Temps difícils i de desorientació

Els dos edificis del Word Trade Center a Nova York es van ensorrar amb pocs minuts de diferència [Foto: CCMA.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Recordo el dimarts 11 de setembre de 2001 mentre veia al televisor  en directe com a Nova York un primer avió s’estavellava en una de les Torres Bessones i, tot seguit, un altre avió a l’altra torre. Un terrible atemptat executat pel  grup terrorista Al Qaeda.

La humanitat, fins aquella data, havia tingut diverses experiències impactants, però aquell fet, per a mi, va ser d’una desorientació global. «Ja res no serà igual», vaig pensar. Només ens faltava l’experiència de la Covid (tancats a casa), que afectava per primera vegada tots els habitants del planeta.

La immigració, un gran tema a resoldre. La desestabilització va en augment a molts països, la globalització econòmica ha servit per incrementar les desigualtats entre els països més desenvolupats i la resta.

Inestabilitat i guerres, en els darrers 40 anys han augmentat de forma vergonyant, promocionant règims i governs corruptes per a obtenir més acumulació de riquesa per als beneficiaris. La llista és interminable, però les tendències indiquen que l’1% de la humanitat és la que acumula més diners que sumant-hi tota la resta.

Quant al creixement de la població mundial, es preveu (segons un estudi de la Universitat de Washington) que l’any 2064 arribarem, probablement, als 10.000 milions (avui en som uns 8.000) i començarà a davallar. Aquesta ocupació en el planeta Terra genera entre altres problemes el de la petjada ecològica. Com més índex d’aquesta petjada, més pressió negativa a l’equilibri mediambiental.

Veig, també, la problemàtica del que s’anomena l’Espanya buidada (el despoblament). L’abandonament dels pobles cap a  les conurbacions de les àrees metropolitanes. Soc de l’opinió que aquest fet desestabilitza en moltes qüestions, entre d’altres, l’economia global d’un país.

 Què es pot fer?

En primer lloc, adonar-nos d’on som. Però, si revisem la historia de l’art, de la música, etc. sol passar que si observem bé i fem una mirada retrospectiva, innovant-hi, de vegades resulta una adaptació positiva. Comencem per l’educació (formació) i recuperem valors de la família  (no es pot dir a tot que sí). Les coses que són bones i funcionen no cal tocar-les, però les que no ho son, cal analitzar per què i modificar el que calgui. El que no es pot fer és deixar-ho passar amb una «ja està bé» o «és igual». Perquè si no ho corregim anem cap a la decadència.

Reflexió final

Hi ha persones (dirigents i polítics) que no estan preparats per al càrrec i les responsabilitats que assumeixen. La ciutadania ha de ser  més  exigent i, si cal, amb lleis renovades.

Així ho veig.

Francesc Canal i Ambrós: el «Santet» del Poblenou

El nínxol del cementiri del Poblenou on reposen les restes del Santet. [Foto: Ajuntament de Barcelona.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Hi ha cultes populars que malgrat que no estan reconeguts per l’Església perduren al llarg dels anys i un d’aquests és el de Francesc Canals i Ambrós un jove nascut el 1877 a Ciutat Vella i que va morir el 27 de juliol de 1899, a vint-i-dos anys. Se’l coneix pel Santet del Poblenou, on va ser enterrat al cementiri i la seva tomba és de les més concorregudes: nínxol 138 de l’illa 4a d’aquesta necròpoli modernista, i és plena d’espelmes, flors i tota mena d’exvots: fotografies, notes manuscrites, xumets, figuretes de porcellana…

La seva vida està carregada de llegendes i mites. Va néixer a Ciutat Vella, fill d’un venedor cec d’estores. Va entrar a treballar als catorze anys als magatzems El Siglo situats a la Rambla. Es diu que tenia fama de bona persona i feia obres de caritat. Era conegut per la capacitat de predir el futur i segons expliquen va encertar la seva pròpia mort i va predir l’incendi dels grans magatzems on havia treballat, tal com va escaure el 25 de desembre de 1932.

No se sap amb exactitud de què va morir, tot i que possiblement de tuberculosi. El culte a la seva tomba va començar just després de la seva mort i encara avui la gent el venera i el seu nínxol és ple d’espelmes, notes, flors i fotos. El van iniciar les seves companyes de feina als grans magatzems i les floristes de la Rambla, perquè es va estendre el costum d’anar-li a portar el ram de flors de núvia després del casament. Motiu pel qual va adquirir fama de curar els mals d’amors i la infertilitat. I com que la llegenda també explica que després de la seva mort al seu pare se li va curar la ceguesa, molta gent li demana ajuda en aspectes relacionats amb la salut.

Amb el pas dels anys el culte popular no ha parat de créixer: l’any 1908 hi havia tanta afluència a la seva tomba que l’Ajuntament de Barcelona va traslladar-la seva a un espai més gran i accessible. També, es va col·locar un vidre davant de la tapa del nínxol, que és per on encara avui dia els devots fan passar les ofrenes. I com a prova del seguiment d’aquesta tradició, cal dir que Cementiris de Barcelona retira el vidre un parell de vegades a l’any per fer neteja dels centenars d’exvots que hi ha.

Aquest costum també ha inspirat diverses obres: l’Arxiu Històric del Poblenou ha fet estudis sobre els il·lustres difunts del cementiri i també en parlen les novel·les d’inspiració gòtica: Habitacions tancades, de Care Santos, i Retrum, de Francesc Miralles.

Carta als Reis

Els reis d’Orient. [Il·lustració de Xavier Borràs, 2011.]
[Un article de Nan Orriols.]

Vaig llegir que molts polítics, periodistes, empresaris, etc., encara defensen l’ampliació de l’aeroport del Prat, la B-40 i mil coses més. El diputat catòlic Salvador Illa defensa precisament això. És la manera de rebentar la llengua i el país i convertir-lo en un polígon industrial i «ciudad de vacaciones» per contribuir a mantenir l’Espanya monàrquica heretada del franquisme.

Diré que ERC no és d’esquerres ni republicana, però, de catalana, hauré de dir que sí. Veig el president Aragonès i el seu govern amb discursos autonomistes de rendits que només volen conservar el càrrec. El president no podrà representar mai els valors de Serra i Moret ni de Josep Pallach. Podrà dir el que vulgui, però, per a desgràcia nostra, només representa la mediocritat.

Si hagués de fer una carta als Reis, demanaria a tots els ministres, diputats i senadors de sou perpetu que tanquessin l’Acadèmia Militar de Saragossa i la convertissin en una acadèmia per a la pau. Demanaria que totes les persones que viatgen a països que ho compren tot gràcies al petroli no poguessin tornar. Demanaria nit i dia que es denunciessin aquestes terribles guerres de capellans que ho destrueixen tot i encara van clamant pau a Déu. Demanaria que s’acabessin les portes giratòries i tots els abusos de sous amagats i camuflats. Demanaria cada dia proclamar la República Catalana. Però, sobretot, demanaria respecte per nosaltres mateixos i treballar tots plegats per revertir el canvi climàtic.

En fi, demanaria el que és impossible, perquè, si no som capaços d’estimar-nos i tot el dia estem competint per destrossar els altres, veurem com els boscos, els rius i els mars ens fan fora. I, momificats com mòmies egípcies, els catòlics —de l’Opus o no—, els de la banca, de Junts, la CUP —ja sense cap— i tots nosaltres, devots de la Mare de Déu de Montserrat i l’àngel Marcelo, arribarem al cel, on el cardenal Omella ens regalarà un rosari.

Pel camí, fent penitència, veurem Alicia Sánchez-Camacho, ara, diputada a l’Assemblea de Madrid. Els àngels regalaran floreros com els de la Camarga, i Victoria Álvarez i el comissari Villarejo, ja santificats, caminaran donant la mà a Mariano Rajoy i Jorge Moragas, que ha viscut amagat com a ambaixador d’Espanya a Tanzània. També, i ballant una dansa africana, podrem veure l’ambaixador Miquel Iceta amb el seu rosari corresponent. Bé, això no és segur que passi. Ja està passant cada dia.

Vida de gossos

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Fa mesos vaig escriure, aquí mateix, un article titulat «Ineluctable», amb aquesta frase a l’inici: «Recordo que ja, des de mol menut, el que menys m’agradava d’haver d’anar a escola era, precisament, la ineluctabilitat del fet».

Avui veig una notícia al telediari on diuen que les «guaderies» de gossos estan proliferant de manera exponencial. Ara la gent jove, en lloc de fills, prefereixen tenir gossos, no sé si per estalviar als fills  —veient com el món progressa— una possible hecatombe o perquè els gossos no mereixin la mateixa consideració.

Però, el cas és que, aquells que els tenen, se’ls estimen, diuen, com si veritablement fossin fills seus. Així és que se’m escapa la diferència.

També, és cert que hi ha molta gent que en té de les dues (anava a dir de coses) criatures. Que no fa distinció, vol dir que se’ls estima amb bogeria, tan si són cadells d’«homo sàpiens», com de «cànids domèstics» i per això mateix no fa cap distinció, a part dels condicionaments físics de cada espècie. Des de dormir tots junts al mateix jaç, anar al parc cada dia o portar-los al col·le perquè els eduquin com cal. I, és cert, no sabria dir quin tipus d’escola aconsegueix millors resultats, veient el comportament dels alumnes respectius.

Del que no tinc dubte és que, aquells que tenen a casa gossos, deuen estar encantats de tenir la mateixa possibilitat d’escolarització de les seves mascotes quadrúpedes, que la que tenen tots els infants humans des de fa anys. I és que, com saben tots aquells que han tingut fills, seria impossible poder compaginar horaris laborals sense l’escola i, tot i així, cal la col·laboració dels avis per poder ocupar-se de les criatures totes les hores que no ho fa l’escola. I encara així, com es veu, hi ha molta gent que decideix no tenir fills. Es diu que a Catalunya hi ha més gossos que nens.

Benvingudes siguin, doncs, les escoles canines, on poder deixar els «nens», mentre els pares treballen; no fos cas que també ens quedéssim sense gossos. Déu no ho vulgui.

Ara bé, com ja es veia a dalt, jo no vaig tenir de petit gaire afecció a l’escola. Així m’he quedat. Que sóc un antisocial, que no tinc gossos. I ben segur que és millor així, perquè si els hagués d’haver convençut perquè anessin a l’escola s’haurien quedat a casa. Serien uns mal educats i, qui ho sap, potser les autoritats competents me n’haurien tret la guarda i custòdia.

I és que un país sense gossos, ben educats, s’entén, no és un país civilitzat. I com ens passi amb els gossos el que passa amb les criatures humanes no sé jo si haurem d’acabar important mascotes de l’estranger, per poder cobrir adequadament les nostres carències afectives…, els caps de setmana.

Perquè tothom sap com són d’afectuoses aquestes criatures, com es fan estimar, que mai t’abandonaran, cosa que no es podria dir de molts parents…, humans.

Tothom sap que l’educació és la base perquè un país prosperi i tingui futur.

Anar a l’escola és «ineluctable», ineludible, imprescindible…, per a evitar l’hecatombe.

Sí, eduquem els gossos, que amb els humans ja fem tard.

S’entén que és ironia, oi? És que, si no, estaríem més malament del que em pensava.

La vegueria Penedès i el seu pla territorial

[Un article de Jordi Sánchez.]

El departament corresponent de la Generalitat ha elaborat una proposta (avantprojecte) que posa en coneixement dels penedesencs per al seu debat i posterior aprovació de l’avantprojecte del Pla territorial parcial del Penedès i el catàleg del paisatge.

Transparència i participació

Tant en Jordi Cuyàs com en Ramón Arnabat, en recents articles, han manifestat que aquest 2024 ha de ser un any decisiu per a la planificació territorial de la Vegueria Penedès. Totalment d’acord, la població no podem ara no donar resposta ni ser inoperatius en com gestionar el temps.

Models de participació

Hi ha molts models, jo puc parlar del que vàrem fer a la tramitació del nou POUM de Calafell. Es va crear un Consell Assessor Urbanístic (CAU), format per una representació del municipi: Cultura, Esports, Educació, Comerç, Hosteleria, Agricultura, Ramaderia i Pesca, AAVV, partits polítics, etc. Els membres d’aquesta consell  varen ser proposats democràticament pels seus organismes. Cal dir que tots els temes tractats es varen aprovar per unanimitat. Aquest tràmit de debat era prioritari, i es va convertir en propostes cap a l’equip redactor del Pla.

És cert que per llei hauran d’informar els ajuntaments que formen la vegueria i, també, la ciutadania (és aquí on cal posar un cert ordre de participació, per a no entrar en el desordre).

Per gestionar aquest treball participatiu, seria convenient, previ concurs, adjudicar-lo a una empresa de solvència contrastada, experta en aquest àmbit tècnic de l’urbanisme, per a garantir un treball curós i que serveixi per no perdre el temps.

Comunicació

Seria útil per a la informació al públic en general que hi hagués una oficina d’informació a cada capital de comarca. Això ajudaria a crear sentiment de vegueria, seria recomanable amb una petita aula per a possibles ponents.

Punts forts

S’ha de decidir com volem que sigui aquest territori, quines proteccions, quins valors, veure i entendre bé el catàleg de paisatge.

Governança? Municipi, comarca, vegueria, províncies, àrea metropolitana de Barcelona ampliada?

Mobilitat, mercaderies, universitat, sanitat, habitatge, agroalimentació, millores dels fronts marítims, desconstrucció, petjada ecològica, sequera i tants altres punts febles, per parlar-ne i resoldre’ls.

Tenim una oportunitat de canviar d’escala en el planejament, ja no val la planificació poble a poble, «política de campanar».

No podem consumir tot el territori, seria un suïcidi.

Una vegueria que no té un Pla i una governança no va enlloc!

Així ho veig.

L’únic hospital de cartró que roman al món és a Catalunya

L’hospital de cartró de Cabdella als inicis dels segle XX. [Foto: MNACTEC.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

A Cabdella (Vall Fosca [Pallars Jussà]) —mal dita Capdella— es va construir una peça única al món. Es tracta de l’anomenat hospital de cartró, un edifici que es va aixecar el 1912 durant la construcció de la primera central hidroelèctrica de Catalunya. Ara, un projecte encarregat per la Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, en coordinació amb el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya de Terrassa (MNACTEC), en prepara la restauració. Després d’aquest procés, que encara no se sap quant durarà, és possible que la instal·lació es pugui visitar.

Tot i que en un principi havia de desaparèixer un cop fet el servei, la construcció ha resistit a la intempèrie més d’un segle al Pirineu. L’empresa Energia Elèctrica va instal·lar-lo a principis del segle XX per donar cobertura als 4.000 obrers que van caldre per a la construcció de la presa hidroelèctrica. Es preveia que hi hagués molts morts perquè havien de treballar a més de 2.000 metres d’altura i sense cap mitjà mecànic. Més que mortalitat el que es va produir va ser una elevada sinistralitat. Quan es produïen accidents, l’evacuació dels ferits era dificultosa perquè el primer centre on podien ser assistits es trobava a 40 quilòmetres per un camí de carro.

Aquest hospital es va adquirir a una empresa alemanya que en feia de tres tipus: fusta, cartró i lli. El cartró era l’opció més barata. Aquesta construcció era de muntatge ràpid, va arribar en caixes i un croquis com si vingués d’Ikea i van muntar l’hospital en menys de dos dies. La construcció tenia un espai d’hospitalització i un de cirurgia, que atenia ferits que requerien petites intervencions. Tal com està documentat, van ser contractats un metge cirurgià i un infermer.

Estat actual de part de l’hospital de cartró. [Foto: MNACTEC.]

Normalment, els hospitals de curta durada estan condemnats a desaparèixer i l’habitual és que fossin cremats un cop haguessin fet la seva funció. El que es va alçar a Catalunya es va mantenir dempeus i és l’únic del qual es té constància a l’estat espanyol.

Al voltant de 1940, l’edifici va caure en desús i va ser utilitzat com a magatzem pels veïns. Aquest mal ús ha derivat en alguna modificació arquitectònica, però també molt possiblement ha estat la causa que s’hagi conservat dempeus durant més d’un segle.

El fet que l’hospital català sigui l’únic al món el fa encara més preuat per als investigadors.

Missa a la Sagrada Família

La Basílica s’ompló de gom a gom per a sentir i seguir la missa criolla en acció de gràcies pel 10è aniversari del pontificat del papa Francesc i per la pau al món. [Foto: @sagradafamilia.]
[Un article de Nan Orriols.]

El dimarts dia 12 de desembre, amb transmissió en directe per TV2, es va celebrar una missa al temple de la Sagrada Família amb motiu, entre d’altres, de la celebració dels deu anys del pontificat del papa Francesc. 3.500 persones i personalitats —això l’Església ho té clar— van assistir a la missa, on van cantar conjuntament Pasión Vega i David Bisbal. La missa la va oficiar David Abadias, bisbe auxiliar de Barcelona —perquè el cardenal Omella era a Madrid—, ajudat d’un centenar de sacerdots. L’estètica i la litúrgia, sempre impecables a les cerimònies de l’Església romana.

Van demanar per la pau, principalment relacionada amb la guerra a Ucraïna, i van exhibir, sí, exhibir, mutilats i ferits ucraïnesos i un nen que serà operat d’un tumor a Barcelona. Cançons religioses i paganes. Tot estava fet per despertar emocions de bondat i mostrar la misericòrdia de l’Església pregant per la pau.

Vaig sentir verdadera repugnància. Parlen de pobresa i ho celebren amb calces d’or. Les disfresses de sacerdots romans, també amb brodats d’or, agraden molt a l’Església, que ha convertit la Sagrada Família, que ja no és de Gaudí, en un negoci.

La Conferència Episcopal no tenia clara l’amnistia, i el cardenal Omella no va anar mai a veure ni els presos polítics ni els exiliats catalans. La cerimònia es va celebrar tota en castellà, ni una cançó en català. Si Déu existís, els hagués foragitat del temple a fuetades.

L’Església espanyola viu molt bé amb la monarquia dels Borbons i la Constitució imposada. Només faltava que hagués entrat «el generalísimo Franco bajo palio».

Les esglésies, i els seus dogmes i lluites per defensar la veritat verdadera, han sigut les culpables de milions de morts i milers de guerres. El cert és que bisbes, sacerdots i capellans es dediquen molt a pregar pels altres perquè a ells ja els va tot molt bé.

Als nous diputats i senadors catalans

[Un article de Jordi Sánchez.]

Constituïdes les càmeres alta i baixa per a la nova legislatura 2023-2027 a l’estat espanyol, aporto la següent reflexió: els polítics catalans podrien aportar un mínim d’acord en els temes següents:

Infraestructures

  • corredor Mediterrani;
  • traspàs i consignació econòmica per a Rodalies;
  • connexió de millora entre el port de Barcelona i el deTarragona per a resoldre la línia ferroviària de mercaderies, amb una nova proposta tot aprofitant el traçat de l’eix transversal des de Lleida fins a Figueres (fora dels creixements urbans costaners);
  • millorar la línia ferroviària a Puigcerdà, la de Manresa i Igualada-Martorell;
  • comunicació ràpida de l’AVE des del Camp fins a Tarragona i a Port Aventura;
  • projecte i calendari d’una nova estació a la ciutat de Tarragona;
  • finalització de l’estació de la Sagrera;
  • supressió de passos a nivell i tancaments  de les línies ferroviàries (seguretat);
  • estabilització de les platges des del Cap de Creus fins a les Cases d’Alcanar;
  • Pla d’estabilització del Delta de l’Ebre així com recuperació dels sediments estancats en els embassaments del riu;
  • ampliació de l’aeroport del Prat i millora dels aeroports de Lleida, Reus, Girona i Sabadell;
  • finalització, adequació i millora de la xarxa de carreteres de l’Estat.

Salut

  • Bàsicament és un tema de RRHH, manquen professionals en el sector. Soc conscient que és un problema estructural i que les competències estan traspassades a les comunitats autònomes, però si la pública perd eficàcia i eficiència la sanitat privada també entrarà en crisi. Amb l’afegitó que s’incrementaran les partides pressupostàries pel que fa a la dependència.
  • Atendre al sector d’investigació amb els recursos necessaris, els actuals són del tot insuficients.
  • Impulsar i ajudar la indústria de complements per tal de no tornar-nos a trobar en una situació de crisi amb un altre patogen o qualsevol tipus de pandèmia.
  • Accés a les dades de cada ciutadà (són personals), identificació electrònica del pacient i que el metge les pugui consultar, s’ha de ser més universals amb la salut.

Habitatge

D’acord amb l’article 47 de la  Constitució de 1978 «tothom té dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat». Portem 45 anys i no hi ha manera de resoldre aquest tema. La solució és el lloguer. Revisar tots els solars urbanitzats que tenen els municipis disponibles i aplicar fórmules que ja  existeixen, amb la participació público-privada, perquè altres fórmules són fer volar coloms.

Conclusió

Evidentment hi ha molts més problemes per resoldre, però quatre anys dona per al que dona. Ja sé que Catalunya es mereix molt més, però avui és avui i recordo que la política és l’art del possible. Fem-ho!

Així ho veig.