Amb l’exposició «reminiscencia 1988», fusió de pintura i escultura, que revisita el Cafè Canaules Ripoll, ja han passat 35 anys.
L’obra manté la mateixa màgia, força i frescura d’aquell moment. Gràcies a Jordi Maideu i a Francesc Morera podem observar i gaudir d’aquest retorn artístic, just en el moment que el Cafè Canaules celebra 35 anys d’exposicions.
Jordi Maideu (Ripoll, 1958). Impressor i pintor. Ha exposat a Ripoll i comarca, Barcelona, País Basc, Grenoble i en exposicions col·lectives a Catalunya, Portugal, França, etc. El seu estil es podria situar entre l’expressionisme abstracte i l’art figuratiu.
Farta de les múltiples i reiterades agressions que estava patint, la naturalesa va confabular-se contra la raça humana. Tot va continuar funcionant més o menys igual, la gent anava al treball, als centres d’oci, de compres. Però l’ambient s’havia impregnat d’una secreció que desprenien les plantes, arbres i animals. A partir d’aquell moment els homes i les dones van deixar d’aparellar-se.
Les relacions íntimes van reduir-se a l’àmbit homosexual. El nombre de gais i lesbianes va experimentar un augment considerable. El trencament de parelles va fer-se tan habitual que en poques setmanes ja no quedaven famílies convencionals. Els representants de l’església van ser els únics que van posar el crit al cel, però déu els va demanar que se n’anessin a cridar altre cop a la terra. I al planeta van advertir-los que si ells havien promogut el celibat separant el gènere masculí del femení pels seus diferents ordes religiosos, ara que la resta de la humanitat havia decidit d’imitar-los, no eren ningú per retreure-ho.
Veure un home i una dona copulant es va convertir en una mena de perversió malaltissa. Els governs van prohibir tota mena de material pornogràfic heterosexual. Es van organitzar fogueres on cada dijous els homes i cada divendres les dones, cremaven els exemplars de material cinematogràfic, fotogràfic, literari o artístic on hi hagués sexe explícit entre gèneres. Les restriccions es van ampliar a qualsevol mena de contacte entre gèneres. Els homes van crear els seus propis governs i les dones van imitar-los. Ben aviat es va acordar d’ocupar espais geogràfics diferents, a fi de no interferir els uns en la vida dels altres.
En menys d’un any els efectes de la conjura natural havien provocat un daltabaix. Rarament hi havia en tot el planeta cap mena de comunicació entre els dos bàndols. Les apetències sexuals envers els exemplars del gènere contrari van desaparèixer, fins al punt que ni els més transgressors consideraven viable la possibilitat de tornar als costums del passat, ni que fos com a provocació.
Però no tot era glòria en aquest nou ordre mundial. Les comunitats femenines van demostrar una gran obsessió per l’ordre. Les reunions de cinc o més dones van convertir-se en il·legals, perquè era insuportable com unes trepitjaven el torn de paraula de les altres, fent impossible la fluïdesa en la conversa. I el trànsit de vehicles per les seves ciutats va esdevenir impracticable, sent cada vegada més elevats els accidents mortals per no haver respectat un estop o per descuidar la conducció amb l’objectiu d’emmirallar-se amb el retrovisor del vehicle. El govern femení va fer campanyes per acabar amb aquests estereotips, però les úniques beneficiàries van ser les publicistes que van ser contractades.
Més preocupant va ser la pèrdua de valors entre els mascles. Les baralles violentes eren cada vegada més habituals. Les mancances higièniques van provocar que s’adoptessin espècies animals com les rates i els escarabats com a animals de companyia. El desordre i la deixadesa de les ciutats masculines va evidenciar-se amb una elevada pol·lució ambiental, accentuada encara més per la confabulació meteorològica de no deixar caure ni una sola gota de pluja en regions habitades per homes. Com a aspectes positius destacaven les animades vetllades en bars i tavernes, que indefugiblement desembocaven en uns matins d’impressionants ressaques. L’absentisme laboral va esdevenir un problema majúscul per a uns empresaris que van haver de tancar molts negocis per baixa productivitat.
Les malalties de transmissió ambiental van afectar ràpidament les comunitats masculines. Els hospitals no donaven a l’abast per encabir homes que hi ingressaven per salvar els òrgans respiratoris. El tifus i la pesta van estendre’s ràpidament fins a amenaçar seriosament la supervivència del gènere. Alguns exemplars sans van reunir-se en petites comunitats aïllades de la resta, si bé cap d’ells va rebre el permís per penetrar en sectors femenins que fins aleshores s’havien salvat de les plagues, i que van organitzar uns efectius sistemes de protecció per evitar de ser infectades. En pocs anys la demografia masculina s’havia reduït tan dràsticament que només quedaven uns centenars d’homes repartits per tot el planeta.
Un d’aquests personatges, un alcohòlic terminal amb el fetge erosionat per tots cantons, va salvar casualment la vigilància de les dones i va arribar fins a una ciutat femenina. Quan va trobar el primer bar obert va entrar-hi amb l’esperança que li servissin uns combinats de vodka. La cambrera va estranyar-se per la presència d’un home al seu local, però com que era de la broma, va encetar-hi una interessant conversa, aguditzada per la ingesta etílica del nouvingut. Finalment, va demanar-li que passes a la rebotiga del local, a fi que la seva presència no alertés la resta de dones de la comunitat, que en qualsevol moment, coincidint amb la sortida del migdia de les feines, omplirien el local.
L’afinitat entre tots dos va escalfar-se progressivament i, si bé no sentien cap mena d’atracció l’un per l’altre, van creure que seria una bona perversió entrar en un contacte físic que feia dècades que no experimentaven. I així ho van fer. Aquella mateixa nit, quan va haver tancat el local, va treure’s la bata enllefernada de taques de cafè i rodanxes de xocolata i oli, i va mostrar-li la ufanosa rodonesa dels seus pits, i la negror d’un pèl púbic perfectament retallat en un estilitzat triangle. L’home va mirar-la de dalt a baix. Incapaç d’experimentar cap erecció, va haver de pensar en el seu company habitual de llit per ereccionar el seu membre. Però el pes del licor sobre els vasos sanguinis va ser superior a la capacitat mental per excitar-se, i la cambrera va haver de succionar-li amb els llavis una ben proporcionada cigala. Al cap d’una estona va notar com es tensava i van follar alegrement sobre la taula de la cuina. Tots dos van arribar alhora a l’orgasme, feliços d’haver experimentat una plaent experiència, més excitant per prohibida que per satisfactòria. A altes hores de la matinada, l’home del fetge destrossat va sortir del Max Bar. No va ser fins al cap d’unes setmanes que la dona va adonar-se de l’embaràs, però va justificar l’augment de la panxa amb uns costums alimentaris massa relaxats. Ningú va estranyar-se del seu estat.
Mentrestant, va arribar la notícia que, finalment, la comunitat d’homes s’havia extingit definitivament, i que només en quedava un exemplar viu als antípodes, un ancià centenari que va ser confinat en un zoològic al costat de mandrils i orangutans. La supervivència de la raça humana estava sentenciada, si no fos per l’existència de bancs d’esperma. Una reunió mundial de dones va decidir d’agrupar totes les provetes amb semen humà per garantir-ne la seguretat. Es va signar un estricte protocol on se’n prohibia l’ús excepte en circumstàncies de tan difícil aplicació que només se’n permetria la utilització un cop cada decenni. Un enorme camió frigorífic va transportar totes les mostres recollides a un hospital del continent central. A cinc quilòmetres del seu destí, la conductora va donar un cop de volant poc eficient just quan enfilava una corba pronunciadíssima, més preocupada perquè la seva acompanyant no sentís el so de la ventositat que estava alliberant que de la carretera. El vehicle es va precipitar per un cingle de cinc-cents metres on encara ara reposen els últims reductes de llavor masculina. En el mateix punt on es va estavellar, van fer aixecar un monument d’un mal gust insultant, obra d’una escultora conceptual molt de moda en aquella època.
El dia que una catifa alcohòlica va trobar tancada la porta del Max Bar, ningú no sabia que en realitat el motiu de la baixa era que la cambrera anava de part. Al primer pis del local ella mateixa va posicionar-se sobre la taula del menjador coincidint amb les primeres contraccions, espaterrant-se tant com va poder, i va ajudar al nadó a sortir del seu cony, mentre intentava no cridar massa, no fos cas que des del carrer algú pogués atribuir el soroll a un part Quan va haver lligat el cordó umbilical, la cambrera va agafar el nadó entre les mans, va abraçar-lo amb força, i just abans de constatar que havia portat al món una nena lletgíssima, va escoltar per la finestra com l’emissora de ràdio d’un cotxe anunciava la definitiva mort a un zoològic llunyà, de l’últim home viu. Dins del seu test, un cactus llarguerut aplaudia rabiosament la notícia, imitant el comportament festiu de la resta de vegetals i fòssils del planeta.
Una llàgrima rellisca per la galta de l’avi Tomeu mentre amb l’eixugamans elimina la sang d’un vermell obscur que empastifa el ganivet de cuina amb el qual acaba de llevar la vida de la seva dona. Tots dos havien acordat un suïcidi conjunt, tips com estaven d’una vida terminal i avorrida, d’uns fills que els ignoren sistemàticament, del veí torracollons de sota casa que els torturava fins a altes hores de la matinada amb la música a tota hòstia, d’un dolor a les articulacions cada cop més intens… Tips de ser una nosa i que tot els faci nosa, vaja.
Primer ell l’havia de liquidar a ella, esberlant-li el coll, i després ajaure’s al llit, al seu costat, i tallar-se les venes. En lloc d’això, però, es posa el millor vestit que té a l’armari, obre la porta i surt al carrer. Lluny de sentir-se trist o afectat, va més lleuger que abans, amb l’alliberament d’haver complert amb part d’allò que li corresponia. S’arriba fins al banc i en retira tots els estalvis, els del compte corrent, i els d’un compte a termini fix que dies abans havia ordenat anul·lar.
Amb la cartera i les butxaques farcides de bitllets de cinc-cents, busca el restaurant on acostumaven a anar amb la dona, hi entra encara que sigui una mica d’hora i demana els seus plats preferits: espagueti a la napolitana, filets de pollastre amb beixamel i pebre, i gelat de torró amb xocolata calenta. No hauria de quedar-li gana després del què ha fet, però s’ho menja amb devoció, i deixa anar un rotet després d’esgotar la segona copa del millor vi blanc, ben sec i gens afruitat, que ha triat per acompanyar la teca. La senyora que tot just s’acaba d’asseure a la taula del costat amb el seu fill, se’l mira amb una expressió de fàstic que no passa desapercebuda a Tomeu. Per això, paga, deixa propina al cambrer, i allibera una olorosa ventositat tot just abans de passar a tocar de la dona.
L’activitat intestinal encara treballa a ple rendiment quan entra al bar on acostuma a jugar la partida de cartes amb els pocs companys de generació que han sobreviscut al pas del temps. Demana el whisky més car que tenen i juga unes mans que es deixa guanyar, apostant molts més diners que no solia fer, tot i que estranyament en aquesta ocasió li havien arribat unes cartes excel·lents. Els amics se’l miren circumspectes, com si s’hagués tornat definitivament boig, sobretot després de repetir per quarta vegada i sense gel el líquid escocès que li escalda l’esòfag. Ell somriu, els convida a una fària, i els enganya explicant-los que és el seu aniversari. El cambrer del Max’s Bar cobra, i li ven per sota mà una paperina de cocaïna a mig consumir. Com que és la primera vegada que li’n demana, s’imagina que és per una neboda que va per mal camí i que de fet li deu encara l’última venda que va fer-li. Al lavabo Tomeu es prepara un parell de clenxes i n’esnifa una per cada conducte nasal. Quan surt li dona una propina al cambrer, juntament amb la coca que encara li ha sobrat. Saluda als jugadors de cartes, que encara canvien de mà els calés que li han guanyat, i surt al carrer quan tot just comença a fer-se fosc.
Accelerant el pas tant com pot, arriba fins a casa del seu únic fill, que encara ha de tornar de la feina. La jove tampoc hi és, perquè a aquella hora va a buscar els nens que són a classe d’anglès. Sempre ha sospitat que aquella barjaula en té més d’un que li omple la figa. En té la clau, perquè alguns matins hi ha d’anar a despertar als nens i acompanyar-los a buscar l’autocar escolar. Hi entra i es dirigeix directament a l’estudi del fill, on guarda les eines de caça dins d’un armari tancat amb una clau que desa dins del pot dels bolis. L’agafa, obre, desmunta l’escopeta, pren quatre cartutxos i ho posa tot plegat dins d’un maletí destinat a aquest ús. Abans de sortir del pis arreplega un diari esportiu, el deixa a sobre del sofà, el ruixa amb esperit de vi i encén un misto que de seguida provoca una petita foguera.
Quan un veí avisa els bombers, ell ja és lluny d’allà. De fet, acaba d’entrar en un altre edifici d’un barri residencial pel qual sempre havia sentit una especial curiosistat. Prem el botó del porter automàtic i sense demanar-li res l’obren. Puja amb l’ascensor i quan acciona la maneta de la porta, veu a quatre noies amb molt poca roba assegudes a un sofà cantoner immens que omple pràcticament una tercera part de l’habitacle. A la resta hi ha una barra amb tot de begudes alcohòliques controlada per la dona que l’ha obert, i un televisor que projecta imatges d’una pel·lícula eròtica. Un altre client està conversant amb una de les noies, acaronant-li les cuixes amb les mans. En Tomeu tria les altres tres i se les emporta a una habitació on hi ha un llit de matrimoni. Les noies li fan una fel·lació cada una, s’ho munten entre elles, el cavalquen, li refreguen les figues per la cara, es deixen pessigar els pits, i finalment aconsegueixen, en una miraculosa mostra de longevitat sexual, que s’escorri dues vegades. Abans d’acabar la sessió fins i tot el petonegen de dalt a baix, mentre ell contempla sorprès com l’eina, que es pensava que amb prou feines li servia per pixar i poca cosa més torna a endurir-se com un roc. No assoleix un tercer orgasme, però sap gratificar la bona estona que acaba de passar, amb una generosa remuneració a les mosses pels serveis obtinguts.
Surt al carrer notablement destrossat per la frenètica activitat sexual. Res que una beguda energètica no pugui refer abans que arribi el taxi que li han demanat per telèfon des del pis de les meuques. El cotxe el porta un altre cop fins a davant de casa. Puja amb l’ascensor fins al vuitè pis. Truca i l’obre el malcarat i amargat veí de baix amb una cara de menyspreu injustificable dibuixada al rostre. Tomeu l’apunta amb l’arma que ha muntat dins de la cabina de l’ascensor, i descarrega un tret sobre la cara de l’home, que es converteix a l’instant en un manyoc de sang, vísceres i fragments de massa encefàlica infrautilitzada. A l’escala se sent alguna porta que s’obre, alertada pel soroll de l’arma, però ell és prou ràpid per a tancar la del veí sense deixar cap indici visual de l’homicidi i, tot seguit, acabar de pujar fins a casa per una escala que tufeja profundament a pólvora.
La descomposició del cadàver de la dona comença a fer bastant irrespirable l’ambient del pis, encara que al cap d’uns minuts d’aspirar el mateix aire, s’acostuma a la pudorassa. A mitjanit ja ha visionat la seva pel·lícula preferida de tots els temps, ha escoltat el seu disc de capçalera un parell de vegades, i està llegint els contes breus d’un autor poc apreciat per la crítica. Quan enllesteix la lectura, s’acosta a l’armari, i omple una bossa de viatge amb la roba que millor s’adapta al seu cos, uns quants llibres que no ha tingut temps de llegir, el despertador, i posa una pastilla de sabó, un raspall i pasta de dents i uns bastonets de netejar les orelles dins d’un necesser, tancant-la finalment amb notables dificultats. Ho aconsegueix i ho celebra amb unes quantes dosis més d’un conyac de reserva que té al moble bar. Assaboreix el licor, es mira el rellotge, i s’adona que el fill ni tan sols li ha trucat per comunicar-li l’incendi que ha patit al pis. Maleeix la descendència, deixa la maleta al costat de la que la seva dona havia preparat aquell mateix matí, obre la porta de l’habitació i s’adona que allà la ferum és simplement insuportable. Malgrat tot s’acosta al cadàver que jeu al llit, li fa un petó al front, i s’estira al seu costat. Acosta a la barbeta l’arma que ha utilitzat per assassinar al veí de sota —que de moment encara ningú no deu haver trobat a faltar, com és molt raonable— i sense pensar-s’ho gaire més, prem el gallet per a complir definitivament la seva paraula.
Nova presentació del llibre cimer de Maria Dolors Orriols El riu i els inconscients, que podem veure en el magnífic vídeo d’Albert Bagué. L’acte es va fer el passat dijous, 23 de març, i hi van intervenir Eusebi Puigdemunt, Nan Orriols i Gabriel Salvans, que també van presentar el llibre resistent (amb la col·laboració d’Esther Pujadas) Paràsits, passerells i miracles.
Em despullo al vespre i l’endemà
al matí quan vull vestir-me, no sembla que
sigui el mateix, no sé on, ni com tinc
l’ànima, ni l’ànim, i l’esquelet
no respon. Miro el gat que encara
dorm com una marmota sobre el llit,
i l’altra que m’ha vingut a despertar
torna a jeure a la lleixa dels llibres.
Faig un esforç per fer estiraments,
un altre perquè em toqui un xic l’aigua,
i més encara per tornar-me a vestir.
I en posar un peu a l’escala no…
no puc més que renegar amb l’esquelet
que trontolla, mentre passen els gats
cuallevats pel meu costat com si res.
Marramau!
i penso si em caldria baixar amb tobogan.
Fixament miro els gats cara a cara, i
crec que riuen amb el meu vell esquelet.
Hi havia al cel de mitja tarda, clara la lluna,
és bella i vella. Quin misteri hi té amb els gats?
Ni m’atreveixo amb el seu esquelet!
La col·lecció «El cercle de Viena», de Viena Edicions, ens sorprèn gratament amb la publicació de La senyora Harris se’n va a París, de l’escriptor nord-americà Paul Gallico (1897-1976) —en traducció de Mar Vidal—, que és, segons promouen el editors, «una faula deliciosa sobre el poder de la il·lusió, amb unes gotes de comèdia social».
Efectivament, La senyora Harris se’n va a París (1958), l’èxit de la qual li va permetre a Gallico fer-ne una seqüela amb tres títols més (Mrs. Harris Goes to New York, Mrs. Harris, M. P. i Mrs. Harris Goes to Moscow), tracta sobre les relacions humanes, l’empatia i, certament, la bondat, que actualment semblen tan escasses.
Sense ànim d’aixafar la trama de l’argument, sí que podem dir que la senyora Harris, una vídua d’una certa edat que es dedica a netejar cases de londinencs rics, descobreix un bon dia, dins l’armari d’una de les seves clientes, dos vestits de Dior que la deixen ben enlluernada. I contra tota lògica, decideix que ella vol un d’aquests meravellosos vestits de Dior per a ella, fins i tot encara que mai no tingui ocasió de lluir-lo.
A partir d’aquest moment, la història que escriu Gallico ens endinsa en un pla per aconseguir estalviar els diners del vestit i del vol a París,un viatge llampec que té el seu punt cimal quan arriba a les portes de Dior amb el seu ridícul capell britànic una atrotinada bossa de pell d’imitació en què duu, ben enrotllats amb gomes, tots els seus feixos de bitllets estalviats, disposada a entrar al regne del glamur amb pas ferm. Perquè, com és sabut, la por no forma part del vocabulari d’una senyora de la neteja anglesa.
Paul Gallico, de pare italia i mare austríaca, es va formar a l’escola pública, es va llicenciar a Columbia i va començar a treballar com a periodista esportiu per a The New York Daily News, un ofici en què assolí la notorietat en substituir la clàssica entrevista per una estona d’entrenament amb les estrelles de l’esport, i que va culminar quan el campió dels pesos pesants el va deixar grogui i estabornit al ring. A la darreria de 1930 va decidir abandonar el periodisme esportiu i va començar a escriure relats per a diverses revistes.
D’aquest primer i exitós relat de la senyora Harris se n’ha fet dues adaptacions cinematogràfiques: una amb Angela Landsbury en el paper protagonista, i el passat any 2022, amb Lesley Manville com a senyora Harris, de què podem veure un tràiler aquí sota mateix (o, el film, a AppleTV).
