Tractorades: o pagesia extensiva o agroindústria

[Notes de Xavier Borràs.]

Les recents tractorades a Catalunya —com arreu d’Europa—, amb talls de carreteres principals i anades i vingudes a la metròpoli, no es produeixen per casualitat, sinó en el context d’emergència climàtica i sistèmica que ens tenalla, amb una sequera que ja fa tres anys i mig que arrosseguem com ànima en pena i sotmesos a la mediocritat d’un Govern creixentista i ecocida.

En aquest context, els petits pagesos, els qui amb esforç, tenacitat i passió es dediquen a l’agricultura i a la ramaderia extensiva —com passava fa més de seixanta anys arreu del país— des de l’ecologia i l’organicitat del consum de proximitat, s’han constituït, després d’una trobada a Pujalt (Anoia) el propassat 25 de febrer, en Assemblea Pagesa, un espai propi en aliança amb la ciutadania crítica i els grups de defensa del territori.

La convocatòria de Pujalt responia a la crida «per una altra pagesia, un altre sistema alimentari, un altre territori», amb la intenció de fer visibles les realitats pageses que s’han ocultat per part del moviment agrari les darreres setmanes de mobilitzacions, i establir aliances per a defensar-les.

Instantània de l’Assemblea Pagesa constituïda el 25 de febrer a Pujalt. [Foto: @assembleapgesa.]
Es tractaria de retornar a la capacitat de mobilització i d’oposició al model agroindustrial dominant, que va tenir un dels punts forts durant les lluites contra els transgènics a principis d’aquest segle.

Aquesta Assemblea Pagesa es posiciona clarament a favor d’un model de pagesia local, independent, agroecològica, nombrosa, tradicional, de relació directa amb els ciutadans i a favor, també, de l’organització de la producció i del consum en clau interna de país i sense classismes de cap mena. Per tant, doncs, en contra de l’agroindústria i del model exportador.

Aquest espai diferenciat de lluita pagesa cerca la transformació del sistema alimentari, en clau agroecològica, de sobirania alimentària i de defensa de la terra i del paisatge rural. En aquest sentit, anuncien mobilitzacions durant la Setmana Santa d’enguany que inclouran espais de reflexió sobre demandes, accions de desobediència i construcció d’alternatives.

Un resum molt clar l’ha donat aquesta mateixa setmana l’activista Gerard Batalla, entrevistat per Marc Serra a RAC1:

Solidaritat absoluta amb Espanya

Les exportacions catalanes el primer semestre de 2023. [Font: Agència per la Competitivitat de l’Empresa | Gencat.]
[Un article de Nan Orriols.]

Llegeixo que les exportacions catalanes creixen cada dia en tots els sectors; que en les negociacions per aprovar l’amnistia demanen que facilitin que tornin les empreses que van marxar de Catalunya quan es va aplicar l’article 155. Diuen a Madrid que volen fer curses de cotxes de Fórmula 1, i els presidents del PP i de Vox clamen als empresaris catalans que s’instal·lin a les seves comunitats autònomes perquè pagaran menys impostos.

Hi estic d’acord. CaixaBank, Banc Sabadell, granges de porcs i escorxadors, circuit de Fórmula 1, La Vanguardia, Editorial Planeta, PSC/PSOE, Suma/No Podemos, el Sr. Garriga de Vox, Ràdio 4 i TV Espanyola, delegacions de sofistes que menteixen més que caguen per donar una imatge de desastre de Catalunya…: siguem solidaris i demanem que marxin a enriquir Madrid, Toledo, Ciudad Real, Valladolid, Galícia, Ceuta i Melilla.

De fet, per moltes empreses que marxin, Catalunya lidera les exportacions: el 2023 hem superat els 100.000 M€, un 6,1 % més que a l’any anterior. Aquesta xifra representa més del 26 % de les exportacions de tot l’Estat, on en conjunt han baixat un 1,4 %. És per això que hem de ser solidaris.

CaixaBank s’hauria d’emportar les torres de la Diagonal, i Banc Sabadell, també. Seria bo que les Creus de Sant Jordi i tots els premis i guardons de Catalunya els donessin a Sixena o a Castro Urdiales, i que la Sagrada Família fos traslladada, pedra a pedra, al barri madrileny de Lavapiés.

Cal recordar, això sí, que la Copa del Generalísimo ara es diu Copa del Rey, segurament per recordar el dictador. Sí, Espanya es mereix la nostra solidaritat. Si fos per mi, els regalaria fins i tot PortAventura i la catedral de Barcelona, tan ben representada pel catòlic, apostòlic, romà i espanyol cardenal Omella. I, de passada, que s’emportessin també la comissaria de la Policia Nacional de via Laietana, centre de tortura i crim, i el castell de Montjuïc, on van assassinar el president Companys.

Temps difícils i de desorientació

Els dos edificis del Word Trade Center a Nova York es van ensorrar amb pocs minuts de diferència [Foto: CCMA.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Recordo el dimarts 11 de setembre de 2001 mentre veia al televisor  en directe com a Nova York un primer avió s’estavellava en una de les Torres Bessones i, tot seguit, un altre avió a l’altra torre. Un terrible atemptat executat pel  grup terrorista Al Qaeda.

La humanitat, fins aquella data, havia tingut diverses experiències impactants, però aquell fet, per a mi, va ser d’una desorientació global. «Ja res no serà igual», vaig pensar. Només ens faltava l’experiència de la Covid (tancats a casa), que afectava per primera vegada tots els habitants del planeta.

La immigració, un gran tema a resoldre. La desestabilització va en augment a molts països, la globalització econòmica ha servit per incrementar les desigualtats entre els països més desenvolupats i la resta.

Inestabilitat i guerres, en els darrers 40 anys han augmentat de forma vergonyant, promocionant règims i governs corruptes per a obtenir més acumulació de riquesa per als beneficiaris. La llista és interminable, però les tendències indiquen que l’1% de la humanitat és la que acumula més diners que sumant-hi tota la resta.

Quant al creixement de la població mundial, es preveu (segons un estudi de la Universitat de Washington) que l’any 2064 arribarem, probablement, als 10.000 milions (avui en som uns 8.000) i començarà a davallar. Aquesta ocupació en el planeta Terra genera entre altres problemes el de la petjada ecològica. Com més índex d’aquesta petjada, més pressió negativa a l’equilibri mediambiental.

Veig, també, la problemàtica del que s’anomena l’Espanya buidada (el despoblament). L’abandonament dels pobles cap a  les conurbacions de les àrees metropolitanes. Soc de l’opinió que aquest fet desestabilitza en moltes qüestions, entre d’altres, l’economia global d’un país.

 Què es pot fer?

En primer lloc, adonar-nos d’on som. Però, si revisem la historia de l’art, de la música, etc. sol passar que si observem bé i fem una mirada retrospectiva, innovant-hi, de vegades resulta una adaptació positiva. Comencem per l’educació (formació) i recuperem valors de la família  (no es pot dir a tot que sí). Les coses que són bones i funcionen no cal tocar-les, però les que no ho son, cal analitzar per què i modificar el que calgui. El que no es pot fer és deixar-ho passar amb una «ja està bé» o «és igual». Perquè si no ho corregim anem cap a la decadència.

Reflexió final

Hi ha persones (dirigents i polítics) que no estan preparats per al càrrec i les responsabilitats que assumeixen. La ciutadania ha de ser  més  exigent i, si cal, amb lleis renovades.

Així ho veig.

Francesc Canal i Ambrós: el «Santet» del Poblenou

El nínxol del cementiri del Poblenou on reposen les restes del Santet. [Foto: Ajuntament de Barcelona.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Hi ha cultes populars que malgrat que no estan reconeguts per l’Església perduren al llarg dels anys i un d’aquests és el de Francesc Canals i Ambrós un jove nascut el 1877 a Ciutat Vella i que va morir el 27 de juliol de 1899, a vint-i-dos anys. Se’l coneix pel Santet del Poblenou, on va ser enterrat al cementiri i la seva tomba és de les més concorregudes: nínxol 138 de l’illa 4a d’aquesta necròpoli modernista, i és plena d’espelmes, flors i tota mena d’exvots: fotografies, notes manuscrites, xumets, figuretes de porcellana…

La seva vida està carregada de llegendes i mites. Va néixer a Ciutat Vella, fill d’un venedor cec d’estores. Va entrar a treballar als catorze anys als magatzems El Siglo situats a la Rambla. Es diu que tenia fama de bona persona i feia obres de caritat. Era conegut per la capacitat de predir el futur i segons expliquen va encertar la seva pròpia mort i va predir l’incendi dels grans magatzems on havia treballat, tal com va escaure el 25 de desembre de 1932.

No se sap amb exactitud de què va morir, tot i que possiblement de tuberculosi. El culte a la seva tomba va començar just després de la seva mort i encara avui la gent el venera i el seu nínxol és ple d’espelmes, notes, flors i fotos. El van iniciar les seves companyes de feina als grans magatzems i les floristes de la Rambla, perquè es va estendre el costum d’anar-li a portar el ram de flors de núvia després del casament. Motiu pel qual va adquirir fama de curar els mals d’amors i la infertilitat. I com que la llegenda també explica que després de la seva mort al seu pare se li va curar la ceguesa, molta gent li demana ajuda en aspectes relacionats amb la salut.

Amb el pas dels anys el culte popular no ha parat de créixer: l’any 1908 hi havia tanta afluència a la seva tomba que l’Ajuntament de Barcelona va traslladar-la seva a un espai més gran i accessible. També, es va col·locar un vidre davant de la tapa del nínxol, que és per on encara avui dia els devots fan passar les ofrenes. I com a prova del seguiment d’aquesta tradició, cal dir que Cementiris de Barcelona retira el vidre un parell de vegades a l’any per fer neteja dels centenars d’exvots que hi ha.

Aquest costum també ha inspirat diverses obres: l’Arxiu Històric del Poblenou ha fet estudis sobre els il·lustres difunts del cementiri i també en parlen les novel·les d’inspiració gòtica: Habitacions tancades, de Care Santos, i Retrum, de Francesc Miralles.

Carta als Reis

Els reis d’Orient. [Il·lustració de Xavier Borràs, 2011.]
[Un article de Nan Orriols.]

Vaig llegir que molts polítics, periodistes, empresaris, etc., encara defensen l’ampliació de l’aeroport del Prat, la B-40 i mil coses més. El diputat catòlic Salvador Illa defensa precisament això. És la manera de rebentar la llengua i el país i convertir-lo en un polígon industrial i «ciudad de vacaciones» per contribuir a mantenir l’Espanya monàrquica heretada del franquisme.

Diré que ERC no és d’esquerres ni republicana, però, de catalana, hauré de dir que sí. Veig el president Aragonès i el seu govern amb discursos autonomistes de rendits que només volen conservar el càrrec. El president no podrà representar mai els valors de Serra i Moret ni de Josep Pallach. Podrà dir el que vulgui, però, per a desgràcia nostra, només representa la mediocritat.

Si hagués de fer una carta als Reis, demanaria a tots els ministres, diputats i senadors de sou perpetu que tanquessin l’Acadèmia Militar de Saragossa i la convertissin en una acadèmia per a la pau. Demanaria que totes les persones que viatgen a països que ho compren tot gràcies al petroli no poguessin tornar. Demanaria nit i dia que es denunciessin aquestes terribles guerres de capellans que ho destrueixen tot i encara van clamant pau a Déu. Demanaria que s’acabessin les portes giratòries i tots els abusos de sous amagats i camuflats. Demanaria cada dia proclamar la República Catalana. Però, sobretot, demanaria respecte per nosaltres mateixos i treballar tots plegats per revertir el canvi climàtic.

En fi, demanaria el que és impossible, perquè, si no som capaços d’estimar-nos i tot el dia estem competint per destrossar els altres, veurem com els boscos, els rius i els mars ens fan fora. I, momificats com mòmies egípcies, els catòlics —de l’Opus o no—, els de la banca, de Junts, la CUP —ja sense cap— i tots nosaltres, devots de la Mare de Déu de Montserrat i l’àngel Marcelo, arribarem al cel, on el cardenal Omella ens regalarà un rosari.

Pel camí, fent penitència, veurem Alicia Sánchez-Camacho, ara, diputada a l’Assemblea de Madrid. Els àngels regalaran floreros com els de la Camarga, i Victoria Álvarez i el comissari Villarejo, ja santificats, caminaran donant la mà a Mariano Rajoy i Jorge Moragas, que ha viscut amagat com a ambaixador d’Espanya a Tanzània. També, i ballant una dansa africana, podrem veure l’ambaixador Miquel Iceta amb el seu rosari corresponent. Bé, això no és segur que passi. Ja està passant cada dia.

Vida de gossos

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Fa mesos vaig escriure, aquí mateix, un article titulat «Ineluctable», amb aquesta frase a l’inici: «Recordo que ja, des de mol menut, el que menys m’agradava d’haver d’anar a escola era, precisament, la ineluctabilitat del fet».

Avui veig una notícia al telediari on diuen que les «guaderies» de gossos estan proliferant de manera exponencial. Ara la gent jove, en lloc de fills, prefereixen tenir gossos, no sé si per estalviar als fills  —veient com el món progressa— una possible hecatombe o perquè els gossos no mereixin la mateixa consideració.

Però, el cas és que, aquells que els tenen, se’ls estimen, diuen, com si veritablement fossin fills seus. Així és que se’m escapa la diferència.

També, és cert que hi ha molta gent que en té de les dues (anava a dir de coses) criatures. Que no fa distinció, vol dir que se’ls estima amb bogeria, tan si són cadells d’«homo sàpiens», com de «cànids domèstics» i per això mateix no fa cap distinció, a part dels condicionaments físics de cada espècie. Des de dormir tots junts al mateix jaç, anar al parc cada dia o portar-los al col·le perquè els eduquin com cal. I, és cert, no sabria dir quin tipus d’escola aconsegueix millors resultats, veient el comportament dels alumnes respectius.

Del que no tinc dubte és que, aquells que tenen a casa gossos, deuen estar encantats de tenir la mateixa possibilitat d’escolarització de les seves mascotes quadrúpedes, que la que tenen tots els infants humans des de fa anys. I és que, com saben tots aquells que han tingut fills, seria impossible poder compaginar horaris laborals sense l’escola i, tot i així, cal la col·laboració dels avis per poder ocupar-se de les criatures totes les hores que no ho fa l’escola. I encara així, com es veu, hi ha molta gent que decideix no tenir fills. Es diu que a Catalunya hi ha més gossos que nens.

Benvingudes siguin, doncs, les escoles canines, on poder deixar els «nens», mentre els pares treballen; no fos cas que també ens quedéssim sense gossos. Déu no ho vulgui.

Ara bé, com ja es veia a dalt, jo no vaig tenir de petit gaire afecció a l’escola. Així m’he quedat. Que sóc un antisocial, que no tinc gossos. I ben segur que és millor així, perquè si els hagués d’haver convençut perquè anessin a l’escola s’haurien quedat a casa. Serien uns mal educats i, qui ho sap, potser les autoritats competents me n’haurien tret la guarda i custòdia.

I és que un país sense gossos, ben educats, s’entén, no és un país civilitzat. I com ens passi amb els gossos el que passa amb les criatures humanes no sé jo si haurem d’acabar important mascotes de l’estranger, per poder cobrir adequadament les nostres carències afectives…, els caps de setmana.

Perquè tothom sap com són d’afectuoses aquestes criatures, com es fan estimar, que mai t’abandonaran, cosa que no es podria dir de molts parents…, humans.

Tothom sap que l’educació és la base perquè un país prosperi i tingui futur.

Anar a l’escola és «ineluctable», ineludible, imprescindible…, per a evitar l’hecatombe.

Sí, eduquem els gossos, que amb els humans ja fem tard.

S’entén que és ironia, oi? És que, si no, estaríem més malament del que em pensava.

La vegueria Penedès i el seu pla territorial

[Un article de Jordi Sánchez.]

El departament corresponent de la Generalitat ha elaborat una proposta (avantprojecte) que posa en coneixement dels penedesencs per al seu debat i posterior aprovació de l’avantprojecte del Pla territorial parcial del Penedès i el catàleg del paisatge.

Transparència i participació

Tant en Jordi Cuyàs com en Ramón Arnabat, en recents articles, han manifestat que aquest 2024 ha de ser un any decisiu per a la planificació territorial de la Vegueria Penedès. Totalment d’acord, la població no podem ara no donar resposta ni ser inoperatius en com gestionar el temps.

Models de participació

Hi ha molts models, jo puc parlar del que vàrem fer a la tramitació del nou POUM de Calafell. Es va crear un Consell Assessor Urbanístic (CAU), format per una representació del municipi: Cultura, Esports, Educació, Comerç, Hosteleria, Agricultura, Ramaderia i Pesca, AAVV, partits polítics, etc. Els membres d’aquesta consell  varen ser proposats democràticament pels seus organismes. Cal dir que tots els temes tractats es varen aprovar per unanimitat. Aquest tràmit de debat era prioritari, i es va convertir en propostes cap a l’equip redactor del Pla.

És cert que per llei hauran d’informar els ajuntaments que formen la vegueria i, també, la ciutadania (és aquí on cal posar un cert ordre de participació, per a no entrar en el desordre).

Per gestionar aquest treball participatiu, seria convenient, previ concurs, adjudicar-lo a una empresa de solvència contrastada, experta en aquest àmbit tècnic de l’urbanisme, per a garantir un treball curós i que serveixi per no perdre el temps.

Comunicació

Seria útil per a la informació al públic en general que hi hagués una oficina d’informació a cada capital de comarca. Això ajudaria a crear sentiment de vegueria, seria recomanable amb una petita aula per a possibles ponents.

Punts forts

S’ha de decidir com volem que sigui aquest territori, quines proteccions, quins valors, veure i entendre bé el catàleg de paisatge.

Governança? Municipi, comarca, vegueria, províncies, àrea metropolitana de Barcelona ampliada?

Mobilitat, mercaderies, universitat, sanitat, habitatge, agroalimentació, millores dels fronts marítims, desconstrucció, petjada ecològica, sequera i tants altres punts febles, per parlar-ne i resoldre’ls.

Tenim una oportunitat de canviar d’escala en el planejament, ja no val la planificació poble a poble, «política de campanar».

No podem consumir tot el territori, seria un suïcidi.

Una vegueria que no té un Pla i una governança no va enlloc!

Així ho veig.

L’únic hospital de cartró que roman al món és a Catalunya

L’hospital de cartró de Cabdella als inicis dels segle XX. [Foto: MNACTEC.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

A Cabdella (Vall Fosca [Pallars Jussà]) —mal dita Capdella— es va construir una peça única al món. Es tracta de l’anomenat hospital de cartró, un edifici que es va aixecar el 1912 durant la construcció de la primera central hidroelèctrica de Catalunya. Ara, un projecte encarregat per la Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, en coordinació amb el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya de Terrassa (MNACTEC), en prepara la restauració. Després d’aquest procés, que encara no se sap quant durarà, és possible que la instal·lació es pugui visitar.

Tot i que en un principi havia de desaparèixer un cop fet el servei, la construcció ha resistit a la intempèrie més d’un segle al Pirineu. L’empresa Energia Elèctrica va instal·lar-lo a principis del segle XX per donar cobertura als 4.000 obrers que van caldre per a la construcció de la presa hidroelèctrica. Es preveia que hi hagués molts morts perquè havien de treballar a més de 2.000 metres d’altura i sense cap mitjà mecànic. Més que mortalitat el que es va produir va ser una elevada sinistralitat. Quan es produïen accidents, l’evacuació dels ferits era dificultosa perquè el primer centre on podien ser assistits es trobava a 40 quilòmetres per un camí de carro.

Aquest hospital es va adquirir a una empresa alemanya que en feia de tres tipus: fusta, cartró i lli. El cartró era l’opció més barata. Aquesta construcció era de muntatge ràpid, va arribar en caixes i un croquis com si vingués d’Ikea i van muntar l’hospital en menys de dos dies. La construcció tenia un espai d’hospitalització i un de cirurgia, que atenia ferits que requerien petites intervencions. Tal com està documentat, van ser contractats un metge cirurgià i un infermer.

Estat actual de part de l’hospital de cartró. [Foto: MNACTEC.]

Normalment, els hospitals de curta durada estan condemnats a desaparèixer i l’habitual és que fossin cremats un cop haguessin fet la seva funció. El que es va alçar a Catalunya es va mantenir dempeus i és l’únic del qual es té constància a l’estat espanyol.

Al voltant de 1940, l’edifici va caure en desús i va ser utilitzat com a magatzem pels veïns. Aquest mal ús ha derivat en alguna modificació arquitectònica, però també molt possiblement ha estat la causa que s’hagi conservat dempeus durant més d’un segle.

El fet que l’hospital català sigui l’únic al món el fa encara més preuat per als investigadors.