A poc a poc desarreles la imatge
que has aixecat lenta vora el camí,
quan el camí tomba i revolta
la carena i planejant, rere teu,
trescant cap a Sant Martí Xic,
el paisatge mostra la Plana
amb el rerefons del Montseny,
muntanya d’ametistes.
Has perdut l’escorça i la reïna,
l’ombra, i la verdor de les agulles
se l’ha endut el vent, se’t corsequen
les branques, el tronc s’emblanqueix,
i el goig de veure’t
quedarà com un bell record latent
a la memòria, quan ja no emmarquis
res més que el teu perfil perdut,
i aquell esvelt reflex sigui només
al groc de la fotografia.
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, vol experimentar amb els audiollibres i ho fa, d’entrada, amb un volum del seu admirat amic Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta d’Ocells petits (Viena Edicions, 2014), un recull de poesies de l’autor, entre molts d’altres, d’Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019).
«Nieves» [2017], de Jordi Llagostera.[Notes de Xavier Borràs.]
El pintor Jordi Llagostera (Ripoll, 1990), ja conegut de La Resistència, exposa una mostra de la seva obra al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses. L’artista havia pintat en algun període de la seva adolescència (del 2009 al 2013) com a passatemps, però tot just fa prop de dos anys que s’hi dedica professionalment. Anteriorment també havia treballat en projectes relacionats en l’art, com una galeria en línia o dotant de contingut una aplicació sobre art.
Llagostera reconeix que encara està cercant el seu estil i que no es defineix en cap tècnica, tot i que té clar que de moment fuig de les pintures a l’oli perquè diu que ara no té la paciència per esperar que s’assequin. Algunes de les seves obres tenen un component més crític i reflectiu i són més obscures, però en d’altres busca jugar amb el color i el vessant més estètic.
Tot i la seva curta trajectòria, l’artista ha tingut l’oportunitat d’exposar a Nova York i també és el director artístic de l’Espai Rama, que també ha decorat, des d’on busca trencar els estereotips elitistes de la cultura i barrejant l’oci i l’art. També està treballant per engegar un projecte de roba infantil que busca diferenciar-se de l’oferta actual.
L’exposició es va inaugurar el passat dissabte 23 d’octubre i es podrà visitar fins al 8 de desembre. Serà oberta al públic de dilluns a dissabte, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h, i diumenges, de 10 a 14 h.
Cartell de l’exposició de Jordi Llagostera al Palau de l’Abadia.
Continua la gira de presentacions per tot el país, com podeu veure en aquest vídeo, en què va intervenir el president Quim Torra.
També, des de «Territori 17», un programa de La Veu de Sant Joan, amb la intervenció de nan Orriols:
O, també, aquest octubre a Manlleu:
La pròxima presentació serà aquest 4 de novembre, a dos quarts de set de la tarda, a la Llibreria Jaimes de Barcelona (carrer de València, 318), en què intervindrà el resistent Nan Orriols.
Podeu descarregar-vos un breu fragment del llibre des d’aquest vincle.
Articles que parlen de Ramon Cotrina a La Resistència:
Si et sents quan estàs sol, no estàs ben acompanyat.
Jean-Paul Sartre
Va ser amb ell, sí, amb qui vaig pujar al Taga
per primer cop, era un maig que recordo
en un caminar clar de lluna plena,
per Pardines i la collada Verda
fins al cim a la sortida de sol.
En Parés, un home fet a muntanya,
i jo, un marrec de calça curta, ros,
ulls blaus, grossos i oberts a mirar món.
De Noucreus al Matagalls i dels Munts
a Susqueda, Cabrerès, Guilleries,
Milany…, encara hi rondo en camins,
i canto cançons, i bec a fonts i
travesso rius, fondals i torrenteres,
i pujo a cims a trenc d’alba, i paro
embadocat en una posta de sol, i,
el recordo, enyorat. Si algú em demana com era,
li dic: Era un home que feia claror.
El Capcir és una comarca del Principat de Catalunya, entre la Cerdanya i el Conflent, que actualment es troba sota l’administració de l’estat francès.
La vam rondar amb bicicleta i vam gaudir de paratges i vistes molt boniques. És el temps de visitar-la, pels colors, l’aigua, el crit ja de l’hivern i, aviat, la neu.
Avantatges i inconvenients de les dreceres dinàstiques
La impossibilitat manifesta de tenir descendència després del seu divuitè avortament va convèncer la reina a cercar la cortesana més repulsiva i mentalment limitada perquè el cap de la nació la fecundés aquella mateixa nit. Atenent la fama de faldiller —segurament que el monarca ja tenia desenes de fills voltant pel món—, la seva consort en volia un d’oficial que pogués heretar el tron, a poder ser amb una dona que no n’esdevingués l’enèsima amant. Nou mesos més tard la reina va deixar d’encoixinar-se la panxa, i mentre el seu marit es beneficiava l’atractiva llevadora, ella sostenia amb les mans una horrible criatura a qui la cadena genètica li va proporcionar no només unes dificultats intel·lectuals evidents sinó també esdevenir una primera espasa de les baixes passions.
Maledicció blanca
La boira era tan espessa que algú hauria hagut d’avisar al primogènit de la família d’albins que no era un bon dia per a estrenar el vestit blanc que li havien regalat pel seu aniversari. Mentre travessava el carrer només el conductor d’un monovolum va adonar-se de la seva presència després de passar-li amb les quatre rodes per sobre. Miraculosament, el nen va sobreviure fins que l’ambulància i el cotxe de la policia a qui havien trucat informant del succés també van atropellar-lo de forma irreversible, constatant alhora la inutilitat dels cossos de seguretat i dels llums antiboira.
Tocat i enfonsat
La nova normativa d’inclusió laboral va obligar l’amo del local de striptease a contractar, molt a contracor, un nou estol de ballarines que s’adaptessin a les prerrogatives dels grups d’alliberament de la dona. Una immensa damisel·la amb sacsons de la mida d’un bocoi de vi, una octogenària més arrugada que una pansa i una noia amb una malformació a la galta en forma de trompa van afegir-se a un espectacle que va perdre aviat els seus clients habituals per incorporar-ne d’altres bastant més taciturns. Malgrat els esforços per ajustar-se a la llei, l’Estat no va tardar a fer tancar l’establiment tot argumentant la malaltissa exhibició de persones amb tares, atròfies o elefantiasi, i empresonant immediatament l’empresari que el regentava.
Llacunes a la memòria
El migdia que l’anciana va espolsar les estovalles al balcó sense adonar-se que hi havia el ganivet de tallar el pa, els nebots van decidir posar-li una assistent després de diversos episodis de llacunes a la memòria. Afortunadament, per a la senyora gran que passava en aquell moment per sota casa seva, la fulla se li va clavar a un braç que de fet ja utilitzava més aviat poc per culpa de l’artrosi. A partir d’aleshores la dona va canviar de ruta per moure’s pel barri, no fos cas que la seva antiga amiga a qui vuitanta anys enrere li va robar la nina que més estimava, trobés la manera d’equivocar-se a l’hora de desar la planxa o l’ampolla de butà.
