Tipus de projecte: Articles

Davant l’escola on vaig anar a parar de petit, un dia van començar a edificar-hi uns blocs d’habitatges de protecció oficial, era el boom de la immigració del mon rural vers les ciutats industrials; i la meva família n’era un exemple.

Aquells habitatges eren finançats per «la Caixa». I per aquesta raó tothom s’hi referiria ja per sempre amb aquest nom, els pisos de la Caixa.

Eren un blocs rectangulars que tenien dividida la façana en compartiments quadriculats concebuts com a terrasses, que donaven llum, a través de un gran vitrall al menjador corresponent de cada pis. L’aspecte del conjunt era tan uniforme que recordava absolutament els blocs de nínxols dels cementiris.

Però si hi ha una imatge impactant que he recordat des d’aquell moment, ha estat la visió d’una parella d’avis, asseguts sopant al menjador. A la vista de tothom, sense cortines, il·luminats per una sola bombeta pelada al sostre, possiblement acabats d’arribar d’algun poble llunyà de pagès. Eren la viva estampa d’una pintura realista del segle dinou, traslladada a una zona suburbial de la gran capital dels anys seixanta.

La mateixa imatge en una cuina d’una masia no hagués cridat gens l’atenció; el que ho feia sobtant era la ubicació. Què hi feia allà aquella pobre parella, exposada de manera tan pública, escandalosa i fora de context?

Ara, la mateixa imatge exposada en un museu seria una performance signada per qualsevol artista modern. A mi, en aquell moment, tot i ser una criatura, ja em va semblar impúdica i vexatòria per ells. Si hi hagués de posar un títol a la performance, li diria «Desarrelament».

Què és sinó arrencar unes persones, d’edat avançada, del lloc on s’han criat i viscut tota la vida, i portar-les a un àmbit aliè, on no tenen res a fer, no coneixen ningú, ni potser tenen recursos per a sobreviure? Sí, potser estaven més a prop del fills, potser tenien algunes serveis o comoditats com aigua corrent i electricitat que al poble no tenien. Però això no deixa de ser una forma de coacció, que posa més en evidència les mancances d’on venien.

Per a mi, el més semblant com a metàfora, en el context vegetal, son les plantes de viver, exposades per ser venudes. És el que es feia amb els esclaus encara no fa tants anys.

Ja sé que allò que es porta ara, sobretot entre les elits, és el cosmopolitisme. Ser ciutadà del món, no dependre d’un lloc o territori concrets per sobreviure, i ser capaç d’adaptar-se a qualsevol lloc on et portin les circumstàncies. Enhorabona! Vol dir que ets un privilegiat. Tens formació, saps idiomes, tens contactes, allotjaments, una bona renda, crèdit i subvencions, si et cal. Ets un esperit lliure, que pots anar on et porti el vent. Privilegiat, sí, però com els bonsais: un article de luxe, mimat, i torturat (educat?), perquè no puguis créixer més enllà del que et permet aquell que et mana.

Però què passa amb la majoria sense recursos? Aquells desarrelats a la força, que es llencen a l’aventura perquè no poden sobreviure on s’han criat, o son expulsats del seu territori, ja sia per veïns o forasters, que el han pres allò que tenien. Què passa quan arriben a un altre lloc, sense conèixer l’idioma, sense diners, sense feina, sense casa ni papers?

No son els camps de refugiats l’equivalent als vivers de plantes arrencades del seu context natural, mercadejats per comerciants que segurament també es consideren a si mateixos “cosmopolites”?

Encara la fotografia ens ha permès conèixer algunes imatges on es veu la tala d’aquelles sequoies gegantines que el primers colons d’Amèrica van abatre per vendre’n la fusta. També, els nostres boscos verges ancestrals foren talats per vestir les diverses armades que van acabar naufragant sota les aigües, enfonsades per canons o tempestes, i encara més tard, el que quedava, per fer travesses per als ferrocarrils. Tot això és cosmopolitisme. Però, també són cosmopolitisme les pasteres, els camps de refugiats o el tràfic de droga i de persones.

També ho son els pantans, ara tan secs, els pobres.

Sí, podríem comparar el cosmopolitisme amb les llavors que el vent o els ocells escampen per la terra, el que permet proliferar plantes i boscos quan troben un lloc propici on arrelar. Però, cal deixar-los créixer. No es poden tenir sempre en un test. Tots hem vist oliveres centenàries en contenidors de plàstic, aparcades en vivers, esperant a ser venudes.

I ara, per a reblar el clau, també les llavors son patentades, propietat de multinacionals fitosanitàries, hibridacions estèrils, per haver-les de comprar anualment. És el mateix que passa amb les persones.

És veritat que hi ha hagut cultures nòmades, com jueus o gitanos, que portaven els seus coneixements, tradicions i pertinences allà on anaven, sense necessitat de fincar-se en un lloc, tot i que, en origen, es movien per territoris extensos, amb unes determinades condicions de les quals sabien treure profit. El paradigma serien les tribus originàries de Nord-amèrica. Però, també, és evident que tan bon punt entraven en conflicte amb altres formes de viure, no van deixae de perseguir-les i foragitar-les de manera recurrent, sempre que es feia evident la seva presència als llocs.

Cosmopolitisme, de veritat, seria acceptar qualsevol diferència o manera d’adaptació als llocs, com una riquesa afegida. Però, normalment, el que provoca és la violència per aconseguir-ne els recursos i el domini sobre ells. És a dir, que el cosmopolitisme tampoc és com el pinten.

Tot el que no sigui poder arrelar i créixer en un lloc determinat, és violència —climàtica, política, militar. Són les elits traient benefici de l’explotació i desarrelament de béns i de persones.

És posar les persones i les coses en nínxols, testos o taüts, perquè no puguin créixer, ajudar-se i comunicar-se. Sense arrelament, sense cultura i sense capacitat reproductiva.

Perquè això és el que passa quan ens prenen la cultura. Ens treuen totes les eines i recursos que ens permeten viure, créixer i reproduir-se en un lloc.

Sense aquests coneixements, en què l’idioma és fonamental, som com plantes sense saba; ens esllanguim en recipients que ens impedeixen créixer, que ens fan dependents de nutrients artificials, de recs programats i de productes fitosanitaris industrials: cosmopolites. D’aquí aquesta obsessió per potenciar només idiomes que parlen milions (que es  consideren «cosmopolites») i carregar-se els minoritaris.

Està molt bé conèixer idiomes per a tenir una visió general del món. Però, de què et serveix si perds el propi? T’estan expulsant del teu entorn natural. Per molt que s’hi esforci, una farigola mai serà un avet. I, per si no ho sabíeu, sota un bosc d’avets, no hi pot créixer res…, tret de l’Amanita muscaria.

O de què pensem viure el dia que falli la distribució de mercaderies? Perquè, no sé si us n’heu adonat, però ja ho som tots de cosmopolites…, a la força, com aquella imatge premonitòria dels avis citats a dalt, i com ells exposant impúdicament  la nostra intimitat i misèria a través dels mitjans.

En qualsevol cas, el cosmopolitisme no ens ha pas fet millors del que érem; però, això sí!, pel camí hem perdut bous i esquelles.