[Un article de Toni Casassas.]
D’aquest dibuix a la famosa fotografia del 1r d’octubre han passat gairebé cinquanta anys. En certa manera, doncs, es compleix aquella famosa frase del cèlebre militar espanyol «liberal» Baldomero Espartero: «Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años».
Tot allò que les mans i els dits fan queda, per sempre més, gravat a la memòria. Recordo com si fos ara la concentració posada a fer aquest dibuix; també, la visita obligada al director de l’escola i el posterior avís a la família.
Està clar que la canalla sempre escolta i res no se li escapa. Hi ha coses que es porten a la sang de forma natural sense que ningú te les expliqui, com si les haguéssim après abans de néixer. Vull dir que a dins, ben endins, hi bull una sang antiga, una sang precisa i clara, que reacciona sempre quan la injustícia i l’abús actuen. L’espontani té això, que surt sense pensar.
La mà, més o menys destra, respon sempre a qüestions fonamentals que són pal de paller de l’home, com ara la llibertat o la recerca de sentit. Quan la mà s’endinsa i aprofundeix més enllà de la superfície de les coses, de l’artificialitat, és vaccina contra el desencís i l’apatia. La sang bull, sí, però la lava ardent es fa pedra, llavor i enigma.
Aquest dibuix fet innocentment pel nen de llavors és radicalment actual, sembla que res no canvia si no s’actua amb voluntat, i l’estat espanyol amb tot el cos institucional continua amenaçant escoles, universitats, i torturant i reprimint tot allò que gosa fer trontollar el seu domini. Nosaltres, a pesar de tot, continuem resistint, aguantem.
Les decepcions són moltes, les reaccions fatalistes i els autoenganys ens minen per dins. El mal govern de molts polítics és immens, incomprensible i poderós, però persisteix la voluntat d’anorrear-nos de totes les maneres possibles, i nosaltres hem de lluitar contra això i el desencís a la vegada.
Però la sang antiga, natural, la sang que bull, és crit, llum, llavor persistent, part inseparable del cos. I si bé és veritat que no estem preparats encara per a desplegar-nos totalment en llibertat, sí que podem veure allò que il·lumina per a no caure en la foscor completa. Lava ardent, llum als ulls, mans destres i innocents.
La mà tempteja, esbossa, el dibuix persisteix en el temps perquè persisteix encara la brutalitat, l’engany, el vertigen, el buit de l’incert, i l’abisme.