[Veu d’Albert Freixer. Text de Nan Orriols. Fotografia de Xavier Borràs.]
Albert Freixer recita el monòleg de Nan Orriols «Muntanyes», que il·lustra Xavier Borràs amb una «postal» del Canigó vist des del Coll d’Ares.
Animal de companyia
[Una narració de Jordi Remolins.]
El descapotable groc va disminuir de velocitat. Mentre s’acostava cada vegada més al marge dret de la carretera, però sense aturar-s’hi del tot, l’acompanyant va llençar fora del vehicle un gos de pocs mesos. La inèrcia de la caiguda va reblincar l’esquena del cadell amb les pedres del voral.
L’animal va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però això no li va impedir avançar tant de pressa com va poder en la direcció del vehicle que acabava d’abandonar-lo, i que gràcies a la combustió de la benzina i a un motor de cent cavalls, va fer del tot inútil l’esforç. Quan el descapotable ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent, lladrant i plorant d’esma darrere dels seus amos. I així va seguir, cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat i el noi que la conduïa va recollir-lo.
Van aturar-se en un mas envoltat de verds conreus, on els lladrucs que els donaven la benvinguda van anunciar-li que hi vivien altres gossos. El noi va agafar-lo a coll i el va conduir fins a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular omplia d’ombres l’estança i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar. Al cap d’uns segons, va adormir-se plàcidament sobre un coixí. Es va despertar quan la mare del noi li guaria les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleument, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal.
Coincidint en el temps, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund al seient del darrere. Els plors, quan va adonar-se que la seva mascota havia desaparegut, van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els pares van explicar-li que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien i li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vacances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. El nen va deixar-se mig convèncer per les mentides dels progenitors, va parar de somicar i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.
Dos estius més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de gos petaner. Encara que la resta de gossos dormien fora del mas, ell havia aconseguit que l’acceptessin a l’interior, potser perquè l’havien assimilat com el gos desvalgut i ferit que havien salvat del voral de la carretera. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i quan no dormia al costat de la llar de foc, se l’enduia a tot arreu, excepte els diumenges a la tarda. Les estones que passava amb la xicota preferia no provocar gelosia, ni en el petitó ni en la noia.
Un dia de principis d’agost, a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar el trajecte fins a un garatge de vehicles industrials de la capital de comarca. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà. Mentrestant, el gos tafanejava pneumàtics gastats, cargols rovellats i pots d’oli buits pels racons del recinte, fins que va sentir un xiulet que el va activar ràpidament per a pujar de nou al vehicle.
En el camí de tornada van aturar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit s’omplia de combustible, un descapotable groc va aturar-se al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell durant els primers mesos de vida. Havia crescut, estava més gran, però continuava ocupant el seient de darrere, encaparrat encara amb un joc electrònic. Al davant, els pares, intentaven controlar els nervis per no llençar-se l’un a l’altre per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda d’haver retrobat el seu amic. Però, tot i que el noi de la furgoneta havia deixat la porta mig oberta, no va sortir-ne. Ningú no el va sentir. Ningú no el va veure. Quan el seu protector va tornar a asseure’s després de pagar la benzina, el gos se li va acostar, va repenjar-li les potes al braç dret, i li va fer una agraïda i humida llepada a la galta. L’humà va mirar-lo, agradablement sorprès, i va engegar el vehicle, per tornar-lo a encarar en direcció cap a casa.
L’art de Lluís Badosa. Gener de 2023
[Obres de Lluís Badosa.]
[TEXTUAL] La lluna
[Text i il·lustracions de Xavier Borràs.]
A Montserrat, amb amor
La lluna, vídua alegre,
per no dir que ha perduda la nit
s’ha quedat passejant fins migdia…
[Fragment de «Minvant», del llibre Ossa Menor, de Joan Salvat-Papasseit.]
Els arbres somnien la lluna,
la lluna somnia el sol:
el món a poc a poc s’enruna
i la vida ensonya el bressol.
Desembre de 2022.
Descobrim la cantautora Mar Pujol
[Notes de Xavier Borràs.]
Efectivament, hem fet el descobriment d’una nova inspiració musical que prové de la muntanya catalana. Ens referim a Mar Pujol, professora de música i pizzera, que just acaba de treure el disc Trepa.
En aquest vincle, del Regió 7, podeu llegir algunes de les experiències vitals de na Mar, a qui des de La Resistència augurem, vista la seva qualitat i bon fer, molts d’èxits.
La peca que podem veure i escoltar aquí dalt, el senzill «Toquen quarts d’una», és, segons la pròpia Mar, «…una pseudonadala, perquè he agafat un tros de la nadala del noi de la mare i l’he entaforat a una cançó meva…».
Podeu seguir na Mar Pujol al seu compte d’Instagram i si voleu que us vingui a cantar al vostre poble, poseu-vos en contacte amb Niu Management.
[PAISATGE I POESIA] La veu del Gurri III
[Veu: Gabriel Salvans. Fotografies: Pep Merin.]
De l’obra El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.
Cant III
Fent via entre camps i clotades, he vist caure l’home una i moltes vegades. Impulsiu com és, la vida bat als seus polsos i no poden deturar-lo obstacles. Cada caiguda, cada pecat, cada fallida i cada dolor són la mostra més viva d’una joventut renovada. Els que defugen les lluites i recriminen les passions, els que no se senten atrets pel misteri, ni temptats per les més descabellades follies, no són ni homes ni herois; ja han mort… És precisament caure, pecar una i altra vegada, el que els fa eternament joves. Immortals.
La realitat és un déu invencible. Jo, malgrat totes les meves follies, estic fermat a la realitat. A vegades, i quan menys ho voldria, la realitat em surt de trascantó. La veig, i he d’afrontar-la, mantenir-me al meu lloc, saber aguantar. Quedar-me entre dos camps, quan creia posseir espais. Ésser només el Gurri, quan em sentia «riu-ocell». La realitat és un déu invencible. ¿Quins han d’ésser més valents, els que se’n van o els que es queden.
De bon matí he sentit que em convertia en un gegant, que em carregava el món a coll, que podia tenir la força de cent homes, que saltava de muntanya en muntanya, d’estrella en estrella. A migdia m’he dit que segurament el gegant naixia de l’urc, que la força sortia de l’ambició. A la nit he pensat que el gegant era una necessitat d’independència, l’afany de llibertat… I aleshores he sabut que sentir-me gegant és una fantasia molt bella. I he desitjat que tornés ben aviat l’endemà al matí, i poder creure que puc carregar-me el món a coll…, que tinc la força de cent homes…, que…
[VERSOS] Salt del Mir
[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]
Cau aigua amb comptagotes sobre les pedres.
Quan ens entrebanquem a la mateixa
pedra, no és perquè hagi canviat
de color, que s’hagi mogut del lloc
de sempre. Tot i que cauen sovint
pedres del cel i qui vol fer-nos creure
que no ha llençat la primera pedra.
Ara que ja som a un tir de pedra
de posar el peu a un altre any, potser
fora entenimentat oir de nou
la Disputa de l’ase, que llegir i no
entendre no és llegir, frare Anselm.
I es mor del mateix mal que hom té por.
La Cambra, 2022
[AUDIOTEXT] Perfectes
[Veu d’Albert Freixer, text de Nan Orriols.]
Albert Freixer recita el monòleg de Nan Orriols «Perfectes».