[Un article d’Eduard Garrell.]
Considero que són força habituals, entre els llegidors aviciats, les lectures induïdes pels autors llegits, molt més que furgar per les estèrils taules de novetats efímeres de llibreries desposseïdes de fons, si no és que un segell editorial, un editor, un curador o un traductor ens dóna prou confiança per aventurar-nos amb un escriptor desconegut. L’exhumació d’Eduard Girbal Jaume respon a questa regla, combinació de casualitats, curiositat i golafreria.
L’any 2006 el Senyor Josep Cots (i dic Senyor amb tot el contingut de distinció del tractament), d’Edicions de 1984, va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg, que va resultar finalista del Premi Llibreter, per un jurat del qual jo era secretari.
El llibre i l’autor havien set redescoberts per l’Enric Cassasses, que hi va ensopegar llegint El quadern gris, de Josep Pla, que el considera una fita de la literatura, tot i que, com és habitual en ell, amb una de freda i una altra de calenta. Un afortunat acte contra natura, atès que d’en Pla maino m’han defraudat els escriptors de qui en parla obertament malament. L’Agnès Prats Soler, filòloga, també fiblada per l’autor, i l’Enric Casasses, que troba la trilogia de l’Agre de la terra a la biblioteca del seu avi, treballen a quatre mans en l’Estrella amb cua i La tragèdia de ca’l Pere Llarch i en fan una revisió que, tot i respectant l’estil singular d’ E. Girbal i sense que es notin llurs intervencions, el posen a disposició del sr. Cots, que té el coratge de publicar-los. Pel que fa a Oratjol de la serra, l’Agnès Prats n’és l’editora en solitari.
L’Agnès furga pels fons de l’Arxiu d’Història de la Ciutat, per les revistes de l’ARCA, per la Biblioteca de Catalunya, perseguint i inquietant el repòs d’E. Girbal en el seu purgatori d’on espera (o no) ser rescatat. Apareixen manuscrits, cartes a Caterina Albert i el cuc a l’estómac d’ensopegar un dia amb Els maies i La Cuaranya, dues obres desaparegudes. Tot un seguit de material que li permet presentar una tesina i preparar una biografia, pendent de revisió, que ja enllamineix a tots els girbalistes. Així és, com aquella intuïció de lector tafaner, creix, s’estén i dóna fruits.
Josep Pla, potser pel punt d’honor de no abandonar mai el seu sarcasme, no deixa de tractar E. Girbal d’escriptor de «cromos» i a Tomàs Garcés (Conversa amb Víctor Català – Revista de Catalunya) el tracta de retratista, tal com a Bertrana i a Caselles.
E. Girbal entra, doncs, a formar part dels ruralistes, que ve a ser com un escriptor de segona.
Un detall, però, em pica la curiositat.
En la coberta de la primera edició del 1923 hi podeu veure escrit «Ayguafort», completant i precisant el títol.
Per a qui no conegui les tècniques calcogràfiques, o de gravat al buit, pot associar fàcilment un aiguafort amb una estampa, una postal, un cromo, una il·lustració o un «retrato»; però, l’aiguafort es realitza sobre una planxa de coure o d’un aliatge de ferro i zinc, coberta amb una capa fina de vernís (combinació de cera, resina, betum de Judea, oli de llinosa) resistent a l’àcid. Es dibuixa amb un burí de punta afuada sobre la capa de vernís tenint molta cura de no ratllar el metall. Posteriorment, se submergeix la làmina de coure en una solució d’àcid nítric que corrou el metall desprotegit del vernís i produeix un solc que retindrà la tinta, greixosa i espessa, per a l’estampació sobre un paper especial, prèviament humitejat, entre dos rodets a molta pressió. La quantitat de vegades que se submergeixi la planxa en l’àcid i l’habilitat del gravador en els seus traços determinaran la profunditat dels solcs i la quantitat de tinta continguda. El gravador ha de treballar la planxa amb la premeditació d’aconseguir els negres més intensos fins els grisos més tènues i boirosos, passant per tota la gamma de tonalitats entre el negre i el blanc.
Aquesta precisió intencionada desmenteix, al meu entendre, aquesta imatge de «retratista» de personatges rurals que se li vol atribuir.
Girbal escriu els seus relats amb punxó i amb àcid corrosiu, i ens mostra els negres més inquietants i tràgics de l’ànima humana i els traços més tendres de la seva candidesa, sense deixar de banda un finíssim sentit de l’humor.
És conegut que E. Girbal va rebutjar, fins al final de la seva obra, la normativa fabriana. Si més no, literàriament no marcava el pas de l’oca com els seus contemporanis. Així doncs, el català d’E. Girbal neix de les arrels d’un arbre que es nodreix de la saba de la terra on creix, de terra endins, dels bosquetans, dels habitants de les cases de pagès, de les tutes aïllades del món, dels capellans de poble, dels oficis perduts, del poble baix, que dirien els noucentistes, lascius i lluny de la civilitat. Un arbre a qui Fabra, sense desmerèixer la seva obra, li va fer perdre unes quantes fulles i uns quants colors.
De moment no he trobat que ningú consideri Girbal un burgès o el fill d’una família benestant. El seu pare. Enric Claudi Girbal i Nadal fou seminarista (que no és pas una escola que freqüentessin els burgesos), historiador, poeta, periodista, funcionari i conservador/arxiver del Museu d’Antiguitats de Girona. Potser per genètica, més segurament per educació i ambient familiar, E. Girbal va heretar la dèria de conservar els mots d’un català que ja forma part de la història.
A La reencarnació de la Matèria, Girbal irromp a la ciutat
La Barcelona de Girbal s’assembla molt més a la que jo recordo (hi sóc nat el 49) que la que he llegit dels modernistes i noucentistes, la majoria fills d’una burgesia industrial, rica i culta, que volia transformar Barcelona en la Viena o el París de la Mediterrània i Catalunya en una Arcàdia.
D’aquella Barcelona somniada només hi puc reconèixer algun paisatge i, a més, prostituÏt.
En un radi de cent metres del meu pis de la dreta de l’Eixample, a tocar de la Sagrada Família, hi havia una lleteria amb vaca, solars i horts al centre de la mançana on anàvem a jugar, una fàbrica de gel que el repartia amb carro, hi havia els serenos i les porteres, i els bastaixos del Born, i els homes que recollien burilles a les parades dels tramvies —que duien la gent penjada dels estreps—, els emigrants pidolant feina a la plaça d’Urquinaona, les maletes de cartró dels desposseïts que arribàvem amb el Sevillano a l’Estació de França, el barri de la Perona, les barraques de Montjuïc, els xarlatans del «Paralelo», la xava, els ramats de xais pel mig del carrer camí de l’escorxador, les barraques dels escrivents i lectors per als analfabets… Aquella Barcelona idíl·lica havia desaparegut o potser no havia existit mai que no fos en la imaginació i en la literatura i en les pel·lícules dels pijos del cinema català. I encara quan jo ja treballava, hi havia «mecas», i el fill de l’amo i el confessor personal de la mare de l’amo, i el vigilant de nit contractat per caritat, i la setmanada que es cobrava el dissabte.
Llegint les tres narracions que, a La reencarnació de la Matèria, E. Girbal situa a Barcelona, sembla ben bé que la ciutat, després de la guerra, hagués tornat a l’època que les va escriure, tocant de peus a terra, des de baix de tot i trepitjant el fang. Barcelona va tardar molts anys a recuperar-se per a no tornar a ser res del que s’havia somniat.
Girbal és un home que escriu als marges, però no pas de la realitat, sinó de la fantasia d’uns que s’estaven inventant un país al marge de la realitat que els envoltava. Això, si, escrivien molt bé.
Nota a peu de pàgina
De l’E. Girbal i de la seva obra, coneguda i per conèixer, se n’ha parlat a bastament i ho ha fet qui en té autoritat i coneixements —que jo no tinc, ni pretenc complementar.
Amb aquest article només persegueixo, d’una banda, posar en relleu la feina i la tenacitat d’investigadors i editors que fan possible que tornin escriptors oblidats i, de l’altra, estimular-vos a llegir-lo. No us en penedireu.