En aquesta ocasió, l’actor i director teatral Albert Freixer recita el text «Despertar», de Nan Orriols.
[ARTS I OFICIS] Anarquisme
[Un conte de Jordi Remolins.]
Amb un moviment sinuós l’escurçó va embolcallar-se sobre ell mateix amb un plaent fregament d’escates. El barroc amuntegament de núvols negres assetjava la blavor d’un cel que llençava tota la seva calorosa ira sobre aquell segment de planeta. Sobtadament, un soroll de frens va alertar al rèptil just a temps per aixecar el cap triangular mentre feia uns llengots poc amigables. El cotxe que acabava de sortir de la carretera va aturar-se a un metre del grup de còdols on reposava l’animal, després de lliscar fora de control, haver quedat suspès sobre dues rodes durant un segon, i tornar estrepitosament a terra aixecant una petita muntanya de pols.
L’últim dia de vida del fundador del casal anarquista no estava sent una bassa d’oli. Els esdeveniments dels últims mesos havien capgirat la seva existència fins a límits insospitats. La dona amb qui havia compartit els darrers anys li va explicar que durant el sopar d’empresa previ a les festes de Nadal s’havia embolicat amb el seu superior i que, molt probablement, l’embaràs que li estava dimensionant la panxa tenia uns cromosomes que no es corresponien en absolut amb els seus. Tot va ser posar fi a la relació i iniciar-ne una altra de molt més intensa amb qualsevol beguda espirituosa que se li posés a l’abast. Va ser aleshores quan va perdre bona part de la cartera de clients que tenia com a representant d’una empresa d’alimentació vegana, després d’incomplir horaris de visita, dates de lliurament i alguns errors comptables que van acabar de retruc amb el seu contracte.
La manca d’hores de son, l’adherència cada vegada més precària d’uns pneumàtics que necessitaven la jubilació i un excés en la taxa d’alcohol a la sang que triplicava el permès per la legislació, van afavorir que el vehicle que conduïa es desequilibrés sobre l’asfalt socarrat de mitja tarda. Un cop superat l’ensurt, amb el cor bategant-li encara desbocadament dins del pit, va obrir la porta del vehicle, va baixar-ne i va deixar que una bafarada d’aire calent l’angoixés més encara. Va voltar el cotxe i va adonar-se que els desperfectes eren mínims, més enllà d’una roda punxada i el para-xocs de darrere abonyegat.
Un bon glop de l’ampolla de vodka que portava al maleter va animar-lo a canviar la punxada per la roda de recanvi. Quan ja ho acabava de tenir enllestit, un vehicle policial va aturar-se també a la petita clariana.
Un agent amb unes rotllanes de suor creixent al voltant de les aixelles va baixar del cotxe patrulla i va preguntar-li si necessitava ajuda. En escoltar-li la veu arrossegada i el tuf etílic que li desprenia l’alè va girar-se d’esquena per demanar al seu company que li passés l’alcoholímetre i un broquet precintat. Tots dos s’hi van apropar mentre retornava el gat i la roda malmesa dins el maleter. Van convidar-lo a bufar i, un cop constatat que l’alcohol a la sang tenia nivell de delicte penal, van reclamar-li el permís de conduir. El fundador del casal anarquista va entrar al vehicle, va donar-los la documentació que duia a la guantera, i aprofitant un moment de lucidesa en què se li van alinear les quatre neurones del cervell —o, justament, tot el contrari— va accionar el contacte i va sortir esperitat en direcció nord. Els policies van mirar bocabadats l’escapista, després la seva fotografia i el nom al carnet, i finalment es van esguardar entre ells com si esperessin quin dels dos prenia la iniciativa de perseguir-lo o si més no de reclamar ajuda a través de la radiofreqüència del vehicle.
L’acceleració va ser tan desproporcionada que quan va prémer l’embragatge per posar segona el motor va respirar tan alleujat com una actriu porno després del seu primer gang-bang. Els retrovisors delataven que el vehicle policial encara no havia iniciat la persecució quan va arribar al canvi de rasant. Els pneumàtics van gemegar, va posar tercera i després quarta. A dos-cents metres d’una corba pronunciada va haver d’accionar també l’eixugaparabrises perquè començava a caure la pedra habitual de les tempestes d’estiu, del diàmetre de pilotes de golf. Va ser llavors, a una velocitat de cent seixanta quilòmetres per hora i amb el cel enfosquint-se sobre el seu cap, quan va adonar-se que en lloc de trobar la palanca del canvi el que estava tocant era la pell de l’escurçó que s’havia introduït en el vehicle tot aprofitant la porta oberta. I mentre perdia de nou l’estabilitat de la conducció, va ser conscient que ja no tenia ni calor ni fred ni tot el contrari i que tots els seus problemes es resoldrien definitivament en qüestió de segons.
[AUDIOPROSA] Futbol
[Veu: Albert Freixer | Text: Nan Orriols.]
Es tracta de «Futbol», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
[VERSOS] Seixantens
[Text de Gabriel Salvans.]
Mentre ragi la font del vi
rajaran dolls de poesia,
que el goig de viure se’n refia
de l’un i de l’altra per fer camí.
Sigui a muntanya o bé a mar
ni el vers ni el vi ens engavanya
i d’anys i panys seran el far.
[ARTS I OFICIS] Alquímia
El vell va observar des d’un finestró de les golfes de la caseta dels afores com els dos nens s’acostaven sigil·losament pel camí. D’una revolada, imprevisible per a un home de la seva edat, va baixar esperitadament l’escala. Just quan un dels vailets estava a punt d’agafar el picaporta, va engrapar-lo pel canell i li va retorçar el braç a l’esquena. Les llàgrimes del nen queien a doll més per l’espant que pel dolor de la refregada. El seu germà va córrer cap al poble a buscar al seu pare, tement que quan arribessin ja s’hauria convertit en fill únic. Els peus no li haurien tocat al cul en cas d’haver calculat els avantatges testamentaris que això li representaria en el futur, sobretot tenint en compte que ell no era el primogènit. Però, el terror derivat de les llegendes que s’atribuïen a aquell ancià no li permetien pensar amb fluïdesa. A més, tampoc no tenia una bola de vidre que li permetés vaticinar com s’enverinarien les relacions fraternals en el decurs dels anys.
Cinc minuts més tard, quan el nen i el seu progenitor, que encara duia la bata de la botiga d’electrodomèstics que regentava, enfilaven la carretera on hi havia la caseta del vell, el germà ja tornava amb els ulls plorosos i un blau al braç. El pare els va enviar a casa i va caminar fins a arribar als límits de la propietat. No podia recriminar gran cosa als nanos, perquè ell també havia molestat a aquell home en el passat. De fet, era una de les tradicions de risc intergeneracionals en aquell poble.
El vell encara era al llindar de la porta quan va veure al venedor de neveres que el mirava amb un rictus a mig camí entre la indignació i la ràbia. «Un altre cop aquest imbècil», va pensar mentre entrava a dins, deixant el comerciant amb la paraula a la boca i un profund sentiment d’estupidesa a l’ànima. Va deixar la porta mig ajustada per si li venia de gust entrar, però al cap de set hores, pels volts de la mitjanit, va tancar-la del tot, preveient que la solitud es perllongaria exactament com passava sempre.
Deien les males llengües i fins i tot algunes de bones, que en aquella caseta s’hi havien comès atrocitats inenarrables. El vell havia estat gairebé sempre un solitari perepunyetes, però tota la fama derivava d’un succés mai resolt, que va acabar condicionant la seva relació amb la resta de veïns del municipi. Moltes dècades enrere, un calorós dia d’estiu, el fill de l’alcalde es va escapar de casa i va enfilar la carretera tot fent autoestop. Un taxista que tornava de portar una parella a una població veïna, va veure com a l’alçada de la caseta es desviava cap al camí que hi mena. Mai més no se’n va saber res.
Aleshores, aquell home ja era vell. Ja tenia pocs amics, i gairebé tots li van girar l’esquena. No hi va ajudar que la xemeneia de la caseta tragués fum negre com l’infern durant dues jornades. Si mai ningú li demanava pel foc en ple mes d’agost, ell contestava amb evasives, contribuint a alimentar la rumorologia que donava per fet que aquell era l’escenari d’un crim. Fos com fos, en aquella època encara no es podien fer anàlisis d’ADN per a esbrinar quines restes hi havia entre les cendres. Tampoc ningú no va gosar acusar-lo obertament de cap assassinat. Només el policia del poble va anar-hi per fer-li quatre preguntes sobre la tarda que el noi s’havia fet fonedís.
El dolor al canell del fill del propietari de la botiga d’electrodomèstics va durar amb prou feines una hora. Durant uns dies els veïns van tornar a especular amb l’estranya vida del vell, i es va donar novament per fet el seu tenebrós futur tacat d’assassinats i tortures. Un periodista local va indagar sense èxit i va acabar no publicant res davant el temor d’una possible demanda, per a exasperació del seu editor que veia de nou com una vintena d’hores de treball se n’anaven directament a les escombraries.
A milers de quilòmetres del poble, en una ciutat al nord del continent, el fill de l’antic alcalde del poble ingressava a la residència geriàtrica després d’una vida on va aconseguir pràcticament tots els objectius que s’havia proposat, fins i tot oblidar una família que no tenia ganes de rememorar. Ni tan sols pensava en l’indret on va néixer, ni en el vell a qui va suplicar d’utilitzar el telèfon per a demanar a un amic d’una població propera si podia confiar en la seva tia-àvia per anar-lo a buscar amb cotxe, sense explicar-ho mai a ningú. El vell no tenia línia telefònica, però al cap d’uns minuts el cotxe d’uns estrangers que passaven per la carretera, van carregar-lo i se’l van endur lluny, molt lluny de casa.
El vell va passar-se la nit despert, assegut a una butaca comodíssima que tenia al primer pis de la caseta. Mai ningú no havia de saber que el foc que va fer aquell llunyà estiu va servir per trobar la fórmula d’un beuratge que proporciona la vida eterna. De moment no es podia dir que li funcionés malament, malgrat haver-la encertada a una edat massa avançada per al seu gust. Si al poble no fossin tan bords, potser se li hauria escapat alguna confidència, però ningú li queia prou bé per fer-lo còmplice del seu secret.
Va fer una mirada al seu voltant i va observar la biblioteca que ocupava les parets del terra fins al sostre, i va calcular que fins un parell d’anys més li quedava teca per a llegir sense necessitat d’haver de sortir de casa, agafar un taxi per anar a la llibreria d’un poble veí, i fer-hi l’enèsim encàrrec de centenars de nous llibres.
«Entre cor i branca, els cants del pou», de Toni Casassas
[Notes de Redacció.]
Els cants del pou o l’encontre amb la veu pròpia, és la veu retrobada, cantada i llançada al defora com una brama, o una crida. És una veu nova i antiga alhora que és tronc i branca dels cants antics catalans. Un crit o un lament que surt de l’interior d’una arrel fonda que ve de ben endins de tots nosaltres. Una veu orgànica, personal, una tessitura i vibració donada a cadascú, com ho és el color dels ulls o el rostre i que connecta, és clar, amb la veu de la tribu, amb la veu de la comunitat.
«Aquests cants o cantúries van començar al pou d’una casa de pagès mil·lenària de Castell de l’Areny, municipi del Berguedà. Des d’allà s’escampen vall enllà com una onada, un tro de so i paraula, que ressona a dins i a fora i que m’ha ensenyat a fer aflorar el meu so natural sense complexos ni perjudicis. Qui és qui canta? Toni Casassas.
Els cants del pou es van desplaçar el passat 19 de març a ciutat, a un escenari comunitari: l’església de La Pietat de Vic, a la plaça de la Pietat. No obstant això, ni l’espai ni el temps volen ser acotats completament, tampoc els oïdors o els qui escolten. A La Pietat s’estableixen dos escenaris, en certa manera atemporals, un del qui canta i l’altre dels qui escolten, l’un al davant de l’altre. El qui canta és allà i canta i fa silenci sense pautes establertes, sense actuar, i els que escolten tampoc no són lligats a escoltar en un temps i un lloc determinat sinó que són lliurement convidats a ser-hi.
Llegiu, també, aquests versos de Toni Casassas: «Entre cor i branca» o veieu Un can antic, amb una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs d’Els Segadors,
[EXPOSICIÓ] 16,5 grams per metre quadrat a doble cara
[Notes de Redacció.]
Del 2 de desembre al 9 de gener passats, l’arquitecte i pintor vigata Albert Colomer (1969), va exposar, a la seu de la capital osonenca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), la sèrie 16,5 grams per metre quadrat a doble cara, un seguit de pintures de gran format sobre paper.
Tal com una infusió travessa el paper deixant a un costat la planta que ha creat l’aroma, la pintura es diposita sobre un paper transparent, oblidant qui pinta per esdevenir, la pintura, tota sola, un objecte autònom, que amb les seva pròpia viscositat, capil·laritat i untuositat decideix la forma amb què vol que la mirin.
Pintant papers es diposita pintura sobre un suport delicat, en aquest cas un paper de 16.5 grams el metre quadrat, paper de filtre per bossetes de te (paper d’abacà i cel·lulosa).
L’exposició és una relació simbiòtica entre el paper i la pintura, el dèbil paper que necessita de la resistència de la pintura per no estripar-se, i la pintura viscosa que no es pot expandir si no té un suport que li faci companyia mentre s’asseca.
Qui pinta només mira.
Albert Colomer, arquitecte
Nascut a Vic el 1969. Inicia estudis musicals oficials de molt petit, acaba la carrera d’arquitectura als 23 anys a l’ETSAB, funda un grup de música minimalista d’arrel tradicional catalana, i posteriorment obté el títol superior de pintura a l’Escola d’Art de Vic.
El seu estudi d’arquitectura (Colomer-Aceves Arquitectes) ha projectat equipaments docents, sanitaris, oficines i edificis residencials, ajuntaments i rehabilitacions d’arquitectura patrimonial. Ha estat Vocal de Cultura de la Delegació d’Osona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya des de l’any 1995 fins al 2007.
L’any 2016 guanya la 8a edició del Concurs I+T de Ceràmica i Terrissa “Memorial Joan Capdevila” amb el disseny d’una gelosia ceràmica, obra que també resulta finalista als premis EARTVIC 2016. El mateix 2016 exposa el PFC de pintura a l’EARTVIC i posteriorment al Museu de l’Art de la Pell.
La seva pintura es caracteritza per l’espontaneïtat en el traç. La sinceritat argumental i l’expansió són recurrents a les seves pintures, és per això que amb el pas del temps van creixent en dimensions i intensitat.
Ha participat en diverses exposicions col·lectives. L’any 2020 rep el primer encàrrec pictòric amb la realització de cinc peces de format mig com a homenatge a cinc grans arquitectes catalans, per a l’associació d’Arquitectes per l’Arquitectura.
[ARTS I OFICIS] Prestidigitació
Mentre tot el públic estava observant com l’escultural ajudant del mag s’enfilava per una corda que penjava del sostre, ell aprofitava per contemplar una adolescent amb cara d’àngel que s’asseia a la tercera fila del pati de butaques. Era un prestidigitador a tot el país que basava bona part del seu prestigi en els mateixos trucs de sempre modificats per a semblar moderns, però que mai no deixaven de sorprendre els espectadors.
En acabar-se l’espectacle la noia va esperar-lo amb les amigues fora de la sala on actuava durant tot aquell mes per a demanar-li un autògraf. El mag la va reconèixer, va signar-li l’entrada de la funció, afegint-hi un número de telèfon i va somriure desmesuradament. Mentre marxava amb taxi van creuar-se una mirada on, per la seva part, hi havia més que bons desitjos.
La jove envermellia només de pensar en una possible cita amb aquell home, que li treia vint anys com a mínim. Per això mai no va fer cap gest per tornar-lo a trobar ni per marcar aquella combinació telefònica. En canvi, el mag hauria pogut endevinar on vivia en cas d’haver tingut alguna capacitat o poder que no fos enredar amb il·lusions al seu públic. Durant setmanes es va obsessionar amb aquell rostre de princesa urbana, però per més que va regirar xarxes socials mai no va ser capaç de localitzar-la.
La força de la ment tampoc no li va servir per a fer desaparèixer la seva dona, de qui n’estava més que fart. Va intentar-ho desenes de vegades, tip que la senyora li recriminés la nul·la vida sexual que mantenien per culpa de lesions lumbars derivades de mil reverències durant els aplaudiments al final de l’espectacle. En els pròxims anys ell va haver de continuar suportant-li esbroncades desmesurades i ella aguantant en silenci les infidelitats que, en realitat, li restaven l’apetència sexual després de fornicar amb les assistents del seu xou o amb senyores incautes (o no) que formaven part del seu públic, dia sí dia també. Un vespre, el mag va proposar a la dona que provessin conjuntament les noves ganivetes per al número de la noia seccionada en tres parts i travessada per nombroses espases. Un bassal de sang va estendre’s pel pis de la parella poc després d’iniciar-ne l’assaig.
Quan la noia va llegir en un diari digital que el mag havia estat detingut per assassinat va pensar que era una bleda per haver demanat la signatura a un delinqüent i que l’error hauria estat encara més gran si s’hagués deixat seduir per la falsa parafernàlia sobre l’escenari, o per aquell joc de mirades que van suposar de fet la fi de la seva efímera microrelació. Va agafar la targeta que li havia firmat, va estripar-la i va llençar-la pel forat del vàter.
L’estada del mag a la presó no va ser senzilla. Estava massa acostumat als aplaudiments i a l’admiració aliena per a suportar la vida entre reixes i la manca de tacte de la resta de presos. De seguida es va saber el motiu de la seva reclusió, sobretot perquè el mateix director del centre va fer-ho córrer entre els seus homes de confiança. La pressió sobre el mag i el seu esfínter va ser constant a partir d’aleshores. El van violar una mitjana de dues vegades diàries amb la complicitat d’uns vigilants que, en alguna ocasió, també van participar en les vexacions. Tip de ser l’ase dels cops de la presó va decidir perfeccionar el seu truc d’escapisme. Al pati va portar a terme una tècnica de levitació que li havia explicat un company oriental de professió. Quan ja creia que s’estava elevant mig mil·límetre del terra, un dels seus principals violadors va arreplegar-lo de la màniga de la camisa i va endur-se’l al magatzem del taller on va introduir-se de nou dins del seu anus.
Durant els següents mesos va invertir esforços a fabricar una màquina del temps. Es passava hores i més hores a la seva cel·la ideant un artefacte que gairebé tenia a punt quan van comunicar-li que el canviarien de galeria. Va ser aleshores quan va entrar a la màquina, va marcar una data a un segle de distància futura, i va preparar-se per a viatjar en el temps. En el decurs d’unes hores el mag va desaparèixer desintegrat en molècules ingràvides que van tornar a fructificar en el mateix lloc just uns segons abans que el vinguessin a buscar per endur-se’l a l’ala nord de l’edifici.
Al seu nou habitacle, després que el violés un dels reclusos amb el membre més desproporcionat que havia sentit mai dins seu, va practicar —aquest cop sí— el seu truc definitiu, escapant-se de la presó i de la vida, després de penjar-se dels barrots de la porta fent una soga amb els pantalons del pijama. Aquella nit alguns dels violadors reincidents van plorar abraçats als seus coixins per la pèrdua que acabava de patir la comunitat presidiària.
El següent reclús que va ocupar l’antiga cel·la va trobar un aparell desmuntat sota la llitera. Va intentar donar-li forma i desxifrar per què podria servir. La incapacitat de discernir-ho i la ràbia acumulada pels anys que li faltaven encara per viure entre aquelles parets el van induir a destrossar l’artefacte i llençar-lo al pati de la presó just quan un dels funcionaris passava per sota de la finestra. Finalment, l’invent havia servit de nou per desplaçar el temps. Com a mínim el del pres, que va veure ampliada la seva pena durant sis mesos més pels danys físics que va causar al malaguanyat guarda, qui va estar-se sempre més vegetant assegut adoloridament a la butaca reclinable del seu sòrdid apartament.