De la gent sàvia que hi ha en aquest nostre país penso que en som poc conscients, segurament perquè no se la fa conèixer prou o, fins i tot, se l’amaga en l’ostracisme, no fos cas que alguna fes ombra als mediocres que s’autoerigeixen en patums oficials. Fóra el cas d’Antoni Lloret i Orriols (Barcelona, 1935), que a la seva faceta de científic —físic nuclear (i pioner activista antinuclear) i investigador en energies renovables, especialment en l’energia solar fotovoltaica— cal sumar-hi la d’escriptor, com a divulgador i com a novel·lista, no endebades ha publicat Micmac (Edicions de la Magrana, 1993, «La negra», 50) —escrita conjuntament amb Jaume Fuster— i El Cafè Metropol (Edicions de la Magrana, 1999), que va rebre el Premi 1999 de Literatura Científica de la Fundació Catalana de la Recerca.
Ara hem pogut veure una nova aportació literària de Lloret: Max i Odile, raó i passió (Pagès Editors, 2015, 232 pp.), prologada pel matemàtic Josep Pla i Carrera, que qualifica l’obra com una reflexió actual, viva, fonamental per les qüestions que suscita, basades en aquesta pregunta: «Fins a quin punt tot allò que pensem no és solamnt un model —una creació— de la nostra capacitat intel·lectiva?».
En aquesta obra, el destacat físic català, conversa sobretot amb dos personatges ficticis, Max (de cognom Carnap, en record d’un filòsfoc remarcable), però es passa l’estona parlant també directament amb nosaltres. «Quan diu que ens proposa esquitxos d’idees —afirma el també savi, i diputat al Parlament Europeu, Josep-Maria Terricabras—, fa molt més que això: ens posa davant el mirall i ens mostra la tensió constant entre la nostra raó i les nostres passions, entre la nostra migrada intel·ligència i la nostra recurrent estupidesa. De fet, hi haurà pàgines que ens ajudaran a emocionar-nos i a descobrir l’estupidesa de la nostra intel·ligència».
El llibre ens convida a replantejar-ho tot, a no parar de fer-nos preguntes sobre qualsevol qüestió. «Joan Fuster deia admirativament que Bertrand Russell no era un filòsof sinó un desinfectant. Aquest llibre tampoc no deixarà indiferent el lector. Quan l’acabi de llegir potser sabrà i creurà menys coses, però estic segur que serà una mica més savi», sentencia Terricabras.
Sobre l’activitat científica d’Antoni Lloret, especialment la seva valuosa opinió en relació amb l’energia nuclear, no us perdeu el vídeo que podeu veure aquí sota mateix, una entrevista que li va fer el periodista Xavier Bosch al programa «Àgora», de TV3, el 30 de març de 2010.
Una aversió innata per les marques que el pas del temps deixarien al seu cos va empènyer a l’ambiciosa delegada del darrer curs de secundària a signar un pacte amb el diable, venent-li l’ànima a canvi de preservar-se eternament jove tota la seva vida. El vell fill de puta va complir la seva paraula, vetllant perquè no li desaparegués l’acne, no li evolucionés cap neurona i es mantingués verge per sempre més. De fet no li va costar gaire ser lleial perquè quinze dies més tard es va esquinçar la corda dels operaris que traslladaven un piano de cua a l’aula de música, i l’instrument va caure amb impecable precisió sobre la joveníssima adolescent.
La derrota permanent
El principal acord de l’assemblea anual d’homes invisibles va ser muntar un equip de bàsquet per competir a la lliga comarcal. Els seus membres més atlètics van preparar-se a consciència, entrenant-se quatre dies setmanals per intentar fer el millor paper possible. En finalitzar la competició l’equip estava totalment destrossat, no tant per no haver guanyat un sol partit com per haver estat declarats perdedors de tots ells per incompareixença i sense ni tan sols haver pogut disputar ni un minut.
El crepuscle del reg sanguini
Després de protagonitzar desenes de pel·lícules de vampirisme on sempre ensenyava els pits, la mamelluda actriu secundària va sentir-se estranyament atreta pels avantatges de la immortalitat. La recerca d’un vampir autèntic per castells abandonats, discoteques gòtiques i cementiris remots, va resultar infructuosa fins molts anys més tard, quan sent anciana, va conèixer un doctor albí i taciturn que cobria el torn de nit al seu geriàtric, i va comprendre que finalment la quimera s’havia fet realitat. Mostrant-li unes descompensades mamelles i oferint-li descarada tot el pla de coll, va seduir-lo amb relatiu èxit, però per més que ho va intentar, el metge vampir no va poder succionar ni una gota de sang d’unes venes magres i eixutes, i en canvi va accelerar la data d’un decés que ja només van publicar un parell de fanzines d’aficionats al cinema de sèrie Z.
Superpoder de curta durada
Allargassat com un sol home sobre el sofà, l’aprenent de cuiner va desitjar amb tanta concentració mental que la tauleta on hi havia els cacauets i el refresc s’acostessin fins a l’abast de la seva mà, que finalment va aconseguir-ho. Sorprès del nou poder, va fer un altre intent, aquesta vegada perquè el comandament a distància del televisor també es teletransportés fins als seus dits sense que ell tingués necessitat de moure’s, i de nou va assolir el seu objectiu. Quan ja estava a punt d’utilitzar l’habilitat mutant per atraure el telèfon i fer una trucada a la redacció d’una revista científica perquè l’entrevistessin com a fenomen paranormal, el terratrèmol va fer una tercera sacsejada, aquesta vegada definitiva, enfonsant sota terra l’edifici sencer.
D’un compendi de les obres de Christine de Pizan encarregades el 1413, produïdes pel seu scriptorium a París. Fotografia: The British Library Board. Harley 4431, f.259v.
Nascuda a Venècia el 1364, filla de l’astròleg i físic Tommaso da Pizzano, Christine de Pisan abandonà les terres italianes de ben petita, quan el pare es convertí en conseller de Carles V de Valois i instal·là la família a París, en una mansió reial, a prop del palau de Saint-Pol. El rei no tan sols li proporcionà un habitatge luxós i una renda de cinc-centes lliures d’or, sinó que li concedí el privilegi que la filla fos educada com una princesa.
Una dècada després d’arribar a París, el 1379, es casà a quinze anys amb Étienne Castel, de vint-i-quatre, noble que acabava de guanyar el càrrec de notari del rei. A partir del casament, tant la família reial com la pròpia caigueren en la més absoluta desgràcia. Els monarques moriren i un nen de dotze anys, inestable i violent, el «roi fou», pujà al poder i deixà de banda les idees humanistes del pare. A més, el 1389 la pesta s’endugué el marit de Pisan i la deixà vídua a vint-i-cinc anys, amb tres criatures, una mare i una neboda al seu càrrec, i en una situació econòmica desesperant. Pisan començà la carrera literària per dotar la família de recursos.
Podeu baixar-vos l’original medieval de La ciutat de les dames clicant damunt la imatge.
La seva producció —segons PIlar Godayol [«La ciutat de les dames i Terra d’elles: dues utopies feministes en català», a Quaderns. Revista de Traducció, 19, 2012, pp. 169-182]—, que abasta tres dècades, és abundant i variada: des de centenars de poemes i epístoles, com Le debat de deux amants (1400) i Cent ballades d’amant et de dame (1407-1410), a biografies, com la de Carles V (1404) i la de Joana d’Arc (1429), obres memorialístiques, com Livre de la mutation de Fortune (1404) i Livre des trois vertus (1405), i tractats de filosofia, d’instrucció moral i de política. En total arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.
Escrita entre el desembre de 1404 i l’abril de 1405, La ciutat de les dames sorgeix com a resposta al tractat misogin de l’època Les lamentations de Matheôle, en el qual, com afirma a les primeres pàgines del llibre (1990: 28), «filòsofs, poetes i moralistes, tots semblen parlar a l’uníson per concloure que la dona és intrínsecament dolenta i inclinada al vici». Val a dir que, entre 1399 i 1402, Christine de Pisan havia participat a la «querelle du Roman de la Rose» i, en aquestes circumstàncies, havia escrit Epistre au Dieu d’amours (1399) i Dit de la rose (1402), assaigs en què defensa les dones davant la literatura misògina de l’època, especialment en el món clerical. La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la querelle des femmes, debat que continua fins a la Revolució Francesa.
«Les dones han estat molt de temps abandonades –escriu Pisan a La ciutat de les dames— sense defensa (…) però per negligència o indiferència s’ha acceptat que siguin arrossegades al fang. (…) Perquè la plaça més forta cauria ràpidament si no fos defensada, i la causa més injusta seria guanyada per contumàcia si es pledejava sense adversari.»
«Com la ciutat imaginària de Plató a La República —escriu Godayol— o la de San Agustí a La ciutat de Déu, l’autora ubica el llibre en un lloc físic i simbòlic governat per dones que representa al·legòricament el reestabliment dels antics matriarcats. Segons Milagros Rivera Garretas (1990: 179), amb La ciutat de les dames «per primera vegada a Occident s’arriba a imaginar un espai polític exclusivament de dones i a proclamar la necessitat material i mental de la seva existència». Pisan concep aquest espai com una ciutat de «co-sororitat», que construeix en tres etapes, coincidents amb les tres parts del llibre. En la primera, la Raó ajuda l’autora a aixecar els murs i a tancar les fortificacions de la ciutat; en la segona, la Rectitud l’assisteix per erigir les cases, els edificis i els temples; i, en la tercera, la Justícia l’empara en la construcció de les cobertes i les teulades i en la tria i l’acompanyament de les dones escollides que hi han de viure. Les dues primeres parts, més llargues, tenen un planteig més clàssic i històric; la darrera, més breu, és clarament de base cristiana.»
«En total —escriu Godayol— arribà a escriure cinquanta-cinc llibres. A tot aquest volum d’obres, cal afegir-hi les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que culminà amb la publicació el 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l’esclat de la guerra civil, el 1412 Pisan fugí de París i es refugià al convent de Poissy fins als últims dies. Morí el 1430, a l’edat de seixanta-sis anys.»
Christine de Pisan crea per a les dones una proposta que fins llavors no havia estat contemplada, un ginecotopia, un espai propi on puguin viure en pau, amb les manifestacions de la pròpia cultura, amb una genealogia femenina que justifica i protegeix el benestar de les dones i promou i respecta les diferències. D’exquisida radicalitat, transcendeix els valors androcèntrics del seu temps plantejant una humanitat en femení.
La seva aportació en els cercles humanistes del moment inicia la Querella de les dones, debat que continua fins a la Revolució Francesa. A Catalunya i a València varen intervenir en la querella escriptores com ara Isabel de Villena, Anna Cervató i Àngela de Carlet, i escriptors a favor de les dones com Pere Torrelles i Joan Roís de Corella.
El passat 13 d’abril, el poeta, fotògraf i resistent Gabriel Salvans va presentar en primícia a la Biblioteca Marquès de Remisa, de Sant Hipòlit de Voltregà, el seu darrer poemari, Eros, amb l’afegit de la plaquette «Set poemes entre quatre parets» dedicats a la seva gata Tana, traspassada el feber de 2017.
Al «Pròleg», l’autor d’Els arbres del camí, hi escriu que just quan treballava en la maquetació del llibre le notícies de l’atemptat a la Rambla de l’agost de 2017 el van marejar de llàgrimes i preguntes: «Com? Com pot ser tanta barbàrie?»…, i l’edemà dels fets va decidir deixar reflectit el plor en el mateix pròleg i en el darrer poema del llibre, en què bàsicament parla de l’amor, la tristesa, la ràbia, el dolor que es copsa arreu, «tot el que m’ha envaït en saber els fets d’aquest disset d’agost a la Rambla…».
El volum, partit en tres parts, inclou «Eros», amb vint-i-set poemes; «Eros.cat» (la plaquette a Tana ja esmentada), i «Eros.bes», dinou poemes més i el darrer, en homenatge, «Les Rambles».
El periodista, assessor de comunicació (i investigador) Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970) —autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora— ha publicat el segon lliurament de Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, que en aquesta ocasió ha ampliat a les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa, tot el territori on té instal·lacions la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
La crònica de l’alta societat d’aquestes comarques, que inclou aquest segon volum i que ha vist la llum el febrer de 2018, s’endinsa en els ambients i els personatges del món del poder i dels diners, amb què dóna continuïtat a la primera entrega de febrer de 2017, sempre amb sucosos comentaris i informacions valuoses desconegudes del gran públic.
El llibre és a la venda a les principals llibreries de Manresa, Granollers, Vic, Manlleu, Torelló, Ripoll, Tona i Prats de Lluçanès. En el cas d’Osona i el Ripollès també a les principals llibreries de: Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quirze de Besora, Montesquiu, el bar Arcadi de Sora i Sant Joan de les Abadesses. Durant la segona quinzena de març també es trobarà a les principals llibreries d’Olot.
Igualment, trobareu aquest volum i l’anterior a la parada de llibres vells i antics que Anglada fa els dijous al mercat de Granollers, els dissabtes al mercat de Vic i els diumenges al mercat de Sant Joan de les Abadesses.
Els policies van arreplegar-lo amb les mans a la massa, van obligar-lo a sortir de l’obrador i van posar-li les manilles, mentre ell reivindicava a crits la seva innocència. Tot i la bona feina de l’advocat defensor i la fragilitat de les proves en contra, el jurat va acabar condemnant el forner a trenta anys de presó per l’assassinat del mateix nombre de persones. Quan l’efectivament innocent forner va haver complert la pena, va córrer fins a l’antic obrador, va triar el ganivet més esmolat que hi tenia i va sortir al carrer disposat a cobrar el deute que la societat havia contret amb ell.
Holocaust esportiu
L’actitud absent, freda i distant del públic de l’estadi, va acollonir de tal manera l’equip visitant que, tot i estar guanyant el partit, va retirar-se al descans regalant la classificació al seu rival. Una hora després d’haver-se suspès el partit, el camp seguia ple de gom a gom, amb la mateixa eixordadora sordidesa que hagués permès tallar l’aire amb un ganivet, i que només semblava presagiar un bany de sang. Si a més d’estar profundament atemorits, els jugadors haguessin flairat l’atmosfera irrespirable del recinte esportiu, s’haurien adonat que, en realitat, l’autisme dels cinquanta mil espectadors responia a la descomposició dels cadàvers, víctimes feia unes jornades del penúltim partit del seu equip, on tots ells s’havien mort d’avorriment.
L’infortuni del mediocre
Després de dècades senceres escrivint i autoeditant-se llibres de minoritària repercussió, liderant projectes en efímeres bandes de rock i participant com a figurant en alguna pel·lícula de baix pressupost, finalment l’ambiciós artista fracassat descobreix la manera de tenir els seus minuts de repercussió mediàtica. Per això, coincidint amb el seu cinquantè aniversari, li amputa els pits a la dona, l’obliga a menjar-se’ls i la llença pel balcó, a la vuitena planta d’un edifici de protecció oficial. Desgraciadament l’endemà ja l’han empresonat i no pot llegir el diari ni escoltar les notícies de la tele i la ràdio, que aquell dia i durant una llarga temporada estaran monopolitzades per l’acció d’uns terroristes suïcides que han dinamitat la graderia sencera de l’estadi que acollia la final del Mundial de futbol.
El mal color de la xicota del caníbal
El dia que van alliberar-lo després de deu anys de presidi, va estar tan content de retrobar-se amb la seva promesa que se la va menjar a petons davant mateix de la porta de la presó. Tothom l’havia advertida del perill de festejar amb el més conegut psicòpata caníbal de la ciutat, però, malgrat les evidències i el testimoni dels vigilants penitenciaris, ningú va poder condemnar de nou l’assassí en sèrie. Fins i tot el jutge va ser incapaç de constatar que la substància marronosa amb què l’havia cagat a ventositats dos dies més tard es correspongués amb les restes de la dona desapareguda.
El llibre que ofereix avui La Resistència és un recull de textos de Joan Maragall que va publicar Dalmau Carles el 1909 a Girona sota el títol Tría. Llibre de lectures selectes, en prosa y vers, pera els nois i noyes de les escoles i col–legis de Catalunya, amb un pròleg de Salvador Albert i un garbell de textos diversos, prinicipalment versos, que van des de l’«Elogi de la paraula», «La vaca cega», «El temple que naix» o «La sardana», gairebé tots acompanyats amb il·lustracions de J. Renart.
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860-20 de desembre de 1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX. Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, va fer una defensa de l’espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, i va introduir així a Catalunya una bona part de la literatura alemanya.
Maragall va ser un home d’arrels religioses i una forta implicació política. Entre l’«Adéu, Espanya!», formulat a l’Oda a Espanya, i l’iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible. Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d’un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.
Un dels seus néts, Pasqual Maragall i Mira, fou president de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2006.
Us oferim, doncs, aquesta Tria en edició facsímil, que podeu descarregar des d’aquest vincle o bé clicant damunt la coberta.
Som mos d’un son
rosegat per la mort
en un assaig tort:
insomni.
A ran de terra:
(pertot fent verema)
arrels palmípedes
al llit del riu,
al coixí de l’arròs.
A la gatzoneta,
aquí només s’eleven per adorar
(allà per presumir).
La nàusea de l’esgotament et va descosint,
dessagnament de son sense taca:
dormir és sargir.
Hanoi.
Hanoi
Des de la brutícia anàrquica
(o el caos ronyós),
en la inèrcia de la deixadesa
tota costura esquinça,
tota pregària blasfema,
tota millora podreix,
tot badall fetideja,
tota exigència infecta,
tota mort poc afecta.
Més Hanoi
Instant omniadherent de la destrucció
i el seu miracle multiplicador: molles i espines.
Globalització
Un bou asiàtic
mai coneixerà un bou pirenaic
i això no el farà menys feliç…, ni menys bou.
Tercer insomni
Cap paraula:
només llagriMOTS
de dol pel son mort,
que ningú vetlla excepte aquest revelador desvetllament.
Sapa.
Sapa
Carreteres de quitranosos sotracs
obren a l’estómac agres esvorancs
de vertigen i halitosi,
entre embusos estoics
de motos que claxonegen.
De tant en tant,
algun sobresalt de llis asfalt.
Sapa.
Sapa II
Graons d’arròs,
fèrtils balconades
on treuen el cap collites
verdes en piràmides d’argila,
escales on només s’asseuen mirades
(rampes estràbiques davant de tanta bellesa).
Teulades de pagodes
com lloms de dragons ajaçats
gandulejant fins a l’extenuació,
amb urpes que es vinclen
com sabates d’arlequí o bigotis dalinians.
Coves de Halong.
Coves de Halong
Ciris d’agonia precisa,
cordes just abans d’esfilagarsar-se,
lianes rovellades, lava granítica,
llimacs fòssils, neu artrítica,
càries de cera, geps de calç,
ruscs enrabiats,
ròtules de geometria agrumollada,
pedra regalimant fins a l’encarcarament.
Amb la carícia arbitrària de l’erosió,
les coves es repleguen i momifiquen
per a la curiositat immortal.
Badia de Halong
(Onades, llamps, marees i pluges
en va volen reduir distàncies).
Cel i mar s’emmaren,
es calen i celen, s’admiren,
s’emmirallen, recelen i es reflecteixen,
com només ho poden fer dos extrems
impossibles de tocar-se.
Nits tan negres,
incapaces d’aclarir
si teixeixen mort
o ens embolcallen de sutge opac.
Tota reflexió és tardana
des de l’esòfag de l’aranya
(o la turbulència d’un avió).
Ara hem pogut veure una nova aportació literària de Lloret: Max i Odile, raó i passió (Pagès Editors, 2015, 232 pp.), prologada pel matemàtic Josep Pla i Carrera, que qualifica l’obra com una reflexió actual, viva, fonamental per les qüestions que suscita, basades en aquesta pregunta: «Fins a quin punt tot allò que pensem no és solamnt un model —una creació— de la nostra capacitat intel·lectiva?».
