Un home fixa la mirada al brancatge,
un home sol, on nia cega l’esperança,
on els destins s’entrellacen i es teixeixen,
no pas per ser tela i abrigall,
ans són infidels a la constància.
Leviten a l’espai dels signes,
incandescents,
per damunt camins que vibren
a l’embat del vent.
Brancatge solitari,
negre sutge del temps.
Obscur aprenentatge
la de l’home atent i diligent
a la deriva i solitari,
entre cor i branca.
[Castell de l’Areny, abril de 2021.]
[Textos de Jordi Remolins.]
Aprofitant la confusió de carnaval, el desnonat pare de família va disfressar-se de rata de claveguera i va trucar a la porta del director de la sucursal del seu banc. Va arreplegar-lo a punt de sortir de casa disfressat de Robin Hood, al costat dels seus dos fills i de la senyora, que s’havien caracteritzat de la resta de personatges del bosc de Sherwood. Mesos més tard, la policia encara buscava infructuosament al rosegador responsable de la massacre que havia posat fi a la vida d’una de les famílies suposadament més respectables del barri.
La llengua del bibliotecari va penetrar dins l’orella de la noia mentre les mans resseguien el perfil abrupte d’una anatomia que ara suava i es retorçava de plaer. Lluitant per retardar l’orgasme tant com fós possible va preguntar-li què li agradaria fer: «Juguem una estona més», va dir la ludòpata. Encara colpit per les circumstàncies, al cap de mitja hora va alçar de nou un dit per cridar l’atenció de la cambrera del bingo de la cantonada i comprar-li un altre parell de cartons.
El dia que es van conèixer per internet, el menut i alopècic seductor li havia dit que feia un metre noranta d’alt, era ros i tenia uns ulls verds com el mar del Carib. Per desgràcia no era l’únic que havia mentit. Després de sopar a casa de la nimfòmana presumptament soltera, va quedar en evidència el seu engany quan el mastodòntic, irracional i gelós marit va obrir la porta de l’habitació on practicaven un esforçat seixanta-nou.
En lloc de fer-lo plorar, les plantofades del doctor van rebel·lar al nadó contra la realitat de la vida. Amb un hàbil moviment va tornar a introduir-se dins del cos de la mare, ocultant-se a l’extrem més recòndit de la placenta. Quan l’equip mèdic va optar per la cesària, va situar el coll sota la zona de tall del bisturí, sincronitzant el segon part amb el seu propi suïcidi.
Els nostres resistents Esther Pujadas i Nan Orriols ens tornen a sorprendre amb el nou volum Esterrecats, rates i patinets, que no és més que la tossuda continuació de Robots, tòtils i cacanòries (2018), és a dir, el recull d’articles d’El Serpent (Orriols) i les Curiositats Lingüístiques (Pujadas) que han estat publicats al Diari de Manlleu (paper) i a La Resistència (digital) entre octubre de 2018 i desembre de 2020.
En podeu gaudir de franc i difondre’ls des d’aquí mateix, clicant damunt la coberta.
Camino sempre. Sigui ara a la muntanya, per camins, senders i rutes sense rastre; sigui abana a ciutat, on intentava evitar el transport impúdic i hi he passejava a peu o amb bicicleta.
De vegades, simplement camino. I aquest caminar m’ha dut, sovint, a indrets insòlits de la ciutat o de la muntanya, que coneixia poc o gens.
De vegades, et sorprèn algun racó fet amb una harmonia i una gràcia substancials que costa d’entendre que, per contra, altres llocs siguin un nyap considerable, sobretot atenent al déu automòbil, que ha desfet, en gran part, pobles i ciutats del país.
El cotxe i els polígons industrials són la creu d’aquests paratges urbans que encara em fan creure en el progrés de la humanitat.
A l’hora de triar, m’inclino pel bosc, especialment pel que és menys humanitzat, quasi selvàtic.
[Versos de Gabriel Salvans.]
Les branques dels arbres desperten flors,
vida, quan desvetllen la son al cicle
vital de la natura. Ara, que la llum
pren embranzida entremig de núvols
riallers de primavera, la neu
corre pels rierols i l’aire càlid
et moixaina la pell no pensis i
surt, guaita. Que tots els colors de l’arc
de Sant Martí t’esclatin a la cara.
En silenci. Que no hi ha més a veure.
Només que tens vida tan a prop.
Al cim d’un lloc amic hi ha un banc,
no és el banc del «Si no fos», o sí,
per saber contemplar el paisatge i
conversar amb tot i més, que…,
hi ha tan poca estona per tot plegat,
que perdre’t en divagacions és pecat.
Aquests dies m’he quedat mig mut, com si s’hagués obert una mena de cingle o abisme dins meu. Com si la paraula ja no fos referència clara de res. Tot esdevé imprecís i mancat de sentit. Una veu interior em diu: una falsa esperança de l’home, això de la paraula.
Qualsevol mena de recerca em sembla inversemblant, un drama, una cega i desesperada acció infantil; la respiració budista, el llenguatge matemàtic, la creació artística, la paraula…
Tota recerca em sembla destinada al fracàs. Potser, aparentment, pot esdevenir una narrativa més o menys ferma i atractiva, però duta a l’extrem sempre esdevé incompleta, s’obre d’escletxes i finalment col·lapsa sobre ella mateixa. Llavors, tan sols es pot mantenir activa per pura vanitat.
Podríem dir que tota recerca porta en si mateixa la llavor de seva pròpia autodestrucció. Tard o d’hora, el relat finirà dins la roda còsmica, dins la volta incessant de contraris.
La situació és pertorbadora i el silenci una mena de consol.
Llavors em vénen al cap les sàvies paraules que un dia l’amic i poeta Lluís Solà, em va dir seguint el fil d’aquests temors meus: «Hem d’estar sempre alerta sobre tota mena d’exaltacions culturals i artístiques. Cal treballar a la frontera, entre la metralla de la dissolució contínua…».
«La metralla de la dissolució continua»… Un pensament seductor i engrescador. Així i tot hi ha dies on callar és la millor opció.
Al capvespre, em trobo amb la guilla que fa temps que ronda la casa, sempre discreta i atenta als meus moviments. Crec que em coneix més ella a mi, que no pas jo mateix. En aquests moments, que mantenim a prop les nostres mirades, desitjaria poder tancar els ulls i veure el món amb els ulls mateixos de la natura, sense intermediaris, sense perjudicis, de tu a tu, d’home a home, de guilla a guilla, de muntanya a muntanya.
L’alcalde de la ciutat va cloure el panegíric vers la figura del recentment jubilat cap de la policia municipal, destacant la feina incansable en defensa de la justícia i una rigidesa moral que l’havien convertit en l’home més íntegre i noble de la comunitat. Amb una forta abraçada van segellar l’emotiu acte, mentre els aplaudiments de tres centenars de persones ofegaven els plors del ja exfuncionari, que havia estat rellevat per un agent d’acadèmia amb un breu però brillant expedient. A través de les llàgrimes i per sobre de l’espatlla de l’alcalde, va contemplar difuminadament diverses generacions de gestors, policies, polítics i altres antics companys de la gerència pública, i no va poder-se estar de lamentar profundament que a diferència d’ells, mai hagués tingut cap oferta mitjanament interessant per posar a prova la seva elogiable insubornabilitat, i ara hagués de malviure els últims anys de vida amb una miserable paga, una medalla renegrida i una puta placa sobre el televisor.
El professor universitari va descobrir un alleujament orgàsmic poc després d’haver donat un fort i dolorós cop de genoll amb el cantell de la taula. Als mesos següents, encuriosit per l’agradable sensació, va autolesionar-se periòdicament a la recerca de plaents recuperacions, que no van tardar a substituir el sexe com a objecte de gaudi habitual. Tanta era l’excitació que aconseguia, que en el moment d’allotjar-se una bala al cervell va experimentar amb molta diferència l’erecció més gran de la seva vida.
El parapsicòleg va entrar al pis que segons els seus residents acollia presències estranyes, i va tancar-se a la sala d’estar en un silenci sepulcral. Teòricament a la una de la nit se sentirien veus i una estranya tremolor, que no es podien atribuir a cap causa aliena perquè el metro passava molt lluny d’aquella ubicació. Efectivament a l’hora en punt, coincidint que al pis de dalt el veí es masturbava frenèticament contemplant a la presentadora de les notícies nocturnes de la tele, l’habitacle va tornar a vibrar durant uns minuts i s’hi van escoltar de nou gemecs inescrutables.
Aprofitant la increïble semblança amb el millor futbolista del món, el funcionari de contribucions va aconseguir durant anys que el deixessin entrar de franc a totes les festes, dinars i convencions que se celebraven a la ciutat. Fins i tot després que l’esportista es retirés seguien confonent-lo, pagant-li cubates als locals més exclusius, i seduint exuberants senyores a les quals inevitablement acabava follant-se. El fill que va tenir amb una d’elles s’assemblava tant a un ministre del govern, que quan dècades més tard uns terroristes van assassinar-lo amb una bomba adossada al cotxe, no van ser conscients de l’error fins que l’endemà van llegir-ne la identitat real a la premsa.
A l’estimada mare, el dia del seu traspàs [13 de febrer de 2021].
Flor de romaní,
poncella d’aire,
estel fugaç
—en l’hora llarga
del teu darrer
alè de vida.
Tornes a la pols
de l’univers
—àtom infinit—,
per un camí incert
que se’ns esmuny
inapel·lable.
El teu fil d’Ariadna,
atall en la fosca,
ens ha estat bressol,
rebost, cabana,
recer i escalf
en la tristor,
amor en la joia.
En l’últim instant,
absent ets present,
tothora i sempre
estimada.