El passat dimarts, 25 de gener, la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic va acollir l’acte de nomenament de l’escriptora Maria Dolors Orriols i Monset com a vigatana il·lustre, el mateix dia en què es complien 107 anys del seu naixement.
L’acte el va presidir la batllessa de Vic, Anna Erra, i va comptar amb les intervencions de la professora i assagista Montserrat Bacardí —biògrafa de l’autora—, l’empresari, escriptor i nebot de la vigatana il·lustre Nan Orriols, i diverses intervencions musicals a càrrec d’alumnes de l’Escola de Música i Conservatori de Vic.
Podeu llegir l’article que li va dedicar Osona.com i, de més, veure el vídeo que ens ha facilitat l’amic Albert Bagué:
Sobre l’ara, finalment, vigatana il·lustre, podeu trobar aquests articles a La Resistència:
Qui, si no les guilles (raboses, guineus, guinardes, guinots), xafarderes de mena, curioses i cercadores incansables d’alguna menja que els atipi ni que sigui una micona el ventrell afamat, poden aficionar-se a ser vistes i a veure la càmera amagada en un recòndit racó de les Guilleries?
Que importa el lloc, ni el dia, ni l’hora,
ni si el mar mira, ni per la finestra
on mirar. Que importa quina llum
hagi despertat el poema, ni
si el gat mirava en començar
a despertar. Que importa si escric
a la llum del focus o a la llum
de l’alba o si encara no escric
i només faig que pensar, no importa.
Que importa què, ni qui pensi, faci,
o digui. Que no importa el lloc,
ni el dia, ni l’hora de quan comença
el poema, el què importa és
el que diu o no diu, si encén la llum daurada
quan el llegiràs, i el lloc i el dia,
l’hora en què el poema creix al poema.
Si estimes, importa tot a tota hora,
que hi ha tantes hores, dies i llocs
on no fer res, viure per caminar,
i el temps és breu i la vida avança.
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un altre interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta de «Portes tancades», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
Jordi Pigem. [Foto: Castel-Branco | NacióDigital.][Notes de Xavier Borràs.]
«Davant del sotrac existencial, econòmic i social causat per les mesures contra la covid (confinaments, ancians que moren aïllats i són directament incinerats, , persones que es queden sense feina, militars fumigant absurdament els carrers, franges horàries en què unes persones poden sortir al carrer i altres no, ús obsessiu de mascaretes i altres barreres), la immensa majoria dels mitjans de comunicació del món han renunciat a tenir un paper critic i plural, han contribuït a fomentar la por i l’obediència i s’han erigit en pastors que guien el ramat de l’opinió pública. Això no ha sigut per casualitat, ni perquè aquestes mesures fossin totes òbvies i inqüestionables.»
Qui escriu això és el filòsof català fincat a l’Empordà, Jordi Pigem(Barcelona, 1964), en el seu recent assaig Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial(Fragmenta Editorial, desembre de 2021, col·lecció «Assaig, 70», 142 pp.].
Es tracta d’un brillant i contundent assaig, escrit amb molt de rigor i les necessàries dosis d’ironia. fet amb un estil i una llengua fluïdes, un ritme intens i un vast horitzó que abraça la literatura contemporània, els estudis pioners sobre biologia, les ciències de la salut, de la filosofia, de la psicologia i la sociologia del poder polític, digital i financer.
Pigem, a qui ja vam tenir la sort de descobrir gràcies a la revista Userda (2004-2006) —que vaig tenir el goig de dirigir—, contrasta tothora dos clàssics de la literatura distòpica (d’obligada lectura): 1984 (Nineteen Eighty-Four, publicada el 1949, però escrita el 1948), de George Orwell, i Un món feliç (Brave New World, 1932), d’Aldous Huxley.
«A Un món feliç —escriu Pigem davant l’actual món de falses aparences i addicció a les pantalles— hi ha felicitat superficial i entreteniments sofisiticats però, tal com passa a 1984, no hi ha alegria de viure perquè la dimensió psíquica de la persona ha quedat reduïda a la mínima expressió. El preu de la felicitat i l’estabilitat tecnocràtica inclou, entre altres coses, la renúncia al veritable art.»
L’autor, entre d’altres obres de capçalera, d’Intel·ligència vital. Una visió postmaterialista de la vida i la consciència. (Kairós, 2016), cita Giorgio Agamben (article al web de l’editorial Quodlibet, «Capitalismo comunista» [Una voce di Giorgio Agamben, 15 de desembre de 2020 […] «coniugando l’estrema alienazione dei rapporti fra gli uomini com un controllo sociale senza precedenti».):
«És possible, de fet, que avui estiguem assistint a un conflicte entre el capitalisme occidental, que convivia amb l’Estat de dret i les democràcies burgeses, i el capitalisme comunista, conflicte en què aquest últim sembla sortir victoriós. El que és cert, en tot cas, és que el nou règim unirà en ell l’aspecte més inhumà del capitalisme amb el més atroç del comunisme estatalista, tot conjugant l’extrema alienació de les relacions humanes amb un control social sense precedents.»
Precisament, doncs, una fusió de les distopies d’Orwell i Huxley. Mentre a l’Occident semblava haver triomfat el poder basat en el subministrament alienant de distraccions a l’estil de Huxley […], de sobte, sorgeixen també elements orwellians de vigilància i control i si encaixem el que denunciava Huxley i el que denunciava Orwell, s’imposa la lògica del poder tecnofinancer amb el seu Gran Reset i la Quarta Revolució Industrial, en què es personalitza els robots i es robotitza, controla, les persones, a qui s’escapça l’esperit i l’ànima humanes.
L’assaig de Jordi Pigem s’estructura en 14 càpitols el títol de cadascun dels quals encavalla la darrera frase d’un amb la primera del següent i configura, per si mateix, una declaració sobre l’estat de la qüestió en aquests temps imposats de pandèmia [vegeu-ne, en aquest vincle, el sumari i un fragment de l’obra.]
Pigem va participar en la recent trobada (silenciada pel mitjans de comunicació) que es va fer a Vic per debatre obertament sobre tots els aspectes repressius, quant als drets fonamentals i l’alienació de les persones. [Podeu veure la intervenció de Pigem en aquest vincle, proveït pel seminari Randa.]
[Llegiu, també, l’excel·lent entrevista que li ha fet Pep Martí a Jordi Pigem a NacióDigital]. O l’entrevista de Xavier Grasset al Més324:
Josep Espunyes, el poeta, lingüista i assagista de Peramola (Alt Urgell) –que tot just aquest segon dia de gener de 2022 ha fet vuitanta anys–, incansable servador del tremp de la llengua des del terrer, tot just ha publicat de la mà d’Edicions 1984 1.000 dites ponentines que, com ell mateix diu, són «la sal de la llengua».
En Pep de cal Vilaro ha fet aquest volum de 158 pàgines com si fos un petit diccionari, on podem trobar-hi cinc-centes dites populars, i amb la definició de cadascuna, una de sinònima, amb què el nombre total, doncs, arriba a les mil que s’anuncien al títol del llibre.
Com que el conreu de la terra va de baixa i els pobles són buidats per la voràgine urbanita, les dites, frases fetes i refranys són, pràcticament, en perill d’extinció i —el que és pitjor— substituïdes per les de la llengua imposada, el castellà, que disposa de tots els atots, trumfos i baralles per a guanyar el joc de l’anorreament del català.
«Una colla d’aquestes dites —escriu l’autor al “Pròleg” del llibre— avui ja no es diuen, perquè les circumstàncies de la vida han canviat d’una manera impensable en els darrers anys. Són dites que han perdut els referents, perquè ja no treballem amb rucs o amb bous, ni trobem carros ni traginers a les nostres carreteres, ni el llop campa arreu…».
Romandrà, si més no, la tasca ingent, insubornable, de l’amic Espunyes, que rep l’homenatge que es mereix aquest 2022, en què ha estat l’Associació Llibre del Pirineu ha acordat declarar el 2022 com a Any Literari Josep Espunyes al Pirineu.
L’entitat ha començat a preparar un programa d’activitats entorn de l’obra del poeta, lingüista i estudiós de Peramola amb l’objectiu de posar de relleu la fructífera creació d’Espunyes, que abraça des de la poesia a la recerca tot passant per la narrativa, i que constitueix un patrimoni literari en llengua catalana de primer ordre.
Entre les activitats previstes hi ha la celebració de recitals de la seva obra poètica, la creació de rutes literàries entorn de l’obra, l’edició d’una publicació que recollirà la seva trajectòria i bibliografia completa i una nova edició, il·lustrada amb imatges, del llibre Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall, 1987), un exquisit poemari dedicat a Peramola i els indrets pròxims, entre altres accions que es farà conèixer tan bon punt es programin. La intenció és que l’Any Literari Josep Espunyes al Pirineu arribi a un públic ampli i per aquest motiu es demanarà la implicació de biblioteques, llibreries i instituts de secundària del Pirineu.
