Els microrelats de Jordi Remolins. Desembre de 2020

[Textos de Jordi Remolins.]

Poder de líder

L’emprenyada monumental del governador va generar l’acomiadament fulminant del fuster que després de penjar el segon lladre, s’havia adonat que no li quedava cap més clau per crucificar també al líder de la secta. Mentre un substitut rematava l’execució, l’artesà acomiadat seguia convençut d’haver recomptat dotze claus en sortir de l’obrador i que per tant la desaparició responia al poder d’aquell que s’autoproclamava messies. Constatant el somriure d’orella a orella del bon lladre, l’enterramorts que sepultava els cossos sense vida dels tres homes, va regirar-li la butxaca dels calçots, va treure’n quatre claus, i va amagar-los ràpidament a la túnica perquè cap soldat no el descobrís i li confisqués abans no pogués utilitzar-los per penjar els utensilis de cuina de la seva dona.

Els límits de la paciència

El telèfon del metge forense va sonar mentre la senyora li servia el primer plat del copiós àpat de diumenge. Amb la parsimònia habitual va acabar de dinar, va rentar-se les dents, va baixar al garatge, va treure’n el cotxe i va conduir reposadament fins a la cruïlla de carrers on havia d’aixecar el cadàver que estava entorpint el trànsit de tota la ciutat des de feia hores. De fet, va arribar tan tard al lloc dels fets que el difunt ja s’havia incorporat pel seu propi peu i l’esperava bevent un combinat de vodka i beguda energètica al bar de la cantonada, mentre la resta de la clientela es feia creus de la docilitat –malgrat haver acabat la paciència amb el forense– d’aquell espècimen de zombi.

L’arquitectura i el sobrepès

El crític gastronòmic va deduir massa tard que li sobraven alguns quilos de pes. Havia deixat sortir els cinc ocupants de l’ascensor, però el forat de la porta no era prou ample per entrar-hi d’una sola peça. Va ser mentre pujava per l’escala quan els graons van enfonsar-se sota els seus peus i va estalviar-se una estona d’exercici, alhora que complicava la feina d’una dona de la neteja, que es va passar tota la nit recollint vísceres i eixugant sang de la planta baixa de l’edifici.

Retroalimentació acollidora

El mateix dia que complia deu anys, el jove indígena va descobrir que la tribu on havia nascut pertanyia a un dels més temibles reductes de caníbals de la Terra, en adonar-se que aquella nit algú se li havia cruspit una cama. Va ser llavors quan va comprendre el perquè de les nombroses minusvalideses dels adults de la comunitat, entre els quals no quedava pràcticament ningú sencer del tot. Al cap d’una estona de reflexió, també va tenir una lleugera sospita de quin havia estat el destí dels visitants i turistes que arribaven al poblat, de qui no havia pogut acomiadar-se en cap ocasió i que presumptament tampoc eren mai presents als àpats que es muntaven en el seu honor.

[VERSOS] Branca d’olivera

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

Branca d’olivera

 al pessebre de Sant Martí Xic, del 2020

 

Quan les estrelles de nit venen a somriure
voldríem, oi tant com voldríem
agombolar el Nadal amb cançons,
com d’altres.

Quan no és res com voldríem
hem d’alçar el to de veu
molt més enlaire.
Per això cantarem, com mai, més alt i fort
dalt la carena de Sant Martí Xic.
Que s’escolti clara dins l’ànima.

Que persistirem en l’afany.
Que trescarem:
per tornar a veure’ns la cara,
per donar-nos les mans,
per abraçar-nos,
pels petons trobats a faltar,
per foragitar la cobdícia,
la vanitat.

Que en el fons del fons només ens cal escoltar
algú que ens cridi pel nom, i amor.

L’amor,
que intuïm al pessebre.
En la pau,
de la branca d’olivera.
En la fraternitat.

Que pensem molt i sentim poc
darrere la porta barrada.

[VERSOS] Nous temps

Ocell, de Xavier Borràs. De la sèrie «Bestiari». Acrílic sobre paper.

[Versos de Xavier Borràs.]

Brosten a doll
carrers sense ànima,
prats de ciment
de pòrtland foll.

Dalt del terrat
ni déu espolsa
el matalàs,
amb tant de futon
i collonades
de l’Orient
com ara hi ha.

Els nous veïns
ja no es malparlen
i els bells infants
que hi han parit
creixen dins llurs
cambres de luxe
— amb la mamà
plei estèixon
i papà xat
de cobrellit.

 

Maig de 2017/Novembre de 2020

[TEXTUAL] A l’illa. Castell de l’Areny

Fotografia: Toni Casassas.

[Text i fotografies de Toni Casassas.]

Cap al tard, quan surto a passejar pel bosc i la llum afeblida no em deixa gairebé veure el camí, el bosc majestuós calla. De sobte tot resta immòbil, adormit. De vegades, sembla que hi pots sentir fins i tot el batec dels arbres i dels matolls o fins i tot de les grans roques grises que hi sobresurten.

Aquesta estona, abans que el crit de la busaroca, o el trepig dels cérvols i el gruny del porc senglar, anunciïn la seva frenètica activitat nocturna, quelcom em canvia l’ànim, quelcom que em surt de dins, i que fa que m’agafi un estrany sentiment de plenitud. Diria que segurament és l’únic moment del dia que em sento en pau amb mi mateix. Acostumo a allargar-ho tant com puc, fins que la casa des de lluny és un contundent bloc negre, una ferma fortalesa altiva al capdamunt del turó, retallada pel cel amb les primeres estrelles de la nit. Llavors, arribar a la casa, obrir la porta i entrar és quelcom atàvic, amorós, complaent.

Hi ha dies que carrego amb el trípode i la feixuga càmera pensant que potser podré esgarrapar-ne alguna imatge.

Fotografia: Toni Casassas.

[VERSOS] Mur

[Veu i text de Gabriel Salvans.]

Em pregunto, davant d’un mur de pedra
seca, simfonia pura de mides
entrelligades i apilonades
sense ordre aparent, per què se m’emporta
fins a la contemplació babaua
de quatre rocs d’abans d’ahir,
i que ara m’atrau mirar com la llum
em fa passar d’una experiència
a una altra sense moure’m del davant,
com si em cridessin atura’t, observa,
som la paret que et descriu el destí.

La miro, i no es mou res més que l’ombra
del gat que maula a l’estiuet de Sant Martí.

 

22 d’octubre de 2020

[VERSOS] Reflexos

[Text i veu de Gabriel Salvans.]

 

a Joan Perucho

Naturalment vull provocar
Onofre de Dip, a refer
la sopa d’all altra vegada,
que de segles ha té tastada
i païda de mal profit
de Morella al coll de Merolla,
en hostals de taula endreçada
o en corriols de mitjanit
o museus de porta tancada.
Que tenim un altre vampir
de mala jeia fent la guitza.
I sigui amb màgia d’alls,
ceba, tomàquet, amanites
en amanides, ous de reig,
vi o arròs amb camagrocs;
a poc dies d’anar a dalt
i dinar amb tota la colla,
siguem mitja o dotzena i mitja,
l’hem de fer fora corrents.
Que vull veure tensos i nus els pits
i el somriure als ulls i als llavis
i un bon pom d’herbes remeieres,
i petons i abraços, reflexos
a dojo al pantà de sant Ponç.
Miracles de la llum a l’aigua.

11 d’octubre de 2020

[ÀLBUM DE FOTOS] L’Atles als anys vuitanta

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Imatges i text de Nan Orriols.]

Parlem de magrebins. Sí. Magreb significa «nord».

Berber prové de la paraula llatina barbarus, «bàrbar», mentre que el poble mateix s’autoanomena amazigh, en català, amazic (persona lliure).

Els imazighen es troben al nord (Magreb) d’Àfrica, des de l’oasi de Siwa a Egipte fins a Mauritània i Burkina Faso. Sumen, entre tots els països, 38 milions d’habitants.

Els que viuen a les muntanyes del Rif (al Marroc), al gran Atles o els tuaregs del desert, tots són amazics. Parlen la mateixa llengua amb diversos dialectes. Molts no coneixen l’àrab. Són molt acollidors.

Els moments passats amb ells els recordarem sempre. Parlàvem i preníem molt te. Menjàvem tagín. Rèiem molt. De fet, tots seríem millors si fóssim imazighen, «persones lliures».

[VÍDEO] El cardenal i el general

[Text i veu de Nan Orriols.]

L’Església inscriu com a propietats pròpies parròquies, rectories i terrenys. A Vic, ara inscriurà la Catedral i el Palau Episcopal. El cardenal Omella de Barcelona és absolutament contundent i es mostra al costat del rei i del Gobierno de España en el tracte als presos polítics i els exiliats independentistes. Ell defensa el concordat, defensa la Corona espanyola que va anar a colonitzar i saquejar Amèrica. Defensa els diners.

L’Església és molt semblant a la Guàrdia Civil, el cos més dogmàtic de la monarquia franquista actual, per aconseguir els seus objectius. Fan informes falsos, acusacions falses i proves falses. L’important és aconseguir el seu objectiu encara que això representi que les persones estiguin anys a la presó.

Uns amenacen amb la violència de les armes; l’Església, amb la violència de donar suport als violents. Sempre ha estat així, aquí i a Amèrica. No és veritat que l’Església tingui missioners que van a ajudar els pobles indígenes. No és veritat. Equivocadament o no, van a colonitzar-los. El resultat sempre és un desastre.

Bé, l’ara ja general Pérez de los Cobos i el cardenal Omella, mantenint una estètica impecable de mitra i tricorni, poden celebrar tranquils el 12 d’octubre. Persones com ells són els que fan que el món no pugui acabar les llàgrimes.