L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta d’«Del foc sempre a les brases», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.
Gaudiu-ne!
[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]
Al caire de les escorrialles dels dies,
a l’any que se’n va obro la finestra.
Que s’airegin records que voltegen endins
i enfora, i tanco, deixo marxar.
Ni a l’ampit i quedi cap mal aire.
A l’alba passaré la mà per l’entelat
dels vidres, i diré: hola o adéu.
Quan sigui demà pensaré en l’aurora,
pensaré en tu, i potser nevarà.
Sota la neu es garbella la vida
i la vida dol quan grinyolen al vol tantes hores.
Al bell mig dels somnis escriuré versos,
versos de nit, si algú vol dictar,
per no ser mai de l’oblit companyia
ni de l’estupidesa manllevar
i per si cal comunir maltempsades.
[Text i il·lustració de Toni Casassas.]
Els temps discorren en totes direccions i velocitats. Les capes se sobreposen, Occident travessa com un llamp el cor de l’Àfrica, però Àfrica manté el ritme propi i les coses es mouen en diverses capes, com en un mogut mar profund. Jo mateix ocupo espais diferents i temps diferents, i el meu ritme s’entrebanca i es desplaça en un garbuix aixecant polseguera a l’embat del vent camí enllà. Res no és tan a prop ni tan lluny, ans tot és lluny i a prop alhora.
Aquest és el tràfec i el tràfic de les capitals arreu del món, hom no hi pot pas descansar ni trobar gaire sentit a les coses. Diferent és quan ja ens hem mogut cap a les muntanyes. Allà els temps es mouen plegats en un sol fluid al ritme dels mateixos esdeveniments. Allà hi hem pogut percebre encara que sigui lleument el batec de l’Àfrica, la seva pulsió, la seva força. Tot en calma.
Abans-d’ahir, el dia de Nadal, ens van regalar un gall negre viu i un sac de patates. Un regal ancestral, un regal molt valorat en aquest país i que mostra afecte i bona voluntat. L’hauríem d’haver sacrificat i cuinat, però no ho hem pas fet. El gall Daniel és ara presència viva del llegat ancestral, un amic i centre de la casa. El jardí és la seva llar i tots ens felicitem que s’estigui amb nosaltres. Gràcies, estimat Daniel. Gràcies per ser entre nosaltres.
[Text i fotos de Nan Orriols.]
El 1972 es van construir les Torres Bessones. El 2001 ―com passa el temps!― van anar a terra per l’atemptat de l’11 de setembre.
Amb uns amics vaig visitar Nova York l’any 1980 (Central Park, Chinatown…) i vaig veure els jugadors d’escacs al carrer. Recordo que en aquell temps tenia un cert encant: bicicletes, el riu, museus, restaurants, etc. Però, amb els anys, penso que no hi viuria per res del món. Tampoc a Barcelona.
Sempre penso que, si no es construïssin torres, no podrien caure.
I si no construïssin la Sagrada Família, no farien tant el ridícul.
[Un conte de Jordi Remolins.]
Un raig de sol impactava contra la finestra de l’edifici de cristall i acer per difondre’s a l’interior del despatx. Des de la vint-i-setena planta hi havia una panoràmica privilegiada de la ciutat amb milers d’edificis més baixos que es perdien de vista a l’horitzó. L’executiu va fer un gest de dolor producte de les punyides estomacals que feia estona que patia, i va entrar per enèsima vegada al lavabo. En sortir-ne va acostar-se altre cop al vidre, va mirar la llarga avinguda, i va observar-hi durant uns minuts a centenars de persones insignificants que tindrien més o menys problemes per arribar a final de mes segons els moviments borsaris que es desenvolupaven dins d’aquelles parets.
La secretària va abandonar un moment les xarxes socials per atendre la petició de reservar taula per a dos en l’exclusiu restaurant que hi havia a l’àtic del gratacel. Quan va arribar la promesa de l’executiu, trenta anys més jove que ell, coetània del seu propi fill, i filla alhora d’un home insignificant quatre anys també més jove, van agafar l’ascensor sense necessitat de sortir de la cambra. Dins de la caixa metàl·lica que ascendia a raó de dos pisos per segon, va contemplar el voluptuós escot de la jove, i va maleir en silenci la corrompuda blancor de la seva roba interior.
La carta del restaurant recollia desenes de delicatessen de tota mena, però l’executiu es va deixar seduir pels crustacis que passejaven inconscientment aliens al seu futur més immediat dins d’una immensa peixera. El cambrer que els atenia va anotar una llagosta que intentava amagar-se darrere d’una roca. La xicota va demanar una graellada de verdures per mantenir la línia. Mentre el cuiner mediàtic preparava les respectives comandes, amb prou feines van intercanviar-se quatre paraules, molt més pendents dels mòbils que de la comunicació interna de la seva relació.
El plat amb l’animal va arribar fumejant a taula, rodejat d’herbes aromàtiques i salsa romesco. L’estómac va queixar-se-li amb un soroll somort que va inquietar-lo lleugerament. Va agafar una pota de la llagosta, que va esqueixar-se dolorosament sota la pressió dels seus dits. En una hàbil reacció, presumptament postmortem, va clavar-li l’altra pinça encara sense amputar a la llengua, abans que l’home tingués temps de xuclar la que ja havia arrencat. I davant la incrèdula mirada dels comensals de l’establiment, el crustaci va saltar del plat i va iniciar un inversemblant ascens cap a la peixera amb una única extremitat, on encara avui és motiu d’admiració per part dels clients que n’han escoltat la llegenda urbana.
El cuiner continua treballant a la restauració després de ser acomiadat per no coure prou les racions, ara en un restaurant de cuina ràpida per a un públic menys escrupolós.
L’executiu, que prou feina tenia per aconseguir ereccions abans de l’incident, ara ni tan sols pot utilitzar la malmesa llengua per donar plaer a la seva promíscua parella.
El vell resseguia amb la mirada els dos-cents metres quadrats d’hort que acabava de cultivar, mentre buscava un tros de cirera travada entre els queixals amb un escuradents que havia trobat al fons de la butxaca. Enciams, escaroles, tomàquets i mongeteres, pastanagues i fins i tot alguna filera de naps competien en perfecta alineació, esperant el moment de ser arrencats i consumits per tornar a començar el cicle de la terra.
Només un petit espai a l’extrem del tros, just on estava defecant el seu gos, restava encara a l’espera d’una comanda de llavors que havia demanat a l’agrobotiga del poble. Va ser mentre calculava mentalment el calendari de collites, quan el fill dels pagesos que conreava el camp veí amb un immens tractor va introduir-se a l’hort i li va llaurar l’espai reservat a la futura sembra.
Un renec sec en forma de «fill de puta!» es va escapar dels llavis del vell. Va redreçar l’esquena tot atansant-se al jove per recriminar-li la poca empatia cap al seu petit recinte de llegums i vegetals. Va costar déu i ajuda que el noi parés atenció a l’ancià, que gesticulava ostensiblement des d’un costat de la màquina infernal. Finalment, va aturar el motor i va demanar-li si volia alguna cosa.
— Que no veus que t’has menjat un tros d’hort? —va recriminar-li.
— Au vinga, tinc feina jo —va obtenir com a resposta de l’irritable noi que ja tornava a engegar el tractor, per a continuar llaurant amunt i avall tot resseguint un perímetre cada vegada més ampli del terreny, que es perdia més enllà d’on la vista cansada del vell podia atalaiar.
Un parell d’hores més tard el soroll de la màquina es va aturar a un extrem del camp. El vell va aixecar-se de la cadira de plàstic on recapacitava ociosament. Emprenent la direcció de la bèstia d’acer va arribar sota el cirerer on el jove estava ajupit fent les seves necessitats. Sense dir-li absolutament res, va arreplegar un roc de dimensions generoses que hi havia a terra, i va esberlar-li el cap amb un impacte incontestable.
Quan el jutge va alçar el cadàver de sobre de l’ensangonada pedrota, ja tenia clar que una caiguda desafortunada mentre cagava havia estat la causa de la mort. La família va plorar-lo, van rebre mostres de condol, i van vestir de negre durant una temporada llarga.
Tot just al cap d’una setmana, el germà del jove va reprendre el treball al camp que el difunt havia deixat inacabat, tornant a passar amb el tractor pel costat de l’hort i manllevant-li un metre més de terra. El vell va abstenir-se de recriminar-li l’error. Va mirar-se el sobre de llavors de cols, va deixar-la a dins de la barraca feta de palets que utilitzava per a desar-hi les eines i es va tornar a asseure, tot esperant a quin indret s’aturaria aquell imbècil per alliberar l’esfínter.
[Text de Toni Casassas.]
Ja fa un parell d’anys que em van encarregar realitzar una sèrie d’entrevistes a famílies que viuen o havien viscut a Castell de l’Areny per tal de recollir les seves memòries. Al mateix temps, vaig fer una recerca de fotografies antigues, documents i material històric divers del municipi. Tot això es posaria a disposició de l’Ajuntament per més endavant poder fer-ne una exposició. Aquest llibre, que en principi no estava pas previst i que ha vist la llum gràcies a la insistència de l’alcalde, recull, doncs, part d’aquest material. S’ha de dir que primer m’hi vaig resistir una mica, però després em vaig adonar que era una bona manera de tenir tota aquesta informació endreçada i guardada en un suport físic i a l’abast de tothom. A mesura que m’endinsava en el món de Castell, m’anava engrescant. Com que disposava de força material i les entrevistes ja estaven fetes, em vaig posar a treballar-hi. El que vaig tenir clar des del principi és que mantindria el format de les entrevistes realitzades i publicaria les fotos històriques familiars que em semblaven mes atractives. Cal dir que ha esta una tasca llarga i feixuga però crec que ha valgut la pena.
No espereu trobar en aquest llibre, doncs, una obra literària o un rigorós llibre acadèmic, sinó un document o un mapa que dibuixa a pinzellades i des de diferents punts de vista, un paisatge humà que s’ha anat configurant al llarg dels segles. Hi trobareu tant continguts històrics ben documentats, com records personals, memòries familiars, arbres genealògics, fotografies antigues, llegendes, etc., tot allò que configura una societat humana dins el territori que li és propi i que constitueix la seva realitat i la seva idiosincràsia.
El llibre s’ha anat construint amb la participació activa de tots els que hi han col·laborat. Hem reescrit les entrevistes i els textos moltes vegades, hem afegit noves dades i hem tret aspectes que ens semblaven delicats per ser massa personals. Sempre hi ha coses en tots els pobles i famílies que tothom sap però que no es poden explicar. S’ha de dir, però, que, tanmateix, tot i que no es pot dir i no es digui, sempre d’alguna manera queda reflectit en la vida d’algunes persones o en la comunitat d’una manera de vegades massa cruel, com una llosa que mai s’arriben a treure. Els rostres són paisatges i de vegades diuen més del que amaguen.
Llegirem aquí els anhels i desitjos d’una comunitat i també les seves dissorts i alegries, les seves festes, les seves preocupacions, o com es guanyaven la vida. I ens adonarem que tot i ser un petit municipi aïllat del Prepirineu, mai ha estat aliè del que ha passat a la resta del nostre país, ans al contrari, més aviat la seva història és la nostra història. N’és una petita mostra, una cèl·lula d’un cos que és llengua, cultura i camí compartit. Hi trobarem, per tant, tot d’elements històrics i socials que en són representatius. Des dels seus orígens més primitius fins als més contemporanis, des de les pedres de llamp fins a la revolució industrial, passant pels temps de l’Abat Oliva, pel carlisme, els sometents, els moviments migratoris a Cuba o Mèxic, els minaires, els qui van fer fortuna a Barcelona, els pobres de solemnitat, els capellans, els nadons abandonats, els presoners de guerra, i un llarg etc. de successos i històries personals que des de la perspectiva d’una petita comunitat rural són cabdals per poder entendre la història de Catalunya.
Està clar que un llibre de memòries, ens porta a reflexionar sobre què són els records, com s’elaboren i com s’expliquen. No tothom recorda el mateix i de la mateixa manera. Els fets i les circumstàncies en les quals van succeir, els aspectes personals de la vida quotidiana, els llinatges ancestrals, etc. que s’expliquen, no els posarem pas en dubte. Alguns es poden corroborar amb documents trobats als arxius, altres no, però tot i així tenen per part meva tota la versemblança i legitimitat.
Això és la memòria. Allò que s’ha estimat o patit sempre queda a prop i, tot i que sabem que els records es formen seguint els seus propis mecanismes interns, tots tenen una base real, una base viscuda i experimentada.
Ja veureu que hi ha relats familiars amb informació més abundant i d’altres més testimonials, uns de més intensos i d’altres de més eixuts. No tothom ha tingut el temps, la paciència o les ganes de furgar en els seus ancestres. Això no vol pas dir que uns siguin més importants que els altres. Evidentment hi ha hagut famílies que han estat més influents en la vida de la comunitat i que posseeixen una història molt més documentada que d’altres més humils i anònimes. Això no vol pas dir que unes vides hagin estat més viscudes que unes altres. Llegia l’altre dia d’Albert Camus en el llibre El primer home una reflexió que m’agrada de compartir perquè em sembla que s’escau amb això acabo de comentar:
«La memòria dels pobres està menys alimentada que la dels rics; té, a l’espai, menys punts de referència, donat que en comptades ocasions deixen el lloc on viuen, i també menys punts de referència en el temps d’una vida uniforme i gris. Tenen, està clar, la memòria del cor, que és la més segura, diuen, però el cor es gasta amb la pena i el treball. El temps perdut només el recuperen els rics. Pels pobres, el temps només marca les difuses marques del camí de la mort.»
Hi ha històries que m’han colpit més que d’altres, però en totes s’hi reflecteix l’impuls vital de sobreposar-se a tot i seguir endavant. L’impuls de ser en el món de la manera que sigui. Hem de tenir en compte que fins fa molt poc la gent no ha aspirat a tenir una vida com la nostra, amb més llibertats i, segurament, més reeixida i digne. Fins fa pocs anys treballar i poder menjar era quelcom ja molt preuat. I no parlem de les dones i la canalla que han estat sempre històricament els col·lectius més desvalguts i maltractats de la nostrasocietat, que moltes vegades vivien en condicions que ben bé podríem considerar d’esclavitud.
En aquest llibre podrem llegir petites històries o situacions on, si hi aprofundíssim, hi trobaríem tot un munt de sotmetiments, injustícies, pràctiques i abusos de tota mena. Perquè, com ja sabem, era una vida difícil on l’alcoholisme, el joc, les guerres, l’autoritarisme, la religió, la mortalitat infantil, els fills il·legítims, els abusos familiars, els abandonaments, etc. minaven els cors i les ànimes de molta gent. Tanmateix, era gent forta de muntanya, avesada al patiment i a les fatigues. Però no tot eren desgràcies, també hem de pensar que era amiga de la gresca i les passions, i també sovint trobem gent plena de bondat. Així era i així continua essent en certa manera la nostra societat, potser d’una manera més dissimulada, però tant a dins dels petits nuclis familiars com en les grans institucions i poders econòmics, moltes coses continuen igual.
D’altra banda, la solidaritat, el suport mutu entre les cases i les famílies, ha estat un pensament recurrent en gairebé tots els entrevistats. Com deia Goethe, tot ha estat difícil fins que ha esdevingut fàcil. Massa sovint oblidem que la nostra societat gaudeix d’un cert benestar gràcies als esforços i dificultats d’uns avantpassats als quals tot els va ser molt més difícil. Però la llibertat i el benestar social i personal no són coses que s’esdevinguin i ja està, s’hi ha de lluitar cada dia per aconseguir-les. La nostra civilització i la humanitat en general viu ara mateix en una cruïlla on tot es pot perdre de nou. Canvi climàtic, pandèmies, tensions territorials, guerres, canvis tecnològics que crearan nous paradigmes de vida, que de moment apunten cap una nova pèrdua de drets i llibertats, són ara mateix, malauradament, com una tempesta grisa i fosca que va ocupant el cel de les nostres vides. Potser haurem d’aprendre d’ells, dels nostres avantpassats, per tal de poder afrontar totes aquestes noves vicissituds i dificultats.
Finalment, he de dir que ha estat per mi una sort poder escoltar i conversar amb tota aquesta gent que estima la seva història i la del seu poble. Ells tenen records i vivències d’un món que ja ha desaparegut, d’un món que va durar segles i segles i del qual ells en varen ser els últims testimonis. Sense la seva contribució, les velles fotografies haurien passat a la desmemòria. Les fotografies són vides i mereixen una explicació perquè, com bé diu Pep Bernades en una entrevista a la revista Erol, el món són persones, si ens oblidem de les persones ens oblidem del món.
Jo vaig tenir també la sort de poder passar durant molts anys tots els estius en aquestes terres, primer al Pla del Monjo i després als Torrents. Vaig poder córrer per aquests camins i entrar en aquelles cases fosques i fumades quan encara hi quedaven els últims supervivents. Vaig veure la fi d’aquest món, vaig veure com el tsunami imparable de la modernitat arribava fins aquelles terres altives i feréstegues i s’ho emportava tot. Contra l’esperit del temps no s’hi pot pas lluitar, tard o d’hora s’acaba imposant arreu. Però aquella finestra al món dels ancestres, aquella illa, aquell enclavament a punt de desaparèixer, va ser un espai fecund i meravellós per un nen que tot just començava a discernir entre el que és real i el que imagina. En va absorbir com una esponja tot allò que va sentir i que va veure. Per això aquest llibre és un homenatge sentit i especialment emotiu per a mi. Com també ho és segur per totes les persones que hi han participat i se l’estimen. Està clar que no hi han pogut ser totes les famílies, però crec que les que hi ha, representen en bona manera tota la comunitat.
Chesterton, escriptor i periodista anglès mort l’any 1936, deia que el patrimoni és el vot dels que ens varen precedir, la veu dels morts. Per això és tan important aquesta mena de llibres, perquè esdevenen escolta i remembrança del nostre passat.
Perquè hi ha qui sempre ha estat atent per destruir-lo, manipular-lo o falsejar-lo. Puix que alguns voldrien que oblidéssim, que no recordéssim qui som i d’on venim per tal de no saber cap on hem d’anar.
Els Torrents