Illa i Junqueras aconseguiran l’objectiu d’acabar amb el president Puigdemont? [Foto: Arxiu LR.][Un article de Jordi Sánchez.]
Ja fa temps que admiro la política anglesa des de molts aspectes: la representació directa i, sobretot, quan han de fer el canvi de primer ministre i nou govern. És del tot admirable que siguin capaços de fer-ho en 24 hores.
Ja sé que algú em pot dir que Bèlgica, amb una monarquia constitucional federal, van estar 650 dies de desgovern i no va passar res, perquè les regions i els ajuntaments ja gestionaven el país.
Dic això perquè el nostre estimat país, Catalunya, porta un temps que déu n’hi do. Estem en un bon embolic i per tenir un nou govern cal que els partits que el poden fer estiguin per la feina. Ara mateix, alguns d’ells estan exclusivament jugant a les seves estratègies partidistes.
El cert és que la classe política va en una direcció i la societat en un altra. Als empresaris els tràmits els martiritzen. Els treballadors, desbordats amb l’habitatge, la mobilitat, la carestia de la vida i els impostos, que fan que arribar al cap del mes cada vegada sigui més difícil.
Què es pot fer?
Catalunya està en un moment complicat. Els grans canvis pengen d’un fil, el camí de la independència s’ha allunyat (una cosa és el que vull i l’altra és com ho faig), però per jugar al billar a tres bandes cal saber-ne. Hi ha tres opcions per a un nou govern:
Tripartit PSC + ERC + Comuns.
Junts + ERC+ CUP.
Noves eleccions catalanes.
Pel que fa a l’1, és notori, que ERC està en el pitjor moment per prendre decisions.
Al 2 no sumen i, en tot cas, el PSC s’hauria d’abstenir. Junts pot voler utilitzar la força dels 7 diputats en el Congrés per desestabilitzar el govern actual i així aconseguir el govern de la Generalitat.
Me n’he deixat una quarta: que l’actual president del Govern, Pedro Sánchez, ens torni a sorprendre convocant unes noves eleccions generals.
Calendari
En el millors dels casos, és molt possible que a Catalunya la interinitat del govern en funcions perduri fins a finals d’any; si és així, això té conseqüències. En un vocabulari general la frase és «fins que no hi hagi un nou govern, no prenem decisions».
Conclusió
Tots tenim responsabilitats, els polítics també. En democràcia, com l’esport, es pot guanyar, perdre o empatar, però sempre per jugar has de conèixer bé amb qui t’enfrontes, senzillament per muntar l’estratègia. Sense estratègia pots fer el ridícul i això Catalunya no s’ho pot permetre.
Qui guanyi aquesta partida, que comenci aprovant una llei electoral i que els canvis siguin com els anglesos, en 24 hores.
Camp de xufa a tocar de l’ermita de Vera, València. [Foto: JoanBanjo/Viquipèdia.][Un article de Glòria Fluvià.]
Som estiu, dies calorosos que ens passem amb begudes refrescants. Hi ha molta varietat al mercat, una d’aquestes begudes és l’orxata de xufles, feta de xufes, aigua i sucre, tot i que originalment es feia amb ordi.
Segons s’ha pogut saber, els orígens de la xufla provenen de l’època prehistòrica. Més endavant va ser de les primeres plantes cultivades per l’home i s’han trobat textos on egipcis, perses i àrabs ja n’eren coneixedors i la feien servir per a usos digestius i desinfectants, consumida per les seves propietats medicinals.
A la península Ibèrica hi va arribar a través de les invasions àrabs i va ser al País Valencià on aquesta planta va donar més fruit i es va mostrar més fèrtil a causa del clima i la humitat. És per aquest motiu que la xufa està més lligada a les terres del sud. Es prenia en forma de beguda i l’anomenaven “llet de xufes”.
Quan Castella va envair Llatinoamèrica van portar-ne la planta, però no en abundància, per poder-la cultivar. És per això que feien orxata amb arròs, ametlles, blat i altres cereals. De fet, avui en dia l’orxata a Llatinoamèrica és una beguda molt popular.
Segons conta la llegenda, l’origen del nom orxata prové de l’època del rei Jaume I, que quan va tastar aquesta beguda per primera vegada va demanar què era i la jove que li havia servit li va respondre que era llet de xufa; llavors, el rei li va contestar: «Això és or, xata», aquest joc de paraules va donar nom a l’orxata.
Com sol succeir amb les llegendes hi ha una altra versió que parla del seu origen a partir de dos idiomes diferents, el llatí i l’italià. Pot provenir del terme d’Itàlia “orzata”, que, al seu torn, procedia d’hordeata, concepte llatí. Aquesta paraula significa «feta amb orç», i es refereix a la manera com es preparava l’orxata en els seus inicis.
Algunes de les curiositats interessants sobre la xufla:
La xufa ha estat trobada en tombes i sarcòfags egipcis. En aquella època, es considerava aquest aliment com un menjà de faraons.
L’Horta Nord de València és l’única zona on es cultiva. De fet, en aquesta zona hi ha 16 localitats en les quals el 90% de les xufes tenen el segell de denominació d’origen.
La paraula orxata no és només aliment, sinó que s’utilitza per a nom de cançons i grups. Com el cas de la banda Orxata Sound System. Vampire Weekend va titular una de les seves lletres amb la denominació d’aquest aliment, i fins i tot, King Àfrica va titular una de les seves composicions «Horchata de Chufa».
No només es pot fer orxata amb la xufa, i beure-la, sinó que hi ha una gran quantitat de coses que es poden fabricar amb aquest material. Un exemple són els cosmètics: sabons, gels de bany…
La xufla és considerada com un element afrodisíac. El Centre Nacional per a la Informació Biotecnològica (NCBI) dels EUA va concloure, després de provar aquesta substància en ratolins, que mostraven un major rendiment sexual. I l’any 2011 un article científic expressava que l’orxata funcionava com a estimulant.
L’acte més corrupte, miserable i contra el canvi climàtic que es pot fer és investir Salvador Illa com a «155» president de la Generalitat. Pel que llegeixo, sembla que els corruptes —en tots els sentits— Marta Rovira, Oriol Junqueras, els consellers d’ERC i el president Aragonès estan disposats a acceptar les promeses del PSOE i Comuns per tal de no repetir les eleccions.
Després de la «merda» que va sortint d’Esquerra, forçar com sigui aquesta investidura és un acte tan repugnant com tots els sermonets que ens vol vendre Marta Rovira des que va tornar del «terrible» exili a Suïssa.
Fotomuntatge que s’ha viralitzat a les xarxes socials.
En realitat, no suporten l’existència del president Puigdemont. El somien com un fantasma que voldrien mut i empresonat, perquè no pogués ni acostar-se al Parlament de Catalunya. Espero que les bases d’ERC siguin valentes i foragitin d’una vegada aquesta direcció del partit tan corrupta.
Oriol Junqueras ha predicat sempre que «el junquerisme és amor». És un barrut. Només li diré que molts catalans practiquem l’amabilitat per principi. L’amabilitat és gratis. Ara bé, la imbecil·litat surt molt cara i la paguem tots plegats. I avui, PSOE, ERC i Comuns són imbècils; alguns, fins i tot consagrats. Si us plau, torneu a casa i tanqueu-vos al quarto de pensar. Cent anys o més.
Concentració a Vic davant la seu d’ERC en protesta contra el pacte del 155. [Foto: Pep Marin.]
Els resultats electorals fan que alguns que defensen la democràcia com un sistema de participació popular muntin espectacles que no podem veure ni al Cirque du Soleil. Després de fitxar per Esquerra, Tomàs Molina va explicar en una entrevista al diari Ara que continuaria treballant a TV3 però que no sortiria més a la pantalla: «Divendres passat va ser l’últim», va dir taxatiu.
L’home no surt diputat al Parlament Europeu, però li prometen que a la segona part de la legislatura el BNG li cedirà la plaça a Estrasburg. Més: ara, Tomàs Molina manifesta: «Tornaré a fer pantalla (a TV3), no crec que els espectadors em vegin ara d’una altra manera». Però… aquest senyor fa el que vol a TV3, que paguem tots plegats?
La senyora de Sumar, que es va dedicar a les purgues típiques del centralisme democràtic, diu que deixa la direcció del partit degut al mal resultat electoral, però no deixa el Gobierno. Trampa, trampa, trampa!
Lev Trotski va escriure La revolució traïda, on explicava que els administradors es convertirien en propietaris, com passa cada dia amb les polítiques de Sumar, Podem i tots els que menyspreen els esforços dels altres i els roben els beneficis. Volen que el pagès planti patates, però després les volen repartir ells. En fi, que si a Trotski el van assassinar per denunciar els que van trair la revolució i actuaven com a propietaris, puc assegurar que en aquests partits, on militen Yolanda Díaz, l’advocat Asens, la Sra. Colau, etc., sortirien molts voluntaris per anar a Mèxic a intentar silenciar Trotski, si fos viu.
«La terra és de l’Estat. El pagès hi planta patates; per tant, les patates són meves, perquè jo soc l’Estat. I soc tan demòcrata que me’n vaig però em quedo.»
La revolta d’Urquinaona l’octubre de 2019. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Xavier Borràs.]
No deixa de sorprendre’m —tot i que ja no hauria de ser així— la maldestra ingenuïtat del processisme, que és un corrent sorgit de la convergentada, una fugida endavant electoral d’Artur Mas, que va servir, bàsicament, per acabar del tot amb l’independentisme, tal com molt pocs ja van advertir al seu moment i tal com s’han encarregat de confirmar els funcionaris dels altres partits «independentistes», a més de Junts, doncs, ERC i la CUP.
La feina és feta i reblada pel propi Govern regional, pel Parlament regional i per la policia regional (dita Mossos d’Esquadra [i ja ho hem dit tot]), que no són res més que institucions rescatades pels hereus del franquisme durant la transició espanyola, és a dir, el transfranquisme. Aquest Govern, Parlament i policia han apallissat i enviat als jutjats milers d’independentistes.
L’engany a què es va sotmetre el poble alçat en democràcia plena els dies 1r i 3r d’octubre de 2017 ho demostra fefaentment, tant com la repressió exercida pels aparells de l’Estat: policia, guàrdia civil, jutges, fiscals i, és clar, mitjans de comunicació (tots subvencionats), aleshores i els anys posteriors, fins avui, demà i passat demà. Igual com va passar (salvant les distàncies) durant la guerra d’agressió contra Catalunya quan, fossin estalinistes o faistes, van estroncar les ànsies de llibertat del Principat quan ho teníem a tocar, amb el poble alçat en armes i l’economia, la sanitat i l’escola cada cop més col·lectivitzades, poant en l’arrelament dels antics comunals i les constitucions catalanes.
En l’endemig, hem perdut bous i esquelles: la llengua, cada cop amb menys parlants, baquetejada per jutges, polítics, professors i fins i tot el darrer nouvingut; el neoesclavisme, mal dit immigració (o encara més mal dit, migració, que no deixa de ser una migradesa), acollit com si aquí poguéssim fer pans de les pedres, per a major glòria de l’aristocàrnia globalista del porc o del turisme de borratxera o sexe forasenyat; la sanitat, convertida en un forat negre, que l’únic que produeix són malalts crònics; l’escola, abandonada i sotmesa, arreu dels països catalans, al cavernisme espanyolista; l’habitatge, a preus de luxe i sense cap intent de resolució real; els pagesos i ramaders, sotmesos a la «subvencionitis» i als preus que marquen des de despatxos foscos a la UE; el medi, ofegat per l’emergència climàtica, ja amb els índexs de temperatura que s’havien d’assolir el 2040 i sense que les administracions no solament no hi facin res sinó que impedeixin burocràticament l’extensió popular de les energies netes; el jovent, desesmat, amb alts índexs de suïcidi, sense esperances per a un món millor; els salaris i el cost de viure, que cada dia són més lluny els uns de l’altre…
Un panorama, doncs, que, lluny de treure’n l’entrellat, cada cop s’enfosqueix més i dibuixa un país no ja derrotat, sinó a la deriva cap a l’abisme de la desaparició.
Però, tot i això, encara em sorprenc. L’últim parany (perquè això és, sempre, el que ens para l’Estat): l’amnistia. De veritat, de què ens han d’amnistiar? Si jugues amb el dret penal de l’enemic i les forces vives que el sostenen, amb els Borbons al capdavant, te l’aniran endinyant tant si vols com si no, amb amnistia o sense.
S’ha de ser, efectivament, maldestrament ingenu per creure’s res d’aquest estat neofranquista. Cal recordar que un cop acabada la guerra d’agressió (1936-1939) no es va signar cap pacte de rendició, amb què aquella contesa ha tingut continuïtat des del 1r d’abril de 1939, durant tota la postguerra i fins ara mateix.
Pretendre que l’odi visceral de Castella (ara dita Espanya) contra els catalans arreu es resoldrà amb un referèndum, un pacte fiscal o una amnistia és més que ser ingenu, és ser col·laborador (de grat i per a les bicoques) de l’enemic.
Postdata: m’assabento que el Consell del Plenari Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, el passat 28 de juny, per unanimitat, atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat al grup editorial barceloní Planeta, fundat pel franquista José Manuel Lara a punta de pistola (que és l’eina que feia servir a les impremtes de Barcelona per requisar-los paper i fer el seu imperi). tal com ja vaig explicar en aquest article a Mèdia.cat l’octubre de 2013.
El més greu és que aquesta unanimitat inclou els qui es fan dir sobiranistes al consistori comtal: Junts, ERC i els Comuns.
José Manuel Lara Hernández va ser membre de la Legió durant la Guerra Civil i va participar a l’ocupació de Barcelona amb el «tercio fascista» del general Yagüe, «el carnisser de Badajoz».
Si els suposadament ‘nostres’ es dediquen a enaltir aquesta editorial bastida corruptament i armada, ja està tot dit. I que encara hi hagi «independentistes» que, un altre cop ingènuament, confiï en aquesta classe política (és a dir, els voti i perpetuï en les bicoques) és la confirmació que vivim una derrota absoluta en tots els fronts.
Tots aquells que vàrem ser educats en la tradició judeocristiana sabem que els conflictes dels humans tenen el seu origen en la ingesta d’una poma prohibida.
Tots sabem que l’expulsió del paradís va ser causada per la transgressió dels nostres primers pares a la única ordre donada per Déu: la de no menjar de «l’arbre del bé i del mal».
Només havien d’abstenir-se’n per tenir la vida solucionada, però…
— Què dius què no puc fer?
Les conseqüències ja les sabem:
— Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front… Pariràs els fills amb dolor….
Ara, també sabem que això només és un mite per a explicar el pas d’uns homínids instal·lats en la despreocupació i feliç ignorància (dedicats a la caça i recol·lecció dels aliments que la mare natura els oferia), temptats per la curiositat i la imaginació, a desenvolupar la cultura agrícola ramadera, on tot requereix un esforç i planificació continuada abans d’aconseguir el benefici de la collita.
Es calcula que aquest canvi es va produir fa uns 10.000 anys. I es pot dir que amb ell va començar la història.
Òbviament la poma és només «el cos —simbòlic— del delicte». Representa la transgressió que suposa deixar d’estar sotmès als vaivens i capricis de la natura per a decidir personalment el propi futur preveient-ne i modificant-ne les condicions.
Des d’aleshores, els canvis han estat infinits, les civilitzacions s’han menjat les unes a les altres i els conflictes humans no han deixat de multiplicar-se, tot transformant el món a la nostra conveniència.
Malgrat tot el que hem après, moltes coses de la natura se’ns escapen i durant segles hem continuat utilitzant els mites per a explicar-ne els mecanismes, cosa que ha costat no poques vides d’aquells que pretenien modificar aquestes visions arcaiques.
Així i tot, a poc a poc, gràcies a uns quants visionaris, s’ha anat traient l’entrellat d’alguns d’aquests mecanismes.
En un moment determinat, de nou una poma va servir d’inspiració. Podríem dir que va marcar el pas definitiu de la cultura mítica, al racionalisme científic.
Quan Newton, estimulat per la caiguda d’una poma, va preguntar-se sobre la dinàmica d’aquest fet, va dur-lo a calcular les lleis de la gravitació universal, que serien la bases del moviment i de la mecànica clàssica.
Des de llavors, els humans ens hem regit per aquestes lleis i la visió mecanicista de l’univers ha fet de la terra el que és ara.
A partir d’aquell moment, a tot allò que era mogut per la força de la sang, del vent o de l’aigua, s’hi han sumat els motors de vapor, d’explosió o les nuclears.
Tot i que el món ja està col·lapsat per les màquines, els residus i la demografia, no hem estat capaços de satisfer la demanda.
Igual com la primera poma va expulsar-nos del paradís, el moviment que va desfermar la segona amenaça de fer-nos fora de la terra.
N’hi ha una tercera, però que fa anys que va aparèixer: és aquella que figura en molts dels ordinadors.
Un altre cop, el símbol de la poma ha estat el desencadenant d’un canvi transcendental a la humanitat.
Els sistemes informàtics han transformat totes les formes de producció i la manera de viure dels humans.
Els ordinadors han permès passar de la física newtoniana a la física quàntica. Que la comunicació vagi de manera instantània a qualsevol lloc del planeta, sense haver de dependre de desplaçaments materials.
Que els virus es comportin més com el gat de Schrödinguer (poden estar vius i morts alhora), que no pas com la poma de Newton. Que puguin manifestar-se a diversos llocs alhora, en lloc d’haver de viatjar en vaixell com les pestes medievals.
Que degut a això els humans puguem ser controlats i estabulats tal com ja fa anys que fem amb els animals. Que la nostra existència personal i els nostres drets civils depenguin d’estar connectats a un mòbil, que puguem estar vius, però civilment morts.
Potser encara no en som prou conscients, però aquesta tercera poma, al contrari que la primera —que expulsant-nos del paradís ens feia lliures— ens està convertint en animals de laboratori. Aïllats i desconfiant els uns dels altres, terroritzats per una amenaça divina omnipresent i invisible.
En política és bo no improvisar de manera continuada, perquè denota una manca de preparació en els temes a tractar; de vegades és un recurs, però no es suficient. Per prendre decisions cal saber que un dibuix té conseqüències econòmiques i jurídiques. Caldrà tenir en compte en una infraestructura —en aquest cas, ferroviària de mercaderies— el següent ordre de vicissituds:
Oportunitat
L’Avanç de Pla Territorial Parcial del Penedès té l’oportunitat de fer-nos veure els dos traçats previstos: un, des de l’estació de Sant Vicenç de Calders (el Vendrell) col·locant un tercer fil a la via actual, passant pel Vendrell, Bellvei, Castellet i la Gornal, l’Arboç, els Monjos, Vilafranca, la Granada i fins a Martorell. I l’altra en l’Eix Transversal, tramitat el 2007 i aprovat el 2010 pel Departament de Territori de la Generalitat, per les localitats de Lleida, Mollerussa, Tàrrega, Igualada, Martorell i Barcelona (port). Preveient també una variant des d’Igualada, Manresa, Vic, Girona, Figueres i França. Ara ens toca decidir.
Un Penedès o un altre
És obvi que si la solució és que passi pel cor de la Vegueria a tocar dels creixements normals dels municipis —sense deixar plusvàlues en el territori, com fins ara— i sense protegir el Penedès vitivinícola amb el seu paisatge, serà un Penedès o un altre.
Feina feta i voluntària
Una comissió de l’Associació Pro Vegueria Penedès, formada per Josep Solé (Anoia), Txus Magallón (Alt Penedès), Jesús Teran (Garraf), Jordi Sánchez Solsona(Baix Penedès) i comandats pel President Jordi Cuyàs (Vilafranca) ens vàrem posar a treballar. Això ha comportat reunions amb experts, responsables del Departament de Territori, alcaldes, consells comarcals, etc. Amb un propòsit, arribar a un consens polític territorial.
La bona política, la del pacte, el consens
Felicitats a tothom els que han fet possible l’acord, però la feina continua. Cal veure dibuixat l’acord en els planejaments i també l’acord de totes les administracions que calgui per poder, ara sí, presentar-ho a Brussel·les i que es realitzi el corredor Mediterrani amb el consens dels territoris. La UE preveu que el 2030 estigui fet.
La definició de la política, de la bona política, és l’art del possible i no de l’impossible, no perdem més temps.
«La festa de Sant Joan», pintura de Jules Breton. [Foto: Museu d’Art de Fliadèlfia.][Un article de Glòria Fluvià.]
Per què els catalans encenem falles i fogueres per Sant Joan? Què simbolitza el foc de Sant Joan?
En temps primitius l’imaginari de la civilització rural contava que en la religió proto-basca, que va ser el sistema religiós majoritari al Pirineu des de l’època neolítica (5000 aC – 3000 aC) fins a l’evangelització medieval (1000 dC), a l’alba, les dones i els homes vivien en la tenebra, atemorits pels dimonis, que dominaven sobre els tenebrosos boscos d’aquella era fosca, Gavekoak (l’obscuritat de la nit, que simbolitzava l’imperi de la mort). Llavors, van implorar a Ama-Lur (la Mare-Terra) la llum, que equilibrés les forces entre el mal (Gavekoak) i el bé (totes les criatures del bosc, les grans i les petites). I Ama-Lur els va regalar Ilargia (la Lluna).
Però, la penombra d’Ilargia no impedia que els dimonis continuessin campant lliurement, atemorint totes les criatures del bosc i impedint que es consolidés la vida. La llum que projectava Ilargia no era suficient i, de nou, van implorar a Ama-Lur una mica més de claror. Ama-Lur es va compadir d’aquelles criatures atemorides i els va regalar Eguzki (el Sol). L’arribada d’Eguzki representaria la fi de l’era fosca, del terror, i l’inici de l’era lluminosa, Egunekoak (la claror del dia, que simbolitzava l’imperi de la vida i l’expansió a través dels temps).
Però Ama-Lur no confiava en aquelles temoroses criatures. Perquè no oblidessin mai d’on venien (d’aquella tenebrosa Era Fosca) els va imposar un cicle diari de claror i de foscor, i un cicle anual de vida i de mort. L’estiu representava l’imperi d’Egunekoak, amb tots els seus valors inherents: claror, vida, escalfor, passió, generació d’aliments, reproducció dels humans i dels ramats… Egunekoak representava la plenitud, la victòria sobre la fam, sobre el fred, sobre les malalties, sobre l’acció dels depredadors; en definitiva, la victòria sobre la mort.
Cap a l’any 1000, la Catalunya Vella, la dels darrers comtes carolingis i la dels primers comtes independents, era una societat bàsicament pagana. Els orígens de l’evangelització, iniciada quan l’imperi romà havia adoptat la religió cristiana (segles IV i V), només havia tocat les elits urbanes. Durant l’etapa visigòtica posterior (segles V a VIII), el cristianisme s’acabaria imposant gairebé en totes les capes socials urbanes. Però el majoritari món rural (les tres quartes parts de la població) continuaria professant les creences ancestrals.
En aquell escenari social i cultural, rural i agrari, el calendari de festes estava construït a partir del relat cosmogònic ancestral. I el solstici d’estiu (el llindar d’entrada a l’estació de la plenitud) se celebrava amb l’encesa de falles i fogueres. Aquell foc s’encenia la nit de la jornada del solstici, i la claror de les flames que esqueixaven la foscor simbolitzava el pacte ancestral amb Ama-Lur i el triomf sobre Gavekoak i l’imperi dels dimonis de la mort (la fam, el fred, les malalties, els depredadors). Les falles i les fogueres del solstici d’estiu eren l’element principal d’una celebració que rememorava l’inici de l’Era de la Llum, Egunekoak, que havia consagrat la vida.
La festa del solstici d’estiu era una de les celebracions més importants de l’Europa pagana. Representava el llindar a l’Era de la Llum, d’un segon naixement. I l’èxit de la tasca evangelitzadora d’aquell extens i poblat món rural radicaria en la suplantació dels espais de culte. En aquell punt del calendari on se celebrava una gran festivitat pagana, l’Església hi situava una important festivitat cristiana. La festa del solstici —la del nou naixement— va ser suplantada per la de sant Joan Baptista.
Durant els segles medievals, el poder va tolerar la permanència de certes manifestacions paganes, que conviurien amb la progressiva evangelització del conjunt de la societat. Una d’aquestes manifestacions seria l’encesa de falles i fogueres a la nit del solstici d’estiu. La Nit de Sant Joan, els masos, els pobles i les viles de la Catalunya baix-medieval encenien fogueres de llum que trencaven la foscor de la nit. A poc a poc, aquella tradició deixaria de ser el relat cosmogònic. Però es mantindria com una tradició viva i festiva, i la conquesta i colonització catalanes de les Balears (1229-1287) i del País Valencià (1232-1305) la portaria arreu dels nous territoris.
