El Porró

[Un article de Glòria Fluvià.]

Tot i que el porró ens l’hem fet nostre tal com diu el refrany, «Qui el porró no sap alçar, no és bon català», no es coneix exactament quin n’és l’origen.

Joan Amades (1890-1959), etnòleg i folklorista, situa l’origen del porró en una mena de copa amb forma de banya com la que es veu en el Tritó romà. Els romans tenien el costum de beure en una banya d’animal, tant la feien servir de got com per beure a galet i sembla que d’aquí va aparèixer el porró, una fusió entre un got i una ampolla. El mot porró podria derivar-se del llatí porrum, que vol dir all porro, recordant la forma que té aquest all en forma de bulb.

Comenta Amades que cap al 1908 els esperantistes catalans van enviar un porró als de la Sorbona de París i la sorpresa «no tingué límits; tothom qui tractà de beure es tacà i l’admiració fou gran quan el nostre company va refilar una tirada. El porró fou posat al lloc de més distinció i de més honor de l’entitat».

Continua Amades. «És costum de mesurar el temps que dura una tirada de vi. Hom sol servir-se de cançons adients al cas i molt xiroies. Així que hom agafa el porró, els companys, a cor, es posen a cantar; quan arriben a la darrera nota, el qui beu ha d’abaixar el porró, cedir-lo al seu company i afegir-se de seguida al cor, que reprèn la canç».

Hi ha documentada una cançó, el «Ball del Porró», de la qual n’ha fet una versió actual el grup Randellaires. Amades descriu al Diccionari de la Dansa i al Costumari un ball del porró a Torelló, a Sant Feliu de Torelló i a Sant Pere de Torelló en el qual un noi dansava amb un porró al cap i una noia se li apropava amb una coca, en menjaven i el noi li oferia un traguet, sense deixar de ballar i sense que caigués el porró! Tot seguit sortien més noies, fins que s’acabava el vi…, o el porró queia.

Antigament, es feien tant de vidre com de terrissa, el més antic és de vidre, data del segle XIV i es conserva al monestir de Santa Maria de Poblet.

Al segle XVIII a Catalunya hi havia una gran producció de porrons de vidre, arribant fins i tot a competir amb el cristall de Bohèmia; per això era considerat un objecte de luxe. Més tard, al segle XIX la tradició de beure amb porró va passar al món de pagès. A totes les cases hi havia un porró ple de vi per a quan hi arribava la gent del camp amb set. A començaments del segle XX en qualsevol llar catalana hi havia un porró. La gent comprava el vi a granel i el consumia amb el porró.

A l’N-II, al pas per Abrera, hi havia uns quants restaurants de carretera en què paraven a dinar els camioners i, també, els turistes que anaven a visitar Montserrat. Era costum oferir vi de franc al viatger que pogués aixecar el porró amb una mà. En principi, només hi havia un hostal que tenia un porró a la porta amb aquesta oferta. Molt aviat un altre local va posar-hi dos porrons i un altre es va fer famós, com el restaurant dels Tres Porrons. Fins i tot n’hi va haver un altre amb quatre porrons. Aquesta tradició es va perdre amb la construcció de l’actual A-2, els vehicles ja no passaven per l’interior de la població i de mica en mica es va perdre aquest costum.

Hi ha uns quants refranys adreçats al porró: «Beure amb porró, no fa senyor“. “Qui beu amb porró no beu tant i beu millor» o… «Qui amb porró beu son vi, bevedor fi».

Tornant a Joan Amades, comenta els tipus de porrons amb els seus respectius noms: quan el porró passa de dos litres de capacitat se l’anomena porrona, porró de taverna, porró garber o porró segador per dur al camp dins un cistell amb palla o sense; porró pescador, amb la base molt ampla per a evitar que es tombi fàcilment; el porró valona per l’acabat pla del broc gros com la forma de les ales d’un barret; el porró valencià, amb el coll recte i el galet molt corbat; la panxa saragossana o porró aragonès, el porró de coll tort…

Finalment, cal comentar que la decadència del porró s’inicia als anys seixanta amb l’aparició del plàstic, que arracona el vidre gràcies a una més gran resistència. La popularització del consum de vi embotellat contribueix, finalment, que el porró perdi terreny.

 

El «concert» del Titànic i la Cosa Nostra

Salvador Illa junt amb els dirigents de Ciudadanos durant la manifestació espanyolista del 8 d’octubre de 2017 a Barcelona.

[Un article de Xavier Borràs.]

Conta la malaurada història del transatlàntic RM Titànic (abismat durant la nit del 14 al 15 d’abril de 1912) que els vuit membres de l’orquestra Wallace Hartley Band van continuar tocant llurs instruments als salons de primera classe mentre el vaixell s’enfonsava (no en va sobreviure cap, per cert). M’ha vingut al cap la imatge del Titànic aquests dies que el «procés» kafkià dels soi-disants independentistes arriba al fons del tot, com els músics del Titànic, ara tractant que la gent senti, i escolti, la rocambolesca peça d’un «concert» (econòmic) que Esquerra ven a la seva militància (la meitat de la qual viu de la morma de les paguetes, la Cosa Nostra) per a fer president de la Generalitat Salvador Illa, ultraespanyolista i ultracatòlic capdavanter de la sucursal dels neofalangistes del PSOE al nostre país.

Si algú hagués dissenyat l’estratègia (i la tàctica) que ens han menat fins aquí, fins aquest finis cataloniae, no ho hauria pogut fer millor per acabar amb la lluita per la llibertat. Tots i cadascun dels «músics» han fet el seu paper, sigui de cagacalces (mentre abrandaven la «massa»), sigui d’amorosos rosegaaltars; tots han actuat pel bé sempitern d’Espanya. Ara, que teníem l’oportunitat que solament governés la tropa unionista d’«esquerres» (els neofalangistes que dèiem, inclosos els perniciosos Comuns, amb el suport del PP), a la ‘pobra’ exiliada Marta Rovira, retornada expressament per aital fet, no se li acut cap altra facècia que fer president un dels cacics del 155. A canvi de què: doncs, a banda de la continuïtat de la Cosa Nostra, també pel xantatge via enregistraments del programa espia Pegasus que els té a tots, totes i totis agafats per l’ouera.

Mon pare, ben jove jo, ja ens explicava que el que li caldria arrencar d’una vegada per totes a la política catalana era la «crosta del franquisme», és a dir, la insuportable ferum de la mediocritat, els endollats, els alcavots i encobridors de tota classe i condició, suportats per les nissagues familiars i adlàters, que solament aspiren a perpetuar el seu poder per a entorpir, anorrear (o subvencionar i fer callar) qualsevol camí que no sigui el de la submissió al capital i l’Estat.

Evidentment, la crosta no solament no ha desaparegut sinó que s’ha estès per totes les capes de la societat i ha produït una raça d’escurçons que, a través dels partits (instrumentals), perpetua llur poder i estén la malura, finalment, entre els més joves i suposadament abrandats (tots els partits, fins i tot la CUP o AC, que també xumen de la mamella pública…, sí, Puigdemont inclòs, tot i la legitimitat que encara intenta preservar).

Amb tota aquesta mala peça al teler, sentir l’admirat (cantant) Lluís Llach (president de l’ANC), somicant que estiguem alerta i a punt (per si Esquerra fa president el corrupte Illa). I jo em pregunto: alerta i a punt per a fer exactament què: prendre el poder?; apallissar els dirigents que ens han dut fins aquest atzucac?; adquirir tiracòdols i pistoles d’aigua?

Si anàvem pel pedregar, acabarem tots trinxats.

 

Déu és de dretes

Si vas néixer per fer de martell…

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Vagi per endavant que em refereixo a la idea de Déu que ens hem fet els humans, no al que pugui haver-hi de transcendent rere aquest concepte.

Que sigui de dretes no és només perquè aquells que l’invoquen siguin els d’aquesta tendència política, sinó que l’estructura mateixa de verticalitat jeràrquica que en dimana constitueix la raó fonamental de l’existència de la dreta (per la qual cosa seria més correcte dir «vertical» a la dreta i «horitzontal» a l’esquerra).

El poder i la voluntat divins són els arguments dels quals es val la dreta per constituir-se en transmissors d’aquest poder i voluntat, tot erigint-se en els seus representants legals sobre la terra. Ells s’atribueixen l’encàrrec d’interpretar-ne els desitjos, ordres i preceptes, i aplicar-los sobre els seus congèneres a través d’una estructura jeràrquica vertical.

La verticalitat té una importància capital, ja que és l’oposat a l’horitzontal. Vertical és alló que ve de dalt i s’imposa damunt del que és quotidià, pla, continu i sense relleu ni diferenciació. La verticalitat trenca aquesta continuïtat, marca un punt de ruptura en ella, sol ser imprevisible i inapel·lable, «és la voluntat de Déu»…, o d’aquells que el representen.

No és debades que el corrent elèctric manifesta aquestes diferències, pot ser contínu o altern. El primer flueix com un riu, el segon s’acumula en pantans (oscil·la) per poder-se beneficiar de la potència retinguda. La gestió d’aquestes oscil·lacions ( ja sia d’energia, de capitals o de masses d’individus) és en el que sol especialitzar-se la dreta, ja que ho porta incorporat als gens. Mentre que l’esquerra, que parteix de la igualtat i pretén garantir-la, no pot proposar, i encara menys imposar, cap gestió de fluxos sense contradir-se.

A un déu, un Déu veritable, igual que al sol, no se’l pot mirar a la cara, perquè et fulmina. Per aquest mateix raonament molts reis de l’antigor no permetien que cap dels vassalls els mirés l’esguard sota pena de mort. Així és com s’imposa l’estructura jeràrquica: «pel temor a Déu», «perquè Déu ho vol», sense arguments ni raons.

La mateixa impotència que hom sent davant els desastres naturals, la mort d’un parent o un amic (sempre se’n van els millors, se sol dir), és el que sent el ciutadà enfront de les imposicions del poder terrenal. Per més que pretenguin justificar-se apel·lant al bé comú, les arbitrarietats manifestes, els capricis o els interessos dels seus representants, deixen ben clar que només s’acullen al dret diví que els proporciona el càrrec (que, en la pràctica i en llenguatge planer, equival a «per collons»).

Parlem, doncs, del poder en la seva manifestació més essencial. El poder incontestable i sense remissió. En conseqüència, plegar-se als seus designis, ha de tenir també, per pura lògica, els seus beneficis i avantatges per als qui s’hi sotmeten. Doncs, és fàcil, per a qui té el poder, afavorir els seus lacais; en tant que aquest accepten les penes imposades pel senyor com a cosa inevitable i, també, estant menys disposats a rebel·lar-se.

Així, no és d’estranyar, pel que fa a organització i repartiment de beneficis, que sigui normalment la dreta qui s’emporti el gat a l’aigua. Que equival a dir que «déu els afavoreix». Com no han de tenir adeptes?

Qui s’atreveix a oposar-se a quelcom tan contundent com el poder de Déu?

Un fet que explica perquè «l’esquerra», sovint no sap abstenir-se de fer servir els mateixos mitjans.

Hi ha, no obstant, a la mateixa tradició simbòlica, un personatge redemptor. Perquè si «Déu és de dretes», el seu fill, com passa sovint a les millors famílies, l’hi ha sortit contestatari. Jesucrist «només pot ser d’esquerres». Sí, la criatura es rebel·la i no vol seguir la tradició familiar (la dels déus). Baixa a la terra (a l’horitzontalitat) i es dilueix entre la massa humana (es fa home). Nega la singularitat de la seva herència (el «vostè no sap amb qui està parlant»), renúncia a ser còmplice del poder, recupera la innocència i se sacrifica, posant així en evidència les arbitrarietats d’aquest poder sempre que penalitza a un innocent.

Perquè l’esquerra és (o hauria de ser) allò que es resisteix al «perquè sí». La que es negui a erigir castells i estructures verticals. És la que comparteix, en lloc d’acumular. La que busca l’horitzó. La que mai no es planta. La que és lliure. No té llinatge…, ni deutes, ni vassallatges.

El poble baix, la negació mateixa de qualsevol protagonisme… Allò que no és.

Amb això no vull dir que hagin de desaparèixer les estructures verticals, ja que també tenen la seva funció —la de marcar el territori,la  d’assenyalar els camins, la d’estimular el creixement—, ja que serveixin per aquest menester; si bé, no s’hauria d’oposar mai a l’horitzontalitat, a la fluïdesa, fins al punt d’oposar-se a qualsevol iniciativa o moviment.

Hauria de ser una fita, no una estacada.

Prou en tenim amb els fenòmens incomprensibles i imprevisibles que el déu transcendent ens envia, com per afegir-n’hi més, fabricats per homes amb ínfules de divinitat.

Així, quan la dreta divinitza a Crist, torna a clavar-lo a la creu, el col·loca en vertical…, al temps que el manté amb els braços oberts. La pura contradicció que la creu manifesta.

Per això l’esquerra (des de l’horitzontalitat) ha de ser capaç de mirar els representants del poder a la cara. De respondre a les seves esfinxs i demostrar la seva falsia («no saben el que es fan»), tot comprovant que no poden fulminar-nos amb la mirada. Podran, tal vegada, ordenar que siguem executats, però aleshores es veurà que són els seus lacais (els de baix) i no pas els seus llamps allò que ens fulmini. Cosa que posa en evidència la seva pròpia impotència. I, així, simplement deixant de creure-hi (atès que allò que els sosté és la fe), la seva divinitat s’esquerda.

I, el que queda, és la innocència.

Nou govern en 24 hores

[Un article de

Illa i Junqueras aconseguiran l’objectiu d’acabar amb el president Puigdemont? [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Ja fa temps que admiro la política anglesa des de molts aspectes: la representació directa i, sobretot, quan han de fer el canvi de primer ministre i nou govern. És del tot admirable que siguin capaços de fer-ho en 24 hores.

Ja sé que algú em pot dir que Bèlgica, amb una monarquia constitucional federal, van estar 650 dies de desgovern i no va passar res, perquè les regions i els ajuntaments ja gestionaven el país.

Dic això perquè el nostre estimat país, Catalunya, porta un temps que déu n’hi do. Estem en un bon embolic i per tenir un nou govern cal que els partits que el poden fer estiguin per la feina. Ara mateix, alguns d’ells estan exclusivament jugant a les seves estratègies partidistes.

El cert és que la classe política va en una direcció i la societat en un altra.  Als empresaris els tràmits els martiritzen. Els treballadors, desbordats amb  l’habitatge, la mobilitat, la carestia de la vida i els impostos, que fan que arribar al cap del mes cada vegada sigui més difícil.

Què es pot fer?

Catalunya està en un moment complicat. Els grans canvis pengen d’un fil, el camí de la independència s’ha allunyat (una cosa és el que vull i l’altra és com ho faig), però per jugar al billar a tres bandes cal saber-ne. Hi ha tres opcions per a un nou govern:

  1. Tripartit PSC + ERC + Comuns.
  2. Junts + ERC+ CUP.
  3. Noves eleccions catalanes.

Pel que fa a l’1,  és notori, que ERC està en el pitjor moment per prendre decisions.

Al 2 no sumen i, en tot cas, el PSC s’hauria d’abstenir. Junts pot voler utilitzar la força dels 7 diputats en el Congrés per desestabilitzar el govern actual i així aconseguir el govern de la Generalitat.

Me n’he deixat una quarta: que l’actual president del Govern, Pedro Sánchez, ens torni a sorprendre convocant unes noves eleccions generals.

Calendari

En el millors dels casos, és molt possible que a Catalunya la interinitat del govern en funcions perduri fins a finals d’any; si és així, això té conseqüències. En un vocabulari general la frase és «fins que no hi hagi un nou govern, no prenem decisions».

Conclusió

Tots tenim responsabilitats, els polítics també. En democràcia, com l’esport, es pot guanyar, perdre o empatar, però sempre per jugar has de conèixer bé amb qui t’enfrontes, senzillament per muntar l’estratègia. Sense estratègia pots fer el ridícul i això Catalunya no s’ho pot permetre.

Qui guanyi aquesta partida, que comenci aprovant una llei electoral i que els canvis siguin com els anglesos, en 24 hores.

Així ho veig.

L’orxata

Camp de xufa a tocar de l’ermita de Vera, València. [Foto: JoanBanjo/Viquipèdia.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Som estiu, dies calorosos que ens passem amb begudes refrescants. Hi ha molta varietat al mercat, una d’aquestes begudes és l’orxata de xufles, feta de xufes, aigua i sucre, tot i que originalment es feia amb ordi.

Segons s’ha pogut saber, els orígens de la xufla provenen de l’època prehistòrica. Més endavant va ser de les primeres plantes cultivades per l’home i s’han trobat textos on egipcis, perses i àrabs ja n’eren coneixedors i la feien servir per a usos digestius i desinfectants, consumida per les seves propietats medicinals.

A la península Ibèrica hi va arribar a través de les invasions àrabs i va ser al País Valencià on aquesta planta va donar més fruit i es va mostrar més fèrtil a causa del clima i la humitat. És per aquest motiu que la xufa està més lligada a les terres del sud. Es prenia en forma de beguda i l’anomenaven “llet de xufes”.

Quan Castella va envair Llatinoamèrica van portar-ne la planta, però no en abundància, per poder-la cultivar. És per això que feien orxata amb arròs, ametlles, blat i altres cereals. De fet, avui en dia l’orxata a Llatinoamèrica és una beguda molt popular.

Segons conta la llegenda, l’origen del nom orxata prové de l’època del rei Jaume I, que quan va tastar aquesta beguda per primera vegada va demanar què era i la jove que li havia servit li va respondre que era llet de xufa; llavors, el rei li va contestar: «Això és or, xata», aquest joc de paraules va donar nom a l’orxata.

Com sol succeir amb les llegendes hi ha una altra versió que parla del seu origen a partir de dos idiomes diferents, el llatí i l’italià. Pot provenir del terme d’Itàlia “orzata”, que, al seu torn, procedia d’hordeata, concepte llatí. Aquesta paraula significa «feta amb orç», i es refereix a la manera com es preparava l’orxata en els seus inicis.

Algunes de les curiositats interessants sobre la xufla:

  • La xufa ha estat trobada en tombes i sarcòfags egipcis. En aquella època, es considerava aquest aliment com un menjà de faraons.
  • L’Horta Nord de València és l’única zona on es cultiva. De fet, en aquesta zona hi ha 16 localitats en les quals el 90% de les xufes tenen el segell de denominació d’origen.
  • La paraula orxata no és només aliment, sinó que s’utilitza per a nom de cançons i grups. Com el cas de la banda Orxata Sound System. Vampire Weekend va titular una de les seves lletres amb la denominació d’aquest aliment, i fins i tot, King Àfrica va titular una de les seves composicions «Horchata de Chufa».
  • No només es pot fer orxata amb la xufa, i beure-la, sinó que hi ha una gran quantitat de coses que es poden fabricar amb aquest material. Un exemple són els cosmètics: sabons, gels de bany…
  • La xufla és considerada com un element afrodisíac. El Centre Nacional per a la Informació Biotecnològica (NCBI) dels EUA va concloure, després de provar aquesta substància en ratolins, que mostraven un major rendiment sexual. I l’any 2011 un article científic expressava que l’orxata funcionava com a estimulant.

Investidura

[Un article de Nan Orriols.]

L’acte més corrupte, miserable i contra el canvi climàtic que es pot fer és investir Salvador Illa com a «155» president de la Generalitat. Pel que llegeixo, sembla que els corruptes —en tots els sentits— Marta Rovira, Oriol Junqueras, els consellers d’ERC i el president Aragonès estan disposats a acceptar les promeses del PSOE i Comuns per tal de no repetir les eleccions.

Després de la «merda» que va sortint d’Esquerra, forçar com sigui aquesta investidura és un acte tan repugnant com tots els sermonets que ens vol vendre Marta Rovira des que va tornar del «terrible» exili a Suïssa.

Fotomuntatge que s’ha viralitzat a les xarxes socials.

En realitat, no suporten l’existència del president Puigdemont. El somien com un fantasma que voldrien mut i empresonat, perquè no pogués ni acostar-se al Parlament de Catalunya. Espero que les bases d’ERC siguin valentes i foragitin d’una vegada aquesta direcció del partit tan corrupta.

Oriol Junqueras ha predicat sempre que «el junquerisme és amor». És un barrut. Només li diré que molts catalans practiquem l’amabilitat per principi. L’amabilitat és gratis. Ara bé, la imbecil·litat surt molt cara i la paguem tots plegats. I avui, PSOE, ERC i Comuns són imbècils; alguns, fins i tot consagrats. Si us plau, torneu a casa i tanqueu-vos al quarto de pensar. Cent anys o més.

Concentració a Vic davant la seu d’ERC en protesta contra el pacte del 155. [Foto: Pep Marin.]

Sí, però no. I de cap manera!

[Un article de Nan Orriols.]

Els resultats electorals fan que alguns que defensen la democràcia com un sistema de participació popular muntin espectacles que no podem veure ni al Cirque du Soleil. Després de fitxar per Esquerra, Tomàs Molina va explicar en una entrevista al diari Ara que continuaria treballant a TV3 però que no sortiria més a la pantalla: «Divendres passat va ser l’últim», va dir taxatiu.

L’home no surt diputat al Parlament Europeu, però li prometen que a la segona part de la legislatura el BNG li cedirà la plaça a Estrasburg. Més: ara, Tomàs Molina manifesta: «Tornaré a fer pantalla (a TV3), no crec que els espectadors em vegin ara d’una altra manera». Però… aquest senyor fa el que vol a TV3, que paguem tots plegats?

La senyora de Sumar, que es va dedicar a les purgues típiques del centralisme democràtic, diu que deixa la direcció del partit degut al mal resultat electoral, però no deixa el Gobierno. Trampa, trampa, trampa!

Lev Trotski va escriure La revolució traïda, on explicava que els administradors es convertirien en propietaris, com passa cada dia amb les polítiques de Sumar, Podem i tots els que menyspreen els esforços dels altres i els roben els beneficis. Volen que el pagès planti patates, però després les volen repartir ells. En fi, que si a Trotski el van assassinar per denunciar els que van trair la revolució i actuaven com a propietaris, puc assegurar que en aquests partits, on militen Yolanda Díaz, l’advocat Asens, la Sra. Colau, etc., sortirien molts voluntaris per anar a Mèxic a intentar silenciar Trotski, si fos viu.

«La terra és de l’Estat. El pagès hi planta patates; per tant, les patates són meves, perquè jo soc l’Estat. I soc tan demòcrata que me’n vaig però em quedo.»

La maldestra ingenuïtat del processisme és el «finis cataloniae»

La revolta d’Urquinaona l’octubre de 2019. [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Xavier Borràs.]

No deixa de sorprendre’m —tot i que ja no hauria de ser així— la maldestra ingenuïtat del processisme, que és un corrent sorgit de la convergentada, una fugida endavant electoral d’Artur Mas, que va servir, bàsicament, per acabar del tot amb l’independentisme, tal com molt pocs ja van advertir al seu moment i tal com s’han encarregat de confirmar els funcionaris dels altres partits «independentistes», a més de Junts, doncs, ERC i la CUP.

La feina és feta i reblada pel propi Govern regional, pel Parlament regional i per la policia regional (dita Mossos d’Esquadra [i ja ho hem dit tot]), que no són res més que institucions rescatades pels hereus del franquisme durant la transició espanyola, és a dir, el transfranquisme. Aquest Govern, Parlament i policia han apallissat i enviat als jutjats milers d’independentistes.

L’engany a què es va sotmetre el poble alçat en democràcia plena els dies 1r i 3r d’octubre de 2017 ho demostra fefaentment, tant com la repressió exercida pels aparells de l’Estat: policia, guàrdia civil, jutges, fiscals i, és clar, mitjans de comunicació (tots subvencionats), aleshores i els anys posteriors, fins avui, demà i passat demà. Igual com va passar (salvant les distàncies) durant la guerra d’agressió contra Catalunya quan, fossin estalinistes o faistes, van estroncar les ànsies de llibertat del Principat quan ho teníem a tocar, amb el poble alçat en armes i l’economia, la sanitat i l’escola cada cop més col·lectivitzades, poant en l’arrelament dels antics comunals i les constitucions catalanes.

En l’endemig, hem perdut bous i esquelles: la llengua, cada cop amb menys parlants, baquetejada per jutges, polítics, professors i fins i tot el darrer nouvingut; el neoesclavisme, mal dit immigració (o encara més mal dit, migració, que no deixa de ser una migradesa), acollit com si aquí poguéssim fer pans de les pedres, per a major glòria de l’aristocàrnia globalista del porc o del turisme de borratxera o sexe forasenyat; la sanitat, convertida en un forat negre, que l’únic que produeix són malalts crònics; l’escola, abandonada i sotmesa, arreu dels països catalans, al cavernisme espanyolista; l’habitatge, a preus de luxe i sense cap intent de resolució real; els pagesos i ramaders, sotmesos a la «subvencionitis» i als preus que marquen des de despatxos foscos a la UE; el medi, ofegat per l’emergència climàtica, ja amb els índexs de temperatura que s’havien d’assolir el 2040 i sense que les administracions no solament no hi facin res sinó que impedeixin burocràticament l’extensió popular de les energies netes; el jovent, desesmat, amb alts índexs de suïcidi, sense esperances per a un món millor; els salaris i el cost de viure, que cada dia són més lluny els uns de l’altre…

Un panorama, doncs, que, lluny de treure’n l’entrellat, cada cop s’enfosqueix més i dibuixa un país no ja derrotat, sinó a la deriva cap a l’abisme de la desaparició.

Però, tot i això, encara em sorprenc. L’últim parany (perquè això és, sempre, el que ens para l’Estat): l’amnistia. De veritat, de què ens han d’amnistiar? Si jugues amb el dret penal de l’enemic i les forces vives que el sostenen, amb els Borbons al capdavant, te l’aniran endinyant tant si vols com si no, amb amnistia o sense.

S’ha de ser, efectivament, maldestrament ingenu per creure’s res d’aquest estat neofranquista. Cal recordar que un cop acabada la guerra d’agressió (1936-1939) no es va signar cap pacte de rendició, amb què aquella contesa ha tingut continuïtat des del 1r d’abril de 1939, durant tota la postguerra i fins ara mateix.

Pretendre que l’odi visceral de Castella (ara dita Espanya) contra els catalans arreu es resoldrà amb un referèndum, un pacte fiscal o una amnistia és més que ser ingenu, és ser col·laborador (de grat i per a les bicoques) de l’enemic.

Postdata: m’assabento que el Consell del Plenari Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, el passat 28 de juny, per unanimitat, atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat al grup editorial barceloní Planeta, fundat pel franquista José Manuel Lara a punta de pistola (que és l’eina que feia servir a les impremtes de Barcelona per requisar-los paper i fer el seu imperi). tal com ja vaig explicar en aquest article a Mèdia.cat l’octubre de 2013.

El més greu és que aquesta unanimitat inclou els qui es fan dir sobiranistes al consistori comtal: Junts, ERC i els Comuns.

José Manuel Lara Hernández va ser membre de la Legió durant la Guerra Civil i va participar a l’ocupació de Barcelona amb el «tercio fascista» del general Yagüe, «el carnisser de Badajoz».

Si els suposadament ‘nostres’ es dediquen a enaltir aquesta editorial bastida corruptament i armada, ja està tot dit. I que encara hi hagi «independentistes» que, un altre cop ingènuament, confiï en aquesta classe política (és a dir, els voti i perpetuï en les bicoques) és la confirmació que vivim una derrota absoluta en tots els fronts.