Encara mantinc amarantines albades
d’aquells dies de la infància, imatges
engroguides, latents, d’un temps en blanc i negre,
en aquells camins que m’acompanyen encara
on vaig entendre per què i qui vol robar els signes.
No m’han robat les rialles, ni la memòria.
No en tinc enyor, però en guardo enyorances
d’un temps bell que m’ha dut on sóc, i des d’on tresco
cap a llocs imaginaris. En vaig i en vinc,
de llocs que ja conec, i vull anar a d’altres
per conèixer. Escodrinyo tancant els ulls
un munt de paraules, murmuris i silencis,
on mirar és un prodigi i escoltar sons
i sorolls de la vida, una meravella.
Són el perfum dels records, clarors, poesies.
Poesia és el que intento en aquest full
blanc, preservar l’instant, i viatjar amb pinzells
de cel amarantí de la posta, en somnis
que mai sabré del tot en tot on portaran.
Però les cançons cantades vora els camins
aixequen ressenyes damunt dels nostres caps,
em fan d’espill en la nit de les hores fosques.
Els peus en terra, la senyera al vent, l’amor
i la paraula ben endins al dins de l’ànima.
Amb la fermesa de ser qui sóc quan dic jo.
L’endemà sempre és present el dia després
en tu. Que el camí no és planer ni solitari.
El corb planeja entremig de la carronya
i cal esquivar en les paraules vanes tanta set.
Ramon Cotrina l’any 2016. [Foto: Adrià Costa | Osona.com.][Textos de Xavier Borràs.]
Ens arriben molts de llibres a la redacció de La Resistència d’amics de la nostra corda no metropolitana. De tant en tant, doncs, petroca de parlar-ne per a fer-vos-els conèixer, perquè ben segur que un o altre us farà peça per a adquirir-lo.
Estimat Ramon.Homenatge a Ramon Cotrina
Avui, en primer lloc, diversos amics reten homenatge al ripollès Ramon Cotrina i Puig (Sant Joan de les Abadesses, 1932 – Barcelona,2020), polifacètic home de lletres, traspassat pocs dies després de la diada de Sant Jordi de 2020. A través d’Estimat Ramon. Homenatge a Ramon Cotrina (Viena Edicions, 2021, 186 pp.), dels seus escrits de poesia i prosa, a més d’algunes traduccions, a més de textos esparsos d’amics que el van tractar, com Miquel Martí i Pol, Ricard Torrents, Gabriel Salvans, Miquel Macià o Nan Orriols —també de la seva família—, el lector pot conèixer una personalitat molt estimada al nostre país, un home compromès amb la llengua, la cultura i la terra.
Notes biobliogràfiques
Poeta i prosista, traductor, professor de català i ciències socials, conferenciant i activista cultural, Cotrina va estudiar la carrera eclesiàstica al Seminari de Vic, on formà part del grup Estudiants de Vic 1951, apadrinat per Carles Riba i vinculat —entre 1949 i 1959— als estudiants de les Antologies (poètiques) universitàries. Va ampliar estudis a Roma, a la Pontifícia Universitat Gregoriana dels jesuïtes i a la Universitat «Angelicum» dels dominicans, on es va llicenciar en Sociologia. De 1963 a 1965 va residir a Alemanya, on exercí al col·legi internat de noies Heimschule KlosterWald, a Baden· Württemberg. Fou professor del Seminari de Vic, i el 1970 s’incorporà amb Ricard Torrents a la direcció del col·legi de segon ensenyament Sant Miquel dels Sants de la mateixa ciutat.
L’any 1977 va participar en la creació de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona —embrió de la Universitat de Vic, restablerta el 1997—, i de la seva editorial, EUMO. El 1978 es desvinculà de la condició eclesiàstica i el 1983 deixà Vic per traslladar·se a Barcelona, on dirigí durant set anys el Laboratori de Sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB).
L’any 1977 Ramon Cotrina guanyà el premi de prosa a les IX Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra amb el recull Retaule de pols. Ha publicat Prat de la Riba, reconstructor de la nacionalitat (1980). Ha traduït Quatre contes, de Wolfgang Borchert; Pregàries, de Michel Quoist; Jim en el televisor, de Gianni Rodari, i també textos de Bertolt Brecht i Franz Kafka.
Podeu descarregar-vos un breu fragment del llibre des d’aquest vincle.
Articles que parlen de Ramon Cotrina a La Resistència:
L’oli de Nan Orriols, que ha servit d’etiqueta al vi ON/NO, envoltat de joves.
De les aventures de Nan Orriols, aquest vigatà d’empenta inesgotable (una mena d’ONG amb potes), ànima de La Resistència, n’hem de contar una altra de bona: la producció d’ampolles de vi amb un dels seus olis a l’etiqueta i que es pot degustar, blanc o negre, al pub Sarabar (Gastro Bar & Lounge Club) de la capital d’Osona; el vi ON, que també es pot llegir NO.
A l’etiqueta d’aquest mam s’hi pot llegir, amb lletra del propi Orriols, un missatge amb gran càrrega política: «Milers d’alcaldes, milers de consellers, milers de diputats i senadors, dotzenes de parlaments, diputacions, consells comarcals, consejos, cabildos; centenars de milers de funcionaris i buròcrates de paga segura i amb privilegis. Dos reis per falta d’un. Jutges i tribunals de totes les instàncies. amb la pandèmia ningú no s’ha reduït el sou. I tu? Autònom, empresari, treballadors sense pràcticament cap ajuda, sense res. Però…, paga, paga i paga, i calla, que ells han de cobrar per administrar-te».
Llarga vida al vi ON/NO.
L’etiqueta amb l’oli de Nan Orriols que se serveix al pub Sarabar de Vic.
He posat una cadira de boga
al carener del teulat, per badar
i ser del gat de casa companyia
lluny de l’antena del televisor,
on somiar truites de dotze ous,
airejar-me sense cap interferència,
tot provant de desencallar paraules
mentre badallem junts mirant el cel,
que he descobert ple de núvols de totes
mides, formes, colors…, viatgers a
totes hores. Penso, mentre em distrec,
que a Ràdio Roda ho vaig dir,
la poesia deu ser: bufarnúvols,
i desemboirar el blanc del paper.
Un artista ha venut una escultura invisible. És bona cosa que el comprador s’imagini l’escultura com li vingui de gust. Tots dos són creatius.
L’àlbum de fotos d’avui no té fotos, però diré que tot passa en un magnífic camí de sauló amb petits rierols d’aigua neta. Són 16 km de pujada i s’hi poden veure centenars de sequoies molt grans. A mitja pujada comença la fageda, també exuberant.
Diré que és molt i molt bonic. Que no cal anar a Formentera o a Sardenya per a gaudir de vistes (fotos) excel·lents. Diré que, els que llegiu La Resistència, molts ho teniu bé per accedir-hi. També, diré que la pedra és granet, la terra, àcida i, ara aquests dies, hi abunda el groc de les ginestes florides.
Del pou n’han sortit uns cants, unes cantúries d’arrel.
La ressonància s’escampa arreu de la vall,
Ja és hora catalans, ja és hora de la sega…
No podem esperar més.
El bocamoll i mentider d’en Sánchez, lloa el càstig i segrest dels presos polítics i blasfema cridant que són útils per a la concòrdia.
Cap concòrdia amb qui castiga i saqueja béns i esperit
Ja és hora catalans, ja és hora de la sega…
[El cant d’Els Segadors del vídeo és una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs.]
El director de recursos humans de l’empresa multinacional era tan metòdic i previngut que enfront de la possibilitat d’una guerra nuclear va construir-se un refugi sota mateix de casa, assortit amb aliments i productes de primera necessitat per sobreviure-hi un mínim de deu anys. Per desgràcia, quan van llençar la bomba de neutrons ell era en un viatge de negocis just a la ciutat on va esclatar. En canvi a la seva dona li va sobrar temps per a entrar al soterrani acompanyada per un amant de pell fosca, metre noranta d’alt i una fogositat sexual molt més potent encara que el projectil que acabava de liquidar centenars de milers de persones.
Amor expansiu
Després de fer entrar la pilota per l’esquadra de la porteria rival, el davanter de l’equip líder de la categoria va abraonar-se com boig sobre la càmera de televisió emmarcant un cor amb els dits de les dues mans. A la torre del barri residencial, la seva dona va enamorar-se una mica més encara de l’hàbil futbolista que havia propiciat l’embaràs de set mesos que duia a la panxa. Era exactament el mateix sentiment que tenien les vuit amants del golejador, identificades també amb un símbol cardíac que s’expandia exponencialment per tot el país.
La vella de la cambra
La sorpresa que va tenir la infermera quan va observar com una anciana amb la bata mal cordada entrava a l’habitació desocupada, no podia ni comparar-se amb la que va experimentar quan va atansar-s’hi per a demanar-li que en sortís. Per més que va buscar sota els llits, dins dels armaris o al petit lavabo, li va ser impossible de trobar-hi la dona. Cinquanta anys més tard, incapaç encara d’explicar racionalment aquell fet, va aprofitar un vespre de la seva llarga estada a l’hospital, per passar pel costat d’una jove infermera, dedicar-li un gèlid somriure, i desaparèixer a l’interior d’una cambra buida.
Els qui els vetllen
El nan va allargar el braç enlaire per estrènyer la mà de l’amic que acabava de perdre a la dona, tot donant-li compungidament el condol. Quan l’home va demanar-li si volia entrar a la cambra mortuòria per veure a la difunta, ell va declinar l’oferta. Encara no sabia si el contrariava més no ser prou alt per visualitzar els morts dins de la caixa, o la vergonya que va passar el dia que una vídua l’havia aixecat a pes de braços per contemplar l’encarcarat rostre d’aquell que havia estat el seu marit.
A Lluís Badosa, poques hores abans de les 21 h del dia 21/01/2021
Tot fent el camí que mena al lloc, som.
L’avellaner guarda el temps, aturat
a les busques dels rellotges penjats
als seus braços. Cada rellotge té
la seva hora aturada en el precís
instant d’acabar l’impuls de la corda
que empenyia a voler i voler més temps.
L’avellaner no mira el pas del temps
a l’esfera del rellotge. Ho sap,
no cal mirar ni endins ni enfora. Passa
que t’he vist i tot mirant-lo es perd
de vista. El temps és fum al Sot Fosc,
guspires al foc de la carbonera,
sospirs a l’aire del gorg dels Llitons,
pols d’estel a la nit de Sant Llorenç.
Desigs, pors, angúnies… esperança.
Un viatge pel so de la paraula
als llavis rogencs de la masovera.
Màgics silencis de l’avellaner,
ombres i besllums de l’hora del sol
i en clars de lluna.
