En Josep Nogué, un guiller de Sant Hilari, ha escrit el Manual del creador. El poder de les formes. És un llibre imprescindible per entendre coses tan evidents com que la figura de l’alfil engloba tots els representants del poder, tota la burocràcia de l’Estat, des del primer ministre fins a l’últim funcionari i, per extensió, tota mena d’intermediaris del capital o la religió, que fan de mitjancers entre els serfs i el senyor. Són els administradors, i assumeixen aquest paper des de l’administrador general (de la finca, empresa, país o imperi) fins a l’últim lacai.
Bé, el llibre dona vida a figures del joc d’escacs, que també raonen sobre l’univers i totes les coses que ens pensem que existeixen o no. «Creador és aquell que oblida que sap».
L’objectiu del llibre és donar veu a les dones, a les infermeres, en un conflicte bèl·lic com va ser l’anomenada Guerra Civil (guerra d’agressió contra Catalunya), per a donar-los protagonisme, «una manera de posar en qüestió —escriu l’autora— una de les creences que m’han acompanyat tota la vida, que «cal passar desapercebuda en l’àmbit públic» i, per extensió, excloure les dones i els seus relats dels llibres d’història. De fet, per a M. Cinta Sadurní el llibre és una bona manera de trencar el silenci i restituir la dignitat de les infermeres i de les dones, «i alhora una forma de rebel·lar-se contra la seva invisibilitat».
Els hospitals de les Brigades Internacionals, com el de Vic, van ser concebuts com a unitats militars i sotmesos a un ferri control polític, on es parlava de combat, però no de pèrdua o sofriment. És, precisament, a través de les veu de les infermeres que descobrim aquest dolor, la precarietat, fins i tot la negligència, però, igualment, la solidaritat entre donen provinents d’arreu del món amb el mateix compromís: frenar el feixisme.
El periodista Xavier Bardolet ha seleccionat els continguts que formen part del llibre amb un to prou adequat que ajuda a captar l’atenció dels lectors, per manera que en el relat que ha bastit són les infermeres les que prenen la paraula, amb què és a través dels diàlegs que la història cobra vida.
Vic és un altre dels protagonistes d’aquesta història: va ser una de les ciutats elegida per les Brigades Internacionals per establir-hi un dels seus hospitals, que va ser operatiu entre l’abril de 1938 i el gener de 1939,; una història que s’explica a partir del testimoni d’algunes infermeres que hi van treballar, en una guerra que va mobilitzar centenars de voluntàries i va capgirar les seves vides.
La presentació del llibre Infermeres en guerra, de M. Cinta Sadurní i el periodista Xavier Bardolet, va convocar el passat 24 d’octubre al Museu d’Art Medieval (MEV) de Vic més de cent persones en un acte d’emoció, memòria i reconeixement.
En Miller era un d’aquells emprenedors de pedra picada que veien en la crisi econòmica una oportunitat per prosperar. Quan tot just uns mesos enrere el van acomiadar de la seva rutinària feina a La Farga, va tenir clar cap on havia de dirigir el seu futur. Feia algunes setmanes que havia conegut una dona a través del xat de Facebook. Era més gran que ell. De fet, podria ser la seva àvia. Ella li va proposar de quedar algun dia. Van fer-ho a casa de la senyora —una vídua de cinquanta-vuit anys—, un pis de cent cinquanta metres quadrats amb unes vistes privilegiades sobre el barri antic de Ripoll. La combinació de licors, el to de la conversa i les insinuacions no verbals de la senyora van conduir-los a un coit inevitable. Tot sovint ella feia veure que li queia algun objecte a terra. El recollia mostrant-li una panoràmica gens menyspreable d’uns pits prou ferms encara, alliberats de qualsevol esclavitud sostenidora. Al llit la dona va gaudir d’aquell cos de vint anys, com no ho havia fet amb cap home en tota la vida.
L’endemà va envair-la el temor de no poder assaborir-lo mai més. En tornar a parlar amb ell per internet va demanar-li que no s’espantés, però que necessitava veure’l aquella mateixa nit sens falta. Era urgent, va dir-li. Van fer-ho de nou, aquest cop tres vegades: a la mateixa porta d’entrada, al sofà i a la galeria, davant la discreta mirada de cinc veïns que espiaven el festival de lascívia desenfrenada des de les seves respectives finestres. Quan van acabar la sessió va oferir-li un donatiu de quatre bitllets de cinquanta euros, dos per cada jornada, i va prometre-li una quantitat idèntica cada vegada que li clavés aquells vint centímetres de carn en tensió dins del seu crepuscular cos.
D’aquesta manera es va convertir en el gigoló més afamat de la història de Ripoll. Acabava de començar el 2014 i ja tenia una cartera amb deu clientes de totes les edats que se’n disputaven la disponibilitat horària. Malgrat haver demanat discreció, l’una ho havia comentat a una amiga; l’altra, a una companya del gimnàs que s’acabava de separar; aquesta, a la seva mare, i així successivament fins a esdevenir l’home més ocupat de la vila. Amb l’empenta genital pròpia de l’edat estava creant un petit patrimoni accentuat pel saldo i quitança, i el subsidi d’un atur que ja havia decidit esgotar fins a la darrera mesada.
Si en Miller hagués estat un parell de neurones més intel·ligent, mai no s’hauria enamorat. Però va fer-ho… i d’una clienta. L’Skol era relativament més jove que la resta de les dames a les quals feia companyia. Vivia sola, i tenia un cos del tot compatible amb les seves exigències mínimes. Només va cobrar-li la primera cita. Quan va sortir de casa i ella va acomiadar-se’n amb una caiguda d’ulls excessivament teatralitzada, mig passió mig seducció, el cor li va fer una tombarella dins del tòrax. Ventricles i aurícules van provocar un embolic de venes i artèries que de poc no acaben amb la seva jove existència. Al cap de cinc minuts ja estava trucant-la per demanar-li per sortir un altre dia.
Dedicar-se a la prostitució i tenir xicota era un número d’equilibrisme excessivament complex per a en Miller. Tenia gelosia pensant què podria estar fent ella mentre ell satisfeia les seves respectives mecenes. Mai no s’havia atrevit a demanar-li si tenia altres amants, perquè no ho considerava prou ètic tenint en compte el seu ofici. Volia, es delia i es maleïa per no tenir encara la capacitat de deixar una lucrativa ocupació que l’obligava a fornicar amb senyores en fase minvant, a qui estava cansat de trobar-se pel carrer, però que mai li havien cridat l’atenció en absolut. Ara, en canvi, li omplien la cartera i no podia estar-se’n. S’havia comprat un Mini Cooper vermell, li acabava de regalar un collaret de més de deu mil euros a l’Skol, i fins i tot volia demanar-li a un company que li tramités la incorporació al Rotary Club.
Tot plegat se’n va anar a prendre pel cul, el dia que tornant de casa de la darrera clienta, al barri de la carretera de Sant Joan, va veure l’Skol fent cua en una carnisseria. Bé, aquella no era l’única cua que tenia aleshores entre mans. De fet, estava tocant gens dissimuladament un noi que comprava en aquell mateix establiment del carrer Sant Pere. Va quedar-se a fora mirant l’escena, tement que algú pogués adonar-se del motiu de la seva frustració. Ni tan sols va escoltar un parell de sagals que en passar pel seu costat van cridar “puto” i van arrencar a córrer fins que no van constatar que aquell individu a qui la rumorologia popular l’assenyalava per cobrar per follar no havia fet cap gest de perseguir-los.
Amagant-se a una entrada del mateix carrer, va esperar que tots dos sortissin i va seguir-los de lluny. Quan va veure’ls entrar al pis de la plaça Gran que tan bé coneixia, va quedar abduït pel ressò dels seus pensaments. Com un autòmat va entrar al bar Sayol, va demanar un whisky amb gel i va beure-se’l tan ràpid que el cambrer ni tan sols havia tingut temps de tornar a tapar l’ampolla. Va consumir-ne set més, fins que va albirar que l’objecte del seu malestar, aquell home a qui l’Skol masturbava públicament feia tan sols un parell d’hores, acabava de passar per sota les voltes.
El cos li tremolava en convulsions etíliques mentre pujava al pis de la seva estimada. Va trucar a la porta, però només a la cinquena va encertar l’interruptor del timbre en lloc del de la llum. L’Skol va obrir-lo. S’havia acabat de dutxar, i el rebia amb una tovallola embolicant-li el cos. El somriure vitalista dels seus llavis van enamorar-lo de nou. Sabia que no podia recriminar-li res. Ella, en canvi, va demanar-li si havia begut, mentre tornava cap al bany. Va articular una maldestra afirmació i va entrar al pis.
L’assecador de cabells brunzia a la potència màxima quan en Miller va quedar emmarcat per la porta del lavabo. Portava un ganivet de la caixa d’eines en una mà, i amb l’altra s’aguantava la seva font d’ingressos. Va tallar-la arran de soca, i abans que la sang formés un bassal sobre el parquet, va aixecar la cigala seccionada i va llençar-la dins la tassa del vàter, per demostrar-li que renunciava al seu lucratiu ofici per amor. Encara va tenir esma per accionar la cadena i caure sense sentit a terra mentre l’Skol el mirava esmaperduda.
Dins de la claveguera l’activitat era frenètica. El servei mèdic dels habitants del subsol ripollès havia recollit ràpidament aquell penis i l’estava cosint a un ratolí castrat en acte de servei, just mentre intentava endur-se el formatge d’una ratera. La trampa només havia aconseguit parcialment el seu objectiu, però ara la solidaritat del col·lectiu rosegador li permetria ser l’exemplar més ben dotat de tot el municipi. L’únic inconvenient serien les dificultats per moure’s amb agilitat amb aquell bé de déu d’atributs penjant-li entre les articulacions posteriors. Quan el soroll de la sirena de l’ambulància que venia a recollir en Miller va esdevenir insuportable, l’operació ja s’havia solucionat amb èxit. Al cap d’uns minuts n’havia constatat les noves prestacions, desvirgant analment un parell de rates estúpides que s’havien passat els darrers mesos fent burla de l’absència genital ara reparada.
Tots plegats, cap ni un quedarem enrere
del temps, quan en l’aire viatgi el so
darrer dels batalls de les campanades
que acomiaden l’any, que se’n va lluny,
i que obre les portes a la incertesa
dels dies i a les paraules noves
acabades d’incorporar a la llengua
escrita, que a la parlada no ens ve
de nou escoltar: tiramisú, blíster,
porexpan, mono, gorro, paparazzi,
autocaravana, pàdel… i ja puc
dir en català que la veïna:
està bona, molt, cosa que fins ara
només podia llegir al pensament.
En fi, tot només per dir-vos que “Qui
dia passa any empeny”, i tot plegat…
…sembla que era ahir que posàvem tres
zeros al nou segle, i ve el vint-i-cinc
llaminer de dies, corrents com els altres
per aconseguir ser puntual al quart
de segle. Dit això:
Aquesta passada tardor va tenir lloc a la sala polivalent de l’Ajuntament de Molló la presentació del llibre del mateix nom, Molló, editat per la Diputació de Girona dins de la seva col·lecció ‘Quaderns de la Revista de Girona’, sèrie Monografies; l’objectiu d’aquesta col·lecció de llibrets dedicats a tots els pobles i municipis de la demarcació gironina no és altre que el d’oferir una lectura plaent, profitosa i visualment atractiva a tots els lectors i lectores que els obrin i els fullegin; resumint-ho en poques paraules: es tracta d’un recull divulgatiu i plural dedicat a la difusió del coneixement de les terres i comarques de Girona.
Aconseguir aquests propòsits és possible gràcies a uns estrictes criteris d’edició que doten l’esmentada col·lecció d’una unitat característica: un total de quaranta-tres capítols (en el llibre que ens ocupa són trenta-vuit més cinc de no numerats), cada capítol amb un nombre de caràcters/espais determinat i també de fotografies o imatges il·lustratives, tres (una d’apaïsada i dues de verticals), amb un màxim de quatre i un mínim de dues, depenent de la llargària del text i, per acabar, la bibliografia pertinent més un breu escrit final d’agraïments.
Aquests susdits criteris, lluny de ser la cotilla que puguin semblar, no ho són gens ni mica, ans al contrari, car t’obliguen a un exercici de síntesi i de concreció (tots els llibres tenen noranta-sis planes) que redunda en benefici dels lectors i lectores.
L’obra que aquí es ressenya arrenca amb un breu escrit de situació del poble seguit d’una cronologia i, tot seguit, la resta de capítols numerats i no numerats amb els quals es vol oferir una visió panoràmica de la població, visió que va des de les pàgines dedicades a la seva història, entorn geogràfic, demografia, sectors econòmics, festes i tradicions, governança, ensenyament i urbanisme fins a projectes de futur; en altre paraules, des del pretèrit més pregon fins a la contemporaneïtat més actual; visió, doncs, panoràmica –ho reitero– en què passat, present i futur van plegats.
El Cercle d’Amics d’Espai Art60 presentà el passat 21 de desembre una edició de bibliòfil del llibre de llibres Poemaris, recull de l’obra poètica de Joan Salvat-Papasseit.
L’equip de l’editorial AQC Editors ha creat una autèntica obra d’art, en recollir en un estoig de faig massís amb lamel·les encadellades i frontisses de ferro, i imprès digitalment amb una obra de Perico Pastor, sis dels volums més representatius de l’obra de Salvat-Papasseit, acompanyats amb un assaig sobre l’obra del poeta a càrrec de Ferran Gadea i Gambús, crític literari i historiador de la literatura i un dels grans estudiosos de la seva obra. Fes clic aquí per a més informació.
Començava a clarejar quan les primeres patrulles de la FAI van iniciar una aproximació al quarter situat al vell edifici de Drassanes, per planejar-ne l’assalt.
Aquesta majestuosa obra medieval del s. XIII també donava testimoni de l’intens passat medieval de Catalunya, que durant dos mil anys comerciava i guerrejava al mar. Els codis civils catalans de navegació del segle XIII seguien vigents al món sencer; i els consolats de mar, també del s. XIII, es poden considerar les primeres ambaixades del món.
La caserna comptava amb diversos edificis separats per una tanca interior. El de les Drassanes medievals, cedit feia només un any a l’Ajuntament de Barcelona després de tres segles a mans de l’exèrcit espanyol, estava a punt de ser enderrocat parcialment seguint el darrer pla d’organització urbanística del port. Però encara mantenia el Parc d’Artilleria, on ara hi havia la plana major de la brigada d’Artilleria, molt propera a l’Armada, fortament conservadora, i el germà de Mola, el director del cop. Una entrada era per la porta medieval del costat del mar, al passeig de la Duana, i l’altre, per la porta lateral del carrer Santa Madrona.
Aquests edificis i el de Dependències Militars, just al davant, estaven dominats completament pels facciosos i mantenien un foc creuat intens que els feia inexpugnables i els permetia defensar-se mútuament, fet que resultava letal per a qualsevol que s’hi apropés. A això s’afegien unes metralladores emplaçades a dalt de tot de l’estàtua de Colom, que els oferia un domini complet de tota la zona portuària i la part baixa de les Rambles, l’anomenada rambla Santa Mònica, fins a l’antic mercat de llibres d’ocasió. Un domini que quedava tràgicament palès amb els cadàvers de combatents estesos sobre l’empedrat dels carrers propers.
Els anarquistes havien preparat una estratègia per entrar a aquest vell bastió medieval, dominar-lo i apoderar-se del seu gran arsenal, cosa que podria suposar un gir inesperat per als colpistes, i potser fins i tot la fi dels combats, en decapitar un dels seus principals nuclis operatius.
L’estreta relació personal dels membres del grup Nosotros amb alguns oficials republicans antifeixistes estava mostrant-se decisiva. A l’aviació això ja permetia l’aportació fonamental de Sandino a la causa del poble, bombardejant les casernes dels facciosos. També havia estat determinant per rebre les armes a Governació. I aquí a Drassanes, aquestes amistats serien tant o més profitoses. L’afinitat dels sergents d’artilleria Valeriano Gordo, José Manzana i Martín Terrer amb Nosotros va permetre obtenir una valuosíssima col·laboració des de dins del quarter.
Tots tres formaven part d’Apoyo Mutuo, una associació clandestina de militars republicans dins del propi exèrcit, amb ramificacions per tot Espanya, creada pel sergent Martínez Garcia, que prenia el nom del cèlebre llibre de Kropotkin. Gordo, Manzana i Terrer, que s’havien insubordinat davant les ordres feixistes, havien d’obrir les portes del quarter des de dintre per permetre l’entrada massiva d’anarquistes i dur a terme un atac sorpresa.
Però per aconseguir-ho, a més d’aquesta acció de sabotatge, calia disposar d’una massa de guerrers determinats, els companys del sindicat de la metal·lúrgia i del transport, que tenien la seva seu al costat. Però a aquesta hora, aquests dos grups d’aguerrits militants estaven lluitant amb nosaltres a l’avinguda Icària.
Oliver, Ascaso i Ortiz, que dirigien aquest primer intent de conquerir Drassanes, començaven a inquietar-se. Havien arribat directament des de casa d’en Jover, mentre els altres membres del Comitè de Defensa Local s’havien dirigit a altres punts. Ortiz digué, impacient:
—Però on coi són els de la metal·lúrgia i el transport? No som prous per assaltar l’edifici, collons!
—Crec que són a l’avinguda Icària —digué un company.
—A l’avinguda Icària? I què carai hi foten allà? Es aquí on haurien de ser! Com pretenen que aconseguim entrar a Drassanes sense ells, si no arribem ni a mig centenar?
—Estan combatent als batallons dels Docks. És un dels nuclis dels conspiradors i tenen molt armament pesant.
—Ja, però coi, aquest també és un punt clau. Val, doncs quan obrin les portes farem l’assalt sense ells, però no serà el mateix…
—I si els esperem i posposem l’acció?
—No! Si ho fem, perdrem l’efecte sorpresa de l’obertura de les portes. I si se’ns complica això, trigarem molt a tenir una oportunitat semblant. En fi, som-hi, espero que la tasca d’Icària valgui la pena!
—Atenció, ja obren!
Tal com havien previst, Gordo, simulant obeir ordres dels seus caps, obrí la porta de Drassanes pel costat de Santa Madrona. No era fàcil tenir ben vigilat aquest atrotinat quarter mig buit i en obres. Un cop oberta la porta, cridà al grup de militants que esperava fora:
—Vinga, ràpid, passeu!
Els anarquistes, amb Ortiz, Ascaso i Oliver al capdavant, van entrar-hi corrents, irrompent a la sala on estaven reunits els oficials amb uns cinquanta soldats, el comandant i un grup de civils, pistola en mà. En topar-se’ls de cara, s’hi van abraonar.
—¿Qué ocurre? ¿Cómo han entrado estos? ¿Quién coño ha abierto la puerta?
Abans que ningú pogués respondre o reaccionar, els militants ja apuntaven al cap als oficials, mentre cridaven:
—Alto, deixeu les armes o disparem!
Veient-se vençuts, els oficials i soldats no van oferir resistència. La majoria va abaixar o llençar l’arma, cosa que va fer que aquest fos un dels pocs combats sense cap víctima mortal. En una acció molt ràpida i gairebé sense disparar cap tret, els anarquistes aconseguien arrestar tota l’oficialitat que hi havia en aquest sector de l’edifici, que deuria representar una tercera part del total dels efectius a Drassanes. Alguns dels soldats, sense saber gaire quin partit prendre, van dispersar-se i barrejar-se amb els obrers.
—¡Vamos a por las armas! —cridà Ascaso— ¡Que cinco compañeros lleven a estos presos al sindicato, y el resto vamos a buscar las armas!
—Bon treball, Manzana, Terrer i Gordo! Heu complert la vostra paraula! —digué Oliver.
—Gordo i Terrer, voldràs dir, en Manzana està detingut a un calabós.
—Detingut?
—Sí, l’han descobert fa una estona i l’han arrestat.
—No fotis! Doncs aneu-lo a buscar!
El grup s’endinsà a la gran caserna dirigits pel sergent Gordo, que la coneixia bé. Van alliberar el sergent Manzana del calabós on havia estat retingut just abans de l’acció i el van traslladar, encara emmanillat, a la caserna general del POUM, on més tard va anar a alliberar-lo Gordo.
Un cop arribats on es guardava l’arsenal, van agafar tot el que van poder, sumant a les encara escadusseres armes que teníem, una primera quantitat considerable d’armament a una hora decisiva del combat.
Quan l’oficialitat sortia arrestada per la mateixa porta de Santa Madrona, de sobte van haver-se de refugiar a correcuita per les ràfegues de metralladora que els colpistes van començar a efectuar des de Dependències Militars.
—Merda, ens ataquen! Marxem o quedarem atrapats aquí entre dos focs!
Aquest contraatac va permetre al tinent Colubí escapar-se del grup d’oficials que sortien detinguts i reprendre el control de Drassanes. El foc creuat entre Dependències, les metralladores de Colom i la caserna de Drassanes, que tornaven a dominar els facciosos, els tornava a fer inexpugnables.
Malgrat no aconseguir el domini d’aquest bastió, els cenetistes van poder arrestar una dotzena de militars i oficials i robar-los quatre grans metralladores, dos-cents fusells i moltes caixes de munició que van carregar corrents a un camió situat a la porta, que ràpidament els dugué fins a la plaça del Teatre, un centenar de metres Rambla amunt, on érem nosaltres, en Durruti i la resta. Allà van emplaçar algunes d’aquestes metralladores per defensar el que començava a ser el quarter general anarquista.
