El passat 13 d’abril, el poeta, fotògraf i resistent Gabriel Salvans va presentar en primícia a la Biblioteca Marquès de Remisa, de Sant Hipòlit de Voltregà, el seu darrer poemari, Eros, amb l’afegit de la plaquette «Set poemes entre quatre parets» dedicats a la seva gata Tana, traspassada el feber de 2017.
Al «Pròleg», l’autor d’Els arbres del camí, hi escriu que just quan treballava en la maquetació del llibre le notícies de l’atemptat a la Rambla de l’agost de 2017 el van marejar de llàgrimes i preguntes: «Com? Com pot ser tanta barbàrie?»…, i l’edemà dels fets va decidir deixar reflectit el plor en el mateix pròleg i en el darrer poema del llibre, en què bàsicament parla de l’amor, la tristesa, la ràbia, el dolor que es copsa arreu, «tot el que m’ha envaït en saber els fets d’aquest disset d’agost a la Rambla…».
El volum, partit en tres parts, inclou «Eros», amb vint-i-set poemes; «Eros.cat» (la plaquette a Tana ja esmentada), i «Eros.bes», dinou poemes més i el darrer, en homenatge, «Les Rambles».
El periodista, assessor de comunicació (i investigador) Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970) —autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora— ha publicat el segon lliurament de Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, que en aquesta ocasió ha ampliat a les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa, tot el territori on té instal·lacions la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
La crònica de l’alta societat d’aquestes comarques, que inclou aquest segon volum i que ha vist la llum el febrer de 2018, s’endinsa en els ambients i els personatges del món del poder i dels diners, amb què dóna continuïtat a la primera entrega de febrer de 2017, sempre amb sucosos comentaris i informacions valuoses desconegudes del gran públic.
El llibre és a la venda a les principals llibreries de Manresa, Granollers, Vic, Manlleu, Torelló, Ripoll, Tona i Prats de Lluçanès. En el cas d’Osona i el Ripollès també a les principals llibreries de: Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Quirze de Besora, Montesquiu, el bar Arcadi de Sora i Sant Joan de les Abadesses. Durant la segona quinzena de març també es trobarà a les principals llibreries d’Olot.
Igualment, trobareu aquest volum i l’anterior a la parada de llibres vells i antics que Anglada fa els dijous al mercat de Granollers, els dissabtes al mercat de Vic i els diumenges al mercat de Sant Joan de les Abadesses.
Els policies van arreplegar-lo amb les mans a la massa, van obligar-lo a sortir de l’obrador i van posar-li les manilles, mentre ell reivindicava a crits la seva innocència. Tot i la bona feina de l’advocat defensor i la fragilitat de les proves en contra, el jurat va acabar condemnant el forner a trenta anys de presó per l’assassinat del mateix nombre de persones. Quan l’efectivament innocent forner va haver complert la pena, va córrer fins a l’antic obrador, va triar el ganivet més esmolat que hi tenia i va sortir al carrer disposat a cobrar el deute que la societat havia contret amb ell.
Holocaust esportiu
L’actitud absent, freda i distant del públic de l’estadi, va acollonir de tal manera l’equip visitant que, tot i estar guanyant el partit, va retirar-se al descans regalant la classificació al seu rival. Una hora després d’haver-se suspès el partit, el camp seguia ple de gom a gom, amb la mateixa eixordadora sordidesa que hagués permès tallar l’aire amb un ganivet, i que només semblava presagiar un bany de sang. Si a més d’estar profundament atemorits, els jugadors haguessin flairat l’atmosfera irrespirable del recinte esportiu, s’haurien adonat que, en realitat, l’autisme dels cinquanta mil espectadors responia a la descomposició dels cadàvers, víctimes feia unes jornades del penúltim partit del seu equip, on tots ells s’havien mort d’avorriment.
L’infortuni del mediocre
Després de dècades senceres escrivint i autoeditant-se llibres de minoritària repercussió, liderant projectes en efímeres bandes de rock i participant com a figurant en alguna pel·lícula de baix pressupost, finalment l’ambiciós artista fracassat descobreix la manera de tenir els seus minuts de repercussió mediàtica. Per això, coincidint amb el seu cinquantè aniversari, li amputa els pits a la dona, l’obliga a menjar-se’ls i la llença pel balcó, a la vuitena planta d’un edifici de protecció oficial. Desgraciadament l’endemà ja l’han empresonat i no pot llegir el diari ni escoltar les notícies de la tele i la ràdio, que aquell dia i durant una llarga temporada estaran monopolitzades per l’acció d’uns terroristes suïcides que han dinamitat la graderia sencera de l’estadi que acollia la final del Mundial de futbol.
El mal color de la xicota del caníbal
El dia que van alliberar-lo després de deu anys de presidi, va estar tan content de retrobar-se amb la seva promesa que se la va menjar a petons davant mateix de la porta de la presó. Tothom l’havia advertida del perill de festejar amb el més conegut psicòpata caníbal de la ciutat, però, malgrat les evidències i el testimoni dels vigilants penitenciaris, ningú va poder condemnar de nou l’assassí en sèrie. Fins i tot el jutge va ser incapaç de constatar que la substància marronosa amb què l’havia cagat a ventositats dos dies més tard es correspongués amb les restes de la dona desapareguda.
El llibre que ofereix avui La Resistència és un recull de textos de Joan Maragall que va publicar Dalmau Carles el 1909 a Girona sota el títol Tría. Llibre de lectures selectes, en prosa y vers, pera els nois i noyes de les escoles i col–legis de Catalunya, amb un pròleg de Salvador Albert i un garbell de textos diversos, prinicipalment versos, que van des de l’«Elogi de la paraula», «La vaca cega», «El temple que naix» o «La sardana», gairebé tots acompanyats amb il·lustracions de J. Renart.
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d’octubre de 1860-20 de desembre de 1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX. Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, va fer una defensa de l’espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, i va introduir així a Catalunya una bona part de la literatura alemanya.
Maragall va ser un home d’arrels religioses i una forta implicació política. Entre l’«Adéu, Espanya!», formulat a l’Oda a Espanya, i l’iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible. Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d’un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.
Un dels seus néts, Pasqual Maragall i Mira, fou president de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2006.
Us oferim, doncs, aquesta Tria en edició facsímil, que podeu descarregar des d’aquest vincle o bé clicant damunt la coberta.
Som mos d’un son
rosegat per la mort
en un assaig tort:
insomni.
A ran de terra:
(pertot fent verema)
arrels palmípedes
al llit del riu,
al coixí de l’arròs.
A la gatzoneta,
aquí només s’eleven per adorar
(allà per presumir).
La nàusea de l’esgotament et va descosint,
dessagnament de son sense taca:
dormir és sargir.
Hanoi.
Hanoi
Des de la brutícia anàrquica
(o el caos ronyós),
en la inèrcia de la deixadesa
tota costura esquinça,
tota pregària blasfema,
tota millora podreix,
tot badall fetideja,
tota exigència infecta,
tota mort poc afecta.
Més Hanoi
Instant omniadherent de la destrucció
i el seu miracle multiplicador: molles i espines.
Globalització
Un bou asiàtic
mai coneixerà un bou pirenaic
i això no el farà menys feliç…, ni menys bou.
Tercer insomni
Cap paraula:
només llagriMOTS
de dol pel son mort,
que ningú vetlla excepte aquest revelador desvetllament.
Sapa.
Sapa
Carreteres de quitranosos sotracs
obren a l’estómac agres esvorancs
de vertigen i halitosi,
entre embusos estoics
de motos que claxonegen.
De tant en tant,
algun sobresalt de llis asfalt.
Sapa.
Sapa II
Graons d’arròs,
fèrtils balconades
on treuen el cap collites
verdes en piràmides d’argila,
escales on només s’asseuen mirades
(rampes estràbiques davant de tanta bellesa).
Teulades de pagodes
com lloms de dragons ajaçats
gandulejant fins a l’extenuació,
amb urpes que es vinclen
com sabates d’arlequí o bigotis dalinians.
Coves de Halong.
Coves de Halong
Ciris d’agonia precisa,
cordes just abans d’esfilagarsar-se,
lianes rovellades, lava granítica,
llimacs fòssils, neu artrítica,
càries de cera, geps de calç,
ruscs enrabiats,
ròtules de geometria agrumollada,
pedra regalimant fins a l’encarcarament.
Amb la carícia arbitrària de l’erosió,
les coves es repleguen i momifiquen
per a la curiositat immortal.
Badia de Halong
(Onades, llamps, marees i pluges
en va volen reduir distàncies).
Cel i mar s’emmaren,
es calen i celen, s’admiren,
s’emmirallen, recelen i es reflecteixen,
com només ho poden fer dos extrems
impossibles de tocar-se.
Nits tan negres,
incapaces d’aclarir
si teixeixen mort
o ens embolcallen de sutge opac.
Tota reflexió és tardana
des de l’esòfag de l’aranya
(o la turbulència d’un avió).
El llibre Family Office, de Robert Villesdin —pseudònim d’un empresari català que vol restar en l’anonimat— és un «joc de trons» dels negocis que s’esdevé durant la darrera crisi econòmica i en què les lluites de poder en el si d’una empresa familiar es desenvolupen fins als límits de la crueltat.
Escrita en castellà, en l’obra, amb un estil directe, gens enfarfegat i de fàcil lectura —no absenta d’humor i d’ironia—, el sexe i la gastronomia internacional —de què l’autor exhibeix molt bon coneixement— hi tenen cabuda sense calçador.
Aquest empresari, que coneix prou bé el descarnat món dels negocis de primera mà, s’amaga rere el pseudònim Robert Villesdin per a desvincular les maldats i transgressions que conté aquesta primera incursió literària de Family Office de la seva pròpia trajectòria personal.
Maria Dolors Farrés. Foto: Adrià Costa (Nació Digital).
L’hora quieta és el títol originari de la novel·la que es convertiria en El monestir de l’amor secret (guardonada com a finalista del Premi Sant Jordi 2007) i que Proa va publicar l’any 2008. Però, el llibre de Maria Dolors Farrés (Vic, 1962) —que ara torna publicat amb el segell Principat Edicions— és la versió íntegra, la que l’autora va concebre en un principi, i que mai no va veure la llum en paper perquè l’editorial li va fer reduir l’extensió abans de presentar-la al premi, per bé que va ser publicada en suport digital i de descàrrega gratuïta al diari Nació Digital l’any 2003.
L’obra ens mena a l’interior del monestir històric de Sant Llorenç del Munt, a Osona, on dos frares cultes, Galzeran de Monsingle i Berenguer de Vallclara, estableixen una sentida i proscrita relació amorosa. Assistim a la lluita contra les seves pròpies consciències, entrenades per al celibat, alhora que en el món exterior els fets també són convulsos.
L’acció comença l’any 1378, un dels més agitats del segle XIV, amb l’esclat del cisma d’Occident. Més endavant, l’atac criminal a la fortalesa de Monsingle, un rebrot devastador de la Pesta Negra i les intrigues dins del mateix monestir, tenen diverses conseqüències, totes irreversibles, per als dos protagonistes.
L’hora quieta originària, la que li va sortir de l’ànima a Farrés quan vivia en una casa aïllada i molt emboscada de Vilanova de Sau, la seva pàtria emocional, fa la sensació que és una obra nova. Les lectores i els lectors atents ja sabran veure-hi la diferència. Parlant, doncs, del gruix de l’obra, cal remarcar que constitueix un autèntic descobriment de personatges, trames, intrigues i escenes a dins i a fora del monestir històric de Sant Llorenç del Munt (Osona), que a la novel·la El monestir de l’amor secret no apareixen.
Fa al cas que, després d’haver aparegut El Càstig (2017), novel·la cronològicament anterior a El monestir de l’amor secret, hi va haver moltes persones que van manifestar el desig de llegir-ne la continuació natural, malgrat que El Càstig és una obra completa en ella mateixa. Arribats a aquest punt, Farrés va posar-se en contacte amb Proa per mirar de saber quants exemplars quedaven d’El monestir de l’amor secret. La resposta va ser que molt pocs, i que no els era possible fer-ne una tercera edició. Amablement, però, li van oferir una sortida: retornar-li els drets d’autor. La solució, és clar, passava per publicar-la personalment, amb l’ajuda imprescindible dels seus eterns mecenes, els gestors culturals Lluís Vilalta Vivet i Dolors Marsal Escós.
L’hora quieta, la que en diríem «la versió de l’autora» sortirà aquest mes de març i es presentarà en diverses localitats d’Osona i de Barcelona.
L’efímera glòria d’Eusebi Molera, el llibre que us ofereix aquest mes de febrer de 2018 La Resistència, és un inèdit de l’escriptor i humanista vigatà Lluís Orriols i Monset, on narra, amb un estil àgil i entenedor alguns dels episodis de la vida de l’enginyer, urbanista, cartògraf, inventor i empresari català Eusebi Molera i Bros (Vic, Osona, 13 de novembre de 1846 – San Francisco, Califòrnia, EUA, 1932), especialment els relacionats amb les recerques que van fer el mateix Molera i el seu amic, i també enginyer Joan Cebrian, sobre un sistema òptic de divisió de la llum que va tenir un ampli ressò en les revistes científiques de l’època i que s’avançava a la bombeta d’Edison. Malgrat que aviat quedaria superat per nous avenços l’invent va provocar uns eufòrics titulars al periòdic en català, editat als Estats Units, La Llumanera de Nova York, en la seva portada del setembre de 1879: «Edison eclipsat!».
Si cliqueu damunt la coberta us podreu baixar de franc aquest llibre.
De ben jove Molera ja va manifestar interès per l’enginyeria. Tot i no tenir cap vocació militar, per conciliar els seus desitjos amb la voluntat del seu pare, brigadier de l’exèrcit espanyol, va acceptar el consell del general Prim, amic de la família, i va ingressar a l’Acadèmia d’Enginyers Militars que li van permetre cursar els estudis superiors d’enginyeria.
Poc després d’acabada la carrera, l’any 1870, va marxar als Estats Units d’Amèrica, primer a Nova York i després a San Francisco on va ingressar al cos d’enginyers militars dels Estats Units. Va ser destinat al Departament Federal de Millora de Ponts i Rius on va cartografiar els grans Rius Sacramento, Colombia i Willimatte i va fer el mapa hidrogràfic de la badia de San Francisco. El 1873, va passar al Departament de Fars de la costa del Pacífic, que abastava des d’Alaska fins a Mèxic. Va escollir els llocs, va fer els projectes i va dirigir les obres de les dues terceres parts dels fars que encara funcionen a la costa del Pacífic dels Estats Units. També va inventat un sistema de senyals acústics o sirenes per als dies de boira espessa.
Eusebi Molera.
Com a arquitecte i urbanista destaca la seva tasca a l’ajuntament de San Francisco durant el mandat de l’alcalde Taylor. Supervisor de la ciutat i el comtat de San Francisco, la seva contribució va ser decisiva en la reconstrucció de la ciutat després del famós terratrèmol de San Francisco que va deixar sense casa 300.000 de les 400.000 persones que vivien a la ciutat. Molera va traçar els plànols i va dirigir l’execució de les obres.
Com a inventor, associat amb el seu inseparable amic, el també enginyer Joan Cebrián, va dissenyar i patentar tota mena de ginys: sistemes de refrigeració, bombes d’extracció d’aigua, una càmera fotogràfica de butxaca, un aparell molt semblant al megàfon, etc. Però, sobretot, aparells relacionats amb la il·luminació pública i privada, entre els quals destaca un sistema òptic de divisió de la llum que va tenir un ampli ressò en les revistes científiques de l’època i que s’avançava a la bombeta d’Edison. Malgrat que aviat quedaria superat per nous avenços l’invent va provocar uns eufòrics titulars al periòdic en català La Llumanera de Nova York en la seva portada del setembre de 1879: Edison eclipsat!» «El gran problema resolt per dos catalans». Amb tot, cal reconèixer que la implantació de la llum elèctrica a l’enllumenat públic i domèstic als Estats Units es va fer gràcies, entre d’altres, al sistema ideat per Molera i Cebrian.
Va ser un destacat mecenes de les arts i les ciències,membre de nombrosos comitès, acadèmies i societats científiques americanes i europees, com la California Academy of Sciences de la qual va arribar a ser president. Orgullós dels seus orígens, sempre va mantenir la vinculació amb Catalunya i la seva llengua, que ja havia demostrat durant la seva joventut a Vic on va ser membre de l’Esbart de Vic i del Círcol Literari. A aquella època es remuntava la seva amistat amb Jaume Collell o Jacint Verdaguer, a qui, des d’Amèrica, enviava llibres de geologia i altres matèries, que el poeta va fer servir per compondre l’Atlàntida. Bona prova d’aquesta vinculació amb el seu país natal són les seves lectures sobre la marina medieval catalana, el Llibre del Consolat de Mar o sobre l’humanista Miquel Servet a la prestigiosa societat Chit Chat Club que aplegava escriptors, poetes i professionals de prestigi, o l’organització dels actes de celebració del 140è aniversari del descobriment del port de San Francisco pel també català Gaspar de Portolà.
