[LLIBRES] Molló, d’Eusebi Puigdemunt

Molló. ‘Quaderns de la Revista de Girona’, n. 235, sèrie Monografies, n. 136. Edicions de la Diputació de Girona, 2024.


[Ressenya d’Eusebi Puigdemunt.]

Aquesta passada tardor va tenir lloc a la sala polivalent de l’Ajuntament de Molló la presentació del llibre del mateix nom, Molló, editat per la Diputació de Girona dins de la seva col·lecció ‘Quaderns de la Revista de Girona’, sèrie Monografies; l’objectiu d’aquesta col·lecció de llibrets dedicats a tots els pobles i municipis de la demarcació gironina no és altre que el d’oferir una lectura plaent, profitosa i visualment atractiva a tots els lectors i lectores que els obrin i els fullegin; resumint-ho en poques paraules: es tracta d’un recull divulgatiu i plural dedicat a la difusió del coneixement de les terres i comarques de Girona.

Aconseguir aquests propòsits és possible gràcies a uns estrictes criteris d’edició que doten l’esmentada col·lecció d’una unitat característica: un total de quaranta-tres capítols (en el llibre que ens ocupa són trenta-vuit més cinc de no numerats), cada capítol amb un nombre de caràcters/espais determinat i també de fotografies o imatges il·lustratives, tres (una d’apaïsada i dues de verticals), amb un màxim de quatre i un mínim de dues, depenent de la llargària del text i, per acabar, la bibliografia pertinent més un breu escrit final d’agraïments.

Aquests susdits criteris, lluny de ser la cotilla que puguin semblar, no ho són gens ni mica, ans al contrari, car t’obliguen a un exercici de síntesi i de concreció (tots els llibres tenen noranta-sis planes) que redunda en benefici dels lectors i lectores.

L’obra que aquí es ressenya arrenca amb un breu escrit de situació del poble seguit d’una cronologia i, tot seguit, la resta de capítols numerats i no numerats amb els quals es vol oferir una visió panoràmica de la població, visió que va des de les pàgines dedicades a la seva història, entorn geogràfic, demografia, sectors econòmics, festes i tradicions, governança, ensenyament i urbanisme fins a projectes de futur; en altre paraules, des del pretèrit més pregon fins a la contemporaneïtat més actual; visió, doncs, panoràmica –ho reitero– en què passat, present i futur van plegats.

[LLIBRES] Presentació «Poemaris de Joan Salvat-Papasseit» a Espai Art60

[Redacció]

El Cercle d’Amics d’Espai Art60 presentà el passat 21 de desembre una edició de bibliòfil del llibre de llibres Poemaris, recull de l’obra poètica de Joan Salvat-Papasseit.

L’equip de l’editorial AQC Editors ha creat una autèntica obra d’art, en recollir en un estoig de faig massís amb lamel·les encadellades i frontisses de ferro, i imprès digitalment amb una obra de Perico Pastor, sis dels volums més representatius de l’obra de Salvat-Papasseit, acompanyats amb un assaig sobre l’obra del poeta a càrrec de Ferran Gadea i Gambús, crític literari i historiador de la literatura i un dels grans estudiosos de la seva obra. Fes clic aquí per a més informació.


 

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XVII. A Drassanes

Interior de les Drassanes

[Una novel·la de Dídac Costa.]

Començava a clarejar quan les primeres patrulles de la FAI van iniciar una aproximació al quarter situat al vell edifici de Drassanes, per planejar-ne l’assalt.

Aquesta majestuosa obra medieval del s. XIII també donava testimoni de l’intens passat medieval de Catalunya, que durant dos mil anys comerciava i guerrejava al mar. Els codis civils catalans de navegació del segle XIII seguien vigents al món sencer; i els consolats de mar, també del s. XIII, es poden considerar les primeres ambaixades del món.

La caserna comptava amb diversos edificis separats per una tanca interior. El de les Drassanes medievals, cedit feia només un any a l’Ajuntament de Barcelona després de tres segles a mans de l’exèrcit espanyol, estava a punt de ser enderrocat parcialment seguint el darrer pla d’organització urbanística del port. Però encara mantenia el Parc d’Artilleria, on ara hi havia la plana major de la brigada d’Artilleria, molt propera a l’Armada, fortament conservadora, i el germà de Mola, el director del cop. Una entrada era per la porta medieval del costat del mar, al passeig de la Duana, i l’altre, per la porta lateral del carrer Santa Madrona.

Aquests edificis i el de Dependències Militars, just al davant, estaven dominats completament pels facciosos i mantenien un foc creuat intens que els feia inexpugnables i els permetia defensar-se mútuament, fet que resultava letal per a qualsevol que s’hi apropés. A això s’afegien unes metralladores emplaçades a dalt de tot de l’estàtua de Colom, que els oferia un domini complet de tota la zona portuària i la part baixa de les Rambles, l’anomenada rambla Santa Mònica, fins a l’antic mercat de llibres d’ocasió. Un domini que quedava tràgicament palès amb els cadàvers de combatents estesos sobre l’empedrat dels carrers propers.

Els anarquistes havien preparat una estratègia per entrar a aquest vell bastió medieval, dominar-lo i apoderar-se del seu gran arsenal, cosa que podria suposar un gir inesperat per als colpistes, i potser fins i tot la fi dels combats, en decapitar un dels seus principals nuclis operatius.

L’estreta relació personal dels membres del grup Nosotros amb alguns oficials republicans antifeixistes estava mostrant-se decisiva. A l’aviació això ja permetia l’aportació fonamental de Sandino a la causa del poble, bombardejant les casernes dels facciosos. També havia estat determinant per rebre les armes a Governació. I aquí a Drassanes, aquestes amistats serien tant o més profitoses. L’afinitat dels sergents d’artilleria Valeriano Gordo, José Manzana i Martín Terrer amb Nosotros va permetre obtenir una valuosíssima col·laboració des de dins del quarter.

Tots tres formaven part d’Apoyo Mutuo, una associació clandestina de militars republicans dins del propi exèrcit, amb ramificacions per tot Espanya, creada pel sergent Martínez Garcia, que prenia el nom del cèlebre llibre de Kropotkin. Gordo, Manzana i Terrer, que s’havien insubordinat davant les ordres feixistes, havien d’obrir les portes del quarter des de dintre per permetre l’entrada massiva d’anarquistes i dur a terme un atac sorpresa.

Però per aconseguir-ho, a més d’aquesta acció de sabotatge, calia disposar d’una massa de guerrers determinats, els companys del sindicat de la metal·lúrgia i del transport, que tenien la seva seu al costat. Però a aquesta hora, aquests dos grups d’aguerrits militants estaven lluitant amb nosaltres a l’avinguda Icària.

Oliver, Ascaso i Ortiz, que dirigien aquest primer intent de conquerir Drassanes, començaven a inquietar-se. Havien arribat directament des de casa d’en Jover, mentre els altres membres del Comitè de Defensa Local s’havien dirigit a altres punts. Ortiz digué, impacient:

—Però on coi són els de la metal·lúrgia i el transport? No som prous per assaltar l’edifici, collons!

—Crec que són a l’avinguda Icària —digué un company.

—A l’avinguda Icària? I què carai hi foten allà? Es aquí on haurien de ser! Com pretenen que aconseguim entrar a Drassanes sense ells, si no arribem ni a mig centenar?

—Estan combatent als batallons dels Docks. És un dels nuclis dels conspiradors i tenen molt armament pesant.

—Ja, però coi, aquest també és un punt clau. Val, doncs quan obrin les portes farem l’assalt sense ells, però no serà el mateix…

—I si els esperem i posposem l’acció?

—No! Si ho fem, perdrem l’efecte sorpresa de l’obertura de les portes. I si se’ns complica això, trigarem molt a tenir una oportunitat semblant. En fi, som-hi, espero que la tasca d’Icària valgui la pena!

—Atenció, ja obren!

Tal com havien previst, Gordo, simulant obeir ordres dels seus caps, obrí la porta de Drassanes pel costat de Santa Madrona. No era fàcil tenir ben vigilat aquest atrotinat quarter mig buit i en obres. Un cop oberta la porta, cridà al grup de militants que esperava fora:

—Vinga, ràpid, passeu!

Els anarquistes, amb Ortiz, Ascaso i Oliver al capdavant, van entrar-hi corrents, irrompent a la sala on estaven reunits els oficials amb uns cinquanta soldats, el comandant i un grup de civils, pistola en mà. En topar-se’ls de cara, s’hi van abraonar.

—¿Qué ocurre? ¿Cómo han entrado estos? ¿Quién coño ha abierto la puerta?

Abans que ningú pogués respondre o reaccionar, els militants ja apuntaven al cap als oficials, mentre cridaven:

—Alto, deixeu les armes o disparem!

Veient-se vençuts, els oficials i soldats no van oferir resistència. La majoria va abaixar o llençar l’arma, cosa que va fer que aquest fos un dels pocs combats sense cap víctima mortal. En una acció molt ràpida i gairebé sense disparar cap tret, els anarquistes aconseguien arrestar tota l’oficialitat que hi havia en aquest sector de l’edifici, que deuria representar una tercera part del total dels efectius a Drassanes. Alguns dels soldats, sense saber gaire quin partit prendre, van dispersar-se i barrejar-se amb els obrers.

—¡Vamos a por las armas! —cridà Ascaso— ¡Que cinco compañeros lleven a estos presos al sindicato, y el resto vamos a buscar las armas!

—Bon treball, Manzana, Terrer i Gordo! Heu complert la vostra paraula! —digué Oliver.

—Gordo i Terrer, voldràs dir, en Manzana està detingut a un calabós.

—Detingut?

—Sí, l’han descobert fa una estona i l’han arrestat.

—No fotis! Doncs aneu-lo a buscar!

El grup s’endinsà a la gran caserna dirigits pel sergent Gordo, que la coneixia bé. Van alliberar el sergent Manzana del calabós on havia estat retingut just abans de l’acció i el van traslladar, encara emmanillat, a la caserna general del POUM, on més tard va anar a alliberar-lo Gordo.

Un cop arribats on es guardava l’arsenal, van agafar tot el que van poder, sumant a les encara escadusseres armes que teníem, una primera quantitat considerable d’armament a una hora decisiva del combat.

Quan l’oficialitat sortia arrestada per la mateixa porta de Santa Madrona, de sobte van haver-se de refugiar a correcuita per les ràfegues de metralladora que els colpistes van començar a efectuar des de Dependències Militars.

—Merda, ens ataquen! Marxem o quedarem atrapats aquí entre dos focs!

Aquest contraatac va permetre al tinent Colubí escapar-se del grup d’oficials que sortien detinguts i reprendre el control de Drassanes. El foc creuat entre Dependències, les metralladores de Colom i la caserna de Drassanes, que tornaven a dominar els facciosos, els tornava a fer inexpugnables.

Malgrat no aconseguir el domini d’aquest bastió, els cenetistes van poder arrestar una dotzena de militars i oficials i robar-los quatre grans metralladores, dos-cents fusells i moltes caixes de munició que van carregar corrents a un camió situat a la porta, que ràpidament els dugué fins a la plaça del Teatre, un centenar de metres Rambla amunt, on érem nosaltres, en Durruti i la resta. Allà van emplaçar algunes d’aquestes metralladores per defensar el que començava a ser el quarter general anarquista.

[ENTREVISTA] En companyia 79: Nan Orriols

Entrevista realitzada per Sebastià Raurell de TVO, Televisió d’Osona, a l’escriptor Nan Orriols amb motiu de la recent presentació del llibre “Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar”

Una conversa amable i distesa que va tenir lloc sota la buguenvíl·lea centenària de la terrassa del restaurant del Casino de Borgonyà.

[LLIBRES] La vegetariana

[Nota de Nan Orriols.]

Acabo de llegir el llibre de l’escriptora sud-coreana Han Kang, Premi Nobel de Literatura 2024. El llibre planteja la relació entre la llibertat i la moral. Voler imposar als altres la teva creença o moral és sempre un acte d’extrema violència. Què és la moral? Soc jo immoral per defensar el dret a l’avortament o a l’eutanàsia? Soc immoral si dic que totes les religions són extremament violentes?

El llibre de Kang és un llibre excel·lent. Una família no accepta que una de les filles sigui vegetariana i la tracten amb violència. Una germana seva no li accepta que decideixi morir anorèxica perquè ha decidit no menjar. En manicomis i centres hospitalaris la torturen fins a extrems impossibles d’entendre. En fi, és la llibertat contra la moral personal o d’estat, en aquest cas Corea del Sud. Sí, Yeonghye, és cert, tots els arbres són germans. Els homes, no.

 

Podria continuar escrivint pensant que a algun dogmàtic religiós o polític se li acudiria llegir el llibre de Han Kang, però ho deixarem aquí. Tots els innocents saben que gairebé cap polític llegeix, perquè, si ho fes, marxaria a tot córrer.

[ENCREUATS] Vista cansada

 

Oli sobre llenç de Matt ┛Denegrevaught

[Un conte de Jordi Remolins.]

La mà tremolosa del vell va tornar a palpar dins de la butxaca per comprovar que hi portava els cinquanta-cinc euros que el camell panameny li cobrava per un gram de cocaïna. S’estava esperant dins de l’escala del carrer Perdut, mentre el noi li preparava la bosseta amb la pols màgica. Des del finestró tenia una vista privilegiada de l’habitació de l’edifici del davant.

L’erecció de l’amant era tan intensa que la dona se’l mirava amb els ulls mig clucs de plaer, respirant ràpidament, profundament. Van canviar de postura al llit sense desfer i es van acostar encara més, i sense deixar de mirar-se als ulls, va demanar-li que la follés d’una puta vegada. La penetració va ser lenta, suau, lúbrica i viscosa com una tempesta d’estiu. Entre gemecs va suplicar-li que la cavalqués pel cul, i es va eixarrancar oferint-li una esplèndida panoràmica anal que va fer embogir l’home i, de retruc, al vell Schneider.

Per un moment el membre de l’Schneider va recuperar el vigor sanguini que havia tingut en el passat. Feia tant de temps que no se li aixecava que va acollonir-se. Vuitanta-nou anys no és una edat convenient per viure una segona joventut, però va celebrar l’adveniment genital constatant manualment que no estava somiant.

Va abandonar l’activitat escopòfila quan va sentir que s’obria una porta i el panameny encenia el llum. Van culminar la transacció comercial i l’Schneider va sortir al carrer. Fosquejava a mitja tarda d’aquell novembre cabró i humit a Ripoll.

Abans de sopar va trobar a faltar els veïns del pis del davant. Feia cinc anys que l’immoble del carrer Sant Jaume estava desocupat. Va pensar que estaria bé que s’hi instal·lés una parella jove, amb costums alliberats com ara follar sense passar les cortines. Però la imatge des del seu balcó era tan sòrdida com a dins de casa.

Vivia amb el fill, la jove i un net cap de trons. Tres imbècils, en realitat. Tot just feia un mes va assabentar-se que tenien intenció d’ingressar-lo en una residència. Ho va comentar el seu propi fill a la dona amb un fil de veu, mentre ell dissimulava una migdiada profunda. Creien que se li estava atrofiant la memòria, tot i que l’únic que anava de mal en pitjor era la relació entre tots ells. L’Schneider feia temps que adoptava una actitud propera a l’autisme per estalviar-se discussions. A més, sabia que si l’ingressaven tenia els dies comptats. Coneixia companys de generació que al cap d’un any de residència ja eren encaixats i enterrats. O bé que, de tanta medicació com els obligaven a prendre per tindre’ls controlats, es convertien en morts en vida. Per això la declaració d’intencions del seu descendent va activar-li les alarmes.

Aquella mateixa setmana va demanar hora al notari del carrer Mossèn Cinto Verdaguer i va canviar el beneficiari del seu testament. Va deixar-ho tot al santuari Gaia d’Ogassa, per vetllar pel benestar d’animals de granja, que s’ho mereixien molt més que no la seva família. Simultàniament, va anul·lar totes les llibretes que tenia i en va obrir una d’única vinculada a una targeta de crèdit.

La doble utilitat de la targeta va descobrir-la després de trobar accidentalment una bosseta mig plena de polsim blanc al calaix de l’habitació del net, mentre buscava si encara hi guardava els exemplars de Penthouse. Va desar-la al butxacó dels pantalons, i aquell mateix migdia havent dinat va esnifar-ne una clenxota tal com havia vist fer infinitat de vegades a les pel·lícules. Mai no s’havia drogat abans sense recepta mèdica. Aquella mateixa tarda al casal d’avis va guanyar totes les partides de truc i dòmino que va jugar-hi, va prendre’s dos conyacs i un cubalibre i fins i tot va tirar-li la canya a una funcionària que se’l va treure de sobre mig escandalitzada.

Al vespre va saber que ja l’havien apuntat a la llista d’espera per ingressar-lo. Afortunadament, de mitjana calia esperar uns set mesos. Va ser a partir d’aleshores quan va agafar el costum de sortir a fer un tomb havent sopat. Sense dir res passava la porta i buscava bars del barri antic o de la carretera de Barcelona que tanquessin tard. Abans de tornar a casa havia ingerit quantitats d’alcohol suficients per a oblidar la trista realitat de la seva puta família desagraïda.

Durant una d’aquelles nits va conèixer els germans Quílmez. Havien mort feia un parell d’anys víctimes d’una barreja de medicaments i mata-rates que els havia preparat el psicòpata Löwenbräu. La inèrcia dels estupefaents que havien consumit en vida els permetia sortir periòdicament del nínxol per retroalimentar la seva existència d’ultratomba. Malgrat els seus dèficits comunicatius, van ser ells qui van presentar-li el camell panameny que a partir d’aleshores va subministrar-li la droga. Tots tres la compartien sovint amb altres noctàmbuls que s’oferien a portar-los en cotxe al nightclub d’Orís per rematar la vetllada amb un bon clau. L’Schneider no va anar-hi mai fins que a l’escala del panameny va recuperar el reg sexual.

Tot plegat va fer-li entendre que, si havia de dinyar-la, era millor fer-ho gaudint al màxim dels dies que li restaven. Per això, encara que sembli un contrasentit, va apuntar-se a pàdel. Una examiga del seu net que el coneixia d’anar per casa va accedir mig per llàstima a fer-li de parella en dobles. L’Schneider es quedava al fons de la pista i es delectava amb la panoràmica del culet de la noia, enfundat en unes malles negres que demanaven molt poca imaginació per endevinar els atributs que ocultaven. L’avi retornava les pilotes amb la facilitat estàtica d’aquest esport i s’abraonava lúbricament contra la seva companya de pista cada vegada que guanyaven un joc.

El dia que va entrar als vestidors més excitat del compte i es va precipitar sobre la noia amb una erecció de cavall, teòricament per celebrar que havien accedit a semifinals d’un torneig de merda, va ser el darrer que va trepitjar les pistes de pàdel. La noia va tenir un accés d’histèria, i només la por que transcendís l’escàndol va impedir que l’anècdota passés de ser un secret de domini públic a convertir-se en denúncia. En tot cas, les dones de la seva edat el reprovaven amb la mirada cada vegada que el veien quan anaven o tornaven de missa pel carrer Sant Pere. Ell les ignorava gratant-se els collons no gens dissimuladament.

El consum d’estupefaents es va ampliar amb la marihuana, l’MDMA i l’speed. Segons el dia de la setmana provava una droga o altra. L’endemà al matí solia estar xafat, tant per les sessions de sexe amb professionals com pels efectes secundaris de l’opi.

Passaven els mesos i el perill d’un ingrés a la residència pesava com una espasa de Dàmocles sobre el seu cap. Per això, una nit de març que va baixar amb els Quílmez a una casa de putes de l’autovia del Vallès, va proposar a una bielorussa que l’atenia en un reservat el pensament que feia dies que li voltava per la barretina. La meuca s’acabava d’alliberar d’uns sostenidors minúsculs deixant al descobert uns estratosfèrics mugrons renegrits, i va acostar-se-li per demanar si després de l’striptease la voldria acompanyar a la seva cambra. Va ser llavors quan l’Schneider li va preguntar si li venia de gust agafar un període d’excedència. A canvi de tres mil euros al mes i totes les despeses pagades, seria la seva assistent. A més, la posaria com a beneficiària principal de l’assegurança de vida que tenia contractada des de feia cinquanta anys. La noia —guapíssima, alta sobre uns talons infinits, esvelta, una bomba de rellotgeria eròtica menystinguda com a simple objecte sexual— l’escoltava atentament per no perdre’s cap paraula en un català serrat que encara no dominava del tot. Simultàniament, l’avi buscava amb l’índex de la mà dreta dins del cony després d’haver-li arremangat el tanga, mentre amb el polze li burxava el cul, que ja començava a cedir davant de tanta insistència.

Al cap d’un parell de dies l’Schneider va sortir de casa quan la família era a la feina. Portava una maleta de rodes amb tota la roba imprescindible, un parell de llibres de Dan Fante que encara no havia llegit i, sobretot, la targeta de crèdit. Va pujar al tren d’un quart de deu del matí. Quan es va aturar a Granollers, la puta bielorussa va asseure’s al seu costat, dedicant-li un somriure de complicitat. Encara que anés vestida amb molta més discreció que a la feina, uns quants veïns de vagó no van poder evitar de recrear-se visualment amb el cul comprimit sota uns texans, imaginant subliminarment la relació avi-neta d’aquella parella.

Si haguessin vist com durant cadascun dels dies següents ella li abaixava els pantalons i se li menjava la polla fins que notava una gairebé imperceptible escopinada de semen que delatava l’orgasme, segurament no s’ho haurien cregut. Com tampoc haurien entès que, amb una diferència d’edat de setanta anys, ell l’enforquillés amb forces renovades per fer-la cavalcar sobre el seu membre.
A l’aeroport del Prat van agafar un avió que prèvia escala a Barajas va portar-los fins a Miami. Tot i que feia vint anys que no conduïa, va llogar-hi un turisme, iniciant un periple per la costa est amb la intenció de resseguir tots els Estats Units de punta a punta, de motel en motel, i perllongar la ruta cap a Mèxic si abans no l’havia mort de tant follar.

Vuit mesos més tard, pocs dies abans de Nadal, en Carles Mauri va rebre des de Texas una postal de felicitació dirigida als germans Quílmez, amb domicili a un nínxol del cementiri de Ripoll. El responsable de Pompas Fúnebres del Ripollès va deixar-la davant del desastrat cubicle d’on cada vespre sortien en fraternal comunió post mortem per animar l’avorrida vida nocturna del municipi. A l’altra banda de l’Atlàntic, al mateix hotel de Champion (Colorado) on Humbert Humbert havia fornicat amb la tendra Lolita a mitjans del segle XX, l’Schneider va connectar-se a internet per constatar que el sou de la bielorussa, les despeses d’allotjament, intendència, alimentació i estupefaents no li estiguessin erosionant en excés el compte corrent. Si seguia a aquell ritme encara podria perllongar durant un parell d’anys més la seva aventura terminal.

El vespre de la nit de Nadal, mentre la seva noia de companyia li practicava una fel·lació extraordinària mirant-lo directament als ulls a través d’unes ulleres polaritzades, l’Schneider va demanar una conferència amb Catalunya. Va marcar el número de telèfon fix que encara anava a nom seu del carrer Sant Jaume i, quan van despenjar, va desitjar-los amb tanta força com les circumstàncies sexuals del moment li van permetre un sentidíssim “que us follin!”.

 

[VERSOS] Paleta de colors

 

[Text i veu Gabriel Salvans.]

En el respir de l’aire tornen
els dies de novembre, grocs
com les fulles caigudes, tendres
com la calidesa d’un gest
que sospira carena enllà
on perdo el tremp de les paraules
buscant què dir per no dir res.
A la gola se’m fa un nus
quan giro fulls entre les fulles
i remoc un temps que no torna
i navega com un sospir
de vent i fulles de novembre.
Com una pàtina fugaç
al marc d’una fotografia.

A cau d’orella, 2024.

[NOVEL·LA] Barcelona 1936. Capítol XVI. A Plaça Espanya

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A les 8 del matí esclata a plaça Espanya una nova gran batalla.

Quan en Llibert i l’Aurora hi arriben amb el camió junt amb una dotzena de companys, no fa gaire que un esquadró del Bruc, el Regimiento de caballería de Montesa, comandat pel coronel Escalera i amb el suport de l’artilleria del capità Contreras dels Docks, hi han emplaçat diverses metralladores i un canó en forma de ventall amb tres línies de tir: una enfocant a Sants, l’altra a la carretera del Prat i la tercera cap a la Gran Via.

De la caserna del carrer Tarragona, situada a pocs centenars de metres, ha arribat gairebé tot el regiment sense topar-se amb cap entrebanc, acompanyat d’un grup de civils falangistes, després que el mateix Burriel hi hagi passat per arengar els soldats.

Plaça Espanya és un objectiu central, perquè, a més de facilitar un accés ràpid cap al port pel Paral·lel, permet tallar l’enllaç del centre de la ciutat amb barris obrers importants com la Bordeta, Hostafranchs, Sants, Collblanc, la Torrassa i el Poble-sec.

Però ja abans d’emplaçar l’artilleria, grups d’obrers assetgen la tropa per impedir que puguin fixar la força sobre el terreny. Als soldats els cau una pluja de projectils des de desenes de posicions diferents, causant moltes baixes. Immediatament les seves metralladores responen, obrint foc contra els franctiradors del Paral·lel.

Després d’una estona de combat, els trets s’aturen de cop en arribar a la plaça un altre regiment de cavalleria amb els punys alçats i cridant Viva la República!, cosa que genera uns instants de molta confusió que s’agreugen quan un grup de guardes d’assalt s’apropa als militars per unir-se a les seves files, confonent-se amb ells.

Al grup d’anarquistes a què s’acaben d’afegir en Llibert i l’Aurora, queden astorats.

—Pareu el foc! —crida un d’ells. Estan fent visques a la República amb el puny alçat? Què collons passa? I els guàrdies d’assalt s’uneixen als militars?

—Hòstia! Com que visca la República? Malparits! Estan mentint!

—Espera! I si és una guarnició que no s’ha afegit al cop i és fidel a la República?

—És una trampa, Joan!

—I si no ho és? No atacarem una part de l’exèrcit que estigui al nostre costat i pugui confrontar-los des de dins dels quarters…

—Però si no són part del cop, com és que van tan tranquils, armats i a cavall, home? Que no ho veus que és un engany?

Un altre grup d’obrers del costat oposat de la plaça, més proper als militars, sembla igual de desconcertat i també aturen el foc. Alguns s’apropen als militars, fusell ben alt, en gest de pau.

—Mira! Si els companys estan parlant amb els que ens estaven disparant! Però què coi foten? De què collons parlen?

—Hòstia, ara sí que no entenc res…

Però en aquell moment els militars comencen a arrestar els obrers que s’han barrejat amb ells, aprofitant que tenen la guàrdia abaixada.

—Collons! Els estan detenint! Ja t’ho deia jo! És una trampa!

—Sí, tens raó! Seguim l’atac!

I reprenen els trets, amb cura de no tocar els companys. Els guardes d’assalt que s’han passat als militars, al contrari del que acabaven de veure al 5 d’Oros, es mantenen amb ells, girant les armes contra els treballadors, que fugen espaordits del centre de la plaça cap a les seves posicions. Aquí l’engany ha resultat de meravella als rebels, que aprofiten els escassos instants de confusió per recuperar les millors posicions a la plaça, perdudes amb la primera envestida popular, i traslladar sense perill algunes tropes cap a la Gran Via i el Paral·lel. Aquesta última, dirigida per un dels oficials de la Guàrdia d’Assalt que acabava de canviar de bàndol i que farà parlar molt, el comandant Darrell.

A la plaça, els anarquistes reaccionen ràpidament i el foc torna a ser intens; se senten trets de pistoles i escopetes de caça des dels carrers i desenes de balcons i terrats, obligant la tropa a replegar-se. En Llibert també dispara amb el fusell que ha rebut, i l’Aurora, amb una pistola Star com la meva.

Els primers a caure seran una dotzena de malaurats cavalls que fugen al galop fins que un tret impacta en les municions que carreguen, fent-los volar pels aires. Els seus cossos sense vida no triguen a convertir-se en les cèlebres barricades improvisades, que es desplacen d’un carrer a l’altre.

Però aquestes no seran les úniques barricades mòbils del dia. De sobte n’apareixen d’altres menys mòrbides que, junt amb les de la Barceloneta, resultaran més enginyoses i útils per a aquesta batalla que  desplaça constantment el seu front de lluita de carrer en carrer: les grans bales cilíndriques de paper d’impremta que han portat els treballadors gràfics, que, alhora que ofereixen una excel·lent protecció per frenar les bales enemigues quan estan posicionades pròpiament com a barricada, poden moure’s ràpidament fent-les rodar només per un parell d’homes d’un lloc a l’altre, creant nous punts d’atac contra l’exèrcit a mida que li guanyem terreny. Els militars, en canvi, ho tenen molt més difícil per moure’s per la ciutat i protegir-se, cosa que aprofitem per cosir-lo sense pietat des de balcons i finestres amb les moltes alçades que això ofereix sobre una tropa desconcertada que, a baix al carrer, constitueix un blanc massa fàcil per fallar, fet que causa les primeres desenes de morts del dia.

Però aquestes no seran les úniques baixes que caldrà lamentar en aquest punt. També hi trobem la primera gran pèrdua de vides civils. Perquè és aquí on, veient perduda la posició, el capità Contreras decideix disparar el seu canó contra una de les barricades situades davant l’edifici de l’Ajuntament d’Hostafranchs, a un dels carrers que surten de la plaça.

Allà, els obrers hi han aixecat una barricada de llambordes des d’on porten estona disparant les forces apostades a la plaça. Estan molt lluny, cosa que, unida al precari armament de què es disposa a aquesta hora, fa que les dianes siguin gairebé a cegues. La barricada, en realitat, no té gaire més objectiu que posar de manifest la defensa dels treballadors davant del possible avanç dels soldats cap al seu barri, Sants.

Cansat de rebre tantes ràfegues dels obrers situats allà, Contreras decideix que és l’hora de contraposar els obusos a les bales. Ordena apuntar el canó cap a la barricada i, a l’ordre de Fuego!, el fa disparar. Un tro ensordidor ressona per tot el barri i el projectil impacta en una segona barricada situada una mica més enllà, a la cantonada del carrer Riego. Les llambordes no poden fer res per protegir el grup d’homes i dones que s’hi han atansat a cobrir-se. El projectil esclata espedaçant els cossos de vuit d’ells, i deixant-ne deu més greument ferides. El cap d’una dona surt disparat, tallat per un dels fragments metàl·lics, i queda estès al terra a 50 metres del seu cos. A les branques dels arbres, a algun balcó i als cables de la llum pengen restes humanes que anuncien l’arribada del feixisme a Barcelona i el pa que s’hi dona.

Aquesta sanguinària escena, lluny d’atemorir els treballadors com esperaven els militars, indigna la ciutadania i multiplica la seva resposta. Al crit d’assassins!, les dones llancen als soldats des dels balcons el primer que troben. Molts guàrdies d’assalt que s’havien passat al bàndol revoltat, indignats per la crueltat de l’acció de Contreras, tornen a canviar de bàndol, girant les armes contra els militars.

Al carrer Riego, on ha caigut l’obús, ningú fuig espantat cap a casa. Els que corren ho fan per ajudar els ferits, i els traslladen a les cases de socors i dispensaris propers, i posant-se ells mateixos en perill. Uns altres segueixen disparant des dels punts més inversemblants, mentre altres refan la barricada. El so de canons i fusells convoca cada cop més gent dels barris propers, que s’afegeixen a la lluita disparant contra els militars amb pistoles, escopetes de caça, algun fusell i fins i tot llençant pedres. El retronar dels trets de fuselleria i el tableteig de les metralladores dels militars es combina amb els crits i laments dels ferits de la barricada destruïda.

El ferotge contraatac popular aconsegueix foragitar bona part dels militars del centre de la plaça. Un dels esquadrons, aïllat de la resta de la tropa, acaba sent dominat pels obrers, que disparen a qui no es rendeix i arresten els que ho fan.

En vista de la desfeta gairebé completa del tercer esquadró i la pressió a què estan sotmesos des de fa hores, un dels capitans ordena el replegament a la caserna del carrer Tarragona, on arriben uns pocs supervivents, deixant a la plaça, en una retirada precipitada, desenes de cavalls i militars morts, moltes armes i peces d’artilleria sense munició. La sang dels soldats, oficials i cavalls rega els carrers de la plaça, on les baixes han estat nombroses.

El sol despunta, pintant el cel d’un roig de sang que, com en un mirall, retroba el mateix color que tenyeix els carrers de Barcelona. El poble i les forces de l’ordre poden tornar a respirar tranquils i a sumar aquí una nova gran victòria, que també suposarà la conquesta de molt armament pesat.

Però la batalla és lluny d’acabar; els combats continuen amb força i s’estenen per tota la ciutat. Els anarquistes que han lluitat aquí, i els molts que van arribant des dels barris propers i es deixen manar pels que es veu que saben el que es diuen, es divideixen entre la Gran Via i el Paral·lel, on hi haurà les següents grans batalles.