Els resultats electorals fan que alguns que defensen la democràcia com un sistema de participació popular muntin espectacles que no podem veure ni al Cirque du Soleil. Després de fitxar per Esquerra, Tomàs Molina va explicar en una entrevista al diari Ara que continuaria treballant a TV3 però que no sortiria més a la pantalla: «Divendres passat va ser l’últim», va dir taxatiu.
L’home no surt diputat al Parlament Europeu, però li prometen que a la segona part de la legislatura el BNG li cedirà la plaça a Estrasburg. Més: ara, Tomàs Molina manifesta: «Tornaré a fer pantalla (a TV3), no crec que els espectadors em vegin ara d’una altra manera». Però… aquest senyor fa el que vol a TV3, que paguem tots plegats?
La senyora de Sumar, que es va dedicar a les purgues típiques del centralisme democràtic, diu que deixa la direcció del partit degut al mal resultat electoral, però no deixa el Gobierno. Trampa, trampa, trampa!
Lev Trotski va escriure La revolució traïda, on explicava que els administradors es convertirien en propietaris, com passa cada dia amb les polítiques de Sumar, Podem i tots els que menyspreen els esforços dels altres i els roben els beneficis. Volen que el pagès planti patates, però després les volen repartir ells. En fi, que si a Trotski el van assassinar per denunciar els que van trair la revolució i actuaven com a propietaris, puc assegurar que en aquests partits, on militen Yolanda Díaz, l’advocat Asens, la Sra. Colau, etc., sortirien molts voluntaris per anar a Mèxic a intentar silenciar Trotski, si fos viu.
«La terra és de l’Estat. El pagès hi planta patates; per tant, les patates són meves, perquè jo soc l’Estat. I soc tan demòcrata que me’n vaig però em quedo.»
La revolta d’Urquinaona l’octubre de 2019. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Xavier Borràs.]
No deixa de sorprendre’m —tot i que ja no hauria de ser així— la maldestra ingenuïtat del processisme, que és un corrent sorgit de la convergentada, una fugida endavant electoral d’Artur Mas, que va servir, bàsicament, per acabar del tot amb l’independentisme, tal com molt pocs ja van advertir al seu moment i tal com s’han encarregat de confirmar els funcionaris dels altres partits «independentistes», a més de Junts, doncs, ERC i la CUP.
La feina és feta i reblada pel propi Govern regional, pel Parlament regional i per la policia regional (dita Mossos d’Esquadra [i ja ho hem dit tot]), que no són res més que institucions rescatades pels hereus del franquisme durant la transició espanyola, és a dir, el transfranquisme. Aquest Govern, Parlament i policia han apallissat i enviat als jutjats milers d’independentistes.
L’engany a què es va sotmetre el poble alçat en democràcia plena els dies 1r i 3r d’octubre de 2017 ho demostra fefaentment, tant com la repressió exercida pels aparells de l’Estat: policia, guàrdia civil, jutges, fiscals i, és clar, mitjans de comunicació (tots subvencionats), aleshores i els anys posteriors, fins avui, demà i passat demà. Igual com va passar (salvant les distàncies) durant la guerra d’agressió contra Catalunya quan, fossin estalinistes o faistes, van estroncar les ànsies de llibertat del Principat quan ho teníem a tocar, amb el poble alçat en armes i l’economia, la sanitat i l’escola cada cop més col·lectivitzades, poant en l’arrelament dels antics comunals i les constitucions catalanes.
En l’endemig, hem perdut bous i esquelles: la llengua, cada cop amb menys parlants, baquetejada per jutges, polítics, professors i fins i tot el darrer nouvingut; el neoesclavisme, mal dit immigració (o encara més mal dit, migració, que no deixa de ser una migradesa), acollit com si aquí poguéssim fer pans de les pedres, per a major glòria de l’aristocàrnia globalista del porc o del turisme de borratxera o sexe forasenyat; la sanitat, convertida en un forat negre, que l’únic que produeix són malalts crònics; l’escola, abandonada i sotmesa, arreu dels països catalans, al cavernisme espanyolista; l’habitatge, a preus de luxe i sense cap intent de resolució real; els pagesos i ramaders, sotmesos a la «subvencionitis» i als preus que marquen des de despatxos foscos a la UE; el medi, ofegat per l’emergència climàtica, ja amb els índexs de temperatura que s’havien d’assolir el 2040 i sense que les administracions no solament no hi facin res sinó que impedeixin burocràticament l’extensió popular de les energies netes; el jovent, desesmat, amb alts índexs de suïcidi, sense esperances per a un món millor; els salaris i el cost de viure, que cada dia són més lluny els uns de l’altre…
Un panorama, doncs, que, lluny de treure’n l’entrellat, cada cop s’enfosqueix més i dibuixa un país no ja derrotat, sinó a la deriva cap a l’abisme de la desaparició.
Però, tot i això, encara em sorprenc. L’últim parany (perquè això és, sempre, el que ens para l’Estat): l’amnistia. De veritat, de què ens han d’amnistiar? Si jugues amb el dret penal de l’enemic i les forces vives que el sostenen, amb els Borbons al capdavant, te l’aniran endinyant tant si vols com si no, amb amnistia o sense.
S’ha de ser, efectivament, maldestrament ingenu per creure’s res d’aquest estat neofranquista. Cal recordar que un cop acabada la guerra d’agressió (1936-1939) no es va signar cap pacte de rendició, amb què aquella contesa ha tingut continuïtat des del 1r d’abril de 1939, durant tota la postguerra i fins ara mateix.
Pretendre que l’odi visceral de Castella (ara dita Espanya) contra els catalans arreu es resoldrà amb un referèndum, un pacte fiscal o una amnistia és més que ser ingenu, és ser col·laborador (de grat i per a les bicoques) de l’enemic.
Postdata: m’assabento que el Consell del Plenari Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, el passat 28 de juny, per unanimitat, atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat al grup editorial barceloní Planeta, fundat pel franquista José Manuel Lara a punta de pistola (que és l’eina que feia servir a les impremtes de Barcelona per requisar-los paper i fer el seu imperi). tal com ja vaig explicar en aquest article a Mèdia.cat l’octubre de 2013.
El més greu és que aquesta unanimitat inclou els qui es fan dir sobiranistes al consistori comtal: Junts, ERC i els Comuns.
José Manuel Lara Hernández va ser membre de la Legió durant la Guerra Civil i va participar a l’ocupació de Barcelona amb el «tercio fascista» del general Yagüe, «el carnisser de Badajoz».
Si els suposadament ‘nostres’ es dediquen a enaltir aquesta editorial bastida corruptament i armada, ja està tot dit. I que encara hi hagi «independentistes» que, un altre cop ingènuament, confiï en aquesta classe política (és a dir, els voti i perpetuï en les bicoques) és la confirmació que vivim una derrota absoluta en tots els fronts.
Tots aquells que vàrem ser educats en la tradició judeocristiana sabem que els conflictes dels humans tenen el seu origen en la ingesta d’una poma prohibida.
Tots sabem que l’expulsió del paradís va ser causada per la transgressió dels nostres primers pares a la única ordre donada per Déu: la de no menjar de «l’arbre del bé i del mal».
Només havien d’abstenir-se’n per tenir la vida solucionada, però…
— Què dius què no puc fer?
Les conseqüències ja les sabem:
— Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front… Pariràs els fills amb dolor….
Ara, també sabem que això només és un mite per a explicar el pas d’uns homínids instal·lats en la despreocupació i feliç ignorància (dedicats a la caça i recol·lecció dels aliments que la mare natura els oferia), temptats per la curiositat i la imaginació, a desenvolupar la cultura agrícola ramadera, on tot requereix un esforç i planificació continuada abans d’aconseguir el benefici de la collita.
Es calcula que aquest canvi es va produir fa uns 10.000 anys. I es pot dir que amb ell va començar la història.
Òbviament la poma és només «el cos —simbòlic— del delicte». Representa la transgressió que suposa deixar d’estar sotmès als vaivens i capricis de la natura per a decidir personalment el propi futur preveient-ne i modificant-ne les condicions.
Des d’aleshores, els canvis han estat infinits, les civilitzacions s’han menjat les unes a les altres i els conflictes humans no han deixat de multiplicar-se, tot transformant el món a la nostra conveniència.
Malgrat tot el que hem après, moltes coses de la natura se’ns escapen i durant segles hem continuat utilitzant els mites per a explicar-ne els mecanismes, cosa que ha costat no poques vides d’aquells que pretenien modificar aquestes visions arcaiques.
Així i tot, a poc a poc, gràcies a uns quants visionaris, s’ha anat traient l’entrellat d’alguns d’aquests mecanismes.
En un moment determinat, de nou una poma va servir d’inspiració. Podríem dir que va marcar el pas definitiu de la cultura mítica, al racionalisme científic.
Quan Newton, estimulat per la caiguda d’una poma, va preguntar-se sobre la dinàmica d’aquest fet, va dur-lo a calcular les lleis de la gravitació universal, que serien la bases del moviment i de la mecànica clàssica.
Des de llavors, els humans ens hem regit per aquestes lleis i la visió mecanicista de l’univers ha fet de la terra el que és ara.
A partir d’aquell moment, a tot allò que era mogut per la força de la sang, del vent o de l’aigua, s’hi han sumat els motors de vapor, d’explosió o les nuclears.
Tot i que el món ja està col·lapsat per les màquines, els residus i la demografia, no hem estat capaços de satisfer la demanda.
Igual com la primera poma va expulsar-nos del paradís, el moviment que va desfermar la segona amenaça de fer-nos fora de la terra.
N’hi ha una tercera, però que fa anys que va aparèixer: és aquella que figura en molts dels ordinadors.
Un altre cop, el símbol de la poma ha estat el desencadenant d’un canvi transcendental a la humanitat.
Els sistemes informàtics han transformat totes les formes de producció i la manera de viure dels humans.
Els ordinadors han permès passar de la física newtoniana a la física quàntica. Que la comunicació vagi de manera instantània a qualsevol lloc del planeta, sense haver de dependre de desplaçaments materials.
Que els virus es comportin més com el gat de Schrödinguer (poden estar vius i morts alhora), que no pas com la poma de Newton. Que puguin manifestar-se a diversos llocs alhora, en lloc d’haver de viatjar en vaixell com les pestes medievals.
Que degut a això els humans puguem ser controlats i estabulats tal com ja fa anys que fem amb els animals. Que la nostra existència personal i els nostres drets civils depenguin d’estar connectats a un mòbil, que puguem estar vius, però civilment morts.
Potser encara no en som prou conscients, però aquesta tercera poma, al contrari que la primera —que expulsant-nos del paradís ens feia lliures— ens està convertint en animals de laboratori. Aïllats i desconfiant els uns dels altres, terroritzats per una amenaça divina omnipresent i invisible.
En política és bo no improvisar de manera continuada, perquè denota una manca de preparació en els temes a tractar; de vegades és un recurs, però no es suficient. Per prendre decisions cal saber que un dibuix té conseqüències econòmiques i jurídiques. Caldrà tenir en compte en una infraestructura —en aquest cas, ferroviària de mercaderies— el següent ordre de vicissituds:
Oportunitat
L’Avanç de Pla Territorial Parcial del Penedès té l’oportunitat de fer-nos veure els dos traçats previstos: un, des de l’estació de Sant Vicenç de Calders (el Vendrell) col·locant un tercer fil a la via actual, passant pel Vendrell, Bellvei, Castellet i la Gornal, l’Arboç, els Monjos, Vilafranca, la Granada i fins a Martorell. I l’altra en l’Eix Transversal, tramitat el 2007 i aprovat el 2010 pel Departament de Territori de la Generalitat, per les localitats de Lleida, Mollerussa, Tàrrega, Igualada, Martorell i Barcelona (port). Preveient també una variant des d’Igualada, Manresa, Vic, Girona, Figueres i França. Ara ens toca decidir.
Un Penedès o un altre
És obvi que si la solució és que passi pel cor de la Vegueria a tocar dels creixements normals dels municipis —sense deixar plusvàlues en el territori, com fins ara— i sense protegir el Penedès vitivinícola amb el seu paisatge, serà un Penedès o un altre.
Feina feta i voluntària
Una comissió de l’Associació Pro Vegueria Penedès, formada per Josep Solé (Anoia), Txus Magallón (Alt Penedès), Jesús Teran (Garraf), Jordi Sánchez Solsona(Baix Penedès) i comandats pel President Jordi Cuyàs (Vilafranca) ens vàrem posar a treballar. Això ha comportat reunions amb experts, responsables del Departament de Territori, alcaldes, consells comarcals, etc. Amb un propòsit, arribar a un consens polític territorial.
La bona política, la del pacte, el consens
Felicitats a tothom els que han fet possible l’acord, però la feina continua. Cal veure dibuixat l’acord en els planejaments i també l’acord de totes les administracions que calgui per poder, ara sí, presentar-ho a Brussel·les i que es realitzi el corredor Mediterrani amb el consens dels territoris. La UE preveu que el 2030 estigui fet.
La definició de la política, de la bona política, és l’art del possible i no de l’impossible, no perdem més temps.
«La festa de Sant Joan», pintura de Jules Breton. [Foto: Museu d’Art de Fliadèlfia.][Un article de Glòria Fluvià.]
Per què els catalans encenem falles i fogueres per Sant Joan? Què simbolitza el foc de Sant Joan?
En temps primitius l’imaginari de la civilització rural contava que en la religió proto-basca, que va ser el sistema religiós majoritari al Pirineu des de l’època neolítica (5000 aC – 3000 aC) fins a l’evangelització medieval (1000 dC), a l’alba, les dones i els homes vivien en la tenebra, atemorits pels dimonis, que dominaven sobre els tenebrosos boscos d’aquella era fosca, Gavekoak (l’obscuritat de la nit, que simbolitzava l’imperi de la mort). Llavors, van implorar a Ama-Lur (la Mare-Terra) la llum, que equilibrés les forces entre el mal (Gavekoak) i el bé (totes les criatures del bosc, les grans i les petites). I Ama-Lur els va regalar Ilargia (la Lluna).
Però, la penombra d’Ilargia no impedia que els dimonis continuessin campant lliurement, atemorint totes les criatures del bosc i impedint que es consolidés la vida. La llum que projectava Ilargia no era suficient i, de nou, van implorar a Ama-Lur una mica més de claror. Ama-Lur es va compadir d’aquelles criatures atemorides i els va regalar Eguzki (el Sol). L’arribada d’Eguzki representaria la fi de l’era fosca, del terror, i l’inici de l’era lluminosa, Egunekoak (la claror del dia, que simbolitzava l’imperi de la vida i l’expansió a través dels temps).
Però Ama-Lur no confiava en aquelles temoroses criatures. Perquè no oblidessin mai d’on venien (d’aquella tenebrosa Era Fosca) els va imposar un cicle diari de claror i de foscor, i un cicle anual de vida i de mort. L’estiu representava l’imperi d’Egunekoak, amb tots els seus valors inherents: claror, vida, escalfor, passió, generació d’aliments, reproducció dels humans i dels ramats… Egunekoak representava la plenitud, la victòria sobre la fam, sobre el fred, sobre les malalties, sobre l’acció dels depredadors; en definitiva, la victòria sobre la mort.
Cap a l’any 1000, la Catalunya Vella, la dels darrers comtes carolingis i la dels primers comtes independents, era una societat bàsicament pagana. Els orígens de l’evangelització, iniciada quan l’imperi romà havia adoptat la religió cristiana (segles IV i V), només havia tocat les elits urbanes. Durant l’etapa visigòtica posterior (segles V a VIII), el cristianisme s’acabaria imposant gairebé en totes les capes socials urbanes. Però el majoritari món rural (les tres quartes parts de la població) continuaria professant les creences ancestrals.
En aquell escenari social i cultural, rural i agrari, el calendari de festes estava construït a partir del relat cosmogònic ancestral. I el solstici d’estiu (el llindar d’entrada a l’estació de la plenitud) se celebrava amb l’encesa de falles i fogueres. Aquell foc s’encenia la nit de la jornada del solstici, i la claror de les flames que esqueixaven la foscor simbolitzava el pacte ancestral amb Ama-Lur i el triomf sobre Gavekoak i l’imperi dels dimonis de la mort (la fam, el fred, les malalties, els depredadors). Les falles i les fogueres del solstici d’estiu eren l’element principal d’una celebració que rememorava l’inici de l’Era de la Llum, Egunekoak, que havia consagrat la vida.
La festa del solstici d’estiu era una de les celebracions més importants de l’Europa pagana. Representava el llindar a l’Era de la Llum, d’un segon naixement. I l’èxit de la tasca evangelitzadora d’aquell extens i poblat món rural radicaria en la suplantació dels espais de culte. En aquell punt del calendari on se celebrava una gran festivitat pagana, l’Església hi situava una important festivitat cristiana. La festa del solstici —la del nou naixement— va ser suplantada per la de sant Joan Baptista.
Durant els segles medievals, el poder va tolerar la permanència de certes manifestacions paganes, que conviurien amb la progressiva evangelització del conjunt de la societat. Una d’aquestes manifestacions seria l’encesa de falles i fogueres a la nit del solstici d’estiu. La Nit de Sant Joan, els masos, els pobles i les viles de la Catalunya baix-medieval encenien fogueres de llum que trencaven la foscor de la nit. A poc a poc, aquella tradició deixaria de ser el relat cosmogònic. Però es mantindria com una tradició viva i festiva, i la conquesta i colonització catalanes de les Balears (1229-1287) i del País Valencià (1232-1305) la portaria arreu dels nous territoris.
Sovint, els misteris són considerats com el nucli fonamental del cristianisme, segons el qual Déu és alhora Déu pare, Déu fill i Déu esperit. La vida dels creients està plena de misteris. Entendre les monges de l’Adoració Perpètua o la vida dels monjos de Montserrat també és un misteri. Segurament vivim en el misteri des del dia del nostre naixement.
El meu avi, el meu pare i la meva mare van néixer en temps de la monarquia dels Borbó, van passar un temps en una república per acabar en una dictadura i, oh, misteri!, per tornar a la monarquia dels Borbó. Els de la meva generació, només dictadura – Borbó + Borbó. Els misteris sempre són violents. Sigui a la creu o al misteri de la justícia reprimint els que no volen creure en els misteris, costa d’entendre que la humanitat, per acabar tots morts, ho compliquem tant i organitzem misteris per a tot.
Com s’han fet rics Felipe González, Aznar i tants i tants polítics de les portes giratòries? Això no és un misteri, però que continuïn saquejant, sí. De fet, jo crec que els misteris, de manera misteriosa, es posen d’acord per continuar aplicant permanentment un 155 gens misteriós però aplaudit amb les orelles fins i tot per polítics republicans i també independentistes. I això sí que és un misteri.
Molts locals es poden convertir en habitatge. [Foto: bysincro.com.][Un article de Jordi Sánchez.]
Portem uns anys (des de 2007) amb una forta crisi econòmica de la qual encara no ens hem recuperat. Un dels sectors més afectats és el de l’habitatge. Aquesta crisi ha posat sobre la taula el debat de si podem transformar locals comercials en planta baixa, en habitatges o zones comunes del mateix edifici, ja que alguns plans municipals d’urbanisme no preveuen aquests canvis d’ús.
Això succeeix en els barris de major densitat en la tipologia plurifamiliar. És així per diverses raons: creixement de la població i manca d’habitatge, sobretot de lloguer; també, l’obligació de tenir un parc d’habitatges que compleixi amb el decret d’habitabilitat; mesures de prevenció amb les barreres arquitectòniques per a un ampli sector de les persones amb discapacitats, ja que ’habitatge en planta baixa sempre aporta millores a aquests col·lectius.
Actualment, els canvis en les activitats econòmiques estan deixant molts locals sense ús que difícilment es llogaran de nou. En urbanisme també hi ha errors; veiem de vegades promocions noves amb locals en planta baixa que després resten tancats anys i panys.
Demanar individualment una llicència municipal per a canviar l’ús d’un local pel d’habitatge, implica tramitar una modificació puntual per a un sol cas, amb el que comporta d’endarreriment, abans no se n’obté la llicència municipal.
Solució
La solució és fer una modificació puntual de totes aquelles zones que l’estudi municipal indiqui. Això permetria que una vegada aprovada la modificació, els particulars podrien fer un tràmit més fàcil.
Una vegada obtinguda la llicència municipal, caldria inscriure aquest canvi en el Registre de la Propietat i en el Cadastre.
Reflexió
Si es vol tenir ciutats amb el model dels 15 minuts (tot més a prop), és evident que els barris han de tenir els usos necessaris —això ja és més llarg d’explicar pels darrers canvis que avui té la societat, com els que possiblement vindran—, però avui és avui i amb petites modificacions podem alleugerir el carregós procés de l’administració, és a dir fer-ho més fàcil.
«Les arts plàstiques són les arts que permeten donar forma a una idea, fer-la visible o palpable, a partir d’un material i unes eines. Tradicionalment. l’art es dividia en el que s’anomenaven belles arts (pintura, escultura, arquitectura) i les arts menors o arts aplicades, representades per treballs artesanals com el gravat i orfebreria. Amb el temps aquesta classificació va resultar insuficient per abastar les noves formes artístiques que van anar sorgint.» [Extret de l’article de la Viquipèdia «Arts plàstiques».]
Però avui no vull parlar de les arts plàstiques, sinó del plàstic en general, és a dir, el conjunt de materials als quals ens referim quan diem que quelcom està fet de plàstic.
Tot i que ara sembli que el plàstic sempre ha estat aquí, personalment encara conservo memòria del primer objecte que vaig veure fet d’aquest material. Era una xapa de color groc, com una moneda, que les ampolles de lleixiu (encara de vidre) duien sobre el tap (de suro). I a sobre —com encara ara els vins— duia una caputxa de plom que embolcallava tot el coll de l’ampolla. Aquesta xapa no tenia cap altra funció que la promocional, servia per aconseguir descomptes en una nova compra de lleixiu. Això era als anys cinquanta del segle passat. No cal dir que, des de aleshores, el plàstic ho ha empastifat tot…, i no sols l’ampolla.
«El mot plàstic deriva del mot llatí plasticus, que al seu torn prové de les paraules gregues πλαστικός (plastikos) i πλαστός (plastos), que fan referència a la mal·leabilitat, la capacitat de ser modelat per tal de donar-li qualsevol forma física (pel·lícules, fibres, tubs, ampolles, caixes, …), utilitzant diferents mètodes (fusió, extrusió, pressió …). La paraula es va utilitzar originalment com adjectiu per denotar un cert grau de mobilitat i facilitat per adquirir certa forma, sentit que es conserva en el terme plasticitat.» [Extret del mateix article de la Viquipèdia. I continua:]
»Els primers plàstics eren materials creats a partir de substàncies naturals d’origen biològic, com per exemple proteïnes de l’ou o de la sang, que són polímers orgànics. A partir proteïnes de la llet, com la caseïna, tractades amb sosa càustica es van desenvolupar materials que imitaven les propietats de les banyes del bestiar. Els primers plàstics sintètics com el cautxú, la nitrocel·lulosa, el col·lagen o la galalita, foren el resultat de la transformació química de substàncies naturals, que més tard serien complementades amb molècules sintètiques per obtenir substàncies com la baquelita, la resina epoxi, el clorur de polivinil, o el polietilè.
»Durant el segle XIX el desenvolupament dels plàstics es va accelerar gràcies al descobriment de la vulcanització per Charles Goodyear, un procediment per obtenir materials termoestables a partir del cautxú natural. Alexander Parkes va inventar el 1862 la parkesina, el primer plàstic fet per l’home. El primer plàstic totalment artificial va ser la baquelita, descoberta i comercialitzada per Leo Hendrik Baekeland el 1907, que era un tipus de plàstic barat, no inflamable i polivalent que va ser força popular. Al llarg del segle XX l’ús del plàstic es va fer extremadament popular i va arribar a substituir altres materials tant dins l’àmbit domèstic com l’industrial.»
Ja veieu, doncs, que la cosa ve de lluny. Però, va ser a partir de mitjan segle XX que la producció va sortir de mare. Bona part del objectes domèstics que fins aquell moment es feien de ceràmica, porcellana o metall, van passar a fer-se amb plàstic. No discutirem, és clar, els avantatges pel que fa a la durabilitat i la resistència als elements respecte als materials tradicionals; però, ja estem veient com aquests mateixos avantatges són la causa dels seus inconvenients: No hi ha manera de destruir-los. Hem trencat el cicle natural dels objectes i han esdevingut vampirs. Són àliens que valent-se dels nostres cossos s’infiltren arreu, al món urbà, al rural, als mars i a les muntanyes, tot apoderant-se cada dia de més territori. Ni tan sols es poden cremar, perquè contaminen encara més (¿recordeu com l’àcid que destil·lava el monstre Àlien perforava les cobertes de la nau?).
De veritat algú pensa que reciclant-lo ens n’alliberarem?
Ni tan sols deixant de fabricar-los ho aconseguiríem; però és que tampoc ningú no es planteja aquesta possibilitat. Potser un dia aparegui algun bacteri que se n’alimenti, però encara que passés, ja tindríem el planeta embolcallat totalment de plàstic com qualsevol dels productes que surt dels supermercats. Només caldrà que dugui imprès en algun lloc l’etiqueta de «producte reciclable».
Constantment, a les excavacions arqueològiques, es desenterren restes de ceràmica i metalls, objectes utilitzats pels nostre ancestres, que ens serveixen per saber com vivien, de què s’alimentaven i que els ocupava i preocupava. Cap d’aquests objectes, però, té la durabilitat que tenen els plàstics. Per molt anys que durin acaben dissolent-se en el territori, dificultant els estudis sobre el passat.
Els arqueòlegs del futur en canvi, si n’hi ha, sembla que ho tindran força més fàcil amb nosaltres, perquè encara que una bona part es degradi en micro-partícules indestriables, l’obsolescència programada proveeix tal quantitat de productes rebutjables que fan que la seva «supervivència» sobre el territori sigui massiva. Potser en lloc de la Terra, caldrà anar pensant a posar-li al planeta el nom de «Plàstic».
Tot això ho hem aconseguit en menys de cent anys. I ara ens volen convèncer que reciclant ho podrem arreglar ?
Durant mil·lennis la humanitat ha utilitzat objectes de tota mena que li servien per a les seves activitats, tot arribant a perfeccionar les tècniques més diverses que van derivar en tota la varietat d’arts, oficis i artesanies. Potser el més semblant al que es fa amb els plàstics era el que es feia amb el fang. L’ofici de ceramista podria ser equiparable, pel que fa al procés plàstic (en el sentit de donar forma), al que es fa amb els materials plàstics actuals. La diferència és que el primer forma part de la naturalesa —és Terra— mentre que el segon és de naturalesa mutant. És un monstre… perdoneu, ja sé que ara no és políticament correcte utilitzar aquesta paraula i hauria de dir que té «capacitats diverses». Però, com que ens referim a objectes i materials, podríem admetre el concepte de «versàtils», encara que la capacitat (relativa al cap) no veig que hi sigui. I, vist el que hem vist, començo a tenir dubtes que els humans, en general, en tinguem (de cap).
¿Cal recordar, també, que hi ha materials explosius que s’anomenen plàstics? De fet una de les utilitats que es va donar a les baquelites (a part d’aparells com màquines de fotografiar o telèfons) va ser la de fer bombes de mà, en aquest cas per a la forma exterior, tot fent de contenidor de l’explosiu.
Amb la mateixa facilitat que ens van convèncer de la utilitat dels plàstic sense que ens adonéssim de les conseqüències, ens poden fer colar els arguments més pelegrins, ja que és evident que la humanitat està empeltada de la mateixa ductilitat de qualsevol material «plàstic». N’hi ha prou que ens «escalfin» una miqueta per donar-nos la forma que més convingui (d’aquí el concepte de «societat líquida»).
I ara, que ja estem en el món de la intel·ligència artificial (AI) podem començar a imaginar robots amb cos de plàstic, fets per impressores 3-D, proveïts de cervells d’explosius plàstics per ser activats segons programes «intel·ligents», fets a imatge i semblança dels creadors humans que —encara— són fets de materials tradicionals com esquelets de calç i cervells dúctils —plàstics— de proteïnes i matèria grisa…, si bé en ple procés de reciclatge perquè no hi hagi diferències entre uns i altres. I tots, la terra, les plantes, els animals i les persones, esdevindrem àliens sintètics: fets de plàstic.
I els nostres primers pares seran la Barbie i en Ken. Perquè «life in plastic is fantastic».
