[VERSOS] Febrer

[Text, veu i fotografia de Gabriel Salvans.]

Escolto com rebufa el plany del vent
enllà de la teulada i el foc que revifa
endins de les flames que ballen i
juguen amb el fred de febrer que ara
comença. Em somriu amb aire burleta
el mes més curt com aquell que t’ha vist
i se’n va. Però encara tindré temps
d’atrapar-li els dies tot avivant
el foc i el fred, aquest fred de dedins
la pell que et desabriga, del tot, sí.
No sé dir com noto els dits del vent
mentre atio la llenya que es va morint
amb un somriure balder, de mica en mica,
com si enllà del fum l’eternitat fos viva.
Benvolgut febrer, tot just cremes el tió
d’avui, i m’aturen amb tu i el poema
els mots que no vull dir, entre el vent i tu
i el temps que s’escola entre les cendres.
Si tot just emmirallo al caliu, llocs i cares.

La Cambra, 2023

 

[LLIBRES] Paràsits, passerells i miracles

[Notes de Xavier Borràs.]

Paràsits, passerells i miracles (EP, Serveis d’Assessorament Lingüístic, 2023) aplega en un sol volum els articles d’«El Serpent», de Nan Orriols, les «Curiositats lingüístiques», d’Esther Pujadas i, en aquest recull, també, els poemes d’en Gabriel Salvans que han estat publicats al Diari de Manlleu i a La Resistència entre el gener de 2021 i el desembre de 2022.

En l’anterior recull (Robots, tòtils i cacanòries), l’octubre de 2018, ja s’hi deia que el temps corre més que camina, el maig de 2021 hi tornaven amb Esterrecats, rates i patinets, i, ara,aquests Paràsits, passerells i miracles.

El primer aplec de textos estava dedicat als presos polítics i als exiliats; el segon, també, era per a tots els represaliats, però especialment als gossos, que tant van ajudar durant la pandèmia; i, aquest tercer volum, és per a tots els qui lluiten i pateixen la repressió per raons de llengua o nacionalitat i que defensen el dret de viure en llibertat.

Com sempre fem des de La Resistencia, els nostres lectors tenen l’oportunitat de descarregar-se aquest nou llibre des d’aquest vincle (o clicant damunt la imatge de la coberta).

La primera presentació del volum —en què intervindran Eusebi Puigdemunt, Nan Orriols i Gabriel Salvans— es farà aquest dissabte vinent, 4 de març, a les set del vespre (19:00 h), a l’EspaiART 60, al número 7 del carrer del Mestre Josep M. Andreu, a Sant Joan de les Abadesses, junt amb El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols, i tantaSet, de Gabriel Salvans. Tothom hi és convidat.


Uns dies després, el dijous 23 de març, a dos quarts de vuit del vespre, al Casal del Mallol, del carrer Mallol de Sant Hipòlit de Voltregà, Nan Orriols i Gabriel Salvans hi presentaran El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols, i Paràsits, passerells i miracles. Us hi esperem!



 

[ARTS I OFICIS] Militars

[Una narració de Jordi Remolins.]

Les primeres discrepàncies entre els insectes, virus i microorganismes del pis de l’escriptor de contes subliteraris, van evidenciar-se una nit mentre la catifa feia una de les habituals visites al moble-bar per a consumir el seu bourbon preferit. Just quan passava per davant del sofà, els milers de virus i bacteris que hi vivien després de cinc anys d’acumular secrecions seminals, restes de menjar porqueria i objectes diversos provinents de múltiples butxaques, van agredir verbalment als ocupants de la catifa. Amb la set que en aquell moment portaven, els catifaires no van fer gaire cas dels insults, però mentre tornaven al seu destí davant de la porta, bastant més excitats per la ingesta alcohòlica, van escopir-los i ensenyar-los els testicles, sobretot quan van passar per davant dels sofistes menors d’edat.

L’ofensa va ser convenientment recollida per aquests, que no van tardar a convocar una reunió d’urgència al respatller esquerre. L’endemà, quan l’escriptor fos al llit i la catifa fes la seva acostumada visita al moble-bar, estarien esperant-los per venjar-se. No van tenir en compte que ja eren a dilluns i la catifa en lloc d’abeurar-se al moble-bar aprofitava la tranquil·litat nocturna dels bars entre setmana per fer la tassa a un local proper. Els sofistes van esperar tota la nit armats fins a les celles, però van topar amb l’evidència que caldria ajornar la batalla.

A migdia, mentre l’escriptor feia la becaina al sofà, la catifa va reptar fins al moble-bar amb una ressaca de mil dimonis, i va buidar l’ampolla de bourbon. En el camí de retorn els seus etílics habitants van despertar uns desconcertats sofistes, que amb lleganyes als ulls van tornar a patir les escopinades, l’ensenyament de testicles i, fins i tot, les lleterades d’un ratolí que aquella mateixa nit s’havia incorporat al cens demogràfic de la catifa. La sorpresa va ser tan majúscula que fins que l’humà no es va haver despertat per retornar a la feina no van traçar un protocol per a evitar que els poguessin agafar de nou amb els pixats al ventre.

Al cap d’un parell de nits, mentre la meitat dels habitants del sofà dormien i la resta feien guàrdia, la catifa va obrir la porta del pis i amb una antològica borratxera va avançar cap a les ampolles de licor. Els sofistes desperts van córrer a despertar la resta. Al moble-bar, com que l’ampolla de bourbon ja era buida i l’escriptor no n’havia comprat cap altra, la catifa va haver de conformar-se amb uns glops de whisky que, tenint en compte l’acumulació de líquid en poques hores, va confondre’s ràpidament dins del seu entramat de fil. Quan ja tornaven cap a la porta d’entrada, una gernació de sofistes van barrar-los el pas. Fent servir d’escuts les monedes que havien recollit de les profunditats dels plecs dels coixins i armats amb un grapat d’agulles que algun dia l’escriptor va oblidar-se de tornar a la capsa dels fils, la primera línia d’escarabats va iniciar un atac frontal que va ser repel·lit ràpidament amb la micció del bourbon digerit pels catifaires. Alguns dels escarabats van morir ofegats, mentre que la resta es va retirar tossint de mala manera. Però, els sofistes no pensaven rendir-se i la segona columna formada per formigues, xinxes, tèrmits, puces, polls i lepismes, van recollir les armes i enmig d’un bassal que els impedia de prosperar amb velocitat, van intentar de tornar a comandar la batalla. La rèplica dels seus rivals va ser tan vigorosa com el licor que havien begut. Les aranyes, papaorelles, cuca molles i uns quants centenars d’exemplars de microorganismes desconeguts encara pels científics, van abraonar-se damunt dels enemics i van penetrar-los analment, posant un especial èmfasi a buidar-los les conques dels ulls mentre ho feien. No van deixar una sola verge en tota la comunitat sofista. Mentrestant, el ratolí ja feia estona que s’havia masturbat, pensant en una mofeta guenya, i dormia plàcidament la mona sobre la catifa.

Els primers rajos de sol van descobrir una dantesca i desoladora realitat al sofà. La llista de baixes i convalescents de la batalla —molts d’ells invidents ja de per vida— va ser tan àmplia que només la colònia de bacteris i insectes nascuts arran de les inseminades de l’enemic, podia comptar-se com a candidata apta de cara a enfrontaments vinents. Tan greu era la situació, que uns quants escarabats nounats van prendre la iniciativa de convèncer al hàmster que vivia dins d’una gàbia, perquè liderés el ressorgiment dels sofistes. La inexperiència els havia fet pensar que la presència del ratolí entre els habitants de la catifa era la clau de la seva victòria parcial en aquella guerra.

Per la seva banda quan els catifaires ja recuperaven mínimament la verticalitat després d’un despertar crític, van estar valorant la conveniència o no d’ocupar el sofà. Després d’uns minuts de discussió van decidir que enlloc no estarien millor ni més ben abeurats que a la catifa i van celebrar la decisió amb generoses dosis de cervesa que el ratolí va anar a robar de la nevera.

Aquella mateixa nit, mentre la catifa reptava de retorn des del moble-bar amb l’alegria proporcionada per la recentment estrenada ampolla de bourbon, el ratolí va abocar el contingut d’un vas de ginebra sobre el sofà, mentre una aranya hi llençava un llumí que acabava d’encendre amb les seves potes posteriors. El hàmster, que amb prou feines havia tingut temps d’ensinistrar mínimament els seus aliats, va marxar cames ajudeu-me a la recerca de la tranquil·litat de la seva gàbia, però el ratolí va ser més ràpid i va violar-lo repetidament, obligant-lo a fer-li un parell de fel·lacions. Durant la mamada el rosegador domèstic rascava el membre del silvestre amb un parell de dents incisives d’orgàsmics efectes. La sessió de sexe va ser finalment interrompuda per la presència de l’escriptor, que alarmat per les flamarades del sofà, va sortir de la seva cambra i va trucar ràpidament als bombers, que no van tardar a sufocar l’incendi.

Els pocs supervivents de la deflagració i posterior inundació van establir-se a la moqueta del menjador, molt afectats pel resultat de la confrontació i decidits a passar pàgina per poder oblidar aquell nefast episodi de la seva història. En canvi, els catifaires, envalentits per la victòria, van prendre per costum d’ampliar els seus periples nocturns per dins del pis, provocant a tort i a dret als petits ocupants de la tapisseria de les cadires, dels draps de la cuina i de les cortines de tots els balcons i finestres. No va ser fins que van tenir la pensada de passar-se també pel lavabo, que no van topar amb un enemic molt més temible que tots els precedents: els sanguinaris bacteris de mides irracionals que es reproduïen sense aturador al seient de vellut de la cagadora i que en constatar la presència estranya no van dubtar a armar-se amb l’escombreta de vàter. Dissimuladament, la catifa va tancar la porta del lavabo, va sortir del pis, i va baixar les escales a la recerca de la botiga de vins i licors més propera, amb la intenció d’establir-hi la seva residència habitual.

[LLIBRES] Presentacio de «La cuina del xup-xup, parada i fonda a Sant Hilari»

 

Coberta de Josep Nogué per al llibre La cuina del xup-xup, parada i fonda a Sant Hilari.

[Notes de Redacció.]

El pròxim divendres, 24 de març d’enguany, si no hi ha imprevistos de darrera hora, finalment es farà la presentació del llibre La cuina del xup-xup, parada i fonda a Sant Hilari, obra col·lectiva de Toni Clos, Bea Cruset, Montse Plana i el col·laborador de La Resistència Josep Nogué.

Com indica el nom de la publicació, el llibre pretén ser una recopilació de la cuina que es feia als hostals de Sant Hilari Sacalm (Selva) durant el segle XX, aleshores un dels centres més importants d’estiueig de la burgesia industrial catalana.

Pel fet que molts dels protagonistes ja no hi són, la tasca de recopilació de dades no ha estat gens fàcil, però s’ha pogut comptar encara amb alguns d’ells o amb els seus descendents.

Així, a més de recopilar els plats que s’hi cuinaven, que era la intenció inicial, el volum també és un homenatge a tota aquella gent treballadora (la majoria dones) que ho va fer possible.

La presentació del 24 de març serà a les set del vespre (19:00 h) a la Sala Noble de la Casa de Cultura de Sant Hilari Sacalm, situada a la plaça del Doctor Gravalosa, 4.

[LLIBRES] Òxid de ferro, d’Albert Canadell

MoraBanc, juntament Albert Canadell, van presentat l’obra guanyadora del Premi Sant Carles Borromeu de contes i narracions de la Nit Literària Andorrana 2021 el passat 21 de juliol de 2022. [Foto: Culturàlia.]
[Notes de Xavier Borràs.]

Albert Canadell Vilalta (Tona, 1963), artesà joier, és un escriptor polifacètic i multipremiat, autor de diverses novel·les, reculls de contes, poemaris i, al calaix —encara— algunes obres de teatre. Alternatiu i autodidacte, ja publicat, entre d’altres, La piranya (premi Vila de Puigcerdà, 1999), i Òpal de foc (2000); el poemari Del zenit (2002); la novel·la de viatges Camins del Mandala (2005); les novel·les rurals Inesperat Walden (premi Armand Quintana, 2012), i Terra d’esquelles (2016). El 2020 va rebre el Premi Recull de Narració Joaquim Ruyra, de Blanes, per dues narracions amazòniques aplegades a La ferida i el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa per Rebrot de bosc (2021), totes dues  publicades a Pagès editors, com suara ha fet amb Òxid de ferro, un recull de cinc narracions guardonades l’any 2021 amb el Premi Sant Carles Borromeu de contes i narracions.

El primer dels relats d’Òxid de ferro, narra la vida del suposat últim gollut de la Vall de Freser a començaments del segle xx; el segueix la recreació de la invasió romana de l’illa de Menorca, on habitaven poblats cavernícoles; continua amb una festa que se celebra a l’interior més remot del Brasil; un experiment sobre la conducta humana; i un conte distòpic, que ens trasllada a un possible futur.

El títol fa referència tant a la temporalitat de la vida com també a l’ús del pigment, l’ocre, utilitzat des de l’antigor en les empremtes i les pintures rupestres encara visibles dels ancestres amb la mà tenyida d’òxid de ferro, talment una forma primària de comunicació de la humanitat.

Canadell, que és un home molt viatjat, deu haver-se inspirat en les múltiples situacions viscudes, en llocs potser coneguts, però ben descrits i amb precisió inèdita; també en situacions sorprenents, viscudes mar enllà, o imaginades, amb què crea uns inversos que conviden al seu viatge imaginataiu i inspirador, a través d’una llengua gens enfarfegada i entenidora, amb què la lectura és entretinguda i engrescadora.

Podeu llegir un fragment d’Òxid de ferro des d’aquest vincle.

 

 

[ÀLBUM DE FOTOS] La riquesa natural del Prepirineu

[Text i fotografies d’Octavi Ponce.]

En aquesta edició he seleccionat un seguit d’imatges que tenia perdudes per la galeria. Tot i que aquestes fotografies no tenen relació entre si, reivindiquen la riquesa natural del Prepirineu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri IV

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]

De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.


Cant IV

Jo no sé el que mereixen i el que no mereixen. Sento el trot dels cavalls i el caminar dels homes. Els cavalls alcen polseguera entre les seves potes; les idees dels homes poden també convertir-se en polseguera. Emboirats, no veuen més enllà dels núvols de pols. Tant se’ls en dona! Uns i altres poden creure’s que tenen un dret de propietat sobre la terra, que els correspon la pols que aixequen, el fang per on llisquen, l’aigua que esquitxen… Obcecats coneixen la supèrbia; egoistes, senten el menyspreu. Les peülles dels cavalls són dures; ho trepitgen tot. Els homes es destrossen: no perdonen res. S’obren camí sense veure més enllà del núvol de pols que alcen. Es creuen que no hi ha premi ni càstig; només vida i acció.

Sí, els lligams de la llar poden semblar un lligam feixuc, fals. Però encara no ha arribat el dia que, amb diners, puguin comprar-se pares, germans o parents, segons el nostre goig o caprici. Tampoc no ha arribat el moment que l’home pugui suportar un grau intens de soledat; prescindint de tot o de tothom.

Esperit patriarcal de les velles tribus, ¿on has anat a parar? Al cim d’una recolzada obaga hi ha un roure esponerós; està sol.

El Gran Bruixot ve de nit, amb passa curta, a omplir les gerres amb l’aigua del Gorg Negre. El gorg més profund, el de les roques feréstegues, el cau on les serps van a pair els seus festins. Ningú no el veu, ningú no el sent, ningú no ho sap. Va omplint d’aigua una immensa caldera d’aram. Allà dins farà bullir les mixtures. El Gran Bruixot va destapant pots. En cada pot, hi te classificades idees, ideals, fets i projectes; i, lentament, parsimoniosament, va barrejant-ho tot dins el gresol. Les idees xoquen amb els ideals, els fets amb els projectes. Alquímia, vapor, bombolles, suor. Tota la terra tremola il·luminada pel foc que fa bullir la gran caldera. I aquest foc s’alimenta de pobles, de ciutats, de boscos i de conreus. Així la caldera segueix bullint, el Gran Bruixot destapant pots, removent idees dins el gresol, cercant contínuament la fórmula màgica que ha de salvar o destruir els homes.