[Un conte de Jordi Remolins.]
Una ratassa negra i peluda va girar-se quan un cotxe esportiu enfilava el passeig del barri. Encara no havia enllestit la ingesta d’un entrepà que algú havia llençat prop de la vorera, però va preferir deixar-ho estar i tornar al cap d’una estona, que no pas jugar-se la pell per la seva golafreria. Mentre entrava pel forat de la claveguera, dos joves amb els ulls vidriosos van baixar del vehicle. Un portava un bat de beisbol. L’altre un estic d’hoquei. L’actitud no semblava amistosa. Patrullaven pel poble a baixa velocitat, emboirats entre opiacis, alcohol i cocaïna, quan van veure al noi de la caputxa passejant un gos. No n’estaven del tot segurs, però creien que era el mateix amb qui feia uns dies havien tingut una baralla en un pub per una noia. Es van plantar davant seu i van tenir temps de colpejar-lo a les cames i l’espatlla, sense fer preguntes, abans que el fidel gos d’atura li esqueixés la galta a l’un i malmetés seriosament el costellam de l’altre. El bat i l’estic van caure sobre l’asfalt, al costat del noi de la caputxa, que es retorçava de dolor, esgalabrat i sorprès per l’atac, mentre els altres dos fugien esperitats cap al vehicle.
El metge d’urgències que aquell dissabte a la nit estava de guàrdia a l’hospital l’hi va cosir la galta i va aplicar les cures al tòrax. Els gemecs de dolor i les recriminacions poc amistoses dels ferits no van dissuadir el doctor de recomanar-los de posar una denúncia al propietari de l’animal causant d’aquella carnisseria. Era la seva obligació, i així va fer-ho.
L’endemà, després de preguntar pel barri, van conèixer la identitat del noi. Tot i adonar-se de la confusió química d’identitat que havien tingut, el dilluns al matí van presentar-se a comissaria per fer els tràmits pertinents. Durant el judici van oblidar-se hàbilment assessorats pel seu advocat, d’esmentar el bat i l’estic. El noi agredit sí que va fer-ho, però no va poder presentar-los com a prova, perquè després de l’agressió estava massa adolorit i atordit per a recollir-los. Els ocupants d’un altre vehicle que circulaven més tard pel passeig, van convertir-se en els seus nous propietaris. El jutge va decretar una forta sanció econòmica per al propietari del gos, a qui feia mesos que li havien vençut les vacunes de l’animal, i que a més no disposava de cap assegurança. Els diners van servir per indemnitzar als agressors, que a més van estar de baixa laboral durant uns quants mesos, adduint seqüeles psicològiques a banda del dolor físic. També, va dictaminar el sacrifici del gos en tant que animal potencialment perillós, tot i no pertànyer a cap raça considerada com a tal.
El dia que el noi va portar-lo al veterinari perquè el sacrifiquessin, se li van escapar les llàgrimes galtes avall. El seu aliat i protector l’observava amatent, sense entendre gairebé res, però intuint que alguna cosa no anava del tot bé. La injecció letal el va liquidar en pocs segons, demanant perdó amb la mirada per no sabia ben bé què.
Mentre el líquid mortal deixava el receptacle plàstic per a penetrar en l’epidermis canina, la filla del jutge tot just acabava els deures d’escola. El seu pare va repassar-los quan va arribar a casa i va donar-li el vistiplau, sense abandonar el rictus d’autoritat infal·lible que mantenia en tots els àmbits de la vida. Era un home satisfet de la funció que exercia, i cada dia estava més convençut de ser un home just.
En un altre barri de la mateixa localitat, un polític local s’omplia la boca davant dels periodistes del model de ciutat que tenien, posant al mateix sac els serveis socials, els equipaments culturals i esportius, i la justícia. Quan va arribar a casa va mirar-se la seva filla, que s’havia quedat a casa perquè no tenia ganes d’anar a col·legi. Simulava un refredat, estossegant amb poc convincentment. No tenia mal de coll, ni mocs, ni dècimes de febre, ni mal de cap. Només la seva paraula i les poques ganes de tornar a una escola on ningú li havia fet cas, ni tan sols el puto director, quan va denunciar que uns companys de classe la maltractaven de paraules i fets.
Un any més tard els dos ja examics no circulaven junts amb cotxe els dissabtes a la nit. L’amistat va desaparèixer víctima d’un dels centenars de conflictes que acumulaven en les seves respectives existències. Tenien altres companyies igualment desaconsellables, escoltaven música nefasta a un volum infernal, i portaven altres eines a l’interior d’altres vehicles, també esportius, en cas d’haver-los de necessitar per atonyinar algú o fins i tot entre ells. També havien canviat un parell de cops de feina, en una curiosa habilitat per reinventar-se laboralment malgrat el baix esperit de treball. Els diners de la indemnització els havien esnifat junts ja feia molt temps. I aviat ni tan sols podrien fer les paus encara que volguessin.
La vida havia reservat també múltiples putades a la filla del polític local. La mort prematura dels pares per la intoxicació en un àpat en mal estat durant l’acte de clausura d’una campanya electoral va ser el més dur. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, la pàtria potestat va recaure en uns oncles sense fills, que van tractar-la com a una reina, vetllant perquè no li manqués mai de res. Tot i que van insistir tant com els va ser possible per desaconsellar-li la relació que havia iniciat amb un home molt més gran, no la van convèncer mai del seu error. Van haver de ser les agressions físiques que li ocasionava aquell animal el que la va mig empènyer a denunciar-lo, sobretot després de perdre parcialment la visió d’un ull a causa d’una màniga d’hòsties, després que ella li hagués recriminat que dins del cotxe amb què l’anava a buscar cada diumenge a la tarda s’hi flairava un intens perfum femení que ell mai no havia portat. L’ordre d’allunyament que va decretar un jutge molt pagat d’ell mateix va afavorir que no es tornessin a repetir les humiliacions. La tria d’una nova parella sembla que ha estat molt més afortunada, pensa, mentre li ressegueix amb la punta dels dits una antiga ferida toràcica. En l’únic que s’assemblen és amb l’edat, reflexiona poc abans de rebre la primera revinclada de canell per haver-se negat a practicar-li una fel·lació.
El de la galta cosida feia servir aquella cicatriu com a element de seducció. El seu caràcter fatxenda també va servir per acabar penetrant una jove, just el dia que celebrava la majoria d’edat amb unes amigues, aprofitant la intoxicació etílica que es manifestava en la manera de parlar i moure’s. Quan va convidar-la a fer una clenxa al lavabo del bar musical, la va posseir-la per primer cop, encara de forma mig conscient. La següent envestida dins del cotxe va culminar-la amb la noia roncant pesadament enmig d’un desmai, aquest cop per via rectal.
La filla del jutge va ser mare soltera malgrat els intents dels seus pares de fer-la avortar. No van ser les profundes creences catòliques de la família ni perquè tingués un sentiment de maternitat gaire arrelada, sinó més aviat perquè li venia de gust ser la primera a ser-ho de la seva classe, una raó aleatòria com gairebé totes les que marcaven les seves decisions. No va dir mai a ningú qui n’era el pare, encara que les seves amigues tinguessin una idea bastant clara que corresponia a aquell individu que els va intentar vendre drogues la nit de l’aniversari.
El nét del jutge va tenir una infància tranquil·la, una joventut aplicada en els estudis, i una ignorància total respecte a la identitat de la figura paterna. Abans que ell naixés, l’home de la galta cosida havia patit un accident de moto quan la conduïa a més de cent vuitanta quilòmetres per hora, convertint la mossegada del gos en una broma de bon gust al costat del fraccionament d’ossos, vísceres i carn en què va convertir-se el seu organisme. El responsable de la tanatopràxia va donar-se per vençut només obrir la bossa que acabava de treure de la cambra frigorífica, i va aconsellar als familiars que l’incineressin sense reconstruir aquell puzle incomplet. Una rata de bosc va trobar la galta cicatritzada entre uns matolls del camp que travessava la carretera on hi havia hagut l’accident. Mesos abans de complir els vint-i-dos anys, el nét del jutge, retroactivament orfe de pare sense saber-ho, va baixar a passejar el gos d’una raça potencialment domèstica, pera fer les necessitats nocturnes, mentre l’avi escoltava una simfonia barroca amb els auriculars a un volum més que acceptable.
Al paradís dels animals bons, un gos d’atura mort dècades enrere, controlava com un ramat de xais pasturava en un núvol veí. Si algun volia escapar-se durant dies no seria pas ell qui li prohibiria de fer-ho. En aquella nova existència, afortunadament, no hi havia humans donant ordres estúpides ni d’altres que sabessin saltar-se les lleis quan aquestes no eren del tot justes.
