Perduts en la gran quietud,
en aparadors de paraules
mal farcides de falsedats,
en símbols i rostolls esquerps
recargolats i resclosits.
Heures on no arrelen parets
ni senyoreja vent ni s’atura.
Quantes ratlles descolorides
passegen per l’ull endeví.
Recolzats en una constant
ombra. Absorts a escoltar
grans hereus-escampa i cigales
d’or, ens endinsem sovint poc
a can Rumia, que és on és
si és que hi ha cases d’algú,
l’escala on pujar al cel.
Quan finalment va aconseguir aixecar la tapa del taüt, el cadàver del president del hòlding immobiliari va adonar-se de l’error de no haver triat una làpida transparent, si és que realment volia gaudir de la impressionant vista que tenia del mar i els penya-segats des del cementiri. L’elevat preu que havia pagat per aquell panteó el va animar a obrir-hi laboriosament un forat utilitzant la sivella del cinturó. El somriure que es va dibuixar als seus llavis en veure la trencadissa de les ones contra les roques a través del petit orifici, va esdevenir encara més gèlid al cap d’unes setmanes, quan els especuladors funeraris van aixecar un nou rengle de nínxols, precisament davant de la seva eterna panoràmica.
Monòlegs de cementiri
D’ençà que el seu millor amic va morir d’un càncer terminal que el funcionari de l’ajuntament visita cada dia el cementiri i li explica, durant un parell d’hores, les xafarderies del barri, de la ciutat i del país. Dins del seu taüt, l’amic agraeix el temps que li dedica el funcionari, però en realitat el cansa una mica la rutina dels monòlegs i la repetició d’anècdotes que ja abans de morir coneixia de memòria. En canvi, la resta de veïns de la filera de nínxols n’estan fins a les pilotes de la cantarella i, si no fos per les complicacions d’un espai tan reduït, ja s’haurien penjat amb la corbata o tallat les venes amb la creu de la tapa per poc esmolades que fossin les seves arestes.
Competència d’hematòfags
Després que una atractiva vampiressa li enfonsés els ullals al coll, el crític cinematogràfic va somriure, feliç d’haver aconseguit l’eterna immortalitat que tota la vida havia anhelat. De tot plegat només lamentava les quotes que durant els darrers vint anys havia avançat a l’empresa funerària en concepte d’assegurança per cobrir les despeses del seu sepeli. I per la constatació que per més sang que xucli a partir d’ara, sempre hi haurà qui li porti molts litres d’avantatge.
El més enllà
S’havia passat tota l’existència escoltant milers de teories respecte a què hi ha després de la vida. Científics, xerraires, escèptics, desvagats, il·luminats, funàmbuls de les paraules, filòsofs, sacerdots, tots plegats pontificant sobre el més enllà a fi de resoldre les seves respectives vides terrenals. Però l’escriptor de novel·la pornogràfica recentment traspassat ha descobert que un cop mort hi ha molt fred, cucs que es passegen al seu voltant, i una puta caixa tan estreta que se li fa del tot impossible tornar-se-la a pelar.
«…la deu d’aigua brolla ufanosa, més que mai, després de les pluges…». [Foto: Toni Casassas.][Una lletra de Toni Casassas.]
Escric des de l’illa, des de la profunditat del bosc, on la pedra fita el lloc i el manifesta clar i absolut. Aquí, l’ànima s’aferra a la carn i penetra a cada cèl·lula amb arrels profundes, ànima i cos són la mateixa cosa talment l’ànima de la fusta a la fusta. A la intempèrie la transmutació constant d’ànima a cos es fa sense interferències. L’ànima és sang, pell, ulls, gota insistent, reflex pur i mirall del món.
Així hauria de ser arreu, sense la incompetència humana trasbalsant-ho tot. Potser, llavors, aconseguiríem quelcom més de bellesa, quelcom més de justícia. Perquè cada dia que passa, l’ànima de tots els pobles del món és assetjada, anorreada i vexada fins a límits inimaginables per la voraç i acarnissada violència dels estats.
Ahir vaig rebre un correu de Keiko Fujie, una pianista i compositora japonesa establerta a Burquina Faso. Em demanava que li envies un vídeo que li vaig fer on ella explicava l’estranya fatalitat que per als catòlics japonesos va provocar la caiguda d’una de les bombes atòmiques damunt del temple catòlic més simbòlic del Japó. Un temple construït pels mateixos fidels sobre la gran llosa de pedra on havien martiritzat i assassinat centenars de japonesos catòlics per orde de l’emperador. Un absurd atzarós i dramàtic sobretot per a ells, que es preguntaven com era que aquesta mena de religió semblava assentar-se sobre la mort, el martiri i el sofriment constant. Amb la bomba, l’ànima del Japó va ser aniquilada radicalment, de sobte, en una calcinació extrema. La venjança és absurda i més quan el que vol és provocar humiliació i desmembrament. Japó, encara ara, en pateix les conseqüències.
Tot això m’entristeix i m’indigna alhora. És estrany, però l’aniquilació sistemàtica dels pobles per altres pobles m’indigna més que no pas el maleït virus o el canvi climàtic. Potser algú ho trobarà estrany, però sempre m’ha semblat més miserable la conducta humana organitzada per a fer mal que no pas els accidents i desastres naturals. Hi ha pobles sencers que encara avui pateixen de forma constant les atrocitats colonials. El que passa a Síria i cada dia al Mediterrani, i ara a Birmània, d’on cada dia rebo un correu d’un amic català que hi viu on m’explica les atrocitats de l’exèrcit, és vergonyós. No puc deixar de pensar que tots els mals del món són conseqüència de la brutalitat humana. Arreu del món la pressió és constant i més o menys visible. Diem que sempre ha estat així que és condició humana, però crec que els esforços per a superar aquesta herència mai no han estat suficients.
Sense anar més lluny, aquí, a Catalunya vivim una situació que fa massa anys que dura. Cada dia que passa i que continuo essent espanyol la meva ànima plora, plora aquesta vergonya. Si haig de dir la veritat no estimo Espanya. Qui em vulgui entendre ja ho farà. No l’estimo i crec que és ben legítim que no ho faci, mentre no s’aturi la repressió i es continuï esperonant l’odi i l’extinció de l’ànima nostra. Ja sé que això a algú li pot sembla massa dramàtic o inclús injust, però cada dia és així i des de fa segles de manera sistemàtica i programada. I no podem pas deixar de dir-nos-ho, cal fer memòria constant.
Es tracta d’un problema fonamental, de la substitució programada d’una ànima pròpia per una d’aliena. Les escletxes per on s’inocula aquest verí de la substitució són múltiples i variades i si fa falta s’esbotzen totes les portes i murs que calguin. Cada matí, quan despertem, hem perdut un mot, una paraula, una memòria, una part del nostre patrimoni que no ho faria si no fos per aquesta ingerència exterior sistemàtica. Perquè la intenció final és la substitució total.
Tot això es fa més evident quan baixo a Barcelona, el programa de substitució és més accelerat, on ajudat per la mateixa dinàmica de les metròpolis l’estrebada és més forta, efectiva i radical, i no cal dir que l’anestèsia cosmopolita és un somnífer que adorm tota capacitat de resistència.
Per sort, l’ànima dels pobles és cosa viva i crea rebuig a aquesta extirpació punyent talment és tactes d’una operació de trasplantament d’òrgans. Per això, l’estat necessita practicar un tractament perpetu, un còctel radical per a pal·liar aquesta intolerància natural, un còctel d’abusos, d’humiliacions, tota mena d’injustícies i anorreaments.
Em pregunto fins quan aguantarà Espanya tanta despesa ingent d’energia que l’empobreix anímicament i espiritualment fins a arribar a l’absurd, l’esperpèntic i el grotesc. Fins on serà capaç d’arribar? No ho podem saber. Em pregunto si els compensa la proclama patriòtica de l’orgull de ser espanyol. Quina bajanada! No he entès mai haver de ser orgullós d’alguna cosa. I menys d’aquesta.
Que bo seria viure en un país nostre!
Mentre escric tot això, sota l’ermita romànica de Rotgers, baix els bancals mil·lenaris de pedra seca, la deu d’aigua brolla ufanosa, més que mai, després de les pluges d’aquests dies, baixant rec avall i negant una petita jonquera que hi ha. Sembla estrany parlar de tanta decadència i lletjor enmig de tanta quietud i serenor. De vegades, em sembla viure dos mons paral·lels al mateix temps, cosa que em causa un estranyament cada dia més gros.
Pre-sinapsi II, de Xavier Borràs. [Dibuix amb acrílics sobre paper, 2018.][Un poema de Xavier Borràs.]
La fi del món
La fi del món
serà un dijous
vora el capvespre
—hora de Greenwich.
La noia del telenotícies
—rossa panotxa
i parla nyol—
dirà breument
la bona nova
i arrencarà
[a] plorar distreta
just en l’instant
que el flaix llampant
d’un univers
amb mala bava
es cruspirà
tot aquest món.
Comença l’any al costat del gat assegut
damunt dels versos d’un llibre obert. Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol.
Em miren escodrinyant, sembla ben bé vulguin
els hi llegeixi un tros de pensament, penso.
Com costa aturar-se al pensar. Penso sovint,
ara hi soc, en el vi, el desig i l’amor,
el tacte i l’olor que encara sura, penso,
en el que hem dit i deixat de dir i queda escrit
a la pell del somni, quan miro als ulls del gat
i penso: que dolç, és tenir-te en la paraula.
D’aquest dibuix a la famosa fotografia del 1r d’octubre han passat gairebé cinquanta anys. En certa manera, doncs, es compleix aquella famosa frase del cèlebre militar espanyol «liberal» Baldomero Espartero: «Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años».
Tot allò que les mans i els dits fan queda, per sempre més, gravat a la memòria. Recordo com si fos ara la concentració posada a fer aquest dibuix; també, la visita obligada al director de l’escola i el posterior avís a la família.
Està clar que la canalla sempre escolta i res no se li escapa. Hi ha coses que es porten a la sang de forma natural sense que ningú te les expliqui, com si les haguéssim après abans de néixer. Vull dir que a dins, ben endins, hi bull una sang antiga, una sang precisa i clara, que reacciona sempre quan la injustícia i l’abús actuen. L’espontani té això, que surt sense pensar.
La mà, més o menys destra, respon sempre a qüestions fonamentals que són pal de paller de l’home, com ara la llibertat o la recerca de sentit. Quan la mà s’endinsa i aprofundeix més enllà de la superfície de les coses, de l’artificialitat, és vaccina contra el desencís i l’apatia. La sang bull, sí, però la lava ardent es fa pedra, llavor i enigma.
Aquest dibuix fet innocentment pel nen de llavors és radicalment actual, sembla que res no canvia si no s’actua amb voluntat, i l’estat espanyol amb tot el cos institucional continua amenaçant escoles, universitats, i torturant i reprimint tot allò que gosa fer trontollar el seu domini. Nosaltres, a pesar de tot, continuem resistint, aguantem.
Les decepcions són moltes, les reaccions fatalistes i els autoenganys ens minen per dins. El mal govern de molts polítics és immens, incomprensible i poderós, però persisteix la voluntat d’anorrear-nos de totes les maneres possibles, i nosaltres hem de lluitar contra això i el desencís a la vegada.
Però la sang antiga, natural, la sang que bull, és crit, llum, llavor persistent, part inseparable del cos. I si bé és veritat que no estem preparats encara per a desplegar-nos totalment en llibertat, sí que podem veure allò que il·lumina per a no caure en la foscor completa. Lava ardent, llum als ulls, mans destres i innocents.
La mà tempteja, esbossa, el dibuix persisteix en el temps perquè persisteix encara la brutalitat, l’engany, el vertigen, el buit de l’incert, i l’abisme.
Considero que són força habituals, entre els llegidors aviciats, les lectures induïdes pels autors llegits, molt més que furgar per les estèrils taules de novetats efímeres de llibreries desposseïdes de fons, si no és que un segell editorial, un editor, un curador o un traductor ens dóna prou confiança per aventurar-nos amb un escriptor desconegut. L’exhumació d’Eduard Girbal Jaume respon a questa regla, combinació de casualitats, curiositat i golafreria.
L’any 2006 el Senyor Josep Cots (i dic Senyor amb tot el contingut de distinció del tractament), d’Edicions de 1984, va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg, que va resultar finalista del Premi Llibreter, per un jurat del qual jo era secretari.
El llibre i l’autor havien set redescoberts per l’Enric Cassasses, que hi va ensopegar llegint El quadern gris, de Josep Pla, que el considera una fita de la literatura, tot i que, com és habitual en ell, amb una de freda i una altra de calenta. Un afortunat acte contra natura, atès que d’en Pla maino m’han defraudat els escriptors de qui en parla obertament malament. L’Agnès Prats Soler, filòloga, també fiblada per l’autor, i l’Enric Casasses, que troba la trilogia de l’Agre de la terra a la biblioteca del seu avi, treballen a quatre mans en l’Estrella amb cua i La tragèdia de ca’l Pere Llarch i en fan una revisió que, tot i respectant l’estil singular d’ E. Girbal i sense que es notin llurs intervencions, el posen a disposició del sr. Cots, que té el coratge de publicar-los. Pel que fa a Oratjol de la serra, l’Agnès Prats n’és l’editora en solitari.
L’Agnès furga pels fons de l’Arxiu d’Història de la Ciutat, per les revistes de l’ARCA, per la Biblioteca de Catalunya, perseguint i inquietant el repòs d’E. Girbal en el seu purgatori d’on espera (o no) ser rescatat. Apareixen manuscrits, cartes a Caterina Albert i el cuc a l’estómac d’ensopegar un dia amb Els maies i La Cuaranya, dues obres desaparegudes. Tot un seguit de material que li permet presentar una tesina i preparar una biografia, pendent de revisió, que ja enllamineix a tots els girbalistes. Així és, com aquella intuïció de lector tafaner, creix, s’estén i dóna fruits.
Josep Pla, potser pel punt d’honor de no abandonar mai el seu sarcasme, no deixa de tractar E. Girbal d’escriptor de «cromos» i a Tomàs Garcés (Conversa amb Víctor Català – Revista de Catalunya) el tracta de retratista, tal com a Bertrana i a Caselles.
E. Girbal entra, doncs, a formar part dels ruralistes, que ve a ser com un escriptor de segona.
Un detall, però, em pica la curiositat.
Coberta de La tragèsdia de ca’l Pere Llarch, d’Eduard Girbal.
En la coberta de la primera edició del 1923 hi podeu veure escrit «Ayguafort», completant i precisant el títol.
Per a qui no conegui les tècniques calcogràfiques, o de gravat al buit, pot associar fàcilment un aiguafort amb una estampa, una postal, un cromo, una il·lustració o un «retrato»; però, l’aiguafort es realitza sobre una planxa de coure o d’un aliatge de ferro i zinc, coberta amb una capa fina de vernís (combinació de cera, resina, betum de Judea, oli de llinosa) resistent a l’àcid. Es dibuixa amb un burí de punta afuada sobre la capa de vernís tenint molta cura de no ratllar el metall. Posteriorment, se submergeix la làmina de coure en una solució d’àcid nítric que corrou el metall desprotegit del vernís i produeix un solc que retindrà la tinta, greixosa i espessa, per a l’estampació sobre un paper especial, prèviament humitejat, entre dos rodets a molta pressió. La quantitat de vegades que se submergeixi la planxa en l’àcid i l’habilitat del gravador en els seus traços determinaran la profunditat dels solcs i la quantitat de tinta continguda. El gravador ha de treballar la planxa amb la premeditació d’aconseguir els negres més intensos fins els grisos més tènues i boirosos, passant per tota la gamma de tonalitats entre el negre i el blanc.
Aquesta precisió intencionada desmenteix, al meu entendre, aquesta imatge de «retratista» de personatges rurals que se li vol atribuir.
Girbal escriu els seus relats amb punxó i amb àcid corrosiu, i ens mostra els negres més inquietants i tràgics de l’ànima humana i els traços més tendres de la seva candidesa, sense deixar de banda un finíssim sentit de l’humor.
És conegut que E. Girbal va rebutjar, fins al final de la seva obra, la normativa fabriana. Si més no, literàriament no marcava el pas de l’oca com els seus contemporanis. Així doncs, el català d’E. Girbal neix de les arrels d’un arbre que es nodreix de la saba de la terra on creix, de terra endins, dels bosquetans, dels habitants de les cases de pagès, de les tutes aïllades del món, dels capellans de poble, dels oficis perduts, del poble baix, que dirien els noucentistes, lascius i lluny de la civilitat. Un arbre a qui Fabra, sense desmerèixer la seva obra, li va fer perdre unes quantes fulles i uns quants colors.
De moment no he trobat que ningú consideri Girbal un burgès o el fill d’una família benestant. El seu pare. Enric Claudi Girbal i Nadal fou seminarista (que no és pas una escola que freqüentessin els burgesos), historiador, poeta, periodista, funcionari i conservador/arxiver del Museu d’Antiguitats de Girona. Potser per genètica, més segurament per educació i ambient familiar, E. Girbal va heretar la dèria de conservar els mots d’un català que ja forma part de la història.
A La reencarnació de la Matèria, Girbal irromp a la ciutat
La Barcelona de Girbal s’assembla molt més a la que jo recordo (hi sóc nat el 49) que la que he llegit dels modernistes i noucentistes, la majoria fills d’una burgesia industrial, rica i culta, que volia transformar Barcelona en la Viena o el París de la Mediterrània i Catalunya en una Arcàdia.
D’aquella Barcelona somniada només hi puc reconèixer algun paisatge i, a més, prostituÏt.
En un radi de cent metres del meu pis de la dreta de l’Eixample, a tocar de la Sagrada Família, hi havia una lleteria amb vaca, solars i horts al centre de la mançana on anàvem a jugar, una fàbrica de gel que el repartia amb carro, hi havia els serenos i les porteres, i els bastaixos del Born, i els homes que recollien burilles a les parades dels tramvies —que duien la gent penjada dels estreps—, els emigrants pidolant feina a la plaça d’Urquinaona, les maletes de cartró dels desposseïts que arribàvem amb el Sevillano a l’Estació de França, el barri de la Perona, les barraques de Montjuïc, els xarlatans del «Paralelo», la xava, els ramats de xais pel mig del carrer camí de l’escorxador, les barraques dels escrivents i lectors per als analfabets… Aquella Barcelona idíl·lica havia desaparegut o potser no havia existit mai que no fos en la imaginació i en la literatura i en les pel·lícules dels pijos del cinema català. I encara quan jo ja treballava, hi havia «mecas», i el fill de l’amo i el confessor personal de la mare de l’amo, i el vigilant de nit contractat per caritat, i la setmanada que es cobrava el dissabte.
Llegint les tres narracions que, a La reencarnació de la Matèria, E. Girbal situa a Barcelona, sembla ben bé que la ciutat, després de la guerra, hagués tornat a l’època que les va escriure, tocant de peus a terra, des de baix de tot i trepitjant el fang. Barcelona va tardar molts anys a recuperar-se per a no tornar a ser res del que s’havia somniat.
Girbal és un home que escriu als marges, però no pas de la realitat, sinó de la fantasia d’uns que s’estaven inventant un país al marge de la realitat que els envoltava. Això, si, escrivien molt bé.
Nota a peu de pàgina
De l’E. Girbal i de la seva obra, coneguda i per conèixer, se n’ha parlat a bastament i ho ha fet qui en té autoritat i coneixements —que jo no tinc, ni pretenc complementar.
Amb aquest article només persegueixo, d’una banda, posar en relleu la feina i la tenacitat d’investigadors i editors que fan possible que tornin escriptors oblidats i, de l’altra, estimular-vos a llegir-lo. No us en penedireu.
L’escèptic contertulià televisiu va comprovar sorprès com les seves teories respecte a la vida d’ultratomba se n’anaven per terra després de ressuscitar al cap de tres dies d’haver mort. Els darrers anys havia estat un assidu a programes nocturns de tele on ridiculitzava bruixes mediàtiques i professors esotèrics brandant la bandera del seny i la raó. Per això va decidir ser coherent amb el seu error i quedar-se immòbil dins de la caixa, on va morir novament d’avorriment.
Honor i joc fraternal
El tècnic informàtic va somriure satisfet d’haver-se jugat una bona quantitat de diners contra el seu germà, ja que mai no havia perdut cap aposta. Havien acordat que s’imposaria aquell dels dos que es passés més estona aguantant la respiració i, com sempre, va guanyar la juguesca. Des d’aleshores el seu germà es passa totes les tardes al cementiri esperant inútilment que aixequi la làpida on van enterrar-lo víctima d’un ofec induït a fi de poder-li pagar el maleït deute.
Triple oblit
Tres mesos després que l’enterramorts es deixés un llibre sobre la màquina de tabac del bar, la netejadora va llençar-lo a les escombraries sense ni tan sols haver-ne mirat el títol. Tres minuts després que algú es deixés un paquet de tabac al taulell, la dona de la neteja se’l va posar a la butxaca sense fixar-se en la marca. Només van passar tres segons des que l’enterramorts va segellar la làpida de la dona de la neteja, víctima d’una afecció pulmonar, que mai més ningú va recordar-la i ni tan sols els vilatans que visitaven el cementiri perdien un segon a llegir el nom que hi havia escrit al marbre.
El lector d’esqueles
L’entrenador de l’equip aleví de futbol executava cada dia el mateix ritual amb una precisió matemàtica. S’acostava a l’expositor d’esqueles, constatava que en cap d’elles hi figurava el seu nom i, després d’alliberar un sospir d’alleujament, continuava el seu camí amb un somriure d’orella a orella. El dia que l’encarregat de la funerària va penjar finalment la seva esquela, l’entrenador no va sospirar, alleujat perquè no havia pogut reunir prou forces per aixecar la tapa de la caixa lacada on estava tancat, i ni tan sols va somriure, ja que algun malparit li havia omplert boca, nas i orelles amb unes emprenyadores boles de cotó que ja li estaven amargant l’existència.
