L’art del naufragi

Sabates, de Josep Nogué.

[Text i pintura de Josep Nogué.]

[Transcripció aproximada de la xerrada-col·loqui que va tenir lloc el dia 25 de març de 2022 al Casal Cultural de Mollet del Vallès, conduïda per na Judith Vizcarra Puig. L’objectiu de l’acte s’engloba dins el cicle dedicat a presentar la vida i l’obra d’artistes vinculats a Mollet. El tema escollit per mi va ser «L’art del naufragi», que ja he fet servir en les meves darreres exposicions de pintura.]

Vaig venir a Mollet, provinent de Sant Hilari, el dia 26 de desembre, dia de Sant Esteve, de 1960. El dia que la meva mare complia 35 anys. Jo només en tenia sis, però recordo perfectament el viatge, amb el meu pare dins la cabina del camió que ens portava els mobles, mentre la meva mare viatjava amb autobús portant en braços al meu germà d’onze mesos.

Recordo, també, que ja estava fart del col·le, el col·legi de les monges vedrunes al que anava des dels tres anys. Com a gran esdeveniment d’aquest col·le, recordo l’accident que em va deixar un trau al cap per tota la vida. Va anar així: mentre una monitora ens pujava, agafats de la mà a mi i a un company, des del pati a la classe castigats per no sé quina raó, jo vaig relliscar i vaig topar de cap amb un graó. La sagnia va ser d’escorxador, sort que el metge que em va apedaçar vivia a la cantonada davant de l’escola.

Però, un amic diu que un és del lloc on ha viscut quan tenia quinze anys, així que jo sóc de Mollet. Si bé d’aquell Mollet d’aleshores, quan no arribava a vuit mil habitants (ara n’hi ha cinquanta mil). On només hi havia un sol col·legi públic, els «nacionals”» o «col·legis nous», com eren coneguts per tothom. També, hi havia un parell d’acadèmies privades, però que els pobres no ens podíem permetre. La meva relació amb el col·le, però, no va pas millorar. Mai vaig saber que hi feia jo allà dins, en comptes de poder anar a córrer pels camps, posar xapes a la via del tren, amagar-nos al bosc o banyar-nos a les basses de rec de Gallecs.

Per alguna raó, amb vuit anys vaig guanyar un concurs de dibuix infantil, i això va condicionar la meva vida. Si m’hagués pixat a la llar de foc i m’haguessin rigut la gràcia, potser haguera estat bomber. Però no, vaig guanyar un concurs de dibuix, perquè semblava que dibuixar se’m donava bé i estudiar no. A més, pintar té l’avantatge que no s’hi poden fer faltes d’ortografia.

Després, vaig descobrir que a la majoria de companys de professió els passava el mateix, qui no servia per estudiar es dedicava a les arts. Ara, en l’era d’en Ferran Adrià, aquests alumnes se’n vanva l’escola d’hostaleria. Nosaltres anàvem a la Massana que, com va dir en Joan Rovira (el joier que em va precedir en l’anterior col·loqui) era l’equivalent al Hogwarts d’en Harry Potter. Allò era un món absolutament màgic, dins un edifici gòtic amb fantasmes inclosos, que no en va havia estat un antic hospital. Allà vaig començar a trobar-me bé en una escola.

Abans, però, el darrer any del col·le es va produir un esdeveniment que recordo millor que els onze anys que havia passar dins les aules. Als catorze anys, el meu oncle, canonge de la Seu, ens va convidar al meu cosí i a mi a viatjar amb ell a Galícia.

Tot i les reticències del mestre que faltés a l’escola en dates properes al final de curs, recordo aquella experiència com la font de coneixements més profitosa de tota la meva escolarització prèvia. Recordo Saragossa, el pas per terres càntabres, Santillana del Mar, amb visita a les coves d’Altamira (les autèntiques, no pas la rèplica actual), la pernoctació al Parador Nacional de Villalba, Santiago de Compostel·la i la platja de Vigo, veient com pujava desbocada la marea; sense oblidar la gastronomia, amb el tast de cabres (centollos) i percebes, que comptades vegades he tornat a menjar.

Als quinze anys (la data que, segons el meu amic, em confirma com a molletà) vaig entrar a la Massana. Durant el dia treballava com a delineant a casa de l’aparellador Josep Maria Blanc, a qui es deu la planificació de la major part del creixement urbà dels anys seixanta, setanta i vuitanta, quan Mollet passava de vuit a quinze i vint mil habitants. Al vespre, de dos quarts de vuit a dos de deu, assistia a classes a la Massana, al departament de disseny gràfic: era una especialitat que, tot i artística, s’entenia que podia tenir una millor sortida professional. Després, ja es va veure que allò pel que bàsicament ens contractaven era per a muntar originals, pas previ a la confecció de fotolits per a la impremta, cosa que requeria certes habilitats manuals. Igual com el de delineant, aquests oficis, en la seva vessant artesanal, van desaparèixer amb l’aparició dels ordinadors.

Fer de delineant, però, si bé va ser poc més d’un any, va servir-me, anys després, per a poder dissenyar i fer-me jo mateix la casa. Després, ja vaig passar a treballar amb en Josep Riera, dissenyador de la marca que encara conserva avui el Casal Cultural on ens trobem. Ell acabava de tornar de divuit anys d’estada a Sao Paulo i va muntar un estudi de publicitat en una gestoria, on jo em vaig incorporar com a aprenent. Es pot dir que va ser el meu primer mestre en l’ofici.

Però, a mi, el que realment m’agradava era el dibuix i la pintura i a Mollet els referents en aquell temps eren en Jaume Xicola, en Ramón Bordes i en Lluís Cabarrocas (per cert, aquest darrer, és l’únic supervivent dels esmentats i a qui he pogut saludar en aquesta xerrada). Sí, per a mi ells eren com els tres mosqueters de la pintura i jo, és clar, volia ser en D’Artagnan. Amb el temps vam anar coincidint en algunes exposicions col·lectives i, d’alguna manera, tot i les decepcions, l’èpica s’ha mantingut fins ara. Però, cap de nosaltres podrà dir que ha viscut de la pintura.

A Mollet aquest privilegi se l’ha endut l’Abellò qui, potser pel nom, ja volava mol més alt que nosaltres.

Per què serveix l’art? Aquesta és la pregunta que em rondava pel cap quan planificava aquesta xerrada. Què pretenia aquell pintor de bisons d’Altamira? Per què serveix? Per quina cosa útil serveix… el català?…, es preguntava una política andalusa, la senyora Trujillo. Jo l’hi vaig contestar:

«Vostè, senyora Trujillo, deu estar acostumada que la serveixin. Els altres, la majoría, ens hem d’apanyar amb el que tenim. Amb el que hi ha.

»Perquè si vostè pensa que tot allò que no li serveix ha de desaparèixer, vostè té un problema de dimensions infinites. Perquè, de què serveixen els virus? De què serveixen les plagues de llagosta? De què serveixen els terratrèmols? De què serveixen els pobres? De què serveixen els vells? (aquí la meva sogra va posar el crit al cel) De què serveixen els dofins? Les postes de sol? Les aurores boreals?…

»No, senyora Trujillo, el català, a vostè, no li serveix de res. Però, nosaltres és el que tenim per fer-nos entendre.»

Com aquell pintor d’Altamira. Qui era? Com es deia? Per què pintava? No ho sabem. Tampoc no sabem els noms de la majoria d’artistes que decoraven els palaus i temples de l’antiguitat, tot i que podem deduir les raons per fer allò que feien: glorificar els déus i, sobretot, enaltir al sobirà o a la clerecia que els feia l’encàrrec.

Tradicionalment era l’Església la principal font d’encàrrecs per als artistes. En un món on la majoria era analfabeta, era a ells a qui s’encomanava la feina de fer visibles i entenedores per als feligresos les ensenyances de l’Església i el camí vers la glòria celestial, exemplificada per les imatges de la vida dels sants i dels màrtirs, sense oblidar les penes de l’infern, que emplenaven les parets dels temples.

Amb el temps, també, els retrats dels benefactors s’aniran incorporant a les imatges dels sants, com a mostra de la seva devoció…, i poder econòmic.

 Moltes obres ens han arribat sense que coneguem el nom de l’autor, si bé amb el temps els autors, mers artesans, van començar a ser coneguts, en la mesura de la valoració que es feia de les seves obres. Així Velázquez, degut a la rellevància de les seves pintures, aconsegueix ser nomenat cavaller. En coneixem el seu nom tant com el de les seves obres.

Amb els anys, la cosa evoluciona, i el nom de l’autor va prenent força i el personatge comença a superar la seva obra. És el cas d’en Dalí que, si bé té quadres que tothom coneix (com els rellotges tous), la seva excentricitat s’equipara a la seva obra o, fins i tot, la supera. Després, la firma començarà a imposar-se a l’obra. No importa tant l’obra com el fet de qui la signa. Així, de’n Tàpies tothom reconeix el seu estil, però ningú no distingeix o recorda el nom d’una obra concreta. N’hi ha prou que es reconegui l’estil perquè tothom sàpiga que allò que fa és un valor reconegut.

Amb Picasso va començar l’era del fetitxisme en l’art. Davant d’una obra ens cal un entès, un especialista, que en faci la valoració, perquè allò que hi veu el profà no el qualifica per a saber interpretar-lo.

Abans l’art servia per a fer visible l’invisible, l’abstracció del món celestial encarnada en imatges reconeixibles pels fidels. Ara, el camí és el contrari: es tracta d’explicar al populatxo que existeix un món invisible, abstracte, que només els experts intueixen i poden interpretar. D’aquí que tendeixin a enaltir les obres que resulten més incomprensibles per al públic, cosa que els permet esplaiar-se demostrant els seus coneixements sobre la qüestió, sovint amb un llenguatge encara més incomprensible que la mateixa obra a la quals es refereixen.

Així l’art, de nou, se sacralitza, les obres esdevenen relíquies en si mateixes i els autors son santificats…, per a major glòria i benefici de la casta cultural-sacerdotal que els divinitza. Que són, al cap i a la fi, els que s’enduen els fruits del, moltes vegades obligat, ascetisme dels creadors.

Estem en un punt on només les institucions poden finançar l’art, bàsicament sufragant el cost del funcionariat que el gestiona i n’avala els autors. Perquè, fora de una elit d’escollits, els artistes no reben res per a crear o exposar les seves obres.

Al pas que anem, pintar serà considerat una variant de l’arqueologia.

Per què serveix, doncs, l’art, a part d’emplenar les caixes fortes dels milionaris i les criptes dels museus de relíquies a les quals periòdicament peregrinar?

He portat com a mostra per aquest debat la pintura d’unes sabates que, curiosament, vaig fotografiar al costat de la casa d’en Dalí a Portlligat. Hem parlat més amunt del reconeixement de l’artista. De fet, al llarg de la meva vida, n’he pintat unes quantes de sabates i algunes les he venudes. Probablement si m’hagués limitat només a pintar sabates hagués estat més fàcil ser reconegut.

— Què pinta vostè?
— Sabates —hagués dit jo.
— Doncs, ja ho tenim.

Ara seria el pintor de les sabates. En canvi estic aquí per parlar-vos de «l’art del naufragi».

 Recordo que quan era petit, d’un nen que patia angoixa o gelosia, es deia que estava «enaigat» i el remei aconsellat contra la frustració era portar-lo a tirar pedres a la riera.

Havia pensat posar per títol a aquesta exposició «Liquidació per tancament de negoci». Però això tothom sap que no és cap negoci i si a alguna cosa s’assembla és a una addicció i, com a tal, propensa a la ruïna. I no diguem en les condicions que ens trobem des de fa dos anys

Però a alguns, enlloc de anar a tirar pedres al riu, ens dóna per pintar.

I per què naufragi ? Doncs, perquè quan pensem en un naufragi sempre ens ve al cap el Titànic, que ha esdevingut, com tothom sap, el paradigma del fracàs. I, no obstant, poques tragèdies han donat tant de benefici recordant-les.

En canvi, ningú no es recorda del Carpathia.

Naufragar és quelcom més habitual del que hom voldria. Quantes idees, iniciatives, empreses, projectes, il·lusions…, naufraguen abans d’arribar a bon port ? I més en els temps que corren.

Tant se val la quantitat de recursos que recolzin un projecte, sempre pot aparèixer quelcom d’imprevist i enfonsar el més orgullós del vaixells. Posar-se al davant d’una tela en blanc no té punt de comparació, quant a proporcions, al que representa travessar l’Atlàntic, però si pel que fa a l’exercici d’enfrontar-se a quelcom desconegut o imprevist.

El recorregut que va de la primera idea a la plasmació real és l’equivalent a una travessia i arribada a port, encara que no sigui el que hom havia previst. Pot semblar un exercici sense més transcendència, però la cosa canvia si hom s’exposa a fer d’aquesta activitat la seva forma de vida.

Benjamin Guggenheim era un magnat poderós, però això no va estalviar-li de perdre la vida en l’enfonsament del Titànic.

Des de fa anys el nom Guggenheim està associat a l’art pels seus museus i costa no pensar que el senyor Gehry, arquitecte del Guggenheim de Bilbao, no recordés aquella tragèdia quan va triar el titani per a la seva estructura. Cosa que la fa més espectacular que la majoria d’obres que s’hi exposen dins. És només un exemple de com el passat repercuteix i s’encadena amb el present.

Sí, dels fracassos se’n aprén, potser encara més que dels èxits. Però, algú n’ha de recollir els trossos, com ho va fer l’RMS Carpathia, el vaixell que va recollir els passatgers supervivents del Titanic. Que sis anys després ell mateix fos enfonsat per un submarí alemany és, però, ja una altra història.

Perquè la pintura, entre altres coses, encara que de vegades ens n’oblidem, serveix per a explicar històries, moltes d’elles també de fracassos, d’allò que s’esdevingué en el passat o, per què no, de com podria ser el futur. Però, el procés d’una obra és, també, una experiència en si mateixa, perquè parla d’una singladura, d’un naufragi, o —poques vegades— de l’arribada a port que pretenia el seu autor.

Un pintor, tret que sigui dels que viatja en primera als transatlàntics, és especialista en naufragis. Insignificants, això si, que ningú no coneix, però constants.

Perquè només alguns naufragis són tan estrepitosos que fins i tot són capaços de bastir, anys després, una estructura de titani a la ria de Bilbao. Altres ens hem de conformar amb tirar-hi pedres a la ria…, o penjar els nostres quadres a les parets d’alguna sala —quan ens deixen.

Que la sort us posi un Carpathia al vostre camí sempre que el necessiteu.

Per què serveix l’art, doncs?

A mi em serveix «per a no voler estar en un altre lloc ni voler fer una altra cosa», que és tot el contrari del que em passava a l’escola; per aconseguir «l’absència mental», típica de la tradició zen.

Tal com es diu al llibre Filosofia felina, els gats i el sentit de la vida, de John Gray: «Absència mental significa atenció sense distraccions; és a dir, estar plenament absort en allò que es fa.

Estic segur que el que buscava el pintor d’Altamira (pintant estirat de panxa enlaire en una cova d’un metre d’alçada) era exactament això.

Si, a més, aquest estat es pot comunicar a l’espectador a través de l’obra, el cercle s’haurà tancat.

I si, d’alguna manera, amb aquesta transcripció s’ha aconseguit el mateix, oli en un llum.

Post scriptum: com seria ara el món si personatges com Napoleó, Hitler, Mussolini, Stalin, Franco o Putin s’haguessin dedicat a l’art en lloc del que van fer?

Presentació de la reedició de «Cavalcades», de Maria Dolors Orriols

[Notes de Xavier Borràs.]

Gràcies a l’amic Albert Bagué, de TVBagué Serveis Audiovisuals, us podem oferir aquest resum videogràfic de la magnífica presentació —que va tenir lloc el passat 29 de març a les sis de la tarda, a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic—, tal com ja vam avançar-vos en el número passat de La Resistència, de la nova reimpressió del llibre Cavalcades, que va publicar de primer la Col·lecció Literària Aymà l’any 1949 i que ara, aquest març de 2022, ha reeditat Viena Edicions per encàrrec de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) a través de la Fundació Universitària Balmes.

En l’acte de presentació, que va omplir de gom a gom la Sala de la Columna, hi van intervenir, per aquest ordre, l’amfitriona, la batllessa de Vic, Anna Erra, que es va congratular pel fet que poc temps d’haver declarat l’autora d’El riu i els inconscients com a «vigatana il·lustre» es procedís a presentar, en el mateix honorable indret, un altre llibre imprescindibles de Maria Dolors Orriols; també, el nebot de l’autora, Nan Orriols, que va destacar, entre d’altres, una de sentències del llibre: «L’home superior és liberal en les seves idees, però mai no és home de partit; l’home inferior és home de partit, però no és mai liberal en les seves idees.»; i, finalment, la il·lustradora Pilarín Bayés, que va delectar el públic amb un seguit d’il·lustracions referents als cavalls i a les Cavalcades de Maria Dolors Orriols.

Esperem que aquesta reimpressió sigui la primera de tots el seguit de necessàries reedicions d’aquesta fonamental autora del segle passat, injustament oblidada i que cal situar. al lloc que es mereix de la literatura catalana de tots els temps.

[LLIBRES] «Cavalcades», de Maria Dolors Orriols

 

Setanta-tres anys separen la primera edició de Cavalcades (1949, Aymà), amb la qua ara ha fet Viena Edicions.

[Notes de Xavier Borràs.]

Tot arriba, ni que sigui tard i malgrat les forces obscures que sempre són amatents a esguerrar-ho tot. Si al número anterior de La Resistència donàvem notícia del merescut acte de nomenament de l’escriptora Maria Dolors Orriols i Monset com a vigatana il·lustre —el mateix dia en què es complien 107 anys del seu naixement—, ara en volem donar una altra, de nova de no menys sonada: la presentació, el 29 de març a les sis de la tarda, a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic, de la nova publicació del llibre Cavalcades, que va publicar de primer la Col·lecció Literària Aymà l’any 1949 i que ara, aquest març de 2022, ha reeditat Viena Edicions per encàrrec de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) a través de la Fundació Universitària Balmes.

La professora i autora del llibre Maria Dolors Orriols, viure i escriure, Montserrat Bacardí —que també prologa la reedició de Cavalcades— fa un exhaustiu repàs a la seva trajectòria vital i professional i ens recorda que va començar en el món de la literatura en temps de guerra com a refugi de la tristor. «Va començar en un estudi al carrer de Moncada a Barcelona, als anys quaranta perfilant narracions i novel·les, fins que l’any 1949 va publicar el primer conte», hi detalla.

L’obra de Maria Dolors Orriols va ser silenciada en la seva època, per raons alienes a la qualitat literària, tant per motius de la censura com per l’avarícia dels sectors intel·lectuals catalans, que no van acceptar una dona que no estigués integrada en el món acadèmic ni en corrents ideològics dominants.

Bacardí no passa per alt que Orriols va ser l’autora i ideòloga de la revista Aplec, l’única tirada en català després de la guerra d’agressió. «El primer exemplar va ser requisat per les forces armades pel rebombori polític i cultural que suposava la revista», explica.

Cavalcades aplega set narracions que tenen en comú el protagonisme del cavalls, «en la línia del bestiaris medievals i moderns», com comenta Montserrat Bacardí. E suposat caràcter exemplar de les ensenyances dels animals roman en un segon pla, vague i desdibuixat i, com en tota la narrativa de Maria Dolors Orriols, emergeix la que Bacardi defineix com a «narrativitat pura», la força i l’empenta del relat, «la vigoria i el nervi de l’estil, la claredat i la ufanor del llenguatge, que transporta el lector al món creat per l’autora».

Tot i ser publicat l’any 1949 amb grans dificultats enmig d’un panorama de postguerra gris i desolador, i distribuït de sotamà entre amics i coneguts, Cavalcades no va passar desapercebut i obtingué el Premi Concepció Ravell al millor llibre de prosa literària als Jocs Florals de Montevideo.

Podeu llegir un fragment del llibre des d’aquest vincle.

Més articles sobre Maria Dolors Orriols a La Resistència

 

 

La Cripta, d’Enric Pladevall

A l’exterior de La Cripta s’hi veu únicament un cercle de ferro de 5 m de diàmetre amb el text del poeta Lluís Sola «Arbre del món» amb lletres de ferro.

[Notes de Xavier Borràs. Fotos: lacripta.cat.]

L’escultor de renom internacional, Enric Pladevall (Vic, 1951) —amic de La Resistència—, ens ha fet arribat l’adreça web de La Cripta, el projecte artístic, en què ha estat treballant els darrers anys, al terrer de L’Olivar, a Ventalló (Alt Empordà), un oasi artístic enmig de la natura, una evocació de l’Arcàdia en què encara persistim, i que ja obre portes a les visites durant aquesta Pasqua els divendres i els dissabtes.

 

 

L’Olivar és un projecte transversal que engloba diferents propostes sota un concepte comú: l’amor per l’art i la natura i és, sobretot, un somni en procés d’elaboració que parteix de la idea de viure i de crear en un entorn rural de gran personalitat. És, també, un espai dinàmic on es creen sinergies i on, a més de gaudir de la relació de les escultures amb l’entorn, es pot degustar la gastronomia de la zona, escoltar bona música i pernoctar a les seves habitacions.

«Una Cripta dedicada a un arbre —ens diu Pladevall—, aquest és en essència l’objectiu i el sentit d’aquest projecte. Ja fa alguns anys que em voltava pel cap  la idea de fer una cripta a l’Olivar amb un dels meus menhirs, a l’estil de les navetes menorquines, amb les quals ja havia treballat als anys 80 en petites peces de bronze, inspirades en aquestes construccions.»

Ennric Pladevall va trobar i triar l’olivera mil·lenària que tingués la força, morfologia, presencia i dimensió adequades per al seu projecte La Cripta.

La Cripta comença a agafar forma, en el projecte, per un arbre centenari. I, també, per l’experiència viscuda en el projecte Arbre de la vida que va fer Pladevall per a Cosmocaixa.  Finalment l’Olivar és el lloc escollit, i on pren tot el sentit.  El primer va ser trobar i triar l’olivera mil·lenària que tingués la força, morfologia, presencia i dimensió adequades. «L’he trobat o ella m’ha trobat?», es pregunta l’artista.

Com remarca el poeta Lluís Solà, autor del poema «Arbre del món» que participa de l’obra:  «Cripta és un mot grec que en principi vol dir amagat, ocult, cobert, protegit. Hi ha una cèlebre sentència grega que diu: a la natura li agrada amagar-se (encriptar-se, amagar-se, és a dir, no revelar-se plenament, no revelar el seu secret). Després el cristianisme l’usa en el sentit de lloc ocult d’una església. El mot, doncs, té joc».

 

Com i quan visitar La Cripta?

En aquest vincle hi trobareu tots els detalls logístics i horaris, a més del botó per a adquirir les entrades i gaudir d’una experiència on, tal com ha volgut fer Enric Pladevall, trobar-hi el «sentit d’enigma, de protecció, de revelació d’un ésser viscut, un arbre del món, del nostre món, de la nostra terra, d’aquest lloc, que vull venerar, sublimar, en aquesta cripta».

 

 

[VERSOS] El hierofanta

[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]

La promesa és que morirem sense saber,
ni on, ni quan. La mort ha recollit
al poeta el dia tretze, sense ni dir:
Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,
poesia, l’espai on retrobar-nos.
A los muertos flores, com diuen els gitanos.
Tenim tendència a quedar-nos atrapats
en velles idees i principis superats.
Quantes vegades manllevem paraules
per deixar constància de la humilitat,
la bondat, el perdó, de la fugacitat
de les idees. M’agrada pensar que mantindré
aquest punt de rebel·lia on presumeixo,
puc acceptar la servitud, però no el servilisme
que mai trobem ni en el lloc més recòndit
de la natura. I l’expansió del big-bang
ens allunya sense ni dir res, res de res.

Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,
a les set, rere un núvol ennegrit de nit,
juganer rere el rellotge del campanar,
he buscat al gat i en un brevíssim instant
s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.

13 de febrer de 2022

[ARTS I OFICIS] Justícia

Estatua de la Justícia.

[Un conte de Jordi Remolins.]

Una ratassa negra i peluda va girar-se quan un cotxe esportiu enfilava el passeig del barri. Encara no havia enllestit la ingesta d’un entrepà que algú havia llençat prop de la vorera, però va preferir deixar-ho estar i tornar al cap d’una estona, que no pas jugar-se la pell per la seva golafreria. Mentre entrava pel forat de la claveguera, dos joves amb els ulls vidriosos van baixar del vehicle. Un portava un bat de beisbol. L’altre un estic d’hoquei. L’actitud no semblava amistosa. Patrullaven pel poble a baixa velocitat, emboirats entre opiacis, alcohol i cocaïna, quan van veure al noi de la caputxa passejant un gos. No n’estaven del tot segurs, però creien que era el mateix amb qui feia uns dies havien tingut una baralla en un pub per una noia. Es van plantar davant seu i van tenir temps de colpejar-lo a les cames i l’espatlla, sense fer preguntes, abans que el fidel gos d’atura li esqueixés la galta a l’un i malmetés seriosament el costellam de l’altre. El bat i l’estic van caure sobre l’asfalt, al costat del noi de la caputxa, que es retorçava de dolor, esgalabrat i sorprès per l’atac, mentre els altres dos fugien esperitats cap al vehicle.

El metge d’urgències que aquell dissabte a la nit estava de guàrdia a l’hospital l’hi va cosir la galta i va aplicar les cures al tòrax. Els gemecs de dolor i les recriminacions poc amistoses dels ferits no van dissuadir el doctor de recomanar-los de posar una denúncia al propietari de l’animal causant d’aquella carnisseria. Era la seva obligació, i així va fer-ho.

L’endemà, després de preguntar pel barri, van conèixer la identitat del noi. Tot i adonar-se de la confusió química d’identitat que havien tingut, el dilluns al matí van presentar-se a comissaria per fer els tràmits pertinents. Durant el judici van oblidar-se hàbilment assessorats pel seu advocat, d’esmentar el bat i l’estic. El noi agredit sí que va fer-ho, però no va poder presentar-los com a prova, perquè després de l’agressió estava massa adolorit i atordit per a recollir-los. Els ocupants d’un altre vehicle que circulaven més tard pel passeig, van convertir-se en els seus nous propietaris. El jutge va decretar una forta sanció econòmica per al propietari del gos, a qui feia mesos que li havien vençut les vacunes de l’animal, i que a més no disposava de cap assegurança. Els diners van servir per indemnitzar als agressors, que a més van estar de baixa laboral durant uns quants mesos, adduint seqüeles psicològiques a banda del dolor físic. També, va dictaminar el sacrifici del gos en tant que animal potencialment perillós, tot i no pertànyer a cap raça considerada com a tal.

El dia que el noi va portar-lo al veterinari perquè el sacrifiquessin, se li van escapar les llàgrimes galtes avall. El seu aliat i protector l’observava amatent, sense entendre gairebé res, però intuint que alguna cosa no anava del tot bé. La injecció letal el va liquidar en pocs segons, demanant perdó amb la mirada per no sabia ben bé què.

Mentre el líquid mortal deixava el receptacle plàstic per a penetrar en l’epidermis canina, la filla del jutge tot just acabava els deures d’escola. El seu pare va repassar-los quan va arribar a casa i va donar-li el vistiplau, sense abandonar el rictus d’autoritat infal·lible que mantenia en tots els àmbits de la vida. Era un home satisfet de la funció que exercia, i cada dia estava més convençut de ser un home just.

En un altre barri de la mateixa localitat, un polític local s’omplia la boca davant dels periodistes del model de ciutat que tenien, posant al mateix sac els serveis socials, els equipaments culturals i esportius, i la justícia. Quan va arribar a casa va mirar-se la seva filla, que s’havia quedat a casa perquè no tenia ganes d’anar a col·legi. Simulava un refredat, estossegant amb poc convincentment. No tenia mal de coll, ni mocs, ni dècimes de febre, ni mal de cap. Només la seva paraula i les poques ganes de tornar a una escola on ningú li havia fet cas, ni tan sols el puto director, quan va denunciar que uns companys de classe la maltractaven de paraules i fets.

Un any més tard els dos ja examics no circulaven junts amb cotxe els dissabtes a la nit. L’amistat va desaparèixer víctima d’un dels centenars de conflictes que acumulaven en les seves respectives existències. Tenien altres companyies igualment desaconsellables, escoltaven música nefasta a un volum infernal, i portaven altres eines a l’interior d’altres vehicles, també esportius, en cas d’haver-los de necessitar per atonyinar algú o fins i tot entre ells. També havien canviat un parell de cops de feina, en una curiosa habilitat per reinventar-se laboralment malgrat el baix esperit de treball. Els diners de la indemnització els havien esnifat junts ja feia molt temps. I aviat ni tan sols podrien fer les paus encara que volguessin.

La vida havia reservat també múltiples putades a la filla del polític local. La mort prematura dels pares per la intoxicació en un àpat en mal estat durant l’acte de clausura d’una campanya electoral va ser el més dur. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, la pàtria potestat va recaure en uns oncles sense fills, que van tractar-la com a una reina, vetllant perquè no li manqués mai de res. Tot i que van insistir tant com els va ser possible per desaconsellar-li la relació que havia iniciat amb un home molt més gran, no la van convèncer mai del seu error. Van haver de ser les agressions físiques que li ocasionava aquell animal el que la va mig empènyer a denunciar-lo, sobretot després de perdre parcialment la visió d’un ull a causa d’una màniga d’hòsties, després que ella li hagués recriminat que dins del cotxe amb què l’anava a buscar cada diumenge a la tarda s’hi flairava un intens perfum femení que ell mai no havia portat. L’ordre d’allunyament que va decretar un jutge molt pagat d’ell mateix va afavorir que no es tornessin a repetir les humiliacions. La tria d’una nova parella sembla que ha estat molt més afortunada, pensa, mentre li ressegueix amb la punta dels dits una antiga ferida toràcica. En l’únic que s’assemblen és amb l’edat, reflexiona poc abans de rebre la primera revinclada de canell per haver-se negat a practicar-li una fel·lació.

El de la galta cosida feia servir aquella cicatriu com a element de seducció. El seu caràcter fatxenda també va servir per acabar penetrant una jove, just el dia que celebrava la majoria d’edat amb unes amigues, aprofitant la intoxicació etílica que es manifestava en la manera de parlar i moure’s. Quan va convidar-la a fer una clenxa al lavabo del bar musical, la va posseir-la per primer cop, encara de forma mig conscient. La següent envestida dins del cotxe va culminar-la amb la noia roncant pesadament enmig d’un desmai, aquest cop per via rectal.

La filla del jutge va ser mare soltera malgrat els intents dels seus pares de fer-la avortar. No van ser les profundes creences catòliques de la família ni perquè tingués un sentiment de maternitat gaire arrelada, sinó més aviat perquè li venia de gust ser la primera a ser-ho de la seva classe, una raó aleatòria com gairebé totes les que marcaven les seves decisions. No va dir mai a ningú qui n’era el pare, encara que les seves amigues tinguessin una idea bastant clara que corresponia a aquell individu que els va intentar vendre drogues la nit de l’aniversari.

El nét del jutge va tenir una infància tranquil·la, una joventut aplicada en els estudis, i una ignorància total respecte a la identitat de la figura paterna. Abans que ell naixés, l’home de la galta cosida havia patit un accident de moto quan la conduïa a més de cent vuitanta quilòmetres per hora, convertint la mossegada del gos en una broma de bon gust al costat del fraccionament d’ossos, vísceres i carn en què va convertir-se el seu organisme. El responsable de la tanatopràxia va donar-se per vençut només obrir la bossa que acabava de treure de la cambra frigorífica, i va aconsellar als familiars que l’incineressin sense reconstruir aquell puzle incomplet. Una rata de bosc va trobar la galta cicatritzada entre uns matolls del camp que travessava la carretera on hi havia hagut l’accident. Mesos abans de complir els vint-i-dos anys, el nét del jutge, retroactivament orfe de pare sense saber-ho, va baixar a passejar el gos d’una raça potencialment domèstica, pera  fer les necessitats nocturnes, mentre l’avi escoltava una simfonia barroca amb els auriculars a un volum més que acceptable.

Al paradís dels animals bons, un gos d’atura mort dècades enrere, controlava com un ramat de xais pasturava en un núvol veí. Si algun volia escapar-se durant dies no seria pas ell qui li prohibiria de fer-ho. En aquella nova existència, afortunadament, no hi havia humans donant ordres estúpides ni d’altres que sabessin saltar-se les lleis quan aquestes no eren del tot justes.

[LLIBRES] Wikicràcia, la silenciosa revolució P2P dels comuns

 

Coberta i contracoberta del nou llibre de Dídac Costa.

[Text de Dídac Costa.]

Vivim temps de grans transformacions. Diversos eixos de canvi social, tecnològic, econòmic i cultural conflueixen, creant nous escenaris inèdits i transformadors que ens situen davant d’una important cruïlla històrica entre dos camins oposats: l’un ens porta a aprofundir en la naturalesa de la nova e-societat en xarxa per a explorar nivells més profunds i integrals de democràcia, amb un rol molt més participatiu dels ciutadans en tots els afers que l’afecten; l’altre ens porta, en canvi, a un món on unes poques i grans corporacions, unides amb càrtels i oligopolis, controlin, vigilin i manipulin —encara més— els estats, les democràcies i la ciutadania. Una cruïlla entre un món wiki o anarquista 2.0, o bé sistemes totalitaris molt propers al malson orwellià del Gran Germà, que, sense gaire por a exagerar, podríem qualificar de neo-feixismes també 2.0, exercits aquest cop per multinacionals enlloc d’estats.

Aquests són alguns dels principals arguments del llibre Wikicràcia, la silenciosa revolució P2P dels comuns, publicat el gener del 2022 —per qui també escriu aquestes línies—, que pretén contribuir a entendre millor el moment on som, per poder escollir els camins a seguir amb alguns criteris més d’anàlisi.

Per a desenvolupar aquesta tesi, el llibre recull un ampli ventall d’iniciatives alter capitalistes ja existents, més o menys consolidades, però que en tots els casos ens ajuden a ampliar la imaginació per a explorar noves possibles formes d’organització social.

Observades en conjunt, ens permeten continuar creient que, malgrat la clara derrota de les esquerres i dels moviments socials transformadors arreu de món per part de dretes i ultradretes, hi ha esperances de poder hackejar el pensament únic neoliberal per a començar a transitar cap a societats més lliures, obertes, igualitàries i sobretot descentralitzades. Aquest últim terme, que troba en la blockchain l’eina definitiva (apareguda arrel del bitcoin, però que va molt més enllà d’aquesta criptomoneda), és sens dubte el gran disruptor que amenaça amb dinamitar, sense estridències, en una silenciosa revolució P2P, les estructures nascudes al segle XIX que encara dominen, i que es basen en tot el contrari: centralització, jerarquia, autoritat, tancament i exclusió. L’oposat al que ja trobem a Internet i a desenes de noves aplicacions que ens conviden a compartir tota mena de recursos i coneixements entre iguals, és a dir de manera P2P, peer to peer, entre iguals.

«D’unes poques discogràfiques es passa a moltes més eines de distribució musical. D’uns pocs grans rotatius a milions de blogs, youtubers i xarxes socials, TikTok, Twitch, presents al mateix lloc de la notícia i explicant-la des d’una perspectiva pròpia, més subjectiva, però molt més propera a les inquietuds del receptor. D’unes democràcies representatives estàtiques i oligàrquiques amb un vot cada 4 anys, a unes de tipus 2.0, líquides, participatives o directes on-line. De clients passius a clients proactius o prosumidors, tant en grans corporacions com en organitzacions a escala local de l’economia social o l’ecologisme. D’uns pocs canals de televisió a milers. D’un sector limitat de taxistes o hotels, a desenes de noves formes de compartir transport o allotjament. D’unes poques pel·lícules o documentals distribuïts per grans cadenes, a milers per Internet. D’una enginyeria de grans indústries i patents privades, a una amb plànols lliures i fabricació distribuïda en micro-fàbriques cooperatives en xarxa. D’un grapat de corporacions informàtiques a milions de programadors lliures fent avançar la informàtica com a coneixement lliure i científic. D’uns pocs bancs centrals emetent un centenar de monedes oficials estatals, a moltes noves formes de pagament amb monedes locals, P2P o corporatives. Fins i tot Google incorpora canvis que trobàvem només en moviments contraculturals.»

D’entre el llarg recull de noves iniciatives, en la que potser és una de les primeres obres on hi són totes elles en conjunt, i els nous escenaris socials que semblen preconfigurar, s’observa la globalització, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), el marc de crisi sistèmica en què ens trobem i molts nous moviments socials transformadors com el feminisme, la cultura wiki i P2P, Wikipedia, Wikileaks, Indymedia, la blogosfera, el peer to peer, les criptomonedes P2P, el blockchain i holochain, el programari lliure, el copyleft, Open Source i Creative Commons, l’economia col·laborativa, l’open source hardware, la cultura lliure, la wikipolítica, la governança open source i democràcia líquida, el decreixement i les transition towns, la permacultura, les AMAP, l’economia alternativa, les col·lectivitzacions i col·lectivitats anarquistes, el consum responsable, el comerç just, les monedes socials o locals, les ecoXarxes, la Cooperativa Integral Catalana, Fair Coop i el Banc dels Comuns,la banca ètica, cooperatives de crèdit, microcrèdits i comunitats autofinançades, la vida comunitària, el consens, el rainbow gathering, les cooperatives d’habitatge, el cohabitatge, les ecoviles, l’okupació, el moviment dels sense terra o la Cultura ecollibertària, entre d’altres.

Observar-ho en conjunt ens ajuda a comprendre millor les opcions que es presenten en aquesta cruïlla entre un món on les noves tecnologies permetin a unes poques corporacions controlar unes societats més vigilades i restringides gràcies a les TIC. O, al contrari, un món on les moltes revolucions generades per les TIC puguin ajudar-nos en el llarg i sovint dolorós camí cap a l’emancipació humana. Un camí cap a models wikicràtics i ecollibertaris, o bé un cap a sistemes totalitaris, ajudats dels nous mitjans tecnològics

El llibre també vol ajudar a tothom qui ja vol construir un nou món millor, més just, lliure i igualitari, a poder fer un repàs d’algunes de les moltes propostes que ja trobem en aquest sentit per a continuar aprofundint-hi amb altres obres i referents. Amb l’afegit que l’autor ha pres part en molts d’aquests projectes socialment innovadors, el que ha permès fer una comprovació empírica dels seus potencials i límits.

El llibre també observa com molts dels principis d’aquestes propostes també arriben a transformar la gestió d’empreses i organitzacions convencionals. El que permet entreveure que tampoc no és agosarat afirmar que  podríem trobar-nos a l’antesala de nous models de societat P2P, Wikicràtics o ecollibertaris. Que van sorgint, permeant i conquerint molts espais de la vida social, sense revolucions polítiques o armades. Podent ser, això sí, recuperats pel capitalisme convencional, com en alguns exemples que també recull el llibre, que usen eines P2P però mantenint el control centralitzat i corporatiu, com els casos de Google o Facebook.

L’anàlisi de totes aquestes organitzacions innovadores ens permet entreveure, quan reconeixem els trets comuns que les identifiquen en sectors tan distants com Google, l’economia social, l’ecologisme o el programari lliure, que som davant de noves tendències transversals que afecten tota la societat, amb nous models socials basats en l’horitzontalitat, l’obertura, la igualtat i la llibertat. Idees centrals del comunisme llibertari, que deixen enrere les estructures piramidals, tancades, jeràrquiques i autoritàries que encara ens governen malgrat els avenços tecnològics que les fan obsoletes, i que són comunes a la resta d’ideologies polítiques, de la socialdemocràcia al feixisme, passant pel comunisme o el liberalisme.

Tot i els intents dels actuals centres de poder de frenar aquestes dinàmiques innovadores, semblen cridades a substituir-los i a esdevenir hegemòniques. Les TIC no només ens conviden sinó que ens empenyen de manera pràctica, pacífica i creativa amb uns pocs clics, a superar aquests models socials decimonònics i a organitzar-nos en xarxa, de manera descentralitzada, oberta i lliure, en entorns de treball col·laboratius on impera la transparència i l’horitzontalitat de les relacions. La tecnologia s’ha avançat a les propostes de canvi social, i fins i tot a les utopies més agosarades.

Són alternatives actuals, de present i de futur, que sovint no compten encara amb prou força ni massa crítica per a esdevenir rellevants o hegemòniques. Encara són llavors sembrades que tot just comencen a germinar, i que esperen a trobar més persones sembradores i pol·linitzadores com les que el llibre vol ajudar a multiplicar. Ja que, com es diu al final:

«Tot sembla indicar que només quan visquem en un món organitzat amb software lliure, hardware lliure, enciclopèdies lliures, monedes lliures, energies lliures, educació lliure i potser també amor lliure, podrem viure plenament en llibertat. Si aquest llibre ha pogut ajudar a fer una sola passa en aquest sentit, haurà acomplert el seu propòsit.»

Podeu adquirir el llibre en línia aquí:

O demanar-lo a les llibreries del vostre barri o poble!

 

[ARTS I OFICIS] Caritat

[Un conte de Jordi Remolins.]

Aquell matí de Nadal va despertar-se considerablement més destrossat que qualsevol altre dia. S’havia acostumat a no beure després d’una etapa de fer-ho massa, però durant la vigília va fer una excepció que ara estava pagant amb escreix. De tan masegat com es trobava va estar a punt de quedar-se al llit i perdre’s la jornada de treball més interessant de tot l’any. Per l’aspecte físic no calia patir. Per més demacrat que estigués no seria pitjor que el de qualsevol altra jornada. El que el molestava era el dolor d’ossos, la incapacitat per a esmorzar absolutament res sense que se li remogués l’estòmac ni cap garantia de no acabar-ho perbocant de nou, o la seguretat que la repulsió olfactiva que habitualment provocava la seva presència corporal es multiplicava ara amb els efluvis que emergien del seu pútrid esòfag.

En un estat previ a la insalubritat, va aconseguir sortir dels llençols farcits amb edicions antigues de diaris i revistes per a mantenir a baix preu la temperatura que el seu cos necessitava. El contacte amb l’aigua de la galleda va tenir un efecte immediat, si més no per a deixar enrere la mandra i la son. Va posar-se la roba que feia mesos que no rentava, va calçar-se i va sortir per la rònega escala en direcció a la portalada de l’església on habitualment demanava caritat. Ensorrat sobre la seva carcassa mig inservible, esperava assegut a les fredes escales mentre creients i temerosos d’un déu improbable accedien a la missa més concorreguda de la temporada.

Encara que l’entrada a ofici solia ser molt menys productiu que la sortida, ell acostumava a ser-hi mitja hora abans, perquè sempre recollia alguna moneda, però sobretot per a evitar que altres sense sostre li prenguessin el millor lloc, al punt més elevat de l’escalinata on el sol manllevava un perímetre d’espai al gèlid hivern, per entremig de teulades, xemeneies, antenes parabòliques i estenedors d’edificis veïns.

Aquell dia no semblava que els núvols tinguessin intenció de permetre cap mena de treva en la intenció de congelar l’ambient nadalenc. A més, un vent gebrador va acabar convertint el seu metre quadrat de privilegi en un autèntic infern, que només va mantenir per aquell inquietant orgull dels perdedors d’atrinxerar-se fins i tot en les derrotes més humiliants.

Faltaven pocs minuts per a començar la missa, quan va veure-la. Caminava sobre uns ínfims talons, estilitzats, com una dècada i mitja enrere ho havia estat també el seu cos. Feia el mateix temps que no coincidien, malgrat que no havia passat ni un maleït dia sense aparèixer en el seu cervell per a torturar-lo miserablement. Ella havia sigut a qui més havia estimat. Per ella va deixar als pares, als amics i la feina. Va anar-se’n a viure a la llunyana metròpolis, va intentar integrar-se en una societat que no era la seva, que no entenia, que no comprenia, que anava a un ritme molt diferent del que havia mamat des de petit. Per ella va perdre el patrimoni, invertit en roba cara, en sopars i begudes, en riures falsos, en temptacions evitables que es convertíen idefectiblament en imprescindibles. Va fracassar laboralment, víctima de taurons que el superàven per totes bandes. Van arribar les infidelitats, els menyspreus, la superioritat moral. Ella controlava, necessitava tastar-ho tot, i ell s’hi abocava per satisfer-la, encara que la química no sempre fos amiga, ni el sexe complaent, ni les companyies agradables. I va arribar l’alliberament, però ni això va ser positiu. Qui es va alliberar va ser ella, després d’haver-li extret la sang, d’haver-lo convertit en una caricatura de l’home que havia conegut. La depressió va ser profunda i perllongada. Nits sense dormir, pensant en què estaria fent, amb qui s’allitava, si el trobava a faltar o si alguna vegada s’havia penedit de la seva actuació. No va buscar-la mai, malgrat tenir mil temptacions de buscar on vivia. De fet amb prou feines es trobava ell mateix.

Per això quan els seus ulls van tornar a enfocar aquell cos considerablement més dimensionat, menys atractiu, però igualment sofisticat, acostant-se acompanyada per un individu de mitjana edat pentinat amb una ratlla mil·límetrada, camisa de coll blanc, corbata blava i vestit negre, amb els pantalons perfectament planxats i les sabates embetumades al detall, el passat va tornar a presentar-se amb tota la crueltat possible. S’havia proposat d’oblidar-la des de feia mesos. I no havia tingut èxit. Ara sabia que la voluntat seria irrealitzable durant una altra llarga temporada.

Alguna cosa es va remoure entre els etílics sucs gàstrics adobats amb aliments de poc rigor comestible. Per a evitar que el pogués veure va regirar-se sobre ell mateix i va abocar el contingut de l’estòmac contra el mur que tenia darrere seu. La parella va mirar-lo i va apartar ràpidament la mirada. La missa estava a punt de començar.

Tres quarts d’hora més tard, mentre el gruix de parroquians sortien disposats a llençar unes monedes d’esperit nadalenc dins la seva gorra, ell estava en la mateixa postura. Només movia lleugerament els llavis en senyal d’agraiment cada vegada que escoltava el dring del metall. Quan va passar ella, va mirar-lo fixament. També l’havia reconegut. I aleshores, alçant la mirada va escopir-li la seva indiferència mentre s’aferrava al seu nou home i trepitjava sorollosament cada graó fins a perdre’s novament de vista, amb una mica de sort per a tots dos fins al cap d’una dècada i mitja més.