Tal com ja vam comentar en el darrer número de La Resistència, Jordi Maideu va exposar durant el mes d’abril al ripollès Espai Rama les seves creacions pictòriques sota el títol «Cadira i altres coses», amb textos de Xavier Rivero que han estat creats expressament per a La Resistència i que podeu veure aquí.
Maideu, artista plàstic consolidat al Ripollès, amb un estil de pintura expressionista, des de figuratiu fins a abstracte, mostra les seves tècniques pictòriques com l’oli, acrílic, litografies, grafit, etc., en creacions com les que podeu veure aquí sota mateix.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Ja des del principi de l’intent de la revolta catalana tots els mitjans espanyols i els portaveus polítics afins al règim han intentat, a tort i a través, d’injectar a la població el missatge que els independentistes som uns fanàtics, afirmant que parlar el català és un acte de menyspreu als castellanoparlants o que el català és una llengua exclusiva. Això era previsible tenint davant un estat antidemocràtic i demagog com l’espanyol que fa ús de les armes, de l’amenaça, el segrest, o del que sigui per a mantenir el seu domini.
Però el més trist de tot, no és que ells facin servir la munició de què disposen per tal de parar l’embat de la revolta, sinó que una part de l’independentisme, sobretot l’esquerra catòlica i adotzenada catalana de tota mena hagi no només acceptat aquest discurs amb finalitats partidistes, abocant per tots els mitjans aquest missatge tòxic, sinó que, a més a més, qui amb legitimitat el critica, s’hi enfronta o tan sols en vol obrir debat és titllat de bàrbar, radical o fins i tot racista. És molt decebedor veure una esquerra catalana puritana, conservadora, irritada i dogmàtica, que fa servir totes les estratègies de manipulació de l’enemic no per combatre’l sinó per aconseguir ocupar la seva quota de poder renunciant al seu espai natural: l’espai del dubte, del debat sincer, de la lluita per la llibertat i la responsabilitat activa, de la il·lusió, de la vitalitat…
Però això que passa no és un cas aïllat. Aquest adotzenament, aquest intent de genuflexió vestit de pacifisme o virtut contemporània s’esdevé en tots els àmbits clau de la nostra societat. Per això té tant d’èxit la pseudomística que llença incessantment eslògans de tota mena. Aquesta mística a l’ús, a la carta, tan apreciada de la societat consumista i egòlatra en la qual vivim esdevé conformisme i pura renúncia a la recerca de la possibilitat de canvis reals.
Fart n’estic, d’escoltar de molta gent allò que «els canvis comencen en l’interior». Les renúncies reals que aquesta frase comportaria ara mateix no estan a l’abast de ningú. L’ús actual que se’n fa és pura anestèsia. De fet pots llegir aquesta mena de pamflets cada dos per tres a la contraportada de La Vanguardia o en els milers de llibres d’autoajuda, cosa que deixa clara la seva efectivitat castradora.
Estem davant d’una societat que accepta els discursos oficials com a veritats irremeiables, veritats útils, sempre que mantinguin l’ordre establert, els petits privilegis personals adquirits. Tot és perillosament engolit i acceptat, submisament, disfressat de modernitat, pacifisme, o d’autoconeixement.
Tal com ja vam avançar en el darrer número de La Resistència, Nan Orriols, el polifacètic puntal de La Resistència i de tants d’amics i projectes va inaugurar el passat 7 de maig al magnífic Espai Rama de Ripoll, la seva obra pictòrica recent.
Sota el títol de «Dream Team» Orriols exposa a La caverna de Plató del ripollès Espai Rama un seguit d’obres de gran i petit format, amb l’ús explosiu habitual de colors bàsics de la paleta i amb temes, formes i figures actualíssims. L’exposició es podrà veure fins aquest 4 de juny.
Quatre anys de reclusió per una acusació de pederàstia que l’advocat defensor va ser incapaç de rebatre, van fer-li replantejar la vida sencera. En lloc d’anar directament a casa, quan va baixar de l’autocar que el portava de la presó, va dirigir-se a una agència immobiliària perquè li busquessin residència en una altra ciutat. Cinc dies després, amb un somriure d’orella a orella, va acomodar-se a la gandula de la galeria del seu nou apartament, amb unes privilegiades vistes al patí d’una escola de primària.
La dona barbuda (Magdalena Ventura amb el seu marit), de Josep Ribera.
Competència deslleial
La profunda crisi que va patir la dona del faquir quan ell va abandonar-la s’esmorteí considerablement en veure’l amb la seva nova parella. Mentre sortia d’una farmàcia on acabava de comprar deu càpsules d’antidepressius, va veure’l passejar amb un ufanós cactus de gairebé dos metres d’alt. Estava clar que ni deixant-se créixer molt més encara els pèls del bigoti, mai no podria competir-hi.
Una noia massa oberta
Els veïns, amics i coneguts de la propietària del sex-shop coincidien a afirmar que era una persona excessivament oberta. En realitat ho afirmaven donant a entendre que s’eixarrancava amb una extrema facilitat davant del primer que coneixia. La ironia dels comentaris va transformar-se en cinisme cruel, quan un esbudellador psicòpata va estripar-li el tòrax en seixanta-nou ganivetades.
Fidelitat desarmada
Ni els vint-i-cinc anys que portaven junts com a matrimoni, ni una fidelitat de pedra picada, ni el capteniment a evitar girar el coll quan passava una jove insinuant els voluptuosos atributs sota uns mínims perímetres tèxtils, no havien servit per absolutament res. La suspicàcia femenina va derrotar-lo amb una solitària i incisiva pregunta just quan acabaven d’apagar l’aparell de televisió després de la santa missa de diumenge al matí. «En qui penses quan et fas una palla» va demanar-li ella mirant distretament per la finestra, el dia de l’aniversari del casament.
Nan Orriols, el polifacètic puntal de La Resistència i de tants d’amics i projectes torna a exposar, amb obra recent —encara fresca!—, en aquesta ocasió al magnífic Espai Rama, on just s’ha enllestit aquest mes d’abril, també, l’exposició de Jordi Maideu, de què parlem en aquests número de la nostra publicació.
Sota el títol de «Dream Team» Orriols exposa a La caverna de Plató del ripollès Espai Rama un seguit d’obres de gran i petit format, amb l’ús explosiu habitual de colors bàsics de la paleta i amb temes, formes i figures actualíssims.
Aquest divendres vinent, 7 de maig, s’hi farà un vernissatge de presentació de dos quarts de cins a dos quarts de set de la tarda al qual tothom hi és convidat.
L’obra de Jordi Maideu s’ha exposat a l’Espai Rama.
L’Espai Rama, a mig camí entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, es consolida al Ripollès com un un parc d’art i lleure on la història, l’art, la gastronomia, la natura, la sostenibilitat, la cultura i l’oci, conviuen en un entorn rural com a elements principals per a un projecte comú.
Precisament, durant tot el mes d’abril s’hi ha pogut veure l’obra actual de Jordi Maideu i, des del pròxim divendres, 7 de maig i fins al 4 de juny s’hi podrà gaudir una nova exposició del polifacètic Nan Orriols, de qui podreu veure obra molt recent.
Maideu hi ha exposat, des del passat 1r d’abril —a La caverna de Plató—, les seves creacions pictòriques sota el títol «Cadira i altres coses», amb textos de Xavier Rivero que han estat creats expressament per aquesta edició digital de La Resistència i que podeu veure aquí sota mateix [cliqueu-hi al damunt per veure les obres més grosses.]
Des del cim rocallós contemplo
el paratge on albiro valls,
antics camins i torrenteres
plens a vessar de matarrades,
terra de vinyes i oliveres,
equilibri de la natura,
entre el Rosselló i l’Empordà,
que tresca a ritme esquiu del lloc
on viu el vent, la llum, l’instant
que em separa i m’uneix l’anhel
de saber qui soc quan m’adono
de la immensitat que m’envolta.
Què hi fa, que vagi per corriols
erms, colls emboscats o carenes
agrestes, si tinc el que estimo?
Desigs d’estimar ben prop,
i noto el batec de la vida,
i el dring de l’aigua a la font,
i el gust del vi a frec de llavi,
i el mar xiuxiuejant-me somnis
a dues passes de la quimera.
La vila de Perafita, al Lluçanès, va tornar a celebrar Sant Jordi com cal —malgrat les imposicions i restriccions—, és a dir, amb el màxim de llibertat possible. Com en l’edició anterior, de què vam donar bon compte a La Resistència gràcies als amics de La Rella, enguany també hi van llegir versos gent de casa, com Nan Orriols o Gabriel Salvans.
El filmògraf Albert Bagé en dóna bon compte en aquest vídeo.
