cedir-lo al seu company i afegir-se de seguida al cor, que reprèn la canç».

Hi ha documentada una cançó, el «Ball del Porró», de la qual n’ha fet una versió actual el grup Randellaires. Amades descriu al Diccionari de la Dansa i al Costumari un ball del porró a Torelló, a Sant Feliu de Torelló i a Sant Pere de Torelló en el qual un noi dansava amb un porró al cap i una noia se li apropava amb una coca, en menjaven i el noi li oferia un traguet, sense deixar de ballar i sense que caigués el porró! Tot seguit sortien més noies, fins que s’acabava el vi…, o el porró queia.

Antigament, es feien tant de vidre com de terrissa, el més antic és de vidre, data del segle XIV i es conserva al monestir de Santa Maria de Poblet.

Al segle XVIII a Catalunya hi havia una gran producció de porrons de vidre, arribant fins i tot a competir amb el cristall de Bohèmia; per això era considerat un objecte de luxe. Més tard, al segle XIX la tradició de beure amb porró va passar al món de pagès. A totes les cases hi havia un porró ple de vi per a quan hi arribava la gent del camp amb set. A començaments del segle XX en qualsevol llar catalana hi havia un porró. La gent comprava el vi a granel i el consumia amb el porró.

A l’N-II, al pas per Abrera, hi havia uns quants restaurants de carretera en què paraven a dinar els camioners i, també, els turistes que anaven a visitar Montserrat. Era costum oferir vi de franc al viatger que pogués aixecar el porró amb una mà. En principi, només hi havia un hostal que tenia un porró a la porta amb aquesta oferta. Molt aviat un altre local va posar-hi dos porrons i un altre es va fer famós, com el restaurant dels Tres Porrons. Fins i tot n’hi va haver un altre amb quatre porrons. Aquesta tradició es va perdre amb la construcció de l’actual A-2, els vehicles ja no passaven per l’interior de la població i de mica en mica es va perdre aquest costum.

Hi ha uns quants refranys adreçats al porró: «Beure amb porró, no fa senyor“. “Qui beu amb porró no beu tant i beu millor» o… «Qui amb porró beu son vi, bevedor fi».

Tornant a Joan Amades, comenta els tipus de porrons amb els seus respectius noms: quan el porró passa de dos litres de capacitat se l’anomena porrona, porró de taverna, porró garber o porró segador per dur al camp dins un cistell amb palla o sense; porró pescador, amb la base molt ampla per a evitar que es tombi fàcilment; el porró valona per l’acabat pla del broc gros com la forma de les ales d’un barret; el porró valencià, amb el coll recte i el galet molt corbat; la panxa saragossana o porró aragonès, el porró de coll tort…

Finalment, cal comentar que la decadència del porró s’inicia als anys seixanta amb l’aparició del plàstic, que arracona el vidre gràcies a una més gran resistència. La popularització del consum de vi embotellat contribueix, finalment, que el porró perdi terreny.