Camino sempre. Sigui ara a la muntanya, per camins, senders i rutes sense rastre; sigui abana a ciutat, on intentava evitar el transport impúdic i hi he passejava a peu o amb bicicleta.
De vegades, simplement camino. I aquest caminar m’ha dut, sovint, a indrets insòlits de la ciutat o de la muntanya, que coneixia poc o gens.
De vegades, et sorprèn algun racó fet amb una harmonia i una gràcia substancials que costa d’entendre que, per contra, altres llocs siguin un nyap considerable, sobretot atenent al déu automòbil, que ha desfet, en gran part, pobles i ciutats del país.
El cotxe i els polígons industrials són la creu d’aquests paratges urbans que encara em fan creure en el progrés de la humanitat.
A l’hora de triar, m’inclino pel bosc, especialment pel que és menys humanitzat, quasi selvàtic.
