Reflexions d’un gandul fracassat. Llibraires

[Text de Eduard Garrell]

Atès que els espanyols es prenen la llicència de batejar la seva fira internacional del llibre amb el nom del déu romà Liber, que té cura de les vinyes, la verema i d’allò que se’n deriva, jo em permetré la impudícia, sense prèvia libació, d’anomenar llibraires aquells que, com el boletaires, furguen entre la fullaca per trobar el bolet, o el llibre, cobejat.

A Catalunya hi ha més d’una quarantena de fires de llibres, gairebé totes d’àmbit local i dirigides al públic general, amb finalitat d’exhibició i de promoció cultural i econòmica d’editors i llibreters, i hi predominen els llibres nous i generalistes, tot i que n’hi ha de temes específics, com la del Còmic, del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, la infantil de Mollerussa, etc.

De fet, totes tenen en comú el tret que s’assemblen a una gran llibreria convencional i s’hi expressa clarament la doble condició del llibre com a bé econòmic i cultural.

De fires d’àmbit nacional, deixant de banda Sant Jordi com la més consolidada, el 1937 es va substituir el Dia del Llibre per la Fira del Llibre, que es va celebrar amb gran èxit durant tres dies, del 3 al 5 de juny. El 1938 es torna al format del Dia del Llibre d’una sola jornada. Del 1942 al 1945 es torna fer un intent de fira de tres dies, sense continuïtat.

L’altra atzarosa Fira del Llibre de Barcelona es va iniciar el 1977 i durà 25 anys al passeig de Gràcia, fins al 2001, i va reaparèixer a Montjuic fins al 2007. El poc suport del públic, i sobretot del sector editorial, va sentenciar de mort aquell intent de Fira del Llibre en català i castellà.

El 1983 naixia, a l’estació de Sants, la Setmana del Llibre en Català, gràcies a la Cambra del Llibre.

La Setmana, al llarg de la seva trajectòria, s’ha celebrat els mesos de febrer o març i, finalment, a mitjan setembre. Aquestes dates no coincideixen amb la febrada de l’aparició de  novetats per Sant Jordi, per Nadal o per les vacances, i semblaria que el febrer i el setembre, després de Nadal i al començament de curs, no són les millors dates per als compradors, però tot i així la Setmana complia una altra funció molt important per als editors, els llibreters i els llibraires: a més de promoure les novetats i reedicions, servia per liquidar fons i restes d’edicions que havien quedat en un racó de magatzems i rebotigues; llibres que, malgrat el seu interès, havien estat desplaçats de les taules i les lleixes dels llibreters per novetats més comercials i, sovint, per manca d’espai.

A la Setmana s’hi veien aparèixer any rere any lectors àvids de la troballa del llibre que se’ls havia escapat de les mans, de la sorpresa, del petit tresor. Era un temps en què per comprar un llibre calia anar a la llibreria o trobar-lo a la biblioteca. La primera ubicació de la Setmana, l’estació central Barcelona-Sants, facilitava que hi arribessin fàcilment lectors d’arreu de Catalunya, especialment de llocs endèmicament orfes de llibreries, com ho són encara les terres de Lleida i de l’interior de Tarragona.

La Setmana del Llibre en Català sembla que encara no ha trobat el seu lloc d’encaix a la ciutat de Barcelona, i no pas per deixadesa dels seus organitzadors. Va néixer a l’estació de Sants amb la vocació de ser una fira no només barcelonina, va passar per l’estació de França (1989) i va romandre setze  anys a les Drassanes, un espai tancat on calia anar expressament. Finalment, el 2006 aconsegueix instal·lar-se a la plaça de Catalunya, botó de roda del país i centre simbòlic de la nació catalana, però només s’hi queda fins al 2007.

Aquell any, amb Ferran Mascarell a la conselleria de Cultura, Jordi Martí a l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i Joan Clos a l’alcaldia, van decidir que, seguint la consigna de Jordi Martí, “cal arrancar aquesta crosta catalanista del centre de la ciutat”, una ciutat que ja començava a ser castissa, mestissa, promíscua i multicultural i cada cop més allunyada de la seva capitalitat. La primera proposta va ser portar-la als terrenys del fracassat Fòrum Universal de les Cultures, val a dir, al Camp de la Bota, d’infausta memòria.

La proposta fou rebutjada frontalment per tot el sector, però el propòsit del consistori d’amputació cultural ha persistit tossudament al llarg dels successius governs d’esquerres.

La Setmana va de Sant Cugat a la Ciutadella, a l’avinguda de la Catedral i, finalment, s’arracona al Moll de la Fusta.

La Setmana del Llibre en Català ha sobreviscut fins avui gràcies a l’esforç, la imaginació i la tenacitat del sector i dels seus organitzadors.

Aquest 2024 la celebració de la Copa Amèrica ha fet que recuperés centralitat a l’avinguda de Lluís Companys (estació del Nord). Els llibraires han passat de 60.000 a més de 100.000 i les vendes han augmentat un 20 %.

“El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors” (Francesc Pujols)

 

Sobre l’amor romàntic

[Un article d’Helena Bonals.]

Una d’aquelles situacions incòmodes, un xic esperpèntiques, que et pots trobar a la vida seria el que ens explicava el director de la coral on vaig començar a anar als vint anys. La coral es deia, i es diu encara, Elisard Sala, en honor d’un music amb una cançó que sempre m’ha arribat tant com la frase que diu “portem tanta boira als ulls, sentim tanta covardia”. Aquest músic va morir jove d’un accident, crec recordar, i la seva dona, al cap d’un temps, “va refer la seva vida”. A això em vull referir. Als actes de record del músic, ella hi assistia amb la nova parella. Us adoneu de la delicada situació? On és l’amor etern? En aquesta vida, com a mínim, costa de trobar.

Tot i això, ens continuen arribant cançons com One d’U2, i ens continuen meravellant obres com Retorn a Brideshead. I “Romeu i Julieta hauria de ser la formació sentimental de tots els joves”, deia Pla; aquell Shakespeare que hauríem de tenir superat i que continua sent actual, perquè voldríem que les nostres relacions fossin com les de les seves obres.

Podem continuar creient en el gran amor, o en “com sobreviure a un gran amor sis vegades”, que deia l’obra de Racionero? El que sí que és veritat és que això del “poliamor” no sol ser l’habitual; en tot cas, la majoria de les persones no fan coincidir dos amors en el temps, sempre estimen cada vegada per separat.

Però quan encara n’estàs, del noi que t’ha deixat, no t’agrada de sentir res, com m’ha dit alguna vegada algú, “per un altre”. On és l’amor fet desig i voluntat, que no pertany a un món de pur joc, que defensa Salvador Oliva al pròleg de Nit de Reis? I el que en diu la seva protagonista, que és el més sublim que he llegit mai sobre com arribar al cor d’una dona. És veritat que tots mentim, però que quan mentim, “ho fem especialment sobre l’amor”, he llegit una altra vegada. Doncs, si és així, que ens diguin mentides, moltes mentides, que això és un caramel que no fa doldre mai a ningú.

Timbaler del Bruc

[Un article de Nan Orriols.]

 

Durant la Guerra del Francès, amb el seu timbal i ajudat pel sometent que coneixia el terreny, Isidre Lluçà i Casanoves —fill de Santpedor com l’entrenador del Manchester City, Pep Guardiola— va vèncer l’exèrcit francès. Una divisió francesa de 3.800 homes en va perdre més de 400 i van ser perseguits en direcció a Esparreguera. La llegenda explica que els francesos, en sentir el timbal d’Isidre Lluçà, van creure que s’enfrontaven a un exèrcit molt superior. Amb els meus amics d’escola i amb la família sempre comentàvem que, si el timbaler del Bruc s’hagués tocat els pebrots i s’hagués oblidat de portar el timbal, ara seríem francesos.

Pedro Sánchez, nascut a Madrid, polític que sempre ha cobrat de l’erari públic, no té timbal però es dedica a l’encanteri de serps amb resultats excel·lents. Ara, donat que els jutges se li resisteixen, perquè el poder judicial encara és més del règim del 1939 que el mateix PSOE, vol aprovar lleis de transparència per tal que dels mitjans de comunicació se’n conegui la propietat, les subvencions que cobren i la publicitat institucional que reben. Fum, fum, fum. I, tot, perquè van acusar la seva esposa, Begoña Gómez, de tràfic d’influències.

Llavors, el president Sánchez, molt enfadat, va començar a parlar de la «máquina del fango», després de prendre’s unes vacances de cinc dies per reflexionar si valia la pena continuar fent política en aquest país on tot són fake news i punyalades per l’esquena. Amb actitud ferma va agafar el tambor i els bastons i va començar la seva lluita contra el món sencer; i es va inventar una llei que parlés de regeneració democràtica, sense recordar els espionatges amb el sistema Pegasus contra polítics catalans, ni les notícies falses inventades per la policia patriòtica i els mitjans de comunicació franquistes que van acusar els presidents Pujol i Mas, Xavier Trias i qualsevol polític independentista.

Begonya Gómez, intocable. El PSOE, intocable. I a tots els que «quieren romper España» se’ls aplica la «ley de fugas» i la de «vagos y maleantes». Per al PSOE, la comissaria de via Laietana és el temple de la regeneració democràtica, mentre el ministre Marlaska brama: «Lástima que no se pudiera detener a Puigdemont». Sí, «atado y bien atado».

L’administració pública

 

[Un article de Jordi Sánchez.]

D’on venim

Venim d’un temps que fent cua a qualsevol oficina de l’administració pública, de vegades em trobava que em deien «vuelva usted mañana», i després d’una hora havia de tornar al despatx, sense haver pogut tramitar un expedient i havent-hi de tornar un altre dia.

Aquest exemple, i d’altres, ens indiquen d’on venim, però cal preguntar-se: ara estem millor? Sóc d’una generació que ha viscut molts canvis. És cert que hem guanyat amb tecnologia que facilita, i molt, la feina, però no hem guanyat, ans el contrari, en els processos ni en el tracte amb l’administrat. El darrer caos és el de la «cita prèvia». Penso que tota persona que vulgui i pugui treballar a l’administració pública (i a la privada, també) ha de tenir algunes virtuts: l’actitud, la capacitat d’atendre les feines amb empatia i bona cara, especialment en aquells llocs de treball que tracten amb el públic… Els recursos humans poden ajudar-nos a seleccionar els llocs de treball.

Conseqüències

El món està dominat pel capital, però l’actualitat és que intervenen més i més els robots suplint mà d’obra. Hi ha un problema amb els robots: no tenen ni ànima ni empatia i, probablement, ni la capacitat d’anul·lar el «vuelva usted mañana».

Portem 45 anys de democràcia i pel que fa a com està organitzada l’administració estem molt pitjor, això és evident. La conseqüència és que aquest món tant rabiosament econòmic, cada vegada vol i exigeix més rapidesa en els tràmits i amb seguretat jurídica; això implica necessàriament bona organització tecnològica, simplicitat en els tràmits, anul·lar el que és innecessari i més eficiència. El diner és poruc i, si no som àgils, se’n va cap un altre lloc.

Què fer ?

He sigut aprenent (ofici) de delineant de construcció en despatxos d’arquitectura, professional liberal, empresari, funcionari d’urbanisme i polític (alcalde i president comarcal del Baix Penedès). Aquest recorregut crec que em permet donar opinió del que estic escrivint, perquè he viscut els canvis per a donar testimoniatge del que dic.

Se’n recorden de polítics de màxima responsabilitat dient la frase «hacer la reforma de la función pública»? Doncs, és inapel·lable crear un debat seriós de veritat per posar-nos al dia.

Apliquem millor empatia i bon tracte, reduïm terminis i documentació.

Tothom hi ha d’aportar el millor. No val a dir que ja s’ho faran, perquè si no és fa res hi perdem tots. No es poden malgastar ni temps ni costos.

Així ho veig.

On rau la bellesa?

Improvisation 7-1, Wassily Kandinsky.

[Un article d’Helena Bonals.]

A la carrera, un professor de poesia anglesa ens va dir que la negació del món material és pròpia dels bojos. El mateix professor que també ens va preguntar «Per què escriure un poema d’amor si mentrestant pots estar cardant?». Suposo que el tipus de bogeria de la qual ens parlava seria la d’un personatge com Don Quixot, que Kundera afirmava que era verge. Que em recorda el Goethe que en va ser, de verge, fins als quaranta anys.

Jo en dec ser, de boja, després de força anys d’existència, sense tenir massa por de la solitud, tan necessària per poder viure acompanyada, ni de mostrar horror vacui en els meus dissenys minimalistes, en el meu capteniment, en la meva personalitat.

Com es manifesta això? Potser en el fet que sempre he cregut que la millor manera de posseir una obra d’art no és tenint-la penjada a la paret de casa, ni fotografiant-la d’esquitllentes en un museu, ni tenint-la impresa en un paper. L’únic que ens cal és saber veure-la, entrar-hi espontàniament, que deia Espinàs, fer-ne una lectura que quedi sempre en el teu interior.

Per això també, haver vist la pel·lícula d’un llibre, saber-ne el final, o que te ‘n facin spoilers, no fa pas que els autèntics lectors deixin de desitjar llegir l’obra que n’és a l’origen. Perquè sempre vols saber-ne més, del que estimes.

Recordo d’haver llegit El llibre del desassossec, de Pessoa, amb deler mentre el tenia agafat de la biblioteca, i en com el vaig abandonar un cop l’havia comprat. Així passa quan et tenen, que deixen de voler-te, sempre he pensat. Sobretot si ets dona.

De la mateixa manera, jo estimo molt, i encara més i tot, quan faig meus els versos de Margarit:

«Estimar és ser distant,
l’amor és ser estranger.»

Perquè això és darrere tot el que sempre he escrit, és allò que em mou, el que crec amb vehemència, alhora que amb matisos. Cadascú és sempre cadascú.

 

 

El Porró

[Un article de Glòria Fluvià.]

Tot i que el porró ens l’hem fet nostre tal com diu el refrany, «Qui el porró no sap alçar, no és bon català», no es coneix exactament quin n’és l’origen.

Joan Amades (1890-1959), etnòleg i folklorista, situa l’origen del porró en una mena de copa amb forma de banya com la que es veu en el Tritó romà. Els romans tenien el costum de beure en una banya d’animal, tant la feien servir de got com per beure a galet i sembla que d’aquí va aparèixer el porró, una fusió entre un got i una ampolla. El mot porró podria derivar-se del llatí porrum, que vol dir all porro, recordant la forma que té aquest all en forma de bulb.

Comenta Amades que cap al 1908 els esperantistes catalans van enviar un porró als de la Sorbona de París i la sorpresa «no tingué límits; tothom qui tractà de beure es tacà i l’admiració fou gran quan el nostre company va refilar una tirada. El porró fou posat al lloc de més distinció i de més honor de l’entitat».

Continua Amades. «És costum de mesurar el temps que dura una tirada de vi. Hom sol servir-se de cançons adients al cas i molt xiroies. Així que hom agafa el porró, els companys, a cor, es posen a cantar; quan arriben a la darrera nota, el qui beu ha d’abaixar el porró, cedir-lo al seu company i afegir-se de seguida al cor, que reprèn la canç».

Hi ha documentada una cançó, el «Ball del Porró», de la qual n’ha fet una versió actual el grup Randellaires. Amades descriu al Diccionari de la Dansa i al Costumari un ball del porró a Torelló, a Sant Feliu de Torelló i a Sant Pere de Torelló en el qual un noi dansava amb un porró al cap i una noia se li apropava amb una coca, en menjaven i el noi li oferia un traguet, sense deixar de ballar i sense que caigués el porró! Tot seguit sortien més noies, fins que s’acabava el vi…, o el porró queia.

Antigament, es feien tant de vidre com de terrissa, el més antic és de vidre, data del segle XIV i es conserva al monestir de Santa Maria de Poblet.

Al segle XVIII a Catalunya hi havia una gran producció de porrons de vidre, arribant fins i tot a competir amb el cristall de Bohèmia; per això era considerat un objecte de luxe. Més tard, al segle XIX la tradició de beure amb porró va passar al món de pagès. A totes les cases hi havia un porró ple de vi per a quan hi arribava la gent del camp amb set. A començaments del segle XX en qualsevol llar catalana hi havia un porró. La gent comprava el vi a granel i el consumia amb el porró.

A l’N-II, al pas per Abrera, hi havia uns quants restaurants de carretera en què paraven a dinar els camioners i, també, els turistes que anaven a visitar Montserrat. Era costum oferir vi de franc al viatger que pogués aixecar el porró amb una mà. En principi, només hi havia un hostal que tenia un porró a la porta amb aquesta oferta. Molt aviat un altre local va posar-hi dos porrons i un altre es va fer famós, com el restaurant dels Tres Porrons. Fins i tot n’hi va haver un altre amb quatre porrons. Aquesta tradició es va perdre amb la construcció de l’actual A-2, els vehicles ja no passaven per l’interior de la població i de mica en mica es va perdre aquest costum.

Hi ha uns quants refranys adreçats al porró: «Beure amb porró, no fa senyor“. “Qui beu amb porró no beu tant i beu millor» o… «Qui amb porró beu son vi, bevedor fi».

Tornant a Joan Amades, comenta els tipus de porrons amb els seus respectius noms: quan el porró passa de dos litres de capacitat se l’anomena porrona, porró de taverna, porró garber o porró segador per dur al camp dins un cistell amb palla o sense; porró pescador, amb la base molt ampla per a evitar que es tombi fàcilment; el porró valona per l’acabat pla del broc gros com la forma de les ales d’un barret; el porró valencià, amb el coll recte i el galet molt corbat; la panxa saragossana o porró aragonès, el porró de coll tort…

Finalment, cal comentar que la decadència del porró s’inicia als anys seixanta amb l’aparició del plàstic, que arracona el vidre gràcies a una més gran resistència. La popularització del consum de vi embotellat contribueix, finalment, que el porró perdi terreny.

 

El «concert» del Titànic i la Cosa Nostra

Salvador Illa junt amb els dirigents de Ciudadanos durant la manifestació espanyolista del 8 d’octubre de 2017 a Barcelona.

[Un article de Xavier Borràs.]

Conta la malaurada història del transatlàntic RM Titànic (abismat durant la nit del 14 al 15 d’abril de 1912) que els vuit membres de l’orquestra Wallace Hartley Band van continuar tocant llurs instruments als salons de primera classe mentre el vaixell s’enfonsava (no en va sobreviure cap, per cert). M’ha vingut al cap la imatge del Titànic aquests dies que el «procés» kafkià dels soi-disants independentistes arriba al fons del tot, com els músics del Titànic, ara tractant que la gent senti, i escolti, la rocambolesca peça d’un «concert» (econòmic) que Esquerra ven a la seva militància (la meitat de la qual viu de la morma de les paguetes, la Cosa Nostra) per a fer president de la Generalitat Salvador Illa, ultraespanyolista i ultracatòlic capdavanter de la sucursal dels neofalangistes del PSOE al nostre país.

Si algú hagués dissenyat l’estratègia (i la tàctica) que ens han menat fins aquí, fins aquest finis cataloniae, no ho hauria pogut fer millor per acabar amb la lluita per la llibertat. Tots i cadascun dels «músics» han fet el seu paper, sigui de cagacalces (mentre abrandaven la «massa»), sigui d’amorosos rosegaaltars; tots han actuat pel bé sempitern d’Espanya. Ara, que teníem l’oportunitat que solament governés la tropa unionista d’«esquerres» (els neofalangistes que dèiem, inclosos els perniciosos Comuns, amb el suport del PP), a la ‘pobra’ exiliada Marta Rovira, retornada expressament per aital fet, no se li acut cap altra facècia que fer president un dels cacics del 155. A canvi de què: doncs, a banda de la continuïtat de la Cosa Nostra, també pel xantatge via enregistraments del programa espia Pegasus que els té a tots, totes i totis agafats per l’ouera.

Mon pare, ben jove jo, ja ens explicava que el que li caldria arrencar d’una vegada per totes a la política catalana era la «crosta del franquisme», és a dir, la insuportable ferum de la mediocritat, els endollats, els alcavots i encobridors de tota classe i condició, suportats per les nissagues familiars i adlàters, que solament aspiren a perpetuar el seu poder per a entorpir, anorrear (o subvencionar i fer callar) qualsevol camí que no sigui el de la submissió al capital i l’Estat.

Evidentment, la crosta no solament no ha desaparegut sinó que s’ha estès per totes les capes de la societat i ha produït una raça d’escurçons que, a través dels partits (instrumentals), perpetua llur poder i estén la malura, finalment, entre els més joves i suposadament abrandats (tots els partits, fins i tot la CUP o AC, que també xumen de la mamella pública…, sí, Puigdemont inclòs, tot i la legitimitat que encara intenta preservar).

Amb tota aquesta mala peça al teler, sentir l’admirat (cantant) Lluís Llach (president de l’ANC), somicant que estiguem alerta i a punt (per si Esquerra fa president el corrupte Illa). I jo em pregunto: alerta i a punt per a fer exactament què: prendre el poder?; apallissar els dirigents que ens han dut fins aquest atzucac?; adquirir tiracòdols i pistoles d’aigua?

Si anàvem pel pedregar, acabarem tots trinxats.

 

Déu és de dretes

Si vas néixer per fer de martell…

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Vagi per endavant que em refereixo a la idea de Déu que ens hem fet els humans, no al que pugui haver-hi de transcendent rere aquest concepte.

Que sigui de dretes no és només perquè aquells que l’invoquen siguin els d’aquesta tendència política, sinó que l’estructura mateixa de verticalitat jeràrquica que en dimana constitueix la raó fonamental de l’existència de la dreta (per la qual cosa seria més correcte dir «vertical» a la dreta i «horitzontal» a l’esquerra).

El poder i la voluntat divins són els arguments dels quals es val la dreta per constituir-se en transmissors d’aquest poder i voluntat, tot erigint-se en els seus representants legals sobre la terra. Ells s’atribueixen l’encàrrec d’interpretar-ne els desitjos, ordres i preceptes, i aplicar-los sobre els seus congèneres a través d’una estructura jeràrquica vertical.

La verticalitat té una importància capital, ja que és l’oposat a l’horitzontal. Vertical és alló que ve de dalt i s’imposa damunt del que és quotidià, pla, continu i sense relleu ni diferenciació. La verticalitat trenca aquesta continuïtat, marca un punt de ruptura en ella, sol ser imprevisible i inapel·lable, «és la voluntat de Déu»…, o d’aquells que el representen.

No és debades que el corrent elèctric manifesta aquestes diferències, pot ser contínu o altern. El primer flueix com un riu, el segon s’acumula en pantans (oscil·la) per poder-se beneficiar de la potència retinguda. La gestió d’aquestes oscil·lacions ( ja sia d’energia, de capitals o de masses d’individus) és en el que sol especialitzar-se la dreta, ja que ho porta incorporat als gens. Mentre que l’esquerra, que parteix de la igualtat i pretén garantir-la, no pot proposar, i encara menys imposar, cap gestió de fluxos sense contradir-se.

A un déu, un Déu veritable, igual que al sol, no se’l pot mirar a la cara, perquè et fulmina. Per aquest mateix raonament molts reis de l’antigor no permetien que cap dels vassalls els mirés l’esguard sota pena de mort. Així és com s’imposa l’estructura jeràrquica: «pel temor a Déu», «perquè Déu ho vol», sense arguments ni raons.

La mateixa impotència que hom sent davant els desastres naturals, la mort d’un parent o un amic (sempre se’n van els millors, se sol dir), és el que sent el ciutadà enfront de les imposicions del poder terrenal. Per més que pretenguin justificar-se apel·lant al bé comú, les arbitrarietats manifestes, els capricis o els interessos dels seus representants, deixen ben clar que només s’acullen al dret diví que els proporciona el càrrec (que, en la pràctica i en llenguatge planer, equival a «per collons»).

Parlem, doncs, del poder en la seva manifestació més essencial. El poder incontestable i sense remissió. En conseqüència, plegar-se als seus designis, ha de tenir també, per pura lògica, els seus beneficis i avantatges per als qui s’hi sotmeten. Doncs, és fàcil, per a qui té el poder, afavorir els seus lacais; en tant que aquest accepten les penes imposades pel senyor com a cosa inevitable i, també, estant menys disposats a rebel·lar-se.

Així, no és d’estranyar, pel que fa a organització i repartiment de beneficis, que sigui normalment la dreta qui s’emporti el gat a l’aigua. Que equival a dir que «déu els afavoreix». Com no han de tenir adeptes?

Qui s’atreveix a oposar-se a quelcom tan contundent com el poder de Déu?

Un fet que explica perquè «l’esquerra», sovint no sap abstenir-se de fer servir els mateixos mitjans.

Hi ha, no obstant, a la mateixa tradició simbòlica, un personatge redemptor. Perquè si «Déu és de dretes», el seu fill, com passa sovint a les millors famílies, l’hi ha sortit contestatari. Jesucrist «només pot ser d’esquerres». Sí, la criatura es rebel·la i no vol seguir la tradició familiar (la dels déus). Baixa a la terra (a l’horitzontalitat) i es dilueix entre la massa humana (es fa home). Nega la singularitat de la seva herència (el «vostè no sap amb qui està parlant»), renúncia a ser còmplice del poder, recupera la innocència i se sacrifica, posant així en evidència les arbitrarietats d’aquest poder sempre que penalitza a un innocent.

Perquè l’esquerra és (o hauria de ser) allò que es resisteix al «perquè sí». La que es negui a erigir castells i estructures verticals. És la que comparteix, en lloc d’acumular. La que busca l’horitzó. La que mai no es planta. La que és lliure. No té llinatge…, ni deutes, ni vassallatges.

El poble baix, la negació mateixa de qualsevol protagonisme… Allò que no és.

Amb això no vull dir que hagin de desaparèixer les estructures verticals, ja que també tenen la seva funció —la de marcar el territori,la  d’assenyalar els camins, la d’estimular el creixement—, ja que serveixin per aquest menester; si bé, no s’hauria d’oposar mai a l’horitzontalitat, a la fluïdesa, fins al punt d’oposar-se a qualsevol iniciativa o moviment.

Hauria de ser una fita, no una estacada.

Prou en tenim amb els fenòmens incomprensibles i imprevisibles que el déu transcendent ens envia, com per afegir-n’hi més, fabricats per homes amb ínfules de divinitat.

Així, quan la dreta divinitza a Crist, torna a clavar-lo a la creu, el col·loca en vertical…, al temps que el manté amb els braços oberts. La pura contradicció que la creu manifesta.

Per això l’esquerra (des de l’horitzontalitat) ha de ser capaç de mirar els representants del poder a la cara. De respondre a les seves esfinxs i demostrar la seva falsia («no saben el que es fan»), tot comprovant que no poden fulminar-nos amb la mirada. Podran, tal vegada, ordenar que siguem executats, però aleshores es veurà que són els seus lacais (els de baix) i no pas els seus llamps allò que ens fulmini. Cosa que posa en evidència la seva pròpia impotència. I, així, simplement deixant de creure-hi (atès que allò que els sosté és la fe), la seva divinitat s’esquerda.

I, el que queda, és la innocència.