Sovint, els misteris són considerats com el nucli fonamental del cristianisme, segons el qual Déu és alhora Déu pare, Déu fill i Déu esperit. La vida dels creients està plena de misteris. Entendre les monges de l’Adoració Perpètua o la vida dels monjos de Montserrat també és un misteri. Segurament vivim en el misteri des del dia del nostre naixement.
El meu avi, el meu pare i la meva mare van néixer en temps de la monarquia dels Borbó, van passar un temps en una república per acabar en una dictadura i, oh, misteri!, per tornar a la monarquia dels Borbó. Els de la meva generació, només dictadura – Borbó + Borbó. Els misteris sempre són violents. Sigui a la creu o al misteri de la justícia reprimint els que no volen creure en els misteris, costa d’entendre que la humanitat, per acabar tots morts, ho compliquem tant i organitzem misteris per a tot.
Com s’han fet rics Felipe González, Aznar i tants i tants polítics de les portes giratòries? Això no és un misteri, però que continuïn saquejant, sí. De fet, jo crec que els misteris, de manera misteriosa, es posen d’acord per continuar aplicant permanentment un 155 gens misteriós però aplaudit amb les orelles fins i tot per polítics republicans i també independentistes. I això sí que és un misteri.
Molts locals es poden convertir en habitatge. [Foto: bysincro.com.][Un article de Jordi Sánchez.]
Portem uns anys (des de 2007) amb una forta crisi econòmica de la qual encara no ens hem recuperat. Un dels sectors més afectats és el de l’habitatge. Aquesta crisi ha posat sobre la taula el debat de si podem transformar locals comercials en planta baixa, en habitatges o zones comunes del mateix edifici, ja que alguns plans municipals d’urbanisme no preveuen aquests canvis d’ús.
Això succeeix en els barris de major densitat en la tipologia plurifamiliar. És així per diverses raons: creixement de la població i manca d’habitatge, sobretot de lloguer; també, l’obligació de tenir un parc d’habitatges que compleixi amb el decret d’habitabilitat; mesures de prevenció amb les barreres arquitectòniques per a un ampli sector de les persones amb discapacitats, ja que ’habitatge en planta baixa sempre aporta millores a aquests col·lectius.
Actualment, els canvis en les activitats econòmiques estan deixant molts locals sense ús que difícilment es llogaran de nou. En urbanisme també hi ha errors; veiem de vegades promocions noves amb locals en planta baixa que després resten tancats anys i panys.
Demanar individualment una llicència municipal per a canviar l’ús d’un local pel d’habitatge, implica tramitar una modificació puntual per a un sol cas, amb el que comporta d’endarreriment, abans no se n’obté la llicència municipal.
Solució
La solució és fer una modificació puntual de totes aquelles zones que l’estudi municipal indiqui. Això permetria que una vegada aprovada la modificació, els particulars podrien fer un tràmit més fàcil.
Una vegada obtinguda la llicència municipal, caldria inscriure aquest canvi en el Registre de la Propietat i en el Cadastre.
Reflexió
Si es vol tenir ciutats amb el model dels 15 minuts (tot més a prop), és evident que els barris han de tenir els usos necessaris —això ja és més llarg d’explicar pels darrers canvis que avui té la societat, com els que possiblement vindran—, però avui és avui i amb petites modificacions podem alleugerir el carregós procés de l’administració, és a dir fer-ho més fàcil.
«Les arts plàstiques són les arts que permeten donar forma a una idea, fer-la visible o palpable, a partir d’un material i unes eines. Tradicionalment. l’art es dividia en el que s’anomenaven belles arts (pintura, escultura, arquitectura) i les arts menors o arts aplicades, representades per treballs artesanals com el gravat i orfebreria. Amb el temps aquesta classificació va resultar insuficient per abastar les noves formes artístiques que van anar sorgint.» [Extret de l’article de la Viquipèdia «Arts plàstiques».]
Però avui no vull parlar de les arts plàstiques, sinó del plàstic en general, és a dir, el conjunt de materials als quals ens referim quan diem que quelcom està fet de plàstic.
Tot i que ara sembli que el plàstic sempre ha estat aquí, personalment encara conservo memòria del primer objecte que vaig veure fet d’aquest material. Era una xapa de color groc, com una moneda, que les ampolles de lleixiu (encara de vidre) duien sobre el tap (de suro). I a sobre —com encara ara els vins— duia una caputxa de plom que embolcallava tot el coll de l’ampolla. Aquesta xapa no tenia cap altra funció que la promocional, servia per aconseguir descomptes en una nova compra de lleixiu. Això era als anys cinquanta del segle passat. No cal dir que, des de aleshores, el plàstic ho ha empastifat tot…, i no sols l’ampolla.
«El mot plàstic deriva del mot llatí plasticus, que al seu torn prové de les paraules gregues πλαστικός (plastikos) i πλαστός (plastos), que fan referència a la mal·leabilitat, la capacitat de ser modelat per tal de donar-li qualsevol forma física (pel·lícules, fibres, tubs, ampolles, caixes, …), utilitzant diferents mètodes (fusió, extrusió, pressió …). La paraula es va utilitzar originalment com adjectiu per denotar un cert grau de mobilitat i facilitat per adquirir certa forma, sentit que es conserva en el terme plasticitat.» [Extret del mateix article de la Viquipèdia. I continua:]
»Els primers plàstics eren materials creats a partir de substàncies naturals d’origen biològic, com per exemple proteïnes de l’ou o de la sang, que són polímers orgànics. A partir proteïnes de la llet, com la caseïna, tractades amb sosa càustica es van desenvolupar materials que imitaven les propietats de les banyes del bestiar. Els primers plàstics sintètics com el cautxú, la nitrocel·lulosa, el col·lagen o la galalita, foren el resultat de la transformació química de substàncies naturals, que més tard serien complementades amb molècules sintètiques per obtenir substàncies com la baquelita, la resina epoxi, el clorur de polivinil, o el polietilè.
»Durant el segle XIX el desenvolupament dels plàstics es va accelerar gràcies al descobriment de la vulcanització per Charles Goodyear, un procediment per obtenir materials termoestables a partir del cautxú natural. Alexander Parkes va inventar el 1862 la parkesina, el primer plàstic fet per l’home. El primer plàstic totalment artificial va ser la baquelita, descoberta i comercialitzada per Leo Hendrik Baekeland el 1907, que era un tipus de plàstic barat, no inflamable i polivalent que va ser força popular. Al llarg del segle XX l’ús del plàstic es va fer extremadament popular i va arribar a substituir altres materials tant dins l’àmbit domèstic com l’industrial.»
Ja veieu, doncs, que la cosa ve de lluny. Però, va ser a partir de mitjan segle XX que la producció va sortir de mare. Bona part del objectes domèstics que fins aquell moment es feien de ceràmica, porcellana o metall, van passar a fer-se amb plàstic. No discutirem, és clar, els avantatges pel que fa a la durabilitat i la resistència als elements respecte als materials tradicionals; però, ja estem veient com aquests mateixos avantatges són la causa dels seus inconvenients: No hi ha manera de destruir-los. Hem trencat el cicle natural dels objectes i han esdevingut vampirs. Són àliens que valent-se dels nostres cossos s’infiltren arreu, al món urbà, al rural, als mars i a les muntanyes, tot apoderant-se cada dia de més territori. Ni tan sols es poden cremar, perquè contaminen encara més (¿recordeu com l’àcid que destil·lava el monstre Àlien perforava les cobertes de la nau?).
De veritat algú pensa que reciclant-lo ens n’alliberarem?
Ni tan sols deixant de fabricar-los ho aconseguiríem; però és que tampoc ningú no es planteja aquesta possibilitat. Potser un dia aparegui algun bacteri que se n’alimenti, però encara que passés, ja tindríem el planeta embolcallat totalment de plàstic com qualsevol dels productes que surt dels supermercats. Només caldrà que dugui imprès en algun lloc l’etiqueta de «producte reciclable».
Constantment, a les excavacions arqueològiques, es desenterren restes de ceràmica i metalls, objectes utilitzats pels nostre ancestres, que ens serveixen per saber com vivien, de què s’alimentaven i que els ocupava i preocupava. Cap d’aquests objectes, però, té la durabilitat que tenen els plàstics. Per molt anys que durin acaben dissolent-se en el territori, dificultant els estudis sobre el passat.
Els arqueòlegs del futur en canvi, si n’hi ha, sembla que ho tindran força més fàcil amb nosaltres, perquè encara que una bona part es degradi en micro-partícules indestriables, l’obsolescència programada proveeix tal quantitat de productes rebutjables que fan que la seva «supervivència» sobre el territori sigui massiva. Potser en lloc de la Terra, caldrà anar pensant a posar-li al planeta el nom de «Plàstic».
Tot això ho hem aconseguit en menys de cent anys. I ara ens volen convèncer que reciclant ho podrem arreglar ?
Durant mil·lennis la humanitat ha utilitzat objectes de tota mena que li servien per a les seves activitats, tot arribant a perfeccionar les tècniques més diverses que van derivar en tota la varietat d’arts, oficis i artesanies. Potser el més semblant al que es fa amb els plàstics era el que es feia amb el fang. L’ofici de ceramista podria ser equiparable, pel que fa al procés plàstic (en el sentit de donar forma), al que es fa amb els materials plàstics actuals. La diferència és que el primer forma part de la naturalesa —és Terra— mentre que el segon és de naturalesa mutant. És un monstre… perdoneu, ja sé que ara no és políticament correcte utilitzar aquesta paraula i hauria de dir que té «capacitats diverses». Però, com que ens referim a objectes i materials, podríem admetre el concepte de «versàtils», encara que la capacitat (relativa al cap) no veig que hi sigui. I, vist el que hem vist, començo a tenir dubtes que els humans, en general, en tinguem (de cap).
¿Cal recordar, també, que hi ha materials explosius que s’anomenen plàstics? De fet una de les utilitats que es va donar a les baquelites (a part d’aparells com màquines de fotografiar o telèfons) va ser la de fer bombes de mà, en aquest cas per a la forma exterior, tot fent de contenidor de l’explosiu.
Amb la mateixa facilitat que ens van convèncer de la utilitat dels plàstic sense que ens adonéssim de les conseqüències, ens poden fer colar els arguments més pelegrins, ja que és evident que la humanitat està empeltada de la mateixa ductilitat de qualsevol material «plàstic». N’hi ha prou que ens «escalfin» una miqueta per donar-nos la forma que més convingui (d’aquí el concepte de «societat líquida»).
I ara, que ja estem en el món de la intel·ligència artificial (AI) podem començar a imaginar robots amb cos de plàstic, fets per impressores 3-D, proveïts de cervells d’explosius plàstics per ser activats segons programes «intel·ligents», fets a imatge i semblança dels creadors humans que —encara— són fets de materials tradicionals com esquelets de calç i cervells dúctils —plàstics— de proteïnes i matèria grisa…, si bé en ple procés de reciclatge perquè no hi hagi diferències entre uns i altres. I tots, la terra, les plantes, els animals i les persones, esdevindrem àliens sintètics: fets de plàstic.
I els nostres primers pares seran la Barbie i en Ken. Perquè «life in plastic is fantastic».
Tota obra musical amaga una història, a voltes trista, d’altres alegre. Al darrere de l’obra del «Concierto de Aranjuez», del mestre Joaquim Rodrigo (1901-1999), hi ha una bonica alhora que trista història.
Aquesta obra per a guitarra i orquestra fou composta a París per Joaquín Rodrigo l’any 1939, durant les últimes etapes de la Guerra Civil espanyola i el començament de la Segona Guerra Mundial. Rodrigo vivia a la capital francesa amb la seva muller Victoria Kahmi, una jove pianista turca, amb qui s’havia casat el 1933. Anaren de viatge de noces a Aranjuez, on visitaren el Palau Reial, residència primaveral del rei Felip II durant la segona meitat del segle XVI, reconstruït per Ferran VI a mitjan segle XVIII. Fou en els jardins d’aquest palau on les olors i els sons de l’aigua estimularen els sentits del compositor valencià, pràcticament cec des dels tres anys per causa de la diftèria.
Un cop retornat a París, després del viatge de noces, Victoria va quedar embarassada i tots dos esperaven amb molta il·lusió el naixement del primer fill.
Mentre el mestre estava en plena composició de l’obra, la seva esposa es posà greument malalta i l’hagueren d’ingressar d’urgència en un hospital. Els doctors li digueren al mestre que la vida de la seva esposa i el fill corrien perill, fins al punt que podien morir tots dos. Rodrigo, un cop els metges li anunciaren la notícia, va tornar a casa, s’assegué davant del seu piano i de la forma que ell sabia expressar els seus sentiments, mitjançant la música, va compondre el principi del segon moviment.
Finalment, Victoria viuria, però no el fil, que va néixer mort. Aquest segon moviment del concert és un diàleg musical entre Déu i el compositor. Un diàleg que comença amb un preciós fragment, un passeig ple de tristor de tornada a casa després de conèixer la notícia i l’inici d’una lamentable oració a Déu, suplicant-li que no s’emporti les ànimes de la seva muller i del seu fill.
Decidiren tornar a Espanya el primer de setembre de 1939, després de viure a París, on passaren penalitats i fam per falta de treball. Arribaren a la península pobres i sense diners, però amb el manuscrit del concert sota el braç.
L’obra es va estrenar al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 9 de novembre de 1940. Amb l’Orquestra Filharmónica de Barcelona i Regino Sáinz de la Maza a la guitarra.
Joaquim Rodrigo va néixer a Sagunt el 22 de novembre de 1901 i va morir a Madrid el 6 de juliol de 1999. Victoria Kahmi fou la seva companya inseparable tota la seva vida. Va morir el 1997, dos anys abans que el mestre. Descansen junts a Aranjuez.
El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, ha confirmat que el Gobierno de España tramitarà l’expedient a través del qual diverses entitats i víctimes de la dictadura franquista demanen que l’edifici de la Policia Nacional de via Laietana sigui considerat un lloc de memòria democràtica.
La pretensió del Gobierno és que la Policia no abandoni l’edifici. És com si declaressin culpable el teu violador però t’obliguessin a dormir amb ell. Volen fer passar bou per bèstia grossa, donant a entendre que la Policia espanyola ara és democràtica i oblidant la violència de l’1 d’Octubre.
La realitat és clara i contundent: l’estat espanyol vol que recordem que totes les tortures, violacions i crims d’aquesta comissaria no es van executar perquè Espanya fos una dictadura, sinó que es van dur a terme contra una comunitat que no acceptava ni el franquisme ni la monarquia ni la Constitució espanyola, herència directa del dictador Franco.
Si tenim present que, en bona part, el poder judicial espanyol també és una herència de la dictadura i actua amb impunitat contra els que no acceptem la monarquia i la Constitució i volem la independència, entendrem les declaracions de l’expresident del Barça, Sandro Rosell, que va estar dos anys a la presó i va sortir-ne sense càrrecs. Rosell afirma que el van empresonar per independentista i explica que Espanya, a diferència d’Itàlia, no té unes màfies com la napolitana o la siciliana, sinó que, a Espanya, la màfia és l’Estat.
Cert. Aznar, Zaplana, Rato, Ayuso, Florentino Pérez, Felipe González…, saquegen el país, i el que els interessa és mantenir com sigui els privilegis herència del franquisme. En fi, la comissaria superior de la via Laietana recorda això, i volen que sigui per sempre. In saecula saeculorum. Amén
En l’urbanisme també existeix l’abans, el durant i el desprès, adverbis per tenir en compte.
Abans
El planificador parteix d’informacions fins avui, tot tenint en compte els límits i les configuracions físiques, població, cultura i tradicions, espais naturals, conreus, zones i espècies protegides, infraestructures i usos en general, així com condicions ambientals de tot tipus. És el moment de la recerca.
Durant
És el moment de la reflexió, de la interpretació de la recerca i de les experiències acumulades en el camp de l’urbanisme, per tal de no cometre errors sobre resultats tangibles i elaborar una proposta sostenible.
Després
Ja no és mirar enrere, és mirar el present i el futur. Un futur que queda taxat en temps, economia i petjada ecològica. És veritat que els codis senyalen períodes d’execució, avui anomenats sexennis, però sempre pendents de la influència global.
Referits els moments, cal preguntar-nos:
Qui té la governança?: el poble?, els polítics?, els redactors de la proposta?. Sembla que la resposta ens hauria de dir que tots. Sí, però no.
Vejam, la proposta és un treball tècnic, científic, acadèmic, però en el seu tràmit preveu que el poble pugui escoltar, comprovar i opinar mitjançant al·legacions. Els redactors informaran si són o no adequades i si s’ajusten a la legalitat vigent. Però, el quid de la qüestió és que la decisió final serà la dels polítics. Algú pot dir que representen al poble (eleccions). És veritat, i per això es tan important i necessària la participació ciutadana, el que avui es diu la societat civil.
Participar, com deien entre els grecs, vol dir ser ciutadà; compromís individual i col·lectiu.
Durant la diada de Sant Jordi s’omplen els carrers i les places de parades de roses, n’hi ha de tots colors: vermelles, blanques, roses, liles, taronges…, i en d’altres molts colors que no es troben a la natura, com en morat, platejat, daurat, blau, negre, celeste i arc iris, es pot dir que cada any en surt alguna de color i combinació diferent. Em centraré en la rosa negra.
Existeixen roses negres en el seu estat natural, no són un mite ni és la barreja de combinacions, és cert que existeixen, però només creixen de forma natural en una sola regió del món…, Halfeti, a Turquia. Tenen aquest color pel pH de l’aigua i per uns pigments hidrosolubles. Es consideren un símbol d’esperança, passió i misteri.
Les roses negres de Halfeti són les úniques que només creixen en el món de manera natural en petites quantitats en aquest indret situat al sud de Turquia.
Halfeti és un poble que es troba submergit sota les aigües del riu Eufrates. Els habitants d’aquest poble es van adonar a la dècada dels noranta del fenomen tan especial que feia que les seves roses negres fossin úniques a tot el món. Quan es va construir la presa de Birecik, els veïns de la localitat van ser traslladats a 10 km d’aquesta. Juntament amb les seves pertinences, també es van emportar les seves plantes i les seves roses negres. La sorpresa va ser veure que, en trasplantar-les a la nova població, els seus rosers només donaven roses vermelles.
La densitat del sòl i la combinació de les antocianines (uns pigments hidrosolubles) són els responsables d’aquest singular fenomen. Les condicions úniques del terreny i els nivells de pH de les aigües subterrànies de la zona que es filtren des del riu Eufrates fan que el color vermell carmesí que presenta originalment aquesta flor esdevingui un negre intens molt sofisticat. Però a més, hi ha una cosa que les fa encara més exclusives. I és que només creixen durant els mesos d’estiu. La resta de l’any, el seu color és d’un vermell molt intens.
Les investigacions i experiments que es van portar a terme, van constatar que les condicions de cultiu no eren les mateixes que les del poble original. En haver-se alterat els paràmetres del sòl i de les aigües subterrànies, les flors ja no es pigmentaven de color negre. Amb l’objectiu de salvar les seves roses negres, les autoritats van decidir instal·lar hivernacles prop de l’anterior ubicació en la qual es trobava la localitat d’Halfeti. Les roses van tornar a recuperar el seu bellíssim color.
És precisament aquest misteri el que fa que siguin flors tan demandades i que molts es preguntin si realment existeixen les roses negres naturals.
Curiosament, els turcs mantenen una relació d’amor-odi amb les roses d’Halfeti, ja que, tot i que saben perfectament que són úniques al món dins de la natura, per a la seva cultura són presagi de mort i de males notícies. I cal dir que els turcs són molt supersticiosos amb aquest tipus de qüestions.
Tot i que per a algunes persones són símbol de mala sort i per a altres són objecte de fascinació, el que és sorprenent és que les roses negres existeixen a la natura i que creixen de forma salvatge, desmitificant la part de llegenda urbana i de misteri que durant tants anys ha girat al seu voltant.
No hi ha una llavor de rosa negra que puguem plantar al nostre jardí. La més propera són les varietats híbrides que s’aconsegueixen a través de dues varietats de roses molt fosques, les vermelles i les violetes, i les roses que es tenyeixen en els vivers.
I, lamentablement, no és possible comprar roses negres d’Halfeti, ja que es tracta d’un exemplar protegit.
Una mona de Pasqua tradicional. [Foto: yomelocomo.com.][Un article de Glòria Fluvià.]
Els antics cristians tenien el costum de beneir els ous que havien recol·lectat des del Dimecres de Cendra i guardar-los per a regalar-los als éssers estimats un cop arribés el dia de Pasqua. Amb el pas del temps va començar a estendre’s el costum que els forners i pastissers preparessin un dolç en forma de brioix, fet amb ous i farina però amb l’afegit que també porten incrustats uns ous durs.
L’origen de la mona de Pasqua es remunta, pel cap baix, al segle XV, i no tenia res a veure amb les mones de xocolata, nata o mantega que mengem avui en dia, ja que es tractava d’un pastís que tenia forma de tortell i es feia amb pasta de pa. Antigament, a les mones s’hi posaven ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant que rebia el pastís per part del padrí. En alguns llocs el pastís tenia forma de ninot amb les cames eixarrancades i amb l’ou a la boca o al ventre, fet que alguns han interpretat com la supervivència d’un antic culte a la fecunditat. Les mones actuals, fetes amb una base de pa de pessic, mantega i xocolata, i adornades amb plomalls, fruita confitada i ous o altres figures de xocolata, no es van començar a fer fins al segle XIX.
La mona de pasqua ha anat evolucionant al llarg dels anys. Aquest pastís ha anat canviant molt i cada vegada es poden trobar mones de Pasqua més espectaculars. El concepte de la mona ja no és només un pastís amb un ou de xocolata o uns pollets i unes plomes al damunt; actualment, es poden trobar autèntiques obres d’art que cada any delecten a les famílies catalanes.
L’origen d’aquesta tradició indicava que l’avi o el padrí havia de regalar al nen un tortell fet amb el mateix nombre d’ous durs que la seva edat, sent el límit als dotze anys. Tanmateix, no va ser fins al segle XIX quan les mones de xocolata van començar a substituir els ous durs i es van guarnir amb dibuixos i figures.
Tot i que al segle XV ja es menjava la mona, no va ser fins al 1783 quan el diccionari de la llengua castellana, de la Reial Acadèmia Espanyola, recull per primera vegada el nom d’aquest pastís: «Catalunya, València i Múrcia. La coca o tortell que es cou al forn amb ous posats al damunt per Pasqua de Flors, que en altres parts de la península Ibèrica anomenen hornazo».
Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen del terme i la tradició: alguns diuen que podria venir de la paraula muníquia, que eren les celebracions dedicades a la deessa grega Àrtemis; també s’especula que l’origen vingui de la paraula mûna, que en àrab antic fa referència a l’arrendament de terres tributat en espècies amb coques, ous i altres productes agrícoles (en aquesta llengua també significa «regal»). Entre les especulacions del nom també apareix l’opció de la paraula llatina munda, que eren les paneres que els romans oferien a Ceres durant el mes d’abril i que contenien dolços. Finalment, també es contempla que l’origen del pastís vingui de les pascorals, les festes que els pastors romans celebraven amb coques, o de Beltane, una festa celta que se celebrava el mes de maig i on es consumien tortells decorats amb ous.
